sáhara Occidental - la 53ª provincia de españa

Provincia 53 - ¿Qué sabes del Sáhara Occidental?, Youtube, 20.09.2019

@daveguasch

Divendres passat vaig publicar un article recordant aquella que va ser la província n°51 d'Espanya: Ifni (1).

En Sinfu, que malgrat empassar-se fidelment aquest blog segueix sent un bon amic, em va recordar amb el vídeo que obre aquest post, la presentació a Madrid del documental 'Provincia 53' (2) el passat 20 de setembre.

Un projecte destinat a recordar l'abandonament vergonyós d'Espanya de la província del Sàhara Occidental (3), provocant l'exili de centenars de milers de sahrauís amb DNI espanyol, quan va oferir aquell país als ocupants de Marroc i Mauritània. Fent d'aquest, l'únic país africà on el procés de descolonització segueix pendent 43 anys després.

Wikipedia: Spanish Sahara

La manera com va passar la venda d'aquella província, amb els seus habitants al pack, hauria de permetre comprovar als independentistes que l'al·lèrgia de les autoritats espanyoles pels referèndums d'autodeterminació no va començar a Catalunya. Als unionistes, que sempre que surtin amb allò de: ¿Qué pone en tu DNI?, se'ls podria respondre que posa exactament el mateix que posava al DNI dels sahrauís, als quals es va deixar venuts en mans del Marroc i de Mauritània.

Veient el vídeo, però no solament, voldria dir als professors de Geografia i d'Història d'Espanya que, si segueixen per aquest camí, acabaran fent bona a l'escola franquista. I per favor, que no em surtin ara amb la brasa dels temaris ... Quan tenen interès, els fan passar per l'arc de triomf.

Una fidel lectora, que em va demanar guardar l'anonimat, em va parlar d'un cosí que havia fet el servei militar al Sàhara espanyol, i em va deixar caure alguns detalls del que li havia explicat del seu pas per l'exèrcit. En Pepo, em va parlar del seu servei militar a Melilla i de les insígnies de l'exèrcit de terra que encara lluïen alguns militars espanyols, recordant el seu pas per les províncies de l'Àfrica Occidental. I dic les províncies, perquè ho eren.

Tot allò per alguns és història. Per la majoria, mai no va passar. Però pel poble sahrauí, segueix sent el calvari del seu quotidià.

Insignia tropas África Occidental Española Ejército de Tierra, todocoleccion.net

---

1. Espanya i la memòria històrica - Ifni: la província 51, publicat en aquest blog el passat 22.11.2019
2. La memoria silenciada de la provincia 53 de España, Público, 20.09.2019
3. Wikipedia: Sahara Occidental [en] [fr] [es] [ca] || Sahara español [en] [fr] [es] [ca]
   

radiohead - creep

Radiohead - Creep, Youtube

@daveguasch

En 1992, Radiohead es va donar a conèixer amb aquest single que acabaria al seu primer àlbum: Pablo Honey. Si en el moment del seu llançament no va tenir un gran èxit, un any més tard ja s'escoltava arreu del món.

D'aquest tema s'ha fet una pila de versions. Entre elles les de Prince o Mobi. Però de totes les que he pogut escoltar, cap no m'ha emocionat tant com la de Pretenders i la sempre increïble veu de Chrissie Hynde. Per cert, sabies que Pretenders va incloure aquest tema al 3^er disc de la seva compilació: Pirate Radio?

Creep by The Pretenders, Youtube

marius carol - la memòria és un gran cementiri

El passat mes de juny publicava una entrada: Cómo empezó este engaño (3/3) (1) on mencionava un extracte d'un editorial que Màrius Carol havia publicat uns dies abans (2):

Només estem pendents del present o del futur immediat i no investiguem en el passat. Com si no fóssim el resultat d'allò que hem sigut. I, sobretot, d'allò que hem defensat. Ningú recorda quan la gent buscava a les hemeroteques les petjades de la història. Ara, ja no acudeixen a elles ni els historiadors, enganxats a la immediatesa (...) En aquests temps de còlera, els que encara respectem la memòria ens sorprenem de què a alguns personatges que donen lliçons ningú els treguin els colors pel seu passat. La història sembla importar poc, ni tan sols la recent. L'única esperança és que un dia entrin a l'hemeroteca i els caigui una col·lecció de diaris al damunt.

Francament, no vaig veure en aquell editorial una amenaça dirigida a ningú fins que el passat 4 de novembre vaig llegir el seu editorial: Perdidos en la retórica (3). Una bona dosi de bilis contra el nacionalisme català basada en una selecció de les moltes rucades que hom pot trobar a un llibre que Francesc Pujols (4) va publicar l'any 1918: 'Concepte General de la Ciència Catalana'.

Esperant que Màrius Carol trobi una nova idea per la versió en espanyol que Wikipedia li dedica a Pere Màrtir Rossell (5), crec que hauria pogut aprofitar el seu editorial per demanar-se perquè que les entrades de Francesc Pujols a la versió en espanyol o en català de Wikipedia són tan diferents en continguts, a la imatge del que hom pot trobar a les entrades de Pere Màrtir Rossell. També, i just per donar un bany d'erudició, diversió i d'actualitat al seu editorial, hauria pogut dir alguna cosa sobre la visió de Francesc Pujols sobre el Torrisme: un neologisme burgès que descrivia una filosofia de viure la vida i passar el dia de la millor manera i més còmode possible. Fins i tot podria haver fet alguna menció a l'humor i al surrealisme de Francesc Pujols, com ara el fet que Dalí es va sentir especialment captivat per la seva filosofia i va erigir-li un monument davant la porta de Teatre-Museu de Figueres.

Tot això ho he trobat a Wikipedia!  On també es poden trobar moltes altres coses. Com ara que Màrius Carol va ser corresponsal de la família reial espanyola entre 1993 i 2002, una família sobre la qual ha escrit quatre llibres (6).

Sobre l'interès de la consulta de les hemeroteques no puc sinó dir que és una idea que comparteixo amb Màrius Carol, a qui recomanaria no oblidar de consultar la portada de La Vanguardia del 18.07.1940 (7) o els comentaris del propietari del diari on treballa l'endemà de la mort de Franco (8).

Seguint amb Màrius Carol (cf. 2): En aquests temps de còlera, els que encara respectem la memòria ens sorprenem de què a alguns personatges que donen lliçons ningú els tregui els colors pel seu passat. La història sembla importar poc, ni tan sols la recent. L'única esperança és que un dia entrin a l'hemeroteca i els caigui una col·lecció de diaris al damunt. La memòria és un gran cementiri i alguns mereixen ser enterrats en les contradiccions dels seus articles pretèrits.

---

1. Cómo empezó este engaño (3/3), publicat en aquest blog el passat 16.06.2019
2. Màrius Carol: La prueba de la hemeroteca, La Vanguardia, 11.06.2019
3. Màrius Carol: Perdidos en la retórica, La Vanguardia, 04.11.2019
4. Wikipedia: Francesc Pujols [es] [ca]
5. Wikipedia: Pere Màrtir Rossell [es] [ca]
6. Wikipedia: Màrius Carol [es] [ca]
7. La Vanguardia. Edición del jueves, 18 julio 1940, página 1
8. Pascual Serrano: Traficantes de información. La historia oculta de los grupos de comunicación españoles, Editorial Akal, 2010

producció d'arròs a suïssa?

AFP: Italie: à la découverte du riz du Piémont, premier producteur européen, Youtube, 30.05.2014

@daveguasch

Sempre havia relacionat els cultius d'arròs amb la Mediterrània. Però en arribar a Suïssa vaig fer amistat amb un enginyer italià originari de Pavia. En Diego sortia amb una noia que era filla d'uns agricultors que conreaven l'arròs, i cada cop que anava a visitar-la, em portava paquets d'arròs de la cooperativa. Més tard vaig descobrir que eren unes varietats d'arròs que es consideren les millors del planeta: el "Carnaroli" i l'"Arborio", utilitzades per a cuinar el famós "risotto".

Si mai has visitat la vall del Po en hivern, comprendràs perquè se'm feia tan estrany que, en aquell clima tan diferent del de l'Albufera o del Delta de l'Ebre es pogués conrear l'arròs. És per això que, quan vaig veure per primera vegada les extensions dels camps d'arròs al Piemont (3) i a Llombardia em vaig quedar impressionat.

Vaig impressionar-me encara molt més quan vaig realitzar tot el fenomen social i cultural que orbitava al voltant del conreu de l'arròs, presentat remarcablement per un documental que Arte TV va emetre el passat 16 d'octubre i que estarà disponible durant dos anys a les pàgines de la cadena (2)

Al nord d’Itàlia, les zones humides de la vall del Po acullen una mina d’or a cel obert. Aquí, l’arròs es cultiva des de l’edat mitjana. El cultiu d’aquest cereal ha donat lloc a tota una forma de vida al llarg del riu Po. Al segle XIX, els obrers que treballaven en aquests arrossars es van convertir en un símbol de les lluites socials. La seva lluita per l’emancipació de la classe treballadora va marcar el Piemont italià.

Convençut d'haver vist els que haurien de ser els camps d'arròs més septentrionals del continent, anys més tard vaig descobrir que també hi havia camps d'arròs al cantó del Ticino, al punt més baix de Suïssa  el delta de la Maggia, a una zona al·luvial sorrenca, entre Ascona i Locarno, a 198 metres sobre el nivell del mar (3). Més tard vaig descobrir que els camps d'arròs més septentrionals del continent es troben a Szeged, al sud d'Hongria, a una zona fronterera amb Romania i Sèrbia on encara es practica el conreu de l’arròs i que es beneficia dels canals construïts per l’imperi austrohongarès per utilitzar l’aigua del Danubi i el Tisza, el riu que recorre la ciutat (4).

El conreu de l'arròs al cantó del Ticino va començar en 1997 a iniciativa d'un enginyer agrònom, després de la caiguda dels preus del blat de moro, els cereals i la soja. Escollint amb molta cura la varietat que millor es podia aclimatar a una regió tan septentrional i en terrenys secs (no inundats), la varietat retinguda es coneix amb el nom de "Riso Nostrano ticinese" (cf. 3).

L'any passat, i per segon any consecutiu, els enginyers agrònoms de l'estació de l'Agroscope (5) de Reckenholtz van realitzar unes proves pilot al nord dels Alps, a una zona al·luvial a prop de Grenchen (SO), en parcel·les temporalment inundades, bàsicament amb aigües de drenatge que provenien de sòls utilitzats per l'agricultura i del riu Aare, obtenint uns rendiments tan interessants que, en les seves conclusions, proposaven utilitzar per al cultiu d’arròs les terres menys amb menys valor al nord dels Alps (6).

Un diari del nord del cantó de Vaud ens informava el passat mes d'agost que Agroscope havia llençat un projecte de cinc anys a set parcel·les que es troben a diferents localitats del nord dels Alps. En el cas d'una parcel·la que es troba prop de Bavois, un agricultor que actualment cultiva el safrà, malt i tòfones, explica que malgrat l'extracció manual de les males herbes els problemes amb les gelades, la bise (7) i uns ànecs afamats, els resultats són més aviat positius (8).

Une rizière naît dans la régions des Trois-Lacs, 20minutes.ch, 10.08.2019, Youtube, 30.05.2014

A diferència de les explotacions del cantó del Ticino, que es fan en terrenys secs, el projecte d'Agroscope es realitza sobre terrenys inundats, preferentment a les zones de torberes. Si els rendiments poden ser més importants, aquesta opció comporta dominar un sistema d’anivellament de precisió del terreny que no està a l'abast de tots els agricultors ("el nivell del sòl ha de ser perfectament regular si voleu inundar un terreny i tenir 10 centímetres d'aigua a tot arreu"), un alt cost per desherbar manualment l'arrossar i esperar que la temperatura de l'aigua no baixi dels 20^o C, el que pot fer baixar el rendiment de manera molt important (9).

Com pots veure al vídeo de Léandre Duggan per Keystone, sembla però que el cultiu biològic de la quinoa podria ser molt més interessant pels agricultors en comparació amb els riscs que presenta el cultiu d'arròs, en particular en superfícies inundades.

---

1. Italie: à la découverte du riz du Piémont, premier producteur européen, 20minutes.fr, 31.05.2014
2. Invitation au voyage: Bella Ciao dans les rizières du Piémont, Arte TV, 2019
3. La rizière (presque) la plus au nord du monde, SwissInfo, 01.02.2010
4. Lilia Mattea: Hongrie. La carpe revient dans les rizières, Echo Magazine, 18.07.2012
5. Agroscope, centre de compétences de la Confédération pour la recherche agricole, est rattaché à l'Office fédéral de l'agriculture (OFAG). 
6. Des tests menés pour l'implantation de rizières au nord des Alpes, RTS, 25.10.2018
7. Wikipedia: Bise (vent)
8. Valérie Beauverd: Bavois. Des grains de riz pour revaloriser les tourbières, La Région, 29.08.2019
9. Une rizière naît dans la régions des Trois-Lacs, 20minutes.ch, 10.08.2019 ||

kurds - la tragèdia de rojava

TV3 - Catalunya Nit: Amina Hussein explica la tragèdia de Rojava

@daveguasch

Amina Hussein explica la tragèdia de Rojava: "Els únics amics que tenim els kurds són les muntanyes"

La periodista i traductora kurda Amina Hussein ha tornat a Catalunya després de setmanes a Rojava, el Kurdistan occidental [es] [ca], on ella va néixer, i on l'exèrcit turc està atacant i matant la gent sense cap mirament. Un testimoni cru d'una realitat d'un poble que està sol al món: "Els únics amics que tenim els kurds són les muntanyes. Els refugiats no tenen res, no tenen ni camps per protegir-se. I això a cinc hores d'avió de Barcelona."

TV3 - Catalunya Migdia: Un català en el projecte d'autodefensa kurd

barcelona i la memòria històrica - la tranquilidad

Barcelofilia: La Tranquilidad. Paral.lel 69. (1915-1939)

@daveguasch

Estic al número 69 de l'avinguda del Paral·lel. No m'acabo de creure que pugui estar al mateix lloc on, entre 1910 i 1939, es trobava un dels bars més emblemàtics de la ciutat: La Tranquilidad, Intento imaginar el local original, que descrivien com quadrat, ple de taules i cadires, i amb capacitat per unes 200 persones. El seu taulell, la pianola i la nevera. Les parets nues, llevat de la frontal, adornada per un retrat de Ferrer i Guàrdia, que enaltia l'Escola Moderna.

Tanco els ulls per transportar-me als anys trenta del segle passat, quan els obrers anarquistes arribaven al bar per trobar els companys quan plegaven de la feina. Obro els ulls i miro per la finestra recordant que, durant els freqüents períodes de tancament del bar, els clients solien acudir al bar Chicago, a la vorera oposada del Paral·lel, cantonada Ronda Sant Pau; o bé al bar Rosales. Era en aquests tres bars, al voltant de la Bretxa de Sant Pau, que es repartia la militància anarquista del barri.

Busco amb la mirada en Martí Sisteró, natural de Puigverd d'Agramunt, propietari del bar des de 1928. Un antic militant cenetista que no tenia problema en servir gots d'aigua de l'aixeta i deixar que els clients s'hi estiguessin el temps que desitgessin, fins i tot si no consumien res.

Barcelofilia: La Tranquilidad. Paral.lel 69. (1915-1939)

Segueixo recorrent el local amb la mirada, demanant-me on estaria la taula on es reunien Los Solidarios: Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Joan García Oliver,, Antonio Ortiz, Ramona Berni, Ricardo Sanz, Pepita Not, Gregorio Jover, Francesc (Quico) Sabaté,  ... Potser també van passar algun cop pel bar en Salvador Seguí i en Tero, abans que els pistolers de Bravo Portillo se'ls carreguessin. Potser també es deixaven caure, tot i que no crec que ho fessin sovint en Joan Peiró, Ángel Pestaña, Frederica Montseny o Germinal Esgleas.

Intento imaginar la barreja de veus i d'accents d'aquells que es reunien per discutir. També d'aquells que intentaven aïllar-se del soroll per redactar continguts per pamflets i revistes. Penso en les llargues hores durant les quals Émilienne Morin esperava l'arribada de Durruti, abans d'entrar al teatre Goya, on treballava com acomodadora. 

Torno a tancar els ulls i intento imaginar l'enrenou que es devia organitzar durant les batudes de la policia, que eren contínues i freqüents. Primer sota la violència cega de Martínez Anido i Miguel Arlegui, més tard la de Dencàs i els germans Badia. Intento situar-me en gener del 1932 quan, amb ocasió de la proclamació del comunisme llibertari a Fígols i la conca de l'Alt Llobregat, en una sola batuda van ser detingudes al bar més de 140 persones, incloent-hi el seu propietari.

A molts d'aquells detinguts els van tancar a la bodega del vapor Buenos Aires de la Transmediterránea -la companyia de Joan March, també conegut com el banquer de Franco-  i els van desterrar, sense cap judici, a Villa Cisneros (Sàhara espanyol). Entre els deportats hi havia Martí Sisteró, també Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso o Ramón Vila "Caracremada". El març de 1934, Martí Sisteró explicava a un periodista que, des de l'episodi de Villa Cisneros, la policia havia practicat 36 registres, durant els quals 210 dels seus parroquians havien estat detinguts.

Torno a mirar per la finestra i m'emociono recordant que va ser també en aquesta part de l'avinguda del Paral·lel que va tenir lloc un dels combats determinants que va acabar amb la sublevació militar del 19 de juliol del 1936 i va alliberar Barcelona.

De sobte, noto que algú m'agafa pel braç i em diu: "Es troba bé, senyor?" Em dono la volta i m'excuso responent "Si, gràcies". I llavors segueix dient-me: "No passa res. Li estava demanant si s'ho prendrà aquí o si és per emportar" ... Em quedo mirant a la noia i penso en la gran ironia de tota aquesta història car, actualment, al número 69 de l'avinguda del Paral·lel, hi ha un gran McDonald's. "M'ho prendré aquí, gràcies", responc.

I mentre espero al taulell a què em lliurin la comanda, recordo les cançons d'un film ... Però avui ja se m'ha fet tard, ja parlarem un altre dia.

---

• Agustín Guillamón: El bar "La Tranquilidad" y el 19 de Julio de 1936 en el Paralelo, Portal Libertario OACA, 10.02.2018
• Higinio Polo: El Paralelo: cabarets, cultura popular y revolución, Partido Comunista de Madrid, 03.09.2013
• Facebook: Contra la Impunidad del Franquismo, 09.05.2017
• La Tranquilidad. Paral.lel 69. (1915-1939), Barcelofilia, Inventari de la Barcelona desapareguda, 05.03.2011

espanya i la memòria històrica - ifni: la provincia 51

Volverás a Sidi Ifni - El Pais Semanal, Youtube, 10.08.2019

@daveguasch

Ja fa molts i molts anys d'això, recordo que al meu llibre de Geografia de España hi havia una província anomenada Ifni (1). Junt amb la del Sahara, Fernando Poo i Rio Muni, era una de les províncies espanyoles de l'Àfrica (2). No era una bona idea oblidar-les si et queien a l'examen però, de totes maneres, ni al llibre ni a les notes de classe no hi havia gran cosa més que haguéssim de recordar sobre elles.

Enguany la premsa ha publicat alguns articles sobre Ifni, car es compleixen 50 anys d'ençà que l'estat espanyol va cedir aquesta província espanyola al Marroc, després d'una curta guerra que va començar demà farà 62 anys. A Wikipedia pots llegir que la presència espanyola va ser inexistent fins al 1934, quan un coronel va prendre possessió de la zona amb un petit nombre de soldats en nom de la República espanyola i com els espanyols van marxar el 1969: 35 anys doncs de colonització.

No sé com va sortir a la conversa però, esmorzant amb uns companys d'una fàbrica del Besòs on vaig treballar durant cinc anys quan era jove, es va escunçar que dos d'entre ells havien fet el servei militar enllà durant la Guerra d'Ifni. Em vaig quedar petrificat, car mai no havia sentit parlar d'aquella guerra enlloc. Veient la meva incredulitat van començar a explicar-me els relats tercermundistes que, sota un caire molt més patriòtic, pots trobar a la premsa espanyola que recorda aquell episodi (4).

A Suïssa he conegut alguns marroquins als quals els he demanat si mai han sentit parlar d'Ifni o de la guerra que va haver-hi. Cap d'entre els que he conegut havia sentit parlar mai a casa i la majoria no es creien que mai hi haguessin hagut espanyols en aquell racó perdut del Marroc. Més recentment, un noi d'Agadir, a 160 km al nord de Sidi Ifni, també em va dir que no n'havia sentit parlar mai que hi hagués hagut una colònia espanyola tan a prop de casa seva.

Tota una lliçó sobre el sentit de les guerres i el del patriotisme.

---

1. Wikipedia: Província d'Ifni [es] [ca]
2. Wikipedia: Provincias españolas en África
3. Wikipedia: Ifni [es] [ca] 
4. Enrique Andrés Pretel: Los españoles perdidos de la guerra de Ifni: "Nos regalaron a Marruecos y se olvidaron", El Confidencial, 29.06.2019 || Tomás Bárbulo: Regreso a Sidi Ifni, El País, 11.08.2019 || Joan Pastrana: Sidi Ifni, la última guerra de Franco, La Vanguardia, 10.10.2019

glass beaches

Go There: Glass Beach, California, Youtube, 06.04.2017

@daveguasch

Glass Beach és una platja que es troba al MacKerricher State Park a prop de Fort Bragg, Califòrnia. Les restes de vidre que es van convertir en còdols a causa de l'erosió marina, tenen el seu origen en anys d’abocament d’escombraries que han acabat per crear una zona d'atracció turística molt visitada durant tot l'any. En realitat, són tantes les visites i tant els turistes que s'han emportat còdols de vidre com souvenir, que aquests han anat minvant dramatically durant els darrers anys. I han minvat tant que, en 2012, l'ajuntament de la ciutat va discutir una proposta per abocar més vidre al mar per a reemplaçar el desaparegut (1).

Crec que, com a mínim, als americans se'ls hauria de reconèixer la performance d'haver integrat un antic abocador de deixalles en un parc natural i transformar-lo en un reclam turístic (2).

En qualsevol cas, on haurien de passar molts milions de turistes perquè les platges arribin a tenir la mateixa problemàtica que a Fort Bragg és a Ussuri Bay, prop de Vladivostok, a la costa del Pacífic de Rússia. Al llarg de molts anys, les onades del Pacífic nord han rentat les deixalles d'ampolles de cervesa, vi i vodka, trencant-les en milions de còdols suaus i acolorits que han convertit les platges en zones d'atracció turística a les que s'ha de pagar per accedir-hi.

El gener del 2017, James Gould-Bourn publicava unes imatges impressionants a boredpanda.com que et proposo veure (3). També pots donar un cop d'ull a les imatges que Zita Whalley va publicar a Culture Trip un any més tard (4). Però si prefereixes veure altres imatges en vídeo, et proposo donar-li un cop d'ull a aquest.

Natural Wonders - Glass Beach on Ussuri Bay, Youtube, 13.02.2017

---

1. Wikipedia: Glass Beach (Fort Bragg, California) [en] [fr] [es] [ca]
2. Com? Què? Ah!. No, no. Avui no toca parlar del Garraf
3. James Gould-Bourn: Russians Throw Away Empty Vodka And Beer Bottles, Ocean Turns Them Into Colorful Glass “Pebbles, boredpanda.com, January 2017
4. Zita Whalley: Everything You Need to Know about Ussuri Bay, Culture Trip, 06.05.2018

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Relligant Nou Barris - Cementiri de Sant Andreu, Youtube, 22.02.2013

@daveguasch

Potser perquè les despulles de gran part de la família dels meus avis materns, ells també, es troben al cementiri de Sant Andreu (1), també la de molts antics veïns del barri. O potser simplement perquè està prop d'on vivia. El cas és que, ja fa molts anys d'això, m'agradava anar de tant en tant al cementiri, mirant de trobar un dia i una hora on sabia que no hi hauria gaire gent.

Com no sóc creient, no hi anava a resar per ningú. Tampoc anava amb cap idea de recordar res. Mai no he necessitat anar a un cementiri per fer-ho: molts carrers i bars de la ciutat em porten més records dels ocupants de les tombes de la meva família o coneguts que la vista d'aquestes. De vegades però era inevitable que, veient alguns dels noms de les làpides, em vinguessin records.

M'agradava passejar pel cementiri i descobrir en les làpides cognoms improbables, inscripcions colpidores, epitafis humorístics ... un lloc de vida al bell mig dels morts. Francament, mai no em vaig aturar a la tomba del seminarista de la que parlen al vídeo: segurament deu ser molt coneguda entre els membres d'alguna parròquia, però jo no n'havia sentit parlar mai. I suposo que actualment hi ha moltes més visites a la de Montserrat Caballé (2). O no, a qui pot importar-li ja?

El fet que el cementiri aculli l'únic panteó militar de la ciutat mereix no ser oblidat. I per tant, sembla que hi hagi un gran interès per no anar més enllà de la seva ràpida descripció. La versió en català de Wikipedia ens recorda que el cementiri de Sant Andreu acull un Panteó Militar amb un Monument al Soldat" creat a la dècada dels 1940's per tal de donar sepultura als militars del bàndol franquista que no disposaven de recursos suficients per a pagar-se una tomba: els feixistes pobres. La versió en espanyol de Wikipedia dona uns detalls suplementaris:

(...) el Panteón del Soldado, un monumento erigido sobre la sepultura de los soldados del ejército de Urgel, perteneciente al bando sublevado durante la Guerra Civil. Fue construido (...) a partir de una idea del capitán general Luis Orgaz. Consta de dos hileras subterráneas de nichos, sobre las que se sitúa un espacio acotado con un altar y una cruz al fondo, y una estatua de un soldado que hace guardia a la entrada. Atribuida erróneamente a Frederic Marès, la estatua es de autor anónimo, y por su significación política ha sido objeto frecuente de vandalismo. Al otro lado del soldado hay un mojón que originalmente tenía el escudo franquista, y que ya en democracia fue cambiado por uno constitucional. En 1995 se añadió una placa con la inscripción «Honor y gloria a los que dieron su vida por la patria»

Cap de les dues versions de Wikipedia diu res sobre quelcom que pots trobar a un llibre que Laura De Andrés va publicar en 2010 (3):

Durant l’acte de benedicció del primer Panteon del Soldado, al cementiri de Sant Andreu de Palomar, construit amb treballadors dels Batallones de trabajadores disciplinario y de las colonias penitenciarias, el capitán general Orgaz afirmava: «Esos hombres que un dia nos combatieron -lo que ya debe borrarse de nuestra memoria- hoy dia colaboran con nosotros con su trabajo y ponen todo su entusiasmo y su sensibilidad al servicio de España».

Moltes vegades m'he demanat què era el que buscava realment en aquell cementiri. La veritat és que, avui dia, encara no ho sé. Probablement estava buscant en aquell indret, i sense saber-ho, quin era el sentit de la vida i la futilitat de moltes de les meves preocupacions al bell mig d'aquells que ja havien deixat de tenir-ne des de feia molt de temps.

Mai no portava flors a ningú. Probablement per conviccions, segurament per haver vist en més d'una ocasió aquells que agafaven flors d'una tomba propera per deixar-les a la d'algun familiar o amic, com si això pogués importar ja als uns o als altres.

Però el que mai no deixava de fer abans de marxar era buscar amb la mirada al recinte hebreu (4) si hi havia una tomba que no tingués cap pedra al damunt i, quan era el cas, mai no marxava sense deixar-ne una (5).

---

1. Wikipedia: Cementiri de Sant Andreu [es] [ca]
2. Caballé será enterrada en el cementerio de Sant Andreu de Barcelona con sus padres, La Vanguardia, 07.10.2018
3. Extracte de text de l'original Laura De Andrés Creus: El preu de la fam: L'estraperlo a la Catalunya de la postguerra, Octubre 2010
4. Carla Herrero: El cementiri jueu més antic de Barcelona, Catalunya Religió, La Vanguardia, 18.07.2010
5.  Eli Levy: ¿Por qué se colocan piedras en la tumba de un ser querido?, chabad.org,

com es desestabilitza un país?

Noticiero El vigilante: Daniel Estulin revela cómo los sicarios financieros esclavizan a naciones enteras, Youtube, 12.11.2019

@daveguasch

Un bon amic va enviar-me un vídeo de fa molts anys amb una entrevista que Daniel Estulin (1) va fer a John Perkins (2) i que et recomano molt i molt de veure. No és perquè John Perkins digués res de nou, sinó perquè mai està de més recordar com funciona el sistema.

¿Cuáles son los métodos de las multinacionales para hacer que un Gobierno independiente obedezca? (...) "Identificamos a países con recursos que necesitan las corporaciones, como por ejemplo el petróleo, y después organizamos un préstamo enorme a un país a través del Banco Mundial. Pero en realidad ese dinero va a nuestras propias organizaciones para realizar grandes proyectos de infraestructuras en ese país, como construir centrales eléctricas o parques industriales, que benefician a unos pocos ricos pero que sobre todo benefician a nuestras corporaciones" (...)

"Al final la gente pobre no saca ningún provecho y el país cae en una deuda enorme que no puede pagar. Es entonces cuando nosotros vamos y le decimos '¿No pueden pagar su deuda? Véndannos sus recursos a buen precio, sin restricciones medioambientales ni obligaciones sociales. O permítannos construir una base militar en su territorio y privatizar sectores sociales como la electricidad, el agua o las escuelas" (...)

Está claro que si los gobernantes "aceptan dichos términos, las familias propietarias de las industrias y los bancos, se enriquecerán. Por otra parte, si no aceptan este negocio vendrán los 'chacales', es decir personas que derrocan Gobiernos o asesinan a sus jefes".

Crec que aquest diagnòstic s'hauria d'actualitzar afegint altres modalitats més modernes que també reemplacen l'ús dels exèrcits i dels cops d'estat tradicionals. Entre elles, l'autoproclamació de presidents "democràtics". També una utilització intel·ligent de les manifestacions violentes d'una part minoritària de la població, que els mitjans de comunicació s'encarregaran de presentar com "el poble". Tenir ben enganxats amb crèdits i portes giratòries als partits de govern i oposició també és una estratègia que afavoreix la penetració discreta dels interessos de les multinacionals en l'acció parlamentària. La presència constant de l'extrema dreta als mitjans de comunicació també pot veure's com una estratègia plausible per justificar l'impossibilitat d'altres estratègies polítiques. I, naturalment, hom no pot oblidar la utilització política a través dels mitjans d'informació del terrorisme, a fi de retallar els drets democràtics de la població i neutralitzar la seva acció en la vida política.

En el terreny de la retallada dels drets polítics, cal no oblidar però la utilització intensiva del sistema judicial o una part d'ell: Cristina Kirchner a l'Argentina, Rafael Correa a l'Equador o Dilma Rousseff i Lula da Silva al Brasil, els líders independentistes catalans, o els opositors a Putin en són alguns exemples. Per aquells que encara no ho sàpiguen, aquest darrer tipus d'estratègia fa temps que es coneix amb el nom de Lawfare (3).

De totes maneres, hi ha altres receptes que permeten evitar la implicació dels governs i dels exèrcits en els processos de desestabilització d'un país: et recomano veure aquesta entrevista que Democracy Now! (4) va fer a John Perkins.

DemocracyNow!: Desestabilizar un país: John Perkins, Confesiones de Sicario Económico, Youtube, 26.02.2009

Com pots veure a Wikipedia, el relat de John Perkins ha provocat algunes crítiques sobre la seva veracitat. En particular pel que fa al seu rol, més que a les estratègies que descriu, que avui en dia són ja difícilment qüestionables. Si t'he de ser sincer, jo també tinc els meus dubtes car, l'enginyeria nord-americana en la construcció de grans infraestructures, equipaments i béns d'equip, fa molt de temps que crec que va deixar pas a les grans corporacions europees, japoneses i xineses. Sobre les matèries primeres i els capitals ... crec que aquí ja entraríem en un altre tema.

Sobre el relat conspiracionista de Daniel Estulin pel que fa al Club Bilderberg (5), sembla que a La Vanguardia el subscriuen car, Daniel Estulin (6) ha estat freqüentment entrevistat o mencionat per l'expert del Club Bilderberg d'aquest diari: Javier De Andrés Guerra (7). Personalment però, quan veig que entre els il·lustres invitats d'aquest club figuren gent com Pablo Casado, Inés Arrimadas o Soraya Sáenz de Santamaría (8) et confesso que tinc uns grans dubtes sobre la seva possible influència en la política i les finances internacionals. Personalment, aquest grup i els seus membres em recorden molt més a una vella sèrie de dibuixos animats produïda per Steven Spielberg: Pinky and the Brain (9).

Pinky y Cerebro - Tratar de conquistar al mundo, Youtube, 01.05.2012

Si insisteixo en el fet que val la pena veure els vídeos, no crec que John Perkins digui res a l'entrevista que li fan Daniel Estulin o Democracy Now!, que no puguis trobar a l'argument d'un film de la saga James Bond que va sortir a les pantalles fa més de 10 anys: Quantum of Solace (10).

Trailer James Bond 007 Quantum of Solace (Español), Youtube, 08.04.2010

Quantum of Solace em sembla un film premonitori quan tracta sobre un cop d'estat a Bolívia promogut per interessos econòmics, en un moment en el qual encara no se li donava importància al fet que aquest país tingués les reserves més importants de liti del planeta (11). Un film on la ficció ha estat superada recentment per la realitat, després de la ruptura pel president bolivià d'un contracte amb una empresa alemanya (12) que volia explotar aquest recurs per destinar-lo a la fabricació de bateries pels automòbils que haurien de sortir de la factoria que Tesla vol obrir prop de Berlin (13).

---

1. Wikipedia: Daniel Estulin [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: John Perkins [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Lawfare [en] [fr] [es] [ca] 
4. Wikipedia: Democracy Now! [en] [fr] [es] [ca] || Home page
5. Wikipedia: Bilderberg Meeting [en] [fr] [es] [ca]
6. A la versio en francès de Wikipedia es qualifica a Daniel Estulin com "proche de l’extrême droite américaine". Potser per haver dit coses que no puc sinó subscriure:"El Nobel de la Paz Obama es la extrema derecha del espectro político de EE. UU. No hay nada democrático en él. Creo que en el siglo XXI el pueblo estadounidense perdió la Constitución. Ya no cuentan con los derechos que los protegieron contra el gobierno, que usa la ley como un arma contra ellos. Los padres fundadores crearon el país con la visión de que la ley era el escudo de la gente, que la protegía del poder arbitrario del gobierno. Los regímenes de Bush y Obama destruyeron ese escudo y ahora utilizan la ley como un arma contra el pueblo. Esto se puede ver en las acusaciones contra Bradley Manning, Julian Assange, Edward Snowden y otros muchos. EE. UU. ya es un estado policíaco sin control sobre el gobierno". Andrés Guerra: Daniel Estulin: "Los gobiernos europeos no son más que títeres de EEUU", Vanity Fair, 04.11.2013
7. Andrés Guerra: “Para el Club Bilderberg es irrelevante quién sea el presidente español”, La Vanguardia, 29.05.2019 || Andrés Guerra: Donald Trump, el dragón chino y la Internacional Negra, La Vanguardia, 30.10.2018 || Andrés Guerra: ¿El poder del Club Bilderberg se extingue?, La Vanguardia, 11.06.2018 
8. Europa Press: Pablo Casado e Inés Arrimadas participan en el Club Bilderberg que empieza este jueves. Público, 29.05.2019
9. Wikipedia: Pinky and the Brain [en] [fr] [es] [ca]
10. Wikipedia: Quantum of Solace [en] [fr] [es] [ca]
11. Diego Aitor San José: Por qué Bolivia es una pieza codiciada en plena guerra comercial, Público, 14.11.2019 
12. Andy Robinson: La maldición del litio boliviano, La Vanguardia, 18.11.2019
13. Eyk Henning: Tesla Plans to Invest $4.4 Billion in Berlin Factory, Bild Says, Bloomberg, 17.11.2019

avui fa 23 anys ...

Avui fa 23 anys que ens va deixar la meva mare: era també un dilluns. De manera semblant a la imatge que vaig publicar el passat mes de juliol amb motiu del seu aniversari (veure feliç aniversari, mama!, publicat en aquest blog el 22.07.2019), tenia ganes de publicar una altra imatge de quan era jove, probablement més del que ho és avui la meva filla.

Avui recordava les tardes de diumenge que passàvem junts a la unitat de pal·liatius de l'Hospital Duran i Reynals, rient amb les bestieses del Gran Wyoming i la seva tropa a Caiga quien caiga (CQC), abans d'acomiadar-me per agafar l'avió el vespre i tornar a Lausanne.

Segueix agradant-me veure en ella aquella nina que, anys més tard, seria la meva mare, més que no en el trist moment en què vam obrir la finestra de l'habitació de l'hospital quan ens va deixar.

barcelona i la memòria històrica - nou barris

Malviure a les Cases del Governador, betevé, 21.10.2015

@daveguasch

Durant molts anys vaig estar convençut de què, abans dels anys 50, no hi havia res al que acabaria sent el barri de Verdun (1): i no va ser la versió en català de Wikipedia qui em va fer canviar d'idea.

Com tants altres, estava convençut que no hi havia res al barri abans de la construcció de les Cases del Governador (2), construïdes ràpidament (en tot just un any es van aixecar 41 blocs, amb 945 habitatges) per amagar a la visió dels participants al XXXV Congrés Eucarístic Internacional (3) la misèria de la barriada de barraques que es trobava a l'avinguda Diagonal, molt a prop del lloc que s'havia escollit pels actes de clausura d'aquell esdeveniment.

Les condicions inhumanes de les Cases del Governador, de les que et pots fer una idea al vídeo que obre aquest article (4) contrastaven, i com!, amb les que el Patronat d'Habitatges del Congrés Eucarístic començaria a lliurar dos anys més tard al que avui es coneix com el barri d'El Congrés i els Indians (5).

Les Cases del Governador eren unes cases de color blanc molt petites, la gran majoria de 19,5 m² i, sols algunes, de 50 m² de superfície. Tenien un menjador, una cuina, dos dormitoris molt petits i els lavabos eren tan sols un vàter sense dutxa. L’interior dels edificis era un llarg passadís amb les entrades als habitatges als laterals. Una construcció que recordava una presó, i no és casual, perquè el seu arquitecte va ser el mateix que va dissenyar la presó de Burgos. Als inicis, la gent que hi anava a viure havia de disposar d’un carnet que acredités que eren els propietaris de les cases. Uns guardes vigilaven que no hi entressin persones no residents en les cases, fins i tot familiars, que no estiguessin acreditats.

En realitat però, el barri ja existia abans. Els antics boscos transformats el segle XIX en terres de conreu, especialment vinyes, situades a la zona oest de l'antic municipi de Sant Andreu de Palomar (6) van canviar de fesomia a partir del 1904, en què es va obrir la carretera del Manicomi (actual carrer de Pi i Molist) i el passeig de Verdun, que enllaçaven Vilapicina amb Verdun (7).

En un extrem del passeig van aparèixer modestes construccions amb un hort annex, on es van anar instal·lant els obrers que treballaven en les empreses del veí Sant Andreu com la Hispano-Suiza, la Maquinista Terrestre i Marítima o la Fabra i Coats. Molt aviat, aquell primitiu nucli d'habitatges va estar acompanyat d'una segona barriada coneguda com el Charlot (7).

Sobre “la barriada d'en Charlot” t'he de confessar que no n'havia sentit parlar mai abans de llegir un article carregat d'emoció que Xavier Theros (8) va publicar a El País en 2014 (9).

Aquest nom no tenia res a veure amb el genial actor i director cinematogràfic, sinó amb un torero còmic català de la zona: Carmelo Tusquellas (10) que es guanyava la vida disfressant-se com Charles Chaplin i, acompanyat d'una troupe de nans, fent acrobàcies còmiques a les places de bous, conegudes per això com "xarlotades"

Un any més tard, Xavi Casinos també li dedicava un article a La Vanguardia (11):

Tusquellas va ser un dels primers veïns il·lustres de la barriada, quan en 1924 el torero va comprar uns terrenys i va edificar una casa en aquest lloc. Va ser l'inici d'una urbanització que es coneixia com a Charlot, per ser aquest el seu promotor. El torero va ser, així mateix, un dels pioners del moviment veïnal de Nou Barris, un dels més combatius de Barcelona. El 1925, juntament amb altres propietaris de la zona va constituir l'entitat Defensa dels Interessos de la Propietat Urbana dels afores de Sant Andreu, més endavant reconvertida en Associació de Propietaris de les Roquetes, coneguda com Els Propis.

Tusquellas, era un torero català que va debutar a la plaça de braus de Vic en 1915. Havia comprat uns terrenys que després va parcel·lar i vendre, construint en 1924 una casa que destacaria entre les que es construirien més tard i donarien lloc a la barriada d'en Charlot. Però un article publicat a La Vanguardia el 26 d’abril de 1924, parlava d'un registre de la policia realitzat al carrer Casals, número 3 de la barriada de Charlot, on s'havien trobat set cartutxos de dinamita, pistons i molts metres de metxa. Realitzar que aquell barri es coneixia en 1924, fins i tot a  La Vanguardia, amb el nom  de la barriada d'en Charlot va donar peu a un estudi molt interessant publicat a pladebarcelona.cat a finals del 2015 (12).

Just per acabar, recordar que l'actual carrer Pare Rodès es deia Charlot abans de la Guerra Civil, per ser l'eix viari principal de la urbanització del mateix nom. Les autoritats franquistes van pensar que Barcelona no podia tenir un carrer amb un nom relacionat amb Charles Chaplin, un jueu que havia mostrat molt poca simpatia amb el feixisme als seus films, i van canviar el seu nom pel de l'astrònom jesuïta Lluís Rodés Campderà. El 1992, l'ajuntament dirigit per aquell alcalde que li va donar a un alcalde franquista la medalla d'or de la ciutat de Barcelona (13), no va considerar necessari restituir el nom original del carrer i va preferir associar-lo al d'una placeta del barri de Verdun. En cas que no la trobis a Google Maps, mira't les imatges de l'article de Xavi Casinos (cf. 11).

---

1. Wikipedia: Verdun (Nou Barris) [es] [ca]
2. Wikipedia: Viviendas del Gobernador [1] [2]
3. Wikipedia: XXXV Congrés Eucarístic Internacional [es] [ca]
4. Malviure a les Cases del Governador, betevé, 21.10.2015 || Veure també Relligant Nou Barris: Les Cases del Governador, Youtube, 11.03.2014
5. Wikipedia: El Congrés i els Indians [es] [ca]
6. Wikipedia:  Sant Andreu de Palomar [es] [ca]
7. Història de Verdun, Nou Barris, barcelona.cat
8. Wikipedia: Xavier Theros [es] [ca]. Nota: Xavier Theros ha participat en el projecte de memòria històrica "La ruta de l'Anarquisme", que va estar actiu a la ciutat de Barcelona entre 2004 i 2010.
9. Xavier Theros: Recuerdos de Verdún, El País, 10.08.2014
10. Wikipedia: Carmelo Tusquellas [es] [ca] || Veure també: Carmelo Tusquellas Forcen, Real Academia de la historia.
11. Xavi Casinos: El Charlot de Nou Barris, La Vanguardia, 11.03.2015
12. Cancowley: Charlot, pladebarcelona.cat, 28.11.2015
13. Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993

sobre la política espanyola

@daveguasch

Feia molt de temps que no m'ho passava tan bé amb la política espanyola. Em refereixo a tot el que està passant fa pocs dies i que ningú no semblava haver previst. La manipulació descarada que es respira a la gran majoria de la premsa: espanyola, catalana, francesa, britànica, euronews, etc. i la ràbia més o menys continguda per una pila d'anàlisis que probablement no són bones ja ni per la foguera. La ràbia ja sense complexos de totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?) i l'intent de jugar a fer-nos por amb la pujada de l'extrema dreta.

Espera un moment. Saps sumar i restar? Vols que parlem de la pujada de l'extrema dreta? Doncs agafa els resultats electorals publicats per La Vanguardia del dilluns passat (1):

• Abril 2019. Vox+C's = 6.813.773 vots
• Novembre 2019: Vox+C's= 5.277.603 vots

Entre el mes d'abril i el de novembre l'extrema dreta ha perdut 1.536.170 de vots (i la gent de dretes rarament no deixa de votar) i 19 diputats. Hom podria pensar que els ha guanyat un PP que, molt lluny del que li havien pronosticat les enquestes dels seus amics mediàtics, ha guanyat 22 diputats. Tot i que, aquells que tinguin la curiositat d'agafar una calculadora, podran veure que el fet d'haver guanyat 663.846 vots no amortitza ni de lluny els vots que ha perdut l'extrema dreta.

Jo no tinc res en contra d'aquells que creuen que els partits polítics, en particular els de dretes i alguns que es presenten com d'esquerres, defensen una ideologia. Però mantenir l'estructura d'un partit convencional costa molts diners. I si fins al mes d'abril C's era la nina dels ulls de l'Ibex (i, per extensió, del Grup Planeta o, si ho prefereixes, La Sexta), sembla clar que va deixar de ser-ho i ha passat el que ha passat. I entre les coses que han passat, hi ha hagut una caiguda dels ingressos pels seus diputats de més d'un 60% (2). Segurament no seran els únics ingressos que deixaran d'entrar. Però segur que recordes que el Tribunal de Comptes era molt respectuós amb les informacions que C's no li volia donar (3).

El informe también recoge seis formaciones políticas que se encuentran en quiebra al presentar “patrimonio neto negativo” al cierre de los ejercicios 2014 y 2015, lo que es causa de disolución, entre las que destacan por su elevada cuantía UDC, la coalición Convergència i Unió e Iniciativa per Catalunya-Verds.

Probablement, C's no sigui doncs l'únic partit que acabi tornant a la disciplina de l'Ibex. En tot cas, em diverteix pensar que, malgrat que crec que ja no queda ningú a C's que pogués defensar aquesta línia, si un futur congrés del partit decidís tornar als principis fundadors i trencar les aliances amb Vox, probablement hi hauria una ruptura de stock de crispetes i d'ansiolítics al país.

S'ha de comprendre doncs l'empipament de la premsa dels diferents règims que corren per les Espanyes. En particular, la de la caverna car, més enllà de la ideologia que podrien defensar els seus editors, si algú llegís els seus diaris faria molt de temps que se sabria que tenen lectors (4). Amb això vull dir que, sento moltíssim desil·lusionar als catalans que es passen el dia llegint els diaris de Madrid per saber què diuen. Però és sabut què, a part dels catalans, dels periodistes i d'alguns polítics, a Espanya gairebé ningú llegeix la premsa. També haurien de saber que la premsa de la caverna està obligada a publicar una astracanada darrera una altra per atreure l'interès d'uns lectors catalans que mai no li fallen.

Deixant de banda els ingressos publicitaris derivats de les visites de les pàgines digitals dels diaris espanyols pels catalans, aquests diaris, com els catalans, els andalusos, etc. viuen de les subvencions. I com no tinc ni el temps ni les ganes de fer una tesi doctoral sobre el tema, et proposo de teclejar: España, prensa, subvenciones a Google. I si tens ganes de profunditzar, pots afegir a aquelles paraules clau: Soraya o Generalitat.

En l'improbable cas que el futur govern de coalició tingués compte de les necessitats de finançament d'alguns diaris i capgirés les polítiques de subvencions practicades durant els mandats del PP o de CiU, estic segur que podríem observar un divertit canvi d'actitud en alguns mitjans de comunicació i en les astracanades que publiquen.

En fi, deixa que em prepari un altre bol de crispetes, perquè els altres que aviat sortiran a escena són aquells col·lectius dels quals s'ha escoltat poc o res durant molt de temps: l'església, les escoles concertades, les organitzacions pro-vida, els governs regionals i els ajuntaments governats per totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?) i, evidentment, tots els funcionaris de l'estat i CC.OO. i la UGT, que mai fallen enllà on governen les esquerres.

Tinc doncs el sentiment que encara no hem vist res. I si la futura coalició agafa sense complexos el toro per les banyes, fent cas omís de totes les astracanades i crisis epilèptiques que deixin anar totes les dretes (se m'entén quan dic "totes"?), la caverna o el Grupo Planeta (Antena 3, La Sexta, La Razón, Playboy, etc) (5), estic convençut que tenim pel davant quatre anys força entretinguts ... molt especialment, en funció de si s'acaba desfent el Grupo Planeta (6).

De totes maneres, passi el que pugui passar amb el Grupo Planeta, sempre quedarà El Mundo que, junt amb el Marca i Expansión, pertanyen a Unidad Editorial (7) que està controlada en un 96%, pel grup italià RCS MediaGroup, de qui el principal accionista és el grup automobilístic italià Fiat S.p.A.  A menys, clar, que Fiat necessiti capital per eixugar pèrdues (9) o per tirar endavant la seva fusió amb Renault (10) i hagi de vendre les seves accions a la borsa i les acabi comprant en Jaume Roures (11). És conya, clar. Tot i que ...

A més d'El Mundo, altres dues cadenes de TV: Cuatro i Telecinco, també pertanyen a una empresa italiana. Ambdues cadenes, a través de Mediaset España Comunicación (12), propietat en més d'un 50% per Mediaset (13), de la qual és propietari majoritari Silvio Berlusconi. Però millor no perdre de vista les ambicions per aquestes dues cadenes i les del Grupo Planeta per Blackrock (14), ara per ara, amb una participació força minoritària a Mediaset España Comunicación.

No sé per què, però tinc com el sentiment que, si al govern de coalició hi hagués gent prou intel·ligent per fer-ho, podria no tan sols neutralitzar a la caverna amb una política adequada de subvencions, sinó convertir-la en una aliada entusiasta de la seva acció de govern. Però per això caldria que algú es mirés de tant en tant Wikipedia i llegís la premsa. I ja sabem que ni es miren la primera i, pel que fa a la premsa, o no la llegeixen, o no llegeixen el que haurien de llegir.

Sobre el tema del finançament de la caverna i, per extensió, de les dretes i de l'extrema dreta, podria haver dit tres o quatre coses sobre els greus problemes amb la justícia als que haurà de fer front, fora d'Espanya, el Banco de Santander. Però tinc altres coses que fer per casa i estic segur que, si ho busques a Google, i et mires els diaris que t'has de mirar, sabràs ràpidament de què estic parlant.

---

1. Elecciones generales de España 2019 en España: resultado y ganador, La Vanguardia, 11.11.2019
2. Marina Estévez Torreblanca: Los ingresos de Ciudadanos por sus diputados se despeñarán un 63% mientras Vox se embolsará 1,4 millones en subvenciones al año, eldiario.es, 11.11.2019
3. El Tribunal de Cuentas ‘canta las cuarenta’ a Ciudadanos por fallos en su contabilidad, El Plural, 29.12.2017
4. Jaime Soteras: Los 10 principales periódicos españoles bajaron en 2018 sus ventas en el quiosco, infoLibre, 30.01.2019
5. Wikipedia: Grupo Planeta [es] [ca] 
6. Miquel Macià/Pep Martí: Els Lara, els prínceps destronats de Planeta, Naciódigital, 29.09.2019
7. Wikipedia: Unidad Editorial [es] [ca]
8. Wikipedia: RCS MediaGroup [es] [ca]
9. Fiat Chrysler pierde 179 millones en el tercer trimestre de 2019, Expansión, 31.10.2109
10. Michel Makiela: La fusion avec Fiat Chrysler, un mariage qui reste à haut risque pour Renault, The Conversation, 09.10.2019
11. Wikipedia: Jaume Roures [es] [ca]
12. Wikipedia: Mediaset España Comunicación [es] [ca]
13. Wikipedia: Mediaset [es] [ca]
14. Rubén Arranz: Los fondos 'buitre' apuestan 70 millones al desplome de Atresmedia y Mediaset, Voz Populi, 07.06.2019

tv series - collateral (2018)

Collateral Official Trailer (2018) Netflix, Youtube, 19.02.2018

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu una sèrie que vaig veure abans de l'estiu i que et recomano veure.

No t'explicaré gran cosa sobre l'argument, perquè la força d'aquesta minisèrie de 4 episodis està en anar descobrint, minut a minut, una trama increïble que es va creant a partir de la investigació, a priori banal, de l'assassinat d'un repartidor de pizzes, i que acabarà portant a fins a una conspiració ... que potser et faran veure certes informacions dels telenotícies amb una òptica molt diferent.

sobre les regles del joc

@daveguasch

El passat 21 d'abril d'enguany, amb motiu de la convocatòria a unes eleccions que probablement recordaràs, publicava en aquest blog (1):

... Un cop més, els resultats electorals estaran molt condicionats pel Sistema D'Hondt (2). Segurament, després de la proclamació dels resultats, sentiràs dir moltes bajanades sobre aquest sistema. I no puc descartar que, entre aquells que el critiquin més ferotgement, es trobin aquells que s'han beneficiat d'ell durant el passat amb les mateixes o amb altres sigles.

Davant de les imbecil·litats que escoltaràs sobre aquest sistema, deixa'm dir-te dues coses. La primera que, com pots veure a Wikipedia (2), Espanya no és l'únic país que utilitza aquest sistema de representació proporcional per llistes electorals. Entre altres països, aquest sistema és utilitzat també a Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Islàndia, Israel, Japó, Països Baixos, etc. La segona que, com també pots trobar a Wikipedia (3), Hillary Clinton va traure gairebé 3 milions de vots més que Trump a les eleccions presidencials dels USA del 2016.

Ahir al matí vaig llegir un article d'Ignacio Escolar (4) que tornava a insistir en allò que vaig definir fa uns mesos com una imbecil·litat (5):

Unidas Podemos y Más País ha sumado, en conjunto, 34.500 votos más que Vox en estos comicios, con el 99,85% escrutado. Sin embargo, entre ambas candidaturas han obtenido 14 diputados menos que la formación de extrema derecha, que ha irrumpido como tercera fuerza parlamentaria (...)

Com a més d'un atac al Sistema D'Hondt, l'article també era un atac més o menys explícit a la presentació de la candidatura de Más País, que hauria restat representació a Unidas Podemos, els comentaris dels partidaris d'aquella candidatura no s'han fet esperar. Tampoc el d'aquells que defensen una circumscripció única a fi d'acabar amb la 'sobre representació' de les províncies amb poca població i millorar la representativitat dels càrrecs electes. Davant de les crítiques, tampoc s'ha fet esperar que Ignacio Escolar hagi retallat els punts més conflictius del seu article, canviat discretament la seva autoria, endossant-li a la redacció i no apareixent a la llista dels seus articles publicats al diari (cf. 4): Soy director y fundador de eldiario.es, también colaboro con La Sexta y con The Washington Post.

Si Unidas Podemos diu des de no fa gaire temps que Espanya té un problema territorial que no es limita a Catalunya, sinó que també es troba en els dèficits d'infraestructures socials i de comunicació que han contribuït a buidar l'Espanya interior (6), cal entendre que aquest missatge no ha arribat encara amb claredat a molts dels seus simpatitzants que segueixen defensant la circumscripció única, com en temps de Julio Anguita També és veritat que no puc descartar que no sigui jo qui no ha entès el missatge d'Unidas Podemos, clar.

Seguint amb el missatge d'una democràcia probablement mal explicada, el passat 22 d'Octubre, un article publicat a Punto Crítico (7) deia el següent:

(...) la defensa de la Democracia sólo puede basarse en el desarrollo de la propia Democracia, en el respeto a la voluntad de una mayoría de la que discrepamos, respeto que se fundamenta sobre la piedra angular de la Libertad de Expresión: Asumo la voluntad de la mayoría, que no comparto, como propia, precisamente porque puedo tratar de cambiarla por medio de la Libertad de Expresión.

A la versió publicada a Tweeter vaig deixar aquest comentari (8):

Un articulo mucho más que interesante. Gracias por compartirlo. Solo que he encontrado a faltar que, hace ya mucho tiempo que también se entendía como Democracia el respeto y la defensa de las minorías. Puede que también nos hayamos olvidado de esto.

Deixant però de banda la discussió sobre si la democràcia és més representativa si tenim en compte únicament les veus de la majoria, o si també s'han de tenir en compte els drets de les minories, hi ha un fet que no admet discussió: Hi ha un sistema electoral, aquells que hi participen coneixen les seves regles del joc. Si les coneixen i, malgrat tot hi participen, tàcitament accepten aquelles regles. Si accepten aquelles regles i el joc ha estat net, han d'acceptar també els resultats. Punktschluss!

---

1. A nation ignorant and free?, publicat en aquest blog el passat 21.04.2019
2. Wikipedia: Sistema D'Hondt
3. Wikipedia: 2016 United States presidential election
4. eldiario.es: Ignacio Escolar
5. Ignacio Escolar: Unidas Podemos y Más País suman en conjunto 34.177 votos más que Vox pero obtienen 14 diputados menos, eldiario.es, 11.11.2019
6. Veure en aquest blog: L'Espanya abandonada i les teories de Malthus, 07.03.2018 || Política territorial - de què estem parlant?, 19.02.2019
7. Del Manual de Gene Sharp al Síndrome de Sherwood.La política como guerra, el periodismo como arma y el voto como venganza, Punto Crítico, 19.10.2019 
8. Punto Crítico: El Síndrome de Sherwood; ahora en el Procés, Twitter,19.10.2019

barcelona i la memòria històrica: somorrostro

Ràdio Clot Televisió: 2014 02 13 Expo fotos Somorrostro, Youtube, 27.06.2016

@daveguasch

El passat 20 d'octubre, mentre compartíem un esbós del perfil polític de Narcís Monturiol, et parlava de la fundació en 1897 d'una comunitat anomenada Icària, a la zona costanera de Sant Martí de Provençals (1), i de com en aquells terrenys van aparèixer anys més tard diferents barris de barraques, entre ells: el Pequín, la Mar Bella, el Bogatell, el Somorrostro.

Un dels personatges que van nàixer al Somorrostro, i va acabar sent conegut arreu del món, va ser Carmen Amaya (2) que, vivint a una barraca permanentment amenaçada pels temporals d'hivern, va acabar mudant-se amb la seva mare a casa del seu avi, que vivia al proper barri de Pequín, veí del Somorrostro i separat del Camp de la Bota per la riera d’Horta (3).

Havia pensat incloure en aquesta entrada del blog el tràiler del film Los Tarantos (4), dirigit per Francesc Rovira-Beleta (5), nominat en 1964 per l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa i interpretat per Carmen Amaya i Antonio Gades.

Un  Antonio Gades que, durant la transició, va declarar ser un "català d'Elda", d'ideologia marxista i pancatalanista independentista, encapçalant en 1979 la candidatura del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) a les eleccions municipals d'Alacant, i passant anys més tard al comitè central del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya (6).

Finalment he preferit incloure a l'entrada un vídeo de Ràdio Clot Televisió amb el qual obro aquesta entrada, amb les imatges de la vida del barri que Manel Gausa va fer en 1958 i va presentar a l’exposició, ‘Somorrostro. Crònica visual d’un barri oblidat’, organitzada al Centre Cívic Besòs en 2014 (7).

També m'ha semblat una bona idea afegir el vídeo que pots trobar a continuació i acabar l'article amb una entrevista a la senyora Júlia Aceituno, sense necessitat de traductors!, a Els Matins de TV3 que m'ha emocionat moltíssim.

Just per acabar. Com es diu al llibre que Manel Gausa va presentar amb motiu de la seva exposició (cf. 7): "Era un barri que Barcelona volia oblidar i que no es podia fotografiar". El barri es va arrasar el 1966 coincidint amb una visita de Franco (8). La majoria dels seus habitants van ser desplaçats a ... correcte!, desplaçats a Nou Barris, més concretament a la Trinitat Nova.

Barcelona en temps passat: Platja del Somorrostro, Youtube, 30.06.2016

Homenatge al barri del Somorrostro, Els Matins, TV3, 23.03.2011

---

1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Narcís Monturiol, publicat en aquest blog el 20.10.2019
2. Wikipedia: Carmen Amaya [en] [fr] [es] [ca]
3. Carmen Amaya: la gitana catalana que revolucionà el ball, l'accent.cat, 11.06.2013
4. Wikipedia: Los Tarantos [en] [fr] [es] [ca]
5. Wikipedia: Francesc Rovira-Beleta [en] [fr] [es] [ca] 
6. Wikipedia: Antonio Gades [en] [fr] [es] [ca] 
7. Somorrostro. Crònica visual d’un barri oblidat, Barcelona Llibres, barcelona.cat