 |
| nonosvamosnosechan.net . . |
Els publicitaris també aprofiten les festes de Nadal per recordar un cop a l'any aquells que estan fora de casa. Tot i que l'anunci de El Almendro d'enguany m'ha semblat molt poc afortunat. Vull dir que lo de presentar la massa de jovent que ha hagut de marxar de casa per buscar-se la vida com joves a la recerca d'aventures, d'experiències solidàries, joves que treballen als nivells més alts de les corporacions internacionals ... I demanar a aquests joves emigrants, als que tant bé els hi va la vida a l'estranger, que passin els seus vídeos a El Almendro i que, a canvi, La Fundación Vuelve a Casa – El Almendro, pagarà a 10 concursants el viatge de retorn per Nadals a casa ... I els altres? Els altres que passin els nadals a l'estranger, Pardieu!
El problema, tant per la penya de El Almendro com per a tots aquells que imaginen que tota la penya que ha marxat s'ha passat tot un any sense pensar en res d'altre que en el retorn, és que pocs coneixen el fenomen conegut com Reverse Culture Shock (1):
Molts de nosaltres ho sabem i ho hem experimentat: viure en un altre país et canvia per sempre. Mai més no seràs el mateix i no tornaràs mai més a veure les coses com abans (2). Quan marxes de la teva ciutat, la teva memòria enregistra un moment que roman inalterat per sempre. Al teu nou destí, trobaràs a faltar la teva ciutat, la teva família, els teus amics, el menjar i moltes de les coses que formaven part de la teva vida: fins i tot idealitzaràs aquest record. Però, què passarà quan tornis? És una pregunta que, com ens recorda en Marc Ventalló (3), ens fem els que ja portem temps fora. Sempre arriba el moment en què hom desitja tornar al seu país d'origen. Sentir la necessitat d'estar al lloc que et va veure néixer, al qual pertanys i submergir-te de nou en aquell lloc que tens enregistrat a la teva memòria.
Seguint amb Marc Ventalló (3), la síndrome del Xoc Cultural Invers es manifesta quan tornes i descobreixes que aquell lloc ja no és el mateix i res està com ho recordaves. Llavors t'adones que aquest lloc idealitzat a la teva memòria ha seguit evolucionant sense tu (...) L'efecte és més fort com més diferents siguin les cultures d'origen i d'acollida, i com més temps hagis passat fora de casa. Quan l'emoció del retorn s'esvaeix, el Xoc Cultural Invers es manifesta plenament i hom passa a analitzar la cultura d'origen amb els lents de la cultura del país d'acollida.
Marc Ventalló (3) acaba el seu article dient que és així que entres per sempre en una dinàmica en la que realitzes que ja no pertanys a cap lloc i on cap lloc no és casa teva. Vols viure a una ciutat que sigui un collage de records, d'experiències i de persones. Una barreja d'estils, arquitectures, gastronomies ... Una ciutat que sigui una barreja dels records de totes les ciutats que has estimat. Però aquesta ciutat no existeix (...) El Xoc Cultural Invers és un procés. Potser arribarà el moment en què et sentiràs de nou a casa al teu país d'origen i els vestigis desapareixeran poc a poc. Però mai oblidaràs l'experiència de haver viscut a un altre país, la gent que vas conèixer, tot el que vas aprendre, les seves ciutats, la seva filosofia i sobretot el fet de veure les coses de manera diferent, fets que et permetran afrontar nous reptes en la teva vida.Just per matisar a Marc Ventalló (3), no crec que sigui just de dir que tothom pateixi el Xoc Cultural Invers. Conec penya que es va casar a l'estat espanyol, que va emigrar a l'estranger, i que es passa el dia veient emissions de TV3 o de qualsevol altres TV de l'estat espanyol. Gent que no surt si no és per anar a un Casal o a un Centro. I que no es truca ni es veu més que amb compatriotes. Aquesta penya, si mai té un Xoc Cultural, és el que li plantejaran un dia els seus fills quan els diguin que han trobat parella ... a menys que no hagin conegut la parella al Casal o al Centro, clar.
Ara bé, també vull afegir que no cal estar massa temps fora per patir el Xoc Cultural Invers. I que la Unitat d’Atenció Psicològica de la Universitat Rovira i Virgili (4) fa trampa quan només el presenta com el procés d'adaptació a una cultura estrangera solament en el moment de l'anada, i no diu res sobre tots els sentiments i emocions que es produeixen en el moment del retorn, fins i tot en casos de curta absència.
Just per acabar afegir també que el procés va en els dos sentits:
Per exemple, als comentaris dels lectors de l'article de Heller (2) hi ha el d'una canadenca que viu a Algeciras i està casada amb un espanyol. El seu testimoni no sorprendrà a cap ciutadà de l'estat espanyol: Després de 5 anys a Espanya espero impacient les meves visites a "casa", al Canadà. Però al mateix temps, sempre me sento enganyada quan hi arribo. Res és mai tan meravellós com m'ho imagino a vegades, quan tinc un dia dur a Espanya. Ara considero que la meva llar és enllà on estic amb el meu marit i el meu fill.
Altrament, estic segur que molts ciutadans de l'estat espanyol consideraran com incomprensible aquest comentari a l'article de Marc Ventalló (3): Molt bon article. Jo porto 2 anys i mig a Irlanda i em passa cada vegada que vaig a Espanya de vacances. Ja res és el mateix, fins i tot em sento més a casa a Irlanda que a Espanya.
- Wikipedia: Reverse culture shock
- HELLER, Corey (2010): Returning Home After Living Abroad. Multilingual Living Magazine. // The Muse (2012): Home Sweet Home? Dealing With Reverse Culture Shock, Forbes, 06.09.2012
- VENTALLO, Marc (2013): La dura vuelta a casa del expatriado y el choque cultural reverso, mundospanish.com, 11.07.2013
- Centre d’Atenció als Estudiants (2016): El Xoc Cultural, Unitat d’Atenció Psicològica, Universitat Rovira i Virgili // Pots comparar aquest document amb aquesta pàgina de la USAC a Nevada: Re-Entry / Reverse Culture Shock.
