Vaig descobrir la imatge amb què he obert el post d'avui a un article que
Bored Panda va publicar el 31.12.2022. La imatge anava acompanyada d'aquest comentari:
Abans del llançament d'AutoCAD l'any 1982, els dibuixos d'enginyeria es feien a mà amb llapis, gomes d'esborrar, esquadres i transportadors d'angles. Si després de tota la feina manual, calia fer una actualització, els enginyers havien de tornar a començar des de zero. Avui en dia, els dissenyadors, arquitectes i dibuixants tècnics poden dibuixar fent clic amb el ratolí i el teclat i no s'encorben sobre una taula enorme preguntant-se si hauran de fer canvis als seus esborranys finals.
Com a resum, el comentari pot estar bé. Personalment, em passen ràpidament per la memòria un munt de coses quan recordo la meva experiència com estudiant de
Cartografia a la
Universitat Autònoma de Barcelona (
UAB), quan apreníem a fer els mapes manualment sobre
paper vegetal. Recordo l'ús del
paper de calc, amb la finalitat de seleccionar en un mapa original els objectes que després havíem de portar a un mapa temàtic o l'ús del
pantògraf (2) per transformar l'escala d'un mapa.
|
| Plantilla Rotring Numeros/Letras/Signos 5.0 mm |
Afortunadament, la meva generació no havia d'utilitzar les
plomes per dibuixar a tinta sobre
paper vegetal. En aquells temps
Rotring venia una mena de
retoladors que permetien fer-ho: un per cada gruix de línia que tingués el teu mapa. Afegir text o xifres era un xic més complicat si utilitzaves les
plantilles Rotring: en part, perquè estaves limitat per la mida de les lletres i les xifres segons l'escala que tingués el teu mapa i, en part, perquè el preu d'aquelles plantilles no era un al·licient per comprar-ne més de dues. Tot i que tampoc era genial, una de les alternatives que tenies era l'ús de
Letraset.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Si arribava el moment dramàtic en què t'adonaves que havies de modificar alguna cosa al treball que havies fet sobre
paper vegetal, una de les solucions era gratar la part que havies d'eliminar amb una
fulla d'afaitar.
El 1987, vaig seguir un curs de formació
AutoCAD al
Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports (
Barcelona) (3). Sincerament, no vaig haver d'utilitzar
AutoCAD gairebé per res d'altre que per controlar el treball que feien els dibuixants tècnics de l'empresa on encara treballo: bàsicament, la transformació del contingut dels plànols escanejats en objectes vectorials i la seva organització temàtica en les diferents capes del dibuix.
També vaig ocupar-me de fer algunes modificacions menors abans d'importar-los al
Sistema d'Informació Geogràfica (
GIS): principalment, controlar la que les connexions dels objectes vectoritzats es corresponia amb precisió a la connèctica elèctrica dels aparells.
Així, després de la importació automàtica dels esquemes i els enginys de les centrals de producció i de transformació, aquells objectes eren identificats pel
GIS amb totes les seves característiques tècniques i era possible procedir a la creació d'accions de simulació per analitzar l'impacte d'un problema en un d'aquells aparells sobre tota la línia elèctrica i analitzar les millors solucions alternatives durant la seva reparació.
La veritat, però, és que no vam utilitzar gairebé mai el
GIS per aquest tipus de simulacions, car disposàvem d'altres sistemes molt més potents per fer aquesta mena d'anàlisis a l'empresa.
Mai no oblidaré que, durant els treballs de construcció d'aquell
GIS, a un dels directius de l'empresa se li va ocórrer que seria una idea genial donar-li una quarta dimensió: la
dimensió temporal.
Els arxius estaven plens de mapes i dibuixos tècnics de les línies i els esquemes elèctrics de les centrals que s'havien construït des de principis del s. XX. I a aquell directiu li va semblar que tot aquell material era un capital que podia ser utilitzat com a eina pedagògica pels enginyers de l'empresa. Quan va encarregar-me de dur a terme a aquesta feina, la seva confiança en mi em va emocionar, com si diguéssim.
Quan vaig baixar als arxius per primera vegada, vaig veure que hi havia plànols i dibuixos tècnics d'esquemes i d'enginys que dataven de 1919 (any de creació de l'empresa) en endavant. Aquells que tenien la mida adequada, estaven
emmagatzemats seguint els comandaments recollits a les santes escriptures: en armaris de plànols, sense plegar ni enrotllar. Altres, de mida menys estàndard, estaven plegats. I, com no podia ser d'una altra manera, els que tenien més interès, estaven enrotllats.
El primer que em va passar pel cap va ser que, aquells que tenien una mida inferior o igual a un A0, els passaria per un escàner, i posteriorment faria les correccions d'escala necessàries amb
AutoCAD. Aquells que fossin més grans, el tallaria amb molta cura amb un cúter, els passaria per un escàner, i els assemblaria més tard amb el mateix programa.
Tenir idees brillants està molt bé, però sovint la realitat és una altra cosa. Pots imaginar la meva cara quan vaig començar a obrir tots els armaris i em vaig trobar amb fulls de paper entre el groc i el marró clar, amb diversos plecs al mateix full, descobrint estrips i trossos de paper que havien desaparegut.
La part positiva era que les rates no havien trobat res d'interessant als arxius de l'empresa.
El terror pujava de nivell a mesura que avançava i descobria bocins de paper enganxats amb una cola que havia passat a millor vida, o taques greixoses de cintes autoadhesives que havien anat enfosquint amb el temps.
Finalment, hi havia els plànols impresos amb uns
plotters que tenien la
tinta màgica dels 1980-1990 que, o bé s'enganxava amb el plànol que estava al damunt, o bé perdia tot el color amb el temps.
Aquell era el material que hauria d'haver passat per uns escàners que, en aquells temps, no tenien una gran resolució, i que després hauria de millorar amb uns programes de tractament d'imatges que tenien un nom que no es corresponia amb el que hom esperava que fessin.
La situació era crítica, com si diguéssim. M'havien assignat un objectiu i, al comitè de seguiment del projecte que llavors dirigia, hi havia un director, quatre caps de departaments de l'empresa, i un pressupost conseqüent, com si diguéssim. Arribar a una reunió de control dient que t'han assignat un objectiu que és impossible realitzar, mai no ha sigut un discurs molt apreciat a Suïssa.
Així que, després de passar un munt d'hores al telèfon, discutint amb empreses especialitzades en la restauració d'antics documents i també amb experts de l'administració cantonal, vaig redactar un memoràndum de tres pàgines, recolzat amb cinc diapositives (el màxim admissible que hom recomana presentar als directius d'una empresa), on presentava quin era l'estat de la documentació, una estimació precisa del cost que tindria contractar els professionals capacitats per restaurar els documents que eren aptes per fer-ho, i també una solució opcional: una cessió gratuïta de tot aquell patrimoni als arxius cantonals.
Vist el cost faraònic de l'alternativa, la proposició de cessió dels documents als arxius cantonals va ser aprovada amb entusiasme: ens permetia desfer-nos d'un llegat que ja ningú utilitzava i alliberàvem un espai enorme als arxius.
Vaig comunicar la decisió al responsable dels arxius de l'empresa perquè la tirés endavant i em vaig oblidar d'aquella demanda enverinada.
Des d'aquell dia, he reeixit a complir dues promeses que em vaig fer: no tornar a veure mai més un document dibuixat sobre
paper vegetal i no tornar a utilitzar mai més
AutoCAD.
- Liucija Adomaite and Mindaugas Balčiauskas: Office Life Before The Invention Of Autocad And Other Drafting Software in “Lost In History”: 50 Pictures That Might Change Your Perspective On The 20th Century (New Pics), Bored Panda, 30.12.2022
- Wikipedia: Pantògraf [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Jaume Gallifa, publicat en aquest blog el 19.03.2024
