El passat dijous 17 de desembre, el magazine Temps présent de la RTS presentava un dels reportatges més carregats d'humanitat que mai no he vist: Comment la guerre est arrivée en Europe.
S'anomenen Khaled Abdallad, Llepar Ahmad o Rubin. Venen de Síria, de l'Iraq, de Líbia o de l'Afganistan buscant l'asil a Europa. Des de la Segona Guerra Mundial, el continent europeu no havia experimentat un desplaçament comparable de refugiats (1). Per entendre millor el que està darrere d'aquest desastre humà, Temps Présent ha entrevistat una vintena d'aquests supervivents. Les seves històries aclareixen les raons dels conflictes que han omplert de sang i de dolor l'Orient Mitjà i el nord de l'Africa. I donen testimoni de l'infern que s'ha apoderat de la regió i del seu impacte al continent europeu.
Amb un material d'arxiu important i les experiències personals dels refugiats, Temps Présent narra el passatge al caos d'una part del món àrab: Iraq, Síria, Líbia ... El terror quotidià de trobar-se, d'un dia a l'altre, immers en una guerra civil on el veí es converteix en un enemic mortal, on un atac de violència gratuïta pot endur-se a qualsevol pel davant, a qualsevol lloc i a qualsevol hora. Aquests refugiats han viscut l'horror en directe, han estat testimonis de l'arribada dels jihadistes de Daech: dels assassinats en massa, de l'ordre imposat per la Sharia: el fanatisme com única moral abans del terrorisme cec als carrers de París.
Val la pena veure aquest reportatge, escoltar el drama narrat pels seus protagonistes, veure'ns en el reflex dels seus somnis, dels seus malsons, i recordar l'acollida que han rebut als diferents països d'Europa. Es molt important veure que no es diferencien en res de nosaltres i fer-nos una opinió sobre quines poden ser les millors solucions per acabar amb aquest conflicte. Perquè, contràriament al que estem escoltant i veient, la solució potser no sigui ni bombardejar aquells que segueixen esclavitzats pel teofeixisme, ni obligar a tornar a casa aquells que mai més podran conviure amb els veïns que van massacrar els seus.
Si al continent americà tothom sembla estar al corrent de que donar l'asil a aquells que estan perseguits per les seves creences els converteix en els més fervents dels patriotes, a Europa sembla que s'hagi instal·lat una mena d'amnèsia històrica entre els seus habitants. O potser sigui una altra cosa en la que no m'atreveixo a pensar.
(1) Parlar de l'allau de l'emigració de la població de l'Orient Mitjà com d'un fenomen extraordinari no és fàcil quan tens un passaport espanyol i vius fora del país, experiència que comparteixo amb altres 1,8 milions de conciutadans (2012). Tampoc són fàcils d'entendre les raons d'alguns països que aixequen tanques a les fronteres, sobre tot si recordem que el 1956, després de la insurrecció de Budapest contra el comunisme, 200'000 hongaresos van haver de fugir del país. O immediatament després de la primavera de Praga, 70'000 txecs van deixar el país, xifra que va augmentar a 400'000 durant tota la dictadura comunista.
Si al continent americà tothom sembla estar al corrent de que donar l'asil a aquells que estan perseguits per les seves creences els converteix en els més fervents dels patriotes, a Europa sembla que s'hagi instal·lat una mena d'amnèsia històrica entre els seus habitants. O potser sigui una altra cosa en la que no m'atreveixo a pensar.
(1) Parlar de l'allau de l'emigració de la població de l'Orient Mitjà com d'un fenomen extraordinari no és fàcil quan tens un passaport espanyol i vius fora del país, experiència que comparteixo amb altres 1,8 milions de conciutadans (2012). Tampoc són fàcils d'entendre les raons d'alguns països que aixequen tanques a les fronteres, sobre tot si recordem que el 1956, després de la insurrecció de Budapest contra el comunisme, 200'000 hongaresos van haver de fugir del país. O immediatament després de la primavera de Praga, 70'000 txecs van deixar el país, xifra que va augmentar a 400'000 durant tota la dictadura comunista.
La vella Europa i la seva manca de memòria i la seva manera de fer.I la seva manca absoluta d´empatia.Ai si els papers estiguessin intercanviats...
ReplyDelete