 |
El passat mes d'abril es van viure moments d'alta tensió a la reunió de la permanent del politburó de la Lonely Geographer Foundation.
Sota el consell de Markus Investment Consulting, la fundació havia invertit una suma considerable de capital en diferents criptomonedes. Després de descobrir que el valor d'aquestes s'havia evaporat (tot com el responsable de l'empresa consultora), la permanent del politburó havia de prendre una ràpida decisió: els creditors ja havien amenaçat amb la subhasta de la col·lecció de copes de cervesa d'en Doc.
Hom va poder escoltar de tot durant el torn de propostes per sortir de la greu crisi econòmica a la qual ens enfrontàvem. Com ara la de denunciar per danys i perjudicis a un músic de San Francisco: Mike Deni, també conegut amb l'àlies de Geographer, que havia publicat fa uns anys un tema que va provocar que nombrosos simpatitzants ja no ens adrecessin la paraula.
Aquesta proposta es va desestimar després de rebre la confirmació que el compte corrent d'aquest músic tenia menys saldo del que els quedava als membres de la fundació un dissabte a mitjanit quan eren joves. Finalment, algú va parlar d'un transportista de Viladecans que, a una partida de dòmino, havia guanyat la targeta Visa d'un exdirigent de Ciutadans actualment a l'atur. El politburó va designar en Sinfu perquè s'ocupés de la seva adquisició, cosa que va reeixir a fer, mitjançant l'oblit de certs deutes que el transportista tenia amb ell.
Ràpidament, el politburó va contactar a un amic que treballa a una agència de viatges. Aquest va organitzar una reunió amb tots els creditors a Las Vegas, amb el vol i les despeses de l'hotel a càrrec de la Visa.
En Sinfu i jo vam sortir un dia abans per visitar el Walls of the Valley Ranch, domicili del propietari de l'hotel-casino que havíem reservat a Las Vegas. Més que res perquè feia temps que no el vèiem i el volíem saludar i rebre garanties que, passés el que passés al Casino, no acabaríem enterrats vius al desert de Nevada. Vam assegurar-li que un amic responia de qualsevol incident amb la seva targeta de crèdit, va acceptar la nostra paraula i vam marxar amb la tranquil·litat d'haver resolt amicalment aquest assumpte.
L'endemà, després d'oferir als creditors tot l'alcohol que fossin capaços de beure, els vam invitar a una sala privada del Casino, donant-los l'oportunitat de resoldre el nostre problema a una timba de pòquer. Un dels creditors es va mostrar desconfiat quan va dir que en Sinfu i jo només havíem begut un Bitter Kas i una Coke Zero. Davant la mirada inquisidora de la resta de creditors, en Sinfu va dir que no podia beure perquè després havia de conduir, jo vaig afegir que mai bevia sense ell. Sorprenentment, van acceptar com a bona la nostra resposta i va començar la partida.
Aquells que ja coneixeu en Sinfu sabeu que és un adversari implacable en el joc. Després d'unes quantes mans, no només havia reeixit a eixugar els deutes de la fundació, sinó que jo començava a recollir els pagarés signats pels altres jugadors.
Finalment, vam decidir que tampoc era qüestió de deixar els nostres antics creditors en la ruïna. Davant dels empleats del Casino, que van signar com a testimonis, els creditors van signar el reconeixement de la liquidació del deute i la formalització d'uns pagarés que retornaven les nostres finances al saldo que teníem abans de la inversió en criptomonedes. També van deixar una generosa propina pel propietari del Casino i els seus empleats. A canvi, nosaltres els vam donar la nostra targeta de crèdit perquè paguessin les despeses de l'hotel, el vol de retorn a casa i qualsevol altra despesa fins al límit del saldo.
De retorn a casa, vam vendre els pagarés a El Cobrador del Frac, a qui vam deixar un telèfon on podrien trobar als empleats del Casino en cas de problema.
Per una antiga coneguda que viu a Madrid i té amistats en el món polític i bancari, sabem que el banc emissor de la targeta va darrere del seu propietari perquè cobreixi el saldo dels pagaments que es van fer amb aquesta. També sabem que Hisenda està intentant localitzar-lo perquè els expliqui què va fer per gastar tants diners a Las Vegas, a un Casino vigilat des de fa molt de temps per la divisió del crim organitzat de l'FBI. Però malgrat els rumors que corren, no podem confirmar si el propietari de la targeta està retingut al Walls of the Valley Ranch, esperant un rescat que ningú sembla tenir cap pressa per pagar.
Nota: Segons les lleis de la república caucàsica des d'on s'ha publicat aquest post, estic obligat a confirmar que tot el que he escrit és pura invenció. Bé, tot no. La foto amb en Sinfu, algunes al·lusions a la nostra amiga de Madrid, al transportista de Viladecans, al Walls of the Valley Ranch, al Bitter Kas i a la Coke Zero són ben reals.
Sota el consell de Markus Investment Consulting, la fundació havia invertit una suma considerable de capital en diferents criptomonedes. Després de descobrir que el valor d'aquestes s'havia evaporat (tot com el responsable de l'empresa consultora), la permanent del politburó havia de prendre una ràpida decisió: els creditors ja havien amenaçat amb la subhasta de la col·lecció de copes de cervesa d'en Doc.
Hom va poder escoltar de tot durant el torn de propostes per sortir de la greu crisi econòmica a la qual ens enfrontàvem. Com ara la de denunciar per danys i perjudicis a un músic de San Francisco: Mike Deni, també conegut amb l'àlies de Geographer, que havia publicat fa uns anys un tema que va provocar que nombrosos simpatitzants ja no ens adrecessin la paraula.
| Lonely - Geographer (Official Lyric Video), YouTube, 27.04.2018 |
Aquesta proposta es va desestimar després de rebre la confirmació que el compte corrent d'aquest músic tenia menys saldo del que els quedava als membres de la fundació un dissabte a mitjanit quan eren joves. Finalment, algú va parlar d'un transportista de Viladecans que, a una partida de dòmino, havia guanyat la targeta Visa d'un exdirigent de Ciutadans actualment a l'atur. El politburó va designar en Sinfu perquè s'ocupés de la seva adquisició, cosa que va reeixir a fer, mitjançant l'oblit de certs deutes que el transportista tenia amb ell.
Ràpidament, el politburó va contactar a un amic que treballa a una agència de viatges. Aquest va organitzar una reunió amb tots els creditors a Las Vegas, amb el vol i les despeses de l'hotel a càrrec de la Visa.
En Sinfu i jo vam sortir un dia abans per visitar el Walls of the Valley Ranch, domicili del propietari de l'hotel-casino que havíem reservat a Las Vegas. Més que res perquè feia temps que no el vèiem i el volíem saludar i rebre garanties que, passés el que passés al Casino, no acabaríem enterrats vius al desert de Nevada. Vam assegurar-li que un amic responia de qualsevol incident amb la seva targeta de crèdit, va acceptar la nostra paraula i vam marxar amb la tranquil·litat d'haver resolt amicalment aquest assumpte.
L'endemà, després d'oferir als creditors tot l'alcohol que fossin capaços de beure, els vam invitar a una sala privada del Casino, donant-los l'oportunitat de resoldre el nostre problema a una timba de pòquer. Un dels creditors es va mostrar desconfiat quan va dir que en Sinfu i jo només havíem begut un Bitter Kas i una Coke Zero. Davant la mirada inquisidora de la resta de creditors, en Sinfu va dir que no podia beure perquè després havia de conduir, jo vaig afegir que mai bevia sense ell. Sorprenentment, van acceptar com a bona la nostra resposta i va començar la partida.
Aquells que ja coneixeu en Sinfu sabeu que és un adversari implacable en el joc. Després d'unes quantes mans, no només havia reeixit a eixugar els deutes de la fundació, sinó que jo començava a recollir els pagarés signats pels altres jugadors.
Finalment, vam decidir que tampoc era qüestió de deixar els nostres antics creditors en la ruïna. Davant dels empleats del Casino, que van signar com a testimonis, els creditors van signar el reconeixement de la liquidació del deute i la formalització d'uns pagarés que retornaven les nostres finances al saldo que teníem abans de la inversió en criptomonedes. També van deixar una generosa propina pel propietari del Casino i els seus empleats. A canvi, nosaltres els vam donar la nostra targeta de crèdit perquè paguessin les despeses de l'hotel, el vol de retorn a casa i qualsevol altra despesa fins al límit del saldo.
De retorn a casa, vam vendre els pagarés a El Cobrador del Frac, a qui vam deixar un telèfon on podrien trobar als empleats del Casino en cas de problema.
Per una antiga coneguda que viu a Madrid i té amistats en el món polític i bancari, sabem que el banc emissor de la targeta va darrere del seu propietari perquè cobreixi el saldo dels pagaments que es van fer amb aquesta. També sabem que Hisenda està intentant localitzar-lo perquè els expliqui què va fer per gastar tants diners a Las Vegas, a un Casino vigilat des de fa molt de temps per la divisió del crim organitzat de l'FBI. Però malgrat els rumors que corren, no podem confirmar si el propietari de la targeta està retingut al Walls of the Valley Ranch, esperant un rescat que ningú sembla tenir cap pressa per pagar.
Nota: Segons les lleis de la república caucàsica des d'on s'ha publicat aquest post, estic obligat a confirmar que tot el que he escrit és pura invenció. Bé, tot no. La foto amb en Sinfu, algunes al·lusions a la nostra amiga de Madrid, al transportista de Viladecans, al Walls of the Valley Ranch, al Bitter Kas i a la Coke Zero són ben reals.
No comments:
Post a Comment