Quan creus que ja ho has vist tot en aquesta vida, van els organitzadors del Hellfest francès, un dels més grans festivals de metall a Europa (1) i el passat estiu inviten els Dropkick Murphys (2), una banda de punk-rock de Boston que ja t'he presentat vàries vegades en aquest blog i, precedentment, també a El Geograf Solitari (3).
I per si la invitació al Hellfest francès no fos suficient, van els d'Arte-TV i publiquen el concert al seu canal youtube (4) i poc temps després, el treuen!
Segurament hem vist altres vídeos amb molta més qualitat. Però tot i que no és el millor concert que he vist d'ells, és remarcable la canya amb la qual els Dropkick Murphys es van saber guanyar un públic molt més habituat als registres vocals dels cantants de les bandes heavies (4). Tot i que no es pot descartar que, vista la indumentària i la manca de brushing als cabells dels assistents, hi hagués més seguidors del punk rock que no pas del heavy.
Científicos estudian cómo gritan los cantantes de metal sin dañar su voz, diablorock.com, 26.05.2017 Tras un estudio del Pacific Voice and Speech Foundation, el Doctor Krzysztof Izdebski explica, en el vídeo que puedes ver bajo esta noticia, que los cantantes de metal usan su voz de manera exacta a los bebés cuando lloran.
Avui m'agradaria compartir amb tu un parell de temes brutals de Morfi Grei, qui va ser cantant de la mítica: La Banda Trapera del Río. Una banda que es va crear a finals dels anys setanta a Cornellà i tenia uns temes brutals sobre la vida als barris obrers i la seva marginalitat. Segurament les lletres podrien ser millors. Però a qui l'importava? Eren del Baix, però eren dels nostres, car posaven lletra i música a moltes de les coses que també passaven als nostres barris.
No recordo quan vaig escoltar La Trapera per primer cop. I encara menys ni on ni quan vaig escoltar en Morfi ja en solitari. Com en aquells temps era més pobre que les rates, tampoc era qüestió de deixar-me caure pel carrer Tallers per comprar un vinil, ni de segona mà. Així que et deixo imaginar l'alegria que em va donar en Hands quan em va passar una mena de compilació que s'havia fet a una K7 a la que li quedava poc temps per la jubilació.
Després, els anys han passat i cadascun de nosaltres (La Trapera també) ha seguit el camí que ha pogut i s'ha guanyat la vida també amb el que ha pogut.
Com no és gens fàcil trobar vídeos amb una qualitat ni d'imatge ni de so que avui trobem acceptable (seria el cas del tema que dóna títol a aquesta entrada!), et passo el millor que he sabut trobar. Si trobes res de millor, no deixis d'enviar-me l'enllaç, ok?
No importa gaire ni com ni on el vaig conèixer. Fa molts anys d'això i me l'estimo molt. Però confesso que durant molt de temps tenia por de creuar-me'l, car tenia sempre el costum de deixar caure acudits francament desagradables sobre negres i jueus.
El passat mes de gener ens vam trobar a una cafeteria, va caure l'enèsim acudit i ja no vaig poder més. Vaig dir-li: T'has adonat mai que sempre comences a llegir el diari pel final i de dreta a esquerra? I vaig afegir: No t'han dit mai que el teu cognom és d'origen jueu?
Deixaré pels experts en ciències del comportament els motius que em va donar per amagar d'una manera tan estúpida els seus orígens. Però sempre estaré en deute amb ell per haver-me explicat una història que desconeixia, una de les més boniques històries que mai he sentit.
Afeccionat des de fa anys a tocar el violí (diuen que ho fa pitjor que Sherlock Holmes), em va parlar d'un concert que va tenir lloc a Sion (1) en 2010, on també es va presentar en première mondiale una exposició que portava per nom: Les violons de l'espoir (2) i un personatge pel qual he acabat per tenir el més gran dels respectes i admiració: Amnon Weinstein (3) (4).
Quan els jueus baixaven dels vagons dels trens que els havien portat fins els camps d'exterminació, sentien el so d'un violí o, fins i tot, els compassos d'una petita orquestra constituïda per deportats. Això els tranquil·litzava i els feia creure que res de dolent els podria arribar. A uns metres de les andanes els esperaven les cambres de gas.
Des de 1996, Ammon Wenstein, luthier de professió, es va dedicar a restaurar els instruments de corda (violins, violes i violoncels) amb els que havien tocat els deportats als camps de concentració. Uns instruments que veu com a testimonis de la memòria i que regularment posa en les mans de músics d'arreu del món perquè toquin amb ells en concert.
Tocar amb aquests instruments era l'única possibilitat que els nazis oferien als músics jueus dels camps d'exterminació per allargar durant un temps el seu propi extermini. Una il·lustració terrorífica de l’instint de supervivència. Per aquells músics, un mitjà per escapar momentàniament a la mort.
La majoria dels instruments que Ammon Wenstein ha recollit han sobreviscut als pogroms i a les deportacions. Gairebé tots estaven en condicions deplorables, car els havien trobat a les caves en ruïnes dels ghettos o als camps d'exterminació. Alguns d'ells encara guardaven al seu interior restes de la cendra negra de les xemeneies dels forns dels crematoris.
El company del qual et parlava va dir-me que es va emocionar molt quan va veure que un dels violins de l'exposició de Sion havia sigut creat per un luthier jueu de Polònia que tenia el mateix cognom que ell.
Sempre m'he demanat què deu sentir un luthier quan sent tocar a un músic un instrument que ell ha construït o reparat. Veient al vídeo amb què he obert aquest article l'emoció amb què Ammon Wenstein sent la música dels instruments que ha reparat, he entès que no hi ha paraules per descriure el que sent. Jo tampoc les he trobat per descriure tota l'emoció que m'envaeix quan escolto aquests violins i recordo la seva història i el treball per la recuperació de la memòria d'Ammon Wenstein.
Just per començar, deixa'm dir-te que si he utilitzat la imatge del Far del Fangar per obrir aquest article és perquè és la que utilitzen a la versió en francès de Wikipedia per l'article homònim (1). Això vol dir que és una imatge associada a una llicència de Wikimedia Commons (CC BY-SA 3.0) que puc incloure al meu blog sense buscar-me cap mena de problemes pel que fa al seu copyright.
I què té a veure aquesta imatge amb l'Orlando? (2) Doncs que si ja ens havíem discutit per rucades anys enrere, l'últim que em faltaria ara és ficar al blog una de les seves fotografies sense la seva autorització i que em vingués a donar la brasa en somnis a la nit. Si no el creus capaç, dóna-li un cop d'ull a l'enrenou que es va organitzar a nikonistas quan l'Orlando va denunciar que els de la Guia Repsol havien publicat una foto seva sense demanar-li permís ni mencionar-lo a la llegenda (3).
Després de tota aquesta brasa el que volia proposar-te avui és que et passis per una pàgina de l'Orlando a Flickr sota el pseudo de freederry. Més concretament a l'àlbum: Delta de l'Ebre (4), que conté les imatges que, segons les dates de l'EXIF de les fotografies, va fer entre el febrer del 2014 i el novembre del 2016.
Et proposo donar-li un cop d'ull a les 79 fotografies de l'àlbum. Però, cas que vagis curt de temps, pots trobar a continuació una selecció que he fet amb algunes de les fotos que em van robar el cor el primer cop que les vaig veure. Recorda que sobre gustos i colors ...,
Navegant indolentment per Youtube els primers dies del confinament, vaig descobrir el tema del vídeo amb què he obert aquesta entrada. Un tema amb un ritme i una lletra que em van cridar l'atenció:
Nous serons Barcelone La puissance du collectif ou le bel exploit intuitif Nous serons Barcelone Nous serons Carthagène La figure de l'indépendance caché dans le port de l'insouciance Nous serons Carthagène Laisse moi dormir les yeux ouverts Jouer dans la plus belle des équipes Quitte à garder les somnifères pour l'enterrement de mes principes (...)
No els havia sentit mai, i resulta que porten tocant des del 2005. Charly Fiasco és una banda de Tolosa de Llenguadoc que toca un punk rock sense cap mena de pretensió comercial (discografia gratuïta a bandcamp) i amb una gran dosi d'humor. El cas és que, no tenir cap pretensió comercial, no els ha impedit tocar per tot arreu.
Per tancar, segurament no és el millor tema de la banda, però com molt poques bandes tenen el coratge de fer-ho i a mi em va arribar al cor, et passo un vídeo que van gravar en 2013 a Alger. Et proposo que el vegis car, potser, potser et canviï una o dues idees sobre gent amb la qual segurament tens més en comú del que t'han dit.
Dimarts passat Lluïsa va haver de portar el gat a les Urgències Veterinàries. Feia dos dies que ni menjava ni bevia. Tampoc, a diferència de la majoria dels humans confinats pel coronavirus, no semblava tenir la necessitat compulsiva de sortir de casa.
Vam tenir la sort que els veterinaris encara no haguessin estat cridats a donar mà forta als hospitals (1). També que la llegendària mala bava del meu gat no enviés a la veterinària ni a la seva auxiliar a les Urgències.
Com amb la història del coronavirus no estava autoritzada a quedar-se a la consulta, Lluïsa va tornar a casa. I com entre la veterinària i la seva auxiliar no arribaven a controlar el gat, van trucar a casa demanant permís per a sedar-lo i fer-li una anàlisi de sang i una altra d'orina.
Afortunadament no van trobar-li res i, hores després d'haver-lo deixat a la consulta, van trucar perquè anés a buscar-lo. Aparentment hiper motivat per la càrrega d'adrenalina que li va provocar el seu combat amb les veterinàries, el gat va anar disparat a menjar el seu pinso i tot va quedar en no res. En fi, ja t'ho confirmaré quan rebem la factura.
Al patiment pel temps que passava sense saber què podia arribar-li, se li va afegir el d'arribar a la conclusió que hauré de demanar hora amb la meva psi, car em sembla clar que alguna cosa no funciona al meu cap com hauria de fer-ho.
I és que, mentre estava preocupat pel gat (enguany farem deu anys de vida en comú) no deixava de ressonar al meu cap el tema de Ramones amb el que he obert aquest article: Pet Sematary.
Si no coneixes la història d'aquest tema, no és greu, car hi ha diverses versions sobre la mateixa (2).
El bateria de la banda: Marky Ramone, deia a la seva autobiografia publicada en 2014: Punk Rock Blitzkrieg, My Life with the Ramones, que Stephen King havia convidat a la banda a dinar i, mentre discutia de baseball amb Johnny Ramone, li va passar una còpia de la novel·la Simetierre (3) a Dee Dee Ramone, que va trobar la inspiració per escriure el tema en menys d'una hora.
Stephen King, fan de la banda, recordava haver-los invitat a dinar, però no d'haver parlat de la seva novel·la.
A la seva biografia: Sal de aquí, l'Israel Hands evoca la possibilitat que el munt de birres que hi havia al damunt de la taula expliqui el fet que Stephen King no recordi haver-li passat la novel·la a Dee Dee Ramone. Però sense posar en dubte la capacitat de Dee Dee Ramone per escriure un tema en menys d'una hora, mostra el seu escepticisme sobre el fet que pogués llegir-se tan ràpidament el totxo de Simetierre i tenir temps de crear el tema en aquest lapse de temps.
El cas és que el tema va acabar a la banda de so del film basat en la novel·la.
Si encara no saps el que significa la paraula terror i vols viure feliç fins a la jubilació, només em queda recomanar-te que no llegeixis la novel·la, ni tampoc el resum del seu argument publicat a Wikipedia (3).
Just afegir per acabar que Stephen King va admetre que, de totes les novel·les que va escriure, aquesta va ser la que més el va espantar. I aquí ho deixo.
Sense voler ofendre a ningú, cada cop que sento les proclames patriòtiques i guerreres d'aquests dies en la lluita contra un virus que sembla no tenir compte ni de les nacions, ni dels seus passats heroics, ni de les seves fronteres ... recordo aquest vídeo que avui m'agradaria compartir amb tu. No és l'únic, clar. Però si el primer que ja fa temps que em passa pel cap.
També recordo una entrevista que van fer-li recentment a Martín Caparrós (1) a eldiario.es:
¿Son los mitos (...) los que sostienen nuestras sociedades? Sí, de cualquier religión o de cualquier patria que se jacte o se precie de serlo. Todas ellas son construcciones ideológicas basadas en algún relato que tiene la fuerza suficiente como para que millones de personas lo crean y actúen en función de ese relato. Un mito es el relato inverosímil de que todos los que viven dentro de los límites que se fijaron hace 200 años, 500 años, 80 años, qué se yo, son compatriotas y comparten una identidad que aquel que vive veinte kilómetros más allá ya no tiene.
Em fa gràcia recordar aquesta entrevista perquè, la vas llegint, i et quedes amb el sentiment que a l'Amèrica llatina no hi ha nacionalismes. Més del mateix, tothom veu el nacionalisme a casa de l'altre, però mai a casa seva. Quedem-nos però amb aquest extracte i confiem que un dia el seu autor s'adonarà que això també val pel seu país.
Veure el moviment de les fronteres al mapa del vídeo també m'ha recordat una frase de la cultura chicana als USA que mai hauríem d'oblidar: Nosotros no cruzamos la frontera, la frontera nos cruzó a nosotros. El primer en què molts pensem quan llegim aquesta frase és en California, Texas, Arizona, ...
Però un article publicat l'any passat a Foreign Affairs Latinoamérica (2) em va recordar quelcom que havia llegit feia molt de temps, no recordo on:
En la rotonda debajo del domo del Capitolio de Kansas se encuentran colgadas siete banderas que señalan los países de los cuales el estado formó parte en algún momento de su historia (el Reino Unido, Francia monárquica, Francia republicana, España, México, República de Texas y Estados Unidos de América).
Ho pots veure amb més detall al Tour Virtual del Kansas State Capitol, a les pàgines de la Kansas Historical Society (3). I en aquesta imatge, on no apareix una bandera que segurament estàs buscant.
Probablement hauria estat un detall recordar que, abans de l'arribada de les potències europees i dels seus colons, ja hi havia gent que vivia en aquelles terres. Probablement gent que ja hauria fet fora a d'altres que hi vivien abans que arribessin ells.
Però, qui som nosaltres per criticar-ho? També nosaltres hem ignorat aquells que vivien al nostre país abans de l'arribada dels bàrbars evangelitzats. Els mateixos que es van apropiar de les seves terres, el van colonitzar i li van donar un nom que no era amb el que el coneixien aquells que hi vivien abans que arribessin. Uns bàrbars dels quals ens considerem hereus, sense tenir la més mínima idea de si, en realitat, no ho som d'aquells que ja hi vivien abans que els bàrbars se l'apropiessin. Uns pobles que ja havien fet fora aquells que hi vivien abans que ells arribessin.
Avui m'agradaria compartir amb tu el vídeo d'un tema que pot agradar-te o no. En el meu cas, quan el vaig escoltar per primera vegada a Today's Hot Country em va enganxar immediatament. I no vaig ser l'únic car, en el moment d'escriure aquestes línies, 450 milions de persones l'havien visitat a Youtube.
El més al·lucinant d'aquest tema és que està interpretat per Lil Nas X i Billy Ray Cyrus: actor, compositor, cantant de música country i pare de Miley Cyrus. Però tornem Lil Nas X: raper, negre i LGBTQ. Tres ingredients que no el predisposaven gens ni mica a ser guardonat, per aquest tema i el seu vídeo delirant, amb un premi de la molt conservadora Country Music Association. També va guanyar dos MTV Video Music Awards, incloent el de cançó de l'any. O la nominació a set Grammy Awards, el major nombre en el 2019. Finalment, també va arribar al número u dels Billboard Hot 100 dels Estats Units, on va romandre durant dinou setmanes consecutives, l'única cançó a fer-ho des de 1958!
Paris est à 4 heures d’avion, Moscou 5 heures, le Pôle Nord à moins de 3 heures. S’immerger au Groenland, c’est être à la fois près et loin - très loin - de tout. C’est toute l’aventure que va vivre ce soir Philippe Gougler, sur la route des icebergs. Le Groenland, c’est quatre fois la France pour une population d’à peine 57 000 habitants. Autant dire que vivre au Groenland, c’est accepter de vivre seul, au contact d’une nature incroyablement sauvage.
A l’image de ces glaciers donnant naissance aux icebergs, ces monstres de glace que Philippe Gougler côtoiera de très près, au terme d’une navigation épique !
Philippe partira aussi découvrir la très lucrative pêche au flétan qui rapporte jusqu’à 500 000€ par an à Paoluk, un pêcheur d’Uummannaq, la 3ème ville du pays.
Aussi bien sur que sous la glace, le voyage de Philippe se poursuivra avec Inoungouak, un cuistot de l’extrême, le seul chef étoilé de l’île. Sa quête du jour ? Des moules bleues aussi belles que succulentes !
Le périple de Philippe se terminera au cœur du Scoresby Sund, un fjord incroyablement préservé. C’est simple : il y a moins de monde à traverser la région qu’à fouler le Pôle Nord !
Al primer article d'aquesta sèrie (1) vam fer un tomb per les instal·lacions del Svalbard Global Seed Vault (2). Un banc mundial de llavors que es troba a Spitsbergen, una de les illes de l'arxipèlag noruec de Svalbard (3). També vam fer junts un tomb per alguns dels articles que he anat publicant en aquest i altres blogs sobre la fusió del permafrost (cf. 1).
Avui m'agradaria parlar-te d'un dels sistemes essencials que utilitzem en informàtica per la gestió del codi de les aplicacions que desenvolupem: els Sistemes de gestió de versions (4). Quan es tracta de sistemes desplegats al Cloud i destinats a l'Open Source estem parlant d'una veritable mina d'or que, si estàs interessat, podem discutir amb més detall als comentaris d'aquest article.
Després de fer-se amb els CV de gairebé tothom adquirint LinkedIn en juny del 2016 per més de 26 miliards de USD (5), Microsoft va adquirir en juny del 2018 el més important sistema de gestió de versions de l'Open Source: GitHub, per 7.5 miliards de USD (7) (8).
En novembre del 2019, un any després de l'adquisició de GitHub, Microsoft va fer públic el llançament del seu programa: GitHub Archive Program (9). Una iniciativa destinada a utilitzar un remarcable sistema d'arxiu desenvolupat per una empresa noruega que hauria de garantir que el codi emmagatzemat al dipòsit GitHub pugui sobreviure a catàstrofes naturals o intrusions de virus informàtics que podrien fer-nos tornar a l'edat de pedra (10). No crec que els Amish comparteixin aquesta visió de les coses, però és una frase molt utilitzada per informàtics i tertulians.
Piql, una empresa noruega especialitzada en l'emmagatzematge de dades a llarg termini, i on la recerca està subvencionada per l'UE i el govern del seu país, va anunciar en 2014 haver desenvolupat un nou sistema d'arxiu conegut amb el nom de "LOCKSS" (un acrònim de "Lots Of Copies Keeps Stuff Safe") i el seu emmagatzematge sobre un suport amb el qual podia garantir una vida útil de 500 anys (11).
Piql va millorar la concepció del suport del 2014 i va garantir que aquest podia tenir ara una vida útil de 1.000 anys (cf. 10). Probablement afectat per les aurores boreals, o disposant d'informació confidencial que jo no conec, un periodista de Bloomberg va doblar aquest període fins als 2.000 anys (12).
Aquests arxius estarien emmagatzemats a diferents ubicacions. Algunes, no han cridat gens ni mica l'atenció de la premsa, com ara la Bodleian Library (13), a la Oxford University. Però una de les ubicacions de la qual parla tota la premsa és coneguda amb els noms de: Arctic World Archive o GitHub Arctic Code Vault. També amb el nom del programa: Arctic Vault program.
Si ja has vist el vídeo amb què he obert aquest article, ja t'hauràs adonat que l'emplaçament del GitHub Arctic Code Vault es troba a uns metres per sota del banc mundial de llavors: el Svalbard Global Seed Vault, que et vaig presentar al primer article de la sèrie (cf. 2).
Com aquest dipòsit es troba a una antiga mina de carbó, només hauria d'afegir a tot l'escepticisme que ja vaig mostrar respecte a la utilitat d'aquella instal·lació, que m'agradaria pensar que, a l'entrada del recinte d'aquesta, s'advertiria als eventuals supervivents d'una catàstrofe planetària que haurien d'anar equipats amb instruments per mesurar el metà i utilitzar sistemes d'il·luminació que no poguessin provocar cap explosió a les antigues mines de carbó.
Piql afirma que, donat que "la majoria de les dades seran emmagatzemades amb una codificació QR", els supervivents disposaran d'un "índex i una guia de lectura on es detallaran la ubicació de cada dipòsit i s'explicarà com recuperar el codi". Jo podria afegir que seria molt interessant deixar també a la seva disposició un ordinador actual, amb un sistema operatiu sobre el qual pugui córrer aquell codi, i un generador acoblat a una bicicleta que doni el bon voltatge i la bona freqüència a una bateria per fer-lo funcionar. En el molt improbable cas que els supervivents no entenguessin l'anglès que es parlava fa mil o dos mil anys, o que no tinguessin idea de com utilitzar un vell ordinador rovellat, jo ja no veig què més podria suggerir.
Podria recordar que, ja en 2017, les instal·lacions del Svalbard Global Seed Vaultes van inundar a causa de la fusió del permafrost i que només un sistema de bombes d'aigua va poder salvar el patrimoni genètic de les llavors del banc mundial (14):
"Se suposava que tot havia de funcionar sense intervenció humana, però ara estem vigilant el banc de llavors les 24 hores del dia", va dir Aschim. "Hem de veure què podem fer per minimitzar tots els riscos i assegurar-nos que el banc de llavors pot tenir cura de si mateix".
Francament, qualsevol que pogués ser el nivell del meu sentit de l'humor, estaria molt per sota del dels managers del projecte Silica de Microsoft, que afirmen tenir per objectiu arxivar els 100 zettabytes de dades que hom estima que hi haurà al núvol en 2023. I fer-ho en discs de quars gravats amb un làser femtosegon pels que hom podria assegurar una vida útil de 10.000 anys (15).
Crec que seria molt interessant incloure al projecte Silica de Microsoft experts com Sandro Rey per assessorar-los sobre el tipus de moral que hi haurà a les societats del planeta d'aquí a 10.000 anys. Ho dic perquè no sé com acollirà la humanitat del futur un legat que consumeix enormes quantitats d'energia dedicada bàsicament al consum de pornografia i música comercial als servidors de la xarxa (16), als Datacenters de les empreses (17) o als Datacenters d'Amazon (18).
Potser he llegit massa coses sobre la Inquisició, i el "Nom de la Rosa" em va impactar més enllà del raonable. Però no sé si hauríem de considerar com una hipòtesi plausible que la humanitat del futur ens consideri com una colla de degenerats i decidís trencar a cops de martell els discs de quars de Microsoft.
Tinc com el sentiment que hi ha gent que té massa diners amb els quals no sap què fer. I que en lloc d'utilitzar-los en coses molt més positives, els dediquen a satisfer el seu ego i la seva megalomania.
En tot cas, mentre els discs de quars gravats amb un làser femtosegon no estiguin disponibles a Amazon o mentre no trobis els lectors a bon preu a MediaMarkt, Internet Archive (19) segueix sent una alternativa modesta, lliure i gratuïta que paga la pena conèixer.
Si fa uns dies et proposava acompanyar-me per veure els dibuixos increïbles d'una artista russa: Alena Litvin (1), avui m'agradaria proposar-te fer un tomb junts per la pintura d'una remarcable artista sueca: Anna Halldin Maule (2).
Sobre el personatge i la seva obra no puc dir gran cosa més del que pots trobar a la seva pàgina Web, Instragram o Vimeo (2). Sobre les seves tècniques, no puc afegir gran cosa més del que pots trobar a la secció de vídeos de la seva pàgina Web.
No m'agradaria que ho prenguessis com un precedent, però avui tinc com una necessitat de ser sincer i dir-te que els meus fonaments sobre la filosofia i la teoria econòmica no es basen en les lectures que hagi pogut fer en el passat de Pierre-Joseph Proudhon, David Ricardo, Karl Marx, Pyotr Kropotkin, Max Weber, Ernst Friedrich Schumacher i tants altres.
El que de veritat va crear els fonaments sobre el meu concepte de la societat capitalista va ser un film que vaig veure de molt jovenet al cinema Virrey (1): The Magic Christian (1969) (2), un film que en espanyol van traduir com: "Si quieres ser millonario no malgastes el tiempo trabajando". No volent tenir problemes amb la Conferència Episcopal, la censura franquista va trobar una frase que resumia perfectament el missatge del film.
El càsting del film ja prometia, car hom podia trobar entre els seus intèrprets a Peter Sellers (3), el Ringo Star més penjat que mai no he vist, i dos monstres que més tard crearien Monty Python: John Cleese i Graham Chapman. Si vols més detalls, al film també pots trobar altres personatges, alguns caracteritzats per actors, com ara: John Lennon i Yoko Ono, o Jacqueline Kennedy i Aristotle Onassis. O ja en el terreny dels actors originals: Roman Polanski, Yul Brynner (4), Christopher Lee o Raquel Welch.
La banda de so del film estava interpretada per una banda anomenada Badfinger, que va fer molt popular un dels temes del que l'autor era Paul McCartney: Come and Get It.
Sobre l'argument, el film segueix una línia de l'humor absurd que anys més tard veurem als films de Monty Python. Cas que vulguis veure el film, no voldria podrir-te la vida amb més detalls. Te'l resumiré com jo el recordo: Els grans capitals no s'han construït amb el talent i, finalment, els membres de la classe social que els detenen no valen gran cosa. Malgrat això, la gent somnia en fer part d'aquesta classe social. Vist des del sistema, tothom té un preu, i aquells que no el tenen és perquè, finalment, no valen gran cosa. Però, com la sola existència de gent que refusa agenollar-se davant d'aquella classe social fica en causa l'existència d'aquesta, no s'aturarà fins a trobar els mitjans per corrompre aquella (5).
La meva mare no va entendre mai que aquell film em pogués agradar tant. Ella el va trobar una poca soltada amb un humor de molt mal gust (6). No tinc ni idea de com ha envellit. Però si un dia el pots veure, i tens ganes de fer-ho, deixa'm un comentari dient-me què t'ha semblat.
The Magic Christian: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
Wikipedia: Peter Sellers [en] [fr] [es] [ca], de veritat que no és per indisposar a ningú, però com és una cosa que sempre s'amaga, deixa'm dir que la mare de Peter Sellers era d'origen hebreu.
Fa uns dies et vaig donar la brasa passant revista a uns articles que havia llegit sobre la massa d'informació m'havien passat sobre el Delta de l'Ebre (1). A una secció d'aquell article defenia la idea que les accions que es portessin a terme amb caràcter local no haurien d'oblidar què està passant a altres llocs del món: Think globally, act locally. Parlava de la fosa de les glaceres de l'Artic, de l'Antàrtic i les continentals. Però també vaig tocar el tema de l'impacte de la construcció que podien tenir els ports en els corrents marins i el transport i la sedimentació de la sorra.
Avui m'agradaria compartir amb tu uns vídeos sobre l'impacte que el canvi climàtic i l'elevació del nivell del mar, però també la construcció de grans embassaments i els macro ports destinats a l'exportació de matèries primeres està tenint en Àfrica occidental.
Potser el cas més greu, per ser més localitzat, sigui el de la República Togolesa (2), on la regressió del litoral va poder ser ràpidament associada des del 1961-1965 a la construcció d'un gran embassament al riu Volta (3): Akosombo (4), a la República de Ghana (5), que va donar lloc a l'embassament més gran del món: el llac Volta (6) i a una reducció dels sediments que, antigament, la deriva litoral repartia en direcció oest-est al llarg de les costes de l'Àfrica occidental. També es va veure associada des del 1967 a la construcció del port de Lomé, la capital, porta d'entrada i de sortida dels productes de la República Togolesa i, lligat a la inestabilitat política d'altres països de la zona, també de Mali i Burkina Faso.
La reducció dels sediments del riu Volta i l'impacte del port de Lomé sobre els corrents marins que fins llavors havien transportat les sorres que alimentaven les platges que es troben a 40 km a l'est del port va ser brutal: des de la seva construcció, aquelles sorres s'acumulen a l'oest del port, el més important de l'Àfrica occidental (7) (8).
Si als anys 70, la línia de costa reculava una mitjana 5 metres per any, actualment ho fa entre 5 i 10 metres per any, amb pics locals de 15 metres per any.
Aquest fenomen simplement no existeix a l'oest del port de Lomé (9):
Em vaig quedar a prop de la frontera amb Ghana, a una regió on els habitants de Lomé acostumen a passar els caps de setmana. Allà no hi ha erosió i la platja és ampla. De fet, és sorprenent constatar que, en aquesta part de la costa propera als districtes occidentals de la capital, es dóna un fenomen contrari al de l’erosió: l’acumulació de sediments.
El litoral de l'Àfrica occidental consta principalment d'una franja costanera estreta i de baixa elevació que s'estén al llarg de milers de quilòmetres. Les grans ciutats, com Abidjan, Accra, Lomé i Contonou, s'han desenvolupat en aquestes zones del cordó litoral. Creixen ràpidament, però la seva estabilitat depèn d'un transport litoral de sorra conegut amb el nom de "rivière de sable".
Amb tot però, les taxes més altes de regressió litoral -de l’ordre de deu metres a l’any o més- sovint s’observen a les zones més urbanitzades. A més de l'augment del nivell del mar, aquest fenomen alterarà la barrera litoral si no es prenen mesures de control de l'erosió (9).
En 2017, amb l'ajuda financera del Programme de partenariat pour l’eau (World Bank), els responsables del Programme de gestion du littoral ouest-africain -conegut en anglès amb l'abreviació WACA per West Africa Coastal Areas Program- van decidir llençar un estudi a gran escala del transport sedimentari que seria necessari per a protegir la costa de l'Àfrica occidental:
Un ecosistema que s'explica per un intens transport litoral de sorra, causat per l'acció de les onades i comparable a una "rivière de sable" que s'alimenta amb els sediments del transport fluvial i d'enormes dipòsits de sorra litoral.
Aquest estudi va ser assignat a una empresa dels Països Baixos: Deltares que, sigui dit de pas, afirma tenir una certa experiència en Adaptative Delta Planning i Smart Delta Governance (10). L'estudi s'anomenava: A Quantitative Assessment of Human Interventions and Climate Change on the West African Sediment Budget i pots trobar més informació en aquests enllaços (9) (11).
Confesso que no tinc idea dels estudis que s'hagin pogut fer sobre el corrent litoral català. Només sé que vaig deixar el país en 1992 i un any més tard Santiago Hernàndez i Izal publicava: Un Buit a reblir en la geografia catalana: el corrent litoral català (12). Si hi ha material sobre el corrent litoral català, tampoc tinc idea de si s'ha quantificat la sorra que transporta aquest corrent. Tampoc tinc ni idea de si tots els ports esportius que hom pot trobar al litoral català són membres de l'Associació Catalana de Ports Esportius i Turístics (13) i tinc com el sentiment que Ports de la Generalitat no gestiona tots els altres ports de Catalunya (14).
No tinc doncs cap informació que em permeti dir que el nombre, la densitat i la grandària dels ports comercials i esportius de Catalunya tinguin un impacte sobre el transport de sorra al litoral del nostre país. Només puc dir que el contrari em sorprendria molt.
Però com ja saps que no m'agrada especular sobre temes que desconec, t'estaré molt agraït si em fas arribar enllaços a qualsevol document, estudi, tesina, etc. lligat amb aquest tema. Prometo publicar el que m'enviïs en aquesta pàgina.
El passat dissabte estava escoltant una banda extremenya que adoro: Sínkope (1). Ells diuen que fan rock rural. Jo podria dir un munt de coses sobre ells, però crec que millor deixo que els escoltis i, cas que t'agradin, no oblidis que el 18 de desembre actuaran a la Sala Razzmatazz de BCN.
El tema que et proposo que escoltem avui em va semblar senzillament brutal el primer cop que el vaig sentir. I sols puc dir que, amb cada any que va passant, m'emociona més i més: El carro de la vida.
Et proposo d'escoltar-lo amb la veu de Kutxi Romero, de Marea, un altre cantant que adoro, a una col·laboració amb Sínkope recollida a l'àlbum "Esta noche se merece otra ronda".
També pots veure aquest tema interpretat pel remarcable cantant de la banda: Vito Íñiguezen aquest directe.
Era el meu primer dia de curs a la Universitat: tots els bancs estaven ja ocupats quan vaig entrar a classe i només hi havia lloc al davant.
Probablement influenciat pel tràiler del primer film de la saga d'Indiana Jones (encara no havia sortit a les sales de BCN), m'havia inscrit a l'assignatura de Prehistòria, on hi havia un jove professor que m'havia recomanat un tio de Terrassa a qui vaig conèixer mentre fèiem cua per les matriculacions.
En Jordi Estévez (1) va arribar amb els minuts de retard reglamentaris. Es va presentar breument i va deixar anar quelcom d'aquest estil: En aquesta primera classe de Prehistòria començarem per una reflexió: Què és un home?Què és el que ens diferencia dels altres primats?
La pregunta podia semblar banal, però a mesura que els alumnes deixaven caure les respostes i en Jordi Estévez responia a cadascuna de les habilitats que hom associava als homes amb què hi havia alguna bèstia que també la practicava, la cosa es va posar interessant.
No sé si s'havia ficat per primer cop lentilles o patia de tiroides (2) però, tot d'un cop, em va llençar una mirada d'interrogació amb uns ulls molt oberts. El primer que em va passar pel cap va ser respondre "la capacitat de raonament" però, per un motiu que no sabria explicar-te, em va passar pel cervell la imatge d'Alfonso Guerra i vaig decidir que no era la resposta correcta. També em va passar pel cap respondre amb una astracanada de l'estil "la passió pel Blues", però em va passar pel cap la imatge de Blas Piñar i vaig decidir que tampoc aquesta seria una resposta adequada.
Atrapat com un rat, vaig decidir que el millor que podia fer era obrir molt els ulls i mirar-lo fixament a ell sense dir res. Aparentment satisfet d'haver identificat el primer dia de classe al psicòpata que sempre pots trobar entre els teus alumnes, en Jordi Estévez va passar a interrogar a una noia que estava prop meu. Finalment, no recordo quina va ser la resposta que ell ens va donar. I si no la recordo, imagino que és perquè em devia decebre. Si recordo però haver escrit als meus apunts aquella resposta amb majúscules i lletra gòtica, per si queia a un examen.
La veritat és que aquell tio m'agradava. Quan trobava un moment per sortir del programa, ens ensenyava tècniques com ara la talla de sílex; ens portava ossos, alguns amb la traça dels carnívors que els havien devorat; puntes de fletxa, etc. i passava aquest material per classe demanant-nos què era el que hi vèiem. La cosa canviava radicalment quan havia de seguir el programa ... I francament, el calcolític i l'edat de bronze o l'origen de les primeres societats agràries sortides del neolític al sud-est d'Anatòlia, ja no em van apassionar tant, com si diguéssim.
Tota aquesta vella història em va passar pel cap el passat mes de gener, quan vaig acabar de veure a Arte-TV un dels documentals més impressionants que mai no he vist. Realitzat en 2017 per James Reed, Rise of the Warrior Apes (3), presenta una de les poblacions de ximpanzés més importants del món, al Kibale National Park (4), a Uganda, prop de la frontera amb la República Democràtica del Congo.
Si normalment es necessiten entre quatre i cinc anys d'aproximació perquè els ximpanzés en llibertat acceptin la proximitat de la presència humana i dels equips de filmació, gràcies a més de vint anys d’observació pacient dels antropòlegs David Watts (5) i John Mitani (6), es va poder rodar de molt a prop la vida d'un gran clan, compost per més de 140 ximpanzés, un grup tres vegades superior en nombre al d'un clan normal.
El més desconcertant del documental és la descoberta d'una organització social complexa i molt jerarquitzada. Com al voltant del mascle dominant gravitaven individus amb marcada personalitat, respectivament estrategs, diplomàtics o combatents.
El seguiment durant més de vint anys d'aquest clan va permetre personalitzar i donar noms als seus membres. I entre aquests, aquells que no tenen cap ambició de poder i vivien una vida més o menys tranquil·la, I entre els que si tenien ambició de poder, les estratègies per arribar-hi. Entre les estratègies d'accés al poder, el documental presenta com es va organitzar una mena de cop estat entre diversos ximpanzés per derrocar un de més fort que cadascun d'ells, o l'arribada al poder d'un ximpanzé que no era el més fort, però si el que tenia més competències socials: principalment la creació de sistemes clientelars.
Vaig trobar al·lucinant l'organització i l'estratègia paramilitar que el clan havia desenvolupat per organitzar guerres contra altres clans de ximpanzés. Tècniques com la guerra de guerrilla amb exploradors que precedien la tropa, els desplaçaments en silenci absolut i en fila índia, el camuflatge, l'atac sincronitzat a partir d'una ordre.
Em va al·lucinar molt més però que l'agressió a altres clans no es justificava per una carència de recursos alimentaris o altres, car a l'espai de la selva on vivien abundaven tota mena de fruits. O que, malgrat l'abundància de tota mena de fruits, insectes, etc. els ximpanzés es dediquessin a la caça d'altres primats que desapareixien en un no res devorats pels membres del clan.
Vaig recordar el primer dia de classe amb Jordi Estévez: Què és un home?Què és el que ens diferencia dels altres primats? Després de veure aquest documental, avui aixecaria la mà per respondre: Un home és un primat que ha avançat tecnològicament i en nombre d'una manera més ràpida que els altres primats però, essencialment, res el segueix diferenciant d'ells. Segurament, també afegiria que ens diferenciem d'ells per "la passió pel Blues".
Rise of the Warrior Ape, Youtube, 19.02.2019
Filmed over 23 years, this is the untold story of the world's most powerful troop of chimps
No sabem quan podrem tornar a l'òpera. Ni tan sols quan podrem tornar a sopar amb els nostres amics al vernissage d'una nova exposició a Ca l'Estevet.
En aquestes dramàtiques circumstàncies, què podem fer per guardar un mínim de dignitat davant el perill que correm? Personalment crec que el millor que podem fer durant el nostre confinament és veure un bon clàssic del cinema!
Si ja has vist "La hoz y el Martínez", no t'hauries de perdre la introducció d'aquest clàssic del cinema francès: "La cité de la peur". Però en el molt improbable cas que aquests films no t'enganxin, sempre pots consultar una divertidíssima recopilació que he trobat a Twitter: Pelis con Flan (nota: has de desenvolupar la discussió si vols morir de riure!)
També podries mirar l'estanteria que tens al menjador i aprofitar per llegir un dels vells llibres que oferien a La Caixa per Sant Jordi. Un bon llibre per fer baixar la tensió pròpia d'aquests dies podria ser: La amenaza de Andrómeda de Michael Crichton.
Però com ja sabem que, per no llegir, ni t'has llegit cap dels articles que he publicat sobre l'apassionant tema de la fusió del permafrost i que passarà un bon moment abans que no vagis a Itàlia, voldria proposar-te la visita virtual d'alguns dels increïbles museus d'aquell país, amb uns enllaços que em va passar ahir l'amic Pepo:
Al primer article de la sèrie The Brewery Conspiracionists (1) et parlava de Genève, la brasserie de Fritz Landolt i alguns dels seus clients il·lustres, entre els quals es trobaven Vladimir Ilyich Ulyanov i molt probablement també Benito Mussolini: en aquella època, un actiu militant socialista.
El passat 21 de febrer, Frank McDonough publicava a Twitter l'enllaç a un article de Rare Historical Photos (2) que ens mostrava la fitxa policial que la policia de Bern havia obert a Benito Mussolini en 1903.
Rare Historical Photos (cf. 2) m'ha après que Mussolini es va exiliar a Suïssa per escapar al servei militar obligatori. I com el seu activisme periodístic no li donava per menjar, va treballar a la construcció i va acabar sent secretari del sindicat de treballadors italians a Lausanne.
Arran de la vaga de la construcció que va esclatar el 1903 a Genève (4), organitzada al voltant de sindicats anarquistes i protagonitzada per treballadors italians, Mussolini va ser arrestat per la policia de Bern, acusat d'haver protagonitzat accions violentes. Després de passar dues setmanes a la presó, va ser deportat a Itàlia, on va ser alliberat i va tornar a Suïssa amb una falsa identitat.
Detingut en 1904 a Genève, el van expulsar altre cop del país per la seva falsa identitat. Poc temps més tard tornava a estar a Lausanne com oient de les lliçons que Vilfredo Pareto (5) donava al departament de ciències socials de la Universitat de Lausanne. Com Lenin i Mussolini, Pareto va ser un altre dels immigrants que mai no va apreciar res d'interessant al sistema polític suís i li va preferir un ideari polític basat en el govern d'una elit, cosa que va propiciar que acabés a les files feixistes de Benito Mussolini, qui el nomenà senador vitalici.
En desembre de 1904, Mussolini va tornar a Itàlia aprofitant una amnistia destinada als desertors. Com la condició per ser perdonat consistia a servir a l'exèrcit, el 30 de desembre de 1904 es va incorporar al cos dels Bersaglieri. Després de servir durant dos anys, es va dedicar a la docència, va escriure a diversos diaris socialistes i va acabar per ser considerat com l'estrella naixent de l'esquerra d'Itàlia. Anys més tard, ja sabem què va passar.
Després d'un intens treball d'investigació, Teresa Lopo, coneguda en el món de l'espionatge amb el nom de Bakunin X45, desemmascarava al perillós gang dels Cayetaners a un vídeo publicat a En la Frontera el passat 19 de desembre del 2019.
Vist el perill que pot representar aquest gang per la convivència del país et recomano vivament que no deixis de veure aquests vídeos de denúncia i advertència.
Cuando cantas una canción que sale en la serie de moda @lacasadepapel y no tienes ni idea de cual es su significado. Los Cayetaners lo han vuelto a hacer. Disfrutad de su “Bella Ciao” pic.twitter.com/zP0UrpSSYB
