|
Si a la primera entrega d'aquesta sèrie contextualitzava l'exili de Lenin a Ginebra, al voltant d'una braseria d'aquesta vila (1), i a la segona contextualitzava el periple del seu exili i altres fets que van tenir lloc a dues de les més importants braseries de Munich que van marcar la història europea del segle XX (2), avui m'agradaria tancar aquesta sèrie amb algunes notes que he anat recollint sobre l'activitat de Lenin a Suïssa.
Com abans ho havien fet Bakunin, Kropotkin, Réclus, i tant d'altres, el fet que Lenin escollis Suïssa com a destí pel seu exili no va ser fruit de l'atzar. A diferència d'altres països veïns, on els exiliats polítics eren vigilats o perseguits, a Suïssa els exiliats podien moure's lliurement sense ser espiats. I fins i tot podien publicar! (3).
Però qualsevol que fos la tolerància que les autoritats haurien pogut mostrar amb els exiliats estrangers, no tenia gran cosa a veure amb la seva actitud davant dels moviments obrers locals, que van ser combatuts molt durament. L'anomenada Pau del treball (4), signada entre la patronal i els sindicats en 1937, ha amagat sovint quin va ser l'origen d'aquest contracte social.
La vaga general de Ginebra del 1902
La reivindicació salarial dels treballadors de la companyia de tramvies de Ginebra, enfrontats a una direcció nord-americana sense cap voluntat de diàleg, va provocar un moviment de solidaritat que es va estendre a tot el cantó durant tres dies del mes d'octubre de 1902. La substitució dels treballadors acomiadats per esquirols va donar lloc a un moviment de solidaritat que es va materialitzar el 9 d'octubre en la convocatòria d'una vaga general de solidaritat. Ben organitzada i seguida a gairebé a tots els sectors per uns 15.000 treballadors, el Consell d'Estat va respondre amb la mobilització de prop de 2.500 soldats destinats a reprimir-la amb força (5).
Policia i soldats van multiplicar les escenes de violència: en particular les tropes a cavall, armades amb sabres. Les detencions arbitràries van ser freqüents i sota qualsevol motiu, fins i tot durant les incursions a les terrasses dels bistrots de Plainpalais, on es trobava el nostre conegut Landolt (cf. 1). Moltes d'aquestes detencions es transformaven en expulsions quan es tractava de treballadors estrangers. Dels 321 soldats que no es van presentar a la mobilització, un bon centenar va patir sancions disciplinàries. Quinze d'entre ells van seguir un procés "exemplar" condemnats a sentències molt dures. (cf. 5).
Després de la primera vaga de la construcció el 1898 i un any més tard de la vaga general, va tenir lloc una vaga de la construcció de la qual et vaig parlar a l'article que obre aquesta sèrie (cf. 1). Organitzada al voltant de sindicats anarquistes, va ser protagonitzada per treballadors italians, poc integrats en la població de Ginebra. Després de la repressió de la vaga general un any abans, aquell moviment de solidaritat no es va reproduir en aquesta i, després de llargues setmanes de lluita, va acabar sense èxit i amb la deportació de més d'un miler de treballadors (cf. 5).
La vaga general de Zürich del 1912
La vaga general que va començar a Zürich en Juliol del 1912 va ser una de les nou grans vagues que van tenir lloc a Suïssa entre 1902 i 1912. Hi van participar fins a 23.000 treballadors de diferents nacionalitats (en 1910, el 17% dels treballadors eren estrangers, la majoria alemanys i italians). Estaven ben organitzats i eren molt disciplinats: la van començar en el moment en què van ser cridats a fer-la i la van acabar en el moment que van decidir (6).
La vaga general del 1918
Amb una població de menys de quatre milions d'habitants, en 1918 gairebé 700.000 persones es trobaven sota el llindar de la pobresa. I, a la frontera de la pobresa, molts treballadors i funcionaris de baix nivell (7). Després d'una sèrie de revoltes i de la decisió del Consell Federal d'instaurar el servei militar obligatori, un comitè format per membres de l'esquerra del Partit Socialista i dels sindicats, conegut amb el nom de Comitè d'Olten (8), va organitzar diverses vagues i va reclamar l'entrada en negociacions per resoldre els problemes de la classe obrera.
Un any abans havia esclatat la revolució russa. Pressionat pel govern i la comunitat financera de Zürich, però també per l'exèrcit, el Consell Federal va considerar la possibilitat d'una guerra civil que posaria en perill "l'existència de l'ordre constitucional". El 6 de novembre va ordenar l'ocupació militar de Zürich. Com a resposta, el Comitè d'Olten va convocar una vaga general del 12 al 14 novembre 1918. Si la vaga va ser seguida per 250.000 treballadors de tot el país, el Consell Federal va desplegar 100.000 soldats per restablir l’ordre als centres urbans (9).
Lenin
Lenin no era a Ginebra en el moment de la vaga del 1902, però crec que sí que hi era a la de la construcció del 1903. No he pogut trobar cap document amb alguna al·lusió de la seva part a cap d'elles. La vaga general del 1912 el va enganxar vivint a Paris, però va parlar d'ella a Pravda (10). La vaga general del 1918 el va enganxar ocupat en la direcció de la revolució dels bolxevics.
Lenin ja s'havia adonat de l'organització extraordinària i de la disciplina dels treballadors de Suïssa i va considerar la possibilitat de fomentar una revolució armada al nostre país. Va ser amb aquesta idea que es va afiliar al Partit Socialista de Zürich i va participar freqüentment en les seves reunions: "arribava d'hora i sempre seia a primera fila" (11).
Aviat es va donar compte què l'esquerra suïssa el fugia: "l'esquerra em fuig", va escriure. Lenin no era conegut entre la militància i, aquells que el coneixien, el consideraven com un sectari. Tampoc era un bon orador. La majoria de vegades s'expressava en rus, davant de petits grups de compatriotes (12) (13). Tot i que no he trobat enlloc que pogués expressar-se en Schweizerdeutsch (14), sabia expressar-se en alemany, idioma que va utilitzar en una conferència en territori francòfon que va fer poc abans del seu retorn a Rússia el 18 de mars del 1917, a la Chaux-de-Fonds (15).
Lenin es va mantenir convençut que el proletariat suís era capaç de prendre el poder per les armes (cf. 11) però, poc abans del seu retorn a Rússia, es va resignar davant d'unes organitzacions i uns líders que, segons ell, no volien aprendre a organitzar un partit revolucionari (cf. 15).
Probablement Lenin no va entendre mai que, abans que ell arribés amb les seves idees, els anarquistes ja hi havien difós les seves. I que si els treballadors estrangers eren majoritàriament originaris de zones catòliques, a Ginebra, Zürich i a les muntanyes del Jura, però també a Berna, es trobava en país protestant. Sota aquestes circumstàncies, qualsevol moviment basat en un líder, una vanguardia dirigent, una estructura piramidal o la sola idea de tirar endavant una dictadura del proletariat al país de la democràcia directa, estava condemnat al fracàs.
Fritz Platten, un social demòcrata que més tard es convertiria en comunista, va organitzar el retorn de Lenin a Rússia, en un tren que sortiria de l'estació de Zürich el 9 d'abril del 1917, travessant Alemanya en un vagó amb immunitat diplomàtica (cf. 11). L'anunci del seu retorn a Rússia no va provocar el més mínim interès, més enllà de la comunitat d'emigrants russos. Només després de la revolució d’octubre es va fer palesa la seva importància i el 15 de desembre de 1917 el seu retrat va aparèixer a la portada de la Schweizer Illustrierte Zeitung (16).
Com abans ho havien fet Bakunin, Kropotkin, Réclus, i tant d'altres, el fet que Lenin escollis Suïssa com a destí pel seu exili no va ser fruit de l'atzar. A diferència d'altres països veïns, on els exiliats polítics eren vigilats o perseguits, a Suïssa els exiliats podien moure's lliurement sense ser espiats. I fins i tot podien publicar! (3).
Però qualsevol que fos la tolerància que les autoritats haurien pogut mostrar amb els exiliats estrangers, no tenia gran cosa a veure amb la seva actitud davant dels moviments obrers locals, que van ser combatuts molt durament. L'anomenada Pau del treball (4), signada entre la patronal i els sindicats en 1937, ha amagat sovint quin va ser l'origen d'aquest contracte social.
La vaga general de Ginebra del 1902
La reivindicació salarial dels treballadors de la companyia de tramvies de Ginebra, enfrontats a una direcció nord-americana sense cap voluntat de diàleg, va provocar un moviment de solidaritat que es va estendre a tot el cantó durant tres dies del mes d'octubre de 1902. La substitució dels treballadors acomiadats per esquirols va donar lloc a un moviment de solidaritat que es va materialitzar el 9 d'octubre en la convocatòria d'una vaga general de solidaritat. Ben organitzada i seguida a gairebé a tots els sectors per uns 15.000 treballadors, el Consell d'Estat va respondre amb la mobilització de prop de 2.500 soldats destinats a reprimir-la amb força (5).
|
Després de la primera vaga de la construcció el 1898 i un any més tard de la vaga general, va tenir lloc una vaga de la construcció de la qual et vaig parlar a l'article que obre aquesta sèrie (cf. 1). Organitzada al voltant de sindicats anarquistes, va ser protagonitzada per treballadors italians, poc integrats en la població de Ginebra. Després de la repressió de la vaga general un any abans, aquell moviment de solidaritat no es va reproduir en aquesta i, després de llargues setmanes de lluita, va acabar sense èxit i amb la deportació de més d'un miler de treballadors (cf. 5).
La vaga general de Zürich del 1912
La vaga general que va començar a Zürich en Juliol del 1912 va ser una de les nou grans vagues que van tenir lloc a Suïssa entre 1902 i 1912. Hi van participar fins a 23.000 treballadors de diferents nacionalitats (en 1910, el 17% dels treballadors eren estrangers, la majoria alemanys i italians). Estaven ben organitzats i eren molt disciplinats: la van començar en el moment en què van ser cridats a fer-la i la van acabar en el moment que van decidir (6).
Tot va començar al març i l'abril de 1912, quan un sindicat de pintors va convocar unes vagues a Zürich exigint una reducció de la jornada laboral de 30 minuts al dia. Els empresaris van reaccionar creant llistes negres, deportant als vaguistes estrangers i fent venir esquirols d'Alemanya. Lenin va qualificar els esquirols com una "banda de convictes (lumpen proletaris) amb pistoles" que "omplien les tavernes del districte obrer i s'hi dedicaven a un hooliganisme inaudit". Després que un esquirol matés a un treballador amb una arma, els treballadors van decidir organitzar una vaga d’un dia per al 12 de juliol de 1912 (cf. 6).Tot i que la vaga va ser pacífica, la reacció va ser molt dura. Els empresaris van tirar endavant un lockout de dos dies i el govern cantonal va reunir tres batallons de fusellers i una esquadra de cavalleria - 3.000 homes en total - per mantenir l'ordre. Les concentracions i les manifestacions es van prohibir. També es van anunciar mesures contra els funcionaris de la ciutat que estaven en vaga i l'expulsió de treballadors estrangers de Suïssa. Finalment, la Casa del poble (la seu del sindicat), va ser ocupada per l'exèrcit (cf. 6).
|
Amb una població de menys de quatre milions d'habitants, en 1918 gairebé 700.000 persones es trobaven sota el llindar de la pobresa. I, a la frontera de la pobresa, molts treballadors i funcionaris de baix nivell (7). Després d'una sèrie de revoltes i de la decisió del Consell Federal d'instaurar el servei militar obligatori, un comitè format per membres de l'esquerra del Partit Socialista i dels sindicats, conegut amb el nom de Comitè d'Olten (8), va organitzar diverses vagues i va reclamar l'entrada en negociacions per resoldre els problemes de la classe obrera.
|
Lenin
Lenin no era a Ginebra en el moment de la vaga del 1902, però crec que sí que hi era a la de la construcció del 1903. No he pogut trobar cap document amb alguna al·lusió de la seva part a cap d'elles. La vaga general del 1912 el va enganxar vivint a Paris, però va parlar d'ella a Pravda (10). La vaga general del 1918 el va enganxar ocupat en la direcció de la revolució dels bolxevics.
Lenin ja s'havia adonat de l'organització extraordinària i de la disciplina dels treballadors de Suïssa i va considerar la possibilitat de fomentar una revolució armada al nostre país. Va ser amb aquesta idea que es va afiliar al Partit Socialista de Zürich i va participar freqüentment en les seves reunions: "arribava d'hora i sempre seia a primera fila" (11).
Aviat es va donar compte què l'esquerra suïssa el fugia: "l'esquerra em fuig", va escriure. Lenin no era conegut entre la militància i, aquells que el coneixien, el consideraven com un sectari. Tampoc era un bon orador. La majoria de vegades s'expressava en rus, davant de petits grups de compatriotes (12) (13). Tot i que no he trobat enlloc que pogués expressar-se en Schweizerdeutsch (14), sabia expressar-se en alemany, idioma que va utilitzar en una conferència en territori francòfon que va fer poc abans del seu retorn a Rússia el 18 de mars del 1917, a la Chaux-de-Fonds (15).
Lenin es va mantenir convençut que el proletariat suís era capaç de prendre el poder per les armes (cf. 11) però, poc abans del seu retorn a Rússia, es va resignar davant d'unes organitzacions i uns líders que, segons ell, no volien aprendre a organitzar un partit revolucionari (cf. 15).
Probablement Lenin no va entendre mai que, abans que ell arribés amb les seves idees, els anarquistes ja hi havien difós les seves. I que si els treballadors estrangers eren majoritàriament originaris de zones catòliques, a Ginebra, Zürich i a les muntanyes del Jura, però també a Berna, es trobava en país protestant. Sota aquestes circumstàncies, qualsevol moviment basat en un líder, una vanguardia dirigent, una estructura piramidal o la sola idea de tirar endavant una dictadura del proletariat al país de la democràcia directa, estava condemnat al fracàs.
Fritz Platten, un social demòcrata que més tard es convertiria en comunista, va organitzar el retorn de Lenin a Rússia, en un tren que sortiria de l'estació de Zürich el 9 d'abril del 1917, travessant Alemanya en un vagó amb immunitat diplomàtica (cf. 11). L'anunci del seu retorn a Rússia no va provocar el més mínim interès, més enllà de la comunitat d'emigrants russos. Només després de la revolució d’octubre es va fer palesa la seva importància i el 15 de desembre de 1917 el seu retrat va aparèixer a la portada de la Schweizer Illustrierte Zeitung (16).
- The brewery conspiracionists (1/3), publicat en aquest blog el 15.01.2020
- The brewery conspiracionists (2/3), publicat en aquest blog el 22.01.2020
- Pascal Fleury: Ces anarchistes qui affolaient la Suisse, La Liberté, 14.10.2016
- Wikipedia: Paix du travail [en] [fr] [es] [ca]
- Charles Heimberg: 1902 - Grève générale à Genève: une population solidaire, Solidarités, n° 15, 10.10.2002 || Yves Sancey: Les 100 ans de la Grève générale et son actualité, Assemblée romande VPT, Syndicat du personnel des trasports, 06.11.2018 || Suisse. Les opérations internes de l’armée, avant la grève générale de novembre 1918, A l'encontre, 05.11.2018
- Jeannie Wurz: Lenin’s view of the July 1912 Zurich strike, swissinfo, 12.07.2012 || General Strike Paralyzes Switzerland, 100yearsagotoday.wordpress.com, 12.07.2012
- Grève générale de 1918 - La Suisse au bord de la guerre civile, Histoire Vivante, RTS, 25.03.2018
- Wikipedia: Comité d'Olten [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Grève générale de 1918 en Suisse [en] [fr] [es] [ca]
- Published: Pravda No. 63, July 12, 1912. Signed: B. Z., Source: Lenin Collected Works, Progress Publishers, [1975], Moscow, Volume 18, pages 160-162.
- Ian Hamel: Il y a 100 ans, Lénine préparait la révolution bolchevique en Suisse, Le Point, 21.02.2017
- Dictionnaire Historique de la Suisse: Lénine
- L'exil suisse de Lénine: de Genève à Pétrograd, Histoire vivante, RTS, 08.10.2017
- Wikipedia: Schweizerdeutsch [en] [fr] [es] [ca]
- Lénine a marqué La Chaux-de-Fonds, La Tribune de Genève, 07.04.2017
- By train to the revolution, nationalmuseum.ch, april 2017
No comments:
Post a Comment