Zomia: anarquisme i geopolítica?

Mapa de Zomia

Corria l'any 2002 quan el neerlandès Willem van Schendel va sorprendre un munt de geògrafs (i també a membres d'altres disciplines) amb la publicació de l'article: Geographies of Knowing, Geographies of Ignorance: Jumping Scale in Southeast Asia, Development and Planning D: Society and Space, 20 (2002), 647-668. Van Schendel (veure sumari) analitzava quines son les bases de la delimitació de les fronteres en els estudis regionals: els espais físics, els simbòlics o els institucionals. Proposava abandonar els límits regionals actuals, perquè no son uns contenidors eterns d'historicitat, i reemplaçar-los pels espais socialment construïts: passar de les 'trait geographies' a les 'process geographies'. A través d'una sèrie de proposicions metodològiques presentava, com a resultat de la seva reflexió, l'exemple d'una regió que anomenava Zomia [1][2]: un espai transnacional,  marginal respecte als estats que el controlen nominalment i que és homogeni en la seva diversitat -religiosa, ètnica, cultural, lingüística- i la seva inaccessibilitat. Tot plegat feia de Zomia una mena de santuari de comunitats aïllades no assimilades.

James C. Scott

El treball de Van Schendel va ser recuperat anys més tard per un altre antropòleg: James C. Scott, que utilitzava el 2009 el concepte de Zomia al seu llibre: The Art of Not Being Governed: An Anarchist History of Upland Southeast Asia, on avaluava en clau anarquista unes comunitats que havien decidit deliberadament restar espacialment disperses en terrenys inaccessibles, deslligades de les estructures estatals, seguint estratègies agrícoles que eviten el sedentarisme, guardant identitats ètniques flexibles, la devoció als líders profètics mil·lenaristes i mantenint una cultura en gran part oral que els permet reinventar les seves històries i genealogies.

Jean Michaud

L'article de la versió en anglès sobre Zomia a wikipèdia presenta l'estat de la polèmica al voltant de Zomia, generada principalment per la idealització romàntica que va fer-ne en James C. Scott. També els treballs d'altres autors que l'han desqualificat. Personalment, us recomano llegir el del canadenc Jean Michaud (Université Laval, Canada): Zomia and beyond, Journal of Global History (2010) 5, pp. 187–214, London School of Economics and Political Science.

Una anàlisi força interessant

Però és en un blog molt rar que he trobat una anàlisi d'aquelles que podriem qualificar de: se non è vero, è ben trovato ... En l'article: Zomia: Whose Idea is it anyway? (mencionat a wikipèdia) l'autor es demana per què l'idea de Zomia s'està promovent de sobte, per tot arreu, per les universitats angloamericanes?  La resposta que troba l'autor és que l'ascens de la Xina i l'Índia com a grans potències preocupa els think-tanks occidentals, que han trobat en Zomia la manera d'afeblir la seva influència a l'Àsia Central. Així, mitjançant la promoció de Zomia com un espai geogràfic històric, romàntic, sense estat, sense govern, es pot promoure un cinturó de tensions multi-ètniques a les fronteres d'aquells països que, a més, acabi per fer fracassar qualsevol intent d'aproximació amb els països de l'ASEAN. I és que, els països de l'ASEAN, estan clarament identificats en les estratègies asiàtiques de l'administració Obama (veure East Asian Foreign Policy), on l'objectiu principal és el desplaçament de l'eix de gravetat cap el sud-est asiàtic (veure Pivot to East Asia Regional Strategy): justament, als  estats-nació on Zomia segueix sent un poderós espai repel·lent d'estats.