|
Avui m'agradaria parlar-te d'un tema del qual tampoc no ens han parlat gaire: les migracions occitanes a Catalunya (1).
Renovació biològica de Catalunya
Potser ja saps que la terrible Pesta Negra del segle XIV va delmar la població catalana d'un 25%. Altres epidèmies van seguir delmant la població de Catalunya durant els segles XV, XVI i XVII. Però malgrat el buit demogràfic provocat per aquestes epidèmies, les sequeres i les males collites. També malgrat l'extermini i/o deportació de les comunitats jueves del país, a les que s'acusava de causar aquestes epidèmies i malgrat l'expulsió anys més tard dels moriscos, la població de Catalunya va més que duplicar (112%) entre 1500 i 1700 gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana (2).
Deixant de banda un discutit impacte de la migració dels Càtars (3), hom considera que la primera onada d'immigrants occitans que va arribar a Catalunya a finals del s. XV estava constituïda per Gascons (4). Primer van arribar els homes, i després famílies senceres. Tot i que la majoria van acabar treballant com a mossos, parcers i masovers a les cases pairals, aquells immigrants també practicaven altres oficis, com ara fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis on era remarcable la presència dels nouvinguts (5).
Durant el s. XVI va arribar una segona onada d'immigrants occitans. En aquest cas eren refugiats de les persecucions religioses lligades a la Guerra dels 30 anys (6), que van enfrontar una França que aspirava a liderar el bloc catòlic i una Anglaterra que aspirava a fer-ho en el bloc protestant. Occitània es va convertir en un infern i, entre els anys 1589 i 1635, es va produir una entrada massiva de refugiats que es van instal·lar preferentment als pobles del Baix Llobregat i del Maresme. En alguns pobles van esdevenir la població majoritària. I a viles com la de Mataró i les del pla de Barcelona representaven gairebé la meitat de la població. Cinquanta anys més tard, Catalunya havia duplicat la població.
Sobre els Hugonots
Ignorant, per motius que desconec i que no m'interessen gaire, que la Catalunya medieval va ser una important potència comercial a la Mediterrània, alguns 'divulgadores de mitos' es refereixen als refugiats Hugonots de la segona onada d'immigrants occitans com el grup que va llegar al país una cultura de treball i d’empresa, sacsejant uns catalans que, abans de la seva arribada, no serien sinó una colla de 'mandrosos i informals'. Es un discurs que conec perfectament perquè també s'utilitza a Suïssa, com si la Reforma Protestant hagués estat esperant l'arribada dels Hugonots per imposar-se a un país que estaria en anestèsia total abans de la seva arribada (7).
En tot cas, els nostres 'divulgadores de mitos' semblen haver oblidat mencionar que, a causa de l'aliança de les corones d'Espanya i França en la lluita contra els protestants, els Hugonots van atacar repetides vegades les valls del Pirineu: 1570, 1581, 1583, 1587, 1596, 1598, uns fets que no els van atreure les simpaties dels seus habitants (8). I en la seva passió per presentar-nos als Hugonots com la punta de llança de la cultura del treball i de l'empresa, també han oblidat dir-nos que, en arribar barrejats amb altres immigrants a Catalunya, una part d'ells va haver de fer front a una situació d'extrema pobresa. Si al Baix Llobregat hom parlava d'una alta presència de gent pobra que es dedicava als assalts i robatoris de tota mena (9), a la resta del país molts d'ells van engreixar els rangs d'un bandolerisme endèmic.
Cognoms
Com a resultat de les migracions anteriors al s. XV, a la Catalunya medieval ja hi havia cognoms occitans que hom ha acabat associant com a catalans: aquest seria el cas del meu cognom (10) (11).
També tenen un origen occità cognoms: com Badia, Ballart, Castells, Jané, Marsé, Pons, Soley o Vergés, per posar alguns uns exemples. En altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans, per exemple: Anglada, Boïgues, Bonet, Creus, Duran, Font, Montagut, Planes, Ribera, Riu, Serra... També va haver-hi canvis de cognom, voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya.
Gavatxos
Amb els nous arribats van arribar també noves paraules que no m'atreveixo a dir que enriquissin la llengua catalana. Per exemple: Gavach, utilitzada pels Gascons per referir-se als estrangers que provenien sobretot del Massís Central i parlaven un dialecte del francès. Fos on fos utilitzat, aquest terme pejoratiu 'Gavatx, Gavach, Gavache, Gabaï, Gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar.
A Wikipedia (12) ens expliquen com canviava el seu significat segons on s'utilitzés:
Una altra 'contribució' a la llengua catalana dels nouvinguts va ser el terme de Xarnego, utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (13). Amb l'arribada dels Gascons a Catalunya es va importar aquest terme, que es va acabar utilitzant per estigmatitzar als fills de parelles mixtes.
Venim del nord, tornem del sud
Hom podia doncs tractar de gavatxos als veïns del nord i, al mateix temps, ser tractat de gavatxos pels veïns del sud.
Probablement molts dels descendents de la immigració occitana van tornar a les seves terres d'origen en les diferents onades d'emigració per causes econòmiques del s. XX. Amb tota seguretat, molts dels seus descendents, estaven entre els centenars de milers de refugiats que van travessar la frontera a la fi de la Guerra Civil (14) (15). Uns i altres, també els immigrants espanyols, serien designats amb el nom d'Espingouins (16) pels imbècils que hom pot trobar per tot arreu.
No crec que hi hagués gaires descendents de la immigració occitana que es trobessin entre els milers que van emigrar com a colons als camps d'Algèria (17): principalment des de Menorca i la zona d'Alacant (18). En tot cas, quan França els va repatriar durant la descolonització, van ser rebuts amb el nom de Pieds-noirs (19) fins i tot pels descendents de comunitats que van instal·lar-se a França segles després que els seus avantpassats deixessin les terres d'Occitània.
Així doncs, recordant el vídeo de Momondo amb què vaig obrir els articles d'aquesta sèrie (20), una de les grans paradoxes de la immigració occitana a Catalunya és que, molts dels descendents d'aquells Gavatxos que havien aplicat indiscriminadament el nom de Xarnegos als fills de la immigració d'origen espanyol, es van veure tractats d'Espingouins (16) o de Pieds-noirs (19) quan van tornar a les terres dels seus avantpassats.
Segurament no els servirà de gran cosa si els dic que a la Suisse Romande (la Suïssa francòfona) hom coneix els francesos com Frouzes i Shadoks (21), entre altres coses. Als suïssos alemanys, que anomenen als Romands Welsches (22), aquí se'ls coneix com a Totos i Bourbines (23). I als alemanys, com a altres països francòfons: Boches i Schleus (24), entre altres coses.
Decididament, el racisme és una imbecil·litat.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Renovació biològica de Catalunya
Potser ja saps que la terrible Pesta Negra del segle XIV va delmar la població catalana d'un 25%. Altres epidèmies van seguir delmant la població de Catalunya durant els segles XV, XVI i XVII. Però malgrat el buit demogràfic provocat per aquestes epidèmies, les sequeres i les males collites. També malgrat l'extermini i/o deportació de les comunitats jueves del país, a les que s'acusava de causar aquestes epidèmies i malgrat l'expulsió anys més tard dels moriscos, la població de Catalunya va més que duplicar (112%) entre 1500 i 1700 gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana (2).
Deixant de banda un discutit impacte de la migració dels Càtars (3), hom considera que la primera onada d'immigrants occitans que va arribar a Catalunya a finals del s. XV estava constituïda per Gascons (4). Primer van arribar els homes, i després famílies senceres. Tot i que la majoria van acabar treballant com a mossos, parcers i masovers a les cases pairals, aquells immigrants també practicaven altres oficis, com ara fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis on era remarcable la presència dels nouvinguts (5).
Durant el s. XVI va arribar una segona onada d'immigrants occitans. En aquest cas eren refugiats de les persecucions religioses lligades a la Guerra dels 30 anys (6), que van enfrontar una França que aspirava a liderar el bloc catòlic i una Anglaterra que aspirava a fer-ho en el bloc protestant. Occitània es va convertir en un infern i, entre els anys 1589 i 1635, es va produir una entrada massiva de refugiats que es van instal·lar preferentment als pobles del Baix Llobregat i del Maresme. En alguns pobles van esdevenir la població majoritària. I a viles com la de Mataró i les del pla de Barcelona representaven gairebé la meitat de la població. Cinquanta anys més tard, Catalunya havia duplicat la població.
Sobre els Hugonots
Ignorant, per motius que desconec i que no m'interessen gaire, que la Catalunya medieval va ser una important potència comercial a la Mediterrània, alguns 'divulgadores de mitos' es refereixen als refugiats Hugonots de la segona onada d'immigrants occitans com el grup que va llegar al país una cultura de treball i d’empresa, sacsejant uns catalans que, abans de la seva arribada, no serien sinó una colla de 'mandrosos i informals'. Es un discurs que conec perfectament perquè també s'utilitza a Suïssa, com si la Reforma Protestant hagués estat esperant l'arribada dels Hugonots per imposar-se a un país que estaria en anestèsia total abans de la seva arribada (7).
En tot cas, els nostres 'divulgadores de mitos' semblen haver oblidat mencionar que, a causa de l'aliança de les corones d'Espanya i França en la lluita contra els protestants, els Hugonots van atacar repetides vegades les valls del Pirineu: 1570, 1581, 1583, 1587, 1596, 1598, uns fets que no els van atreure les simpaties dels seus habitants (8). I en la seva passió per presentar-nos als Hugonots com la punta de llança de la cultura del treball i de l'empresa, també han oblidat dir-nos que, en arribar barrejats amb altres immigrants a Catalunya, una part d'ells va haver de fer front a una situació d'extrema pobresa. Si al Baix Llobregat hom parlava d'una alta presència de gent pobra que es dedicava als assalts i robatoris de tota mena (9), a la resta del país molts d'ells van engreixar els rangs d'un bandolerisme endèmic.
Cognoms
Com a resultat de les migracions anteriors al s. XV, a la Catalunya medieval ja hi havia cognoms occitans que hom ha acabat associant com a catalans: aquest seria el cas del meu cognom (10) (11).
També tenen un origen occità cognoms: com Badia, Ballart, Castells, Jané, Marsé, Pons, Soley o Vergés, per posar alguns uns exemples. En altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans, per exemple: Anglada, Boïgues, Bonet, Creus, Duran, Font, Montagut, Planes, Ribera, Riu, Serra... També va haver-hi canvis de cognom, voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya.
Gavatxos
Amb els nous arribats van arribar també noves paraules que no m'atreveixo a dir que enriquissin la llengua catalana. Per exemple: Gavach, utilitzada pels Gascons per referir-se als estrangers que provenien sobretot del Massís Central i parlaven un dialecte del francès. Fos on fos utilitzat, aquest terme pejoratiu 'Gavatx, Gavach, Gavache, Gabaï, Gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar.
A Wikipedia (12) ens expliquen com canviava el seu significat segons on s'utilitzés:
- A Catalunya, els Gavatxos eren tots aquells que venien del nord. Originàriament aquest terme s'adreçava als immigrats occitans que exercien els oficis de la més baixa reputació.
- A la Catalunya Nord, els Gavatxos eren tots els llenguadocians.
- Al Llenguadoc, els Gavaches eren les persones de parla occitana que venien de zones de l'interior i del nord del país, de llocs isolats i muntanyosos, amb marcat caràcter rural, com el Gavaldà i l'Alvèrnia.
- A la Gironda meridional (a l'extrem nord de la Gascunya, la terra dels gascons), els Gavaches eren els veïns del nord, és a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime, que eren de parla francesa, i no pas occitana.
Una altra 'contribució' a la llengua catalana dels nouvinguts va ser el terme de Xarnego, utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (13). Amb l'arribada dels Gascons a Catalunya es va importar aquest terme, que es va acabar utilitzant per estigmatitzar als fills de parelles mixtes.
Venim del nord, tornem del sud
Hom podia doncs tractar de gavatxos als veïns del nord i, al mateix temps, ser tractat de gavatxos pels veïns del sud.
Probablement molts dels descendents de la immigració occitana van tornar a les seves terres d'origen en les diferents onades d'emigració per causes econòmiques del s. XX. Amb tota seguretat, molts dels seus descendents, estaven entre els centenars de milers de refugiats que van travessar la frontera a la fi de la Guerra Civil (14) (15). Uns i altres, també els immigrants espanyols, serien designats amb el nom d'Espingouins (16) pels imbècils que hom pot trobar per tot arreu.
No crec que hi hagués gaires descendents de la immigració occitana que es trobessin entre els milers que van emigrar com a colons als camps d'Algèria (17): principalment des de Menorca i la zona d'Alacant (18). En tot cas, quan França els va repatriar durant la descolonització, van ser rebuts amb el nom de Pieds-noirs (19) fins i tot pels descendents de comunitats que van instal·lar-se a França segles després que els seus avantpassats deixessin les terres d'Occitània.
Així doncs, recordant el vídeo de Momondo amb què vaig obrir els articles d'aquesta sèrie (20), una de les grans paradoxes de la immigració occitana a Catalunya és que, molts dels descendents d'aquells Gavatxos que havien aplicat indiscriminadament el nom de Xarnegos als fills de la immigració d'origen espanyol, es van veure tractats d'Espingouins (16) o de Pieds-noirs (19) quan van tornar a les terres dels seus avantpassats.
Segurament no els servirà de gran cosa si els dic que a la Suisse Romande (la Suïssa francòfona) hom coneix els francesos com Frouzes i Shadoks (21), entre altres coses. Als suïssos alemanys, que anomenen als Romands Welsches (22), aquí se'ls coneix com a Totos i Bourbines (23). I als alemanys, com a altres països francòfons: Boches i Schleus (24), entre altres coses.
Decididament, el racisme és una imbecil·litat.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1), publicat en aquest blog el 14.10.2020
- Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia.
- Jordi Jiménez: Sergi Grau: "La imatge romàntica que tenim dels càtars a Catalunya és falsa", nacional.cat, 27.07.2017
- Wikipedia: Gascó. Els mots gascó (en occità: gascon) i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Però qualsevol identificació entre el gascó i l'euskera sembla que s'atura aquí (veure Sustrato vasco en lenguas romances)
- Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348), Universitat de Barcelona, 11.06.2013
- Marc Pons: Els altres refugiats: occitans a Catalunya el 1500, nacional.cat, 08.05.2016
- Les huguenots: Musée national suisse
- Miquel Amengual-Bibiloni, Joana Maria Pujadas-Mora: Orígens i destins de la immigració francesa a l’àrea de Barcelona (1481-1643). Aportacions a partir de la Barcelona Historical Marriage Database, Universitat Autònoma de Barcelona. Centre d’Estudis Demogràfics, Manuscrits. Revista d’Història Moderna 34, 2016 pp 35-61
- Ernest Belenguer: Bandolers, bandositats i poder reial a Catalunya entre els segles XVI i XVII, Universitat de Barcelona, Catalan Historical Review, 8: 149-160 (2015)Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. DOI: 10.2436/20.1000.01.114.2013-407X
- Geneanet: Guasch, Gasc, Gasch. Celui qui est originaire du Pays basque ou de Gascogne. Variante: Guasch. Formes similaires : Gascó, Gascón (Catalogne, Espagne), Gasco (Piémont, Ligurie). || GUASCH: Origen i significat, surnames.org
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1), publicat en aquest blog el 14.10.2020
- Wikipedia: Gavatx [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Xarnego [en] [fr] [es] [ca]
- Un siglo de inmigración española en Francia, Crònicas de emigración, Grupo de Comunicación de Galícia en el mundo, S.L. (lectura recomanada)
- Jordi Finestres: La fi de la Guerra Civil i l'exili republicà, Sàpiens
- Wiktionary: espingouin
- Wikipedia: Inmigración española en Argelia
- M. L. Dubón Petrus: La emigración menorquina a Argelia en la primera mitad del siglo XIX. Detección y evaluación mediante análisis demográfico directo e impacto sobre la evolución posterior de la población. || Wikipedia: Pieds-noirs || Une des premières communautés à s'installer en Algérie dès le début de la colonisation, fut celle des Espagnols originaires des Baléares. L'arrière-garde du corps expéditionnaire français était stationnée à Mahón sur l'île de Minorque. Les habitants de Mahón furent donc les premiers à s'embarquer avec les navires français dès la conquête de 1830. Ces Mahonnais marquèrent profondément la région de l'Algérois et fut une communauté spécialisée dans la production de primeurs. Cette immigration fut la plus forte entre 1830 et 1845. Cette communauté s'intégrera rapidement grâce au service militaire et à l'école.
- Wiktionary: pied-noir
- Veure Venim del nord, tornem del sud (0), publicat en aquest blog el 07.10.2020
- Wiktionary: Frouze || Frouze d’un jour, Frouze toujours ! David Talerman. Travailler en Suisse, Culture suisse et intégration. || Frontaliers, chronique de la haine ordinaire, RTS, Temps présent, 10.11.2016
- Wikipedia: Welsch
- Wiktionary: Toto, Bourbine
- Wikipedia: Boche || Wiktionary: Schleu
No comments:
Post a Comment