| Velvet Underground - Pale Blue Eyes, Youtube, 31.03.2009 |
Recordant que fa poc més de cinc anys que ens va deixar Lou Reed, avui m'agradaria compartir amb tu un tema molt especial del 1968 amb la Velvet !!!
Per aquells temps jo no era més que un crio. Quan acabava les classes a l'Escola Splai (l'antic edifici està ocupat des de fa anys per l'Escola d’Art i Superior de Disseny Deià) anava a jugar a futbol amb els meus companys al descampat que hi havia al carrer de Valldemossa que, com la majoria dels carrers del barri, hauria d'esperar a la mort de Franco per a ser asfaltat. Companys amb els que ens llençàvem en patinets de fusta amb rodaments al carrer Felanitx, a pocs metres d'on 11 anys abans havia mort metrallat per la policia del règim en Facerias. Companys amb qui anàvem d'aventures a l'abocador de materials de construcció que acabaria sent anys més tard la plaça de Sóller. Més rarament, ens aventuràvem als tallers de la Renfe, a la Meridiana (haurien de passar molts anys abans de saber que, durant la República havia portat el nom d'Avinguda de la URSS).
Els diumenges que jugaven a casa, ens colàvem per veure els partits del CF Damm, on jugava un veí de la meva escala, i on més tard acabarien jugant Keita Baldé, Aleix Vidal, Cristian Tello, Dani García, Isaac Cuenca, ... Una escala on també vivia una noia que acabaria sent Miss Catalunya i que va crear un bon enrenou entre les veïnes quan va sortir nua a la portada del Lib.
L'escala era visitada de tant en tant per la policia del règim. Algun cop per regirar-li la casa i emportar-se un veí maoista que acabaria militant al PSC: junt amb el fill de la portera, m'havien ensenyat a caçar rates als comptadors de l'aigua. En realitat, la policia venia més sovint per informar-se sobre els rellogats clandestins que vivien als pisos de l'escala. Altrament, el carrer estava més o menys ben vigilat per un tio que era de la Guardia de Franco i un veí de l'escala, policia municipal, que tenia com hobby pegar a la seva dona i deixar-li multes al cotxe del meu pare.
Quan ens vam fer més grans, vam acabar per fer el mateix que fèiem als terrenys del CF Damm, enfilant-nos a les tanques dels terrenys del Fabra i Coats per veure el Barça Atlètic (que ara anomenen Barça B). I sortint a tota pastilla quan ens veia el personal del club i venien amb cara de pocs amics per fer-nos baixar.
De vegades també ho intentàvem al terreny de la Unió Esportiva Sant Andreu, on era molt més difícil entrar sense afluixar una pasta que no teníem, a menys que ens esperéssim al darrer 1/4 d'hora del partit quan, de vegades, ens obrien les portes gratuïtament. Quan ja em vaig fer més gran aniria al Narcís Sala a veure uns concerts difícils d'oblidar: Dire Straits i Police el 1983 i Deep Purple el 1985. Recordo l'emoció d'escoltar en directe Smoke on the Water al Narcis Sala i la que vaig sentir quan ho vaig recordar set anys més tard a Montreux, quan ja vivia a Suïssa.
Deixa'm acabar dient-te que si en algun moment t'he deixat amb el sentiment que recordo amb enyor aquella època, no és el cas. Per res del món voldria tornar a viure aquells anys de misèria econòmica i moral. Una altra cosa és que no m'oblidi de la meva infància, clar.
Per aquells temps jo no era més que un crio. Quan acabava les classes a l'Escola Splai (l'antic edifici està ocupat des de fa anys per l'Escola d’Art i Superior de Disseny Deià) anava a jugar a futbol amb els meus companys al descampat que hi havia al carrer de Valldemossa que, com la majoria dels carrers del barri, hauria d'esperar a la mort de Franco per a ser asfaltat. Companys amb els que ens llençàvem en patinets de fusta amb rodaments al carrer Felanitx, a pocs metres d'on 11 anys abans havia mort metrallat per la policia del règim en Facerias. Companys amb qui anàvem d'aventures a l'abocador de materials de construcció que acabaria sent anys més tard la plaça de Sóller. Més rarament, ens aventuràvem als tallers de la Renfe, a la Meridiana (haurien de passar molts anys abans de saber que, durant la República havia portat el nom d'Avinguda de la URSS).
Els diumenges que jugaven a casa, ens colàvem per veure els partits del CF Damm, on jugava un veí de la meva escala, i on més tard acabarien jugant Keita Baldé, Aleix Vidal, Cristian Tello, Dani García, Isaac Cuenca, ... Una escala on també vivia una noia que acabaria sent Miss Catalunya i que va crear un bon enrenou entre les veïnes quan va sortir nua a la portada del Lib.
L'escala era visitada de tant en tant per la policia del règim. Algun cop per regirar-li la casa i emportar-se un veí maoista que acabaria militant al PSC: junt amb el fill de la portera, m'havien ensenyat a caçar rates als comptadors de l'aigua. En realitat, la policia venia més sovint per informar-se sobre els rellogats clandestins que vivien als pisos de l'escala. Altrament, el carrer estava més o menys ben vigilat per un tio que era de la Guardia de Franco i un veí de l'escala, policia municipal, que tenia com hobby pegar a la seva dona i deixar-li multes al cotxe del meu pare.
Quan ens vam fer més grans, vam acabar per fer el mateix que fèiem als terrenys del CF Damm, enfilant-nos a les tanques dels terrenys del Fabra i Coats per veure el Barça Atlètic (que ara anomenen Barça B). I sortint a tota pastilla quan ens veia el personal del club i venien amb cara de pocs amics per fer-nos baixar.
De vegades també ho intentàvem al terreny de la Unió Esportiva Sant Andreu, on era molt més difícil entrar sense afluixar una pasta que no teníem, a menys que ens esperéssim al darrer 1/4 d'hora del partit quan, de vegades, ens obrien les portes gratuïtament. Quan ja em vaig fer més gran aniria al Narcís Sala a veure uns concerts difícils d'oblidar: Dire Straits i Police el 1983 i Deep Purple el 1985. Recordo l'emoció d'escoltar en directe Smoke on the Water al Narcis Sala i la que vaig sentir quan ho vaig recordar set anys més tard a Montreux, quan ja vivia a Suïssa.
Deixa'm acabar dient-te que si en algun moment t'he deixat amb el sentiment que recordo amb enyor aquella època, no és el cas. Per res del món voldria tornar a viure aquells anys de misèria econòmica i moral. Una altra cosa és que no m'oblidi de la meva infància, clar.
3 comments:
Un tema excel.lent,si senyor.Altrament,ignorava tota la història que desprenia (i suposo que desprèn) i tots els il.lustres inquilins d'aquella vella escala davant del Bar Sibaris.
Si, bé. Avui he parlat de l'escala. Però al carrer també hi havia uns quants personatges dignes de descripció. El mateix Sibaris, que quan jo era petit era una bodega de l'estil la de la senyora Elvira, però en molt més brut i uns barrils enormes, de quan el Priorat era un vi de batalla. Recordo que la meva mare m'enviava a comprar-ne amb una ampolla perquè me l'omplissin. Però només el vi, si compraves qualsevol altra cosa, podies acabar a l'hospital. Els ous els compràvem a una senyora de l'actual carrer de Pollença (abans es deia Passatge Felanitx) on hi havia també un colmado amb un paio a qui no podies traure-li l'ull de sobre, si no volies que et fiqués genero podrit. Era l'època en què la meva mare m'enviava a comprar-li patates amb la història aquella de: Digues-li que te les doni bones.
Un barri amb un carisma especial.sense dubte!
Post a Comment