 |
Poc temps després d'haver creat amb uns amics un blog que portava per nom: El Geògraf Solitari, em vaig inscriure a una xarxa social de la qual m'havien parlat força bé. Durant el procés d'inscripció, et demanaven un email (vaig utilitzar un que tinc destinat a la redirecció de propaganda), un àlies i una fotografia o avatar destinats a identificar-me de cara als altres usuaris.
No sabent molt bé què ficar, el primer que em va passar pel cap va ser fer servir l'àlies de Lone Ranger i, com avatar, la fotografia amb què he obert el post d'avui (1).
Van passar els dies i m'ho vaig passar força bé llegint les carallotades que publicava el personal. Em vaig fer seguidor d'aquells que em semblaven més interessants o divertits, i vaig acabar recomanant a en Hands i a en Sinfu que s'inscrivissin. Va ser divertit trobar-nos en un espai on nosaltres també vam començar a deixar anar carallotades i on hi havia gent que, de tant en tant, s'hi afegia.
Un dia però, vaig tenir la sorpresa majúscula de rebre un missatge privat. Era d'una noia que vivia a un poble del Vallès Oriental. Em va dir que ella també practicava l'equitació i que el seu cavall se semblava molt al meu. Convençut que era un missatge de conya (no podia imaginar res d'altre), vaig dir-li que el meu cavall es deia Silver: el nom li va agradar molt.
Al dia següent em va tornar a escriure. Va dir-me quin era el nom del seu cavall i el del Picader on el tenia. A què es dedicava a la vida, alguns detalls sobre la seva família, etc.
Em vaig quedar petrificat quan vaig realitzar que m'havia confós amb el meu avatar. Només tenia dues opcions: identificar-me amb l'avatar o dir-li, amb tota l'amabilitat de què podia ser capaç, que jo no tenia res a veure amb el nom que apareixia al meu perfil ni amb la seva fotografia. Vaig descartar una tercera opció: recomanar-li que visités un professional per veure què era el que no funcionava al seu cervell. T'estalviaré els comentaris que vaig rebre després d'haver decidit seguir amb la segona opció.
Una altra anècdota memorable va arribar el dia que em vaig ficar a una conversa on es parlava d'Israel. Vaig deixar anar dues o tres opinions sobre el tema i, poques hores després, vaig rebre un missatge privat d'una senyora a qui havia sorprès amb el meu coneixement sobre aquest país. Em va explicar que vivia amb la seva mare a una ciutat del Vallès Occidental i tota una sèrie de frases fetes conegudes de propaganda sobre aquell país.
Per traure-me-la de sobre, no se'm va ocórrer res de millor que demanar-li discreció perquè jo treballava pel Mossad i utilitzava aquella xarxa social per estar en contacte amb altres agents. Quan va començar a passar-me informacions sobre un munt de bajanades que no venen al cas, vaig realitzar que s'ho havia pres seriosament. Havia arribat el moment de dir-li que tot era conya i desaparèixer. La tempesta d'insults va superar amb escreix l'experiència precedent. També em va amenaçar de denunciar-me al Mossad per fer-me passar per un dels seus agents.
Vaig canviar d'àlies i d'avatar. I anant ja amb peus de plom, tant en Hands com jo vam acabar per conèixer gent força interessant. En el meu cas, fins i tot vaig fer amistats que, malgrat el temps i la distància, segueixen sent d'actualitat.
Temps després, seguint un consell d'en Sinfu, vaig deixar aquella xarxa i ara corro per Twitter on, per raons que no et costarà gens comprendre, he decidit deixar de banda els àlies i els avatars i presentar-me amb el meu nom i la meva fotografia.
De manera anàloga als personatges que vaig trobar a la xarxa de què et parlava, a Twitter no puc deixar d'observar amb molt d'interès aquelles persones que s'han convertit en presoneres de l'avatar que han creat. En realitat, els seus seguidors les associen amb l'estereotip del seu avatar i esperen que es comportin i utilitzin un llenguatge que estigui en fase amb el de l'avatar. Si, de gent molt perjudicada n'hi ha per tot arreu, però a les xarxes socials arriben a concentrar-se d'una manera admirable.
Hom coneix aquest fenomen com l'efecte Proteu: un fenomen pel qual el comportament d'un individu canvia quan es troba dins de mons virtuals i s'adapta als estereotips del seu avatar. Aquest canvi es produeix quan l'individu assumeix que altres usuaris de l'entorn virtual esperen veure reflectit en el seu comportament els estereotips del seu avatar, i fa tot el possible per no decebre'ls (2).
Malgrat el que puguis pensar d'aquest tipus de comportament a les xarxes socials, en realitat no és gaire diferent del que vivim al món real. Com em veig? Com em veuen els altres? Si em veuen sota una imatge en què no em reconec, he de fer el necessari per no decebre'ls?. I si ho faig, em reconeixeré en el personatge què he creat?
Probablement, la majoria de gent no és conscient de fer-se aquesta mena de preguntes. Però arriba als mateixos resultats quan entra en un procés de des-individualització que, en més casos dels que pensem, és necessari per sentir-se acceptat al si d'un grup: sigui un grup d'amics, un fan club, o fins i tot a la feina.
Hi ha gent que es vesteix d'una determinada manera perquè li agrada. Molts més ho fan per ser acceptats en un grup definit per un estricte dress code. Hi ha gent que fa esport perquè li agrada. Altres ho fan per tenir un aspecte que els permeti ser acceptats en un grup on no està ben vist tenir un excés de pes.
Rarament veuràs algú amb una estètica Punk tocant a un escenari amb altres músics d'una banda de Rock 'n' Roll: a menys que es tracti d'un Punkabilly, clar. I rarament veuràs algú amb el pentinat que portava Eddie Cochran a un escenari on toca una banda de Punk Hardcore. Dic rarament, perquè el segon cas jo sí que l'he viscut. Una altra cosa és que van començar a ploure ampolles i llaunes de cervesa des de tot arreu i vam haver de marxar en mode cames ajudeu-me. Decididament, acabàvem de fer pols els estereotips del públic i ens van fer fora del seu grup.
Van passar els dies i m'ho vaig passar força bé llegint les carallotades que publicava el personal. Em vaig fer seguidor d'aquells que em semblaven més interessants o divertits, i vaig acabar recomanant a en Hands i a en Sinfu que s'inscrivissin. Va ser divertit trobar-nos en un espai on nosaltres també vam començar a deixar anar carallotades i on hi havia gent que, de tant en tant, s'hi afegia.
 |
Al dia següent em va tornar a escriure. Va dir-me quin era el nom del seu cavall i el del Picader on el tenia. A què es dedicava a la vida, alguns detalls sobre la seva família, etc.
Em vaig quedar petrificat quan vaig realitzar que m'havia confós amb el meu avatar. Només tenia dues opcions: identificar-me amb l'avatar o dir-li, amb tota l'amabilitat de què podia ser capaç, que jo no tenia res a veure amb el nom que apareixia al meu perfil ni amb la seva fotografia. Vaig descartar una tercera opció: recomanar-li que visités un professional per veure què era el que no funcionava al seu cervell. T'estalviaré els comentaris que vaig rebre després d'haver decidit seguir amb la segona opció.
 |
| Source: Mossad (2019) |
Una altra anècdota memorable va arribar el dia que em vaig ficar a una conversa on es parlava d'Israel. Vaig deixar anar dues o tres opinions sobre el tema i, poques hores després, vaig rebre un missatge privat d'una senyora a qui havia sorprès amb el meu coneixement sobre aquest país. Em va explicar que vivia amb la seva mare a una ciutat del Vallès Occidental i tota una sèrie de frases fetes conegudes de propaganda sobre aquell país.
Per traure-me-la de sobre, no se'm va ocórrer res de millor que demanar-li discreció perquè jo treballava pel Mossad i utilitzava aquella xarxa social per estar en contacte amb altres agents. Quan va començar a passar-me informacions sobre un munt de bajanades que no venen al cas, vaig realitzar que s'ho havia pres seriosament. Havia arribat el moment de dir-li que tot era conya i desaparèixer. La tempesta d'insults va superar amb escreix l'experiència precedent. També em va amenaçar de denunciar-me al Mossad per fer-me passar per un dels seus agents.
Vaig canviar d'àlies i d'avatar. I anant ja amb peus de plom, tant en Hands com jo vam acabar per conèixer gent força interessant. En el meu cas, fins i tot vaig fer amistats que, malgrat el temps i la distància, segueixen sent d'actualitat.
Temps després, seguint un consell d'en Sinfu, vaig deixar aquella xarxa i ara corro per Twitter on, per raons que no et costarà gens comprendre, he decidit deixar de banda els àlies i els avatars i presentar-me amb el meu nom i la meva fotografia.
De manera anàloga als personatges que vaig trobar a la xarxa de què et parlava, a Twitter no puc deixar d'observar amb molt d'interès aquelles persones que s'han convertit en presoneres de l'avatar que han creat. En realitat, els seus seguidors les associen amb l'estereotip del seu avatar i esperen que es comportin i utilitzin un llenguatge que estigui en fase amb el de l'avatar. Si, de gent molt perjudicada n'hi ha per tot arreu, però a les xarxes socials arriben a concentrar-se d'una manera admirable.
Sorry Clark, that's funny #Superman #Batman #JusticeLeague pic.twitter.com/sRDDYpMAbt
— Comic Book Nostalgia (@CBNostalgia) April 3, 2019
Hom coneix aquest fenomen com l'efecte Proteu: un fenomen pel qual el comportament d'un individu canvia quan es troba dins de mons virtuals i s'adapta als estereotips del seu avatar. Aquest canvi es produeix quan l'individu assumeix que altres usuaris de l'entorn virtual esperen veure reflectit en el seu comportament els estereotips del seu avatar, i fa tot el possible per no decebre'ls (2).
Malgrat el que puguis pensar d'aquest tipus de comportament a les xarxes socials, en realitat no és gaire diferent del que vivim al món real. Com em veig? Com em veuen els altres? Si em veuen sota una imatge en què no em reconec, he de fer el necessari per no decebre'ls?. I si ho faig, em reconeixeré en el personatge què he creat?
Probablement, la majoria de gent no és conscient de fer-se aquesta mena de preguntes. Però arriba als mateixos resultats quan entra en un procés de des-individualització que, en més casos dels que pensem, és necessari per sentir-se acceptat al si d'un grup: sigui un grup d'amics, un fan club, o fins i tot a la feina.
 |
Rarament veuràs algú amb una estètica Punk tocant a un escenari amb altres músics d'una banda de Rock 'n' Roll: a menys que es tracti d'un Punkabilly, clar. I rarament veuràs algú amb el pentinat que portava Eddie Cochran a un escenari on toca una banda de Punk Hardcore. Dic rarament, perquè el segon cas jo sí que l'he viscut. Una altra cosa és que van començar a ploure ampolles i llaunes de cervesa des de tot arreu i vam haver de marxar en mode cames ajudeu-me. Decididament, acabàvem de fer pols els estereotips del públic i ens van fer fora del seu grup.
- Wikipedia: El Llanero Solitario
- Wikipedia: Proteus effect [en] [fr] [es] [ca] || Efecto Proteus, Psicólogos en línea, 09.06.2020
La Patatabrava! jajajaja,jo també vaig ensopegar amb la boja pro-Israel.Potser li va cridar l'atenció el meu pseudònim.Clar que,si hagués llegit "L'Illa del Tresor" o hagués conegut a Edward Teach a.k.a. Blackbeard segurament hauria passat de mi.La veritat,però, es què mentre va durar m'ho vaig passar be.
ReplyDelete