en orlando ens ha deixat (3/3)

@daveguasch

Havíem petat la xerrada abans al bar dels Ordóñez, a la facultat de Lletres de l'UAB. Però va ser durant el curs de Geomorfologia (aka Geografia Física II) del 1983-1984 que ens vam fer amics. Com en aquella època la penya de la Tripulació del Flint em semblava un xic snob i menjaven a part, em vaig afegir a un grup d'impresentables entre els que ens trobàvem en Joan Francès, l'Antoni Canals, l'Eduard Bou, l'August Algueró i Fa, l'Orlando Barrial and myself.

Una cosa era el bar dels Ordóñez i una altra les classes d'en Manel Miró, on l'Orlando podia desenvolupar tot el seu talent creatiu. Per exemple, recordo una classe d'en Miró sobre geomorfologia glacial i l'Orlando, amb qui seia sovint al costat, que va començar a entonar por lo bajini: Morrena, la de los rojos claveles. La reina de las mujeeeres. Hei! Morrenaaa ...  El que feia tota la diferència és que l'Orlando podia mostrar-se seriós després de deixar anar aquesta mena de parides. Però com jo encara no sabia fer-ho, en Manel Miró em va invitar unes quantes vegades al llarg del curs a veure què passava fora de classe, com si diguéssim.

La prova que en Miró no era gens rancuniós és que vaig acabar el curs amb una matrícula d'honor. En part gràcies al millor dels treball de curs que mai no he fet, amb uns companys dels quals vaig aprendre un munt de coses (foto de grup per la posteritat) i amb els que m'ho vaig passar d'allò més bé. Per un motiu que no arribo a recordar, malauradament l'Orlando no feia part d'aquest grup.

Després d'aquell curs, vaig orientar-me ja decididament per la geografia i ells per la prehistòria i l'arqueologia. I tot i que la Tripulació del Flint va acabar per acceptar-me com a membre de l'equipatge, vaig seguir veient sempre que podia aquell grup de companys al bar dels Ordóñez, malgrat la brasa de les seves converses sobre en José Luis Maya (EPD), les excavacions a La Campa, etc.

Després d'acabar la carrera vam estar un temps sense veure'ns. Un dia em vaig creuar l'Orlando i, després d'unes birres per celebrar la retrobada, em va invitar a visitar l'antro que, junt amb en Joan Francès, s'havien muntat a l'Ateneu de Cerdanyola. Un antro que s'acabaria convertint, amb el temps, en un museu.

Ens vam seguir veient més o menys regularment, fins que vaig marxar cap a Suïssa. Després va venir la canalla i, anys més tard, francament no recordo amb qui (en Wazza?) ni què feia jo a Cerdanyola, em van proposar d'anar a beure una birra al 1916. Vam entrar i em vaig trobar de cara amb l'Orlando. I aquí em quedo, perquè sóc incapaç de descriure l'estrujada que ens vam fer i l'alegria de retrobar-nos.

El fet de viure a Suïssa no ens va impedir trobar el temps per fer algunes sortides que sempre se'm feien massa curtes, i on la consigna era: es pot parlar de tot menys de la feina i de la família.

Mai no oblidaré els darrers cops que ens vam veure. A un d'ells, vam començar bevent birres i fumant com turcs a la terrassa del 1916. Vam seguir amb el vi a un restaurant d'un amic seu. I, quan tothom va marxar, fumant i bevent licors que ens feia tastar el patró. No recordo a quina hora vam acabar, però sé que vaig haver d'agafar un taxi per tornar a BCN. Mai oblidaré que vaig passar un bon moment abans de recordar quina adreça li havia de donar al taxista.

El darrer cop que ens vam veure li havia de passar un film que crec recordar que havien passat a Arte-TV i que m'havia demanat gravar per la seva dona. Vam quedar a l'Heron City de la Meridiana, vam trencar la vella consigna i, tot i que vaig intentar introduir alguna frase sobre Lluïsa i la canalla, va passar tota l'estona parlant-me de la seva dona. Estava súper enamorat i a mi em feia feliç veure'l així.

Després vam seguir en contacte per WhatsApp durant força temps. Gràcies al Procés, un bon dia què no vam compartir la mateixa opinió, ens vam enviar a petar: com ho ho havíem fet un munt de vegades d'ençà que ens coneixíem! Marca de la casa. Sols què, si abans ho arreglàvem quedant per beure'ns unes birres, ara jo vivia molt lluny.

Va passar el temps i, quan em va semblar que ja havíem fet prou el ruc i havia decidit anar a veure'l, ens va caure al damunt el càncer del meu fill. El temps seguia corrent i no tinc ni idea de quan va ser que Orlando va descobrir la greu malaltia que patia. M'havia fet un altre cop la idea de tornar-nos a veure enguany quan en Sinfu em va passar la notícia que em va caure com un cop de massa al cap.

No m'he d'amagar de res. He plorat com un beneit la pèrdua de l'Orlando, recordant tots els bons moments que vam passar junts. Joder, si fins i tot quan ens discutíem em feies riure, malparit! I ja no et dic tot el que vaig sentir quan vaig veure el vídeo que va fer en David, el seu germà: molt especialment les imatges finals. És el vídeo amb el qual tanco aquesta entrada..

Una entrada que he obert amb el cartell d'un acte d'homenatge que han organitzat per l'Orlando demà al vespre. Si el vas conèixer o vols conèixer aquells que el porten al cor, i pots fer-ho, mira d'anar-hi. Només t'he d'advertir que no hi seran tots. Jo mateix, que el portaré al cor mentre visqui, no podré ser-hi.

arabellabishop: Orlando Barrial, Youtube, 18.02.2020