john le carré: una veritat delicada

"Els contractistes de defensa privats. En quin món viu? Ara és el pa de cada dia. Per si no s'ha adonat, la guerra s'ha corporativitzat. Els exèrcits regulars professionals no serveixen per a res. Massa comandaments, mal equipats, un general de brigada per cada dotze reclutes en el terreny, i costen un dineral. Si no em creu, passi un parell d'anys en Defensa i veurà".

John Le Carré, en una critica demolidora generalitzada del New Labour liderat per en Toni Blair i, més particularment, de la submissió a corporacions privades dels serveis d'intel·ligència i, fins i tot de la defensa: empreses creades i finançades per "rics nord-americans, fanàtics religiosos i conservadors, convençuts que l'Agència Central d'Intel·ligència està envaïda de sanguinaris simpatitzants islàmics i fotuts progressistes".

L'historia comença per una fallida operació secreta de contraterrorisme, dirigida per una empresa privada americana contractada pel govern britànic. El lloc és el penyal de Gibraltar: on el Govern de Sa Majestat te "un important quarter general dels tres exèrcits, per no parlar ja de la considerable presència del Foreign Office, d'un lloc d'escolta mastodòntic i un campament d'instrucció de les Forces Especials".

A partir d'aquí el llibre ens presenta una visió sense concessions de la nova classe política que es va instal·lar en el poder sota l'administració de Toni Blair: "És un perdonavides, amb un discurs favorable a la classe obrera, però també és ex-catòlic, ex-comunista i exponent del New Labour ... o el que queda d'ell ara que el seu lider ha canviat d'aires (...) Fergus detesta la ideologia i es creu l'inventor del pragmatisme. I detesta als conservadors, és clar, tot i que la meitat del temps se situa a la dreta d'ells. Compta amb una penya de seguidors a Downing Street, i no em refereixo només a les vaques sagrades, sinó també als pilotes i els assessors mediàtics. Fergus és el seu noi, i es juguen fins a la camisa per ell mentre segueixi en la carrera. Atlantista fins a la medul·la, però si Washington pensa que el tio és la repera, qui som nosaltres per queixar-nos? Euroescèptic, no cal ni dir-ho".

Herència de l'amistat entre Bush, Blair i Aznar, Le Carré afegeix que: "Mentrestant, el trànsit d'informació entre Londres i Madrid mai ha estat més dinàmic i crucial. El tema ja no és Saddam Hussein i les seves armes de destrucció massiva, sinó la nova generació de jihadistes engendrada per l'agressió occidental al que fins llavors era un dels països més laics del Pròxim Orient".

Dues cites de Le Carré que m'han enganxat:

• La primera, de Friedrich Schiller: "l'estupidesa humana era allò contra el que els propis déus lluitaven en va" ... "No era així per Toby, i no havia de servir d'excusa a ningú, fos un déu o un home. Allò contra el que lluitaven en va els déus i tot humà sensat no era l'estupidesa. Era la pura indiferència, la desconsiderada i maleïda indiferència davant els interessos de qualsevol excepte els propis".
• La segona, de La Rochefoucauld: ""L'hypocrisie est un hommage que le vice rend à la vertu" (...) "Em temo que, en un món imperfecte, és el més que podem fer".

Finalment, crec que podràs fer-te una bona idea de la línia argumental del llibre quan arribis a la secció dels agraïments de l'autor a les persones que l'han sostingut i l'han ajudat amb els seus consells. Entre d'altres menciona a Mike Urban, escriptor, activista i fundador de openDemocracy (http://www.opendemocracy.net), Anthony Barnett, Clare Algar i l'organització benèfica jurídica Reprieve (http://www.reprieve.org.uk), o Carne Ross, fundador y director de Independent Diplomat (http://www.independentdiplomat.org).

Un llibre que't recomano de llegir.