| Rafael Cortés: Los moriscos en Túnez, RCR Producciones/TVE, Dailymotion |
Just una petita introducció
A dos dels articles d'aquesta sèrie (1) (2), vam poder veure el gran entusiasme amb què alguns 'divulgadores de mitos' ens explicaven que el català era la llengua que parlaven els moriscos que vivien a Catalunya, i que aquests vestien, menjaven i bevien com els cristians vells. Tot aquest entusiasme s'evaporava quan es tractava de saber on van acabar desterrats i què se'n va fer de les seves vides. Avui sabem que la majoria dels moriscos que van ser embarcats a La Ràpita: aragonesos, valencians i catalans, van acabar desterrats a Tunísia.
L'Ifríqiya - Bizerta
Com pots veure a Wikipedia (3), l'Ifríqiya (en català medieval Frèquia) era una regió històrica del Magreb que es corresponia amb l'antiga província romana d'Africa. El seu territori es correspon aproximadament amb el de l'actual Tunísia més la meitat oriental de l'actual Algèria .
A causa de les repetides incursions i l'ocupació de diferents places militars estratègiques per les tropes de l'Imperi espanyol des de 1509, els habitants d'Ifríqiya van demanar ajuda als otomans, que van ocupar la regió el 1534 i van expulsar definitivament de totes les places militars les tropes de l'emperador Carles V en 1574 (4).
Bizerta fou conquerida el 1535 per les tropes de l'emperador Carles V i va restar en mans de l'Imperi fins al 1572 (5). De manera significativa, els vaixells de la marina espanyola només van tornar a la regió en dues ocasions:
Ricardo García Cárcel és catedràtic d'història moderna a la UAB, simpatitzant de Ciutadans, membre del Foro Babel i articulista assidu del diari El Español. La seva militància en una zona de l'espectre polític que, personalment, considero d'alta toxicitat, no va impedir que la lectura d'un article que va publicar anys enrere sobre els moriscos catalans retingués tot el meu interès (7). En relacio amb el tema que comparteixo avui amb tu, un dels seus paràgrafs va retenir la meva atenció:
Per la integració dels morescos a Tunísia, et recomano la lectura d'un article molt interessant de Mohamed-El Aziz Ben Achour publicat fa un any (11). Aquest article ens parla de la pesta de 1605, que havia fet caure el nombre d’habitants i va deixar en l'abandonament bona part de les terres del nord de Tunísia. L'arribada el 1610 d'uns 50.000 moriscos (12) va ser un gran revulsiu a aquesta crisi demogràfica. I tant Othman_Dey (13), com el seu successor Youssef Dey (14), van encoratjar els recent arribats a fundar assentaments a la vall de Medjerda, Cap Bon, la regió de Bizerta i els voltants de Tunis. Els moriscos es van acabar manifestant com els artesans i els comerciants més hàbils de la capital. I, gràcies a les ajudes econòmiques de l'estat, van acabar afirmant-se i dominant alguns sectors més estratègics de l’economia urbana.
Però malgrat les ajudes de l'estat, o justament a causa d'elles, els moriscos no van ser acollits amb els braços oberts per la poblacio local
Cal afegir que els europeus que visitaven els nous pobles construits a la Medjerda, les agglomérations de Djedeïda, Sloughia, Medjez El Bab, Guirch el Oued i Testour es quedaven amb el sentiment d'estar visitant Espanya. Vaig entrar per un carrer gran i ben alineat que acabava en una plaça al final de la qual hi ha la mesquita principal (...) Les cases estan construïdes a l’estil europeu, amb finestres que donen al carrer i cobertes amb teules. Per acabar-ho d'arrodonir, un viatger esmentava al seu diari les curses de braus a l'estil espanyol organitzades a la plaça principal de Testour.
El poder d'aquells nous pobles estava en mans dels moriscos tagarins i aragonesos. Tenien un cheikh que anomenaven governador, regidors i un alguazil a la manera espanyola. Però amb el pas del temps, aquella especificitat va anar a esvaint-se. Molts àrabs van anar a viure amb ells més tard i les famílies espanyoles i àrabs es van barrejar a través de matrimonis, i els seus fills van anar perdent gradualment la llengua que només els vells parlaven correctament i amb fluïdesa ".
Més enllà del comerç, la industria i l'arquitectura i l'urbanisme, però també de les lletres la música o la religió, on la contribució dels moriscos va ser remarcable, si hi ha una àrea en què la petjada dels moriscos va ser particularment beneficiosa per a Tunísia, és la de les tècniques agrícoles. Car als moriscos se’ls deu la millora de les tècniques de reg, el desenvolupament dels cultius d’oliveres i fruiters, la sericultura o coses que ens poden semblar tant bàsiques com ara la introducció dels carros pel transport dels productes agrícoles a les viles. Aquestes tècniques tenien el seu origen a la península Ibèrica i no a la península Aràbiga, com sempre ens han repetit els 'divulgadores de mitos'.
Cas que algú no valori de manera adequada la importància de la seva contribució al desenvolupament de Tunísia, crec que val la pena recordar què va passar amb les terres que van deixar a l'Aragó després de la seva expulsió (cf. 8)
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
A dos dels articles d'aquesta sèrie (1) (2), vam poder veure el gran entusiasme amb què alguns 'divulgadores de mitos' ens explicaven que el català era la llengua que parlaven els moriscos que vivien a Catalunya, i que aquests vestien, menjaven i bevien com els cristians vells. Tot aquest entusiasme s'evaporava quan es tractava de saber on van acabar desterrats i què se'n va fer de les seves vides. Avui sabem que la majoria dels moriscos que van ser embarcats a La Ràpita: aragonesos, valencians i catalans, van acabar desterrats a Tunísia.
L'Ifríqiya - Bizerta
Com pots veure a Wikipedia (3), l'Ifríqiya (en català medieval Frèquia) era una regió històrica del Magreb que es corresponia amb l'antiga província romana d'Africa. El seu territori es correspon aproximadament amb el de l'actual Tunísia més la meitat oriental de l'actual Algèria .
A causa de les repetides incursions i l'ocupació de diferents places militars estratègiques per les tropes de l'Imperi espanyol des de 1509, els habitants d'Ifríqiya van demanar ajuda als otomans, que van ocupar la regió el 1534 i van expulsar definitivament de totes les places militars les tropes de l'emperador Carles V en 1574 (4).
Bizerta fou conquerida el 1535 per les tropes de l'emperador Carles V i va restar en mans de l'Imperi fins al 1572 (5). De manera significativa, els vaixells de la marina espanyola només van tornar a la regió en dues ocasions:
- en 1610, pel desembarcament dels moriscos expulsats dels territoris ibèrics de l'Imperi;
- en 1939, quan Miguel Buiza Fernández-Palacios (6), Almirall en Cap de la flota republicana, va salpar des de Cartagena amb la flota republicana: tres creuers, vuit destructors i altres unitats menors i va posar rumb a la base naval de Bizerta, on la va lliurar a les autoritats militars franceses.
Ricardo García Cárcel és catedràtic d'història moderna a la UAB, simpatitzant de Ciutadans, membre del Foro Babel i articulista assidu del diari El Español. La seva militància en una zona de l'espectre polític que, personalment, considero d'alta toxicitat, no va impedir que la lectura d'un article que va publicar anys enrere sobre els moriscos catalans retingués tot el meu interès (7). En relacio amb el tema que comparteixo avui amb tu, un dels seus paràgrafs va retenir la meva atenció:
Los moriscos catalanes se establecerían en el norte de África, sobre todo en Túnez, donde fundarían pueblos nuevos como Al-Alia, cerca de Bicertat (cf. 5), donde hoy subsisten todavía apellidos catalanes.Algú doncs s'havia dedicat a estudiar on havien anat a parar els exiliats. Entre aquells que ho van fer, vaig trobar un article de lectura molt recomanada (8), bàsicament perquè el seu autor: Joaquín Salleras Clarió (10), nascut a Fraga, va deixar de banda la segregació geogràfica aplicada pels alguns 'divulgadores de mitos' als moriscos expulsats de les valls de l'Ebre, del Cinca i del Segre.
Una gran parte de los moriscos aragoneses y catalanes, cerca de 50.000, fueron a parar a Túnez. Allí parece que llegaron los denominados “catalanes” del primer embarque aragonés. Otros moriscos españoles, especialmente andaluces, fueron a parar, con anterioridad a la expulsión aragonesa, a Marruecos y Argelia. De ahí que en África identificaron a todos los moriscos expulsados de España como “andaluces”, porque venían de la histórica Al-Andalus.Seguint amb Salleras, els moriscos que van arribar a Tunísia es van distribuir així:
A los primeros llegados a Túnez -caso de los Fraga- se les asignó arrabales en la capital, pero el gran número de los que iban llegando obligó a las autoridades tunecinas a desviarlos a zonas concretas donde deberían establecerse como pueblos de nueva colonización (...)
- Los más adinerados compraron el Hanachir donde construyeron de inmediato viviendas propias.
- Otros, como los “catalanes”, ocuparon el Valle de Medjerda: Testour (14), Slouguia, Medjez-el Bab, Grich-el-Oued, Teburna y Djedeida, Kalaat al-Andalus, Ausdja, Porto Farina.
- Un tercer grupo ocuparon las inmediaciones del Cabo Bon: Soliman, Grombalia, Tourki, Belli, Njanou, y algo más al sur Zaghouan.
- Un cuarto contingente humano se distribuyó por el Sahel de Bizerta: Kalaat el-Anhless, Aousja, Ghar-el-Melh, Metline, Raf-Raf, El-Alia, Ras Djebel, Menzel-Djemil, Matear y la propia Bizerta.
- Los que pudieron se establecieron en barrios cercanos a Túnez capital: por ejemplo, en la zona sur, en el llamado barrio de los andaluces, o en los de Manouba, l’Ariadna, Hammam-lif, y otros al norte de la ciudad, como en Qallaline, en la zona entre Bab Souika y Bab Carthajana.
Per la integració dels morescos a Tunísia, et recomano la lectura d'un article molt interessant de Mohamed-El Aziz Ben Achour publicat fa un any (11). Aquest article ens parla de la pesta de 1605, que havia fet caure el nombre d’habitants i va deixar en l'abandonament bona part de les terres del nord de Tunísia. L'arribada el 1610 d'uns 50.000 moriscos (12) va ser un gran revulsiu a aquesta crisi demogràfica. I tant Othman_Dey (13), com el seu successor Youssef Dey (14), van encoratjar els recent arribats a fundar assentaments a la vall de Medjerda, Cap Bon, la regió de Bizerta i els voltants de Tunis. Els moriscos es van acabar manifestant com els artesans i els comerciants més hàbils de la capital. I, gràcies a les ajudes econòmiques de l'estat, van acabar afirmant-se i dominant alguns sectors més estratègics de l’economia urbana.
Però malgrat les ajudes de l'estat, o justament a causa d'elles, els moriscos no van ser acollits amb els braços oberts per la poblacio local
Un morisc es queixava que després de ser expulsats d'Espanya perquè eren moriscos, aquí [a Tunis] els prenien per cristians i, per ofendre'ls, els repetien constantment que eren cristians fills de cristians.El cert és que tot en ells delatava els seus origens. Des dels seus noms, que malgrat l’afegit del primer nom musulmà (Hassan, Idriss o Ali) guardava les referències dels originals: Diego Hernandez, Alonso Castelayno o Domingo Peres. Cognoms que han perdurat a Tunis i altres llocs del pais: Sancho, Moro, Nigro, Jourchi, Cardenas, Balma, Balensian, Malqî, Tagarîn ...). La seva ràpida prosperitat gràcies al suport inicial de l'estat, i el fet comu a totes les comunitats d'immigrants de replegar-se en si mateixes, guardant la llengua castellana per comunicar-se entre ells, que va romandre en ús fins al segle XVIII, o el que els tunisians consideraven una manera europea de vestir-se van despertar l'animadversió inicial de la poblacio local.
Cal afegir que els europeus que visitaven els nous pobles construits a la Medjerda, les agglomérations de Djedeïda, Sloughia, Medjez El Bab, Guirch el Oued i Testour es quedaven amb el sentiment d'estar visitant Espanya. Vaig entrar per un carrer gran i ben alineat que acabava en una plaça al final de la qual hi ha la mesquita principal (...) Les cases estan construïdes a l’estil europeu, amb finestres que donen al carrer i cobertes amb teules. Per acabar-ho d'arrodonir, un viatger esmentava al seu diari les curses de braus a l'estil espanyol organitzades a la plaça principal de Testour.
El poder d'aquells nous pobles estava en mans dels moriscos tagarins i aragonesos. Tenien un cheikh que anomenaven governador, regidors i un alguazil a la manera espanyola. Però amb el pas del temps, aquella especificitat va anar a esvaint-se. Molts àrabs van anar a viure amb ells més tard i les famílies espanyoles i àrabs es van barrejar a través de matrimonis, i els seus fills van anar perdent gradualment la llengua que només els vells parlaven correctament i amb fluïdesa ".
Més enllà del comerç, la industria i l'arquitectura i l'urbanisme, però també de les lletres la música o la religió, on la contribució dels moriscos va ser remarcable, si hi ha una àrea en què la petjada dels moriscos va ser particularment beneficiosa per a Tunísia, és la de les tècniques agrícoles. Car als moriscos se’ls deu la millora de les tècniques de reg, el desenvolupament dels cultius d’oliveres i fruiters, la sericultura o coses que ens poden semblar tant bàsiques com ara la introducció dels carros pel transport dels productes agrícoles a les viles. Aquestes tècniques tenien el seu origen a la península Ibèrica i no a la península Aràbiga, com sempre ens han repetit els 'divulgadores de mitos'.
Cas que algú no valori de manera adequada la importància de la seva contribució al desenvolupament de Tunísia, crec que val la pena recordar què va passar amb les terres que van deixar a l'Aragó després de la seva expulsió (cf. 8)
La práctica expulsión de todos los moriscos aragoneses dejó un vacío demográfico que cualquier proyecto de repoblación fue incapaz de cubrir. Las epidemias y las malas cosechas de aquellos años no hicieron sino tensar, más aún, la situación en el agro aragonés. Las relaciones entre los dueños de las tierras abandonadas y los acreedores de los moriscos se hicieron más conflictivas, mientras los inmigrantes, en buena parte franceses (15), desconocedores de las técnicas de cultivo más apropiadas, eran incapaces de mejorar la situación.En termes de civilització, els moriscos van aportar una sedentarització rural innovadora i, en el món urbà, un suplement de ciutadania, en un moment en què la vella cultura tunisiana patia els efectes de la duresa de les autoritats otomanes. Trenta-cinc anys després de l'arribada dels turcs, la dels moriscos va contribuir a mantenir el l'equilibri de Tunísia entre l'Est i l'Occident: un contrapès occidental a una otomanització que hauria estat molt més important sense ells.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Venim del nord, tornem del sud (8), publicat en aquest blog el 26.11.2020
- Venim del nord, tornem del sud (9), publicat en aquest blog el 01.12.2020
- Wikipedia: Ifríqiya
- Wikipedia: Tunísia | Tunísia otomana
- Wikipedia: Bizerta
- Wikipedia: Miguel Buiza Fernández-Palacios
- Ricardo García Cárcel: Los moriscos catalanes y su expulsión. Crónica Global, El Español, 16.09.2018
- Joaquín Salleras Clarió: Huellas de los moriscos expulsados a Tunicia, La voz del Bajo Cinca, 19.04.2010
- La historia de un historiador: Joaquim Salleras, Tarbut Sefarad
- Veure el vídeo d'Arte TV: La part espagnole de la Tunisie, Quand la Tunisie accueillait les réfugiés espagnols, Venim del nord, tornem del sud (10), publicat en aquest blog el 06.12.2020
- Mohamed-El Aziz Ben Achour: Les Andalous dans l’histoire de Tunisie, leaders.com, 26.01.2020
- Altres fonts parlen de l'arribada d'entre 60.000 i 80.000 moriscos en aquella època a Tunísia || Lionel Lévy, La nation juive portugaise : Livourne, Amsterdam, Tunis. 1591-1951, éd. L'Harmattan, Paris, 1999, p. 59
- Wikipedia: Othman_Dey
- Wikipedia: Youssef Dey
- L'autor es refereix als Occitans. Veure a Venim del nord, tornem del sud (7), publicat en aquest blog el 24.11.2020
No comments:
Post a Comment
You are welcome to leave a comment on any subject that raises your interest.