mens sana in corpore sano

@daveguasch

Tots hem pogut comprovar durant el període de confinament que hi ha una categoria de persones que han sofert un munt de crítiques per altres persones a les quals hom ha anomenat la policia dels balcons.

M'estic referint als runners, que sovint han estat acusats de ser uns ciutadans insolidaris amb l'objectiu col·lectiu del confinament. Podríem dir el mateix d'aquells que sortien a passejar el gos, anaven cada dia a comprar, etc.

Tornant als runners, és veritat que tots coneixem gent que mai a la seva vida ha practicat cap esport i què, tot d'un cop, tenien una necessitat compulsiva de sortir a córrer. Però no seria just oblidar aquells que han practicat des de fa molt de temps aquest esport, en tot cas d'ençà que es va posar de moda.

La veritat és que molts d'ells han viscut molt negativament la prohibició de sortir a córrer. Què diable, sempre ha estat ben vist fer esport. Pels metges, però també per les empreses. Especialment a les empreses, hom sap que, més dur és l'esport que practiques, més alta és la possibilitat que alliberis la dopamina: una hormona que et produeix una sensació de plaer i et fa sentir menys fatigat i més productiu; l'adrenalina: que et permet augmentar el teu ritme d'estrès; o la noradrenalina, que li dóna al teu cos l'ordre d'alliberar-se de les grasses supèrflues (1).

Cal dir que la majoria de la gent practica l'esport de bon rotllo. I com ja hem vist, aquelles hormones produeixen una sensació de plaer i de felicitat que són molt ben vistes socialment. Si no em creus, busca "esport, dopamina, endorfines" al banc d'imatges de Google i veuràs un munt de gent feliç i somrient.

Però també sabem que hi ha gent que ho porta d'una altra manera. El plaer que li proporcionen aquelles hormones els fan aïllar-se de la resta de la humanitat, practicar una mena de culte al cos, amb dures sessions de càstig als fitness i un sentiment de competitivitat que, més enllà del terreny esportiu, acaba manifestant-se per enllà on passen.

El cas és que l'esport està socialment tan ben vist que poca gent s'atreveix a dir coses com aquestes (2):

Aquest grup de neurotransmissors té una estructura que s'assembla molt a la de la morfina. Són poderosos analgèsics que proporcionen una font de plaer, permetent així la recerca de grans esforços i eufòria, fent desaparèixer els símptomes de la depressió. I dins dels esports, els de cardio són els que més en produeixen. Practicats durant 30 minuts a un ritme ni fàcil ni dur, aquests esports aporten una taxa d’endorfina (3) molt elevada (...) La dopamina produeix els mateixos efectes que el consum d'alcohol, les drogues o l'activitat sexual.

Just per aclarir, he tret aquests extractes del blog fix.net, creat per un antic ciclista professional, entrenador esportiu i columnista esportiu de TV. No és molt diferent del que ens diu a una entrevista una psiquiatra: Georgia Pouliou, a una entrevista que van fer-li a Le Temps el passat mes de març (4) i de la que et passo uns extractes:

Quan hom practica amb intensitat una activitat física, el cos allibera dopamina i endorfines que són hormones del plaer. Aquest plaer pot esdevenir una “recompensa” repetida per la qual, a poc a poc, l’organisme pot desenvolupar una addicció: el subjecte haurà de practicar l’esport amb més freqüència i d’una manera més intensa, per sentir els efectes neurobiològics d’aquestes hormones (...) Tot i que l’addicció a l’esport és freqüent entre els atletes d'alt nivell, també pot afectar altres esportistes. Aquesta addicció es manifesta més concretament en els esports de resistència més endorfinògens, com ara les diferents modalitats de les curses a peu (...) El perfil psicopatològic dels addictes sovint els presenta com a persones amb baixa autoestima que eviten sentir emocions negatives. Sovint, controlen el seu pes, no estan satisfets amb la seva imatge corporal i presenten trets impulsius de caràcter (...) Tot i tractar-se d'una addicció, poques persones demanen ajuda perquè consideren que és una addicció saludable.

Es molt probable doncs que entre la gent que necessitava sortir a córrer sí o sí durant el confinament hi hagués gent insolidària amb l'objectiu col·lectiu. Però també podia tractar-se d'addictes no diagnosticats. I, entre ells, alguns dels partidaris de la competitivitat a ultrança, que porten la idea de la "llei del més fort" a tots els àmbits de la seva vida i que pots identificar ràpidament a la feina. Tot i que, entre aquests darrers, ja sabem que molts no practiquen cap altre esport que el de podrir-li la vida als altres. Un esport que també sembla estar socialment molt ben vist a moltes empreses.

---

1. Más ejercicio no supone menos calorías, Investigación y Ciencia, 03.02.2016
2. Erwann Menthéour: Quelles sont les hormones stimulées par le sport ?, fitnext.com, 12.07.2019
3. Wikipedia: Endorphine. De l'abréviation endogenous morphine — morphine endogène) 
4. Caroline Christinaz: Georgia Pouliou: «Le public sous-estime la dépendance au sport», Le Temps, 27.03.2020