| Brut America - “Fun and Dying:” What Does it Mean to be Death Positive?, YouTube, 16.04.2022 Brut International - "Me estoy muriendo y me estoy divirtiendo", 18.10.2022 |
Danna Nelson és una noia americana de 26 anys que té un sarcoma de nivell 4 (1): és a dir, un càncer en estadi terminal. Danna s'està morint a una edat en què s'hauria d'estar menjant el món, però ha decidit portar-ho amb un coratge remarcable. També amb tot l'humor i tota l'actitud positiva que és capaç d'exterioritzar (clarament, la processió va per dins) a aquells que l'envolten. Unes persones excepcionals que guardaran per sempre el sentiment d'haver tingut la sort de compartir la seva vida amb una noia extraordinària.
Podria passar hores a descriure la tempesta d'emocions positives que he tingut durant i després de veure aquest vídeo d'Eléonore (Léo) Hamelin (2), però crec que és molt millor deixar-te veure'l per saber a què m'estic referint. Just recorda que, a la llegenda del vídeo amb què he obert el post, pots trobar una versió de Brut International amb subtítols en espanyol que es deixa llegir molt més bé que no pas la traducció automàtica de YouTube.
En el meu cas, a la tempesta d'emocions pel vídeo de Léo Hamelin, s'hi afegeix el del record de la meva mare, que avui fa 26 anys que ens va deixar. Una dona que no va perdre mai la capacitat d'exterioritzar l'humor, el somriure ni l'educació amb tots els que l'envoltàvem. Ni tan sols quan la van baixar a la planta de cures pal·liatives de l'hospital Duran i Reynals.
Passo pel davant de l'hospital Duran i Reynals cada cop que baixo en avió a Barcelona. I cada cop que el veig, recordo els moments que vam passar junts les tardes dels diumenges, quan estàvem sols a la seva habitació, poques hores abans d'agafar el vol que em tornaria a Lausanne. Recordo que vèiem a la TV en Gran Wyoming i l'equip de Caiga quien caiga, i rèiem junts amb les entrevistes de Pablo Carbonell a Esperanza Aguirre, intentant fer abstracció d'una metàstasi que avançava imparable.
Fins aquell vol de retorn a Barcelona, l'endemà d'haver arribat a Lausanne, quan Lluïsa em va trucar per dir-me que la meva mare se'ns anava, i vaig poder trobar un vol per tornar a temps i agafar-li fort la mà poc abans que marxés.
Malgrat que la metàstasi la va fer patir el que no està escrit, la meva mare sempre va tenir un somriure i una paraula amable per tots aquells que l'envoltàvem. Va ser especialment dur quan em va dir que ja no podia aguantar més el dolor i em va demanar que l'ajudés a marxar. Encara més dur pel fet que jo vivia a Suïssa, un país on el suïcidi assistit és legal des de 1942 (3). Va ser super dur no poder fer res mentre veia com la morfina baixava a raig per intentar calmar tot el dolor que estava patint. Però mentre la morfina li va deixar prou de lucidesa per fer-ho, la seva actitud positiva, el coratge que va demostrar davant de tota aquella adversitat, va ser un exemple que m'agradaria poder honorar el dia que m'arribi l'hora.
I mentre aquest dia no arriba, només puc estar content d'haver tingut la sort d'haver conegut a aquella dona tan extraordinària que va ser la meva mare, recordar tots els bons moments que vam passar junts i oblidar aquells que no ho van ser tant. I recordar que si, des d'un punt de vista purament biològic, una part d'ella segueix vivint en mi i en els meus fills, el seu record seguirà vivint en tots aquells que la vam conèixer.
Podria passar hores a descriure la tempesta d'emocions positives que he tingut durant i després de veure aquest vídeo d'Eléonore (Léo) Hamelin (2), però crec que és molt millor deixar-te veure'l per saber a què m'estic referint. Just recorda que, a la llegenda del vídeo amb què he obert el post, pots trobar una versió de Brut International amb subtítols en espanyol que es deixa llegir molt més bé que no pas la traducció automàtica de YouTube.
En el meu cas, a la tempesta d'emocions pel vídeo de Léo Hamelin, s'hi afegeix el del record de la meva mare, que avui fa 26 anys que ens va deixar. Una dona que no va perdre mai la capacitat d'exterioritzar l'humor, el somriure ni l'educació amb tots els que l'envoltàvem. Ni tan sols quan la van baixar a la planta de cures pal·liatives de l'hospital Duran i Reynals.
Passo pel davant de l'hospital Duran i Reynals cada cop que baixo en avió a Barcelona. I cada cop que el veig, recordo els moments que vam passar junts les tardes dels diumenges, quan estàvem sols a la seva habitació, poques hores abans d'agafar el vol que em tornaria a Lausanne. Recordo que vèiem a la TV en Gran Wyoming i l'equip de Caiga quien caiga, i rèiem junts amb les entrevistes de Pablo Carbonell a Esperanza Aguirre, intentant fer abstracció d'una metàstasi que avançava imparable.
Fins aquell vol de retorn a Barcelona, l'endemà d'haver arribat a Lausanne, quan Lluïsa em va trucar per dir-me que la meva mare se'ns anava, i vaig poder trobar un vol per tornar a temps i agafar-li fort la mà poc abans que marxés.
Malgrat que la metàstasi la va fer patir el que no està escrit, la meva mare sempre va tenir un somriure i una paraula amable per tots aquells que l'envoltàvem. Va ser especialment dur quan em va dir que ja no podia aguantar més el dolor i em va demanar que l'ajudés a marxar. Encara més dur pel fet que jo vivia a Suïssa, un país on el suïcidi assistit és legal des de 1942 (3). Va ser super dur no poder fer res mentre veia com la morfina baixava a raig per intentar calmar tot el dolor que estava patint. Però mentre la morfina li va deixar prou de lucidesa per fer-ho, la seva actitud positiva, el coratge que va demostrar davant de tota aquella adversitat, va ser un exemple que m'agradaria poder honorar el dia que m'arribi l'hora.
I mentre aquest dia no arriba, només puc estar content d'haver tingut la sort d'haver conegut a aquella dona tan extraordinària que va ser la meva mare, recordar tots els bons moments que vam passar junts i oblidar aquells que no ho van ser tant. I recordar que si, des d'un punt de vista purament biològic, una part d'ella segueix vivint en mi i en els meus fills, el seu record seguirà vivint en tots aquells que la vam conèixer.
Bueno replicante, ja saps que darrerament no em deixo caure molt per aquí,cosa que no vol dir que t'hagi oblidat.Però aquest cop vull dir-te que m'han emocionat moltíssim els teus records, i que vagi una abraçada ben forta per a tú i que de les poques frases que vaig poder creuar amb la teva mare el dia del teu casament (l'únic cop que vaig coincidir amb ella), només en recordo una que em va dir: "ja saps que el David t' estima molt?".Un abraçada ben forta,soci.
ReplyDeleteGràcies pel comentari, Hands. La veritat és que et trobo molt a faltar, també per aquí. Sobre el que et va dir la meva mare, només puc afegir que res no ha canviat i et segueixo estimant molt. Una super abraçada!
Delete