decididament, barcelona és una ciutat sorprenent

Vaig néixer a Barcelona i hi vaig viure durant més de 30 anys. Els anys que he viscut fora passen, però segueixo trobant en ella una ciutat sorprenent. Per exemple, segueix sorprenent-me que una ciutat que es veu a si mateixa com noticia arreu del món, hagi descobert que li fan nosa aquells que la volen conèixer. Segueix sorprenent-me que, després d'una llarga lluita per passar pel davant dels ports de València o Tarragona, que després de passejar amb orgull l'idea de ser un dels principals destins mundials dels creuers (pel que fa al tràfic de mercaderies, caldrà seguir somniant truites per desbancar a Rotterdam) hom realitzi ara que els creuers són sinònim de contaminació i que les autoritats del port no van preveure l'arribada d'una xarxa elèctrica prou potent per reemplaçar l'ús dels generadors contaminants dels vaixells atracats a port.

També segueix sorprenent-me que, després d'anys de renecs sobre el model centralista de l'estat espanyol, la ciutat segueixi fagocitant éssers humans i activitats econòmiques arreu de Catalunya, i que acabi acusant als vehicles particulars d'una contaminació que no té altre responsable que un model territorial absurd, recolzat també des d'una Generalitat embarcada en un estúpid combat contra Madrid: ambdues ciutats lluitant per emular al Gran Buenos Aires. I segueix sorprenent-me també que aquest model territorial obsolet, basat en la cultura del maó, es segueixi reproduint fins i tot en el cervell de gent que es considera progressista.

Segueix sorprenent-me l'estímul i l'addicció de l'esquerra per la construcció de nous habitatges socials, mentre els que existeixen en alguns barris recorden als pisos del Bronx que'ns presentaven els films dels anys 70's. Segurament això sigui degut a que la vida és veu de manera diferent segons el barri on vius.  Vull dir que estic segur que hi ha qui deu estar molt orgullós quan veu a les noticies que Tesla ha escollit BCN per la seva seu social perquè Catalunya és la comunitat autònoma amb més nombre de rics a la llista de 'Forbes' (en fi, quan diem Catalunya, tots ens entenem, oi?). Mentrestant, els elements més "negatius" de la ciutat no veuran res d'altre sino que el pes de les rendes mitjanes ha passat d'un 58,5% el 2007 fins el 44% el 2013, mentre que les rendes baixes han saltat del 21,7% del total al 41,8%. El problema que posen aquestes dades és que, si cada cop hi han més pobres a la comunitat autònoma que té el més elevat nombre de rics de l'estat, no és gens fàcil identificar qui és l'anti Robin Hood que pren els diners dels uns per donar-se'l als altres. En termes de neoliberalisme seria fàcil d'identificar, en termes d'alliberament nacional no tant.

De totes maneres també sorprèn que a la ciutat que es solidaritza amb tota la misèria de l'altra banda de la Mediterrània, se li oblidi que té Ceuta i Melilla molt més a prop. També que aquest entusiasme solidari es refredi quan es tracta de donar oportunitats a una immigració jove i amb un alt nivell de formació que a viu a casa seva. Per ser justs, he d'admetre que és parla molt més d'aquesta immigració que de l'emigració dels milers de joves que han hagut de marxar per a buscar-se la vida  i als que ningú sembla tenir ganes de fer tornar per integrar-los socialment en el mercat del treball ni d'assignar-lis un habitatge social.

Però potser que el més sorprenent de tot sigui que, al bell mig d'un discurs basat en el turisme sostenible pels que venen de fora, els ciutadans de BCN segueixin tirant del low cost per visitar els destins de moda. Que malgrat les grans mostres de solidaritat amb ciutadans de països que es troben a milers de quilometres, hom deixi a l'administració municipal la gestió de la misèria dels barris més pobres de la ciutat. Que malgrat el seu combat contra el centralisme espanyol, la ciutat segueixi embarcada en una absurda cursa amb Madrid per arribar a ser el Gran Buenos Aires de la Mediterrània. Que malgrat voler jugar a liderar Catalunya, Barcelona no fa res d'altre que ignorar-la amb la seva arrogància i prepotència, fagocitant recursos que podrien destinar-se al progrés econòmic i social del país a través de la descentralització d'un model territorial borbònic. Una Barcelona que malgrat passar-se la vida denunciant la palla centralista en els ulls dels altres, mai no ha sabut veure la biga en els seus ...

Però saps què? Que realitzo que a mi me passa una mica amb Barcelona el mateix que li passa a Oliver Stone amb els USA. Donat que un bon amic és aquell que, malgrat conèixer tots els teus defectes, et segueix estimant, m'agradaria veure desaparèixer de la ciutat a la que tant m'estimo tot els defectes que he mencionat abans (i moltes altres coses que no val la pena afegir). De totes maneres Barcelona sap perfectament que si decideix continuar comportant-se com una eterna adolescent consentida, arrogant i capritxosa ... jo la seguiré adorant !  Per ami, Barcelona seguirà doncs sent una ciutat sorprenent. La meva ciutat!