CGT Región Murciana: La Mirada de Kati Horna, Youtube, 27.07.2016 |
Vaig començar aquesta sèrie d'articles recordant a Yaël Langella (1) i reflexionant sobre el fet que no va ser fins després que ens va deixar que vam descobrir una treball literari que mai no hauríem pogut imaginar. Reflexionant sobre Yaël, vaig recordar quatre dones que, al llarg de la seva vida, van tirar endavant un treball fotogràfic impressionant que no va ser conegut sinó per l'atzar, i reconegut quan elles ja no hi eren per rebre un homenatge internacional més que merescut.
Just per tancar aquesta sèrie de fotògrafes remarcables, avui m'agradaria recordar una fotògrafa extraordinària que, com Yaël, era d'origen hebreu i anarquista: Katalin Deutsch Blau (a.k.a. Kati Horna) (2).
Kati va nàixer al sí d'una acomodada família jueva d'un poble de les rodalies Budapest. Va compartir amistat i preocupacions sobre la funció de la fotografia amb els seus amics d'infància, els fotògrafs Endre Ernö Friedmann (a.k.a Robert Capa) (3) i Emeric Weisz (a.k.a. Chiki Weisz).
Degut a la situació política hongaresa, va viatjar a Berlín -com ho van fer també Capa i Weisz-,i es va integrar a la vida intel·lectual, artística i política, relacionant-se amb un grup al voltant de Bertolt Brecht (4). Al març del 1933 el partit Nacionalsocialista alemany pren el poder, i comencen les persecucions contra els jueus i la dissidència política. Kati Horna torna durant uns mesos a Budapest on, animada per la seva mare, realitza un curs de fotografia al taller de Josef Pesci.
L'any 1933 Kati Horna es va traslladar a París, on va retrobar Robert Capa (5) i on va treballar com a reporter fotogràfic per una agència. En aquella època ja era considerada no només com una fotògrafa surrealista, sinó també com una de les primeres dones fotoperiodistes.
El 1937, un any després que esclatés la revolució espanyola, el seu compromís polític i el desig que la fotografia servís per a difondre el que estava passant, la van portar a viatjar per diferents ciutats espanyoles. A Barcelona va retrobar-se amb Robert Capa. Va treballar realitzant encàrrecs per la Confederació Nacional del Treball (C.N.T.) i també per a diferents revistes anarquistes, com Libre Studio, Umbral, i molt especialment per a Mujeres libres. Tant al front com a les ciutats va preferir fer un tipus de fotografia que mai s'havia fet abans.
Just per tancar aquesta sèrie de fotògrafes remarcables, avui m'agradaria recordar una fotògrafa extraordinària que, com Yaël, era d'origen hebreu i anarquista: Katalin Deutsch Blau (a.k.a. Kati Horna) (2).
Kati va nàixer al sí d'una acomodada família jueva d'un poble de les rodalies Budapest. Va compartir amistat i preocupacions sobre la funció de la fotografia amb els seus amics d'infància, els fotògrafs Endre Ernö Friedmann (a.k.a Robert Capa) (3) i Emeric Weisz (a.k.a. Chiki Weisz).
Degut a la situació política hongaresa, va viatjar a Berlín -com ho van fer també Capa i Weisz-,i es va integrar a la vida intel·lectual, artística i política, relacionant-se amb un grup al voltant de Bertolt Brecht (4). Al març del 1933 el partit Nacionalsocialista alemany pren el poder, i comencen les persecucions contra els jueus i la dissidència política. Kati Horna torna durant uns mesos a Budapest on, animada per la seva mare, realitza un curs de fotografia al taller de Josef Pesci.
L'any 1933 Kati Horna es va traslladar a París, on va retrobar Robert Capa (5) i on va treballar com a reporter fotogràfic per una agència. En aquella època ja era considerada no només com una fotògrafa surrealista, sinó també com una de les primeres dones fotoperiodistes.
El 1937, un any després que esclatés la revolució espanyola, el seu compromís polític i el desig que la fotografia servís per a difondre el que estava passant, la van portar a viatjar per diferents ciutats espanyoles. A Barcelona va retrobar-se amb Robert Capa. Va treballar realitzant encàrrecs per la Confederació Nacional del Treball (C.N.T.) i també per a diferents revistes anarquistes, com Libre Studio, Umbral, i molt especialment per a Mujeres libres. Tant al front com a les ciutats va preferir fer un tipus de fotografia que mai s'havia fet abans.
A través de les seves fotografies, va poder canviar la forma de veure la guerra. I una de les maneres de fer-ho era el que a la versió en anglès de Wikipedia descriuen com "gendered witnessing", o “testimoni de gènere”, que consisteix a presentar una visió de gènere que se superposava a la idea de que la guerra era quelcom de bàsicament masculí. Horna es va convertir així en una fotògrafa llegendària després de prendre una perspectiva de la dona sobre la guerra. Sense mostrar mai una violència explícita, va poder dedicar-se a prendre fotos a la rereguarda, cosa que la va portar a retratar l'impacte que la guerra va tenir en dones, nens i avis. Però també en el treball a les col·lectivitats agràries anarquistes.
El 1939 Kati passa la frontera francesa amb José Horna, un escultor i il·lustrador anarquista amb qui es va casar el 1938. José va romandre internat a un camp de concentració fins que Kati el va poder alliberar i, junts, van anar a París des d'on, amb l'arribada dels nazis a França, es van exiliar a Mèxic sortint de Le Havre el 17 d'octubre de 1939.
Les fotografies que Kati Horna havia fet a Espanya no van estar amagades a cap guardamobles, a cap habitació o a les engolfes de cap casa (6). Van marxar a l'oblit de l'exili amb la seva autora i no van tornar a Espanya fins l'any 1979. La seva primera exposició individual va tenir lloc el 1992. La primera gran retrospectiva del seu treball es va fer el 2014 al Museo Amparo de Puebla i al Jeu de Paume a París, 14 anys després de la mort de Kati.
El vídeo que obre aquest article et presenta algunes iniciatives per rescatar de l'oblit l'obra d'una fotògrafa d'origen hebreu i d'idees anarquistes, tot com una altra fotògrafa de la que també en parlaré un dia: Margaret Michaelis (7) (8) (9).
L'any passat, una notícia va sacsejar de nou aquest oblit: Una historiadora española localiza en Ámsterdam el archivo desaparecido de la fotógrafa húngara, en cajas de madera de la CNT cerradas desde 1939 con más de 500 negativos de la contienda (10) (11).
Les fotografies que Kati Horna havia fet a Espanya no van estar amagades a cap guardamobles, a cap habitació o a les engolfes de cap casa (6). Van marxar a l'oblit de l'exili amb la seva autora i no van tornar a Espanya fins l'any 1979. La seva primera exposició individual va tenir lloc el 1992. La primera gran retrospectiva del seu treball es va fer el 2014 al Museo Amparo de Puebla i al Jeu de Paume a París, 14 anys després de la mort de Kati.
El vídeo que obre aquest article et presenta algunes iniciatives per rescatar de l'oblit l'obra d'una fotògrafa d'origen hebreu i d'idees anarquistes, tot com una altra fotògrafa de la que també en parlaré un dia: Margaret Michaelis (7) (8) (9).
L'any passat, una notícia va sacsejar de nou aquest oblit: Una historiadora española localiza en Ámsterdam el archivo desaparecido de la fotógrafa húngara, en cajas de madera de la CNT cerradas desde 1939 con más de 500 negativos de la contienda (10) (11).
- Yaël Langella, veure els articles publicats en aquest blog els passats 02.11.2019 i 11.01.2020 || Veure també: Four amazing photographers (1/4), publicat en aquest blog el passat 26.01.2020
- Kati Horna: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
- Robert Capa: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
- Bertolt Brecht: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
- Només a les versions de Wikipedia en anglès i en espanyol de Kati Horna (però a cap de les dedicades a Capa) trobaràs que Kati Horna i Robert Capa, que ja es coneixien des de la seva adolescència a Hongria, van viure una historia romàntica quan es van retrobar a Paris. I que aquell episodi va donar lloc a una amistat que va durar fins que Capa va morir a Indoxina.
- Josep Playà Maset: La imagen olvidada del anarquismo, La Vanguardia, 27.11.2019
- Almudena Rubio: Margaret Michaelis y Kati Horna: Fotógrafas de la CNT-FAI durante la Guerra Civil Española, International Institute of Social History (IISG), Amsterdam, 31.12.2019
- Margaret Michaelis-Sachs: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || Margaret Michaelis (1902-1985), Ateneu Llibertari Estel Negre, 06.04.2017 || Extranjeros CNT-FAI: Margaret Michaelis, El Miliciano, 26.07.2010||Enriqueta Antolin: El Barrio Chino de Michaelis, El País, 18.10.1998 || Margaret Michaelis fotógrafa anarquista, CNT Puerto Real.
- Jacobo Israel Garzón: Ch. 2 - Los judíos. entre la Primera Guerra Mundial y el fin de la La Guerra Civil Española, Cuadernos de la escuela diplomàtica n° 51, pp. 342. El judaísmo. Contribuciones y presencia en en el mundo contemporáneo. Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación. Gobierno de España, Madrid 2014
- Peio H. Riaño: La guerra perdida de Kati Horna, El País, 23.08.2019 || El archivo de Kati Horna sobre la Guerra Civil. Una historiadora española localiza en Ámsterdam el archivo desaparecido de la fotógrafa húngara, en cajas de madera de la CNT cerradas desde 1939 con más de 500 negativos de la contienda, El País, 22.08.2019
- Proxima publicación sobre Kati Horna, Revista Historia Social (Enero 2020), International Institute of Social History (IISG), Amsterdam, 31.12.2019
Altres notes bibliografiques que he anat recollint i que potser donaran lloc a nous articles
ReplyDeleteKati Horna
- Ministerio de Cultura y Deporte - Gobierno de España: Kati Horna
- Ánxel Grove: Kati Horna, fotógrafa anarquista de la Guerra Civil española y amor imposible de Robert Capa, 20minutos.es, 30.05.2014
- Peio H. Riaño: La guerra perdida de Kati Horna, El País, 23.08.2019
Revista Umbral
- Wikipedia: Umbral (revista)
- Umbral (Valencia), Biblioteca Nacional de España, Hemeroteca Digital
- Umbral. València i Barcelona, 1937 – 1938, reportersgrafics.net
- Umbral reconstruït, Gràfica obrera i anarquista, graficaanarquista.com
- Revista Umbral: Índex dels números de la revista, ateneuenciclopedicpopular.org, març 2018
- Umbral reconstruït, Ateneu Enciclopedic Popular, 03.05.2018
Gráfica anarquista
- Andrés Antebi, Pablo González, Teresa Ferré y Pau Martínez: Gráfica de la revolución social (1936-1938), Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), Ajuntament de Barcelona, 10.05.2018
- Gustau Nerín: ‘Gráfica anarquista’: una exposición en Barcelona muestra las fotografías de la revolución del 36, kaosenlared.net, 28.11.2019
Mujeres Libres
- Dori Ayllón: Lucía Sánchez Saornil, la anarquista que luchó por la emancipación de las mujeres, infolibre.es, 20.08.2019
Altres
- Joël Delhom: Inventario provisorio de las memorias anarquistas y anarcosindicalistas españolas, Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps présent, Printemps 2009, https://doi.org/10.4000/ccec.2677
- Francisco Madrid Santos: La prensa anarquista y anarcosindicalista en España desde la I Internacional hasta el final de la Guerra Civil. Tesis Doctoral, Volumen II, Tomo 2, Catalogo Cronologico 1923-1939
Gerda Taro, es el seudónimo de Gerta Pohorylle, una pionera periodista gráfica de guerra alemana y pareja del fotógrafo Endre Ernő Friedmann. Juntos fotografiaban bajo el pseudónimo de Robert Capa, siendo difícil saber qué fotos son de cada uno. Se considera a Gerda Taro como la primera mujer foto-periodista que cubrió un frente de guerra y la primera en fallecer al llevarlo a cabo.
ReplyDeleteGerda, nacida en Stuttgart, era hija de una familia judía polaca y, a pesar de sus orígenes burgueses, desde su juventud formó parte de movimientos socialistas y obreros. Con la llegada de los nazis al poder y tras haber sufrido una detención en 1933, decidió huir con su amiga Ruth Cerf a París.
En 1936, tras el golpe de Estado, dió comienzo la Guerra Civil Española, por lo que se trasladaron a España para cubrir el conflicto. Fueron testigos de diferentes episodios de la guerra. Poco antes de morir ella comenzaría a emplear la firma de Photo Taro. Del trabajo de Taro en solitario su reportaje más importante fue el de la primera fase de la Batalla de Brunete. Fue testigo del triunfo republicano en esta primera fase de la batalla. El reportaje fue publicado en Regards el 22 de julio de 1937 y le reportó un gran prestigio.
Gerda Taro perdió la vida en un accidente durante el repliegue del ejército republicano. El accidente la dejó gravemente herida y fue trasladada urgentemente al hospital inglés de El Goloso de El Escorial. Allí murió pocas horas después, en la madrugada del 26 de julio de 1937, seis días antes de cumplir 27 años.
Al no llevar consigo su pasaporte no fue reconocida e iba a ser enterrada en una fosa común. Desde el hospital llamaron a Rafael Alberti y a María Teresa León, dirigentes de la Alianza de Intelectuales Antifascistas de Madrid, para que la reconociesen y que le dieran una sepultura digna. Su cuerpo fue trasladado a París, donde recibió todos los honores como una heroína republicana.
Twitter: Fil publicat per RadBrujita
Wikipedia: Gerda Taro, Robert Capa