 |
| Amb Jaume Gallifa al Café de l'Europe, 21.02.2024 |
Temps era temps, la potència de càlcul dels ordinadors personals que just acabaven de sortir al mercat era molt limitada. Aquells que estàvem a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), utilitzàvem uns servidors del centre de càlcul de la universitat que, tot i ser molt més potents que els ordinadors personals, tampoc eren molt ràpids si els comparem amb els ordinadors de mitja i baixa gamma que tenim avui a casa. Així que, els programes, o les aplicacions que utilitzàvem per a la realització de complexos càlculs cartogràfics i d'estadística, podien prendre molts minuts, veure hores, fins que poguéssim arribar a veure els resultats.
Accedíem als servidors VAX-11 des de terminals VT100 (1) com el que pots veure a la imatge precedent. Aquests terminals es trobaven als centres de càlcul de diferents facultats del campus. El nombre d'alumnes i d'investigadors era gran i el de terminals limitat. S'havien de reservar, i no era fàcil fer-ho durant el dia, encara menys durant les hores lectives. Així que vaig agafar el costum d'anar a treballar durant la nit, preferentment a partir de les 22h00 o 23h00 al centre de càlcul de la facultat de Psicologia, més rarament al de la facultat d'Econòmiques.
Com ja t'he dit abans, podien passar molts minuts, veure hores, fins a arribar a poder veure els resultats. Així que, un cop havia entrat el codi, les dades i llençat l'execució del programa, no era rar que dediqués el temps d'espera a petar la xerrada amb els geeks i els nerds (2) que també treballaven al centre de càlcul durant la nit.
No recordo ni quin era el centre de càlcul ni quina va ser l'hora, però durant una d'aquestes pauses vaig petar la xerrada amb en Jaume Gallifa (3).
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort de tenir molt bons amics. En Jaume Gallifa és un d'ells. Però amb una particularitat remarcable que fa molt especial la nostra amistat: no tenim gairebé res en comú! No compartim cap ideologia, ni cap gust musical, mai hem parlat de literatura, mai hem anat junts de farra, i ni tan sols hem parlat mai del Barça! I en l'àmbit professional, ell sempre ha estat més per Apple i jo per Linux, Android i Windows. Tampoc ens hem vist mai massa sovint. Però, sempre que ens hem necessitat, pel que sigui, hem trobat l'un en l'altre un suport incondicional.
El 1986, junt amb la llicència de Geografia per la UAB, vaig obtenir el diploma de Màster en informàtica per l'Institut d'estudis de microordinadors (IEM) del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya. Vaig acabar tan just de diners que, poc després, vaig haver de demanar un crèdit a La Caixa per comprar-me un ordinador personal.
Si el 1987 ja treballava com a professor ajudant del Departament de Geografia (UAB), el salari deixava molt a desitjar: no arribava a guanyar el que havia guanyat treballant com obrer a Danone el 1983!
Recordo que el juny del 1987 vaig comentar-li a Jaume Gallifa que l'IEM organitzava un curs d'AutoCAD que m'interessava molt seguir, però no m'acabava de decidir perquè seguia anant just de diners per matricular-me. No és solament que en Jaume Gallifa va donar-me els ànims i el coratge per matricular-me sinó que, unes setmanes després també ho va fer perquè seguíssim junts un curs sobre Sistemes Experts que organitzava el departament de Tècniques Quantitatives de Gestió de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona.
Feia poc que jo havia començat a sortir amb la que, encara avui, és la meva companya quan em va presentar a una noia suïssa amb qui ell havia començat a sortir i amb qui acabaria casant-se i marxant a viure a Suïssa. Vam perdre el contacte durant molt de temps.
Quan vaig decidir deixar la universitat, vaig dir-me que seria una bona idea anar a veure'l i conèixer les dues filles que havien tingut amb aquella noia. Vaig contactar amb ell i ens va acollir a Lausanne el novembre del 1991.
En assabentar-se que havia decidit deixar la UAB, va dir-me que, a l'empresa on ell treballava, feia temps que estaven buscant un expert en cartografia automàtica, i que gairebé tots els que hi havia al país estaven treballant a les universitats i politècnics en projectes de recerca. Va animar-me a postular per la plaça que seguia oberta, em va auxiliar com a traductor a les entrevistes, i vaig començar a treballar el maig del 1992. Vaig arribar amb un permís de residència d'1 any, però ens vam enamorar d'aquest país i ja no vam tornar mai a viure al país d'on havíem marxat.
Els anys van passar i sempre vam trobar almenys un dia a l'any per dinar junts o passar una tarda passejant a la riba del llac Léman, ficant-nos al corrent de la família, de la feina, etc. Els anys van seguir passant, va arribar la pandèmia i el meu càncer. Feia molt de temps que no ens vèiem i em va trucar el mes de gener d'enguany per tornar a veure'ns. Ho vam fer el mes de febrer, com pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui.
Recordo amb emoció la nostra retrobada al hall de la Gare CFF de Lausanne. Vam riure molt veient com ens havíem envellit. Ens vam ficar al corrent sobre les nostres vides, les famílies i, mentre dinàvem, em va explicar que s'havia convertit en soci d'una empresa: SHIFT Architecture (Cully, Suisse) (4) que es dedica a crear solucions d'arquitectura sostenible i a la utilització d'eco-materials en la construcció. També em va parlar dels altres dos socis de l'empresa: Pascal Oulevay, i un espanyol: Roberto Camarasa (5), un enginyer especialitzat en energia i en materials d'origen biològic que també té un màster en arquitectura per la Universitat de Lleida.
M'hauria agradat passar molt més temps amb ell, però jo havia de tornar a la feina i ell havia d'agafar un tren per anar a una reunió a Cully. Ens hem de tornar a veure!
 |
| Wikipedia Commons. MBlairMartin. Digital Equipment Corporation Video Terminal |
Accedíem als servidors VAX-11 des de terminals VT100 (1) com el que pots veure a la imatge precedent. Aquests terminals es trobaven als centres de càlcul de diferents facultats del campus. El nombre d'alumnes i d'investigadors era gran i el de terminals limitat. S'havien de reservar, i no era fàcil fer-ho durant el dia, encara menys durant les hores lectives. Així que vaig agafar el costum d'anar a treballar durant la nit, preferentment a partir de les 22h00 o 23h00 al centre de càlcul de la facultat de Psicologia, més rarament al de la facultat d'Econòmiques.
Com ja t'he dit abans, podien passar molts minuts, veure hores, fins a arribar a poder veure els resultats. Així que, un cop havia entrat el codi, les dades i llençat l'execució del programa, no era rar que dediqués el temps d'espera a petar la xerrada amb els geeks i els nerds (2) que també treballaven al centre de càlcul durant la nit.
No recordo ni quin era el centre de càlcul ni quina va ser l'hora, però durant una d'aquestes pauses vaig petar la xerrada amb en Jaume Gallifa (3).
 |
| Image by Dim Hou from Pixabay |
Al llarg de la meva vida, he tingut la sort de tenir molt bons amics. En Jaume Gallifa és un d'ells. Però amb una particularitat remarcable que fa molt especial la nostra amistat: no tenim gairebé res en comú! No compartim cap ideologia, ni cap gust musical, mai hem parlat de literatura, mai hem anat junts de farra, i ni tan sols hem parlat mai del Barça! I en l'àmbit professional, ell sempre ha estat més per Apple i jo per Linux, Android i Windows. Tampoc ens hem vist mai massa sovint. Però, sempre que ens hem necessitat, pel que sigui, hem trobat l'un en l'altre un suport incondicional.
El 1986, junt amb la llicència de Geografia per la UAB, vaig obtenir el diploma de Màster en informàtica per l'Institut d'estudis de microordinadors (IEM) del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya. Vaig acabar tan just de diners que, poc després, vaig haver de demanar un crèdit a La Caixa per comprar-me un ordinador personal.
Si el 1987 ja treballava com a professor ajudant del Departament de Geografia (UAB), el salari deixava molt a desitjar: no arribava a guanyar el que havia guanyat treballant com obrer a Danone el 1983!
Recordo que el juny del 1987 vaig comentar-li a Jaume Gallifa que l'IEM organitzava un curs d'AutoCAD que m'interessava molt seguir, però no m'acabava de decidir perquè seguia anant just de diners per matricular-me. No és solament que en Jaume Gallifa va donar-me els ànims i el coratge per matricular-me sinó que, unes setmanes després també ho va fer perquè seguíssim junts un curs sobre Sistemes Experts que organitzava el departament de Tècniques Quantitatives de Gestió de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona.
Feia poc que jo havia començat a sortir amb la que, encara avui, és la meva companya quan em va presentar a una noia suïssa amb qui ell havia començat a sortir i amb qui acabaria casant-se i marxant a viure a Suïssa. Vam perdre el contacte durant molt de temps.
Quan vaig decidir deixar la universitat, vaig dir-me que seria una bona idea anar a veure'l i conèixer les dues filles que havien tingut amb aquella noia. Vaig contactar amb ell i ens va acollir a Lausanne el novembre del 1991.
En assabentar-se que havia decidit deixar la UAB, va dir-me que, a l'empresa on ell treballava, feia temps que estaven buscant un expert en cartografia automàtica, i que gairebé tots els que hi havia al país estaven treballant a les universitats i politècnics en projectes de recerca. Va animar-me a postular per la plaça que seguia oberta, em va auxiliar com a traductor a les entrevistes, i vaig començar a treballar el maig del 1992. Vaig arribar amb un permís de residència d'1 any, però ens vam enamorar d'aquest país i ja no vam tornar mai a viure al país d'on havíem marxat.
Els anys van passar i sempre vam trobar almenys un dia a l'any per dinar junts o passar una tarda passejant a la riba del llac Léman, ficant-nos al corrent de la família, de la feina, etc. Els anys van seguir passant, va arribar la pandèmia i el meu càncer. Feia molt de temps que no ens vèiem i em va trucar el mes de gener d'enguany per tornar a veure'ns. Ho vam fer el mes de febrer, com pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui.
Recordo amb emoció la nostra retrobada al hall de la Gare CFF de Lausanne. Vam riure molt veient com ens havíem envellit. Ens vam ficar al corrent sobre les nostres vides, les famílies i, mentre dinàvem, em va explicar que s'havia convertit en soci d'una empresa: SHIFT Architecture (Cully, Suisse) (4) que es dedica a crear solucions d'arquitectura sostenible i a la utilització d'eco-materials en la construcció. També em va parlar dels altres dos socis de l'empresa: Pascal Oulevay, i un espanyol: Roberto Camarasa (5), un enginyer especialitzat en energia i en materials d'origen biològic que també té un màster en arquitectura per la Universitat de Lleida.
M'hauria agradat passar molt més temps amb ell, però jo havia de tornar a la feina i ell havia d'agafar un tren per anar a una reunió a Cully. Ens hem de tornar a veure!
No comments:
Post a Comment