Pages

Thursday, March 30, 2023

paleofuture - mobility in lausanne (1949)



Fa poc vaig visitar a Twitter el compte d'aquest enginyer turc. I mentre anava navegant entre les seves entrades, vaig trobar el vídeo amb què he obert el post d'avui. Un vídeo que m'ha fet al·lucinar, car he descobert en ell la vila de Lausanne tal com era el 1949.

Em va cridar molt l'atenció que la majoria dels carrers i dels edificis que surten al vídeo no han canviat en gairebé 75 anys! En realitat, seria capaç de reproduir avui el trajecte que va des de la rue Marterey fins a l'aeroport de Lausanne (aquest sí que ha canviat, i molt!), passant pel Grand-Pont.

El que desconec és si el senyor de la moto aerotransportada va ser el precursor paleofuturista d'una idea encara més delirant: el Carvair, un vol de Zürich a Londres on hom podia carregar el cotxe a l'avió. Aquesta excentricitat, només apta per a butxaques molt privilegiades, va ser possible durant els anys 1960, però es va suspendre 6 anys després de la inauguració d'aquest servei a causa de la seva manca de rendibilitat.

Das Auto-Flugzeug «Carvair» (1965), SRF Archiv, 02.03.2023

Tenint en compte el que costava un bitllet d'avió en aquells temps i el sobrecost que representaria pujar un cotxe a l'aparell, m'ha cridat molt l'atenció veure pujar per la rampa dos Mini Cooper i un Citroën 2CV. Quan he realitzat que aquesta era la part del reclam publicitari i he vist quins eren els cotxes que es carregaven en realitat, i on tenien el volant, ho he entès tot molt més bé.

Tuesday, March 28, 2023

Sunday, March 26, 2023

facial recognition systems

Veïnes del carrer Sant Jaume (Castellar del Vallès) prenent la fresca
Joan Juni i Ramon: Història i records del carrer Sant Jaume, L'actual (Castellar del Vallès), 22.07.2022


Fa unes setmanes et vaig parlar d'una portera d'un edifici de Nou Barris (Barcelona) on vaig viure durant molts anys i d'una espècie de mirall retrovisor que utilitzava per controlar qui pujava i baixava per les escales car, en aquella època, l'edifici no tenia ascensor (1).

En aquells pisos de parets mal isolades, als estius feia molta calor: haurien de passar molts anys abans que la gent instal·lés aparells d'aire condicionat. I crec que val la pena afegir que les dones passaven tot el dia tancades a casa i, en aquella època, no estava ben vist veure-les als bars. És per això que, fins ben entrada la meva adolescència i sota el leadership d'aquella portera, les dones més grans agafaven una cadira i passaven la tarda davant del portal de l'escala, fins que es feia fosc i marxaven per preparar el sopar als marits que tornaven de la feina.

Era del tot impossible passar pel meu carrer sense passar pel visual scanning i el sharing d'informacions diverses sobre la vida privada dels escanejats. I, en cas de no estar a la seva database, era gairebé Mission Impossible entrar a l'escala sense identificar-se. A més, aquelles dones tenien strong skills en fisiologia humana: la meva mare em va explicar que les joves del carrer estaven angoixades perquè, només amb una mirada, les velles sabien si tenien la regla i, abans que elles ho sabessin, si estaven embarassades.
Als bars del barri passava tres quarts del mateix. Els parroquians parlant fort per intentar combatre el volum massa alt d'una TV que ningú mirava i els cops secs de les fitxes de domino sobre el marbre de les taules es transformaven en silenci sepulcral quan entrava un client que no identificat per l'authorization system. Immediatament, es posava en marxa un procés de distributed visual scanning, amb una càmera d'ultra-high-definition en el cas del propietari del bar. Per motius diversos, alguns clients començaven a escampar la boira. Finalment, a l'hora de passar la comanda, el propietari del bar creuava les informacions recollides en el primer visual scanning amb unes preguntes que només ell sabia com serien interpretades a la seva database personal.

El problema afegit amb Nou Barris és que, de vegades, quan la policia no respecta els protocols de l'authorization system, és poden organitzar pollastres monumentals. El darrer dels pollastres dels que tinc noticia va passar fa dos anys (2).
Seis mossos heridos por una turba que frustró un arresto en Nou Barris, El Periódico, 07.11.2021
Pelea multitudinaria en Nou Barris: cinco detenidos y seis Mossos d’Esquadra acaban heridos, El Mundo Deportivo, 07.11.2021

Però els temps canvien i, davant la dificultat de trobar reemplaçants per aquells experts qualificats, les autoritats que volen tenir-ho tot sota control, estan explorant les possibilitats que ofereixen els sistemes de reconeixement facial.

Un article publicat el passat 13.03.2023 per La Vanguardia ens diu que AENA ja els ha provat a diferents aeroports (entre ells, l'Aeroport d'El Prat), i que el Ministeri de l'Interior considera que aquesta tecnologia serà clau en investigacions criminals (3). A més d'AENA, altres empreses com Renfe, Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i alguns estadis de futbol, voldrien desplegar-la. Si no ho han fet ja és que, ara per ara, és il·legal utilitzar el reconeixement facial sense filtres. És a dir, no es pot buscar una persona entre milers, car això atempta contra la intimitat i vulnera la protecció de dades dels ciutadans, els rostres dels quals s'escanegen sense que tinguin res a veure amb el motiu de la recerca.

AENA ha seguit amb els seus projectes al·legant que ha informat puntualment a l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) i basant la seva utilització legal en unes premisses que, per utilitzar un llenguatge políticament correcte, considero delirants:
Tot sembla, doncs, legal, mentre aquesta tecnologia no es faci servir de forma indiscriminada; és a dir, no s'utilitzi sense avisar les persones gravades per les càmeres que els seus trets facials poden ser emmagatzemats momentàniament en un arxiu i comparats amb altres cares. AENA insisteix que el reconeixement facial aplicat per ells “és totalment voluntari, amb el consentiment previ del passatger, i la identificació de persones es fa en punts concrets, perfectament senyalitzats (no és tracta d'una identificació indiscriminada)”.
Mentre els serveis jurídics d'AENA treballen de valent per trobar la millor drecera que permeti a aquesta companyia passar les comandes que impulsaran la indústria del reconeixement facial, potser val la pena recordar que Mercadona va decidir fer cas omís de la legislació i va ser sancionada per l'Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) amb una multa de 2,5 milions d'euros per instal·lar un sistema de reconeixement facial a les seves botigues. Clar que, sobre les decisions judicials, he decidit que és millor no opinar, perquè sempre poden acabar per sorprendre (o no).



Si a Suïssa el sistema de reconeixement facial als bars no és gaire diferent del que hem vist com funcionava a Nou Barris, el de les senyores prenent la fresca no s'estila. Ni falta que fa!

Pocs anys després de la nostra arribada a Suïssa, la policia de Berna va detenir a cinc agents del Mossad que, seguint les pràctiques d'una de les més prestigioses escoles de l'espionatge, utilitzant material molt sofisticat i prenent totes les precaucions imaginables per fondre's en el paisatge urbà, estaven instal·lant un sistema de vigilància a la caixa de connexions d'una companyia telefònica a un edifici del barri de Köniz, amb l'objectiu de controlar les converses d'un libanès de qui sospitaven fer part d'una coneguda organització que no simpatitza amb Israel. A unes hores on a Suïssa no s'ha de fer cap soroll, el soroll mínim que els agents del Mossad van fer a la cava de l'edifici va ser suficient perquè una veïna amb insomni truqués a la policia i aquesta practiqués les detencions (4).

Si el safareig diplomàtic i mediàtic que va seguir aquest incident va ser impressionant, cal dir que la qualitat dels gadgets electrònics intervinguts als agents del Mossad devia impressionar tant als alts comandaments de la seguretat Suïssa que, en 2013, el nostre país va confiar la fabricació del sistema d'escolta per a la seva policia i tribunals a l'empresa israeliana Verint, fundada per un antic agent del Mossad!

Israël, j'écoute! (3/5), La Suisse sous couverture, Unité des documentaires de la RTS, 25.04.2022

Hom ens va aprendre el 2013 que, a Ginebra, operava un cos d'elit dirigit conjuntament per la CIA i la NSA -l'Special Collection Service- amb la missió de vigilar el gran nombre d'organismes internacionals, d'ONGs i missions diplomàtiques que tenen seu en aquesta ciutat. I que a Zürich hi havia una important filial de l'Agència britànica d'intel·ligència electrònica (GCHQ) (4), probablement amb la idea d'espiar els grands bancs del nostre país. Dos anys més tard, vam tenir dret a un nou safareig diplomàtic i mediàtic quan un diputat ecologista del Parlament austríac va explicar a una conferència de premsa que el Servei Federal d'Intel·ligència alemany (BND) havia havia practicat escoltes, en nom de la NSA, a nou línies internacionals de la companyia suïssa Swisscom amb terminals a Zürich i Ginebra.

Malgrat haver-hi un gran consens entre les agències d'espionatge sobre el fet que els sistemes electrònics d'escolta no fan el pes davant la qualitat de la informació recollida per les senyores assegudes a la fresca, les senyores amb insomni o els propietaris dels bars, la manca de professionals qualificats ha permès que la indústria del reconeixement facial presenti una sèrie de noves propostes.

Entre aquestes propostes cal destacar, a Suïssa, una de recent que ha provocat un enrenou monumental. L'empresa dels ferrocarrils federals (SBB / CFF / FFS) va decidir que, a partir del mes de setembre d'enguany, no només filmaria els usuaris, com ja fa avui amb més de 700 càmeres, sinó que també avaluaria el seu comportament de les compres realitzades a les botigues de les estacions i enllaçaria aquestes dades amb els títols de transport dels usuaris (6).

Una campanya iniciada, entre altres, per Algorithm Watch (7) i Stop Reconnaissance Faciale (8) va recollir en pocs dies més de 16.000 signatures contra aquest projecte.  La pressió popular (i l'amenaça d'acabar a les urnes!) va donar els seus fruits i l'empresa va anunciar que renunciava a la classificació dels viatgers a les estacions segons les seves dades biomètriques, i a l'ús d'aquestes dades amb finalitats comercials.

De totes maneres, l'expressió corporal i les respostes del cap de l'empresa en la seva intervenció al telenotícies de la RTS del 13.03.2023 no em van tranquil·litzar gens ni mica, i sospito que haurem de debatre aquesta qüestió més d'hora que tard a les urnes.

RTS - 19:30, Vincent Ducrot, patron des CFF, assure avoir compris la crainte des passagers, 13.03.2023


  1. Veure Israel Hands: a friendship's story during the 80s, publicat en aquest blog el 26.02.2023
  2. Seis mossos heridos por una turba que frustró un arresto en Nou Barris, El Periódico, 07.11.2021 || Pelea multitudinaria en Nou Barris: cinco detenidos y seis Mossos d’Esquadra acaban heridos, El Mundo Deportivo, 07.11.2021
  3. Javier Ricou: El reconocimiento facial, en el limbo, La Vanguardia, 13.03.2023
  4. Denis Masmejan: Espionnage: Les écoutes sauvages du Mossad devaient être enregistrées à Genève, Le Temps, 16.04.1998
  5. Simon Bradley: Genève, un centre d’écoute de la NSA et de la CIA, SwissInfo, 30.10.2013
  6. Pascal Tischhauser: Les CFF prévoient une campagne de surveillance avec caméras cachées, Blick, 16.02.2023
  7. Surveillance des gares CFF: L’opposition de la société civile porte ses fruits, algorithmwatch.ch
  8. Pas de surveillance de masse dans les gares suisses !, stop-reconnaissancefaciale.ch
  9. Alfred López: ¿De dónde surge el llamar ‘chafardera’ a una persona que le gusta hablar de los demás?, 20 minutos, 03.09.2012

Thursday, March 23, 2023

die toten hosen - marteria

Die Toten Hosen - Scheiss Wessis, YouTube, 25.03.2022


El passat 12.03.2023 vaig publicar un post on et parlava de les vicissituds del moviment punk en temps de l'antiga RDA (1) (2) i de les experiències d'una banda: Die Toten Hosen, i els seus concerts en els escenaris improbables de les esglésies evangèliques durant el període comunista.

Avui m'agradaria compartir amb tu dos temes que presenten, en clau d'humor, la unificació de les dues alemanyes, (3) segons la visió que tenien d'aquesta els Wessis (alemanys occidentals) dels Ossis (alemanys orientals) i viceversa.

Aquest projecte va néixer després de la trobada de Campino (4), un punk-rocker nascut el 1962 a Düsseldorf i de Marteria (5), un raper nascut el 1982 a Rostock, que van decidir celebrar la reunificació alemanya insultant-se mútuament als temes: "Sheiss Ossis" i "Sheiss Wessis".
Si actives els subtítols dels vídeos, els tradueixes a l'anglès (en altres llengües, només podràs entendre alguna cosa), i els llegeixes amb atenció, veuràs que la història de la reunificació alemanya està lluny d'haver acabat.
Ras i curt, es tracta de dues versions d'una sola cançó on Marteria rapeja "Scheiss Ossis" i Campino canta "Scheiss Wessis", rebentant-se mútuament en una sessió de teràpia. Els Die Toten Hosen es presenten amb un dels millors models d'Opel de l'època de la reunificació i ridiculitzen l'himne nacional de la RDA amb un solo de guitarra destarotat, tot destacant les virtuts dels Wessis sobre els Ossis. Marteria es presenta amb un atrotinat Trabant, i recorda el primer astronauta alemany de Saxònia, tot rapejant: "Som la teva mala consciència".

Marteria - Scheiss Ossis, YouTube, 25.03.2022

Tenint en compte que Marteria tenia solament 7 anys quan va caure el mur de Berlín i que l'antiga RDA va ser abolida després de les eleccions del 1990, pot sobtar als no alemanys quin pot ser l'interès d'aquests dos temes. El cas és que, malgrat que hom consideri que es tracta d'una història tancada, els tòpics segueixen vius.

Als vídeos, Campino troba divertida la batalla dels tòpics històrics, mentre que Marteria sembla reivindicar a Udo Lindenberg (6): "Aquest país, encara està dividit en dues parts, canviem-ho, és una merda!"
Des de finals dels anys seixanta, Udo Lindenberg, nascut a una petita ciutat de Renània del Nord-Westfàlia, va participar en moltes mogudes polítiques. Moltes de les seves cançons són una expressió de la seva visió pacifista del món. Així, a principis de la dècada de 1980 es va posicionar contra l'estacionament de míssils nuclears de mig abast Pershing II a la RFA i dels míssils SS-20 a la RDA. No va dubtar en participar en els concerts rock que tenien lloc a la RDA, com ara: Rock für den Frieden (Rock for Peace) per defensar les seves idees, tot com a totes les manifestacions pacifistes que tenien lloc a la RFA.

Malgrat el fet de no poder actuar tants cops com hauria volgut a la RDA, a causa de les nombroses prohibicions que van rebre les seves demandes, partidari de la via de la negociació, el 1984 Lindenberg va enviar a Erich Honecker una caçadora de cuir. Amb motiu de la seva primera visita a la RFA en 1987, sota el lema "guitarres en lloc de pistoles", Erich Honecker li va oferir una guitarra elèctrica.
El sentiment de divisió entre Wessis i Ossis és encara patent quan hom pensa que Marteria no és només un raper, sinó un Ostrapper, mentre que a ningú li passaria pel cap dir de Die Toten Hosen que són una banda de Westpunks. Una història asimètrica, on els alemanys orientals segueixen sent diferents. Així doncs, probablement, la història no estigui encara totalment tancada.

Late Night Berlin - Scheiss Wessis und Scheiss Ossis - Marterias und Campinos neuestes Projekt, YouTube, 01.04.2022


  1. Veure Stasi’s crackdown on East German Punks, publicat en aquest blog el 12.03.2023
  2. Wikipedia: Deutsche Demokratische Republik (DDR) [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: German reunification [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Campino
  5. Wikipedia: Marteria
  6. Wikipedia: Udo Lindenberg

Tuesday, March 21, 2023

respect



Cada cop que sento als grans gurus al servei del liberalisme i els seus discursos carregats de cinisme cridant-nos a sortir de la nostra "zona de confort". O cada cop que sento a ministres o membres dels consells d'administració de les organitzacions patronals parlant-nos d'allargar l'edat de la jubilació, em venen al cap imatges com les dels vídeos que avui he compartit amb tu i em demano quants d'entre ells serien capaços de treballar durant una sola hora en aquestes condicions.

Conec la resposta. Però també seria important que, cada cop que ens venen amb aquest tipus de discurs, els recordéssim que la gent que fa aquest tipus de feines mereix el més gran dels respectes.




Sunday, March 19, 2023

krakers: Is the past the best prophet of the future?

Amsterdam - Verzamelde Historische Filmbeelden. 1980: Krakersrellen te Amsterdam - oude filmbeelden, YouTube, 02.11.2017


Els anys 1980 van ser d'una tal intensitat (1), que sorprendrien molts dels que avui ens diuen que tal o tal altre moviment de repressió, o tal i tal manipulació mediàtica, no s'havia vist mai abans, en tot cas a l'Europa democràtica.

Potser entendràs millor de què estic parlant si et dic que, just un mes després de la violència policial que es va desencadenar amb el Referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017 (2), els arxius de films històrics de la vila d'Amsterdam publicaven a YouTube un vídeo sobre els enfrontaments del moviment okupa contra els cossos policials l'any 1980. Just per informació, pots traduir la inscripció Koninklijke Marechaussee dels tancs que assaltaven les barricades per Reial Policia Militar


A finals dels anys 1970, estava a La Llagosta, bevent una birra a la terrassa de l'àtic on vivia un dels millors amics que mai he tingut: en José Antonio Borrego (3). Recordo que estàvem parlant del moviment okupa (4) que s'estava estenent per Barcelona i la seva àrea metropolitana (5) quan en Jose va dir-me que, anys abans, havia anat a Amsterdam per conèixer el moviment okupa: els Kraakers (6) (7), íntimament lligat a les lluites urbanes que han influït en l'urbanisme i la vida social d'aquella ciutat.

Em va parlar amb entusiasme del descobriment d'un país i d'una gent que estaven a anys llum de l'arna del règim franquista que havia deixat enrere, i de l'organització remarcable d'un moviment que gaudia d'un gran suport social. Quan vam acabar la conversa, em va passar uns cartells d'aquell moviment amb els que vaig començar una modesta col·lecció que va anar augmentant amb els anys.
Source: Zoom.nl - Cramer, Woonprotest 13.09.2022 Amsterdam

El moviment Kraaker es va començar a desenvolupar a Amsterdam durant els anys 1960, en un context de crisi de l'habitatge, aguditzada pel fet que l'accés a un habitatge social estava gairebé restringit a ser parella amb un fill i treballar a la ciutat, el que impedia l'accés als baby boomers que buscaven habitatges per a una o dues persones (8).

Hi ha un consens en el fet que va desencadenar el moviment: un pla de renovació del govern municipal del 1953 que afectava el nucli antic de la ciutat, el barri de Nieuwmarkt. Aquest pla implicava la demolició d'antics edificis i el seu reemplaçament per grans blocs d'apartaments i d'oficines, així com la construcció de l'anomenada expansió 'oostlijn' al metro d'Amsterdam i una autopista. El moviment social de rebuig que va provocar aquell pla municipal orientat a l'especulació urbanística va tenir com a resultat l'ocupació dels edificis buits de l'antic barri jueu.
La guerra va delmar la població jueva d'Amsterdam. Abans de l'arribada dels nazis, hi havia 80.000 jueus a tota la ciutat però només 5.000 van tornar vius dels camps d'extermini. Tot i que a barris com Betondorp, experiència innovadora d'habitatge socialista, moltes de les seves cases havien estat ocupades per altres holandesos (9). En altres barris moltes altres cases estaven tapiades i buides: els carrers dels barris de Transvaalbuurt (10) i Jodenbuurt (11) estaven deserts. Les cases s'havien convertit en ruïnes (12).
A partir de 1963, la pràctica del Kraken (cf. 6 i 7) es va anar consolidant. Els termes Kraken i Kraakers es van començar a utilitzar habitualment a partir del 1969, quan un grup amb seu a Amsterdam, que es va identificar com "Woningbureau (Oficina d'Habitatge) de Kraker", va publicar un "Kraakhandleiding" (Manual d'okupació). Aquest manual posava èmfasi en l'aspecte de respectabilitat del Kraken: Mobla la teva llar tan aviat com puguis. Convida els teus veïns a venir a prendre un cafè […]. Neteja les teves finestres, pinta marcs de finestres i portes exteriors, dialoga amb els veïns (13).
Uitgebreide Kraakhandleiding '96/'97

Bona part de l'èxit dels Kraakers estava basat en els principis que desenvolupava aquell manual i en la bona organització, determinació i adhesió socials dels que m'havia parlat en Jose mentre bevíem una cervesa a casa seva. Avui podem llegir relats lírics que ens presenten totes les victòries d'aquell moviment com el resultat de negociacions amb un poder dotat d'idees i pràctiques democràtiques. Naturalment, va haver-hi negociacions, però sovint després de durs combats al carrer.

Prenem, per exemple el que ens diu Ingrid Petit (cf. 8) sobre el que va passar l'any 1975:
El 1975, el Decret Van Dam concedeix per fi el dret a l'habitatge social als joves, als solters i a les parelles sense fills, perfils que es troben a les cases ocupades. El municipi i els proveïdors d'habitatge social han de proporcionar nous tipus d'habitatge, tant en la nova construcció com en la renovació de millor qualitat. S'està produint una onada de legalització de les okupacions: els proveïdors d'habitatge social estan comprant edificis ocupats a canvi de lloguers molt baixos i feines que han de fer els okupes. Els okupes van ser el motor de la renovació de l'habitatge social i van guanyar-se el suport de l'opinió pública.
I ara comparem el relat d'Ingrid Petit amb el relat del que va passar aquell any als carrers d'Amsterdam amb aquest vídeo dels arxius de la vila.

Amsterdam - Verzamelde Historische Filmbeelden. 1975: Hevige rellen in de Nieuwmarktbuurt te Amsterdam, YouTube, 27.01.2016

Et proposo fer el mateix exercici per les mobilitzacions que pots trobar a les referències que t'he passat de Wikipedia (cf. 6 i 7), sabent que no sempre trobaràs vídeos sobre aquestes i que potser hauràs d'anar a mirar a les hemeroteques tot utilitzant el traductor de Google.
Foto: Nationaal Archief. Krakers en actievoerders op de opgerichte barricades rondom krakersbolwerk De Eenhoorn (21 februari 1981)

El que em sembla més important mencionar sobre el moviment Kraaker és que, segons un estudi realitzat el 1981 (14), Amsterdam albergava uns 9.000 okupes. El cas és que, quan veiem les imatges dels vídeos, ens adonem que hi havia molta més gent entre els manifestants, el que ens parla d'un suport social i d'una organització que van portar les idees del moviment molt més enllà dels seus beneficiaris.

Gairebé a totes les publicacions trobaràs que el moviment Kraaker va començar a davallar a partir dels anys 1990. En el cas de La Vanguardia, podíem llegir (15):
A la dècada del 1970 i el 1980 el moviment comptava amb la simpatia de gent que els defensava en cas d'incursió policial. Alguns joves okupaven cases buides, solucionant la necessitat d'habitatge en una època en què realment escassejava. Entre els seus fins figurava també protestar contra el poder establert i impedir l'especulació del terra (...) Tot i això, sembla que aquesta situació acabarà. D'una banda, els okupes ja no tenen la simpatia de la gent. Una de les raons és augmentar l'ús de la violència entre aquest col·lectiu. Se'ls acusa també d'okupar cases monumentals al centre de les ciutats i no oficines buides als afores, cosa que resta idealisme a les seves accions.
Just per completar les fonts d'informació de La Vanguardia, Ingrid Petit (cf. 8) diu que:
Més recentment, molts dels joves okupes vénen del sud d'Europa. El mite d'Amsterdam continua atraient. Però, menys polititzats que la gent gran, de vegades posen en perill una forma d'acord entre el moviment Kraaker i el suport públic obtingut molts anys abans.
Aquells que esteu acostumats a llegir coses sobre el joc brut (molt brut!) en els àmbits policial, judicial i mediàtic, segurament trobareu semblances en el que ha passat i passa en altres països llegint la rubrica: Decline and Collapse d'aquest article.

Per no parlar d'altres diaris de dretes, l'entusiasme de La Vanguardia (cf. 15) i d'El País (16), arribava al zenit en 2008 i 2009 quan parlaven d'una llei dels partits de la coalició governamental Christen Unie i CDA (democristians) i VVD (liberals), que convertia en delicte contra el dret a la propietat la okupació d'una casa que no hagués estat abandonada durant més d'un any, amb penes de presó que poden anar d'1 a 3 anys. Convertint els seus desitjos en realitats, El País titulava així el seu article: Holanda prohíbe el movimiento 'okupa'.

Informacions pendents d'actualització a Wikipedia (cf. 7), ens permeten rebaixar amb una mica d'aigua el got de whisky dels periodistes espanyols:
Després del tombant de segle, el moviment dels Kraakers va passar a un segon pla. Els partits conservadors van aconseguir el 2009 i el 2010 al Senat i a la Cambra de Representants que s'aprovés la prohibició legal de l'okupació i, des d'aleshores, intenten evitar els desnonaments per mitjans legals. A Amsterdam, segons aquesta llei, aproximadament 300 a 400 edificis haurien de ser evacuats a partir del 2010. Diverses autoritats municipals han expressat reserves sobre aquesta llei i, per diferents motius, no donen una alta prioritat a la seva aplicació.
Recordant que estem davant d'informacions pendents d'actualització, al mateix article de Wikipedia pots veure els avalots que han provocat els intents de desnonament per part de les autoritats municipals entre els anys 2000 i 2010. Potser la duresa d'aquests avalots expliqui les reserves de les autoritats municipals per aplicar aquesta llei.

2000 Ontruiming Kalenderpanden, YouTube, 11.09.2007
L'any 2000, els edificis okupats del Calendar a l'Amsterdam Entrepotdok van ser evacuats.

Amb la finalitat de rebaixar encara amb més aigua el got de whisky dels periodistes espanyols, també podria ser interessant conèixer el paper que ha jugat la Unió Europea per complicar les coses. Segons Ingrid Petit (cf. 8):
D'altra banda, pel que fa a l'accés a l'habitatge social, les iniciatives dels grups estan lligades a l'actual context liberal nacional i europeu. En efecte, si els Països Baixos compten amb el parc d'habitatges socials més gran d'Europa, la crisi financera ha reduït els crèdits dels arrendadors, i aquests estan procedint a nombroses operacions de revenda dels seus habitatges. Obligats per la Unió Europea, que en juny de 2010 va instar els Països Baixos a limitar l'accés a l'habitatge social en nom d'una oferta qualificada de sobreabundant i competitiva amb el sector privat, els arrendadors han de limitar dràsticament l'accés a un habitatge que abans estava obert a tothom i havia promogut la diversitat social. Deixant una gran part de la població davant del mercat privat, proposant preus de lloguer o de compra desproporcionats i inassequibles.
Segurament no et sorprendrà saber que el dret a la propietat, les directives de la Unió Europea i les lleis aprovades pel Parlament neerlandès no estan gravades en marbre i poden ser interpretades de maneres molt creatives (17):
El grup d'okupes de l'edifici d'Amsterdam del multimilionari rus Arkadi Volozh pot continuar ocupant-lo amb l'autorització del jutge. L'empresa del rus, que figura a la llista europea de sancions, havia demanat un desnonament, però el tribunal no veu cap motiu per fer-ho.
O potser el jutge neerlandès desconeixia el titular de la redacció d'El País: Holanda prohíbe el movimiento 'okupa', i va dictaminar a favor dels membres d'un moviment il·legal sense saber-ho.

Clar que, també podria ser que els membres d'aquell moviment no sàpiguen que són il·legals i desconeguin les directives de la Unió Europea i les lleis aprovades pel parlament neerlandès perquè, altrament, hom no entén que els Kraakers no solament no hagin desaparegut, sinó que segueixin protagonitzant accions com les que es publicaven als Països Baixos el passat mes de desembre (18):
A Amsterdam hi ha okupacions una altra vegada. Qui són aquests nous okupes? (...) Gairebé havien desaparegut, però un moviment seriós d'okupació torna a estar actiu a Amsterdam, amb el vent a les veles.
Moltes de les respostes a aquestes preguntes les pots trobar al vídeo que pots veure a continuació (no oblidis d'activar els subtítols i el traductor a la llengua de la teva elecció si, com jo, no estàs familiaritzat amb el neerlandès). Un vídeo on us trobareu identificats ràpidament aquells que viviu a ciutats que s'han transformat en parcs temàtics només aptes per turistes de pas i gent amb alts ingressos econòmics, amb un parc immobiliari dominat per Blackstone, bancs, etc., i on la gentrificació i els desnonaments de la gent amb recursos modestos estan a l'ordre del dia.

VICE Nederland - Kraken Gaat Door: de nieuwe krakers, YouTube, 23.02.2022


  1. Veure Euromissile Crisis, Second Season, publicat en aquest blog el 14.03.2023
  2. Wikipedia: Referèndum sobre la independència de Catalunya de 2017 [en] [fr] [es] [ca]
  3. Dictionnaire des militants anarchistes: José Antonio Borrego Velasco, 16.09.2010 || Anarcoefemèrides del 10 de juliol, Ateneu Llibertari Estel Negre, Palma || Veure Yael Langella i Summertime Blues publicats en aquest blog respectivament els 02.11.2019 i 14.08.2020.
  4. Wikipedia: Squatting [en] [fr] [es] [ca]
  5. Veure Israel Hands: a friendship's story during the 80s, publicat en aquest blog el 26.02.2023
  6. Wikipedia: Kraken, Kraken in Nederland || Squatting in the Netherlands
  7. Wikipedia: Krakersrellen, Krakersrellen (1975-1984)
  8. Ingrid Petit: Okupación y urbanismo en Ámsterdam : una historia común, Ciudades, Territorios, Gobernanza (CITEGO), Julio 2012 [PDF fr]
  9. Ellen Himelfarb: This Amsterdam neighborhood was once inhabited by Jews. None are left to celebrate its centennial, Forward, 22.02.2022
  10. Wikipedia: Transvaalbuurt [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Jodenbuurt [en] [fr] [es] [ca]
  12. 1945 Amsterdam. Empty Jewish houses, Anne Frank House
  13. Hans Pruijt: Kraken (Netherlands), Global Informality Project, Erasmus Universiteit Rotterdam, Nederlands
  14. Van der Raad, J. W. 1981. Kraken in Amsterdam. Amsterdam: Roelof Kellerstichting
  15. Carmén Montón: Holanda prepara una ley que prevé encarcelar a los okupas, La Vanguardia, 29.08.2008
  16. Holanda prohíbe el movimiento 'okupa', El País, 15.10.2009
  17. Krakers in Amsterdams pand van Russische miljardair mogen blijven zitten, rtlnieuws.nl, 16.11.2022
  18. Krakers pand Nieuwezijds Voorburgwal rustig vertrokken, NH Nieuws, 05.12.2022 || Hannah Stöve: In Amsterdam wordt ‘ineens’ weer gekraakt. Wie zijn die nieuwe krakers? ‘Dit is onze fokking stad’, Het Parool, 31.12.2022

Thursday, March 16, 2023

fred armisen

The Tonight Show Starring Jimmy Fallon - Fred Armisen Impersonates Each Decade of Punk Music, YouTube, 02.11.2021


Avui fa una setmana (1) et parlava d'una emissió del Tonight Show de Jimmy Fallon (1) que havia vist a YouTube i d'una entrevista a Fred Armisen (2), de qui et vaig dir que en parlaríem més endavant.

A més d'actor, guionista i hàbil imitador de diferents accents de l'espanyol a l'Amèrica Llatina, Fred Armisen també és músic. Es va iniciar als anys 80 com a bateria  a una banda de punk rock. El pots veure dos documentals.

Al primer, Salad Days (2014): A Decade of Punk in Washington, DC (1980–90) (4), com a bateria d'una banda de Chicago anomenada Trenchmouth (5).

Trailer Chan - Salad Days 2014 Trailer HD | Documentary | Washington, DC Punk Music, YouTube, 20.07.2017

O al segon, The Damned: Don't You Wish That We Were Dead (2015) (6).

Three Count Films - The Damned: Don't You Wish That We Were Dead (Official Trailer), YouTube, 11.03.2015

La seva passió pel punk que va començar quan era molt jove, amb dues bandes que li tenien el cor robat: The Clash (7) i Devo (8).

Sabedor de la seva passió, Jimmy Fallon va demanar-li a una emissió del Tonight Show del novembre del 2021 si podia resumir l'evolució d'aquest estil i altres de música alternativa a través d'alguns dels seus temes més coneguts.

Fred Armisen va agafar la guitarra i el que va fer no necessita cap altra descripció que la que pots trobar al vídeo amb què he obert el post d'avui.

  1. Veure Spanish dialects around the World, publicat en aquest blog el 09.03.2023
  2. Wikipedia: Jimmy Fallon [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Fred Armisen [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Salad Days (2014 film)
  5. Wikipedia: Trenchmouth
  6. Wikipedia: The Damned: Don't You Wish That We Were Dead
  7. Wikipedia: The Clash
  8. Wikipedia: Devo

Tuesday, March 14, 2023

euromissile crisis, second season

VoltairenetTV - Manlio Dinucci : La crise des euromissiles, Seconde saison, YouTube, 02.03.2018


A diferència de Roy Batty, el nom del meu àlies al blog i el del Nexus 6 N6MAA10816 de Blade Runner, fabricat per la Tyrell Corporation (1), no conec la data de la meva obsolescència planificada (2), però a la meva edat, no puc considerar-la molt llunyana.

Potser és a causa d'aquesta reflexió que fa uns dies que estic publicant coses dels anys 80. Coses com ara els vehicles d'aquells anys, la música, els moviments socials, les meves experiències personals...

Documentant-me abans de publicar, m'he adonat de l'escàs material que existeix en accés obert a la xarxa sobre molts dels moviments socials i polítics que van tenir lloc durant aquells anys. Uns anys d'una intensitat brutal on, per exemple, el planeta va estar a dos dits de viure la seva primera (i probablement la darrera) guerra nuclear.

És estrany que, malgrat la importància de l'angoixa existencial que vam viure durant aquells anys, no sigui fàcil trobar documentació critica o independent sobre la Crisi dels Euromíssils. Tampoc sobre el naixement d'un moviment pacifista brutal que es va posar en peu arreu de l'Europa occidental per oposar-se a aquella bogeria.
Ronald Reagan va escriure: "Com a president, no portava cartera, ni diners, ni carnet de conduir, ni claus a la butxaca. Només uns codis secrets que eren capaços de provocar l'aniquilació de gran part del món tal com el coneixem". El mateix es podia dir del seu homòleg soviètic. La supervivència de la civilització depenia de la moderació d'aquests dos homes en un moment de crisi. (4).
A la presentació d'un llibre que ens parla d'aquells anys (5), Susan Colbourn resumia així aquella bogeria:
Si tota la guerra freda va ser una cursa cap a l'abisme, el Pacte de Varsòvia va tocar fons més ràpidament i amb més força que l'OTAN.
Efectivament, l'antiga Unió Soviètica es va acabar ensorrant després d'aquella guerra. Però gràcies a un enorme esforç d'amnèsia col·lectiva, hem acabat per oblidar que l'economia americana no s'ha recuperat mai d'aquella prova de força, a causa del deute colossal que va provocar la cursa d'armament. Un deute que va superar el miliard d'USD amb l'arribada de Ronald Reagan (31% del PIB), i va arribar al 51% del PIB a la fi del seu mandat (6):
El deute nacional dels USA va créixer fins a un rècord de 31,42 miliards d'USD a finals de 2022. El deute nacional dels USA representava en 2022 el 123% del PIB.
Tornant als anys 80, vull insistir en el fet que no estic dient que no existeixi material sobre aquella època. M'estic referint a l'escassa documentació crítica i independent de l'estil de la publicada al llibre de Susan Colbourn l'any 2022! Naturalment, pel que fa a la propaganda de tots dos bàndols, puc trobar molt més material, tot i que no gaire pel que fa al material audiovisual (l'imagino acuradament enllaunat als arxius de diferents cadenes de TV).

A què m'estic referint doncs quan parlo de documentació crítica o independent? Doncs, per exemple, a articles com el publicat pel geògraf Manlio Dinucci (5) que, com pots veure al vídeo amb què he obert el post, ja en 2018 anticipava els elements que ens expliquen avui els desencadenants de l'actual Guerra d'Ucraïna. Una guerra que, seguint el premonitori títol que Dinucci donava al seu article, hom podria anomenar: Crisi dels Euromíssils, Segona Temporada.

Les idees neoliberals impulsades per Ronald Reagan i Margaret Thatcher es van acabar imposant arreu i van acabar ensorrant la prosperitat dels seus països i la d'altres economies europees.

No crec que ni les meves competències en economia ni la meva obsolescència planificada em donin l'oportunitat d'estudiar amb detall aquesta catàstrofe en aquest blog. Així que millor deixo aquesta tasca per aquells que tinguin les ganes i el temps de fer-ho.

Mentrestant, continuaré dedicant-me a explicar què va passar durant uns anys dels quals hom ha amagat als joves bona part del que va passar. I a aquells que ho van viure, els recordaré quatre coses que, o bé no les van viure personalment o, com tantes altres coses, van decidir que era millor oblidar-les.


Altres posts d'interès publicats en aquest blog:
  1. Wikipedia: Blade Runner [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Obsolescència programada [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Euromissile crisis [en] [fr] [es] [ca]
  4. Charles McCarry: ‘Star Wars’ and the Soviet Collapse, The Wall Street Journal, 06.11.2015
  5. Susan Colbourn: Euromissiles: the nuclear weapons that nearly destroyed NATO, Cornell University Press, 2022
  6. Kimberly Amadeo: US National Debt by Year, The Balance, 18.01.2023
  7. Manlio Dinucci: Crisis de los euromisiles, Temporada 2, VoltaireNet.org, 28.02.2018

Sunday, March 12, 2023

stasi’s crackdown on east german punks

Feeling B - Ich such' die DDR, YouTube, 10.10.2009


Fa uns dies vaig trobar per casualitat un vell article del 2017 publicat per la BBC (1) que parlava del moviment punk a l'antiga RDA (DDR) (2).

Com ja m'ho esperava, l'article parlava de l'anecdotari estàndard sobre la dictadura comunista i els esforços de la seva policia política: l'Stasi, per impedir que els joves escoltessin els darrers hits musicals que transmetien les estacions de ràdio occidentals.

Mentre llegia aquell article recordava que, mentre les masses de ciutadans de l'Europa del nord visitaven les nostres platges, l'anecdotari no era gaire diferent en altres dictadures del sud d'Europa, on només passaven a la ràdio i a la TV les bandes amb música i lletres no aptes per a diabètics .

Pensava en Grècia, on una oblidada Guerra Civil (3) que va tenir lloc a la fi de la II Guerra Mundial, i una successió de governs autoritaris sostinguts pel govern USA, va culminar amb la Dictadura dels Coronels (4), que va governar Grècia des de 1967 fins a 1974. Pensava en Portugal i la dictadura del règim de la Segona República, on no es van convocar eleccions democràtiques des de 1925 i que els portuguesos no es van poder traure del damunt fins al 1974, amb la Revolució dels Clavells (5). I naturalment en Espanya, on la dictadura del General Franco es va instal·lar des del 1939 fins a la mort del dictador en 1975.

Tot el que puc afegir, és que no arribo a imaginar-me una imatge com la del tweet que pots veure a continuació, amb un punk i un paio de la Policia Armada o de la Guàrdia Civil asseguts al mateix banc al metro de Barcelona durant el franquisme.


Tornant a l'article de la BBC, reconec que em va fer riure l'anècdota d'un jove adolescent de la RDA: Alexander Kuehne, que vivia a un poblet a una hora de Berlín Oriental. Aprofitant que als jubilats se'ls permetia visitar l'oest, va demanar-li a la seva àvia que li portés un disc d'una banda punk: The Clash: però la seva àvia es va confondre i va portar-li un disc d'un cantant de country: Johnny Cash !!!

Més endavant Kuehne recorda que quan va visitar Berlín Oriental a principis de 1980, va veure un parell de punks als carrers: Vaig pensar que havien de ser molt valents per vestir-se amb aquella roba, portar imperdibles de metall i pentinar-se els cabells amb punxes, quan el règim volia que tothom portés l'uniforme de jove socialista.


Encara avui, Kuehne es demana: com podria la Stasi bregar, o tan sols comprendre, un fenomen com el punk? El cas és que els preocupava, i molt! La prova és que hom ha trobat als arxius de l'Stasi actes de les reunions on es tractava un fenomen que els superava. Una de les tàctiques que van seguir va ser la d'infiltrar a membres dels serveis secrets en el moviment (6). Una altra tàctica que es va posar en pràctica va ser la de reclutar pel servei militar obligatori als membres de bandes, enviant-los lluny de la ciutat, a diferents parts del país: Així, les bandes es quedaven sense músics. Altrament, hi havia les pràctiques habituals ...


En realitat, a l'Stasi tenien motius sobrats per estar preocupats pels ostpunks (els punks de la RDA). Hi ha un llibre de lectura recomanada: Burning Down the Haus: Punk Rock, Revolution, and the Fall of the Berlin Wall (7) que narra el compromís i el paper crític que van jugar els ostpunks en els moviments de resistència de la RDA dels anys vuitanta, i més enllà de la caiguda del mur de Berlín el 1989. A un article de lectura molt recomanada, publicat en 2018 pel Daily Mail (8), reprenent una entrevista a l'autor del llibre: Tim Mohr, publicada un dia abans a Longreads (9), aquest afirmava que el cap de l'Stasi va participar personalment en l'intent d'aixafar el moviment punk a la RDA, enmig dels temors que aquest desencadenés una rebel·lió. Tim Mohr afegia que:
Els ostpunks van tenir un paper no reconegut en la caiguda del mur de Berlín, lluitant amb coratge i vestint-se i pentinant-se d'una manera que permetia a l'Stasi identificar-los ràpidament.

També va dir que els ostpunks van perdre gradualment la por a la policia i als aparells de seguretat de l'estat. Acceptant que serien perseguits, van continuar protestant, provocant el pànic a les files de l'Stasi. Els càstigs que rebien anaven des de les pallisses i la condemna a presó fins a la pèrdua de les pràctiques escolars, la privació de l'allotjament o l'acomiadament dels llocs de treball del govern (...) Molts d'ells van passar per la presó, però quan sortien, tornaven per a seguir lluitant.
The head of ruthless Stasi was personally involved in trying to crush the punk rock movement in East Germany amid fears it would spark rebellion, a book has claimed. Pictured: Punks in Berlin in 1982 (8)

Seguint amb l'article de la BBC, una de les parts més delirants arriba quan el membre d'una banda punk explica que van poder sobreviure com a artistes gràcies a un acord amb una església de Berlín que els va donar refugi. Va ser així que la seva banda, vetada als recitals autoritzats pel règim, va poder tocar durant els serveis religiosos evangèlics. Al bell mig del servei, el pastor feia una pausa i després demanava a la congregació, majoritàriament avis, escoltar quelcom una mica diferent.
Recordo les cares de sorpresa dels membres de la congregació. Els únics relaxats eren els nens, que s'ho passaven molt bé. No ho oblidaré mai, això i una parella d'avis que es van tapar les orelles i se'n van anar.
Uns dies més tard, vaig al·lucinar amb els resultats que vaig recollir després del llançament d'una recerca Google amb el text "punk at the church". Les imatges, els vídeos, els articles a Wikipedia..., em van deixar totalment desconcertat. Entre aquests resultats, també vaig trobar una tesi publicada en 2018 a la Western Michigan University (10), que presentava les relacions entre el moviment punk i les esglésies protestants de la RDA. Una tesi amb una bibliografia molt interessant, completada per enllaços a vídeos publicats a YouTube, dels que destacaria un documental sobre el món del punk a la RDA: Ostpunk Too much future-Punk in der DDR (11).


Tornant a la lectura de l'article de la BBC, vaig llegir que una altra església també va facilitar un concert a una banda de Düsseldorf: Die Toten Hosen de la qual he publicat alguns posts en aquest blog (8).
Die Toten Hosen vor ihrem Tourbus. Als die Hosen illegal in der DDR spielten, Stern, 13.04.2022

Campino, el cantant de Die Toten Hosen, recordava que la banda es va disfressar per passar pels controls fronterers entre el Berlín occidental i l'oriental:
Sabien que, si els reconeixien, les autoritats de la RDA els detindrien Ens vam haver de pentinar, i vestir amb roba 'tradicional'. El punk rock no existia oficialment a la RDA, i no volien que es propagués el virus de cap manera.

Només 25 persones van poder assistir al concert secret en aquella església de l'est de Berlín. Tot i això, "tothom a la sala era conscient que aquell concert era una cosa molt especial i que potser no tornaria a passar".
ARD - 40 Jahre Die Toten Hosen: Ihr Geheimkonzert in der DDR, YouTube, 14.04.2022

Un any més tard, a una altra entrevista publicada a Stern (13), Campino parlava de les experiències de la banda als concerts il·legals a la RDA:
El fet que els Wessis (alemanys occidentals) toquéssim a un concert a Berlín Est era, per descomptat, perillós. Però ho era més per als nostres amics de l'Est que per a nosaltres (...) Qualsevol declaració crítica contra l'estat era molt delicada: Si l'Stasi hagués llegit els nostres textos, els nostres amics haurien anat directament a la presó. Per no posar en perill a ningú, les fotos estaven totalment prohibides.

Aquella no va ser l'última vegada que la banda tocava a concerts il·legals. Vam fer una gira a Polònia l'any 1985. També era il·legal, perquè només teníem permís d'entrada per a un sol concert a Varsòvia. Per tal de poder recórrer el país, sempre portàvem el diposit ple de combustible “negre”. Un dia vam entrar en una zona boscosa i, de sobte, va sortir gent amb bidons de gasolina d'entre els arbres. Vam fer una mena de embuts amb paper de diari per omplir el diposit. I així és com vam arribar a tocar per tot el país. De la mateixa manera, també vam fer un tour a Hongria. Aventures com aquesta sempre ens han agradat.
L'article de la BBC acaba recordant que, després de la caiguda del mur i la desaparició de la RDA, l'Stasi també va acabar per desaparèixer: exagents d'aquells serveis secrets com ara Jürgen Breski han tingut molt de temps per reflexionar sobre l'objectiu de controlar el moviment punk i perquè no va funcionar:
Des de la perceptiva d'avui sembla inútil, una pèrdua de temps. Quan es tractava de música punk, de vegades teníem alguna influència, però al final no hi va haver resultats.
Si en els recordatoris de les televisions occidentals sobre els dies previs a la caiguda del mur de Berlín sempre ens presenten a les famílies d'alemanys orientals fugint del país amb els seus Trabant, farem bé en recordar que altres es van quedar lluitant per fer caure aquell règim. Si van sortir guanyant amb el canvi, és quelcom del que només ells poden parlar.


  1. Chris Bowlby: Cómo el punk y el heavy metal desafiaron a la Stasi, la policía secreta de Alemania Oriental, y ayudaron a derribar el Muro de Berlín, BBC News Mundo, 02.07.2017
  2. Wikipedia: RDA [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Greek Civil War [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Regime of the Colonels [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Revolução dos Cravos [en] [fr] [es] [ca]
  6. Ana Ramírez: La Stasi, contra el punk: una bajista y espía encubierta en el Berlín 'maldito', El Confidencial, 07.03.2022
  7. Tim Mohr: Burning Down the Haus: Punk Rock, Revolution, and the Fall of the Berlin Wall, Algonquin Books, 2018 [goodReads] [Amazon] || Veure també Arun Starkey: Exploring the importance of the East German punk scene, Far Out Magazine, 15.12.2021 || Alan Bisbort: East German Punks Tore Down the Belin Wall, Please Kill Me, 26.09.2018 || Tobias Carroll: How to Create the Underground in Times of Surveillance: On Tim Mohr’s East German Punk History, Burning Down the Haus, Pitchfork, 11.09.2018 ||
  8. Julian Robinson: How the Stasi’s top man tried to destroy East Germany’s punk movement: Author claims ruthless secret service was scared of 'rebellious teens' who played an unsung role in bringing down the Berlin Wall, Daily Mail, 26.09.2018
  9. Will Hermes: The Very Top Guy in the Stasi was Personally Involved in Figuring Out How to Destroy Punk, LongReads, 25.09.2018
  10. Aardsma Benton, Ruth A., "Punks in the Church: The Relationship Between the Punk Subculture and Church in East Germany" (2018). A thesis submitted to the Graduate College in partial fulfillment of the requirements for the degree of Master of Arts History, Western Michigan University Master's Theses. 3435.
  11. Rene Libertas: Ostpunk Too much future-Punk in der DDR, YouTube, 04.11.2014
  12. Veure Die Toten Hosen, Die Toten Hosen - Two Concerts, Die Toten Hosen - Du Lebst nur Einmal, Die Toten Hosen - Vielen Dank, publicats respectivament els 20.07.2018, 19.01.2020, 04.01.2021, 05.04.2022
  13. Als die Hosen illegal in der DDR spielten, Stern, 13.04.2022

Thursday, March 9, 2023

spanish dialects around the world

The Tonight Show Starring Jimmy Fallon - Fred Armisen Shows Off His Magic Skills and Different Spanish Accents, YouTube, 16.09.2022


En 2019 vaig publicar un post on parlava de les solucions de la dictadura franquista a la manca d’equipaments escolars a Nou Barris (Barcelona) (1). Un post que vaig tancar així:
Personalment, vaig fer una bona part dels meus estudis de primària a un soterrani del Passeig de Verdum que s'anomenava Colegio Academia Fleming. Hi havia un munt de canalla amuntegada, però la seva superfície sembla no donar avui més que per a una botiga d'informàtica (2).
Parlava dels temps d'una forta immigració al meu barri. Una immigració que arribava de tot arreu (3). I, per aquells que ho hagin oblidat, quan dic de tot arreu, també em refereixo a les zones econòmicament més deprimides del País Valencià o de Catalunya. Majoritàriament, arribaven de la regió més poblada d'Espanya: Andalusia, però també de Galícia, Extremadura, Castella, Astúries o Aragó. Sense oblidar a tots aquells que tornaven a la península durant el procés de descolonització del Marroc espanyol.

En aquella escola ens barrejàvem amb els nens i les nenes que acabaven d'arribar. Aquests estaven totalment desorientats, de vegades cohibits, de vegades violents, al bell mig d'una nova realitat vital a la qual havien d'adaptar-se ràpidament: a l'escola, al barri.

Molts d'ells encara viuen al barri. Altres vam marxar quan ens vam fer adults. Altres van viure-hi només durant uns anys. Però la majoria marxaven de l'escola al cap de pocs dies, setmanes o mesos, en el moment en què el seu pare trobava una feina on paguessin un salari més alt o un pis amb un lloguer més baix a qualsevol de les ciutats que creixien a l'àrea metropolitana de Barcelona, al Baix Llobregat o al Vallès.

En la majoria dels casos, les amistats que podia fer a l'escola eren doncs efímeres. Però aquella petita escola va representar, d'alguna manera, la meva primera universitat de vida. Adorava a la mestra que teníem, una professora molt jove, originària de la província de Jaén, que tenia la responsabilitat d'educar els nens i les nenes que ens amuntegàvem en aquell soterrani sense llum ni ventilació que feia les funcions d'una aula. Una canalla que no teníem ni la mateixa edat ni el mateix nivell escolar (els més grans ajudaven a seguir les classes als més petits). Aquella jove professora havia de gestionar una canalla que, en alguns casos, desconeixia l'espanyol. I, entre aquells que el coneixien, a fer-ho en les seves diferents varietats dialectals. La primera lliçó de vida que vaig rebre d'aquella mestra va ser la gran educació amb què sempre va tractar aquella colla de salvatges que érem i el seu gran respecte pels nostres orígens, qualsevol que fos el lloc d'on vinguéssim.

Va ser en aquell soterrani on vaig desenvolupar una rara habilitat que vaig acabar per perdre gradualment quan vaig arribar a l'adolescència. En poc temps, vaig saber identificar amb força precisió quin era l'origen geogràfic dels meus companys d'escola, gràcies al seu accent i algunes de les paraules i expressions que utilitzaven: fos en espanyol o en català, amb el gallec em costava més. I no només això sinó que, amb el temps, també vaig arribar a ser capaç de parlar com ells ho feien.

La recompensa pagava la pena: molts d'aquells companys empatitzaven ràpidament amb mi, m'invitaven a berenar a casa seva i les seves mares m'adoraven. Recordo amb molt de carinyo uns veïns originaris de la província de Burgos que m'invitaven a dinar a casa, l'atenció que tenien amb mi la mare i la tieta del meu company (en aquells temps, els homes mai eren a casa, treballaven de sol a sol) i tot el que aprenia d'ells escoltant-los parlar a taula: els seus costums, el poble d'on venien (he oblidat el nom), la vida al camp i els familiars que havien deixat enrere. El mateix puc dir quan anava a casa d'uns altres veïns, originaris de Granada, o uns altres que crec recordar que ho eren del Priorat.

Tots aquests records es van fer presents de cop quan, per atzar, vaig veure a YouTube una emissió del Tonight Show de Jimmy Fallon (4), on aquest entrevistava l'increïble Fred Armisen (5) -de qui et parlaré més endavant a un futur post- sobre una original sèrie d'humor: Los Espookys (6), de la que va ser creador, productor i guionista. A partir del minut 3:54 del vídeo amb què he obert el post d'avui, Fallon demana a Armisen d'expressar-se en diferents accents de l'espanyol que es parla a l'Amèrica Llatina, i aquest deixa anar una divertida sèrie d'expressions de la llengua com es parla a Mèxic, Cuba, Veneçuela, Colòmbia, Argentina, Xile i, fins i tot, deixa anar algunes perles en en el portuguès que es parla al Brasil.

Per aquells que encara no heu donat un cop d'ull a la bio de Fred Armisen a Wikipedia, deixeu-me afegir que la seva mare era originària de Veneçuela i que el seu pare, originari d'Alemanya, era fill de mare alemanya i de pare originari de Corea, i que Fred va viure quan era jove a Brasil.

Dies més tard després d'haver vist el vídeo amb què he obert el post d'avui, vaig trobar un altre de Babel USA que em va semblar molt més interessant (i amb un millor accent) sobre les variacions de la llengua espanyola segons el país on es parla. Pel que fa al català, imagino que ja coneixeu aquella sèrie brutal presentada per en Roger de Gràcia: Caçadors de paraules (7).

Babel USA - Spanish Dialects Around The World: How Spanish Varies From Country To Country, YouTube, 27.02.2020


  1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 29.09.2019
  2. L'antic Colegio Academia Fleming: Google Street View
  3. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 03.11.2019
  4. Wikipedia: Jimmy Fallon [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Fred Armisen [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Los Espookys [en] [fr] [es] [ca]
  7. Caçadors de paraules, ccma.cat

Tuesday, March 7, 2023

dropkick murphys - all you tories

Dropkick Murphys - All You Tories, YouTube, 14.02.2023


Fa uns dies, una banda de Boston de la qual he publicat alguns vídeos en aquest blog: Dropkick Murphys (1) amb motiu d'un recital al Motorpoint Arena de Cardiff (Wales), va modificar la lletra d'un dels seus temes: All You Fonies (Bound To Lose) en suport dels treballadors en vaga del Regne Unit i la seva lluita contra el govern Tory d'aquell país. Un tema: All You Tories, on la banda expressa la seva solidaritat amb la lluita del sindicat RMT (The National Union of Rail, Maritime and Transport Workers), les infermeres, els bombers, els professors, els treballadors de correus, el personal d'ambulàncies i els treballadors sanitaris.

Una bona excusa per recordar altres temes de la banda i el seu compromís social. També un tema de Street Dogs, una llegendària banda on havien tocat abans alguns dels membres de Dropkick Murphys.

Dropkick Murphys - I Know How It Feels, YouTube, 01.03.2023

Dropkick Murphys - Workers Song, YouTube, 06.08.2013
Dropkick Murphys: Friends to the Working Class, Dollars and Sense, 2007

Street Dogs - There is Power in a Union, YouTube, 04.03.2009
Wikipedia: There Is Power in a Union (1913)


  1. Veure Dropkick Murphys @ Hellfest 2019, Dropkick Murphys and Liza Graves publicats en aquest blog respectivament els 31.03.2020, 21.03.2019.

Sunday, March 5, 2023

les traboules de lyon

Le Pays préféré des Français. Les Traboules de Lyon - Région Rhone-Alpes, YouTube, 22.07.2019


Durant molts anys, abans de la construcció de l'A41, passàvem per Lyon quan anàvem o tornàvem de Barcelona. Com el viatge era llarg, no era qüestió d'aturar-se per visitar la vila. Només vaig anar-hi un cop, a una visita de treball a unes oficines d'EDF (1) prop de la Gare Part Dieu.

Un tweet publicat el passat 20 de febrer per Dan Gamboa sobre les Traboules de Lyon (2) em va fer lamentar no haver visitat la ciutat vella i els discrets passos de vianants que permetent anar d'un carrer a un altre, travessant patis interiors d'una bellesa increïble, a vells edificis que amaguen interessants elements arquitectònics del passat: antigues façanes amb escales de caragol, galeries, arcades, guix de colors vius, patis amb pous, passadissos amb voltes de pedra i decoracions sovint al·lucinants.


El fil de Dan Gamboa està tan ben documentat que, tres dies després de la seva publicació, era comentat a un telenotícies de BFM Lyon:


Les Traboules  han estat al llarg de la seva història l'eina ideal per moure's per la ciutat a l'abric de les autoritats, servint de refugi als moviments populars. Entre aquests moviments, cal destacar durant el segle XIX el dels treballadors de la seda que treballaven i vivien al turó de la Croix-Rousse: La révolte des Canuts (3).

A la Wikipedia en català, es descriu així aquella revolta: La revolta dels canuts va ser una de les primeres protestes obreres de la revolució industrial, quan els treballadors del sector de la seda es van aixecar en 1831 per reclamar el manteniment dels seus salaris, abaixats per la caiguda del preu de la seda. El conflicte es va repetir en 1834 i 1848. A un paràgraf on es parla dels 'aixecaments', afegeix: El moviment anarquista es va unir a les protestes al carrer.

A la Wikipedia en anglès es descriu així la 'insurrecció': El 21 de novembre de 1831, centenars de teixidors van recórrer la llavors comuna independent de Croix-Rousse. Van obligar els pocs teixidors que encara treballaven a tancar els seus tallers, assetjant la Guàrdia Nacional. Poc després van aixecar barricades i van marxar cap a Lyon amb la bandera negra anarquista.

A la Wikipedia en francès, només es pot veure la imatge d'aquella bandera negra amb el lema de la revolta: Vivre en travaillant ou mourir en combattant.

El que sí que ens recorden a la Wikipedia en francès és que la La révolte des Canuts va tenir una gran influència en filòsofs socials com ara: Karl Marx, Charles Fourier o Pierre-Joseph Proudhon. Els vídeos que pots trobar a continuació resumeixen força bé La révolte des Canuts i l'organització d'una repressió brutal que aquesta va desencadenar a tots els nivells entre les classes populars a França.

Par où commencer ? - La question sociale (1/2) : Mais d'où viennent tous ces pauvres ?, YouTube, 21.06.2021

Par où commencer ? - La question sociale (2/2) : Un pays qui se tient sage, YouTube, 28.08.2021


Tot i que les causes de La révolte des Canuts a Lyon no són les mateixes que les del moviment del luddisme (4) a Espanya, crec que no seria massa aventurat dir que el resultat va ser molt similar. L'article en català que Wikipedia l'hi dedica als orígens d'aquest moviment paga la pena de ser llegit (cf. 4):
La destrucció de les màquines modernes no fou una reacció contra el progrés, ni tampoc contra la industrialització, sinó actes de resistència respecte a la nova dictadura econòmica dels propietaris industrials. No va ser la tecnologia, sinó l'ús de la producció i les mesures antiregulatòries, amb la destrucció dels gremis i la democràcia associativa, la que va motivar molts artesans, enviats a la intempèrie del mercat, a practicar la destrucció de les màquines (...) En certa manera, la destrucció de les màquines esdevenia una veritable lluita de classes, tenint en compte que s'atacava una propietat privada i es discutia sobre el repartiment de la riquesa i la regulació de la producció.
També paga la pena llegir un article que Marc Pons va publicar l'any passat a El Nacional (5), on corregia el tir sobre els vells arguments que defenia a un article publicat al mateix diari tres anys abans sobre l'incendi del Vapor Bonaplata el 1835 a Barcelona (6).

L'article que les pàgines en català que Wikipedia li dedica al luddisme és remarcable en la seva descripció, però manca d'exemples. I sí, salvant totes les distàncies sobre les causes, l'incendi del Vapor Bonaplata el 1835 a Barcelona es produeix gairebé simultàniament a La révolte des Canuts a Lyon, no podem oblidar que, molts anys abans, es van produir les Revoltes d'Alcoi de 1821 (7). Unes revoltes amb una història que et proposo de llegir, a títol introductori, a les pàgines que pots trobar en les versions en català i en espanyol de Wikipedia.


  1. Wikipedia: EDF [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Traboule
  3. Wikipedia: La révolte des Canuts [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Luddite [en] [fr] [es] [ca]
  5. Marc Pons: Quan els obrers van declarar la guerra a les màquines, El Nacional, 24.04.2022
  6. Marc Pons: Incendien el Vapor Bonaplata, fàbrica pionera de la Revolució Industrial a Catalunya, El Nacional, 05.08.2019
  7. Wikipedia: Successos d'Alcoi de 1821 [en] [fr] [es] [ca]