Pages

Friday, August 30, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

José Molina Ayala: Muerte de un anarquista- Facerias, Youtube, 29.07.2016

Josep Lluís Facerias, mort el 30 d'agost de 1957 a les 10h45 en una "emboscada" de la policia franquista a l'encreuament dels actuals passejos Verdún i Urrutia amb el carrer Pi i Molist de Barcelona, on se'l recorda mitjançant una placa circular recordatòria a terra. Wikipedia


En Pep Gelabert també va passar-me aquestes altres lectures complementàries:

Thursday, August 29, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

José Molina Ayala: A Nou Barris, Youtube, 08.05.2019

Cada vez que veo este video y escucho tus palabras se me hace un nudo en la garganta.

Hace unas semanas comentábamos nuestro pasado en el barrio, cuando éramos unos chiquillos y bajábamos por la cuesta de Felanitx o la de la entrada al Manicomio con los patines de cojinetes (1).

Cuando hablas de tu colegio, el Ramiro de Maeztu  (el Francisco Giner de los Ríos (2), al que los falangistas le cambiaron el nombre), recuerdo que Carme Martin lo describió así en su blog Memoria dels barris (3):
(...) hi havia una escola que els republicans havien batejat amb el nom del pedagog Francisco Giner de los Rios que fou fundador, al 1876, i director de la Institución Libre de Enseñanza i que després de la guerra va rebre el nom de Ramiro de Maeztu. Aquesta escola, l'edifici de la qual escara existeix però amb altres usos, disposa d'un cos central i dues ales adossades, una a la dreta pels nois i una a l'esquerra per a les noies.
En 1960, data en què nosaltres anàvem a l'escola, la part dels nois estava dirigida per un capellà vestit de negre amb un barret negre d'ala ampla, que feia un yuyu de deu-ni-do, a les noies ens dirigien devotes mestres d'afiliació falangista, algunes d'elles amb bigoti i tot. Cada matí en entrar a l'escola ens feien cantar el "Cara al Sol" i en el mes de Maria es bastia un altar en la sala de l'entrada i els alumnes donaven diners per comprar flors blanques a la Mare de Déu, tot plegat en un temps que quasi no hi havia diners per menjar decentment..
Tot sortint de classe a les sis, es cantava en formació "En pié camarada", amb l'aire més marcial possible.
Un cop a l'any ens seien en una cadira amb una taula al davant i un mapa d'Espanya o una simulació de paisatge al darrera i ens feien una foto. La bata blanca de l'escola (els nois duen la típica de ratlletes de color blau marí), els nostres tallats de cabell casolà, plomes i llibretes, totes ben posades i formals. De tant en tant, eren considerats amb el nivell econòmic dels alumnes i si es tenien germans en el mateix edifici, del mateix sexe és clar, ens era permès fer-nos les fotos junts, donat que calia estalviar.
La Missa obligatòria diumenge i festes de guardar i per donar constància de la teva assistència, havies de lliurar a la mestra el full dominical.
Entre els finals dels cinquanta i mitjans del setanta, els dijous donaven un got de llet en pols i una mica del que ens deien que era "formatge", una mena de producte d'un color groc tot especial, amb la finalitat d'ajudar la manca de vitamines que tots plegats patíem, sembla que ens el va regalar el bon govern Americà.
Como mi madre se oponía a que estudiara en una Escuela Nacional, encontró una "escuela privada" que, como te dije en el comentario que te dejé en el video que abre esta entrada, estaba en un subterráneo de un local del paseo Verdun donde nos hacinábamos decenas de críos y donde ahora hay una tienda de informática: entonces se llamaba "Colegio Academia Fleming". Fue allí donde hice la mayor parte de mi escuela primaria. Después, no hubo otra que pasar por el tubo. Pero como soy más joven que tu, me libré de cantar el "Cara al Sol" y de justificar si había ido a misa el domingo, aunque no de la formación marcial antes de entrar a clases, mientras se izaba la bandera nacional, ...  Muy poco tiempo después también se olvidaron de hacernos formar ante la bandera  y empezaron a haber clases mixtas. Librarse de las clases de religión (católica, of course) y de las de Formación del Espíritu Nacional (FEN), tomó mucho más tiempo. Escucharlos hablar ahora contra el adoctrinamiento de los chicos en la escuela ...

Ya para acabar y cambiando de tema, estuve leyendo los comentarios que te dejaron antes del mio en el video de Facerias (cf. 1). Estoy de acuerdo con Maria Luisa (MerylTutoriales) en lo de contactar a Media Pro para sugerirles la producción de un video, siguiendo la idea argumental del tuyo y el de la entrevista que te hizo el equipo de Relligant Nou Barris (4). Creo que seria una buena idea para recordar quién era Facerias y llamar la atención sobre el hecho que España sea el único país europeo que sigue considerando como terroristas a los resistentes antifascistas.

Un abrazo muy fuerte desde Suiza!

  1. Ver hilo de nuestra conversación en este video: Jose Molina: Muerte de un anarquista- Facerias - I- Vidas marcadas, Youtube, 29.07.2016
  2. Wikipedia: Francisco Giner de los Ríos [es] [ca]
  3. Carme Martin: Història del barri de Can Peguera, memoriadelsbarris, 09.11.2011
  4. Relligant Nou Barris: L'emboscada i mort de Facerias, Youtube, 29.04.2019

Wednesday, August 28, 2019

bob dylan - like a rolling stone

Bob Dylan - Like a Rolling Stone, Youtube, 06.10.2016

Wikipedia: Like a Rolling Stone [en] [fr] [es] [ca]

Nota: Hi ha vídeos millors (sense gatets, per exemple), però no he trobat una millor qualitat d'àudio. Si trobes quelcom de millor, fes-me cinc cèntims please.

Tuesday, August 27, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Com cada any, el pròxim divendres 30 d'Agost a les 20 h, la Marxa d'homenatge als maquis del Barcelonès celebrarà un acte en record de Josep Lluís Facerias, caigut en una emboscada a l'avui anomenada plaça de Las Madres de la plaza de Mayo, reclamant que la plaça porti el seu nom.


Monday, August 26, 2019

graziano locatelli




Avui m'agradaria proposar-te que li donis un cop d'ull a l'obra d'un artista italià que, segons el dia, es qualifica a si mateix de destroyer o d'assembler: Graziano Locatelli (1)

Locatelli construeix les seves obres amb materials trencats en milers de peces i combina les rajoles, el ciment, la cola o les plaques de metall de manera a fer aparèixer escultures amb figures humanes que sorgeixen violentament d'un mur o del sòl.

Alguns crítics d'art afirmen que a Locatelli li agrada crear disrupcions, però de manera controlada i precisa (2). Altres diuen que, a causa d'una infància caòtica, l'artista ha desenvolupat una fascinació intensa i inquietant pels objectes trencats (3).

Segons un senyor que vaig conèixer a un bar, que diu que és un entès en aquestes coses, cal fixar-se en les imatges per veure que les obres de l'artista s'exposen en galeries d'art per a la seva venda. Car si Locatelli fes les seves performances a una estació de metro, faria anys que no sortiria de les comissaries.

Una altra informació molt interessant que m'ha passat aquest senyor (s'hauria de confirmar, crec) és que, amb cada obra que adquireixen, els compradors reben un pot de bicarbonat i un altre de Blanco España per a la neteja de les rajoles i mantenir amb un blanc impecable a les seves juntes.


  1. Graziano Locatelli: Home page, Instagram, Facebook
  2. Inês Milhazes: Breaking Sculptures By Graziano Locatelli, IloboYou.com, setembre 2018 (I Lobo You | Boca do Lobo's inspirational world Exclusive Design)
  3. Sculptures par Graziano Locatelli, Journal du design (JDD), abril 2016 ... no et perdis el comentari que va deixar un lector!

Sunday, August 25, 2019

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Relligant Nou Barris: Can Peguera, Youtube, 26.02.2013

Al primer article d'aquesta sèrie: Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, t'explicava que, quan era petit, amb els companys del carrer ens llençàvem en patinets de fusta amb rodaments pel pendent del carrer Felanitx, a pocs metres d'on uns anys abans havia mort metrallat per la policia en Facerias (1).

Fa poc vaig veure que l'equip de Relligant Nou Barris havia publicat un vídeo amb testimonis d'aquell fet (2) i, dies més tard, un article excel·lent que Xavier Montanyà havia publicat a VilaWeb en commemoració dels 60 anys de la mort de Josep Lluís Facerias (3).

Què podia estar fent en Facerias al meu barri va ser quelcom en què vaig estar rumiant durant anys.

Va passar molt de temps abans que m'assabentés que Can Peguera, el barri on tant m'agradava passejar en estiu quan es feia fosc, s'havia construït el 1929 per allotjar a la població obrera desnonada per la construcció de l'Exposició Universal (4). I que aquest barri es va convertir així en un dels focus més importants de l'anarquisme a Catalunya (5):
En el barrio de casa baratas de Can Peguera (6) la CNT tuvo gran influencia hasta el punto de convertirse en el primer núcleo urbano de toda Barcelona y el segundo de Cataluña con más implantación anarcosindicalista, después del barrio de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat. El punto habitual de reunión de los anarquistas, era el bar bodega Munich, ubicado en el número 37 de la calle de Espinauga (7). En ese barrio residía buena parte del equipo de redacción del diario "Solidaridad Obrera" (8). Un personaje destacado fue Juan Manuel Molina Mateo "Juanele" (9), conocido residente miembro de la CNT, secretario general de la FAI y director de su órgano de prensa, "Tierra y libertad" (10) .
Jo afegiria també un altre personatge remarcable: Lola Iturbe (11). Naturalment, en aquest barri, com a la Sagrera (cf. 6) hi havia altres personatges remarcables: els seus obrers, que també van prendre en mà la construcció d'un refugi antiaeri per tal de protegir la població dels atacs de l'aviació feixista (12). Als voltants de Can Peguera hi havia més refugis, com els d’Horta o els de la Prosperitat, el de la Riera de Sant Iscle (situat a sota del Passeig d'Urrutia), el de Via Júlia, al carrer Flor de neu, etc. El de Can Peguera però, és l’únic de Nou Barris que resta encara conservat.

Va passar aquí - Can Peguera, el barri roig de les cases barates - betevé, Youtube, 10.02.2018
Can Peguera, el nucli de l’anarcosindicalisme de la Barcelona republicana, betevé, 30.09.3016

Acabada la revolució i la guerra civil, el barri es va ampliar el 1947 per acollir als desnonats de l'avinguda de les Drassanes (13), reconstruïda sobre les runes dels edificis que van caure sota les bombes de l'aviació feixista italiana (14). També amb desnonats pels plans urbanístics de la Barceloneta i de la Ribera.

El 1974, la Entidad Municipal Metropolitana de Barcelona preparava un Pla General Metropolità que contemplava l’enderrocament del barri per donar a l’espai "nous usos". El moviment veïnal s'hi va oposar ferotgement i, després d'anys de lluita, el Patronat Municipal de l’Habitatge va presentar en 1981 un pla per a la millora de tots els immobles que tenia en règim de lloguer: el 1983 es van iniciar les tasques de rehabilitació (15).

Marc Piquer publicava en octubre del 2011 un article que et recomano llegir: En un llogaret de la Gàl·lia … El barri més progre de Barcelona resisteix amagat darrere el Turó de la Peira (16)
“Som i serem un veïnat d’esquerres”. El Pep no parla per parlar. Part de la Columna de Durruti va sortir d’aquí. Les Cases Barates (...) eren un niu de cenetistes i per això les represàlies van ser brutals. En l’actualitat, socialistes i ecosocialistes no tenen rival. “Ara hi posarem un reformatori per a joves”. L’enèsim equipament que altres barris rebutjarien (...) Quan queien les bombes, tothom acudia al refugi antiaeri, actualment amb els accessos tapiats. Recuperar-lo és una vella reivindicació veïnal. Jo, en canvi, em marco una altra fita a curt termini: trobar un bar. “Tan sols en tenim dos, i un no te’l recomano”, em diu el Pep. El segon és el local social del PSC, i intueixo -veient els retrats de polítics que pengen de les parets- que tampoc no és apte per a tots els gustos.
Recordo amb molta tristor que, en compensació per la rehabilitació del barri (cf. 14), l'Ajuntament va enderrocar la barriada de Can Carreras (17). Eren cases on havien viscut companys d'escola. Sobre les seves runes, l'Ajuntament va ampliar el Parc Central de Nou Barris i va construir en 1990 habitatges per allotjar els habitants de l’últim barri de barraques de Barcelona, situades al carrer Alegre del districte d’Horta-Guinardó . El gener del 2015, el barri semblava haver-se salvat de l'especulació urbanística (18), però amb l'arribada dels nous veïns, els conflictes dels habitants del barri amb les autoritats van canviar completament de registre (19).

Tornant al carrer Felanitx, a la cruïlla amb el d'Alcúdia hi havia un descampat on durant el dia jugava la canalla, que els veïns utilitzaven al vespre com a pàrquing, que sovint era utilitzat pels firaires dels autos de xoc i on, un cop a l'any, cremaven les fogueres de Sant Joan. Durant la transició, l'ajuntament va construir una plaça sense nom, coneguda pels veïns com la 'plaça del carrer de l'Alcúdia'. En 2018, l'Associació de veïns del barri de Porta va organitzar una votació per batejar aquesta plaça amb un nom propi. Després d'un procés participatiu, es va arribar a la decisió d'atorgar-li el nom de 'plaça del Maquis', com homenatge a la lluita antifeixista de Nou Barris. Recordant, però sense mencionar a Josep Lluís Facerias, clar. Car Espanya, país on la cançó Bella Ciao és cantada per molts d'aquells que es proclamen hereus del feixisme (20), és l'únic país d'Europa on els partisans que van lluitar contra els feixistes són considerats com terroristes (21).

La lentitud dels processos per canviar el nomenclàtor (22) va fer que el nou nom de la plaça no es pogués aplicar durant el precedent mandat d'Ada Colau, l'alcaldessa que té una fotografia de Frederica Montseny al damunt de la taula del seu despatx (23).

Altrament ja fa molts anys que, cada 30 d’agost, la Marxa Homenatge als Maquis (24), historiadors, poetes, vells i joves anarquistes, celebren un acte d’homenatge al guerriller llibertari en el lloc on va caure cosit a trets i reivindiquen que la plaça s’anomeni Josep Lluís Facerias (ara és la plaça de Las Madres de la plaza de Mayo, que també tenen una placa a terra, molt a prop de la del guerriller).


  1. Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, sèrie d'articles publicada en aquest blog || Wikipedia: Josep Lluis Facerías [ca] [es]
  2. Relligant Nou Barris: L'emboscada i mort de Facerias, Youtube, 29.04.2019
  3. Xavier Montanyà: Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries, VilaWeb, 29.06.2017
  4. Wikipedia: Exposició Internacional de Barcelona
  5. Ricard Fernández Valentí: Breve historia de los movimientos sociales en Nou Barris, El tranvía 48, 13.06.2013
  6. Can Peguera: Google Maps 
  7. Can Peguera: Espinauga, 37: Google Maps
  8. Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
  9. Wikipedia: Juan Manuel Molina Mateo [fr] [ca]
  10. Wikipedia: Tierra y Libertad
  11. Wikipedia: Lola Iturbe || Sonya Torres Planells i Antonia Fontanillas Borrás: Lola Iturbe Arizcuren. Vida e ideal de una luchadora anarquista, Virus Editorial, Barcelona, 2006 || Lola Iturbe, una vida de lucha contra la represión desde el sindicalismo, el feminismo y la anarquía, Spanish Revolution, 28.01.2020
  12. Relligant Nou Barris: Refugi antiaeri de Can Peguera, Youtube, 22.02.2013
  13. Jordi Palmer: L'avinguda de les Drassanes, un preludi a la Rambla del Raval, Nacio Digital, 26.09.2015
  14. Àlex Milian, La sembra sagnant de l’aviació feixista, eltemps.cat, núm. 1761, 12.03.2018
  15. La Peguera. Butlleti de l'Associacio de veïns i veïnes de Can Peguera, n° 20, Desembre 2014
  16. Marc Piquer: En un llogaret de la Gàl·lia, blogspersonals.ara.cat, 04.10.2011
  17. La història de la barriada desapareguda de Can Carreras, betevé, 19.01.2016
  18. Cristina Buesa: Can Peguera, las últimas casas baratas, El Periódico, 29.01.2015
  19. Rebeca Carranco: El asesino que alardeaba en Facebook, El País, 27.03.2011 || Guillem Sànchez: El fin de un matrimonio, origen del tiroteo de Barcelona, El Periódico, 03.12.2018
  20. Pere Solà Gimferrer: El significado de la canción ‘Bella Ciao’ se pervierte tras su uso en ‘La casa de papel, La Vanguardia, 20.08.2019
  21. Rolando d'Alessandro: Quico Sabaté: Terrorista. L'Estat espanyol considera oficialment 'terroristes' als maquis antifeixistes, l'accent.cat, 05.08.2019
  22. David Cobo: La burocràcia bloqueja una plaça antifranquista a Nou Barris, Tot Barcelona, El Món, 13.02.2019
  23. Màrius Carol: Ante la mirada de Federica Montseny, La Vanguardia, 14.07.2019
  24. Facebook: Marxa Homenatge als Maquis

Friday, August 23, 2019

kohei ohmori



No sé si ja has vist abans alguns dels treballs impressionants de Kohei Ohmori (1). Jo el vaig descobrir aquest any per pura casualitat a un article publicat a golem13.fr (2) i, més tard, a un altre publicat per boredpanda.com (3).

Quan veus les imatges en blanc i negre i creus estar davant d'una fotografia amb hores de treball de Photoshop et quedes bocabadat quan aprens que, el que tens al davant, és un dibuix fet a llapis, creat minuciosament per l'artista en un procés que pot prendre centenars d'hores.

Tot i que els dibuixos de Kohei Ohmori encara estan molt lluny de fer-me sentir el que vaig sentir quan vaig descobrir l'obra d'Emanuele Dascanio (4), la veritat és que m'han impressionat de debò.


  1. Kohei Ohmori: Instagram, Facebook, Twitter
  2. Elodie C.: Les dessins au crayon de cet artiste sont ultra-réalistes, golem13.fr, 09.11.2017
  3. This Japanese Artist’s Pencil Drawings Are So Realistic, People Can’t Believe They’re Not Photographs, boredpanda.com, November 2017
  4. Emanuele Dascanio, publicat en aquest blog el 18.09.2016 i revisat en Juny del 2019

Thursday, August 22, 2019

barcelona i la memòria històrica - les llengües


Recordo el xoc que fa molts anys em va provocar el vídeo d'una conferència on, una professora de la UAB, s'excusava per no parlar bé en espanyol al·legant que no era la seva llengua. Més o menys el mateix que vaig sentir quan alguns polítics catalans demanaven un traductor per expressar correctament en espanyol les seves declaracions (1). Pel que fa a les estratègies, no crec que la primera fos la millor per posicionar-se de cara a la matriculació de futurs estudiants d'Erasmus i, pel que fa als altres, tampoc crec que tingués com a resultat un augment exponencial de la massa de simpatitzants de Súmate. En tot cas, una i altres no feien sinó confirmar-me que ens havíem criat i, segurament, seguíem vivint en galàxies diferents.

Durant més de 30 anys vaig viure a una galàxia molt llunyana coneguda amb el nom de Nou Barris. Un lloc on la vida evolucionava dins de la total indiferència d'aquells que avui diuen tenir problemes per expressar-se en espanyol. Naturalment, també en la més total indiferència i menyspreu d'aquells que només volen expressar-se en espanyol.

Als uns mai no els va importar un rave quants nascuts a Barcelona vivíem a Nou Barris. Tampoc quants immigrants catalans havien deixat els seus pobles perquè els que no ho van fer es convertissin en l'única Catalunya que interessava a la gent de la ceba.

Per uns i altres, tots els que vivíem a Nou Barris érem andalusos. I tant li feia si entre els immigrats del barri també hi havia castellans, aragonesos, valencians, gallecs, ... O si, fins i tot, també hi havia la canalla d'aquells que van tornar a la península quan es va descolonitzar l'antic Protectorado español de Marruecos (2).

Per a tots ells, tots érem andalusos, i estic lluny de pensar que ho hagin deixat de creure. Evidentment, els andalusos constituïen el gruix de la població immigrada: car, qualsevol que tingui estudis sap que era la comunitat més poblada i la més pobra de l'estat. D'aquí a oblidar d'on veníem tota la resta dels que poblàvem el barri, hi ha un pas que només els nacionalistes de tots dos pèls podien i poden fer. Els uns, com han fet sempre, ignorant-nos. I els altres, venint a buscar el vot cada cop que hi ha eleccions generals amb banderes espanyoles, andaluses i música flamenca.

Al barri de Porta, a la classe on feia la meva escola de secundària, gairebé tots érem fills de la immigració, en primera, segona o tercera generació. La majoria, originaris de la immigració de la resta de l'estat espanyol. Però també hi havia cognoms d'orígens que no eren llunyans: els Arau, Baldellou o Callau, per exemple. I entre els d'origen català: els Arrufat, Balaguer, Campmany, Creus, Cucarella, Cunillera, Escoda, Fornells, Guasch, Moix, ... No tots tenien un segon cognom català. Però també hi havia entre els xiquets que tenien el primer cognom espanyol aquells que tenien el segon cognom català. Això passava a la meva classe. I amb això vull dir que la meva classe no representava res d'altre que la meva classe. Tot i que estic convençut que a les altres escoles de Nou Barris també hi havia catalans, castellans, aragonesos, valencians, gallecs, ... En tot cas, la diversitat d'orígens dels alumnes de la meva classe no era molt diferent de la dels veïns de l'escala on jo vivia.

En ple franquisme i a Nou Barris, els xiquets parlàvem indistintament en català o en espanyol. En aquells temps, jo era capaç de parlar aquesta darrera llengua amb diversos accents, i entenia força bé el gallec i el bable. Podíem passar ràpidament d'una llengua a una altra, segons qui fos el nostre interlocutor i sense necessitar de cap traductor. No només els catalans, car aquells espanyols que feia més temps que vivien a Catalunya i coneixien el català també ho feien.

Fa uns dies estava mirant els llocs de naixement dels habitants de Barcelona al Padró d'habitants del 2019 publicat per l'Ajuntament (3) i em va sorprendre que ni la classe política, ni molts dels intel·lectuals al seu servei no les sàpiguen interpretar: en l'hipotètic cas que se les mirin, clar. Com pot ser que, amb el percentatge de gent que ha nascut a la vila o a Catalunya i amb tots els anys que portem d'escola catalana, el català sigui encara una llengua en perill i ningú es faci les bones preguntes sobre quines poden ser les causes?  Deixa'm afegir que aquí sí que potser necessitaríem un traductor que expliqui als nacionalistes de tots dos pèls que la població nascuda a la resta de l'estat és, i de llarg, molt inferior a l'originària de l'estranger, i que els vells discursos, les banderes andaluses i el flamenc estan completament desfasats.

O potser millor no demanar-los res i, per seguir amb la tradició, millor els deixem seguir vivint a la seva galàxia. Car com mai res del que ha passat dins del barri els ha importat un rave i, uns i altres, tenen aquest gran hàndicap de no saber expressar-se en una de les llengües que parla la gent a qui haurien de representar, si més no, a canvi del pagament dels impostos que cobreixen les seves retribucions, no veig perquè res del que passi fora del barri tampoc ens hauria d'importar a nosaltres.

Guaita!, sense voler-ho, acabo de trobar pels tertulians de la TV una explicació plausible sobre els resultats electorals de Nou Barris!


  1. Com parlem i què ens passa pel cap quan ho fem?, publicat en aquest blog el 19.03.2019|| La suisse et le plurilinguisme au travail, publicat en aquest blog el 12.04.2018
  2. Wikipedia: Protectorat espanyol al Marroc. (No el confonguis amb el Sàhara espanyol!)
  3. Dades de la ciutat > Estadístiques de població, llars i domicilis > Característiques de la població > Població segons padró d'habitants > Any 2019 > Lloc de naixement. Ajuntament de Barcelona, barcelona.cat

Tuesday, August 20, 2019

la memòria històrica - joan salvat-papasseit




Veure també: Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 12.05.2019

Sunday, August 18, 2019

if you want a peek at the future, try looking at Japan

The Borgen Project: Poverty in Japan, 09.05.2018

Jo no m'atreviria a qualificar l'univers financer de Bloomberg (1) com un cau de comunistes. Però estic segur que és la primera idea que els passaria pel cap als liberals espanyols si llegissin ... si  llegissin un article que Noah Smith va publicar a finals de juliol a les pàgines d'opinió del seu magazín electrònic: Stop Blaming America’s Poor for Their Poverty (2).

Noah Smith s'adreça als conservadors que afirmen que la pobresa no és sinó el resultat de les decisions equivocades d'aquells que la pateixen i que, d'aquest fet, ells són els únics responsables de les decisions que han pres. Simplificant aquest discurs a l'extrem, hom podria dir que si la gent treballés dur, evités les drogues, l’alcohol, la violència i deixés de tenir fills fora del matrimoni, la pobresa als USA seria molt més baixa.

Per a demostrar la nul·la validesa d'aquestes teories, Noah Smith presenta l'exemple del Japó, la tercera economia del planeta, on la gent segueix aquestes prescripcions: on treballen de valent, eviten comportaments arriscats i autodestructius i prenen decisions de vida a priori encertades.
  • Malgrat el que hem vist als films de Hollywood sobre els Yakuza, estadísticament els crims son molt més rars al Japó que als països occidentals.
  • També el consum il·legal de drogues és baixíssim comparat amb el dels països occidentals.
  • Estadísticament Japó té poques famílies monoparentals.
  • La taxa d’ocupació en edat laboral, pel damunt del 77%, és superior a la del 71% dels USA.
Tenint en compte aquest "bon comportament", els conservadors podrien esperar que la taxa de pobresa del Japó fos molt baixa. Però no ho és. El Japó té un nombre relativament alt de pobres per a un país avançat. Definit pel percentatge de la població que guanya menys de la meitat de la mitjana de la renda nacional, la taxa de pobresa del Japó és superior al 15%, una mica inferior als EUA, però considerablement superior a països com Alemanya, Canadà o Austràlia:

És una pobresa amagada. Gairebé no hi ha barris en runes ni barraquistes. Generalment, els carrers estan nets i ben cuidats. Els sense sostre gairebé no es veuen. Les anomenades persones evaporades abandonen les seves llars i famílies i viuen existències anònimes amb escassos recursos. Els solters viuen en petits apartaments poc més grans que un armari. Els avis que no es van poder recuperar de la crisi econòmica dels anys 90, la pateixen a l’ombra. La majoria compra en botigues de 100 iens (menys d'un euro) només per sobreviure.

També hi ha nens que passen gana. Després del pic del 16% del 2012, s’estima que gairebé un 14% dels nens viuen en situació de pobresa. Per combatre aquest problema, els governs locals han obert milers de cafeteries on els nens poden menjar gratuïtament.

Però els liberals són gent de sòlides conviccions i totes aquestes dades no els impedeixen seguir amb el seu discurs. Així, a un article publicat al Washington Post el passat 12.06.2019, del que he pres en préstec el títol del meu (3), es menciona un article de Timothy Taylor (4) per concloure que el gran problema del Japó és l'envelliment de la seva població, una mà d'obra en decadència, un enorme deute públic (en mans de japonesos, no ho oblidem!) un lent creixement de l'economia i la baixada de preus al sector immobiliari.

Moltes de les solucions que Timothy Taylor planteja al seu article per capgirar la situació tenen sentit. Però no puc deixar d'aturar-me en la seva avaluació per fer les següents reflexions personals:
  • Durant dècades Japó era el màxim exponent de les teories malthusianes (5) sobre el creixement de la població. El paradigma d'un món que anava dret a la seva perdició si la població seguia creixent sense mesura. Ara que aquest creixement s'ha aturat (6), hi ha un problema?
  • La baixada de preus del sector immobiliari, milions de pisos i cases buides (7) a un país on hi ha gent vivint al carrer o en pisos que no són més grans que un armari, és un problema?
  • Un país que ha apostat per guardar a casa el know-how, que ha apostat per la robotització de la producció industrial a l'interior i per la recerca de ma d'obra a bon preu per la producció industrial off-shore. Un país on el gran problema d'aquells que tenen feina són els baixos salaris comparats a un alt cost de la vida ... té un problema de mà d'obra?
Probablement pel fet de no haver seguit estudis d'economia a una de les prestigioses institucions que s'hi dediquen, jo el problema el veig en què, a Tokyo, la capital de la tercera potència econòmica del planeta, més del 20% dels nens viuen en el que el govern ha definit com una llar empobrida; que el 10% de les llars no poden alimentar-se adequadament a causa del nivell de pobresa en què viuen; que els pares del 15% de les llars declaren que no es poden permetre comprar roba per als seus fills (8).

En aquestes condicions de marginalització de la població autòctona i de desatenció de la infància, no trobo les paraules per qualificar aquells que proposen com solucions afavorir l'immigració i augmentar les taxes de natalitat.

Tornant als paràgrafs finals amb els quals Noah Smith tanca el seu article:
Tot i que algunes persones pateixen dificultats econòmiques a causa de les seves decisions i la violència, les drogues i la ruptura familiar sens dubte empitjoren la vida dels pobres de qualsevol país, les causes principals de la pobresa estan molt més relacionades amb l'estructura de l'economia. Massa persones cauen per les esquerdes del sistema capitalista a causa de l’atur, la malaltia, els accidents o altres formes de mala sort. El mercat, per si sol, no crea prou feines amb treballs pagats amb salaris que permetin a tothom permetre's un estil de vida decent (...) Per tant, la solució per a la taxa de pobresa relativament alta dels USA probablement dependrà poc de la responsabilitat personal i de la rectitud moral. En canvi, els USA haurien de mirar cap a països europeus o Austràlia i el Canadà per obtenir idees sobre com reduir la pobresa. No hi ha cap substitut per a una xarxa de seguretat social forta.
Sembla doncs que tenim un gran problema. Perquè a Europa, Austràlia i el Canadà, els liberals estan fent tot el possible per adaptar els seus models socials al dels USA. I si hem de veure el nostre futur a través del present que ens presenta actualment el Japó, crec que faríem bé en pensar dues vegades abans de votar per qui ho fem.

Probablement el Word Economic Forum exageri quan afirma que el 40% dels ciutadans dels USA creu que el socialisme és a "good thing" (9). Però estic gairebé segur que no serà aquesta la proposta del Partit Demòcrata.


  1. Wikipedia: Bloomberg [en] [fr] [es] [ca]
  2. Noah Smith: Stop Blaming America’s Poor for Their Poverty, Bloomberg, 30.07.2019
  3. Robert J. Samuelson: If you want a peek at the future, try looking at Japan. You may not like what you see, The Washington Post, 12.06.2019
  4. Timothy Taylor: Japan: The Challenges Of Aging, Slow Growth, And Government Debt, talkmarkets.com, 07.06.2019
  5. Wikipedia: Malthusianisme [en] [fr] [es] [ca]
  6. The japan's demographic disaster, publicat en aquest blog el 14.12.2016
  7. Por qué Japón está regalando casas vacías, BBC News Mundo, 20.12.2018
  8. Poverty in Japan: 10 Facts About Poverty in Tokyo, The Borgen Project, 19.05.2018
  9. Paul Ratner: Over 40% of Americans now call socialism a 'good thing', World Economic Forum, 29.05.2019

Wednesday, August 14, 2019

in a galaxy far far away ...


Hubert Zitt és un professor de la Universitat de Ciències Aplicades de Zweibrücken (RFA). Conegut per les seves conferències científiques sobre Star Trek i Star Wars (1), va decidir transformar en una mena de gegant R2D2 un petit i trist observatori astronòmic del campus de Zweibrück amb l'ajuda del seu sogre, un mestre pintor i uns estudiants amb ganes de pujar nota o, simplement, de passar-s'ho bé.

Si la imatge que dóna entrada a aquest blog i el tema et resulten delirants, no et perdis l'article i les il·lustracions que Sofie Tapia li va dedicar a un article publicat el passat mes de març a boredpanda.com (2).

En el mateix registre, a menys que l'ajuntament de Praga ja se l'hagi carregat, pots trobar una instal·lació similar al Parc Folimanka d'aquesta ciutat (3), on un grup d'artistes de carrer va transformar en un simpàtic R2D2 una antipàtica sortida de ventilació d'un refugi nuclear de l'època de la guerra freda (4). Amb una visió de parc temàtic, tot i no aprovar la iniciativa dels artistes, ni trobar-la malament del tot, l'alcalde de la vila va ficar de relleu la seva erudició declarant que hauria preferit que el robot es trobés al districte on va viure Karel Capek (5), l'autor txec que va encunyar per primera vegada la paraula "robot" el 1920 en la seva obra R.U.R. (Rossum's Universal Robots) (6).

Finalment, vull aprofitar la temàtica d'aquest article per desmentir les falses declaracions que alguns medis valencians haurien atribuït a Mònica Oltra i que pots trobar a continuació.


  1. Com sé que estaràs molt interessat en aquest tema, pots trobar la seva biografia a Wikipedia, aixi com nombroses ressenyes de les seves conferències ... en alemany!
  2. Sofie Tapia: German Professor Who Is A Hardcore Star Wars Fan Has Just Repainted An Observatory Into R2-D2, boredpanda.com, March 2019
  3. Park Folimanka, Praha 
  4. Nuclear shelter vent turned into R2D2 from Star Wars, BBC News From Elsewhere, 24.10.2017
  5. Wikipedia: Karel Capek
  6. Wikipedia: R.U.R. (Rossum's Universal Robots)

Tuesday, August 13, 2019

lenny bruce

Lenny Bruce - El poder de la palabra, Youtube, 24.09.2012

Quan arriba l'estiu, m'agrada revisar les velles notes que he anat guardant. Història de desfer-me d'aquelles notes que un dia em van semblar interessants i ja no m'ho semblen. Però també de revisitar aquelles que segueixo trobant d'interès. I entre aquestes darreres, fa uns dies vaig trobar un article que vaig descobrir navegant a elasombrario.com (publico.es), un article d'Antonio Bazaga: ‘Lenny’, malos tiempos para el sentido del humor y la crítica (1).
Per afany de controlar a la massa, perquè sembla que cada vegada ens agrada més fer-nos els ofesos, per la moda del 'políticament correcte', per l'avanç de la ultradreta: Mals temps per a l'humor i la llibertat d'expressió. I un dia (nda.) perfecte per reprendre la pel·lícula 'Lenny' (1974), de Bob Fosse, amb un Dustin Hoffman gegant (2). Un retrat mordaç sobre la lluita que va portar fins a la mort el còmic Lenny Bruce (3) contra la censura i la hipocresia del conservadorisme de ment estreta.
No recordo ni quan vaig veure el film, ni a quin dels cinemes d'art i assaig que existien a Barcelona quan era jove. Però si recordo que era un film dur, on Dustin Hoffman interpretava de manera brutal la biografia de Lenny Bruce, considerat per molts com un dels més importants còmics americans, pel seu talent d'improvisació i per ser el creador de la 'Stand-Up Comedy'.

Durant el seu combat a l'Amèrica dels anys 50-60, Lenny emprava un to llibertari i satíric, utilitzant sovint la blasfèmia, el que li valdrà diverses condemnes. Entre aquestes, una per obscenitat a un judici que va durar 6 mesos el 1964, dos anys abans de la seva mort per sobredosis. Un judici on se'l va acusar de fer comentaris polítics i dir més de 100 paraulotes a una sala plena de policies camuflats. Gràcies al combat dirigit per la seva dona i la seva filla, Lenny va ser indultat de manera pòstuma pel governador de l'estat de Nova York, George Pataki, gairebé 40 anys després de la seva condemna (4).

Com és habitual entre la intel·lectualitat espanyola, no esperis trobar a la versió en espanyol de Wikipedia (3) que Bruce Lenny (Leonard Alfred Schneider) era d'origen hebreu, com gran part dels grans còmics transgressors de l'establishment als USA. I, ja que hi som, tampoc trobaràs res sobre l'origen hebreu de Dustin Hoffman a la versió en català de Wikipedia.

Mentre que Lenny Bruce va ser considerat gairebé com un pària durant bona part de la dècada dels seixanta, avui se'l considera com l'home que va canviar per complet el concepte de la 'Stand-Up Comedy', gràcies als monòlegs satírics que els USA han acabat exportant arreu del món.

Si encara no l'has vist, no tinc ni idea d'on pots veure el film: llegint l'article que li dediquen a la versió en català de Wikipedia, vaig aprendre que existeix una versió doblada al català que van passar a TV3 el 05.04.1991 (5).

Si estàs fent vacances, imagino que no et serà gens fàcil trobar el film. Així que, si m'ho permets, et proposaré de llegir a la platja aquest llibre: Como ser grosero e influir en los demás (6). Sense que serveixi de precedent, et proposo llegir abans la crítica del llibre que Víctor Núñez Jaime, probablement familiar de qui ja saps, va publicar a El País el juliol del 2015 (7).

Deixa'm afegir que, si t'has llegit abans la sèrie dels Tròpics de Henry Miller (8), potser trobis més aviat fluixa la grolleria del llenguatge. Sobre l'humor i el sarcasme, dir que, tot i que possiblement va traçar una línia, no és el de Groucho Marx (9). Però la càrrega política del llibre, en especial als capítols dedicats a les transcripcions dels judicis, és brutal. Pensa però que hauràs de llegir molt entre línies, car la persecució judicial a la que estava sotmès Lenny el portava sovint a aplicar-se l'auto-censura, el que fa que les darreres pàgines del llibre se m'hagin fet molt difícils de digerir.

Malpaso: Lenny Bruce - Cómo ser grosero e influir en los demás, Youtube, 02.07.2015


  1. Antonio Bazaga: ‘Lenny’, malos tiempos para el sentido del humor y la crítica, elasombrario.com, 05.10.2018
  2. Wikipedia: Lenny (pel·lícula)
  3. Wikipedia: Lenny Bruce [en][es]
  4. El humorista Lenny Bruce, indultado 40 años después de ser condenado por 'obscenidad', El Mundo, 23.12.2003
  5. Lenny, esadir.cat
  6. Bruce, Lenny. Como ser grosero e influir en los demás, (How to Talk Dirty and Influence People), Malpaso Ediciones, 2015
  7. Víctor Núñez Jaime: Lenny Bruce, la risa y la rabia, El País, 27.07.2015
  8. Wikipedia: Henry Miller 
  9. Wikipedia: Groucho Marx

Monday, August 12, 2019

bette midler - the rose

The Rose - Bette Midler, Youtube, 26.11.2008

Some say love, it is a river that drowns the tender reed. 
Some say love, it is a razor that leaves your soul to bleed. 
Some say love, it is a hunger, an endless aching need. 
I say love, it is a flower, and you it's only seed. 

It's the heart afraid of breaking that never learns to dance. 
It's the dream afraid of waking that never takes the chance. 
It's the one who won't be taken, who cannot seem to give, 
and the soul afraid of dyin' that never learns to live. 

When the night has been too lonely and the road has been to long, 
and you think that love is only for the lucky and the strong, 
just remember in the winter far beneath the bitter snow 
lies the seed that with the sun's love in the spring becomes the rose.

Ver también: La Rosa

Sunday, August 11, 2019

festival irmandiño - moeche (2019)


Sabies que, aproximadament entre 1462 i 1522, durant gairebé 60 anys, va haver-hi almenys 4 revoltes populars al que avui és l'Estat espanyol? Sabies que, malgrat que es tractava de moviments populars que s'enfrontaven exclusivament contra el poder feudal, aquest va comptar amb el suport de la corona i de l'església per esclafar-los?

Just després de la revolta urbana que va enfrontar a Barcelona entre 1436 i 1458 a la Biga i la Busca (1) va esclatar a Catalunya la Revolta dels remences (2) i, gairebé de manera simultània a Galícia, la Revolta Irmandiña (3), sent més llarga la dels Remences, que es va produir en dos episodis.

Més tard també van coincidir en el temps dues altres revoltes populars: la Revolta dels Comuners de Castella (4) i la Revolta de les Germanies a València i les Balears (5).

Potser vas tenir un professor d'història que t'ho va explicar. O potser només et va parlar d'una d'elles, deixant de banda les altres. En qualsevol cas, estic gairebé segur que no has sentit parlar sovint del nom de cap d'aquells que van pagar amb les seves vides la seva participació en les revoltes.

Potser vius a una de les raríssimes viles que tenen un monument o un carrer que recorda aquells moviments populars o als seus líders. Si no és el cas, tampoc t'ho has de prendre malament.: si veus el carrer que Barcelona li va dedicar als Segadors o l'estat que fa pocs anys presentava la Capella dels Segadors (6), veuràs què és el que't vull dir.

Però estic gairebé segur que, a la vila on vius, probablement deu haver-hi almenys un monument o un carrer dedicat als individus contra qui lluitaven aquells moviments populars. Algú que segurament t'han presentat com un dels grans prohoms del país, probablement els mateixos que t'han presentat el desenllaç de la Revolta dels remences com una gran victòria d'aquests, tot silenciant que, d'aquella "victòria", sols van poder gaudir aquells que van poder pagar el seu rescat al rei: Il capo di tutti capi.

D'aquells que no tenien diners per comprar una petita part de la seva llibertat, d'aquells que van morir en enfrontaments contra les tropes de la Generalitat o del Consell de Cent (cf. 2), d'aquells que van morir executats públicament, condemnats per les autoritats d'aquella Catalunya medieval que t'han presentat com una mena d'Arcàdia, o d'aquells que anys més tard van morir a mans de bandolers sota les ordres dels senyors feudals catalans (7), gairebé ningú te'n parlarà.

En qualsevol cas, si hom diu que la unió fa la força, el desenllaç de totes aquelles revoltes populars indica què és el que passa quan l'adversari actua unit i aquells que el volen combatre no ho fan. O el gran perill de deixar la narració de la nostra història en mans de gent que no semblen tenir altre objectiu que el de fer-nos oblidar qui som i d'on venim. O qui són ells i d'on venen.

Com? Què? Ah, sí. De fet et volia proposar que, si els propers 16 al 18 d'agost t'enganxen per Galícia, potser seria una bona idea que et deixis caure pel Festival Irmandiño, a Moeche, per donar suport a la festa que es fa cada any en record d'aquella revolta.


Altament recomanat comparar les versions en català i en espanyol dels articles de Wikipedia
  1. Wikipedia: La Biga i la Busca [ca] [es
  2. Wikipedia: Remences [ca] [es], Guerra dels Remences [ca] [es]
  3. Wikipedia: Revolta Irmandiña [ca] [es]
  4. Wikipedia: La revolta dels Comuners de Castella [ca] [es]
  5. Wikipedia: Revolta de les Germanies de València i les Balears [ca] [es]
  6. Google Maps: Barcelona, Carrer dels Segadors || Xavi Casinos: La Capella dels Segadors, La Vanguardia, 12.11.2015
  7. Wikipedia: Bandolerisme als Països Catalans

Friday, August 9, 2019

Thursday, August 8, 2019

l'operació moisès

Sergio A. Schwejk: Operación Moisés (Catalán subtitulado al castellano), Youtube, 17.06.2019

Pot ser que, com a mi, t'apassionin els grans clàssics de les novelles d'espionatge: John le Carré, Tom Clancy, Michael Crichton, Daniel Easterman, Ken Follett, John Katzenbach, i un llarg etc. Però t'he de confessar que cap ni una de les ficcions que hagi pogut llegir fins ara pot superar la realitat de tot el que va envoltar l'Operació Moisès (1). Una operació que va tenir lloc durant la Guerra Civil i la vaga de fam que assolaven Etiòpia en 1984, i va representar l'evacuació en secret, a través de Sudan fins a Israel, de desenes de milers de jueus etíops.

Fa poc que han penjat a Youtube un documental que Elzevir Films & OÏ OÏ OÏ Productions, van produir en 2001 per France 5. El va emetre el Canal 33 de TVC i és el vídeo amb el qual obro aquest article i presenta la part més humana d'aquells fets. Aquest documental va precedir d'uns anys un film d'una humanitat brutal de Radu Mihaileanu (2): Va, Vis et Deviens (3).

Si prefereixes veure la versió cinematogràfica d'aquells fets i tens accés a Netflix, et recomano veure aquest film: The Red Sea Diving Resort (4). Donat que el cinema comercial té els seus propis registres, aquest film no té la càrrega d'humanitat ni la fidelitat històrica del documental, però enganxa i es deixa veure.

Operation Brothers | Bande-annonce officielle VOSTFR | Netflix, Youtube, 16.07.2019

Però pot ser que millor comencis per llegir l'article que Raffi Berg va publicar el passat 6 d'agost a les pàgines de la BBC (5) sobre aquesta història increïble, on la realitat supera de llarg a qualsevol ficció.

I ja que hi som, afegir que espero que el documental, el film i la lectura de l'article ens permetin interpretar amb un altre registre el que està passant avui dia amb els refugiats. Pot ser que recollir i fer desembarcar els refugiats és la part fàcil del problema. Potser hauríem de considerar si, a part dels refugiats, els veritables herois no són aquells que fan el necessari per trobar-los casa, feina, educació i integrar-los a la societat que els ha acollit.


  1. Wikipedia: Operació Moisès [en] [fr] [es] [ca]
  2. Radu Mihaileanu, pots veure en aquest blog un article que li vaig dedicar el 08.02.2018
  3. Elzévir Films: Va, Vis et Deviens Radu Mihaileanu Bande Annonce, Youtube, 13.03.2019 || Va, Vis et Deviens (2005), Elzevir Films|| Va, vis et deviens de Radu Mihaileanu, Africa Vivre
  4. Wikipedia:  The Red Sea Diving Resort
  5. Raffi Berg: "Red Sea Diving Resort": la extraordinaria historia del resort turístico manejado por espías de Israel, BBC News, 06.08.2019

Wednesday, August 7, 2019

què està passant amb el camp magnètic de la terra?

Magnetic North, Geomagnetic and Magnetic Poles, Kugi-Kyoto
(veure diferència entre el Pol magnètic i el Pol geomagnètic)
Fa quatre anys publicava en aquest bloc un article sobre el desplaçament de l'eix de rotació de la Terra i algunes de les línies d'investigació sobre les possibles causes que el podrien explicar (1):
Si des de 1982 al 2005 la ubicació del nord de l'eix de rotació es movia a una velocitat de 6 a 7 cm cada any en direcció sud (Labrador), a partir del 2005 el moviment va canviar sobtadament de direcció i, seguint una trajectòria en paral·lel a l'equador, es va desplaçar cap a l'est a una velocitat aproximada de 24 cm per any.
Com els Pols geogràfics estan lligats a l'eix de rotació de la Terra, s'hauria de revisar la seva representació cartogràfica (2)? En principi crec que no hi ha cap urgència a fer-ho. I si parlem  d'eventuals problemes d'orientació segur que tots recordem que quan utilitzem una brúixola (3) l'agulla d'aquesta apunta cap al Pol magnètic (4) i no al Pol nord geogràfic, i que al resultat obtingut hem d'aplicar-li el valor de la declinació magnètica (5) per orientar-nos correctament.

A principis d'any, Alexandra Witze va tenir la idea genial de publicar en clau sensacionalista un article a una revista científica sobre el desplaçament ràpid dels Pols magnètics. Un desplaçament  que no tenia una explicació plausible ni en les teories ni amb les dades amb les quals s'havia treballat fins llavors (6).
El Pol nord magnètic s'està desplaçant ràpidament des del Canadà en direcció a Sibèria, probablement a causa del moviment de les masses ferro líquid a les capes internes del planeta. La velocitat inusual d'aquest moviment ha obligat als experts a avançar l'actualització del World Magnetic Model (7) que, publicat el 2015, hom donava per fet que no seria necessari d'actualitzar fins al 2020.
He passat per alt els paràgrafs més sensacionalistes d'aquell article. Seguiré amb el que va publicar La Vanguardia l'endemà de la seva publicació (8)::
El punt exacte on es troba el Pol magnètic es desplaça de forma poc predictible des que James Clark Ross el va situar per primera vegada en 1831 a l'Àrtic canadenc. A mitjans de la dècada de 1990, el desplaçament va augmentar la seva velocitat, des del voltant de 15 km/any fins al voltant de 55 km/any que hom observa actualment, en línia recta cap a Sibèria.
Un altre article publicat a La Vanguardia pocs dies després (9) ens parlava del programa Swarm de la ESA (10), que Alexandra Witze mencionava de passada al seu article.
El programa Swarm de l'ESA (11) està acumulant dades per saber perquè s'ha accelerat el ritme de desplaçament del Pol magnètic. Aquestes dades es van presentar per la seva anàlisi i discussió al simposi Internacional Living Planet, que tenia lloc la mateixa setmana a Milà (Itàlia). Però la missió de l'ESA també està produint dades que els científics estan ja utilitzant per mesurar i aclarir els processos que afecten els diferents camps magnètics que provenen del nucli, el mantell, l'escorça, els oceans, la ionosfera i la magnetosfera de la Terra.

Com explica l'ESA: "El nostre camp magnètic existeix a causa d'un oceà de ferro líquid sobreescalfat i en remolí, que constitueix el nucli extern. Com un conductor que gira a la dinamo d'una bicicleta, aquest ferro en moviment crea corrents elèctrics, que al seu torn generen un camp magnètic en constant canvi". El seguiment dels canvis en el camp magnètic pot, per tant, dir-li als investigadors com es mou el ferro en el nucli.
Estava a un bar quan un senyor, a qui no coneixia de res, va escoltar una conversa que tenia amb un company sobre aquest tema i ens va interrompre per dir-nos que havia vist Alexandra Witze passejar pel carrer amb un cucurutxo d'alumini al cap per protegir-se de les radiacions còsmiques.

Naturalment, no vaig donar-li cap credibilitat al que deia aquell home. La mateixa que vaig donar-li a l'article publicat per Alexandra Witze el mes de gener. Car, ja al mes d'abril d'enguany, Newsweek (12) presentava en avant-prémière un article que Nature Geoscience publicaria el mes de maig (13) amb les conclusions d'un grup d'investigadors del CNRS (14), que havien utilitzat 4 milions d'hores de càlcul dels supercomputadors del centre per a recrear en un model de simulació les condicions que, en l'estat actual de la ciència, hom creu que existeixen al nucli de la Terra. I, a partir del resultat d'aquests càlculs van ser capaços de reproduir i explicar el fenomen del desplaçament del Pol magnètic.
A fi de no donar-te la brasa amb les conclusions, si estàs interessat per l'explicació del fenomen, et recomano de llegir l'article de Newsweek com introducció i, si vols aprofundir en el tema, llegir després l'article publicat a Nature Geoscience
El resultat de la recerca dels científics del CNRS portava una resposta a 40 anys de "misteri", però els seus autors advertien que les dades disponibles no permetien fer projeccions més enllà en el temps.

Ancient Tree With Record of Earth's Magnetic Field Reversal in Its Rings Discovered, Newsweek, 04.07.2019

Ara bé, a principis del passat mes de juliol, Newsweek informava que, en el quadre dels treballs d'excavació per la construcció d'una nova central d'energia geotèrmica a Nova Zelanda, els obrers van trobar a 8 m de fondària el tronc d'un arbre de 2,5 m de diàmetre i 20 m de llarg. Un arbre que les datacions de carboni van revelar que va viure durant 1.500 anys, entre 41.000 i 42.500 anys enrere. Aquest arbre, que pertany als anomenats Kauri dels pantans, probablement va caure en una tempesta i es van enfonsar al fons d'un pantà de torba, el que podria explicar el seu excel·lent estat de conservació (15).

El cas és que els anells d'aquest arbre poden guardar al seu si un dels volums més interessants de l'enciclopèdia del coneixement del nostre planeta. Car va ser en vida d'aquest arbre que es va produir una de les "excursions" del seu camp magnètic (16): un període on els Pols magnètics es van moure del seu emplaçament, tot i no completar una inversió completa. Un període molt interessant car, quan el camp magnètic s'inverteix, ni que sigui parcialment, es fa més feble, permetent que arribi més radiacio de l'espai a la Terra. I fins ara, els científics havien relacionat els esdeveniments d'extinció massiva de les espècies i altres fenòmens geològicament molt més espectaculars amb les modificacions dels camps magnètics (17).

Els anells d'aquest arbre podrien contenir doncs un dels millors registres d'allò què hom coneix amb el nom de Laschamp event (18), una "excursió" del camp magnètic de la Terra que, tot i no donar lloc a una inversió completa, podria cobrir el seu moment més crític.

Entendre què va passar durant aquest període podria donar una visió de què podem esperar la pròxima vegada que passi car, segons la NASA, aquest tipus de fenomen es produeix estadísticament una vegada cada 200.000 a 300.000 anys. I l’última inversió completa del camp magnétic de la Terra es va produir fa uns 780.000 anys!


  1. The shift of the Earth's Poles and the Climate Change, publicat en aquest blog el 02.06.2015
  2. Wikipedia: Pol geogràfic. Un pol geogràfic és qualsevol dels dos punts fixes a la superfície d'un cos en rotació o planeta, a noranta graus de l'equador, basant-se en l'eix de rotació sobre el qual gira el cos. Dins l'àmbit de la cartografia, els pols geogràfics serveixen de punt de mesura absolut.
  3. Wikipedia: Brúixola
  4. Wikipedia:  Pol Nord
  5. Wikipedia: Declinació magnètica
  6. Alexandra Witze: Earth’s magnetic field is acting up and geologists don’t know why, Nature News, 09.01.2019
  7. Wikipedia: World Magnetic Model
  8. Algo extraño está sucediendo con el Polo norte magnético, La Vanguardia, 10.01.2019
  9. Joaquim Elcacho: Sorpresa científica por el rápido desplazamiento del norte magnético, La Vanguardia, 15.05.2019
  10. ESA Earth Online Programs: Swarm Home Page
  11. Quirin Schiermeier: Mission to map Earth's magnetic field readies for take-off, Nature, 21.11.2013
  12. Hannah Osborne: Mystery of Strange Jerks in Earth's Magnetic Field Solved by Scientists, Newsweek, 22.04.2019
  13. Julien Aubert and Christopher C. Finlay: Geomagnetic jerks and rapid hydromagnetic waves focusing at Earth’s core surface, Nature Geoscience, Vol 12, May 2019, pp 393–398
  14. Wikipedia: Centre national de la recherche scientifique (CNRS)
  15. Hannah Osborne: Ancient Tree With Record of Earth's Magnetic Field Reversal in Its Rings Discovered, Newsweek, 04.07.2019
  16. Wikipedia: Excursión geomagnética
  17. Helmholtz Association of German Research Centres: An extremely brief reversal of the geomagnetic field, climate variability and a super volcano, phys.org, 16.10.2012
  18. Wikipedia: Laschamp event