la Réunion et le massacre du diabète

Avui fa un any, ciutadans de l'illa francesa de La Réunion es manifestaven pels carrers de Saint-Dénis demanant l'aplicació de l'anomenada Loi Lurel: també coneguda com la llei del sucre. Votada pel parlament un any abans, aquesta llei pretenia invocar un dels principis fundadors de la república: la igualtat dels ciutadans. En aquest cas, bàsicament en dos punts concrets: indicar en l'envasat la data de perennitat dels aliments i el seu contingut en sucre.

Pel que fa als territoris de Guadeloupe, Guyane, Martinique, La Réunion, Mayotte, Saint-Barthélemy, Saint-Martin i Saint-Pierre-et-Miquelon, la Loi Lurel prohibia que els productes alimentaris es poguessin vendre més enllà de la data de caducitat indicada als envasos. També prohibia que els productes alimentaris poguessin tenir un contingut de sucre afegit superior al dels productes similars de la mateixa marca distribuïts a la metròpoli (la llei utilitza l'eufemisme de "France hexagonale").

Puc fer-me una idea precisa sobre la justificació de fabricants i comerciants per vendre els productes alimentaris més enllà del que era la seva data de caducitat a la metròpoli. Pel que fa al seu contingut en sucres, el president de l'Association Diabète Nutrition (ADN) declarava que: "Sota el pretext que als illencs els agraden els aliments dolços, fiquen dues vegades més de sucre a les sodes i als iogurts i fabriquen una civilització de diabètics". Ho confirma el fet que, segons dades oficials, un 10% dels habitants de La Réunion són diabètics. Que aquesta malaltia és responsable d'una taxa de mortalitat que és quatre vegades la de la metròpoli i més de 1'000 amputacions per any, amb un cost sanitari tres vegades superior al de la metròpoli.