 |
| Israël Hands - Le Salin de La Palme, 27.04.2022 |
Tot va començar un dia que vam rebre una trucada d'un dels nostres antics creditors. Amb una veu ofegada per l'angoixa, ens va dir que no tenia liquiditats per fer front als pagarés que havia signat a Las Vegas (1), que no podia resistir la pressió de la presència a diari d'El Cobrador del Frac al seu domicili i a la seva empresa, i que tenia el sentiment que el seguien alguns dels empleats del Casino. Vam quedar per veure'ns l'endemà al Tito Carlos de Cerdanyola, on tenim llogat un reservat on diem que celebrem les reunions del politburó, però en realitat tenim un descodificador piratejat on veiem el futbol per la cara.
Quan va arribar, nosaltres ja hi érem. Després d'un curt silenci, reprenent el que ens havia explicat el dia abans, ens va dir que ens volia fer una proposta. Si pagàvem el seu deute, a canvi ell ens passaria la seva concessió pel manteniment durant 10 anys dels edificis, les instal·lacions i els serveis del complex de Le Salin de La Palme, unes salines que es troben a 20 km al nord de Salses (2).
Com pots veure a la imatge amb què he obert aquest post, no calia ser un gran psicòleg per veure com li brillaven els ulls a Hands davant la idea de prendre la responsabilitat d'aquelles salines. Però vam decidir fer un xic el ronso, mostrant un cert desinterès per la seva proposta. Llavors, va afegir que, entre les instal·lacions sota la nostra responsabilitat també estarien les passejades didàctiques a peu, en carro i en tren elèctric..., i en aquell mateix moment van començar a brillar els ulls d'en Doc. Ja amb un xic més de seguretat a la seva veu, va afegir que a les salines també hi havia una botiga i un bar de vins regionals amb tapas, on els clients podien comprar vins de la regió (3). Per no parlar d'un restaurant molt ben puntuat a Tripadvisor (4). Llavors vam ser en Sinfu i un servidor a qui els va començar a brillar amb força els ulls. Quan ens va parlar de la proximitat del Casino de Port-la-Nouvelle (5) es va sentir una veu vehement que va dir: Prou!!! Parlem-ne.
Gràcies a l'eficàcia del nostre servei jurídic, vam resoldre el pagament i la paperassa administrativa en un parell de dies. L'endemà, ja estàvem a l'autopista, camí de Le Salin de La Palme.
En arribar ens van rebre una mena de gurú de les salines: Patrice Gabanou (6) i en Marcel Rodríguez, representant del propietari: le Groupe Salins (7) que també és propietari, entre moltes altres, de les salines d'El Pinet i Torrevella (País Valencià), i de les d'Almeria i Cadis (Andalusia) (veure mapa).
Mentre en Hands controlava les instal·lacions de les salines i en Doc conduïa el tren elèctric preparant itineraris didàctics, en Sinfu i jo vam anar amb en Marcel a donar un cop d'ull als edificis. Ens va cridar l'atenció un d'ells: semblava un magatzem en estat d'abandonament. Vam demanar a Marcel què hi havia al seu interior, i ens va dir que no ho sabia. L'havien llogat a mitjans del 2017 a uns catalans que havien pagat cinc anys de lloguer. Segons ens va dir, durant tot l'estiu del 2017 i fins al mes de setembre va haver-hi molt de moviment, amb camions i camionetes amunt i avall. Des del mes d'octubre d'aquell any, no havia vist que ningú entrés ni sortís del magatzem.
Mentre parlàvem amb Marcel, va arribar el nostre amic transportista de Viladecans. Feia molt de temps que no ens vèiem i, aprofitant un transport de guitarres que enviava un senyor d'Hostafrancs a un senyor que vivia al centre de Perpinyà (8), va fer un salt per venir a veure'ns. Ens va demanar què fèiem. Li vam parlar del magatzem i que, estant llogat, no podíem entrar per veure què hi havia dins. Va traure una palanca de la camioneta, va petar la porta i el vam seguir quan va entrar al local.
El magatzem estava gairebé buit. Però, a un dels racons de la nau, vam trobar un munt de caixes de plàstic amb una tapa poc habitual i un vell logo imprès als costats: una mena de quadrat amb un cercle al mig, travessat per quatre línies verticals. L'amic de Viladecans va donar un cop d'ull a les caixes i ens va dir que, si ens feien nosa, podia carregar-les a la camioneta i desar-les a un magatzem que un familiar li havia deixat a una fàbrica que té al polígon de Can Cuiàs, a Montcada i Reixac.
Com mai no ens havia parlat d'aquest familiar, li vam demanar qui era. Ens va dir que el seu parent respon al nom de Josep Bou (9), i té una xarxa de forns de pa (10). També que, tot i ser una mica tanoca, li havia acabat agafant afecte perquè li permetia fer-se uns calerons a final de mes. Va ficar la mà a la butxaca i ens va ensenyar aquesta foto. Li vam agrair el detall, el vam ajudar a carregar la camioneta i vam anar a beure una ampolla de vi al bar de les salines. Una hora més tard va marxar abans que no es fes fosc.
Nota: He escrit aquest post des de la terrassa d'un Mòbil Home al càmping que hi ha darrere Le Salin de La Palme (11). Ens el va oferir el nostre antic creditor en reconeixement del pes que li vam traure del damunt amb el nostre contracte.
Probablement, creus que tot el post no és més que el producte de la meva imaginació delirant. He d'admetre que hi ha una part que és pura llicència literària. Com pots veure a la imatge amb què he obert el post, l'Israël Hands coneix Le Salin de La Palme. En relació amb el nostre amic de Viladecans, no puc confirmar ni desmentir que sigui parent de Josep Bou. Tampoc puc confirmar ni desmentir que hagi venut per una pasta a l'ANC les caixes que es va emportar, ni que siguin les mateixes que l'Assemblea ven a la seva botiga.
Mira. Saps què? Millor ho deixem així. Perquè no sé d'on van sortir aquelles caixes. No conec als que van llogar el magatzem i tampoc no sé on paren. I francament, no tinc ganes de tenir cap mena d'embolics amb tota aquesta història.
Quan va arribar, nosaltres ja hi érem. Després d'un curt silenci, reprenent el que ens havia explicat el dia abans, ens va dir que ens volia fer una proposta. Si pagàvem el seu deute, a canvi ell ens passaria la seva concessió pel manteniment durant 10 anys dels edificis, les instal·lacions i els serveis del complex de Le Salin de La Palme, unes salines que es troben a 20 km al nord de Salses (2).
Com pots veure a la imatge amb què he obert aquest post, no calia ser un gran psicòleg per veure com li brillaven els ulls a Hands davant la idea de prendre la responsabilitat d'aquelles salines. Però vam decidir fer un xic el ronso, mostrant un cert desinterès per la seva proposta. Llavors, va afegir que, entre les instal·lacions sota la nostra responsabilitat també estarien les passejades didàctiques a peu, en carro i en tren elèctric..., i en aquell mateix moment van començar a brillar els ulls d'en Doc. Ja amb un xic més de seguretat a la seva veu, va afegir que a les salines també hi havia una botiga i un bar de vins regionals amb tapas, on els clients podien comprar vins de la regió (3). Per no parlar d'un restaurant molt ben puntuat a Tripadvisor (4). Llavors vam ser en Sinfu i un servidor a qui els va començar a brillar amb força els ulls. Quan ens va parlar de la proximitat del Casino de Port-la-Nouvelle (5) es va sentir una veu vehement que va dir: Prou!!! Parlem-ne.
 |
| Le rose des salins de La Palme se transforme en or blanc, L'Indépendant, 05.09.2020 |
Gràcies a l'eficàcia del nostre servei jurídic, vam resoldre el pagament i la paperassa administrativa en un parell de dies. L'endemà, ja estàvem a l'autopista, camí de Le Salin de La Palme.
En arribar ens van rebre una mena de gurú de les salines: Patrice Gabanou (6) i en Marcel Rodríguez, representant del propietari: le Groupe Salins (7) que també és propietari, entre moltes altres, de les salines d'El Pinet i Torrevella (País Valencià), i de les d'Almeria i Cadis (Andalusia) (veure mapa).
Mentre en Hands controlava les instal·lacions de les salines i en Doc conduïa el tren elèctric preparant itineraris didàctics, en Sinfu i jo vam anar amb en Marcel a donar un cop d'ull als edificis. Ens va cridar l'atenció un d'ells: semblava un magatzem en estat d'abandonament. Vam demanar a Marcel què hi havia al seu interior, i ens va dir que no ho sabia. L'havien llogat a mitjans del 2017 a uns catalans que havien pagat cinc anys de lloguer. Segons ens va dir, durant tot l'estiu del 2017 i fins al mes de setembre va haver-hi molt de moviment, amb camions i camionetes amunt i avall. Des del mes d'octubre d'aquell any, no havia vist que ningú entrés ni sortís del magatzem.
Mentre parlàvem amb Marcel, va arribar el nostre amic transportista de Viladecans. Feia molt de temps que no ens vèiem i, aprofitant un transport de guitarres que enviava un senyor d'Hostafrancs a un senyor que vivia al centre de Perpinyà (8), va fer un salt per venir a veure'ns. Ens va demanar què fèiem. Li vam parlar del magatzem i que, estant llogat, no podíem entrar per veure què hi havia dins. Va traure una palanca de la camioneta, va petar la porta i el vam seguir quan va entrar al local.
El magatzem estava gairebé buit. Però, a un dels racons de la nau, vam trobar un munt de caixes de plàstic amb una tapa poc habitual i un vell logo imprès als costats: una mena de quadrat amb un cercle al mig, travessat per quatre línies verticals. L'amic de Viladecans va donar un cop d'ull a les caixes i ens va dir que, si ens feien nosa, podia carregar-les a la camioneta i desar-les a un magatzem que un familiar li havia deixat a una fàbrica que té al polígon de Can Cuiàs, a Montcada i Reixac.
Com mai no ens havia parlat d'aquest familiar, li vam demanar qui era. Ens va dir que el seu parent respon al nom de Josep Bou (9), i té una xarxa de forns de pa (10). També que, tot i ser una mica tanoca, li havia acabat agafant afecte perquè li permetia fer-se uns calerons a final de mes. Va ficar la mà a la butxaca i ens va ensenyar aquesta foto. Li vam agrair el detall, el vam ajudar a carregar la camioneta i vam anar a beure una ampolla de vi al bar de les salines. Una hora més tard va marxar abans que no es fes fosc.
Nota: He escrit aquest post des de la terrassa d'un Mòbil Home al càmping que hi ha darrere Le Salin de La Palme (11). Ens el va oferir el nostre antic creditor en reconeixement del pes que li vam traure del damunt amb el nostre contracte.
Probablement, creus que tot el post no és més que el producte de la meva imaginació delirant. He d'admetre que hi ha una part que és pura llicència literària. Com pots veure a la imatge amb què he obert el post, l'Israël Hands coneix Le Salin de La Palme. En relació amb el nostre amic de Viladecans, no puc confirmar ni desmentir que sigui parent de Josep Bou. Tampoc puc confirmar ni desmentir que hagi venut per una pasta a l'ANC les caixes que es va emportar, ni que siguin les mateixes que l'Assemblea ven a la seva botiga.
Mira. Saps què? Millor ho deixem així. Perquè no sé d'on van sortir aquelles caixes. No conec als que van llogar el magatzem i tampoc no sé on paren. I francament, no tinc ganes de tenir cap mena d'embolics amb tota aquesta història.
- Veure Lonely Geographer's Journey at Las Vegas, publicat el 17.05.2022
- Côte du Midi: Le Salin de La Palme
- Découvrir Le Salin de La Palme
- Tripadvisor: Salin de La Palme
- Casino de Port-la-Nouvelle: Home page
- Manuela Cordero: Patrice Gabanou : Gruissan, le sel de sa vie, artdeville
- Wikipedia: Groupe Salins
- Podria afegir altres detalls, però no seria políticament correcte
- Wikipedia: Josep Bou
- Jaime Bou: Bou Forners
- Camping Domaine de La Palme: Home page || Mobil Home
No comments:
Post a Comment
You are welcome to leave a comment on any subject that raises your interest.