barcelona i la memòria històrica - nou barris

Antonio Alcántara: "Casitas de papel". Història del barri de Verdun - 9 Barris, Youtube, 22.08.2014

@daveguasch

Recordo de quan era petit un subterrani anomenat Colegio Academia Fleming (1) on, malgrat estar amuntegats, seguien arribant nous alumnes, fills de la immigració que s'afegien als que ja hi érem. També recordo que, en molt poc temps, havia arribat a desenvolupar l'habilitat d'identificar, amb poc marge d'error, de quina part d'Andalusia o d'Extremadura havien arribat els nou vinguts.

Tinc també un record molt llunyà de com els camps que s'estenien des del meu carrer fins a gairebé la Meridiana es van transformar en blocs de pisos en un tres i no res (1957-1966), per acollir les onades d'immigrants que arribaven a Barcelona principalment des de l'Espanya meridional, però també de barcelonins expulsats per l'especulació urbanística des d'altres punts de la ciutat (barraquistes o no), també de la Catalunya profunda, Castella i Aragó i, si m'he de refiar pels companys que tenia a classe, també dels espanyols que havien marxat del Protectorat Espanyol del Marroc (2) durant la descolonització. Aquells blocs de pisos es van convertir en allò que avui hom coneix amb el nom de barri de Porta (3).

Un barri de Porta al que la Wikipedia en català ens amaga les aberracions de l'especulació urbanística, lligada principalment al clan dels Sanahuja on, entre altres resultats, podem trobar que: Durante una década la mayoría de calles permanecieron sin asfaltar y algunas se convirtieron en sumideros donde proliferaban las ratas (cf. 3). Êl clan dels Sanahuja també va ser el responsable de la construcció dels pisos del Turó de la Peira, bona part d'ells ocupats per famílies humils procedents dels nuclis de barraques. Una construcció on es va utilitzar d’un ciment d’assecament ràpid que acabaria provocant el procés conegut com a aluminosi (4): un procés que també va acabar per afectar el bloc de pisos on jo havia viscut.

Sanahuja s’ha enriquit construint i reconstruint el que ell havia construït malament. ‘Ha cobrat a cada veí (...) milions de pessetes per rehabilitar els pisos que ell va construir malament' (...) ‘El mateix dia que s’enfonsava l’edifici del carrer Cadí 33, ell ja removia terres per construir l’Illa Diagonal’ (...) És intolerable que, igual que Franco, (...), Sanahuja morís al seu llit, sense pagar ni un duro en concepte de responsabilitat. Al contrari, ha fet encara més diners. Sanahuja, Porcioles (5) o Molins són també responsables  i també n’han sortit impunes’ (6).

Però res del que passés a la zona on jo vivia es podia comparar amb l'extrema misèria de la zona de Torre Baró, Roquetes o del que també es coneixia com el barri de Verdun, que prenia el nom del passeig que començava a la cantonada del carrer d'on jo vivia. Una zona que pots veure al vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu. Tot i estar tallat al final, aquest vídeo em fa plorar de ràbia cada vegada que el veig.

Montanyà i Salamé deien del barri i de la seva gent (7):

Passejar per Nou Barris, xerrar amb els veïns, entre quintos i tapes, és conèixer-ne de prop les batalles del passat i del present, és fer un recorregut per una Barcelona que molts desconeixen, una ciutat viva on encara ens podem reconèixer. En els seus problemes i reivindicacions, en la memòria i en la festa (...) Nou Barris és, també, una actitud irreductible. Sempre s’han malfiat del poder. I no se n’obliden. No els han aplanat mai el camí.

Voldria acabar dient que els señoritos de Barcelona als qui feia al·lusió Manuel Vázquez Montalbán en un article publicat en 1993 (8) sempre han presentat Nou Barris com poblat exclusivament per població originària de l'Espanya meridional, malgrat haver-hi immigrants de tot l'estat, als que s'han afegit darrerament immigrants d'arreu del món (9). Això els ha permès passar per alt durant molts anys a tots aquells catalans que van immigrar des de la Catalunya interior o aquells que van haver de marxar dels seus barris gràcies a les operacions d'especulació a la vila: i no érem pocs!

A uns, els ha permès crear explicacions simplistes sobre els resultats electorals. A d'altres, crear llegendes urbanes d'un barri que s'hauria equiparat als altres barris de la ciutat gràcies a la combativitat dels seus habitants. Però la realitat és tossuda i, un cop més, està en contradicció amb les visions simplistes dels tertulians:

• Mentre l'independentisme s'enfonsava als barris de classe alta, seguia creixent als barris més pobres de la ciutat on, ERC recuperava pràcticament tot el vot que perdien els convergents a les classes mitjanes i penetrava per primera vegada als barris de menor renda. També el PSC recuperava en aquests barris la sangria de vots dels Comuns (10).
• Altrament, a Crític ens recordaven que Barcelona segueix sent una vila a dues velocitats: on la renda de les famílies que viuen al barri de Pedralbes és set vegades superior a la de les famílies de Ciutat Meridiana (11). I on Nou Barris globalitza el conjunt de barris més pobres de la ciutat, concentrant 9 dels 11 barris amb més atur de la vila (12). 
• També en l'esperança i qualitat de vida ens trobem davant d'una Barcelona a dues velocitats: el rànquing d’adolescents d'entre 15 i 19 anys que queden en estat està encapçalat per Trinitat Nova (on multipliquen per 5 els de la mitjana de Barcelona), Vallbona i Roquetes, on més del 30% d’embarassos són d'adolescents. 
• Nou Barris també és el districte que integra més barris en els quals els residents tenen una esperança de vida més baixa: en 4 dels 13, els seus habitants no superen els 80 anys; els veïns de Pedralbes viuen nou anys més que els de Torre Baró (cf. 12). 

No tinc gens clar que ni la independència de Catalunya ni l'aplicació del 155 siguin el tipus de missatge que estiguin esperant escoltar els habitants de Nou Barris. Però, un cop més, a qui podria importar-li?

Tinc com el sentiment que, entre tots aquells que heu seguit a Netflix una sèrie espanyola que porta per nom: "La casa de papel", pocs sou aquells que mai han sentit parlar de "Las Casas (o Casitas) de papel" del barri de Verdun. 

---

1. Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 29.09.2019
2. Wikipedia: Protectorat espanyol al Marroc
3. Wikipedia: Porta (Nou Barris) [ca] [es]
4. Roger Vinton: La gran teranyina. Els secrets del poder a Catalunya, El Nacional, 12.03.2017
5. El Porcioles a qui es refereix la cita és en José María de Porcioles, a qui Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat. Veure a Barcelona i la memòria històrica - La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
6. Xavier Montanyà i Albert Salamé: Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi, VilaWeb, 29.06.2017
7. Xavier Montanyà i Albert Salamé: Les batalles de Nou Barris, VilaWeb, 29.06.2017
8. Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993 || Veure a Barcelona i la memòria històrica - La Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
9. Veure A nation ignorant and free? publicat en aquest blog el passat 21.04.2019 ||
10. Arturo Puente, Raúl Sánchez: El independentismo se hunde en los barrios de clase alta pero crece en las zonas pobres de Barcelona, eldiario.es, 30.05.2019
11. La renda familiar de sis dels 10 districtes de Barcelona estan per sota de la mitjana, El Periódico, 29.01.2014
12. Laura Aznar i Sergi Picazo (Mapes: Manuel Cuyàs): Cinc mapes que potser no has vist sobre la desigualtat a Barcelona, Crític, 15.05.2019