El passat 21.02.2019 et presentava diversos projectes de captura del CO
2 atmosfèric mitjançant la plantació de milers de milions de nous arbres (1). Però abans d'anar més endavant amb aquest tipus de projectes crec que val la pena
alliberar-nos d'alguns estereotips (2) amb l'objectiu de gestionar millor les masses forestals que ja tenim.
Gestió sostenible del bosc als països desenvolupats
Un dels primers estereotips és el d'associar els incendis forestals a una catàstrofe ecològica. A l'àmbit acadèmic dels USA fa temps que es defensa que
el foc és un agent essencial en la gestió i l'evolució de la majoria d'ecosistemes forestals. (3). Als climes mediterranis d'arreu del món, les espècies vegetals s'han adaptat fins a un punt en què
no existirien sense la presència del foc.
Si hom deixa al bosc renovar-se de manera natural,
els incendis no serien necessàriament el seu enemic, car permetent el seu creixement en densitat en el moment en què allibera l'accés a la llum del sol als arbres joves, sobre un sòl enriquit amb les cendres dels vells i lliures de les plagues d'insectes que els amenaçaven, permetent el seu ràpid creixement en un entorn molt més saludable (4)
i capturant molt més CO2 del que acumulava el vell bosc precedent.
I no és solament que un incendi forestal pugui, a terme, representar un nou esclat del món vegetal, sinó que ho és també per
la fauna adaptada als incendis (5). Des d'un punt de vista de la regeneració del bosc,
la importància de la tala destinada a la producció d'energia i els incendis controlats s'obren pas als USA (6).
Estic defensant la gestió del bosc a través dels incendis naturals o provocats?
No a Europa o, més precisament, no a Suïssa. Per exemple, en el cas de
la gestió dels boscos de l'Estat de Vaud, la gestió està molt allunyada de la idea que es té a Catalunya sobre la neteja del bosc com a mesura per a garantir la seva salut. Aquí, la estratègia seguida és
la tala selectiva dels arbres vells per deixar plaça als joves. Hom considera que
els arbres vells caiguts i la fusta morta són un indicador d'un ecosistema forestal sa. Ambdós promouen la diversitat d'espècies, incloent líquens, fongs, insectes, molses i ocells. Protegeixen contra la caiguda de roques i allaus mentre una nova generació d'arbres està creixent. A causa de la seva estructura esponjosa, la fusta morta és un dipòsit d'aigua per a diverses plantes, com molses o arbres joves. Una part del carbó emmagatzemat a la fusta morta s'integra gradualment en el sòl durant el procés de la seva descomposició, ajudant així a mantenir la fertilitat dels sòls forestals ... (7)
Estem davant d'un fenomen complex. D'una banda estic convençut de què rejovenir el bosc és un procés positiu en la balança de la captura del CO
2 però és un procés molt lent i, al punt on hem arribat respecte a les emissions, no estic molt convençut que sigui una bona idea agreujar-les amb les noves emissions que anirien lligades als incendis.
Altrament, la gestió del bosc a l'Estat de Vaud em fa recordar un estudi que van portar a terme en 2016 investigadors del CNRS francès (8), on s'afirmava,
des de fa 250 anys, els boscos europeus han estat una font neta d'emissions de CO2, contribuint a l'escalfament climàtic en lloc de mitigar-lo. L'alliberament del carboni emmagatzemat a la fullaraca, la fusta morta, i els dipòsits de carboni del sòl als boscos gestionats pels estats haurien estat, segons els investigadors, un factor clau que ha contribuït a l'escalfament climàtic.
Protegir els gegants que no deixaven prou llum pels arbres joves, molt més eficients en l'emmagatzemament del CO2, no hauria estat doncs una bona idea. La gestió del bosc de l'Estat de Vaud aniria doncs en una bona direcció, segons els nostres coneixements actuals.
Gestió sostenible del bosc als països en desenvolupament
Del que no estic molt convençut és de què pagar a altres països perquè facin el que tu no fas a casa teva sigui una bona idea. Estic pensant en projectes com
REDD (9) que,
identificant la desforestació a un 20% de les emissions mundials dels gasos d'efecte hivernacle i estimant que la major part d'aquestes emissions estan associades a la desforestació en set països tropicals, inclosos Brasil i Indonèsia, té com a objectiu transferir unes subvencions destinades a una gestió sostenible dels boscos als països en vies de desenvolupament. Sobre el paper, la idea seria que
una gestió forestal deficient, com ara la tala o incendis indiscriminats, seria menys rendible que una alternativa sostenible.
Tot i que es tracta d'una imatge del món que té més de 10 anys
valdria la pena que, abans de responsabilitzar de les emissions als països en desenvolupament, no ens oblidéssim de la nostra responsabilitat visionant les imatges espectaculars que va publicar la NASA en 2014 sobre les emissions de CO2 al llarg d'un any i arreu del món. Unes imatges que ens mostren que, a l'hemisferi nord, amb l'arribada de l'hivern els pics de CO
2 són espectaculars. Quedaria molt bé dir que és a causa de la pèrdua de les fulles dels arbres, però segur que tots estem pensant en els nostres confortables sistemes de calefacció.
Tornant als projectes
REDD (cf. 9) dels que et parlava, el cas més conegut seria el del compromís de
pagament en 2010 de més d'1 miliard de USD de Noruega a Indonèsia a canvi de la
reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle en un 26% en l'horitzó 2020 (10). La realitat és que, entre 2010 i 2015,
Indonèsia va perdre un total de 9,9 milions d'hectàrees de cobertura forestal (Brasil va perdre un total de 14,4 milions d'hectàrees durant el mateix període).
Reconèixer que els incendis de l'any 2015 van costar a Indonèsia 16.000 milions de dòlars i van deixar a més de 500.000 persones afectades per malalties respiratòries (11), no hauria de fer oblidar que,
si l'any 2000 Indonèsia destinava quatre milions d'hectàrees a la producció d'oli de palma, aquesta superfície ja era d'11,9 milions d'hectàrees en 2017 i que vastes zones de la selva han estat destruïdes i
els boscos i torberes d'Indonèsia s'han convertit en una de les més altes fonts d'emissions de gasos d'efecte hivernacle del món (cf. 10). Però millor que abans d'acusar a Indonèsia del que sigui, mirem on estaven destinades les exportacions de l'oli de palma i ho comprovem mirant la composició dels productes que tenim guardats als armaris de la nostra cuina.
Enguany, segons la premsa de Singapur (12),
el govern noruec hauria fet un primer pagament de 20 milions de dòlars al govern d'Indonèsia en constatar un descens del 60% de la desforestació del seu bosc primari des del 2017. Més enllà de respondre a una gestió sostenible dels recursos forestals,
les causes de la disminució de la desforestació estarien associades a una situació climàtica que ha reduït el risc que es reprodueixin els incendis forestals catastròfics de 2015, també als baixos preus de l'oli de palma, que van reduir els incentius per expandir les plantacions destinades a la seva producció.
Malgrat això, des del govern noruec s'ha decidit donar suport a les polítiques de gestió forestal sostenible en curs, vigilant molt de prop la seva aplicació i els seus resultats. Mentrestant, fa uns dies que
a Repsol estaven molt contents de poder seguir augmentant les emissions gràcies a la descoberta a Indonèsia del pou més gran de gas dels últims 18 anys (13).
Així doncs,
mentre que els noruecs paguen a Indonèsia per a fer baixar les emissions de CO2 i que els espanyols pagaran també al mateix país per a seguir incrementant-les, el jovent es manifesta per a demanar més maduresa als adults que estan portant el nostre planeta a la catàstrofe (14). Naturalment, hom no pot descartar la probabilitat de que a Indonèsia prenguin als europeus com idiotes.
I mentre els humans seguim discutint, la tundra es va transformant a poc a poc en bosc boreal (15), alterant el delicat cicle del carboni existent fins ara. Però al mateix temps,
recentment apreníem que un sol terratrèmol pot moure milions de tones de carboni a les zones de subducció més profundes de la Terra.
Menys explorada que la Lluna o Mart,
és el cas de la Fossa de Japó, a 6 km per sota de la superfície de l'oceà, que hauria acumulat més d'1 milió de tones de matèria orgànica durant el terratrèmol del 2011 a la costa de Tohoku.
Comparats als 4 milions de tones de carboni que cada any van a parar al mar des de les muntanyes de l'Himàlaia a través dels rius Ganges-Brahmaputra, és un volum molt important. Sobre com es produeix la transferència d'aquestes enormes masses de matèria orgànica no se sap encara gran cosa, tot i que hom pot avançar com hipòtesi que aquests paquets de sediments troben
un camí relativament ràpid cap a l'interior de la Terra, des d'on eventualment es podrien tornar a alliberar a l'atmosfera com a diòxid de carboni durant les erupcions volcàniques.
