La Pica d'Estats (1976)
En 1976 es commemorava el
Centenari de l'Excursionisme Català. Els socis de les entitats associades a la
Federació Catalana de Muntanyisme podíem rebre una medalla commemorativa si pujàvem aquell any al cim de la
Pica d'Estats (1). Va arribar l'estiu, tenia uns dies de vacances a la fàbrica on treballava i vaig decidir fer el cim.
Com als companys amb qui solia sortir a fer muntanya no els anava bé d'anar-hi aquest cop (ho vam intentar en hivernal a les vacances de Pasqua sota una nevada impressionant), vaig dir als meus pares que me n'aniria sol. A la meva mare no li va fer gens de gràcia què, amb
17 anys, hi anés sol. Desconec la brasa que li devia haver donat al meu pare perquè aquest, que no havia fet mai muntanya, em digués que volia venir amb mi. Un bon amic va deixar-li unes botes, vam agafar una
tenda isotèrmica de tub que no pesava gairebé res i vam fer cap a la
Vall Ferrera (2),
Vam fer nit a les
Bordes de la Rebuira, i l'endemà vam fer via, aturant-nos una estona a la
Cabana de Basello. Vam enfilar pel
Barranc de Sotllo i vam plantar la tenda a l'
Estany d'Estats, per pujar l'endemà a la
Pica d'Estats (3). Vam fer el cim i avui és el meu pare qui guarda aquella medalla. Perquè si algú la mereixia, era ell: per haver fet el cim a la primera i única sortida que mai vam fer junts.
El Refugi de la Vall Ferrera
Poc després d'haver pujat a la
Pica d'Estats vaig començar a sortir amb una noia que era filla de
Gerri de la Sal (4), i no era rar que aprofitéssim quan ella anava al poble per fer un salt per les valls del
Pallars Sobirà (5). A una de les sortides vam passar pel
Refugi de Vall Ferrera (6). Feia temps que no hi passava pel refugi (ja hi havia estat abans de la sortida amb el meu pare) i em va sorprendre trobar dos nous guardes que estaven treballant de valent per fer-lo habitable, donar-li un grau de confort que mai li havia conegut i oferir serveis que mai vaig trobar a les meves visites precedents, com ara un servei de cuina. Aquells nous guardes eren
Albert Ibáñez i
Manuela Arroyo.
Vam començar a petar la xerrada amb ells i vam descobrir dues persones amb qui ens trobàvem super bé. Teníem gairebé la mateixa edat i, malgrat no poder estar més lluny ideològicament, vam fer amistat ràpidament. Crec recordar que vam quedar un parell de vegades a
Can Fanga per fer un tomb quan a l'hivern tancaven el refugi.
Recordo un estiu que l'Albert va baixar a Àreu i em va trucar, Petant la xerrada sobre tot i res, em va parlar d'un nou refugi que la
FEEC (7) estava muntant amb l'ajuda d'helicòpters al
Circ de Baiau (8): el
Refugi Josep Maria Montfort o de Baiau (9) (10). Com encara tenia uns dies abans de començar el curs a la Universitat, vaig agafar el carro de nit, com de costum el vaig deixar a les
Bordes de la Rebuira, i vaig arribar a la tarda al nou refugi. Tot era nou de trinca. Els matalassos no feien olor d'humanitat. Hi havia un munt de llaunes, vaixella i coberts nous de trinca. A una mena de cava sota el refugi,
vaig descobrir un munt d'ampolles de vi.
Em vaig preparar un sopar reial i em vaig obrir una ampolla de vi mentre gaudia meravellat d'una nit estelada. Al matí, vaig sentir veus fora del refugi, però no em vaig bellugar del sac fins que
em va despertar el soroll d'un helicòpter que se'm va incrustar al crani. Vaig sortir i em vaig trobar amb
la plana major de la FEEC que estava fent una mena d'acte d'inauguració del refugi entre vells amics. Francament, no sé qui es va quedar més sorprès per l'aparició, si ells o jo.
Com no érem de la mateixa corda, a banda de les mirades de desaprovació, no vam creuar un mot. Vaig plegar veles i, sense oblidar d'agafar un parell d'ampolles que havia reservat per l'
Albert i na
Manuela, vaig fer via cap al refugi, L'
Albert va caure per terra mig mort de riure quan li vaig explicar el que m'havia passat.
Tempus Fugit
Tenia al cap que havia de trucar-los i quedar per veure'ns, però no ho vaig fer. La meva vida havia fet molts girs i no sabia com començar amb les explicacions. Després vaig emigrar a Suïssa i, com em va passar amb en
Jose,
Yaël (11) i, ja més recentment amb l'
Orlando (12), un dia un amic em va assabentar de
la mort de l'Albert.
Ahir, avui o potser demà, farà
30 anys que l'Albert Ibáñez (13)
ens va deixar quan intentava fer el cim del Hidden Peak (8.068 m), a la regió del
Karakorum, a l'
Himàlaia (14), junt amb el seu company de cordada, en
Josep Grañó. Si haguessin reeixit a pujar el cim, haurien sigut els primers catalans a fer-ho. No seria fins sis anys després que, en 1996,
Joan Tomàs i el navarrès
Iñaki Ochoa van arribar a fer el cim pel
couloir dels japonesos.
Avui, un monòlit en memòria de n'
Albert Ibáñez i en
Josep Grañó els recorda al mirador del
Coll de les Espases (15).
 |
Monòlit en memòria de l'Albert Ibáñez i en Josep Grañó.
Mirador del Coll de les Espases, Olesa de Montserrat |
|
- Centenari de l'Excursionisme Català. Agrupació Excursionista Talaia, novembre de 1975
- Wikipedia: Vall Ferrera
- Wikipedia: Pica d'Estats
- Wikipedia: Gerri de la Sal
- Wikipedia: Pallars Sobirà
- Wikipedia: Refugi de Vall Ferrera
- Wikipedia: Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC)
- VISSIR: Institut Cartogràfic i Geologic de Catalunya (ICGC)
- Wikipedia: Refugi Josep Maria Montfort || Quadern d’estiu: benvolgudes llaunes, Joan Antoni Baron, 18.08.2007
- Parc Natural de l'Alt Pirineu
@pnaltpirineu. Nova jornada de manteniment al #PNAltPirineu de les marques de seguiment del camí GR11 de la Molinassa fins a la portella de Baiau, Twitter, 08.08.2020
- Veure Yael Langella, publicat en aquest blog el 02.11.2019
- Veure En Orlando ens ha deixat, publicat en aquest blog el 19.02.2020
- 1990 - Albert Ibàñez desapareix quan intentava fer el cim del Hidden Peak, Llibertat.cat, 17.08.1990 || Albert Ibañez "Patufet", en la memòria, Llibertat.cat, 20.08.2016 ||
- Wikipedia: Gasherbrum I [en] [fr] [es] [ca]
- A Sant Salvador de les Espases de d'Olesa, l'Ós Gris, 10.02.2013 || Google Maps: Mirador Coll de les Espases
