transformació a bon preu d'energia solar en hidrogen

Un dia abans que la premsa de BCN parlés d'una nova pujada de la gasolina (1), l'EPFL presentava el resultat d'una tècnica per transformar l'energia solar en hidrogen amb un cost molt baix, utilitzant tecnologies que fa temps que existeixen i demostrat la seva eficàcia, sense utilitzar cap material rar o car.

Dins del marc del sub-projecte Shine (2), els investigadors de l'École polytechnique fédérale de Lausanne (EPFL) i del Swiss Center for Electronics and Microtechnology (CSEM) han aconseguit -amb cèl·lules solars disponibles al mercat i un sistema sense materials estranys- transformar l'energia solar en hidrogen (3) amb un alt rendiment, una alta estabilitat i uns costos molt baixos, el que representen un gran salt respecte a tot el que s'havia fet abans.

El prototip està composat per tres cèl·lules solars de silici cristal·lí interconnectades (4), i al seu torn connectades a un sistema d'electròlisi que no té cap tipus de material rar. Fins ara, després de més de 100 hores de treball en la versió de test, l'equip d'investigadors ha reeixit a una taxa de conversió de l'energia solar en hidrogen del 14,2% (5). "Si instal·lem entre 12 i 14m2 d'aquestes cèl·lules fotovoltaiques a Suïssa, seria possible emmagatzemar suficient hidrogen per viatjar 10.000 km per any conduint un cotxe de pila de combustible d'hidrogen" il·lustra Christophe Ballif, coautor de l'estudi.

Com ja he dit abans, cal retenir que aquest resultat constitueix un rècord mundial pel que fa al rendiment amb cèl·lules solars de silici i també un rècord de producció d'hidrogen sense materials estranys en un sistema de gran estabilitat.

Pots trobar més informació tècnica a l'article de l'EPFL (3), al Journal of The Electrochemical Society (6), en aquesta plaqueta del CSEM (7) i, just per l'anècdota, també pots veure un article al SwissForeTrading (8). 

---

1. Gasolina més cara en l'operació tornada, El Periódico, 26.08.2016
2. Shine: 'developing an efficient and cost effective hydrogen production system using sunlight and water' és un dels sub-projectes que fan part del projecte: Nano-Tera: 'engineering complex systems for health, security, energy and the environment'.
3. PESSINA, Laure-Anne (2016): Une solution performante et à bas coût pour stocker l'énergie solaire, EPFL, Mediacom, 25.08.2016
4. Les cèl·lules solars de silici cristal·lí es troben actualment al 90% de les plaques fotovoltaiques de darrera generació i tenen  vida mitjana estimada de 25 anys (cf. Mediacom).
5. En la investigació que ens ocupa, els científics van utilitzar unes 'cellules à hétérojonction' estàndards per tal de provar el seu concepte. Utilitzant els millors tipus d'aquestes cèl·lules -com les utilitzades actualment a la façana sud de l'edifici del CSEM a Neuchâtel-, seria possible obtenir un rendiment pel damunt del 16% (cf. Mediacom).
6. SCHÜTTAUF, Jan-Willem (2016): Solar-to-Hydrogen Production at 14.2% Efficiency with Silicon Photovoltaics and Earth-Abundant Electrocatalysts. The Electrochemical Society. 2016
7. SCHÜTTAUF, Jan-Willem (2016): Silicon Based Solar Cells for Hydrogen Production, Shine Project, CSEM
8. An effective and low-cost solution for storing solar energy, SwissForeTrading, 25.08.2016

des de la pobla de segur a l'arieja?

Reprenent l'entrada del passat 23.08.2016: des de Thurgau a la Pobla de Segur, volia afegir unes notes. La primera, que el tram de la línia entre Lleida i Balaguer es va posar en servei el 1924. La segona que, després dels avatars de la República i de la Guerra Civil, el tren no arribaria a Tremp fins el 1950 i a la Pobla de Segur fins a finals de 1951.

Però el que és més curiós, i no m'ho havia mirat mai, és que aquesta línia no era sinó un tram del que havia de ser la línia que havia d'unir dues viles 'estratègiques': Baeza (Jaén) i St. Girons (Arieja), segons el Plan Preferente de Ferrocarriles de Urgente Construcción, més conegut com a Plan Guadalhorce, pel nom del ministre de Primo de Rivera a qui se li van ocórrer el 1926 la idea d'aquesta i altres línies d'urgent construcció.

Segons Wikipedia, la dictadura de Franco va seguir amb entusiasme compulsiu l'estratègia establerta durant la dictadura de Primo de Rivera. Però, com a resultat d'unes 'recomanacions' fetes pel Banc Mundial el 1962, van haver d'aturar la construcció de noves línies fèrries, per concentrar-se en la millora de les ja operatives, tot i haver arranjat ja el terreny per perllongar la línia fins a Sort.

Després que el govern de Felipe Gonzàlez decidís tancar aquesta i altres línies per llençar-se a la construcció dels AVE's, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero féu efectiu el traspàs gratuït de la línia a la Generalitat a partir de l'1 de gener de 2005. El 2011, amb el canvi de govern a Catalunya (no diré noms, però), el govern anuncià que FGC deixaria de gestionar la línia i que es convocaria un concurs per a cercar un nou operador privat. Tot i això FGC continuaria vinculada a la línia aportant el seu material mòbil i també a través d'una participació minoritària a l'empresa guanyadora del concurs (tampoc afegiré res més, no sigui que ... )

Sembla que, des de la Generalitat, també hi han hagut estudis a llarg termini per la possible prolongació de la línia cap a Sort (des d'on podria dirigir-se a Esterri d'Àneu i l'Arieja amb la construcció del tunel de Salau) o cap a la Seu d'Urgell i Andorra (sobre una eventual prolongació a El Pont de Suert i Vielha no he trobat res encara).

En fi que, des de la ruïnosa creació d'una xarxa ferroviària sense cap criteri del rendiment, que va portar a la bancarrota el regne d'Espanya el 1866, fins els recents 'estudis' de la Generalitat, passant per les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i els AVE's del PSOE i del PP, no hi ha res que hagi canviat en aquest país en més de 150 anys!

---

• Wikipedia: Línia Lleida - la Pobla de Segur
• Wikipedia: Plan Guadalhorce (1926) 
• Díaz-Güell, Carlos (2013): Las 13 quiebras de la historia de España, euribor.com.es, 16.07.2013

quan una imatge val més que mil paraules ...

Gràcies a tots aquells que m'heu visitat aquest mes, molt especialment a aquells que m'heu llegit en una llengua que no és la vostra! 

fête fédérale de lutte suisse et des jeux alpestres

Estavayer 2016.

La 44a edició de la Fête fédérale de lutte suisse et des jeux alpestres va començar el passat divendres i acabarà aquest vespre amb el lliurament del premi al guanyador: un toro! que serà lliurat pel seu criador i Miss Suisse 2016. L'edició d'enguany ha estat organitzada per la vila d'Estavayer-le-Lac (État de Fribourg). Té lloc molt a prop, a l'aeròdrom militar de Payerne (État de Vaud) a una regió plagada d'enclavaments d'ambdós cantons: la regió de La Broye (enclavaments que es corresponen amb els pobles que van decidir restar catòlics durant la reforma, i fan part des de llavors de Fribourg).

La Fête fédérale de lutte suisse et des jeux alpestres  [Wikipedia, SwissInfo, Estavayer] es celebra des de 1895, te lloc cada tres anys i la tradició vol que tingui lloc tots els quinze anys en Suisse Romande (la zona lingüística francòfona del país). Enguany s'esperen 250.000 visitants en 3 dies i no recordo quants hectolitres de cervesa o milers de salsitxes.

A més de la lluita, la Fête fédérale des jeux alpestres té dues altres disciplines. 

• La primera consisteix a llençar una pedra el més lluny possible i es declina en tres categories: el llançament d'una pedra de 20 kg amb impuls; el d'una pedra de 40 kg sense impuls; i la categoria reina, el llançament d'una pedra de 83,5 kg, coneguda com la Pedra de Unspunnen. 
• La segona disciplina és coneguda amb el nom de Hornuss. Hi ha qui diu que es podria comparar a una combinació del golf i del base-ball. Segurament és pel fet de que mai he entès l'entusiasme que poden provocar cap d'aquests dos darrers esports, que tampoc he entès mai el que pot crear l'Hornuss. Et deixo veure un dels vídeos inclosos en l'article de SwissInfo perquè et facis la teva pròpia idea. 

Matthias Sempach
rei de la lluita en 2013

Tornem a l'esport rei de la festa federal, la lluita. He de dir que, tot i no ser un gran entusiasta dels esports de combat, hi ha quelcom en aquest que m'atreu moltíssim. En primer lloc, l'esportivitat que veus en tots els combats, i la tradició que vol que el guanyador li netegi l'esquena al perdedor. El premi del guanyador: un toro! que el converteix en una mena d'heroi nacional durant els tres anys que dura el seu regnat.

Però com no podrà viure d'això (a part d'alguns extres [1] [2]), haurà de seguir amb la seva vida de sempre, com qualsevol altre ciutadà (a menys que visqui en un pis, i ja me diràs que'n fas del toro!). Però, per damunt de tot, m'atreu l'immens bon rotllo que es respira en un esdeveniment que reuneix un munt de penya de les regions més diverses del país. 

pont yavuz sultan selim

RTS: Erdogan inaugure le troisième pont sur le Bosphore punxa aquí per veure el vídeo

Amb un chauvinisme més propi de la televisió francesa (o d'altres que no mencionaré), la RTS ens presentava ahir la inauguració del nou pont Yavuz Sultan Selim, una proesa tècnica: the tallest suspension bridge in the world and the world’s broadest suspension bridge. Amb vuit carrils d'autopista i dues línies de ferrocarril al centre, l'associaven exclusivament a un enginyer de Vaud: Jean-François Klein i a la seva empresa T-Ingéniérie.

En realitat, en el design del pont cal destacar la mà de Michel Virlogeux (junt amb Norman Foster, autor del design  del Viaducte de Millau). I sí, és veritat que Jean-François Klein i T-Ingéniérie han tingut la responsabilitat de fer realitat aquell design en termes d'estructura, mètodes de construcció, aerodinàmica, resistència sísmica ... però no seria just oblidar la participació de l'estudi d'enginyeria Greisch, que la premsa belga presenta amb un chauvinisme comparable al de la RTS.

Tres anècdotes que m'han cridat l'atenció :

1. El nom del pont està lligat al d'un sultà otomà que va portar a terme l'annexió de Síria, Palestina, Egipte i va estendre el poder otomà fins a les ciutats santes de la Meca i Medina.
2. "Aquest pont serà un precursor en el món. Serà un orgull, ja ho veureu. El món vindrà a fer pel·lícules aquí", va comentar el president Erdogan, per a qui cada inauguració és una oportunitat per exaltar "la grandesa de la nostra nació." ... Afirmacions que contrasten amb aquesta altra: "Per a mi, aquest tercer pont és un crim", que va fer en 1995 l'alcalde d'Istanbul: Recep Tayyip Erdogan (ANDLAUER, Anne (2016): Le dernier «projet fou» du président Erdogan, Le Temps, 26.08.2016)
3. El dia abans, entre 17h00 i 18h00, durant una entrevista per la TV, el responsable turc dels treballs va rebre una trucada que la va interrompre. El seu cap li demanava de construir una carretera durant la nit, car l'actual no es considerava adequada per l'arribada d'Erdogan a la inauguració del pont (RTS: Les explications de Nicolas Rossé dans le 19h30, a Erdogan inaugure le troisième pont sur le Bosphore, oeuvre d'un Suisse, Téléjournal 19:30 26.08.2016 00:30-01:00

Tornant al vídeo de la RTS, després de la introducció chauvinista a la que feia al·lusió, passa a entrar de ple en l'estil que tots esperem d'aquesta cadena. I tant Jean-François Klein com Roland Ribi, l'enginyer en cap del projecte del M2 a Lausanne, adverteixen del problema de la formació teòrica dels enginyers civils dels politècnics i de la necessitat de la seva participació en projectes reals per completar la seva formació.

tinc un dubte metafísic

Entre els objectes sobre els que ens haurem de pronunciar a les votacions del 25.09 hi ha la Loi fédérale du 25 septembre 2015 sur le renseignement (LRens). Per fer ras i curt, es tracta de l'autorització al Service de renseignement de la Confédération de realitzar escoltes telefòniques sense que hi hagi necessàriament cap "sospita raonable de delicte". Resulta curiós veure com el PS o els partits de dretes (més a la dreta, vull dir) estan a favor de la llei, però no les joventuts d'aquests partits.

Sobre els arguments en contra, ja pots imaginar-te que ha sortit lo del Big Brother, lo de la Stasi i lo de Corea del Nord. Però el millor argument que he vist és que es tracta de "una llei inútil que obre la porta a la vigilància de masses". I, si m'ho permets, després del que he anat publicant darrerament [1] [2] [3] jo estaria per quedar-me únicament amb lo de "una llei inútil" perquè, francament, que creguin que serà gràcies a una llei que podran saber més sobre més personal del que ja poden saber avui, és no saber res sobre el tema!

Més enllà del que he anat publicant darrerament sobre el tema, et dono un exemple del que vull dir. Fa temps estava a casa mirant-me un vídeo i, de cop i volta, vaig realitzar que la connexió a Internet anava més lenta del que era habitual. El primer que'm va passar pel cap era que el meu fill s'havia comprat un nou joc per la Playstation que es menjava tota la banda. Vaig fer un cop d'ull i vaig veure que hi havia un tio que, des d'un servidor al Marroc, havia entrat a la xarxa que tinc muntada a casa. Entenem-nos, el servidor estava al Marroc però el tio (o la tia) podia estar a qualsevol lloc, fins i tot al meu edifici. El tio no era prou bo per entrar sense que el veiés, però ho era perquè no pogués impedir-li entrar. Així que vaig anar disparat cap el router i el vaig desconnectar físicament de l'ADSL i, pel que pogués ser, també del corrent elèctric. Més tard vaig canviar-li la contrasenya amb una nova clau xifrada i, si ell/ella, o algú d'altre, han tornat a entrar, jo no els he vist.

I com resulta que aquest tio no va necessitar de cap llei per fer el què va fer, me ratifico en la idea de que es tracta d'una llei inútil. I ara, l'únic que'm demano és si votar a favor o en contra també ho serà. Tanmateix, hi ha una qüestió de principis en joc.

Clar que, per una altra banda, hom també pot demanar-se perquè els serveis d'informació de la confederació no podrien tenir el mateix accés legal a totes les informacions que la penya dona de manera negligent a Facebook sobre tots els aspectes de la seva vida privada. Si creus que exagero, et proposo que't llegeixis aquest article publicat per Michael Nunez a Gizmodo el passat 19.08.2016: All of the Creepy Things Facebook Knows About You. En fi, i perquè complicar-se la vida intentant accedir a les meves informacions quan poden entrar als meus comptes amb el meu password?

Entens ara perquè tinc un dubte metafísic? 

patrick commecy (a-fresco)

source - A-Fresco: "Renaissance"
Le Puy en Velay

No havia vist abans mai l'obra de Patrick Commecy (A-Fresco) i no sabia res dels d'articles que elogiaven el seu treball. I veient el baix nombre de visites que tenen els vídeos del seu canal youtube: fresquesafresco, vaig realitzar que no era l'únic. Solució? Punxa la imatge de l'esquerra i l'amplies. Després punxes el aquest vídeo. I segueixes amb aquest article (1) i aquest altre (2) després.  Ara fes el camí invers i veuràs com tot encara t'impressiona més.

Podia haver escollit altres exemples tant o més espectaculars del treball de Commecy i el seu equip, però te'ls deixo descobrir a la seva pàgina, (no et perdis: notre métier), al seu canal youtube. O millor encara, vine amb mi a veure l'article que el passat mes de Juliol li van dedicar al DailyMail (3) amb un remarcable muntatge fotogràfic que no et pots perdre, i just després ens anem a conèixer el personatge en aquesta entrevista.

---

1. Mairie de Le Puy en Velay (2011): Un nouveau visage pour le faubourg Saint-Jean
2. A-Fresco dans la ville: "Renaissance", 100 m², Le Puy en Velay.
3. Xie, Qin (2016): Just a lick of paint! Artist transforms drab buildings with stunning 3D optical illusion murals resembling vibrant street scenes, MailOnline, 20.07.2016

des de thurgau a la pobla de segur

Stadler Rail GTW 2/6 diesel

El passat 24.07.2016 llegia a La Vanguardia una noticia sobre la posada en marxa i la valoració positiva del public de "los nuevos convoyes de última tecnología que ha comprado en Suiza la Generalitat de Catalunya por valor de unos 9 millones de euros". Si no t'importa, passaré per alt comentar la penosa historia dels dos conductors i el dur combat per la incompetència que es lliuren les dues administracions implicades (1).

Cas que l'alemany no sigui la teva passió, no et proposaré llegir el resum de les característiques del GTW DMU-2 2/6 diesel, així que't proposaré donar-li un cop d'ull a la descripció que va fer la penya de la pàgina 'Vivir el tren' (2).

Si et passes per la pàgina de Stadler, veuràs que no és la primera comanda que tenen a casa nostra: per exemple, ja havien construït els trens pel Metro de València que van adquirir els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV). I és a Albuixec (Horta Nord) que, des del primer de gener d'enguany, tenen la filial pel mercat espanyol: abans ja en tenien a altres països com Alemanya, Àustria, Holanda, Itàlia, Polònia, Hongria, Txèquia, Bielorússia, Algèria i els USA (3). En el cas d'Albuixec, es tracta d'una filial creada amb la compra d'una factoria amb 7000 treballadors a un gegant alemany de la construcció de màquines de tren: Vossloh (4).

A Suïssa han fabricat de tot: des dels vagons panoràmics del Glacier Express, a l'increïble lleva-neus de la Jungfraubahn, fins als trens d'alta velocitat EC250, que durant una bona temporada prenia entre dos i tres cops per setmana per anar a treballar a Olten. Pel que fa als trens regionals no els he agafat tant sovint, però he pujat al FLIRT i a la versió elèctrica del GTW que han adquirit els FGC.

Si hagués de destacar algunes característiques dels models de la marca ho faria parlant de l'ergonomia de l'espai i dels equipaments. Però, per damunt de tot: el silenci, del que imagino que les característiques de la qualitat de construcció dels rails no en son alienes. Però el silenci és una veritable passada. Tant, que recordo que quan van ficar en funcionament el EC250, el silenci es va unir amb el moviment pendular del tren per prendre les corbes a més velocitat i van haver-hi un munt de queixes de la gent que es marejava: els enginyers van haver de trobar ràpidament una solució!

Stadler no és l'únic fabricant de trens d'aquest país, però com els altres fabricants, es beneficia (5) de l'experiència acumulada en un país al que només supera Japó pel que fa a la utilització dels seus trens (6).

---

1. El tren de La Pobla se estrena con dos conductores, uno de FGC y otro de Renfe, La Vanguardia, 24.07.2016
2. Llegan desde Suiza los nuevos trenes a la línea Lleida - La Pobla de Segur, Vivir el tren, 16.01.2016
3. Stadler Rail takes over Vossloh España, stadlerrail.es, 01.07.2016
4. Valero, Dani (2016): De 'Vossloh España' a 'Stadler Valencia': el nuevo dueño pone a la industria el nombre de la ciudad, Valencia Plaza, 07.11.2015
5. Stadler wins big contract for Caltrain bilevel EMUs, Trains.com, 16.08.2016 ... o la venda de trens de dos pisos del model Stadler Kiss a la societat californiana Caltrain.
6. Les Suisses sont champions des kilomètres parcourus en train, RTS Info, 16.08.2016
   

una d'escultures insòlites

Ces sculptures comptent parmi les plus... par soocurious

vertical farms

Visitant una pàgina del Partit Demòcrata (el dels USA) que es vol còmica: democraticunderground vaig caure a un fòrum sobre granges verticals, sense saber massa bé què podien trobar de divertit els participants.

Conya o no, lunatica: la persona que va obrir aquest fòrum, va afegir un munt de bones imatges de yahoo i un enllaç amb un article publicat al New York Mag en 2007!  Et proposo d'actualitzar-ho amb una molt bona infografia que ha fet la penya de futurism: The rise of vertical farms infographic i de donar un cop d'ull a una empresa de Basel que es dedica al tema: Urban Farmers, aquest vídeo de promo, i els altres del seu canal youtube.

unusual places where people are paid to live

Utrecht, The Netherlands

Fa un parell de diumenges estava bevent-me un cafè mentre llegia les pàgines de  brightside.me i vaig caure sobre un article (punxa l'enllaç) que presentava set llocs on es pagava a la gent perquè hi anessin a viure. Si d'alguns llocs havia escoltat parlar, va sorprendrem que a Utrecht estiguin fent un experiment social per saber què passaria si tots aquells que viuen a la ciutat reben 1000 USD.

reus, parís i londres ...

El passat 15.08 vaig llegir una noticia a El Periódico (1) que va deixar-me atonit: La UB es consolida com una de les 200 millors universitats del món. Curt i ras, presentava com un èxit que: "La Universitat de Barcelona (UB) s’ha situat, per tercer any consecutiu, com la millor d’Espanya, segons l’Academic Ranking of World Universities (ARWU), més conegut com a rànquing de Xangai (2), que col·loca l’entitat barcelonina entre les 200 millors del món. No hi ha cap representant espanyol entre els 100 millors centres universitaris".


I afegia que: "En la llista mundial, que encapçala novament Harvard, es troben també l’Autònoma de Madrid i la de Granada (entre els llocs 200 i 300); l’Autònoma de Barcelona (UAB), la Politècnica de Catalunya (UPC) i la Pompeu Fabra (UPF) es troben entre les posicions 301 i 400, i, per primera vegada, la Universitat Rovira i Virgili (URV) entra en la classificació, en la qual es valoren 500 universitats."

Imagino que el que intentava ficar en evidència l'autor de l'article no era el nivell internacional de la UB, sinó que havia quedat davant d'altres universitats catalanes que, a priori, tenen més prestigi al país. Per no parlar del fet de haver quedat davant d'altres universitats espanyoles, en particular l'Autònoma de Madrid.

Sé que tots anem malament de temps, però jo me permetria recomanar a l'autor d'aquest article que es mirés altre cop (?) les estadístiques. Per exemple, pel 2015 el ranking en el domini de les ciències, on veuria quina és la primera universitat espanyola que surt. I el mateix val pel que fa al domini de l'enginyeria, el domini de ciències de la vida ... I si, en el domini de la medicina, la UB surt pel davant de les altres.

Què vull dir amb això? Estrictament res. Perquè quan et mires la metodologia seguida per establir aquest ranking et trobes amb que gairebé el 75% del pes d'una universitat es mesura en la seva producció de paper.

Com ja pots imaginar-te, el de Xangai (2) no és l'únic ranking de referència. I si busques a Google, entre els més consultats et trobaràs amb el de Times Higher Education World University Rankings en primer lloc, i una altra classificació: Autonomous University of Barcelona (146), Pompeu Fabra University (164), University of Barcelona (174), Autonomous University of Madrid (301-350), Polytechnic University of Catalonia i Complutense University of Madrid (401-500).

Personalment, me trobo més a gust amb el ranking de QS World University Rankings 2015/16 (en partenariat amb l'editorial cientifica Elsevier) pel que diu, però sobretot pel que no diu. Entre les coses que diu, fica al top de ranking el millor centre d'excel·lència del planeta, on es produeix la ciència i la tecnologia que estan canviant les nostres vides: el Massachusetts Institute of Technology (MIT), amb un pes de més de 95 pels estudiants que venen d'arreu del món. Just pels amics, afegir que el MIT és també el centre de recerca on investigadors com Noam Chomsky han passat més de la meitat de la seva vida.

Al QS World University Rankings 2015/16 també trobem els dos politècnics federals de Suïssa entre les 15 millors universitats del món: el de Zürich (9) i el de Lausanne (14), respectivament amb un pes de 98 i de 100 pels estudiants que venen d'arreu del món. També pots trobar en aquest ranking les universitats espanyoles (Filter by location: Spain) i comparar-lo amb el ranking de les universitats suïsses (Filter by location: Switzerland) on, m'ha sorprès agradablement veure a la cua, i molt lluny, una de les universitats més cares i més elitistes del país: la University of St.Gallen (HSG)

Què vull dir amb això? Doncs, tampoc vull dir estrictament res. Perquè, des del meu punt de vista, una universitat hauria de ser una institució al servei del progrés científic, tècnic i social. I si podem estar d'acord en què el treball en el domini del progrés social és difícil de mesurar, jo no conec cap altre millor eina per mesurar la utilitat de la recerca en ciència i en tecnologia que es fa a una universitat que l'anàlisi dels resultats de les recerques que acaben enregistrant una patent a la Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (WIPO). Una patent on has de demostrar que has tingut una idea original, i que saps detallar de manera precisa com pots tornar-la a reproduir. Una patent on, copiar les idees dels altres, et pot portar als tribunals arreu del món. Una patent on t'hauràs de confrontar a la recerca que també es fa a l'empresa privada i a l'interès que la teva recerca ha generat.

Hom pot seguir traient pit perquè la seva universitat està pel davant de les universitats de la cantonada, i omplir-se d'orgull perquè les universitats de Madrid estan lluny enrere: i ja hem vist que no sempre és el cas, ni per les unes, ni per les altres. I hom pot seguir oblidant que totes aquestes universitats estan molt lluny darrere de les millors d'Europa i molt més lluny encara de les millors del món. 

Personalment, malgrat la boutade i el chauvinisme que tancava en sí l'expressió, prefereixo de lluny l'actitud d'aquells avantpassats que van traure lo del Reus, Paris, Londres! (3) i que hom comenci a fixar-se com objectiu poder comparar-se -amb humilitat, però- amb els millors centres del saber del planeta. Mesurar-se en termes de les patents enregistrades, de les start-up i dels llocs de treball que s'han creat, del volum de negoci que s'ha generat i dels impostos amb els que es retorna a la societat els mitjans que ha destinat a les activitats de recerca. 

Però no és més que la meva opinió, i sé que no val gran cosa.

---

1. La UB es consolida com una de les 200 millors universitats del món, El Periódico, 15.08.2016 
2. Academic Ranking of World Universities 2016, ShanghaiRanking Consultancy
3. Tàpia, Joan (2014): Reus, París i Londres? El Periódico, 06.04.2014

mobility and smart cities

Source: Pinterest

El telenotícies de la RTS del 10.08.2016 presentava aquest reportatge: L'EPFL et Swisscom unissent leurs forces pour mesurer la mobilité dans les villes grâce au téléphone mobile. Es tracta d'un dels resultats de la col·laboració entre l'École polytechnique fédérale de Lausanne (EPFL) i Swisscom, que va  donar lloc a un anomenat Digital Lab, que es troba al Parc de l'innovation, al campus de l'EPFL. 

Una col·laboració que es va fer publica a mitjans del mes de desembre de l'any passat i que en aquest reportatge ens presenta una aplicació que permet creuar la situació dels mòbils per la triangulació de les antenes de telefonia mòbil i, seguint el seu desplaçament dels seus propietaris, realitzar una anàlisi en temps real dels flux de tràfic: "Aquestes dades es col·lecten de manera anònima i agregada, és a dir, que no es proporcionen dades en brut, sinó el resultat de la seva anàlisi, insisteix Cristiano Neuhaus, portaveu de Swisscom. És impossible deduir la identitat d'un usuari en particular. "

No entraré en el tema de la privacitat de les dades perquè me venen ganes de riure. Així que, pel que fa a la visió que l'EPFL i Swisscom tenen de la Smart City, et passo aquest enllaç a un document que van presentar al Smart City Event, al Amsterdam Arena, que va tenir lloc entre el 7 i el 10 de Juny d'enguany (doncs si, de Smart Cities no només es parla a la vila que t'està passant pel cap). Com podràs veure l'esforç que li dediquen, en particular a l'EPFL, és impressionant.

Afortunadament sempre hi ha algú que es dedica refredar l'entusiasme dels fanàtics de la tecnologia per la tecnologia. Estic pensant en un professor de l'EPFL: Vincent Kaufman (Laboratory of Urban Sociology) que, en un article publicat l'Octubre de 2015 per la Tribune de Genève, deia coses com aquestes: "Òbviament sempre se suposa que aquestes dades romandran en l'anonimat. Personalment, quan rebo certes trucades, me dic que l'anonimat és de geometria variable. I que amb un telèfon que emet un senyal cada deu segons, hom pot seguir la pista a qui sigui durant tot el dia" (si tens dubtes, llegeix-te algun article sobre spywares!). I quan s'afirma que l'aplicació que presenta el reportatge de la RTS és un observatori qualificat de la mobilitat, Kaufmann es mostra escèptic. "Les dades suministrades pel telèfon mòbil no són suficients per això. Veurem una persona que va des del punt A al punt B, però no sabrem perquè ho fa. El treball, l'oci, les compres? No sabem qui són aquestes persones, ni quin és el seu perfil. I aquests aspectes són necessaris per prendre decisions sobre el tràfic".

Bé, he de dir que, a menys que el seu laboratori guanyi una pasta amb les enquestes, me sorprèn la innocència de Kaufmann. Amb tot el que la penya arriba a entrar al seu telèfon ... no solament sabran qui son, veure les seves fotos i les dels seus amics. Saber on han passat el cap de setmana i, mirant la seva agenda, saber no solament què estan fent, sinó també el que han fet i el que han de fer, amb qui i a on. Si fins i tot podran accedir a les seves empremtes dactilars !!!

En fi, deixant de banda les anàlisis sobre la mobilitat realitzats a partir de les dades subministrades pels mòbils, Swisscom i l'EPFL també fan altres coses que trobo molt més interessants, com ara els tests amb Ericsson de la tecnologia 5G, que Swisscom té previst llençar al mercat en 2020.

amazing brexit

source: Marian Kamensky
.
.

Fullejant la versió en francès de Slate vaig llegir un article que comentava una noticia apareguda el 12.08.2016 a Spiegel. Exagerant com sols els periodistes saben fer-ho, l'article parlava d'una explosió de les demandes de nacionalitat alemanya per part de ciutadans britànics. Vull dir que sí, que hi han viles on les demandes han doblat o triplicat, però que no estem parlant de milers de demandes ... o no encara!  Et passo les referències dels articles per més informació i aquesta vinyeta genial de Marian Kamensky.

De totes maneres el 14.08.2016 publicaven a eldiario.es una noticia que donava a entendre que, qualsevol que pugui ser el sentiment d'intranquil·litat que pugui provocar l'impacte del Brexit entre els britànics que viuen a Alemanya, sembla que no té res a veure amb el que ha provocat entre els britànics que viuen a Espanya. Espero que els britànics no llegeixin aquest diari, perquè no estic segur que la lectura dels comentaris dels lectors hagi acabat per tranquil·litzar-los.

---

• GRANADO, Olga (2016): El impacto del Brexit en Andalucía en cinco gráficos, eldiario.es, 14.08.2016
• GEORGEN, Annabelle (2016): De plus en plus de Britanniques veulent devenir allemands, Slate.fr, 14.08.2016
• SCHIRMER, Sophia (2016): Immer mehr Briten wollen Deutsche werden, Spiegel, 12.08.2016

source: Spiegel Online

salez-sennwald: una policia diferent

Imagino que has escoltat parlar de l'agressió que va tenir lloc a un tren de la Südostbahn (SOB) el passat 13.08 i que, en el moment d'escriure aquesta entrada, ha acabat amb la vida de l'agressor i d'una dona de 34 anys. El que ja no sé, és si t'has adonat de que una policia diferent i un estil de comunicació diferents són possibles.


Vull dir que, quan la noticia va arribar a les agències, periodistes de tot el món van col·lapsar la centraleta de la policia cantonal de St. Gallen, esperant obtenir com resposta que l'agressió tenia vincles amb el terrorisme o que no es descartava aquesta possibilitat, el que els hauria permès llençar-se sobre un munt d'especulacions. Periodistes francesos, alemanys, belgues i nord-americans van fregir a trucades al portaveu de la policia: Hanspeter Krüsi.

Davant la desesperació d'uns periodistes acostumats a les reaccions histriòniques de polítics i de responsables policials que hem vist tantes vegades en anàlogues circumstàncies, s'han trobat davant d'un estat federal on la policia cantonal és responsable d'una investigació en la que les autoritats federals no tenen a fer res d'altre que ajudar si els hi demanen. Una policia cantonal amb una política d'informació tant mesurada, que la porta a no comunicar res que no sigui "absolutament cert i comprovat", a fi d'evitar tota especulació.

Una policia que ha comunicat que ha escorcollat el domicili de l'agressor per comprendre el mòbil de la seva acció i buscar eventuals còmplices. I que, per tota informació, ens ha dit que era suís i vivia en un cantó veí, el que haurà estalviat als seus antics veïns l'arribada de legions de periodistes i tot el que va amb ells.

Una policia que, fins ara, només ha interrogat a un dels ferits i a un home que va ajudar als ferits a sortir del tren perquè ... les altres víctimes encara estan hospitalitzades!

Hom pot demanar-se legítimament què hauria passat amb la vaga d'atentats que hem viscut darrerament a Europa amb una política de comunicació anàloga o, fins i tot, més restrictiva.  Però entretant estic veient el telenotícies i els periodistes que exigeixen més càmeres de seguretat als trens, més policia de transports, ... i els sindicats, que exigeixen més personal per acompanyar els passatgers i més recursos destinats a la seguretat.

la valse des continents

La Valse des Continents -1 par Films-Documentaires

Una sèrie que recomano a tothom, però molt especialment a aquells que tinguin un diploma en relació amb les ciències ambientals: particularment geòlegs i geògrafs.

La primera temporada (Qui sait que la Scandinavie était jadis dans l'hémisphère sud? Que l'on trouve dans les Ardennes des récifs coralliens dignes des Bahamas? Ou que le plus grand océan du monde, le Pacifique est en voie de disparition?) va ser realitzada per Christopher Hooke et Yanick Rose.

La segona temporada va ser realitzada per Alexis de Favitsk. Ambdós produïdes per La compagnie des Taxi Brousse, CNRS Images i ARTE France.


En primer lloc voldria proposar-te que li donis un cop d'ull a aquest vídeo impressionant de la primera temporada (2012): Aux origines de l'Europe. I després, que donis un cop d'ull als vídeos de la segona temporada que tens a continuació. Algú els va pujar el passat 11.08 i, a causa dels drets d'autor, no crec que corrin molts dies per youtube. Mira aviam si t'agraden i, si és el cas, passat per la boutique d'Arte TV: per 25€ per temporada (1 et 2) no me semblen cars.

1. L'Amérique du nord - 43:04
   Monde sauvage de rivières, de plaines et de glaces, où des déserts côtoient des vallées souriantes, l'Amérique du Nord ne cesse de se réinventer: un Grand Nord parmi les plus anciens de la terre ; des «Grandes Plaines» nées de la mer ; des montagnes immenses, les Rocheuses, au milieu du continent ; un volcan en sommeil à Yellowstone et la faille de San Andrea en mouvement, qui va déchirer la Californie.
2. L'Amérique centrale - 42:54
   Les forces de la Terre ont fait une toute petite place à l'Amérique centrale et à une plaque tectonique, celle des Caraïbes. Mais aux confins de ce territoire, quatre masses immenses - les Amériques Nord et Sud et les océans Atlantique et Pacifique - compressent, broient ce «paradis sur terre». Tremblements de terre et éruptions volcaniques secouent la région...
3. L'Amérique du sud - 43.03
   L'Amérique du Sud abrite la plus longue chaîne de montagne au monde, la plus grande forêt humide, le fleuve le plus puissant, le désert le plus sec et la plus grande biodiversité de la planète. Ce territoire a navigué au coeur du le l'Océan pacifique Sud pendant des milliards d'années avant de quitter définitivement le Gondwana pour aller se joindre avec l'Amérique du Nord et construire... les Amériques...
4. Aux origines de l'Afrique - 42:58
   Seulement explorée dans sa totalité depuis le XIXe siècle, l 'Afrique semble un jeune continent, le premier habité par l'Homme, il y a 2 millions d'années ... Pourtant, il est né pendant la prime enfance de la Terre. Après avoir subi un violent cataclysme d'origine cosmique, l'Afrique s'est trouvée prise en étau au milieu des autres continents. Puis, bousculée par ses voisins pendant des millions d'années, elle s'est enfin émancipée pour voir sa croûte terrestre se déchirer ...
5. L'Afrique d'aujourd'hui - 42:45
   L'épopée africaine récente, c'est l'isolement du continent en une seule entité. La Téthys écarte pour un temps l'Afrique de l'Eurasie, mais elle va elle aussi disparaître et le choc avec Europe et Asie est inévitable, entraînant des répercussions de Gibraltar à l'Anatolie. Mais ce qui raconte l'Afrique d'aujourd'hui, c'est l'ouverture sur toute la partie est d'un rift immense. L'Arabie quitte le continent, puis l'ouverture en cours de la Palestine au Mozambique va bientôt séparer l'Est du continent et influencer l'évolution de notre Terre...

descobrint el turbocapitalisme

Source: financial caricatures
MT5 portal - Forex Community
.
.

Si el passat 29.07.2016 la penya de El Triangle publicava una entrevista amb Raphael Nagel: "L’obsessió per la novetat ha fet que ens comportéssim com els nens, amb els diners", dos dies després l'entrevistaven al ARA: "A Espanya, algú com Bill Gates no podria existir mai" i el 05.08.2016 era La Vanguardia qui l'entrevistava: “El beneficio a cualquier precio no tiene futuro: el sistema se colapsará”. Aquestes entrevistes se justifiquen per la publicació del primer llibre de Nagel: Turbocapitalismo, los maestros de la quiebra, que també és el primer de Kant Ediciones.

Si aquest és el primer llibre de la editorial, crec poder afirmar que el vídeo de la promoció que van fer al Col·legi d'Economistes de Catalunya el 13.07.2016 no era el segon. Com a resum de les entrevistes, me quedo amb un parell de paràgrafs de la que li van fer a El Triangle

Ho posaré en xifres: només 62 persones posseeixen més del 50% de la riquesa del món. 2.000 milions de persones pateixen desnutrició cada dia i el món està preparat per alimentar 12.000 milions de persones. Quan mirem aquests números hi ha alguna cosa que no quadra si l’1% de la societat té més que el 99% restant.

Un exemple pràctic és la banca espanyola. Avui a Espanya queden quinze entitats bancàries (1.850 a Alemanya), i d’aquestes quinze n’hi ha quatre que tenen una quota de mercat del 80%. Amb la futura privatització de Bankia en quedaran només tres i es menjaran el 90% del pastís del mercat financer del país... Això és turbocapitalisme: entrar en una fase en què ens estem eliminant. Cada vegada queda menys gent, amb més riquesa i amb més poder, a costa d’uns altres.

Estic més que segur que'n parla al seu llibre. Però se m'ha fet molt estrany que cap entrevistador li hagi posat cap qüestió sobre Edward Luttwak que el 1999 va publicar: Turbo-Capitalism: Winners and Losers in the Global Economy. Hi han dues critiques d'aquest llibre que van semblar-me interessants: la de Robert Kuttner al New York Times: Running With the Bulls i l'entrevista que van fer-li a Libération: L'Américain Edward Luttwak, auteur de «le Turbo- capitalisme», juge durement les dernières fusions. «La tentation du monopole guette la France».

Canviant de tema, encara que no gaire, si encara no has vist el vídeo de Ivan Macaux que encapçala aquesta entrada: Les nouveaux Loups de Wall Street, produit per Canal+ i publicat al canal youtube dels indignats belgues, te'l recomano. Presenta sense floritures el funcionament del sistema financer i també què és el que ha provocat els daltabaixos de la borsa. I si te'l mires amb atenció, descobriràs que hi han aspectes d'un impacte brutal del Brexit dels que ningú no t'ha parlat encara: estic pensant en una vila anglesa a l'est de Londres: Basildon on, al bell mig d'una zona industrial totalment banal, un edifici amb una superfície equivalent a cinc terrenys de futbol acull la infraestructura informàtica de les borses d'Amsterdam, Brussel·les, Londres, Lisboa i Paris que porta per nom Euronext.

En fi, el concepte de turbo-capitalisme no l'ha inventat en Raphael Nagel, ni tampoc és recent, com tampoc ho són les perversions del sistema financer que provoquen l'alta volatilitat de les borses, que és quan es guanyen les grans fortunes, malgrat el que puguin dir alguns periodistes. Potser és per això que se m'hagi fet estrany que el llibre de Nagel es presenti per la seva editorial dins d'un grup de: Libros para entender el nuevo paradigma. Nou paradigma? Bé, jo no m'hi conec gaire en màrqueting, però començo a pensar que ells tampoc dominen massa el tema.

electricitat solar per la cara

Possiblement tu tampoc no has escoltat parlar mai de la Universitat de Aalto ni tampoc saps que es troba a Finlàndia. Però, després de haver-me passat pel wiki i haver vist algunes imatges dels seus edificis. tinc la sospita que algun arquitecte del campus de la UAB sí que la coneix, i molt més que bé!

En fi, la historia va d'un investigador visitant d'aquesta universitat finlandesa que es va deixar caure per l'EPFL (École polytechnique fédérale de Lausanne) i va realitzar que, quan la llum és absorbida per una tinta ordinària, genera calor. Però que quan és absorbida per una tinta fotovoltaica, converteix part d'aquesta energia en electricitat: i com més fosc sigui el color, més electricitat produeix.

També va realitzar que les cèl·lules solars impreses en colors són tan eficients i duren tant com les cèl·lules solars elaborades de manera tradicional: poden suportar més de mil hores de llum contínua i l'estrès pel calor sense cap signe de degradació del rendiment.

La tinta fotovoltaica i els millors electròlits estaven a la seva disposició al grup de recerca on treballava a l'EPFL. I en tornar a la Universitat de Aalto, va reunir un equip que va utilitzar aquesta tecnologia en la impressió d'unes fotografies que produeixen corrent elèctric quan s'exposen a la llum.

Per la resta, et passo un parell de referències cas que't vinguin ganes d'aprofundir en el tema.

Ah, si! A l'EPFL segueixen treballant en l'optimització de l'eficiència dels vidres de colors per la producció d'energia fotovoltaica. Uns vidres que ja fa temps que equipen el Swiss Tech Convention Center al campus de l'EPFL. L'idea, de lluny molt menys simpàtica que la dels investigadors finlandesos, és difondre aquesta tecnologia quan estigui a punt a les finestres dels edificis d'arreu del món.

---

• Researchers printed energy producing photographs, News & Events, Aalto University, 26.07.2016
• Hashmi, Syed Ghufran et al. (2016): Dye-sensitized solar cells with inkjet-printed dyes. Energy & Environmental Science, Issue 7, 2016
• Un vitrage photovoltaïque, première mondiale sur le campus, Actualités Mediacon, EPFL, 05.11.2013

trek the world with Google Maps

Google Street View s'ha convertit en una eina molt útil que jo utilitzo frequentment. Darrera les seves imatges es troben els Google Street View Trekkers. Voluntaris als que Google deixa en préstec una  càmera a 360° gràcies al Google Street View camera loan program que muntaran al damunt d'un cotxe o que carregaran a l'esquena per prendre en imatge camins accidentats, cims de muntanya, el desert, la tundra ... permetent-te  compartir el viatge amb l'autor des del teu ordinador, no importa on et trobis al món.

Aquest programa està obert a fotògrafs professionals, viatgers i organitzacions (com ara oficines de turisme, sense fins de lucre, agències governamentals, universitats o grups de recerca). També està obert a altres que busquen promoure àrees d'importància cultural, històric o turístic, així com aquells que tenen la intenció de fotografiar interiors comercials.

Enllaçant amb l'entrada sobre Google Street View del passat dimecres: Google Street View: Sable Island, però també amb una entrada publicada el passat 30.12.2015: Get coordinates from Google Maps i una altra del 04.09.2014: Evernote, m'adono del potencial brutal que podria tenir per organitzar les sortides de camp de Geografia. Si arribes a fer-te una idea sobre el què estic pensant, més val que li donis un cop d'ull a aquest article: How to become a Google Street View trekker o un d'aquests dos vídeos: Trek the world with Google Maps i Want to wear this Street View backpack?

Però parlant de les potencialitats brutals de Google Street View ... no deixis de veure aquest vídeo impressionant: Google Street View Hyperlapse.

suïssa - inversió sostenible i fons de pensions

Fa molt de temps que he perdut l'esperança de veure un sol kopeck dels anys cotitzats durant la meva vida professional a Espanya. No creguis que ho dic perquè hagi llegit que el Fons de Reserva per les pensions de la Seguretat Social hagi baixat fins els 25 miliards d'euros el passat 1er. de Juliol (1): fins i tot quan la caixa estava més plena, mai no vaig tenir el sentiment de que estiguéssim davant d'uns actius tant importants com els que se'ns han venut durant tant d'anys.

I perquè vegis del que't parlo, m'agradaria compartir amb tu un article publicat el passat 26.07.2016 a un magazine econòmic suís sobre el tema de les pensions (2) on pots veure, a titol d'exemple, que els actius del fons de pensions dels ferrocarrils suïssos és de 16,8 miliards de CHF i el de la cadena de supermercats Migros és de 21 miliards de CHF (3)

Deixam afegir que 2,7 miliards de CHF estaven bloquejats a principis del 2015, esperant que gairebé 600.000 propietaris els reclamin (4) i que el sistema de pensions de les empreses suïsses, conegut com el 2ème pilier  de la sécurité sociale, té uns actius de 800 miliards de CHF. 

Doncs bé, ara que ja hem vist que el Fons de Reserva per les pensions de la Seguretat Social (25 miliards d'euros) té 6 miliards més d'euros que els actius d'una de les cadenes de supermercats més importants de Suïssa, potser t'interessi saber que, malgrat aquestes xifres, a resultes de la intervenció de l'any passat de la Banca Nacional per protegir el franc davant la caiguda brutal de l'euro, es va dir que el sistema de pensions suís cauria en bancarrota en 10 anys a causa de l'adopció dels interessos negatius (5).   

I ara que sabem de quines xifres estem parlant, m'agradaria compartir amb tu una de les tendències que s'estan desenvolupant en aquest país pel que fa a la inversió d'aquests actius. I és amb aquesta idea que't vull proposar de donar-li un cop d'ull al contingut de l'article de ZAKI, Myret et GUERTCHAKOFF (2), que'ns parla de la creació en 2015 d'una Association suisse pour des investissements responsables  (ASIR) que compta amb els fons de pensions institucionals més importants de Suïssa (e.g. cantó de Zuric, la seguretat social publica o AVS (Compenswiss), la caixa federal dels empleats de la Confederació, Correus, Ferrocarrils, Swisscom, la caixa d'accidents SUVA, ...). Unes caixes que gestionen desenes de miliards d'actius i que han introduït en els seus processos de selecció d'inversions una llista de criteris de sostenibilitat que tenen com objectiu imposar a les empreses on inverteixen. Una acció que descriuen com 'activisme accionarial'. 

El més interessant és que aquesta iniciativa està fent taca d'oli fins i tot en aquells fons que, a priori, no tenien la sostenibilitat entre els seus criteris d'inversió:  "No som actius en la inversió sostenible, però cada vegada més, els criteris de sostenibilitat s'integren d'una manera o d'una altra en l'anàlisi de les empreses i de la selecció de gerents", diu el responsable de vendes institucionals d'un dels més importants fons d'inversió de Suïssa, que afegeix: "Perquè és un factor de risc financer invertir en empreses que presenten un risc potencial en termes de contaminació o altres riscos mediambientals: el cas de BP és emblemàtic en aquest sentit".

---

1. NÚÑEZ, Francisco (2016): Las cotizaciones no llenan ya la caja de las pensiones, El Mundo, 11.07.2016
2. ZAKI, Myret et GUERTCHAKOFF: Serge (2016): L’investissement durable séduit les caisses de pension, Bilan, 26.07.2016
3. Estic parlant de dues grans empreses (però no les més importants!) d'un petit país europeu, que sumen 34,7 miliards d'euros d'actius, calculats amb la taxa de canvi d'avui.
4. Des milliards oubliés dans les caisses de pension, 24 Heures, 16.01.2015
5. MARRIAGE, Madison (Financial Times, 2015): Les caisses de pension suisses «en faillite dans 10 ans», Swissinfo.ch, 01.05.2015

juguem a fer-nos una mica de por ? (2)

font: desmotivaciones.es

Avui fa just una setmana que publicava una entrada: juguem a fer-nos una mica de por? on exposava la meva opinió sobre les il·lusions de seguretat que s'han creat al voltant dels antivirus i dels criptatges de fax, missatgeria, etc. Si creies que exagerava potser t'interessi llegir un article publicat a The Guardian el passat dimecres: Turkey coup plotters' use of 'amateur' app helped unveil their network .

L'article, basat en una noticia publicada per l'agència Reuters, es pot resumir així: les autoritats turques van ser capaces de rastrejar milers de persones a les que acusen de participar en una xarxa clandestina vinculada al fallit cop militar del mes passat pel craqueig dels elements de seguretat d'una aplicació de missatgeria coneguda com ByLock. Segons l'article aquesta aplicació va ser creada per programadors aficionats que havien deixat informació critica dels seus usuaris a un servidor sense xifrar.

Fidel a la versió de les autoritats turques, l'article ens presenta la relació entre els usuaris d'aquesta missatgeria instantània, els seguidors del clergue musulmà Fethullah Gülen i el cop d'estat. L'article passa de puntetes sobre el fet que no es coneix altra actualització de l'aplicació que la realitzada en Novembre de 2014 a una pàgina que no té cap pretensió professional. I mira per on, una xarxa clandestina formada per milers de jutges, militars, universitaris, ... decideix utilitzar aquesta eina per les seves comunicacions secretes. El que permet a la intel·ligència turca desfer aquesta xarxa.

Com ja no venia d'una astracanada, el periodista afegeix que: els militars colpistes van canviar ByLock pel WhatsApp, molt més segur per les característiques del seu xifrat. El que no va impedir que les autoritats turques fossin capaces d'accedir als missatges enviats gràcies als telèfons dels detinguts. Les transcripcions publicades pels mitjans de comunicació oficials turcs ens presenten els militars coordinant els moviments de tropes gràcies a grups de xat WhatsApp. "Amb milers de persones en una sola xerrada WhatsApp, només es necessita una persona per ser capturats, mentre que el telèfon està desbloquejat per descobrir cada detall planejat", va dir el director d'una empresa de seguretat de la informació basada a Nova York.

Aviam. Si ho he entès bé, els seguidors del clergue musulmà Fethullah Gülen són rucs per haver utilitzat en les seves comunicacions ByLock, una aplicació desenvolupada per uns programadors amateurs. Contràriament als militars turcs, que van ser molt més intel·ligents utilitzant per la coordinació del cop la missatgeria de WhatsApp. Però no tant murris com la intel·ligència turca, que li va passar a Erdogan un iPhone perquè utilitzés l'aplicació FaceTime per comunicar amb la CNN turca, mentre els militars ocupaven altres cadenes de televisió i bombardejaven el parlament i l'hotel on el president estava passant les vacances.

Amb això no vull dir que no m'ho cregui. També vaig llegir el dijous passat a Publico que: El Ejército egipcio asegura haber matado a uno de los líderes del Estado Islámico en El Cairo i que ho va anunciar a una nota publicada a Facebook.

Bé doncs, crec que ja podem deixar de banda el periodista de The Guardian i la seva visió dels opositors del règim dictatorial d'Erdogan (en un diari que es pretén d'esquerres, ha empaquetat a tots els opositors com a seguidors del clergue musulmà Fethullah Gülen), també els seus comentaris sobre l'amateurisme dels programadors de ByLock.

Ara el que't proposo és llegir una altre article publicat a un diari que no crec que ni el periodista ni el consell de redacció llegeixin sovint: The Guardian. Aquest article, publicat just un dia abans de l'article del que't parlava abans, porta per títol: Hackers accessed Telegram messaging accounts in Iran, say researcher.

L'article ens explica com un grup de crackers, que se sospita a sou del govern teocràtic que està al poder en Iran, va hackejar els comptes de la missatgeria Telegram de nombrosos activistes polítics que participen en els moviments reformistes i organitzacions de l'oposició. No m'ha semblat gens estrany que aquest article no faci cap tipus de broma sobre Telegram car, fins ara, se l'ha presentat com un sistema ultra-segur de missatgeria instantània, on totes les dades es xifren de principi a fi, sistema que és conegut a la indústria com end-to-end encryption. De fet, es considera tant ultra-segur que, entre els seus usuaris podem trobar els membres de l'Estat Islàmic, però també el Papa de Roma, que va deixar el WhatsApp el passat mes de Febrer.

L'entrada que vaig publicar la setmana passada acabava així: En fi, tant que algú cregui en la infal·libilitat del criptage d'un fax, ... o d'un smartphone. Naturalment, hi ha la possibilitat d'embolicar en paper d'alumini el smartphone, o guardar-lo a la nevera ... També, la de passar de tota aquesta histèria i seguir vivint normalment.

Pensava en un altre article publicat també a The Guardian el passat mes d'abril: Your phone number is all a hacker needs to read texts, listen to calls and track you. Un article que podria complementar-se amb un altre que també The Guardian va publicar el passat dimarts: Your battery status is being used to track you online. Però m'acuso de no haver tingut en compte que, a països com Iran o Turquia, fa temps que no es pot viure 'normalment'. I, per uns motius molt diferents, comença a passar el mateix a d'altres països occidentals.

Entretant, una nova il·lusió continua avançant: la criptografia quàntica (veure més precisions al Wiki) ... malgrat que, en 2010, hi havia qui afirmava haver-la crackejat.  

la universitat es connecta amb el món real

una pàgina genial: phdcomics.com. subscripció recomanada!

Avui m'agradaria parlar-te d'un article publicat a El Confidencial a principis de Juliol per Héctor García Barnés: Los 8 males del profesor universitario: “es uno de los trabajos más tóxicos que existen”. 

Ja per començar, va sorprendre'm el títol de l'article. Amb això vull dir que, havent treballat com a professor ajudant a la Universitat, anys després de haver treballat en una empresa tèxtil dedicada als tints i als aprestos (en bon català, una empresa del ram de l'aigua), mai no se m'hauria ocorregut un títol com aquest. I tinc molta curiositat per saber que'n pensen sobre el tema els obrers que treballaven a la siderúrgia que hi havia just al davant de la fàbrica on jo treballava o a la fàbrica de producció de vidre industrial que hi havia un xic més enllà. Just per informació, totes aquelles empreses van tancar per utilitzar els terrenys per la construcció de pisos, la principal industria d'aquest país.

Com sóc de natura curiosa, malgrat una entrada que anunciava el pitjor, llegeixo l'article: el professor universitari (...) no només ha perdut la seva categoria social, sinó que també ha vist com el seu sou ha disminuït de manera inversament proporcional a l'estrès al que ha de fer front. Val, no sabia que havien baixat els sous dels profes de la Uni. I interpreto per la frase que els sous de les altres professions han pujat i la gent no pateix cap estrès. Segueixo llegint: entre els principals esculls per a la felicitat del professor (...) es troben el constant escrutini extern, la impossibilitat de conciliar la vida personal amb la laboral i la necessitat de proporcionar constantment resultats positius. Començo a donar-me compte de que estava enganyat. Que malgrat haver treballat més tard en una gran multinacional alimentària, a una cadena de producció on et controlaven els temps de producció i on et descomptaven el temps que passaves al lavabo, fent hores extres -he escoltat dir que hi han països del Sud d'Europa on no les paguen-, treballant en torns rotatoris de mati i tarda (els matins començava a les 06h00 i les tardes sortia a les 22h00) a una fàbrica que es trobava a un polígon industrial perdut i mal comunicat, i per un salari un xic pel damunt del mínim ... resulta que tenia motius de ser més feliç que un professor universitari. He d'afegir que també m'ha entristit molt llegir que: ara hi ha un major control sobre l'accés als llocs docents. "Abans, qualsevol catedràtic o professor amb influència podia endollar a qui li donés la gana (et sorprendria saber en quants departaments de la universitat pública hi ha pares i fills o marits i dones)", explica. "Ara, el endollat ha de passar un filtre, encara que sigui un filtre de mínims, no del tot exigent, discutible, etc." I gairebé m'han donat ganes de plorar quan he llegit que: Cal lluitar molt per pujar ...

En fi, que he hagut d'aturar-me per no llegir més sobre tot aquest cúmul de tragèdies que estan patint injustament els docents que segueixen treballant a la Universitat. No sé, m'agradaria poder dir-lis que no s'amoïnin i que busquin urgentment una feina molt més adequada a les seves expectatives de qualitat de vida. Clar que, després de haver llegit els motius de la seva depressió, només puc afegir que millor que no es facin cap il·lusió car, el que ells troben dur a viure, no és sinó una petita mostra del que és des de fa molts anys la realitat quotidiana de tots aquells que tenen la sort de haver trobat una feina. Però com ningú deixarà la seva plaça a la Uni, me temo que ja fa temps que ho saben.