| Monólogo "Indomable Will Hunting" Matt Damon, YouTube, 11.09.2011 |
Això va passar ja fa molts anys.
Després de molt de temps de no saber d'ella, un dia vaig trucar a una vella amiga de qui m'acabaven de passar el número del mòbil. Ens vam ficar molt contents de poder tornar a parlar i ens vam ficar al corrent sobre què se n'havia fet de les nostres vides ...
Quan va arribar el moment de parlar dels nostres fills, em va dir que un dels seus havia estudiat informàtica i que s'havia especialitzat en criptografia. Estava molt orgullosa d'ell. Tenia motius perquè, pel que em va dir, era francament bo en aquesta feina. Però estava un xic preocupada perquè ara vivia molt lluny i treballava a una ciutat que, immediatament, vaig associar amb una gran base naval d'una gran potència militar.
Mentre em parlava del seu fill, no vaig poder evitar recordar un film brutal que, si no l'has vist encara, et recomano fer-ho: Good Will Hunting (1), i una escena que pots trobar al vídeo amb què he obert el post d'avui.
Quan va acabar d'explicar-me el poc que sabia de la feina que el seu fill feia en aquella ciutat, em va demanar què en pensava. Francament, no sabia què dir-li. Més que res, perquè se m'acabaven d'activar totes les alarmes pensant en la possibilitat que algú estigués enregistrant aquella conversa, i no tenia cap intenció de veure'm embolicat en una història de la qual, amb tota probabilitat, ja sabia més del que hauria de saber.
Crec recordar haver-me excusat dient que jo no sabia res de res sobre la criptografia més enllà d'algunes lectures ràpides que havia fet a Wikipedia. I que tampoc tenia ni la més remota idea sobre el tipus d'empresa on podia treballar el seu fill a una ciutat de la qual no sabia res. Sense donar-li temps a respondre'm, vaig demanar-li què en sabia d'alguns amics comuns, tot evitant anomenar-los pel seu nom.
Vaig realitzar immediatament que es va sentir un xic incòmoda pel fet d'haver canviat bruscament el tema de la conversa. I assumeixo que no vaig fer res per explicar-li el munt de coses que em passaven pel cap. Avui potser lamento haver buscat una excusa per acabar amb aquella conversa, utilitzant la frase clau de la qual tots coneixem el significat: Bé, si això, ja ens trucarem un altre dia, d'acord?
No, no estic gens orgullós d'haver acabat així una conversa amb algú a qui segueixo estimant molt des de la distància. Però el seu fill va decidir què volia fer amb la seva vida, i jo feia molt de temps que també ho havia fet: no acabar mai en la situació del soldat que descrivia Will Hunting a la seva entrevista de treball a la NSA.
Quan va arribar el moment de parlar dels nostres fills, em va dir que un dels seus havia estudiat informàtica i que s'havia especialitzat en criptografia. Estava molt orgullosa d'ell. Tenia motius perquè, pel que em va dir, era francament bo en aquesta feina. Però estava un xic preocupada perquè ara vivia molt lluny i treballava a una ciutat que, immediatament, vaig associar amb una gran base naval d'una gran potència militar.
Mentre em parlava del seu fill, no vaig poder evitar recordar un film brutal que, si no l'has vist encara, et recomano fer-ho: Good Will Hunting (1), i una escena que pots trobar al vídeo amb què he obert el post d'avui.
Quan va acabar d'explicar-me el poc que sabia de la feina que el seu fill feia en aquella ciutat, em va demanar què en pensava. Francament, no sabia què dir-li. Més que res, perquè se m'acabaven d'activar totes les alarmes pensant en la possibilitat que algú estigués enregistrant aquella conversa, i no tenia cap intenció de veure'm embolicat en una història de la qual, amb tota probabilitat, ja sabia més del que hauria de saber.
Crec recordar haver-me excusat dient que jo no sabia res de res sobre la criptografia més enllà d'algunes lectures ràpides que havia fet a Wikipedia. I que tampoc tenia ni la més remota idea sobre el tipus d'empresa on podia treballar el seu fill a una ciutat de la qual no sabia res. Sense donar-li temps a respondre'm, vaig demanar-li què en sabia d'alguns amics comuns, tot evitant anomenar-los pel seu nom.
Vaig realitzar immediatament que es va sentir un xic incòmoda pel fet d'haver canviat bruscament el tema de la conversa. I assumeixo que no vaig fer res per explicar-li el munt de coses que em passaven pel cap. Avui potser lamento haver buscat una excusa per acabar amb aquella conversa, utilitzant la frase clau de la qual tots coneixem el significat: Bé, si això, ja ens trucarem un altre dia, d'acord?
No, no estic gens orgullós d'haver acabat així una conversa amb algú a qui segueixo estimant molt des de la distància. Però el seu fill va decidir què volia fer amb la seva vida, i jo feia molt de temps que també ho havia fet: no acabar mai en la situació del soldat que descrivia Will Hunting a la seva entrevista de treball a la NSA.
No comments:
Post a Comment
You are welcome to leave a comment on any subject that raises your interest.