why doing a PhD is often a waste of time?

Fa uns dies, el 'Mono de la Gratificació Instantània' (Instant Gratification Monkey) del que ens parlava Tim Urban a una de les conferències més genials que mai he vist al TED: Inside the mind of a master procrastinator me va portar a llegir un article publicat el 16 d'Octubre del 2010 a The Economist: Why doing a PhD is often a waste of time? L'article ens parla d'uns estudiants de doctorat que es converteixen en ma d'obra barata per la reproducció del sistema universitari. Ja sigui baixant el cost de la recerca, el de les classes, sovint ambdós (veure: Le coût moyen des étudiants suisses a baissé, 20minutes.ch, 26.02.2017).

Una ma d'obra barata de la que es pot prescindir sense cap problema en el moment en que els pressupostos d'investigació de l'estat es redueixin. Sols que, aquesta ma d'obra a baix cost, no ha estat mai preparada per treballar en el sector privat. Com ens diu repetidament l'article: la universitat que no està ensenyant als seus doctors les coses correctes.

Et passo un resum de l'article. Si el trobes interessant, pots anar a llegir l'article directament. I si tens problemes amb l'anglès, no dubtis a utilitzar el traductor de Google perquè et doni un cop de mà. 

A la majoria dels països un doctorat és un requisit bàsic per a una carrera en el món acadèmic. És una introducció al món de la investigació, una espècie d'obra mestra intel·lectual creada per un aprenent en estreta col·laboració amb un supervisor.  

Els requisits per completar-la varien enormement entre els diferents països, universitats i fins i tot les diferents disciplines. Alguns estudiants primer hauran de passar dos anys treballant en un diploma de mestratge. Alguns rebran una beca; altres pagaran la tesi de la seva butxaca. Alguns doctorats impliquen només la investigació, altres requereixen classes i exàmens i finalment altres requereixen que l'estudiant ensenyi a d'altres estudiants. El tamany d'una tesi pot ser d'una dotzena de pàgines en matemàtiques, o de centenars de pàgines en història. Com a resultat, els nous doctors poden ser joves entusiastes de 20 anys o fatigats investigadors de 40 anys.  

Però una cosa que molts dels estudiants de doctorat tenen en comú és la insatisfacció. Alguns descriuen el seu treball com un "treball d'esclau": setmanes de set dies, dies de deu hores, salaris baixos i perspectives de treball incertes. Un acudit diu que hom sap que és un estudiant de tercer cicle quan el seu despatx està millor decorat que el seu apartament o quan té un sabor favorit de fideus instantanis (...). " 

Les jeremiades dels estudiants de doctorat no són res de nou, però treuen a la llum els problemes reals del sistema que produeix el doctorat d'investigació (les pràctiques en camps com el dret, l'economia i la medicina tenen un valor més evident). Hi ha un excés d'oferta de doctorats. Encara que un doctorat està dissenyat com un entrenament per a un treball en l'àmbit acadèmic, el nombre de posicions de doctorat no està relacionat amb el nombre d'ofertes de treball. Mentrestant, els empresaris es queixen de la manca de coneixements d'alt nivell, el que suggereix que als doctors no els estan ensenyant les coses correctes (...)

El cas és que fa temps que les universitats han descobert que els estudiants de doctorat són barats, altament motivats i disponibles. Amb més estudiants de doctorat, poden fer més investigació i més classes amb menys diners (...) Els exèrcits d'investigadors de baixa remuneració donen un impuls a les universitats i a la capacitat d'investigació dels països. Malgrat tot, això no és sempre una bona cosa. Els cervells més brillants i entrenats acaben malbaratats quan les modes canvien. Als Estats Units l'era post-Sputnik va impulsar el ràpid creixement dels doctors en física. Però quan el pressupost per a la ciència va caure en picat durant la guerra de Vietnam,  Brian Schwartz, professor de física a la Universitat de la Ciutat de Nova York, diu que en la dècada de 1970 uns 5000 físics van anar a l'atur i van haver de buscar feina en altres àrees (NdA: algú se'n recorda d'aquest film: Falling Down?) . 

(...) Molts dels que començaran enguany un doctorat eren els més intel·ligents de la seva promoció, han sigut els millors en tot el que han fet i han acumulat premis durant el seu itinerari acadèmic. Pocs d'ells estaran disposats a acceptar que el sistema en el que entren està dissenyat pel benefici d'altres, que el treball dur i de qualitat pugui no ser suficient per garantir el seu èxit i que estarien millor fent una altra cosa (...) Algú hauria d'escriure una tesi sobre això.