| The Allman Brothers Band - Statesboro Blues. University Of Florida Bandshell (16.01.1982), Youtube |
Monday, November 30, 2020
the allman brothers - statesboro blues
Sunday, November 29, 2020
sarlat-la-canéda - périgord noir
| Vanessa Pontet - Les 100 lieux qu'il faut voir - Sarlat-la-Canéda - Périgord Noir, Youtube, 28.10.2019 |
Fa temps vaig enregistrar a la TV Box un film que volia veure un dia que tingués un moment per fer-ho: Meurtres à Sarlat (France 3, 18.11.2017). Aquest film fa part d'una sèrie policíaca de France 3 que m'agrada molt: Meurtres à ... . Una sèrie que, com a cada episodi, ens presenta una regió encisadora de França. Avui et proposo descobrir junts el Périgord Noir amb el vídeo amb què he obert el post d'avui.
Tornant a la sèrie Meurtres à ..., afegir que va començar les seves emissions en 2013 i que, a la diferència d'altres, pots veure els films en l'ordre que vulguis.
Cada film ens presenta una ciutat o una regió de França diferent: en general, amb uns paisatges realment brutals, i una trama d'investigació vinculada a una llegenda local, existent o inventada. Pel que fa a la trama hi ha films que són veritablement bons. Altres potser no ho són tant: i amb això no vull dir que hagi vist de dolent fins ara.
Una altra de les concessions a l'audiència francesa (i de vegades un xic fatigant per les foranes) és que la investigació gairebé sempre està dirigida per un duo d'actors coneguts (a França) que comença sempre expressant una gran rivalitat i antagonisme, lligades a una vella història. Com no podia ser d'una altra manera, els incidents que es produeixen al llarg de la investigació aniran difuminant aquesta rivalitat i, en molts casos, l'acabarà transformant en una història més o menys romàntica.
Una altra de les particularitats de la sèrie és que no mostra cap imatge violenta. Els films de la sèrie se centren en la investigació, els paisatges i, sovint, les històries romàntiques dels duos de stars que els protagonitzen. I tot i que els assassinats són freqüents, rarament són l'obra d’un serial killer.
Tornant a la sèrie Meurtres à ..., afegir que va començar les seves emissions en 2013 i que, a la diferència d'altres, pots veure els films en l'ordre que vulguis.
Cada film ens presenta una ciutat o una regió de França diferent: en general, amb uns paisatges realment brutals, i una trama d'investigació vinculada a una llegenda local, existent o inventada. Pel que fa a la trama hi ha films que són veritablement bons. Altres potser no ho són tant: i amb això no vull dir que hagi vist de dolent fins ara.
Una altra de les concessions a l'audiència francesa (i de vegades un xic fatigant per les foranes) és que la investigació gairebé sempre està dirigida per un duo d'actors coneguts (a França) que comença sempre expressant una gran rivalitat i antagonisme, lligades a una vella història. Com no podia ser d'una altra manera, els incidents que es produeixen al llarg de la investigació aniran difuminant aquesta rivalitat i, en molts casos, l'acabarà transformant en una història més o menys romàntica.
Una altra de les particularitats de la sèrie és que no mostra cap imatge violenta. Els films de la sèrie se centren en la investigació, els paisatges i, sovint, les històries romàntiques dels duos de stars que els protagonitzen. I tot i que els assassinats són freqüents, rarament són l'obra d’un serial killer.
| Meurtres à Sarlat, France 3, 18.11.2017, Youtube, 24.02.2020 |
Friday, November 27, 2020
leslie nielssen ens va deixar fa deu anys
| Peter Noone - I'm Into Something Good - (The Naked Gun Soundtrack, 1988), Youtube, 02.01.2017 |
Demà, 28 de novembre, farà 10 anys que Leslie Nielssen ens va deixar.
Thursday, November 26, 2020
venim del nord, tornem del sud (8)
|
El gener del 2018, Marc Pons (1) ens recordava que aquells que hom anomenava Sarraïns, eren descendents de la població iberoromana que, durant els primers segles de dominació àrab, entre el 700 i el 1000, s'havia convertit a l'islam.
Els moriscos i la llengua
Al segle XI, el geògraf i historiador andalusí Al-Udhri (2) va deixar escrit què, tot i que la població era majoritàriament musulmana, no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur", (3). Al s. XII, el geògraf i cartògraf Muhammad al-Idrisi (4), escrivia què, a Turtuxa (Tortosa) i a Lareda (Lleida), a diferència del que passava a Balansiya (València) o a Saraqusta (Saragossa), mai no havia sentit ningú parlar en àrab, tampoc en amazic.
És molt probable que aquells andalusins parlessin una evolució local del llatí vulgar que, si va existir -no hi ha però cap testimoni documental-, va desaparèixer amb la conquesta i ocupació de Tortosa i de Lleida per les tropes de Ramon Berenguer IV (cf. 1).
De fet, en el moment de la seva expulsió, la immensa majoria dels descendents dels iberoromans convertits a l'Islam que vivien al que avui coneixem com a Catalunya ni tan sols entenien l'àrab. Qualsevol que fos la llengua que parlessin, després de la conquesta dels cristians parlaven català (cf. 3). Però com va quedar clar amb la seva expulsió, hom no els considerava catalans.
L'expulsió dels moriscos: quants eren?
Fa 410 anys, el 29 de maig de 1610, entrava en vigor a Catalunya l'edicte general d'expulsió dels moriscos, signat un any abans pel rei Felip III. Segons alguns autors, a Catalunya aquella mesura va afectar un col·lectiu de 6.000 persones (quasi el 2% de la població), concentrades bàsicament a les valls baixes dels rius Segre i Ebre -la Catalunya Nova-, a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Globalment, als països de la Corona d'Aragó aquesta mesura va afectar 190.000 persones (el 20% de la població) i als de la Corona de Castella, gairebé 100.000 (el 4% de la població). Una tragèdia humana només comparable a l'expulsió dels jueus (1492) i a l'intent d'extermini del poble gitano (1751).
En 1610 el 50% dels moriscos que vivien a Catalunya es concentrava a quatre poblacions: Ascó i Benissanet (Ribera d'Ebre), i Seròs i Aitona (Segrià). Alguns autors parlen de 6.000 moriscos subjectes a l'ordre d'expulsió: un nombre molt reduït en relació amb la població de segles anteriors, degut tant a l'exili com, segons l'explicació dels 'divulgadores de mitos', al mestissatge que s'havia produït amb la població cristiana vella.
Aparentment no sóc el primer que no s'ha empassat aquesta història car, el 1611, el virrei de Catalunya: Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas (8) va encarregar una enquesta al doctor Pere Joan Hortolà (9) per identificar la situació dels moriscos que no havien sigut expulsats.
L'informe d'Hortolà va ser categòric afirmant que no hi havia diferències entre els moriscos expulsats i els que s'hi van quedar, defensant la idea que les informacions que es van fer servir per demostrar la seva integració van ser comprades, participant en aquesta corrupció els clergues de Tortosa. També va denunciar el retorn de molts moriscos que formaven part de les quadrilles de bandolers que infestaven Catalunya i que el virrei sospitava en connivència amb algunes institucions catalanes (...). Després de propugnar una nova expulsió, aquesta es va deixar córrer, promovent només l'expulsió dels retornats i el trasllat dels moriscos sospitosos a llocs amb garantia de moriscos cristianitzats 'para que tomaren exemplo'.
L'expulsió dels moriscos: la logística
La majoria dels 'divulgadores de mitos' presenten aquell edicte de Felip III com una decisió política 'espanyola' que no gaudia de gens de simpatia a Catalunya, on hi hauria una vetllada oposició a la seva aplicació. Si al principi Felip III temia que la Generalitat s’oposaria a l’expulsió al·legant que les Constitucions catalanes protegien aquells moriscos que parlaven i vivien en català, ràpidament es va adonar que aquestes preocupacions eren infundades. Més encara quan va rebre una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven amb entusiasme (cf. 7):
Als moriscos que, per diferents motius, no havien arribat a un acord amb els clergues se'ls va desnonar de les seves cases i de les seves terres: a Aitona 724 habitants de 725, a Serós 783 de 792 (11) ... Al proper article de la sèrie veurem com se'ls hi van afegir els moriscos de l'Aragó i de València, custodiats com a delinqüents i conduïts, en unes condicions infrahumanes, fins a La Ràpita i embarcats amb destinació a Tunísia.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Els moriscos i la llengua
Al segle XI, el geògraf i historiador andalusí Al-Udhri (2) va deixar escrit què, tot i que la població era majoritàriament musulmana, no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur", (3). Al s. XII, el geògraf i cartògraf Muhammad al-Idrisi (4), escrivia què, a Turtuxa (Tortosa) i a Lareda (Lleida), a diferència del que passava a Balansiya (València) o a Saraqusta (Saragossa), mai no havia sentit ningú parlar en àrab, tampoc en amazic.
És molt probable que aquells andalusins parlessin una evolució local del llatí vulgar que, si va existir -no hi ha però cap testimoni documental-, va desaparèixer amb la conquesta i ocupació de Tortosa i de Lleida per les tropes de Ramon Berenguer IV (cf. 1).
De fet, en el moment de la seva expulsió, la immensa majoria dels descendents dels iberoromans convertits a l'Islam que vivien al que avui coneixem com a Catalunya ni tan sols entenien l'àrab. Qualsevol que fos la llengua que parlessin, després de la conquesta dels cristians parlaven català (cf. 3). Però com va quedar clar amb la seva expulsió, hom no els considerava catalans.
L'expulsió dels moriscos: quants eren?
Fa 410 anys, el 29 de maig de 1610, entrava en vigor a Catalunya l'edicte general d'expulsió dels moriscos, signat un any abans pel rei Felip III. Segons alguns autors, a Catalunya aquella mesura va afectar un col·lectiu de 6.000 persones (quasi el 2% de la població), concentrades bàsicament a les valls baixes dels rius Segre i Ebre -la Catalunya Nova-, a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Globalment, als països de la Corona d'Aragó aquesta mesura va afectar 190.000 persones (el 20% de la població) i als de la Corona de Castella, gairebé 100.000 (el 4% de la població). Una tragèdia humana només comparable a l'expulsió dels jueus (1492) i a l'intent d'extermini del poble gitano (1751).
El baix nombre de moriscs a Catalunya no era casual. Turtuxa i Lareda (Tortosa i Lleida) eren unes ciutats que concentraven una població de 8.000 a 10.000 habitants, el doble del cens de Barcelona o de Girona (5). Però després de la seva conquesta pels mercenaris estrangers de Ramon Berenguer IV (5) ni el comte ni els seus successors no van respectar gairebé res del que es va signar en les actes de capitulació d'aquelles ciutats. Enganyats, la majoria dels moriscos d'aquella Catalunya Nova van exiliar-se molt abans de la seva expulsió: bàsicament cap als territoris musulmans del País Valencià, del baix Aragó i, en menor mesura cap a Granada (cf. 1).Fins a l’any 1525, en què tots els musulmans de la Corona d’Aragó van ser obligats a convertir-se al cristianisme, els moriscos que no van marxar van ser obligats a pagar la pràctica de la seva fe amb unes condicions socials i jurídiques que els equiparaven a les dels pagesos de remença de la Catalunya Vella (cf. 1) (6).
Més enllà de l'Arcàdia meravellosa amb què els 'divulgadores de mitos' ens han presentat la Catalunya medieval, Marc Pons (cf. 1) ens recorda que el règim polític i el model econòmic catalans de la baixa Edat Mitjana descansaven en bona part sobre la brutal explotació econòmica i jurídica de la pagesia de remença de la Catalunya Vella i de la pagesia morisca de la Catalunya Nova.Per què va haver-hi tan pocs moriscos expulsats de Catalunya?
En 1610 el 50% dels moriscos que vivien a Catalunya es concentrava a quatre poblacions: Ascó i Benissanet (Ribera d'Ebre), i Seròs i Aitona (Segrià). Alguns autors parlen de 6.000 moriscos subjectes a l'ordre d'expulsió: un nombre molt reduït en relació amb la població de segles anteriors, degut tant a l'exili com, segons l'explicació dels 'divulgadores de mitos', al mestissatge que s'havia produït amb la població cristiana vella.
Els moriscos de l’Ebre intentaven dissoldre’s entre els cristians i passar el més desapercebuts possible. Un exemple d’esta actitud la trobem en la seua política matrimonial. Procuraven que les seues filles es casessen amb cristians vells millorant les seues dots tot el que podien, encara que fos a canvi de perdre part del seu patrimoni. Esta mescla, que per als cristians vells no deixava de ser un bon negoci, al cap dels anys va arribar a ser molt important i s’estenia a la majoria de les cases, i feia que cada vegada fos més difícil diferenciar un cristià vell d’un morisc (7).Seguint amb l'explicació dels 'divulgadores de mitos', l'enquesta feta per la Inquisició amb el propòsit de crear un cens d'expulsables va revelar que:
El grau de mestissatge era del 100% a Flix, del 82% a Tivissa i del 79% a Móra d'Ebre. L’enquesta de la Inquisició també confirmava que el català era la llengua que parlaven els moriscos que vivien a Catalunya, els quals vestien, menjaven i bevien com els cristians vells, i celebraven, si més no socialment, la litúrgia i els sagraments cristians.A la gran satisfacció d'alguns 'divulgadores de mitos', com tot això els diferenciava dels moriscos que vivien als regnes de València, Aragó, Castella o a l'antic Regne de Granada, la majoria es va poder salvar de l'expulsió.
Aparentment no sóc el primer que no s'ha empassat aquesta història car, el 1611, el virrei de Catalunya: Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas (8) va encarregar una enquesta al doctor Pere Joan Hortolà (9) per identificar la situació dels moriscos que no havien sigut expulsats.
L'informe d'Hortolà va ser categòric afirmant que no hi havia diferències entre els moriscos expulsats i els que s'hi van quedar, defensant la idea que les informacions que es van fer servir per demostrar la seva integració van ser comprades, participant en aquesta corrupció els clergues de Tortosa. També va denunciar el retorn de molts moriscos que formaven part de les quadrilles de bandolers que infestaven Catalunya i que el virrei sospitava en connivència amb algunes institucions catalanes (...). Després de propugnar una nova expulsió, aquesta es va deixar córrer, promovent només l'expulsió dels retornats i el trasllat dels moriscos sospitosos a llocs amb garantia de moriscos cristianitzats 'para que tomaren exemplo'.
L'expulsió dels moriscos: la logística
La majoria dels 'divulgadores de mitos' presenten aquell edicte de Felip III com una decisió política 'espanyola' que no gaudia de gens de simpatia a Catalunya, on hi hauria una vetllada oposició a la seva aplicació. Si al principi Felip III temia que la Generalitat s’oposaria a l’expulsió al·legant que les Constitucions catalanes protegien aquells moriscos que parlaven i vivien en català, ràpidament es va adonar que aquestes preocupacions eren infundades. Més encara quan va rebre una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven amb entusiasme (cf. 7):
“besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs”.Per cert, un detall afegit al de l'informe de Pere Joan Hortolà (cf. 9) del que tampoc no parlen gaire alguns 'divulgadores de mitos' és que les columnes de moriscos de l'Ebre, del Cinca i del Segre foren conduïdes fins a La Ràpita per tropes comandades per Gastó de Montcada i de Gralla, membre de la vella família dels Montcada i propietari d'una llarguíssima llista de títols nobiliaris que pots trobar a la base de dades de la Real Academia de la Historia (10), on també trobaràs que, entre 1610 i 1615, també va ocupar el càrrec de virrei d'Aragó.
Als moriscos que, per diferents motius, no havien arribat a un acord amb els clergues se'ls va desnonar de les seves cases i de les seves terres: a Aitona 724 habitants de 725, a Serós 783 de 792 (11) ... Al proper article de la sèrie veurem com se'ls hi van afegir els moriscos de l'Aragó i de València, custodiats com a delinqüents i conduïts, en unes condicions infrahumanes, fins a La Ràpita i embarcats amb destinació a Tunísia.
A partir de primers de juny de 1610, a la Ràpita,“en la part del Port més junta i contigua a la casa de dit monestir”, al voltant de la zona de l’actual mercat del poble, es van començar a reunir desenes de milers de persones que marxaven expulsades. A esta gentada se li havien d’afegir els soldats desplaçats al lloc, els mariners i els forçats de vint-i-cinc o trenta galeres i d’uns cent cinquanta vaixells de diverses capacitats. L’operació va durar gairebé quatre mesos i es va donar per acabada el dia 16 de setembre de 1610 en què tot va quedar “net i expedit” segons les cròniques (cf. 4, cf. 11).La majoria dels moriscos que van sortir de la Ràpita van acabar desembarcant a Tunísia.
Una de les grans paradoxes de l'edicte d'expulsió dels moriscos era que, en part, aquest es justificava per l'acusació de col·laboració i cobertura dels corsaris barbarescos que assolaven les costes del Mediterrani. El cas és què, un cop al nord de l'Africa, alguns d'aquells moriscos van optar pel camí de la pirateria com a forma de guanyar-se la vida, però també de venjança contra aquells els van expulsar de la seva terra. Es van unir al mitic pirata Barba-rossa i van atacar amb inusitada violència les costes de les Balears i del País Valencià, tot com les costes catalanes i l'Algarve portuguès. Probablement, també van atacar algunes d'aquelles galeres que els diputats de la Generalitat van posar a disposició del rei Felip III després de besar-li la mà infinites vegades (cf. 4) (12) .
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Marc Pons: Els tagarins: què se’n va fer dels moriscos catalans?, elnacional.cat, 21.01.2018
- Wikipedia: Al-Udhri [en] [fr] [es] [ca]
- Abdennur Prado: Els moriscos de Catalunya, Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català, El Periódico de Catalunya, 09.04.2009
- Wikipedia: Al-Idrissí [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Venim del nord, tornem del sud (6), publicat en aquest blog el 18.11.2020
- Wikipedia: Remences [ca] [es], Guerra dels Remences [ca] [es], Francesc de Verntallat, Bartomeu Sala | Veure també Festival Irmandiño - Moeche (2019), publicat en aquest blog l'11.08.2019
- Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per la Ràpita, Port Fangós, Blog d'història del Delta de l'Ebre
- Wikipedia: Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas
- Informaçión de testigos recibida por el doctor Pedro Joan Hortolà en execuçión de la commissión que le ha sido hecha por el exmº Sºr marqués de Almaçán etc virrey y capitan general por sumagd en el Principado de Catalunya y sus condados. Sobre los moriscos que quedaron en la expulçión que dellos se hizo en la ciudad de Tortosa y su Ribera de Hebro y los que fueron expellidos y han buelto. A Eva Serra i Puig: Els moriscos de reialenc de les Terres de l’Ebre.L’administració de Galceran Albanell,batlle i alcaid de la batllia de Tortosa(del 30 de març de 1611 al 2 de març de 1612), Manuscrits 28, 2010 103-140
- Real Academia de la Historia - DB~e: Gastón de Moncada y Gralla
- Josep M. Mir i Tomàs: Els moriscos de l'Ebre, Cinca i Segre embarcats als Alfacs i Vinaròs, Quina la fem? 20.10.2015
- Brígida Gallego-Coín: Hubo moriscos que por rebeldía se hicieron piratas, Ideal, 15.05.2009
Wednesday, November 25, 2020
indochine - nos célébrations
Cas que a tu t'agradi la New Wave, probablement no t'interessa saber què és el que jo en penso d'ella. Tampoc jo tindria gaires ganes que m'expliquessis què és el que tu li has pogut trobar. Podria ser però que, en alguns temes molt concrets d'Indochine, ens fiquéssim d'acord en alguna cosa: Nos célébrations, segur que seria un d'ells.
El mes d'agost d'enguany, Indochine presentava les celebracions del 40è aniversari de la banda amb el vídeo amb el que he obert aquest article. Un vídeo protagonitzat per un Nicola Sirkis molt més jove i sense cap de les ganyotes egocèntriques que hom li recorda des dels seus inicis als 1980's.
Nicola viatja en un tren que travessa les èpoques que han marcat els 40 anys de carrera de la banda. Per la finestra desfilen els polítics: des de François Mitterand, fins a Jacques Chirac, passant per Nelson Mandela i fins i tot Donald Trump. El tren continua el seu recorregut per un mur de Berlín caigut a terra, per arribar després al reconeixement del matrimoni per a tothom. El clip també fa un homenatge als artistes Serge Gainsbourg i David Bowie.
Quina llàstima que l'homenatge no s'hagi estès als artistes que han fet aquest vídeo genial del qual, segurament per qüestions de Copyright, només coneixem el nom de la seva productora.
El mes d'agost d'enguany, Indochine presentava les celebracions del 40è aniversari de la banda amb el vídeo amb el que he obert aquest article. Un vídeo protagonitzat per un Nicola Sirkis molt més jove i sense cap de les ganyotes egocèntriques que hom li recorda des dels seus inicis als 1980's.
Nicola viatja en un tren que travessa les èpoques que han marcat els 40 anys de carrera de la banda. Per la finestra desfilen els polítics: des de François Mitterand, fins a Jacques Chirac, passant per Nelson Mandela i fins i tot Donald Trump. El tren continua el seu recorregut per un mur de Berlín caigut a terra, per arribar després al reconeixement del matrimoni per a tothom. El clip també fa un homenatge als artistes Serge Gainsbourg i David Bowie.
Quina llàstima que l'homenatge no s'hagi estès als artistes que han fet aquest vídeo genial del qual, segurament per qüestions de Copyright, només coneixem el nom de la seva productora.
Tuesday, November 24, 2020
venim del nord, tornem del sud (7)
|
Avui m'agradaria parlar-te d'un tema del qual tampoc no ens han parlat gaire: les migracions occitanes a Catalunya (1).
Renovació biològica de Catalunya
Potser ja saps que la terrible Pesta Negra del segle XIV va delmar la població catalana d'un 25%. Altres epidèmies van seguir delmant la població de Catalunya durant els segles XV, XVI i XVII. Però malgrat el buit demogràfic provocat per aquestes epidèmies, les sequeres i les males collites. També malgrat l'extermini i/o deportació de les comunitats jueves del país, a les que s'acusava de causar aquestes epidèmies i malgrat l'expulsió anys més tard dels moriscos, la població de Catalunya va més que duplicar (112%) entre 1500 i 1700 gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana (2).
Deixant de banda un discutit impacte de la migració dels Càtars (3), hom considera que la primera onada d'immigrants occitans que va arribar a Catalunya a finals del s. XV estava constituïda per Gascons (4). Primer van arribar els homes, i després famílies senceres. Tot i que la majoria van acabar treballant com a mossos, parcers i masovers a les cases pairals, aquells immigrants també practicaven altres oficis, com ara fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis on era remarcable la presència dels nouvinguts (5).
Durant el s. XVI va arribar una segona onada d'immigrants occitans. En aquest cas eren refugiats de les persecucions religioses lligades a la Guerra dels 30 anys (6), que van enfrontar una França que aspirava a liderar el bloc catòlic i una Anglaterra que aspirava a fer-ho en el bloc protestant. Occitània es va convertir en un infern i, entre els anys 1589 i 1635, es va produir una entrada massiva de refugiats que es van instal·lar preferentment als pobles del Baix Llobregat i del Maresme. En alguns pobles van esdevenir la població majoritària. I a viles com la de Mataró i les del pla de Barcelona representaven gairebé la meitat de la població. Cinquanta anys més tard, Catalunya havia duplicat la població.
Sobre els Hugonots
Ignorant, per motius que desconec i que no m'interessen gaire, que la Catalunya medieval va ser una important potència comercial a la Mediterrània, alguns 'divulgadores de mitos' es refereixen als refugiats Hugonots de la segona onada d'immigrants occitans com el grup que va llegar al país una cultura de treball i d’empresa, sacsejant uns catalans que, abans de la seva arribada, no serien sinó una colla de 'mandrosos i informals'. Es un discurs que conec perfectament perquè també s'utilitza a Suïssa, com si la Reforma Protestant hagués estat esperant l'arribada dels Hugonots per imposar-se a un país que estaria en anestèsia total abans de la seva arribada (7).
En tot cas, els nostres 'divulgadores de mitos' semblen haver oblidat mencionar que, a causa de l'aliança de les corones d'Espanya i França en la lluita contra els protestants, els Hugonots van atacar repetides vegades les valls del Pirineu: 1570, 1581, 1583, 1587, 1596, 1598, uns fets que no els van atreure les simpaties dels seus habitants (8). I en la seva passió per presentar-nos als Hugonots com la punta de llança de la cultura del treball i de l'empresa, també han oblidat dir-nos que, en arribar barrejats amb altres immigrants a Catalunya, una part d'ells va haver de fer front a una situació d'extrema pobresa. Si al Baix Llobregat hom parlava d'una alta presència de gent pobra que es dedicava als assalts i robatoris de tota mena (9), a la resta del país molts d'ells van engreixar els rangs d'un bandolerisme endèmic.
Cognoms
Com a resultat de les migracions anteriors al s. XV, a la Catalunya medieval ja hi havia cognoms occitans que hom ha acabat associant com a catalans: aquest seria el cas del meu cognom (10) (11).
També tenen un origen occità cognoms: com Badia, Ballart, Castells, Jané, Marsé, Pons, Soley o Vergés, per posar alguns uns exemples. En altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans, per exemple: Anglada, Boïgues, Bonet, Creus, Duran, Font, Montagut, Planes, Ribera, Riu, Serra... També va haver-hi canvis de cognom, voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya.
Gavatxos
Amb els nous arribats van arribar també noves paraules que no m'atreveixo a dir que enriquissin la llengua catalana. Per exemple: Gavach, utilitzada pels Gascons per referir-se als estrangers que provenien sobretot del Massís Central i parlaven un dialecte del francès. Fos on fos utilitzat, aquest terme pejoratiu 'Gavatx, Gavach, Gavache, Gabaï, Gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar.
A Wikipedia (12) ens expliquen com canviava el seu significat segons on s'utilitzés:
Una altra 'contribució' a la llengua catalana dels nouvinguts va ser el terme de Xarnego, utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (13). Amb l'arribada dels Gascons a Catalunya es va importar aquest terme, que es va acabar utilitzant per estigmatitzar als fills de parelles mixtes.
Venim del nord, tornem del sud
Hom podia doncs tractar de gavatxos als veïns del nord i, al mateix temps, ser tractat de gavatxos pels veïns del sud.
Probablement molts dels descendents de la immigració occitana van tornar a les seves terres d'origen en les diferents onades d'emigració per causes econòmiques del s. XX. Amb tota seguretat, molts dels seus descendents, estaven entre els centenars de milers de refugiats que van travessar la frontera a la fi de la Guerra Civil (14) (15). Uns i altres, també els immigrants espanyols, serien designats amb el nom d'Espingouins (16) pels imbècils que hom pot trobar per tot arreu.
No crec que hi hagués gaires descendents de la immigració occitana que es trobessin entre els milers que van emigrar com a colons als camps d'Algèria (17): principalment des de Menorca i la zona d'Alacant (18). En tot cas, quan França els va repatriar durant la descolonització, van ser rebuts amb el nom de Pieds-noirs (19) fins i tot pels descendents de comunitats que van instal·lar-se a França segles després que els seus avantpassats deixessin les terres d'Occitània.
Així doncs, recordant el vídeo de Momondo amb què vaig obrir els articles d'aquesta sèrie (20), una de les grans paradoxes de la immigració occitana a Catalunya és que, molts dels descendents d'aquells Gavatxos que havien aplicat indiscriminadament el nom de Xarnegos als fills de la immigració d'origen espanyol, es van veure tractats d'Espingouins (16) o de Pieds-noirs (19) quan van tornar a les terres dels seus avantpassats.
Segurament no els servirà de gran cosa si els dic que a la Suisse Romande (la Suïssa francòfona) hom coneix els francesos com Frouzes i Shadoks (21), entre altres coses. Als suïssos alemanys, que anomenen als Romands Welsches (22), aquí se'ls coneix com a Totos i Bourbines (23). I als alemanys, com a altres països francòfons: Boches i Schleus (24), entre altres coses.
Decididament, el racisme és una imbecil·litat.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Renovació biològica de Catalunya
Potser ja saps que la terrible Pesta Negra del segle XIV va delmar la població catalana d'un 25%. Altres epidèmies van seguir delmant la població de Catalunya durant els segles XV, XVI i XVII. Però malgrat el buit demogràfic provocat per aquestes epidèmies, les sequeres i les males collites. També malgrat l'extermini i/o deportació de les comunitats jueves del país, a les que s'acusava de causar aquestes epidèmies i malgrat l'expulsió anys més tard dels moriscos, la població de Catalunya va més que duplicar (112%) entre 1500 i 1700 gràcies a les diferents vagues de la immigració occitana (2).
Deixant de banda un discutit impacte de la migració dels Càtars (3), hom considera que la primera onada d'immigrants occitans que va arribar a Catalunya a finals del s. XV estava constituïda per Gascons (4). Primer van arribar els homes, i després famílies senceres. Tot i que la majoria van acabar treballant com a mossos, parcers i masovers a les cases pairals, aquells immigrants també practicaven altres oficis, com ara fusters, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc. Sols a la ciutat de Barcelona, hom va inventariar una vintena d'oficis on era remarcable la presència dels nouvinguts (5).
Durant el s. XVI va arribar una segona onada d'immigrants occitans. En aquest cas eren refugiats de les persecucions religioses lligades a la Guerra dels 30 anys (6), que van enfrontar una França que aspirava a liderar el bloc catòlic i una Anglaterra que aspirava a fer-ho en el bloc protestant. Occitània es va convertir en un infern i, entre els anys 1589 i 1635, es va produir una entrada massiva de refugiats que es van instal·lar preferentment als pobles del Baix Llobregat i del Maresme. En alguns pobles van esdevenir la població majoritària. I a viles com la de Mataró i les del pla de Barcelona representaven gairebé la meitat de la població. Cinquanta anys més tard, Catalunya havia duplicat la població.
Sobre els Hugonots
Ignorant, per motius que desconec i que no m'interessen gaire, que la Catalunya medieval va ser una important potència comercial a la Mediterrània, alguns 'divulgadores de mitos' es refereixen als refugiats Hugonots de la segona onada d'immigrants occitans com el grup que va llegar al país una cultura de treball i d’empresa, sacsejant uns catalans que, abans de la seva arribada, no serien sinó una colla de 'mandrosos i informals'. Es un discurs que conec perfectament perquè també s'utilitza a Suïssa, com si la Reforma Protestant hagués estat esperant l'arribada dels Hugonots per imposar-se a un país que estaria en anestèsia total abans de la seva arribada (7).
En tot cas, els nostres 'divulgadores de mitos' semblen haver oblidat mencionar que, a causa de l'aliança de les corones d'Espanya i França en la lluita contra els protestants, els Hugonots van atacar repetides vegades les valls del Pirineu: 1570, 1581, 1583, 1587, 1596, 1598, uns fets que no els van atreure les simpaties dels seus habitants (8). I en la seva passió per presentar-nos als Hugonots com la punta de llança de la cultura del treball i de l'empresa, també han oblidat dir-nos que, en arribar barrejats amb altres immigrants a Catalunya, una part d'ells va haver de fer front a una situació d'extrema pobresa. Si al Baix Llobregat hom parlava d'una alta presència de gent pobra que es dedicava als assalts i robatoris de tota mena (9), a la resta del país molts d'ells van engreixar els rangs d'un bandolerisme endèmic.
Cognoms
Com a resultat de les migracions anteriors al s. XV, a la Catalunya medieval ja hi havia cognoms occitans que hom ha acabat associant com a catalans: aquest seria el cas del meu cognom (10) (11).
També tenen un origen occità cognoms: com Badia, Ballart, Castells, Jané, Marsé, Pons, Soley o Vergés, per posar alguns uns exemples. En altres casos, els cognoms occitans eren idèntics als cognoms catalans, per exemple: Anglada, Boïgues, Bonet, Creus, Duran, Font, Montagut, Planes, Ribera, Riu, Serra... També va haver-hi canvis de cognom, voluntaris o imposats, com per exemple, el cognom Montesquieu, que passava a anomenar-se Montesquiu a Catalunya.
Gavatxos
Amb els nous arribats van arribar també noves paraules que no m'atreveixo a dir que enriquissin la llengua catalana. Per exemple: Gavach, utilitzada pels Gascons per referir-se als estrangers que provenien sobretot del Massís Central i parlaven un dialecte del francès. Fos on fos utilitzat, aquest terme pejoratiu 'Gavatx, Gavach, Gavache, Gabaï, Gabacho', sempre designava una persona estrangera, vinguda del nord, rústega, muntanyenca i grollera en les maneres i en el parlar.
A Wikipedia (12) ens expliquen com canviava el seu significat segons on s'utilitzés:
- A Catalunya, els Gavatxos eren tots aquells que venien del nord. Originàriament aquest terme s'adreçava als immigrats occitans que exercien els oficis de la més baixa reputació.
- A la Catalunya Nord, els Gavatxos eren tots els llenguadocians.
- Al Llenguadoc, els Gavaches eren les persones de parla occitana que venien de zones de l'interior i del nord del país, de llocs isolats i muntanyosos, amb marcat caràcter rural, com el Gavaldà i l'Alvèrnia.
- A la Gironda meridional (a l'extrem nord de la Gascunya, la terra dels gascons), els Gavaches eren els veïns del nord, és a dir, de la Gironda septentrional, de la Charente Maritime, que eren de parla francesa, i no pas occitana.
Una altra 'contribució' a la llengua catalana dels nouvinguts va ser el terme de Xarnego, utilitzat pels gascons per referir-se als mestissos o als forasters que no s'havien adaptat a la cultura local (13). Amb l'arribada dels Gascons a Catalunya es va importar aquest terme, que es va acabar utilitzant per estigmatitzar als fills de parelles mixtes.
Venim del nord, tornem del sud
Hom podia doncs tractar de gavatxos als veïns del nord i, al mateix temps, ser tractat de gavatxos pels veïns del sud.
Probablement molts dels descendents de la immigració occitana van tornar a les seves terres d'origen en les diferents onades d'emigració per causes econòmiques del s. XX. Amb tota seguretat, molts dels seus descendents, estaven entre els centenars de milers de refugiats que van travessar la frontera a la fi de la Guerra Civil (14) (15). Uns i altres, també els immigrants espanyols, serien designats amb el nom d'Espingouins (16) pels imbècils que hom pot trobar per tot arreu.
No crec que hi hagués gaires descendents de la immigració occitana que es trobessin entre els milers que van emigrar com a colons als camps d'Algèria (17): principalment des de Menorca i la zona d'Alacant (18). En tot cas, quan França els va repatriar durant la descolonització, van ser rebuts amb el nom de Pieds-noirs (19) fins i tot pels descendents de comunitats que van instal·lar-se a França segles després que els seus avantpassats deixessin les terres d'Occitània.
Així doncs, recordant el vídeo de Momondo amb què vaig obrir els articles d'aquesta sèrie (20), una de les grans paradoxes de la immigració occitana a Catalunya és que, molts dels descendents d'aquells Gavatxos que havien aplicat indiscriminadament el nom de Xarnegos als fills de la immigració d'origen espanyol, es van veure tractats d'Espingouins (16) o de Pieds-noirs (19) quan van tornar a les terres dels seus avantpassats.
Segurament no els servirà de gran cosa si els dic que a la Suisse Romande (la Suïssa francòfona) hom coneix els francesos com Frouzes i Shadoks (21), entre altres coses. Als suïssos alemanys, que anomenen als Romands Welsches (22), aquí se'ls coneix com a Totos i Bourbines (23). I als alemanys, com a altres països francòfons: Boches i Schleus (24), entre altres coses.
Decididament, el racisme és una imbecil·litat.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1), publicat en aquest blog el 14.10.2020
- Albert Manent: La immigració occitana a Catalunya. Societat Catalana de Genealogia.
- Jordi Jiménez: Sergi Grau: "La imatge romàntica que tenim dels càtars a Catalunya és falsa", nacional.cat, 27.07.2017
- Wikipedia: Gascó. Els mots gascó (en occità: gascon) i basc tenen el mateix origen etimològic: vascon. Però qualsevol identificació entre el gascó i l'euskera sembla que s'atura aquí (veure Sustrato vasco en lenguas romances)
- Oriol Ubach Borbonès: L'immigració a Barcelona després de la Pesta Negra (1348), Universitat de Barcelona, 11.06.2013
- Marc Pons: Els altres refugiats: occitans a Catalunya el 1500, nacional.cat, 08.05.2016
- Les huguenots: Musée national suisse
- Miquel Amengual-Bibiloni, Joana Maria Pujadas-Mora: Orígens i destins de la immigració francesa a l’àrea de Barcelona (1481-1643). Aportacions a partir de la Barcelona Historical Marriage Database, Universitat Autònoma de Barcelona. Centre d’Estudis Demogràfics, Manuscrits. Revista d’Història Moderna 34, 2016 pp 35-61
- Ernest Belenguer: Bandolers, bandositats i poder reial a Catalunya entre els segles XVI i XVII, Universitat de Barcelona, Catalan Historical Review, 8: 149-160 (2015)Institut d’Estudis Catalans, Barcelona. DOI: 10.2436/20.1000.01.114.2013-407X
- Geneanet: Guasch, Gasc, Gasch. Celui qui est originaire du Pays basque ou de Gascogne. Variante: Guasch. Formes similaires : Gascó, Gascón (Catalogne, Espagne), Gasco (Piémont, Ligurie). || GUASCH: Origen i significat, surnames.org
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1), publicat en aquest blog el 14.10.2020
- Wikipedia: Gavatx [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Xarnego [en] [fr] [es] [ca]
- Un siglo de inmigración española en Francia, Crònicas de emigración, Grupo de Comunicación de Galícia en el mundo, S.L. (lectura recomanada)
- Jordi Finestres: La fi de la Guerra Civil i l'exili republicà, Sàpiens
- Wiktionary: espingouin
- Wikipedia: Inmigración española en Argelia
- M. L. Dubón Petrus: La emigración menorquina a Argelia en la primera mitad del siglo XIX. Detección y evaluación mediante análisis demográfico directo e impacto sobre la evolución posterior de la población. || Wikipedia: Pieds-noirs || Une des premières communautés à s'installer en Algérie dès le début de la colonisation, fut celle des Espagnols originaires des Baléares. L'arrière-garde du corps expéditionnaire français était stationnée à Mahón sur l'île de Minorque. Les habitants de Mahón furent donc les premiers à s'embarquer avec les navires français dès la conquête de 1830. Ces Mahonnais marquèrent profondément la région de l'Algérois et fut une communauté spécialisée dans la production de primeurs. Cette immigration fut la plus forte entre 1830 et 1845. Cette communauté s'intégrera rapidement grâce au service militaire et à l'école.
- Wiktionary: pied-noir
- Veure Venim del nord, tornem del sud (0), publicat en aquest blog el 07.10.2020
- Wiktionary: Frouze || Frouze d’un jour, Frouze toujours ! David Talerman. Travailler en Suisse, Culture suisse et intégration. || Frontaliers, chronique de la haine ordinaire, RTS, Temps présent, 10.11.2016
- Wikipedia: Welsch
- Wiktionary: Toto, Bourbine
- Wikipedia: Boche || Wiktionary: Schleu
Monday, November 23, 2020
placebo - where is my mind (live in paris, 2003)
| Placebo - Where Is My Mind - Live (HD), Youtube, 05.04.2011 Soulmates Never Die (Live in Paris 2003), Palais Omnisports de Paris. Feat Frank Black (Pixies) |
Sunday, November 22, 2020
les barcelones rebels
| BaboonGraphics - El Somni Igualitari de Les Barcelones Rebels, Youtube, 08.06.2015 |
Poques vegades una ciutat ha estat en mans de la seva gent. Barcelona algunes vegades, poques, però amb tal intensitat que el record d’aquella alba, d’aquella festa solidària al llarg dels dies o setmanes, encara els obsessiona. A ells per provar-ho una altra vegada i als seus enemics per evitar-ho.
El temor que aquestes gents tornin a ocupar la seva ciutat, a ocupar-se d’elles mateixes, uneix en contra a tots els partidaris de la mort: capital, estat, església, exèrcit … mentre que l’ànsia perquè allò torni ha mantingut en rebel·lia a la part més decidida i més festiva d’aquest poble… i en l’espera del proper intent, a tots els partidaris de la vida.
Més informació a:
El temor que aquestes gents tornin a ocupar la seva ciutat, a ocupar-se d’elles mateixes, uneix en contra a tots els partidaris de la mort: capital, estat, església, exèrcit … mentre que l’ànsia perquè allò torni ha mantingut en rebel·lia a la part més decidida i més festiva d’aquest poble… i en l’espera del proper intent, a tots els partidaris de la vida.
Més informació a:
- Versión en español: BaboonGraphics - El Sueño Igualitario De Las Barcelonas Rebeldes
- Rastros de rostros. WordPress. Vimeo.
- El somni igualitari de les Barcelones rebels, CGT València, 10.06.2015
- Gerard Horta: Les Barcelones rebels: el somni igualitari, Vilaweb, 23.11.2015
- El sueño igualitario de las barcelonas rebeldes, Todo por hacer, Septiembre 2020
Friday, November 20, 2020
you'll never walk alone
| Betontod - Freunde [Offizielles Video], Youtube, 14.10.2016 |
Un tema molt guapo d'un grup alemany que m'agrada molt: Betontod.
Un vídeo molt emocionant en fase amb la seva lletra.
Un vídeo molt emocionant en fase amb la seva lletra.
Wir bleiben Freunde, für immer.
- Serem amics per sempre.
Zeiten ändern sich, doch sie ändern nichts,
- Els temps canvien, pero no canviaran res.
Wir bleiben Freunde, für immer.
- Sempre serem amics.
Werden wir zusammen steh'n.
- Sempre estarem junts.
Thursday, November 19, 2020
vulgaires machins
Podria dir que ha estat una llàstima no haver descobert fins aquest estiu aquesta banda de punk rock de Quebec: Vulgaires Machins. Però, què diable! estic content d'haver-ho fet perquè tenen uns temes d'una canya i unes lletres brutals que avui m'agradaria compartir amb tu.
Lletres de temes com la de Un Vote De Moins, contra la política de Stephen Harper i el partit Conservador, Le Mythe de la démocratie (no et perdis l'acústic en directe!), Aneantir le dogme i d'altres més introspectives com Et même si, amb una touche acoustique country que adoro. O com la de Parasites, amb el que tanco el post d'avui: pots trobar-la a Genius.com
Nous sommes des parasites
Nous sommes des putes
Nous ne sommes qu’un prétexte
Pour vous faire regarder de la pub (nda publicité)
(...)
Nous sommes la crosse du siècle
Nous sommes l’industrie du disque
Ce qu’on a payé 3,07 $
On vous le vend 30,58 $
Nous sommes des parasites
Nous sommes des putes
Nous ne sommes qu’un prétexte
Pour vous faire avaler de la pub
Nous sommes des parasites
Comme le calme avant l’orage
J’ai la conscience en otage
Lletres de temes com la de Un Vote De Moins, contra la política de Stephen Harper i el partit Conservador, Le Mythe de la démocratie (no et perdis l'acústic en directe!), Aneantir le dogme i d'altres més introspectives com Et même si, amb una touche acoustique country que adoro. O com la de Parasites, amb el que tanco el post d'avui: pots trobar-la a Genius.com
Nous sommes des parasites
Nous sommes des putes
Nous ne sommes qu’un prétexte
Pour vous faire regarder de la pub (nda publicité)
(...)
Nous sommes la crosse du siècle
Nous sommes l’industrie du disque
Ce qu’on a payé 3,07 $
On vous le vend 30,58 $
Nous sommes des parasites
Nous sommes des putes
Nous ne sommes qu’un prétexte
Pour vous faire avaler de la pub
Nous sommes des parasites
Comme le calme avant l’orage
J’ai la conscience en otage
| Vulgaires Machins - Être un comme, Youtube, 27.05.2008 |
| Vulgaires Machins - Parasites, Youtube, 19.02.2010 |
Wednesday, November 18, 2020
venim del nord, tornem del sud (6)
| Tortosa Turisme - 4K - Tortosa, ciutat de castells i muralles, Youtube |
Els 'divulgadores de mitos' (1) i les seves llegendes sobre reconquestes, no li han dedicat un gran interès al passat musulmà del què avui coneixem amb el nom de Catalunya. Però ningú s'ho hauria de prendre malament. Tampoc han dit mai gran cosa sobre els atacs vikings al Rosselló i a l'Empordà de l'any 859 (2) o la ràtzia hongaresa del 942 (3).
El relat dels 'divulgadores de mitos' només ens parla de guerres entre Catalans i Sarraïns. I no admet distraccions inútils que ens puguin fer pensar que, finalment, més enllà d'una èpica d'anar per casa, els exèrcits a sou dels nobles carolingis i els seus descendents o, si ho preferiu, dels comtes catalans, no eren gaire més poderosos que el grup de cavallers de Monty Python and the Holy Grail (1975) .
Ja posats, el relat oficial tampoc ha fet mai un gran esforç per dir-nos que, 174 anys després d'haver passat a sang i foc l'Empordà i el Rosselló, els descendents d'aquells vikings van prendre possessió el 1116 de Tarraquna (Tarragona), passant a exercir un poder que estava subjecte únicament a l’autoritat del comte Ramon Berenguer III.
La prova que el domini territorial no estava gens clar la tenim en què, dos anys abans que els vikings ocupessin Tarraquna, els almoràvits van assetjar Barcelona, fent que una expedició a les Balears hagués de girar cua a correcuita, per a defensar la vila i el comtat (6).
Hom ha intentat decorar la conquesta vikinga de Tarraquna (Tarragona) dient que els vikings van ocupar Tarraquna en 1116 enarborant la senyera (7). I res a fer si la primera notícia que hom té de la senyera és a un segell de cera l'any 1150, sota Ramon Berenguer IV (8). Clar què, també han oblidat de dir-nos alguna cosa sobre què va passar amb aquells vikings mesos més tard, quan els almoràvits van recuperar Tarraquna i la van conservar fins que Ramon Berenguer IV de Barcelona la va ocupar el 30 de desembre de 1148, amb les mateixes tropes mercenàries amb què s'apoderaria més tard de Turtuixa (Tortosa) (9).
Tarraquna no es podia comparar amb Turtuixa. La ciutat, que en temps dels romans s'anomenava Dertosa, tenia una grandària modesta (més o menys com la de Barcino) però d’una importància cabdal: es trobava a la intersecció de la Via Augusta amb el riu Iber (Ebre) i posseïa un port fluvial i marítim car, en aquella època, el Delta de l'Iber no tenia les dimensions actuals i la ciutat es trobava a un estuari que l'apropava al mar (10). La desforestació de l'Aragó vindria més tard. I amb ella els sediments que van configurar un Delta que avui es troba en franca regressió per manca de sediments.
Després de l'arribada dels musulmans i la conversió a l'Islam de la majoria dels seus habitants -altres van seguir professant la fe jueva (11)-, la ciutat controlava les comunicacions cap als territoris cristians del nord i era una important via de navegació fins a Saraqusta (Saragossa). Tenia tots els serveis d'una capital andalusina: una gran mesquita -que seria substituïda posteriorment per una catedral- banys públics i mercats. La indústria de la fusta, que es nodria de les pinedes dels Ports, permetia l'activitat de les drassanes. La ciutat també va assolir una important activitat exportadora arreu de la Mediterrània.
Si la primera conquesta 'catalana' de Tarraquna va ser l'obra dels vikings, potser t'interessarà saber que, per la seva segona conquesta i la de Turtuixa, Ramon Berenguer IV va arreplegar un exèrcit de mercenaris arreu d'Europa. Mercenaris de la República de Gènova; de la vescomtessa Ermengarda de Narbona i de Guillem de Montpeller. De Bertran de Tolosa i també de l'abat Esteve de Monteflabon, que es presentaria amb un grup nombrós de croats des de Lorena. També van participar-hi les ordres dels Hospitalers i dels Templers. I a tot aquest guirigall de mercenaris, també se'ls hi va afegir un cert nombre de cavallers aragonesos, normands, anglesos (anglicós) i un reduït contingent de pisans (cf. 5).
Sobre el setge de Turtuixa i la conquesta de la ciutat et proposo llegir un bon resum a l'article que li dedica Wikipedia (cf. 5). Sobre què va passar amb la població que vivia fora de les muralles, no trobaràs gran cosa, ni per aquest setge ni per gairebé per cap altre. Tampoc sobre l'impacte ecològic de les tales brutals d'arbres realitzades pels genovesos, dedicades a la construcció de màquines de guerra. Sobre la sort que va córrer la població autòctona que vivia a Turtuixa, pots trobar coses com aquestes (14):
Com a resultat d'aquella conquesta (car els ocupants no tenien res a reconquerir a unes terres on mai no havien tingut cap arrel), la població iberoromana que s'havia convertit segles abans a l'Islam es va veure esclavitzada per tot aquell guirigall de mercenaris vinguts d'arreu d'Europa.
Tots aquells mercenaris estrangers, començant pel comte, acabarien sent part integrant i dominant d'una nova nació de la qual quedarien exclosos i espoliats els habitants autòctons que s'havien convertit segles abans a l'Islam.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
El relat dels 'divulgadores de mitos' només ens parla de guerres entre Catalans i Sarraïns. I no admet distraccions inútils que ens puguin fer pensar que, finalment, més enllà d'una èpica d'anar per casa, els exèrcits a sou dels nobles carolingis i els seus descendents o, si ho preferiu, dels comtes catalans, no eren gaire més poderosos que el grup de cavallers de Monty Python and the Holy Grail (1975) .
Ja posats, el relat oficial tampoc ha fet mai un gran esforç per dir-nos que, 174 anys després d'haver passat a sang i foc l'Empordà i el Rosselló, els descendents d'aquells vikings van prendre possessió el 1116 de Tarraquna (Tarragona), passant a exercir un poder que estava subjecte únicament a l’autoritat del comte Ramon Berenguer III.
Aquella estranya submissió podria tenir molt a veure amb el fet que, si els seus orígens carolingis ja el convertien en estranger, Ramon Berenguer III era a meitat viking. La seva mare, Mafalda de Pulla, era d’origen normand, tot com el seu avi i el seu besavi materns. Francament, crec que seria molt interessant que aquells que posen en dubte els orígens catalans de Ferran el Catòlic ens expliquessin quina era la catalanitat que hom podia trobar en l'arbre genealògic de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV (4).Tornant a la conquesta de Tarraquna (Tarragona), ni Ramon Berenguer III ni els seus ancestres no havien pogut ocupar i colonitzar abans aquelles terres. Tanmateix, segons Wikipedia (5): Tarragona era un munt de runes i va romandre deshabitada durant llargs anys, i el seu clos i el seu territori van ser dominats alternativament pels catalans i pels sarraïns (que no eren catalans, clar), o bé restaren dins la zona de separació, sotmesa a les incursions dels uns i dels altres.
La prova que el domini territorial no estava gens clar la tenim en què, dos anys abans que els vikings ocupessin Tarraquna, els almoràvits van assetjar Barcelona, fent que una expedició a les Balears hagués de girar cua a correcuita, per a defensar la vila i el comtat (6).
Hom ha intentat decorar la conquesta vikinga de Tarraquna (Tarragona) dient que els vikings van ocupar Tarraquna en 1116 enarborant la senyera (7). I res a fer si la primera notícia que hom té de la senyera és a un segell de cera l'any 1150, sota Ramon Berenguer IV (8). Clar què, també han oblidat de dir-nos alguna cosa sobre què va passar amb aquells vikings mesos més tard, quan els almoràvits van recuperar Tarraquna i la van conservar fins que Ramon Berenguer IV de Barcelona la va ocupar el 30 de desembre de 1148, amb les mateixes tropes mercenàries amb què s'apoderaria més tard de Turtuixa (Tortosa) (9).
Probablement els vikings van fugir de Tarraquna seguint l'estratègia del 'cames me valguen', però van tornar per la segona conquesta de la vila. Com no hi havia gran cosa a saquejar ni gent a qui matar o esclavitzar, l’arquebisbe de Tarragona va decidir en 1168 donar l'ordre d'assassinar al fill del cabdill dels vikings: Robert de Culley (que, com tothom sap, es tradueix al català com Robert d’Aguiló). Tres anys més tard, els germans del difunt Culley/Aguiló van decidir venjar-se empalant l'arquebisbe (cf. 7). Eren els temps d'aquella Catalunya èpica que sempre ens han presentat com una mena d'Arcàdia feliç.
|
Tarraquna no es podia comparar amb Turtuixa. La ciutat, que en temps dels romans s'anomenava Dertosa, tenia una grandària modesta (més o menys com la de Barcino) però d’una importància cabdal: es trobava a la intersecció de la Via Augusta amb el riu Iber (Ebre) i posseïa un port fluvial i marítim car, en aquella època, el Delta de l'Iber no tenia les dimensions actuals i la ciutat es trobava a un estuari que l'apropava al mar (10). La desforestació de l'Aragó vindria més tard. I amb ella els sediments que van configurar un Delta que avui es troba en franca regressió per manca de sediments.
Després de l'arribada dels musulmans i la conversió a l'Islam de la majoria dels seus habitants -altres van seguir professant la fe jueva (11)-, la ciutat controlava les comunicacions cap als territoris cristians del nord i era una important via de navegació fins a Saraqusta (Saragossa). Tenia tots els serveis d'una capital andalusina: una gran mesquita -que seria substituïda posteriorment per una catedral- banys públics i mercats. La indústria de la fusta, que es nodria de les pinedes dels Ports, permetia l'activitat de les drassanes. La ciutat també va assolir una important activitat exportadora arreu de la Mediterrània.
Si la primera conquesta 'catalana' de Tarraquna va ser l'obra dels vikings, potser t'interessarà saber que, per la seva segona conquesta i la de Turtuixa, Ramon Berenguer IV va arreplegar un exèrcit de mercenaris arreu d'Europa. Mercenaris de la República de Gènova; de la vescomtessa Ermengarda de Narbona i de Guillem de Montpeller. De Bertran de Tolosa i també de l'abat Esteve de Monteflabon, que es presentaria amb un grup nombrós de croats des de Lorena. També van participar-hi les ordres dels Hospitalers i dels Templers. I a tot aquest guirigall de mercenaris, també se'ls hi va afegir un cert nombre de cavallers aragonesos, normands, anglesos (anglicós) i un reduït contingent de pisans (cf. 5).
A Wikipedia també diuen que els nobles catalans hi eren nombrosíssims, però només afegeixen que sembla que hi havia el comte de Pallars Jussà, Arnau Mir. I afegeixen que també hi havia els ciutadans de Barcelona sota les ordres dels Montcada, que formaren un important contingent armat (cf. 5).Probablement perquè la població de Turtuixa doblava en nombre a la de Barcelona, aquell exèrcit de mercenaris es va mostrar incapaç de prendre una ciutat defensada pels seus habitants. I si no hagués sigut per la flota, el coneixement en les modernes arts de guerra i l'extraordinària motivació pel botí dels genovesos, tot aquell 'gang de carallots' hauria hagut de girar cua amb les mans buides, com ja havia passat abans amb altres setges precedents de Turtuixa (cf. 5) els anys 804, 808, 809 (12), 1092-1093, 1095 i 1097 (13).
Sobre el setge de Turtuixa i la conquesta de la ciutat et proposo llegir un bon resum a l'article que li dedica Wikipedia (cf. 5). Sobre què va passar amb la població que vivia fora de les muralles, no trobaràs gran cosa, ni per aquest setge ni per gairebé per cap altre. Tampoc sobre l'impacte ecològic de les tales brutals d'arbres realitzades pels genovesos, dedicades a la construcció de màquines de guerra. Sobre la sort que va córrer la població autòctona que vivia a Turtuixa, pots trobar coses com aquestes (14):
Amb la capitulació, la ciutat de Tortosa i els seus ciutadans musulmans s’estalviaven el saqueig de la població i s'asseguraven certs drets garantits pel poder comtal, tals com professar lliurement la seva religió, els seus llocs de culte (mesquites) i conservar íntegrament llurs propietats (...)En fi, va ser un xic més complicat que tot això car, a l'hora de repartir el pastís, o bé no va saber explicar-se massa bé quan va negociar amb els mercenaris el botí al que tindrien dret, o les matemàtiques no van ser mai el fort de Ramon Berenguer IV. En tot cas, tot aquell guirigall de mercenaris es va sentir estafat pel compte (15).
Com ja pots imaginar, les condicions pactades no foren respectades. Les mesquites es van convertir en esglésies. No solament no es van respectar els patrimonis, sinó que es va esclavitzar als musulmans i se’ls va adscriure a la terra (…) en virtut d’una colonització “internacional” i cristiana de la ciutat, amb repobladors genovesos, normands, francs, catalans o aragonesos, que van optar per quedar-se a la ciutat un cop conquerida. Per la seva banda, la família dels Montcada va apoderar-se d'un terç de la ciutat, i els genovesos van optar per quedar-se amb una illa de l'Ebre.
Com a resultat d'aquella conquesta (car els ocupants no tenien res a reconquerir a unes terres on mai no havien tingut cap arrel), la població iberoromana que s'havia convertit segles abans a l'Islam es va veure esclavitzada per tot aquell guirigall de mercenaris vinguts d'arreu d'Europa.
Tots aquells mercenaris estrangers, començant pel comte, acabarien sent part integrant i dominant d'una nova nació de la qual quedarien exclosos i espoliats els habitants autòctons que s'havien convertit segles abans a l'Islam.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Jorge Dioni: Somos la antiespaña (I): los árabes fuimos nosotros, La Marea, 12.06.2019
- Wikipedia: Expedició normanda de 859 || Marc Pons: Quan els víkings van saquejar Empúries, elnacional.cat, 04.12.2016
- Wikipedia: Ràtzia hongaresa
- Wikipedia: Ramon Berenguer IV
- Wikipedia: Setge de Turtuixa (1148)
- Wikipedia: Alí ibn Yússuf
- Marc Pons: Quan els vikings enarboraven la senyera, elnacional.cat, 27.05.2018
- Wikipedia: Senyera Reial
- Wikipedia: Turtuixa
- Eliseu T. Climent: Tortosa.Tres cultures i un riu, El Temps, 24.09.2018
- Tortosa Turisme: El Call Jueu
- Wikipedia: Setge de Turtuixa (804), Setge de Turtuixa (808), Setge de Turtuixa (809)
- Antoni Virgili: Els aragonesos en la conquesta del Baix Ebre(1148-1212), Recerques 62 (2011) 37-68, Associació Recerques. Història, Economia, Cultura ISSN 0210-380X
- Ferran Vital: La conquesta de Tortosa: la croada catalana, Sàpiens, 14.06.2011
- Antoni Virgili: La cruzada de Turtuixa y la feudalización de la región de Ṭortosa (1148-1200), Actes des rencontres de Gérone (26-27 novembre 1992) et de Rome (5-7 mai 1994), Publications de l'École Française de Rome Année 1998 241 pp. 99-121
Tuesday, November 17, 2020
travel, truth and lies unmasked
 |
Intertek Group plc és una multinacional britànica amb seu a Londres que, amb 46'000 empleats arreu del món (2019), es dedica a l'audit, inspecció i test de productes i la seva certificació.
Durant la pandèmia, Intertek va contactar amb Martin Lindstrom -un dels autors més coneguts del New York Times- per llançar un llibre electrònic de descàrrega gratuïta (punxa enllaç) amb consells per fer més segurs els viatges durant la pandèmia.
En aquesta guia pràctica: Travel, Truth and Lies Unmasked, pots descobrir, entre altres:
Pel que fa a l'espanyol llatí (punxa enllaç), si la qualitat de la traducció és francament millorable, en cap moment li treu interès a la lectura d'un llibre de 100 pàgines que em vaig llegir en dues tardes el cap de setmana del 17-18 d'octubre.
Durant la pandèmia, Intertek va contactar amb Martin Lindstrom -un dels autors més coneguts del New York Times- per llançar un llibre electrònic de descàrrega gratuïta (punxa enllaç) amb consells per fer més segurs els viatges durant la pandèmia.
En aquesta guia pràctica: Travel, Truth and Lies Unmasked, pots descobrir, entre altres:
- Quins poden ser els riscs més importants en un viatge en avió.
- Quins poden ser els llocs més contagiosos d’un aeroport.
- Quins són els tres punts més perillosos d’un avió.
- Les precaucions més importants que hem de prendre quan viatgem.
- Els llocs més oblidats (però també més contagiosos) de les habitacions de l'hotel.
Pel que fa a l'espanyol llatí (punxa enllaç), si la qualitat de la traducció és francament millorable, en cap moment li treu interès a la lectura d'un llibre de 100 pàgines que em vaig llegir en dues tardes el cap de setmana del 17-18 d'octubre.
Monday, November 16, 2020
Sunday, November 15, 2020
sea shepherd - pirates ou sauveteurs des mers
| Brut - Pirates ou sauveteurs des mers ? L'histoire de Sea Shepherd, Youtube, 04.08.2019 |
Una tarda grisa de principis de mes, estava veient un vídeo: Allein (1), d'una banda de punk rock de Düsseldorf que m'agrada molt: Rogers (2). Mentre veia el vídeo vaig fixar-me que Nico Feelish (3), guitarra de la banda, portava al T-shirt un logo amb un nom que no havia vist mai.
Vaig buscar a Google i vaig descobrir que aquell logo estava lligat a una organització ecologista de la qual no havia sentit parlar mai abans: Sea Shepherd (4).
Probablement tu ja has sentit parlar abans d'ells. Però tant si és així, com si és el primer cop que sents parlar d'ells, et proposo veure el vídeo amb què he obert aquest article (subtítols en anglès i francès). Crec que és una penya que s'ha de conèixer, estiguem d'acord o no amb les seves idees i els seus mètodes per dur-les a terme.
Vaig buscar a Google i vaig descobrir que aquell logo estava lligat a una organització ecologista de la qual no havia sentit parlar mai abans: Sea Shepherd (4).
Probablement tu ja has sentit parlar abans d'ells. Però tant si és així, com si és el primer cop que sents parlar d'ells, et proposo veure el vídeo amb què he obert aquest article (subtítols en anglès i francès). Crec que és una penya que s'ha de conèixer, estiguem d'acord o no amb les seves idees i els seus mètodes per dur-les a terme.
Friday, November 13, 2020
les cowboys fringants - l'hiver approche
| Les Cowboys Fringants - L'hiver approche, Youtube, 02.02.2018 |
Thursday, November 12, 2020
arabia's street art: klakh
En el món del Street Art hi ha el que es pot fer a certs països i el que es pot fer a d'altres. Probablement el caràcter clandestí que li coneixem a aquesta activitat a Occident no és comparable al que pot tenir a altres països (1).
Per fer ras i curt, avui m'agradaria compartir amb un tu els treballs d'aquest pintor saudita de carrer anomenat: Klakh, al vídeo amb què he obert el post. També el pots trobar Tweeter i a Instagram.
Per fer ras i curt, avui m'agradaria compartir amb un tu els treballs d'aquest pintor saudita de carrer anomenat: Klakh, al vídeo amb què he obert el post. També el pots trobar Tweeter i a Instagram.
- Ismaeel Naar: Take a look at the artwork of graffiti artist Klakh, ‘Saudi Arabia’s own Banksy’, Al Arabiya English, 08.05.2020
Wednesday, November 11, 2020
venim del nord, tornem del sud (5)
| Great Mosque of Cordoba in the 10th century, Youtube, 26.03.2020 |
Hom considera que l'expansió musulmana fora de la península aràbiga comença després de la mort de Mahoma al 632. En gairebé 100 anys l'islam, afavorit en primera instància per la debilitat de l'Imperi bizantí, es va estendre per bona part del nord de l'Àfrica, Pèrsia, la part meridional de l'Àsia Central, l'oest del subcontinent indi i bona part de la península Ibèrica, fins a ser derrotats al cor del que avui és França a la batalla de Poitiers (732) i, ja fora d'Europa, en altres batalles davant els bizantins i els hindús.
Clar que van arribar arquitectes i artesans per construir els més bells edificis del món islàmic: com ara la Mesquita de Còrdova o L'Alhambra de Granada. Però tampoc podem oblidar que hi havia arquitectes andalusins que van emigrar a altres terres musulmanes, com ara Abu Isaq Es Saheli (15), o filòsofs i metges musulmans com Averrois (16) o jueus, com Maimònides (17). Tot com una llarga llista de científics (18).
Els ports d'al-Àndalus també estaven plens de comerciants i marins que negociaven carregaments d'espècies, perfums, teixits, fruites mai abans vistes a Occident ... I molt probablement, mentre alguns d'ells menjaven tagín, altres es permetrien el luxe de menjar mel i mató, xurros o bunyols (19) Però en molt poc temps, molts d'aquells productes eren ja de producció local i la seva qualitat permetia que s'exportessin des d'aquells ports a arreu de la Mediterrània. Productes com el lli o la seda (la fibra tèxtil per excel·lència de la indústria andalusí), el fil d'or i la producció de tapissos que, per la seva qualitat, es venien a Orient a preus molt alts (20).
Arribats a aquest punt, potser val la pena recordar que la majoria de la població d'al-Àndalus era d'origen ibèric, majoritàriament convertida a l'Islam. Veurem més endavant què va acabar passant amb ells i on van acabar. Sense caure en cap tipus de xovinisme, també els estrats més elevats de la jerarquia andalusina tenia sang ibèrica a les venes, que ja és molt més del que es pot dir d'algunes monarquies cristianes.
També val la pena saber que, malgrat les al·lèrgies dels 'divulgadores de mitos' (tots!) per tot allò que no sigui un estat altament centralitzat, el període dels regnes de Taifes va marcar el més gran esplendor cultural d'Al-Àndalus (21). Sense oblidar la importància de l'activitat industrial, ni d'uns productes s'exportaven arreu de la Mediterrània. O d'unes tècniques agrícoles que estaven a anys llum del que es coneixia a Occident.
Seguim mirant aquella societat amb els ulls del present i oblidem que hi havia una sòlida xarxa urbana on destacaven ciutats com Toledo, com a punt estratègic i cultural, o d'altres com Sevilla, Saragossa, Tudela, Lleida i Calataiud. Però també Mèrida, Màlaga, Granada o València.
I si parlem de la ciutat més important en temps del Califat, cal recordar que Còrdova superava els 250 000 habitants en 935 i va superar els 400 000 l'any 1000, el va fer d'aquesta ciutat una de les més grans ciutats del món i un centre financer, cultural, artístic i comercial de primer ordre durant el segle X: la segona ciutat d'Europa després de Constantinoble. Just per comparació, l'any 1000 Barcelona tenia 1.500 habitants i no arribaria a tenir la població que tenia Còrdova fins el 1887.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Els macedonis van estendre la cultura hel·lena als territoris que van ocupar. També ho van fer els romans. Però a ningú li passa pel cap dir que els grecs eren la població majoritària d'Asia Menor, el mig Orient o Egipte. Tampoc els ciutadans romans nascuts a les ribes del Tiber eren la població majoritària a tota la Mediterrània, fins a Germània o bona part de la Gran Bretanya. Els vencedors podien imposar la seva cultura, la seva religió o, fins i tot, la seva llengua com oficials. Anar més lluny, és quelcom que crec que només s'ha fet a la península Ibèrica, considerant com a àrabs a tots aquells que un dia van decidir convertir-se a la religió musulmana.Ja hem vist a l'article precedent d'aquesta sèrie que les tropes musulmanes que van acabar amb els visigots estaven constituïdes majoritàriament per tribus Amazics (2) de molt recent islamització. Tot i que eren molt escassos, seria estúpid negar que també hi havia àrabs entre els invasors. El problema seria identificar quants àrabs van sobreviure a les guerres intestines que van tenir lloc fins a la implantació de l'emirat per Abderraman I (3).
Per exemple, els iemenites, els primers àrabs a arribar i en rebre per tots els cantons (4), tot i que ells no es defensaven gens malament (5). O fins i tot, les tropes tribals sirianes i egípcies que van ser enviades per combatre les revoltes Amazics del nord d'Africa i van acabar refugiant-se a correcuita a la península. Però jo no aniria tan lluny com per a considerar sirians i egipcis com a àrabs (6) (7).Seguint amb Abderraman I (cf 3), no seria just oblidar que el primer emir de Córdoba havia fugit de Síria buscant refugi a la tribu Amazic d'on era originaria la seva mare, una concubina esclava cristiana (8). Si se't fa estrany l'origen del primer emir Omeia, pot ser que pagui la pena recordar que les cròniques descrivien a Abderraman III: el primer califa Omeia de Còrdova (9), com un home pèl-roig, amb la pell summament blanca i uns ulls tan blaus com el cel. El mateix li va passar al seu fill, Al-Hakam II (10), a qui també el delatava el seu pèl-roig.
Hom deia que, a la fi, ja no hi havia gairebé sang àrab en els Omeies, car la majoria havia tingut descendència amb princeses de Navarra que havien estat lliurades pels reis com a garantia a l'hora de segellar un acord. La famosa sang i eel color del cabell dels Omeies (11) es va acabar convertint en un tema que semblava interessar molt més als historiadors dretes que no pas el trist destí d'aquelles princeses (12).A Al-Àndalus també va haver-hi una immigració d'artesans, agricultors i, sobretot comerciants d'altres terres de l'Islam. Però no podem caure en el parany d'associar aquests immigrants únicament com a àrabs.
Si prenem l'exemple l'arquitectura, al s. VII el nivell de coneixements arquitectònics i artístics de les tribus àrabs era molt elemental i no tenia cap tradició en l'art monumental (13). En molt poc temps, l'art islàmic (que no àrab), va saber assimilar les tradicions culturals dels pobles conquerits. El resultat va ser un llenguatge propi d'una bellesa brutal en les seves manifestacions arquitectòniques, artístiques i literàries. Una assimilació de coneixements precedents que també es va saber transportar als coneixements científics.En el cas concret de la península Ibèrica no podem oblidar dues grans variants (14): l'art mossàrab: el dels cristians que vivien en zona musulmana, o que van emigrar des d'Al-Àndalus als regnes cristians de nord influint de manera notable en el preromànic local; i l'art mudèjar: el dels musulmans que vivien en zona cristiana, molts d'ells especialitzats en artesanies de la construcció.
Clar que van arribar arquitectes i artesans per construir els més bells edificis del món islàmic: com ara la Mesquita de Còrdova o L'Alhambra de Granada. Però tampoc podem oblidar que hi havia arquitectes andalusins que van emigrar a altres terres musulmanes, com ara Abu Isaq Es Saheli (15), o filòsofs i metges musulmans com Averrois (16) o jueus, com Maimònides (17). Tot com una llarga llista de científics (18).
Els ports d'al-Àndalus també estaven plens de comerciants i marins que negociaven carregaments d'espècies, perfums, teixits, fruites mai abans vistes a Occident ... I molt probablement, mentre alguns d'ells menjaven tagín, altres es permetrien el luxe de menjar mel i mató, xurros o bunyols (19) Però en molt poc temps, molts d'aquells productes eren ja de producció local i la seva qualitat permetia que s'exportessin des d'aquells ports a arreu de la Mediterrània. Productes com el lli o la seda (la fibra tèxtil per excel·lència de la indústria andalusí), el fil d'or i la producció de tapissos que, per la seva qualitat, es venien a Orient a preus molt alts (20).
Arribats a aquest punt, potser val la pena recordar que la majoria de la població d'al-Àndalus era d'origen ibèric, majoritàriament convertida a l'Islam. Veurem més endavant què va acabar passant amb ells i on van acabar. Sense caure en cap tipus de xovinisme, també els estrats més elevats de la jerarquia andalusina tenia sang ibèrica a les venes, que ja és molt més del que es pot dir d'algunes monarquies cristianes.
També val la pena saber que, malgrat les al·lèrgies dels 'divulgadores de mitos' (tots!) per tot allò que no sigui un estat altament centralitzat, el període dels regnes de Taifes va marcar el més gran esplendor cultural d'Al-Àndalus (21). Sense oblidar la importància de l'activitat industrial, ni d'uns productes s'exportaven arreu de la Mediterrània. O d'unes tècniques agrícoles que estaven a anys llum del que es coneixia a Occident.
Seguim mirant aquella societat amb els ulls del present i oblidem que hi havia una sòlida xarxa urbana on destacaven ciutats com Toledo, com a punt estratègic i cultural, o d'altres com Sevilla, Saragossa, Tudela, Lleida i Calataiud. Però també Mèrida, Màlaga, Granada o València.
I si parlem de la ciutat més important en temps del Califat, cal recordar que Còrdova superava els 250 000 habitants en 935 i va superar els 400 000 l'any 1000, el va fer d'aquesta ciutat una de les més grans ciutats del món i un centre financer, cultural, artístic i comercial de primer ordre durant el segle X: la segona ciutat d'Europa després de Constantinoble. Just per comparació, l'any 1000 Barcelona tenia 1.500 habitants i no arribaria a tenir la població que tenia Còrdova fins el 1887.
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Wikipedia: Expansión musulmana
- Wikipedia: Berbers [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Abderramán I
- Al Wasif, M.-F. (1990). La inmigración de árabes yemeníes a al-Andalus desde la conquista islámica (92/711) hasta fines del siglo II / VIII, Anaquel de estudios árabes, ISSN 1130-3964, Nº 1, 1990, págs. 203-219. Texto completo (pdf)
- Wikipedia: Almanzor, Sitio de Barcelona (985) || Santiago Tarín: Y entonces llegó Almanzor, La Vanguardia, 18.08.2015
- Manuel Martinez Marco: Los soldados egipcios y sirios que se instalaron en Murcia, Descubriendo Murcia, 06.12.2013
- Roberto Marín Guzmán: Los grupos étnicos en la España musulmana: diversidad y pluralismo en la sociedad islámica medieval. Revista Estudios, ISSN-e 1659-3316, ISSN 1659-1925, Nº. 17, 2003, págs. 169-215. Texto completo (pdf)
- Fernando Martínez Laínez: La gran expansión del Islam: los Omeyas, La Vanguardia, 09.08.2019
- Wikipedia: Abderramán III
- Wikipedia: Alhakén II
- Donat que els pèl-roigs no abunden a Navarra i els magrebins, a diferència dels cristians peninsulars, coneixien des de feia molt de temps la Henna, proposo que cadascú faci les seves interpretacions sobre el color del cabell dels Omeies.
- L'Espagne d'al-Andalus: quel rôle l'immigration a-t-elle joué dans la conquête?, Le Figaro, 05.02.2018 || Manuel P. Villatoro: El origen esclavo y cristiano que ocultaron los grandes califas de Córdoba, ABC Historia, 02.11.2018 || Alvaro Van Der Brule: Las cinco mujeres vascas que fueron sultanas en Córdoba en los tiempos de Abderramán, El Confidencial, 06.04.2019 || Ana Belén Soage: Desmitificando Al-Ándalus, Atalayar, 16.09.2019
- Rafael Azuar Ruiz: Las técnicas constructivas en Al-Àndalus. El origen de la sillería y del hormigón de tapial, V Semana de estudios medievales : Nájera, 1 al 15 de agosto de 1994 / coord. por José Ignacio de la Iglesia Duarte, 1995, ISBN 84-87252-45-1, págs. 125-142 || Arquitectura andalusí, Al-Andalus y la Historia
- Wikipedia: Arte hispanomusulmán
- Wikipedia: Abu Isaq Es Saheli
- Wikipedia: Averrois
- Wikipedia: Moisès Maimònides
- Wikipedia: Científicos de al-Ándalus
- Cherif Abderrahman Jah: El comercio en Al-Andalus, Fundación de Cultura Islámica, 27.07.2002
- Las industrias del textil, el cuero y la madera en al-Andalus, El saber andalusí || Laura Rodríguez Peinado: La producción textil en al-Andalus: origen y desarrollo, Anales de Historia del Arte, 2012, Vol. 22, Núm. Especial (II), 265-279
- Pierre Guichard and Bruna Soravia: Los Reinos de Taifas: Fragmentación Politica y Esplendor Cultural (Al-Andalus), Málaga, Ed. Sarriá, 2005 || Dénia. Poder i el mar en el segle XI: El regne taifa dels Banu Mugahid Dénia. Editores/as: Franco Sánchez, F., Gisbert Santonja, J. A., Universitat d'Alacant, 2018
Tuesday, November 10, 2020
michel pagliaro
| Michel Pagliaro - J'entends frapper (Live à Québec, 2005), Youtube, 18.12.2014 |
| Michel Pagliaro - Émeute dans la prison (Live à Québec, 2005), Youtube, 18.12.2014 |
| Michel Pagliaro - C'est comme ça qu'ça roule dans l'Nord (Live à Québec, 2005), Youtube, 05.07.2014 |
Monday, November 9, 2020
flatfoot 56
| Flatfoot 56 - Courage, Official music video, Youtube, 03.05.2010 |
Avui m'agradaria compartir amb tu dos temes d'una banda de celtic punk rock de Chicago que m'agrada molt. Obro el post amb el tema: Courage (2010)
Aixecar una família significava sang i llàgrimes.
Catorze hores en un món d’engranatges.
La teva filla, el teu fill, l'alegria de la teva vida.
Era tot el que et quedava de la teva estimada dona.
Portaves aquest pes amb un aire ferm.
Al món que t’envoltava no li importava.
(...)
Coratge, el teu nom significa quelcom per a mi.
Aquests herois perduren en el temps.
Coratge el teu nom significa quelcom per a mi.
Un campió de la rutina diària.
No a causa d’una pel·lícula o d’una revista.
Sinó pel teu exemple, que em va inspirar.
El sacrifici enmig del dolor.
Em cau una llàgrima sempre que sento el teu nom.
Podria proposar escoltar aquest tema a Josep Sala i Cullell just abans de demanar-li si de veritat creu que tots aquells que als anys vuitanta tenien trenta anys són avui catedràtics d’universitat, batlles, consellers, ministres o porten els programes del matí a la ràdio.
També m'agradaria saber si quan diu que aquesta generació cobrarà unes pensions més altes que els sous dels seus fills i dels seus néts té idea de les pensions que està cobrant la majoria de la gent fora del seu cercle d'amistats íntimes.
Fins i tot podríem seguir parlant de si està realment convençut que aquestes pensions van caure espontàniament del cel. Finalment, m'agradaria demanar-li si no s'està equivocant d'enemics.
Tancaré el post amb un altre tema brutal al que no li afegiré la lletra, car ja la pots veure al vídeo: Take Hold Again (2012).
Just un petit apunt. El cantant de Flatfoot 56 va crear en 2014 un projecte acústic amb una banda anomenada 6'10. No sonen malament.
Aixecar una família significava sang i llàgrimes.
Catorze hores en un món d’engranatges.
La teva filla, el teu fill, l'alegria de la teva vida.
Era tot el que et quedava de la teva estimada dona.
Portaves aquest pes amb un aire ferm.
Al món que t’envoltava no li importava.
(...)
Coratge, el teu nom significa quelcom per a mi.
Aquests herois perduren en el temps.
Coratge el teu nom significa quelcom per a mi.
Un campió de la rutina diària.
No a causa d’una pel·lícula o d’una revista.
Sinó pel teu exemple, que em va inspirar.
El sacrifici enmig del dolor.
Em cau una llàgrima sempre que sento el teu nom.
Podria proposar escoltar aquest tema a Josep Sala i Cullell just abans de demanar-li si de veritat creu que tots aquells que als anys vuitanta tenien trenta anys són avui catedràtics d’universitat, batlles, consellers, ministres o porten els programes del matí a la ràdio.
També m'agradaria saber si quan diu que aquesta generació cobrarà unes pensions més altes que els sous dels seus fills i dels seus néts té idea de les pensions que està cobrant la majoria de la gent fora del seu cercle d'amistats íntimes.
Fins i tot podríem seguir parlant de si està realment convençut que aquestes pensions van caure espontàniament del cel. Finalment, m'agradaria demanar-li si no s'està equivocant d'enemics.
Tancaré el post amb un altre tema brutal al que no li afegiré la lletra, car ja la pots veure al vídeo: Take Hold Again (2012).
Just un petit apunt. El cantant de Flatfoot 56 va crear en 2014 un projecte acústic amb una banda anomenada 6'10. No sonen malament.
| Flatfoot 56 - Take Hold Again, Lyric Video, Youtube, 15.08.2012 |
Sunday, November 8, 2020
fire on ice
| Bob Bissonnette - La machine à scorer (vidéoclip officiel), Youtube, 11.11.2012 |
Avui m'agradaria compartir amb tu uns vídeos d'un paio increïble: Roberto Bissonnette (1). Nascut un 27 d'abril del 1981 à Caracas (Veneçuela), Bissonnette va ser un remarcable jugador de hockey sobre gel que també es va dedicar a la música, amb temes molt lligats a l'esport que portava al cor. Un paio molt divertit i absolutament ruixat que es va fer estimat per tot arreu per on va passar.
Per exemple, al vídeo amb el que he obert l'article d'avui (més d'un milió de visites!), Bob fa una parodia dels jugadors del Quebec que es van exiliar per jugar a diferents equips suïssos durant diversos lockouts de la LNH (2). I ho fa vestint una de les samarretes més prestigioses de Genève-Servette: la del Top Scorer, al bell mig de l'espectacle dels matxs de hockey al palau d'aquest club.
De totes maneres, l'ambient que pugui haver-hi al palau del Genève-Servette, està a anys llum del que pots trobar al Lausanne Hockey Club, que està intractable des de que va tornar a la primera lliga.
Enguany, i malgrat tenir l'estadi buit a causa de la pandèmia, l'equip segueix responent de valent. Aquesta setmana encapçalava la taula de la lliga!
Tornant a Bob Bissonnette, dir que podria haver tancat aquest article amb un vídeo que ens presenta la popularitat del hockey sobre gel als carrers del Quebec: Bob Bissonnette - Hockey dans rue (vidéoclip officiel). O potser amb un dels vídeos amb més de 4,5 milions de visites: Bob Bissonnette - Mettre du tape su' ma palette. Però he preferit fer-ho amb l'extracte d'un vídeo d'homenatge que el realitzador Bruno Lachance va dedicar-li: Bob Bissonnette: ROCKSTAR. Pis pas à peu près.
Per exemple, al vídeo amb el que he obert l'article d'avui (més d'un milió de visites!), Bob fa una parodia dels jugadors del Quebec que es van exiliar per jugar a diferents equips suïssos durant diversos lockouts de la LNH (2). I ho fa vestint una de les samarretes més prestigioses de Genève-Servette: la del Top Scorer, al bell mig de l'espectacle dels matxs de hockey al palau d'aquest club.
De totes maneres, l'ambient que pugui haver-hi al palau del Genève-Servette, està a anys llum del que pots trobar al Lausanne Hockey Club, que està intractable des de que va tornar a la primera lliga.
| Lausanne Hockey Club Promotion LNA 2013 (National League), Youtube, 19.04.2013 |
Enguany, i malgrat tenir l'estadi buit a causa de la pandèmia, l'equip segueix responent de valent. Aquesta setmana encapçalava la taula de la lliga!
 |
| Bob Bissonnette: RockStar. Pis pas à peu près. (bande-annonce officielle), Youtube, 25.04.2019 |
Friday, November 6, 2020
groggy rude
| Groggy Rude - Fins al final, Youtube, 16.09.2020 |
Feia temps que corrien però em van enganxar amb el tema amb què he obert el post d'avui. M'estic referint a una banda de Tarragona que també grava al EM Estudi de Terrassa: Groggy Rude (1).
Salvant totes les distàncies, Fins al final m'ha portat al record vells temes d'una banda de Düsseldorf que adorava: Rogers (2). Temes com: Stiller Wunsch o Allein. Imagino que després d'una visita a l'otorrino, Chri Hoffmeier va arribar a la conclusió que un canvi d'estil s'imposava i Rogers el va fer, en tot cas pel que fa a la seva veu.
Com avui no tinc gaire temps per escriure, et deixo sentir altres temes a Bandcamp o a Youtube (1). Quelcom em diu que tindrem més oportunitats de parlar d'ells en el futur.
Que tinguis un bon dia.
Salvant totes les distàncies, Fins al final m'ha portat al record vells temes d'una banda de Düsseldorf que adorava: Rogers (2). Temes com: Stiller Wunsch o Allein. Imagino que després d'una visita a l'otorrino, Chri Hoffmeier va arribar a la conclusió que un canvi d'estil s'imposava i Rogers el va fer, en tot cas pel que fa a la seva veu.
Com avui no tinc gaire temps per escriure, et deixo sentir altres temes a Bandcamp o a Youtube (1). Quelcom em diu que tindrem més oportunitats de parlar d'ells en el futur.
Que tinguis un bon dia.
Thursday, November 5, 2020
I want to break free
Avui m'agradaria compartir amb tu un video molt emotiu que l'estudi d'animacio suec: FABLEfx va crear per PETA Germany.
I ara no et perdis el vídeo del seu making of.
Editor: Simon Pontén
Production Designer: Alexander Söderholm
Director: Jesper Ohlsson
Prod Co: Chapel Films
I ara no et perdis el vídeo del seu making of.
| PETA Deutschland e.V.: Making of "I want to break free!" – new PETA CGI Gorilla PSA, Youtube, 30.09.2020 |
Production Designer: Alexander Söderholm
Director: Jesper Ohlsson
Prod Co: Chapel Films
- Carolyn Englar: This Viral PSA Shows Hollywood the Power of CGI | PETA, Hey, Ryan Murphy: Animals Want to ‘Break Free’ From Film and TV!, peta.org, 30.09.2020
- PETA: Break Free – Cozy the gorilla, Daily Commercials, 22.09.2020
Wednesday, November 4, 2020
venim del nord, tornem del sud (4)
|
Un vell relat compartit per la majoria dels 'divulgadores de mitos' cristians i musulmans ens ha explicat durant segles que les tropes àrabs van invadir la península Ibèrica. Aquest relat va justificar durant molts segles una reconquesta fictícia, basada en l'apropiació de terres i de persones per aquells (visigots, hispanoromans del nord) que mai no van perdre allò que mai els va pertànyer.
Una invasió àrab?
No sé si recordaràs que, al darrer paràgraf amb què vaig tancar l'article anterior (1), deia que: Poc temps abans de la invasió musulmana, després de segles de dominació visigoda, d'epidèmies, de guerres i d'opressió religiosa, la població de la península Ibèrica no arribava ni tan sols al nivell que havia tingut a l'inici de la conquesta romana (2).
És en aquest context que cal situar la història del desembarcament de les tropes musulmanes a la península Ibèrica, força ben explicada i documentada per Wenceslao Segura González (3). També per molts altres investigadors al voltant dels quals hi ha un gran consens sobre el nombre dels invasors 'musulmans' (no oblidem mai que els visigots també eren uns invasors!): Tariq va passar a la Península amb una força de 12.000 homes. I que després d'una demanda de reforços, 5.000 homes més s'hi van afegir (cf. 3 - p. 112). També hi ha una quasi unanimitat sobre el seu origen: Amazics en la seva immensa majoria, amb una proporció ínfima d'àrabs (cf. 3 - p. 106, 124-130).
Una invasió amazic?
Abans de l'arribada de l'Islam al nord d'Àfrica, una part important dels Amazics eren el que avui diríem idòlatres. Però tot i que la majoria s'havia convertit al cristianisme des de la fe judaica, molts d'ells encara practicaven el judaisme (cf. 3 - p. 118).
La conversió dels Amazics a la religió musulmana arrenca amb la derrota de la reina Kahina (4) i el perdó a les seves tropes a canvi d'unir-se a unes tropes musulmanes que necessitaven desesperadament de reforços. L'assimilació, igual que va passar més tard a la península Ibèrica amb els hispanoromans, va ser molt lenta. Fins i tot cal parlar de segles i, en molts casos, no va arribar mai a la pràctica de la llengua àrab (cf. 3 - p. 119).
I així arribem al moment en què Wenceslao Segura González (cf. 3 - p. 119) deixa anar, 'de forma hipotètica' i en la línia de revisió de la historiografia oficial que més tard defensarà Emilio González Ferrín (6) una veritable pedrada que treu de polleguera a la historiografia oficial espanyola (7).
L'últim rei dels visigots, Roderic (8) va arribar al poder de forma violenta i ho va fer contra els interessos dels familiars del rei a qui va succeir: Witiza (cf. 3 - p. 114). I aquests familiars van decidir acabar amb ell. Traint-lo i negociant secretament amb els musulmans del Magrib el seu pas de l'estret de Gibraltar per acabar amb Roderic i tornar a aconseguir el poder.
El que sembla que ningú no s'esperava és que la Batalla de Guadalete va tenir com a conseqüència la completa destrucció de l'exèrcit visigot, la mort del monarca i la de la seva elit cortesana: tant dels partidaris com dels adversaris de Roderic.
Tot plegat va paralitzar el sistema polític, però la noblesa visigoda regional es va adaptar molt ràpidament a la nova situació, negociant amb els invasors la conservació del seu estatus polític i econòmic (9).
Cinc anys després d'aquella batalla, entre els anys 716 i 725, l'expansió musulmana (anomenem-la així) es va estendre a Septimània, última província visigoda, posant fi a el Regne Visigot d'Hispània i inaugurant el període islàmic en la història de les actuals Espanya i Portugal (9). Per dur a terme aquesta expansió, els musulmans van poder comptar amb el suport de part de la població jueva, molt nombrosa a la Bètica, a la Gàl·lia Narbonense i a tota la conca mediterrània. En particular als centres urbans, destacant, entre altres, les comunitats de Narbona, Tarragona, Sagunt, Elx, Lucena, Elvira, Còrdova, Mèrida, Saragossa, Sevilla, Màlaga i la capital, Toledo (10).
Preguntes obertes
Els àrabs van recuperar les conquestes militars dels amazics, els centres de poder civil i militar dels territoris conquerits i els van amarar dels preceptes de l'Islam i el seu gran bagatge cultural. Van engegar un intens procès d'islamització que va tenir com a resultat la conversió de la majoria dels hispanoromans d'aquells territoris, però també dels membres de la noblesa visigoda que van negociar la conservació del seu estatus polític i econòmic. Tampoc podem oblidar que, com sembla que també va passar a Palestina, probablement un gran nombre de jueus també es va convertir a l'Islam.
Però com veurem més endavant, el nombre d'àrabs a Al-Àndalus no va ser mai gaire important. I aquells que van arribar-hi es van barrejar de tal manera amb la població autòctona que la seva empremta genètica és avui completament residual comparada a la que va deixar la població d'origen nord-africà o la d'origen jueu sefardita.
Si l'empremta genètica que van deixar els àrabs i els descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és gairebé insignificant i la dels àrabs i amazics no sembla gaire important ... De què ens estan parlant exactament quan es refereixen a la Reconquesta? Si els jueus ja vivien a la península Ibèrica abans que arribessin els romans ... Quin era realment l'origen dels pobles que s'hi enfrontaven sota el comandament dels descendents de la noblesa àrab, visigoda o la dels francs? Quin tipus d'enfrontament absurd entre els conversos a una de les tres religions estrangeres que compartien el seu origen abrahàmic que tindria com a resultat la mort o l'expulsió dels descendents dels pobladors autòctons que vivien a la península Ibèrica abans de l'arribada de tota mena d'invasors?
Lectura recomanada: Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
Una invasió àrab?
No sé si recordaràs que, al darrer paràgraf amb què vaig tancar l'article anterior (1), deia que: Poc temps abans de la invasió musulmana, després de segles de dominació visigoda, d'epidèmies, de guerres i d'opressió religiosa, la població de la península Ibèrica no arribava ni tan sols al nivell que havia tingut a l'inici de la conquesta romana (2).
És en aquest context que cal situar la història del desembarcament de les tropes musulmanes a la península Ibèrica, força ben explicada i documentada per Wenceslao Segura González (3). També per molts altres investigadors al voltant dels quals hi ha un gran consens sobre el nombre dels invasors 'musulmans' (no oblidem mai que els visigots també eren uns invasors!): Tariq va passar a la Península amb una força de 12.000 homes. I que després d'una demanda de reforços, 5.000 homes més s'hi van afegir (cf. 3 - p. 112). També hi ha una quasi unanimitat sobre el seu origen: Amazics en la seva immensa majoria, amb una proporció ínfima d'àrabs (cf. 3 - p. 106, 124-130).
Una invasió amazic?
Abans de l'arribada de l'Islam al nord d'Àfrica, una part important dels Amazics eren el que avui diríem idòlatres. Però tot i que la majoria s'havia convertit al cristianisme des de la fe judaica, molts d'ells encara practicaven el judaisme (cf. 3 - p. 118).
La conversió dels Amazics a la religió musulmana arrenca amb la derrota de la reina Kahina (4) i el perdó a les seves tropes a canvi d'unir-se a unes tropes musulmanes que necessitaven desesperadament de reforços. L'assimilació, igual que va passar més tard a la península Ibèrica amb els hispanoromans, va ser molt lenta. Fins i tot cal parlar de segles i, en molts casos, no va arribar mai a la pràctica de la llengua àrab (cf. 3 - p. 119).
Los elementos bereberes que participaron durante los primeros años en la dominación de la península ibérica pertenecían en su gran mayoría al grupo de los al-Butr -tribus norteafricanas que se resistieron a la romanización, tanto romana como bizantina, con indudables prácticas paganas o conversos al judaísmo-, en contraposición al tronco de los Baranis, tribus más romanizadas y cristianizadas, asentadas en los núcleos urbanos costeros. Ambos grupos se extenderían desde la actual Túnez hasta las costas atlánticas de Marruecos (5).És un bon moment per recordar que la comunitat jueva del nord d'Àfrica era almenys tan antiga, si no més, que l'establerta a la península Ibèrica. I que, seguint les pràctiques de proselitisme que ja havíem vist a l'article anterior, als seus membres més antics se'ls hi havien afegit algunes tribus Amazics que s'havien judaïtzat. Però també un gran nombre de jueus que havien fugit de les persecucions religioses que tenien lloc al Regne Visigot.
I així arribem al moment en què Wenceslao Segura González (cf. 3 - p. 119) deixa anar, 'de forma hipotètica' i en la línia de revisió de la historiografia oficial que més tard defensarà Emilio González Ferrín (6) una veritable pedrada que treu de polleguera a la historiografia oficial espanyola (7).
Esto nos lleva a plantear, de forma hipotética, la relación previa que pudo existir entre los judíos españoles y los judíos beréberes que participaron en la conquista. No sólo habían mantenido negociaciones algunos años antes de la invasión para llevar a cabo un golpe de mano en España (sic), sino que ahora se encontraban frente a frente. Los judíos españoles (sic) debieron ver en esto el logro de los objetivos que se trazaron dieciséis años antes. Parece lógico suponer que esta relación de hermandad entre unos y otros debió facilitar la valiosísima colaboración que prestaron los judíos españoles (sic) a las tropas berberiscas en los primeros momentos de la invasión (cf. 3 - p. 119)La darrera imbecil·litat dels visigots?
L'últim rei dels visigots, Roderic (8) va arribar al poder de forma violenta i ho va fer contra els interessos dels familiars del rei a qui va succeir: Witiza (cf. 3 - p. 114). I aquests familiars van decidir acabar amb ell. Traint-lo i negociant secretament amb els musulmans del Magrib el seu pas de l'estret de Gibraltar per acabar amb Roderic i tornar a aconseguir el poder.
El que sembla que ningú no s'esperava és que la Batalla de Guadalete va tenir com a conseqüència la completa destrucció de l'exèrcit visigot, la mort del monarca i la de la seva elit cortesana: tant dels partidaris com dels adversaris de Roderic.
Tot plegat va paralitzar el sistema polític, però la noblesa visigoda regional es va adaptar molt ràpidament a la nova situació, negociant amb els invasors la conservació del seu estatus polític i econòmic (9).
Cinc anys després d'aquella batalla, entre els anys 716 i 725, l'expansió musulmana (anomenem-la així) es va estendre a Septimània, última província visigoda, posant fi a el Regne Visigot d'Hispània i inaugurant el període islàmic en la història de les actuals Espanya i Portugal (9). Per dur a terme aquesta expansió, els musulmans van poder comptar amb el suport de part de la població jueva, molt nombrosa a la Bètica, a la Gàl·lia Narbonense i a tota la conca mediterrània. En particular als centres urbans, destacant, entre altres, les comunitats de Narbona, Tarragona, Sagunt, Elx, Lucena, Elvira, Còrdova, Mèrida, Saragossa, Sevilla, Màlaga i la capital, Toledo (10).
Preguntes obertes
Els àrabs van recuperar les conquestes militars dels amazics, els centres de poder civil i militar dels territoris conquerits i els van amarar dels preceptes de l'Islam i el seu gran bagatge cultural. Van engegar un intens procès d'islamització que va tenir com a resultat la conversió de la majoria dels hispanoromans d'aquells territoris, però també dels membres de la noblesa visigoda que van negociar la conservació del seu estatus polític i econòmic. Tampoc podem oblidar que, com sembla que també va passar a Palestina, probablement un gran nombre de jueus també es va convertir a l'Islam.
Però com veurem més endavant, el nombre d'àrabs a Al-Àndalus no va ser mai gaire important. I aquells que van arribar-hi es van barrejar de tal manera amb la població autòctona que la seva empremta genètica és avui completament residual comparada a la que va deixar la població d'origen nord-africà o la d'origen jueu sefardita.
Com sembla demostrar un estudi sobre la genètica de la població espanyola publicat el 2008 (11) (12): l'11% de l'herència genètica dels espanyols és d'origen nord-africà, el 20% jueu sefardita i el 69% restant ibèric autòcton.L'empremta genètica dels descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és tan o més insignificant que la dels descendents dels àrabs. Sembla doncs que podem deduir que la conquesta musulmana del Regne Visigot es va dur a terme per Amazics nord-africans, que no han deixat sinó la meitat de l'empremta genètica que van deixar els jueus originaris de Judea.
Si l'empremta genètica que van deixar els àrabs i els descendents de les tribus bàrbares que van envair la península Ibèrica: sueus, visigots, francs ... és gairebé insignificant i la dels àrabs i amazics no sembla gaire important ... De què ens estan parlant exactament quan es refereixen a la Reconquesta? Si els jueus ja vivien a la península Ibèrica abans que arribessin els romans ... Quin era realment l'origen dels pobles que s'hi enfrontaven sota el comandament dels descendents de la noblesa àrab, visigoda o la dels francs? Quin tipus d'enfrontament absurd entre els conversos a una de les tres religions estrangeres que compartien el seu origen abrahàmic que tindria com a resultat la mort o l'expulsió dels descendents dels pobladors autòctons que vivien a la península Ibèrica abans de l'arribada de tota mena d'invasors?
Lectura recomanada: Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012
Altres articles publicats d'aquesta sèrie
- Veure Venim del nord, tornem del sud (3), publicat en aquest blog el 29.10.2020
- Wikipedia: Evolución de la población española en la época precensal - Reino visigodo
- Wenceslao Segura González: XIII centenario del desembarco de Tarif ibn Malik: (Tarifa, julio de 710). Volumen 11 de Al Qantir: Monografías y documentos sobre la historia de Tarifa, ISSN 2171-5858, Ediciones Tarifeñas, 2011, 5. El comienzo de la conquista musulmana de España
- Edmundo Fayanás: Kahina de Mauritania, nuevatribuna.es, 29.01.2012 || Wikipedia: Dihya / Al-Kahina [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Bereberes
- Patricia R. Blanco: ‘Cuando fuimos árabes’: La posverdad sobre Al Andalus, El País, 06.03.2018
- Patricia R. Blanco: El “fraude” que intenta tergiversar la historia de Al Andalus, El País, 09.04.2018
- Wikipedia: Roderic [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Reino Visigodo de Toledo - El final de la Hispania visigoda
- Wikipedia: Regne visigot [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Conquista musulmana de la península ibérica - Contexto
- Veure Venim del nord, tornem del sud (1)
- Am J Hum Genet: The Genetic Legacy of Religious Diversity and Intolerance: Paternal Lineages of Christians, Jews, and Muslims in the Iberian Peninsula, The American Journal of Human Genetics, 12.12.2008; 83(6): 725–736, doi: 10.1016/j.ajhg.2008.11.00