La revista Ajoblanco liberó todos los ejemplares de su primera época (1974-1980). Podéis leerlos, mirarlos y apasionarte con ellos.https://t.co/FoEq09ZRc6
— Pepe Ribas (@peperibas) December 8, 2021
Pepe Ribas, fundador d'Ajoblanco (1), presentava en desembre del 2017 una mostra sobre la primera època de la revista: els anys heroics entre 1974 i 1980. Van ser 56 números i 20 especials que la van convertir en la veu de la contracultura espanyola i en una experiència única, llibertària, antimilitarista i àcrata a un país on Franco estava a punt de morir al seu llit (2). Durant l'acte de presentació, Ribas va dir: Volvemos para frenar la banalización, recuperar la memoria sin nostalgia y revitalizar la cultura desde la pasión, la crítica y la pluralidad. Necesitamos ideas libres.
Aquesta exposició va tenir com a preludi la presentació del primer número de la nova època de la revista, publicada l'estiu del 2017 (3). Molts anys abans, Ribas havia publicat Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (4). Més recentment, el Palau Robert acull, des del 2 de juny d'enguany, fins al 6 de març de 2022, una exposició de la qual en Pepe Ribas és comissari: L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement (5).
A l'article publicat per El País en desembre del 2016 (cf. 1), Ribas també declarava que: La segona etapa va durar 12 anys amb 124 números i deu especials, que la van consagrar com una revista de culte. “Al primer Ajoblanco érem agitadors, després ens vam professionalitzar per fer un periodisme crític i d'anticipació. Ara ens expandim i obrim a la participació a través d'Internet i un espai físic que ha de funcionar com una corretja de transmissió de coneixement".
Crec recordar que vaig descobrir la revista a principis del 1976 i em vaig convertir en un fidel lector (probablement, a casa dec tenir encara alguns números d'aquella època en alguna capsa de cartró). Recordo també haver estat petant la xerrada amb alguns dels seus col·laboradors durant les Jornades Llibertàries Internacionals del juliol del 1977 al Parc Güell de Barcelona (6).
A poc a poc, Ajoblanco va evolucionar en una línia que va deixar d'interessar-me. La seguia comprant per un acte de militància, però gairebé no trobava articles que m'interessessin. Més tard, vaig deixar simplement de comprar-la.
Probablement, no vaig saber comprendre el concepte de professionalització que evocava Pepe Ribas i no vaig ser capaç de veure altra cosa en la revista que un conjunt d'articles en els quals uns intel·lectuals, i altres que pretenien ser-ho, es prestaven a exercicis d'autosatisfacció per a iniciats que, tot i ser menys indigestos que els que practicaven els intel·lectuals, i altres que pretenien ser-ho, a El Viejo Topo (7), no m'interessaven gaire, per no dir res.
Els anys han passat i ara llegeixo altres coses: per exemple, de tant en tant em miro La Web sense nom (8). Tornant a Ajoblanco i El Viejo Topo, tinc el sentiment que han deixat de banda aquell llenguatge elitista destinat a uns pocs iniciats i a aquells que també pretenien ser-ho.
Mai no vaig arribar a comprendre el concepte de contracultura que presentaven uns i altres. Probablement, perquè havia llegit vells texts en francès, en anglès i en italià i tenia tendència a interpretar que molts dels conceptes que ens presentaven com a nous aquells intel·lectuals, i aquells que pretenien ser-ho, no eren altra cosa que vells refregits mal traduïts i no sempre ben interpretats.
També em van cansar molt els articles que presentaven la decadència de Barcelona en l'àmbit de la contracultura a causa del nacionalisme. Fins a prova del contrari, el moviment llibertari que es va desenvolupar a Catalunya no va arribar a imposar-se en altres llocs d'Espanya on no hi havia convergents. I fins on jo recordo, ja hi havia un moviment nacionalista a Catalunya en el moment de l'eclosió llibertària.
Finalment, estic segur que segueixo interpretant molt malament les coses, però quan El País et dedica un munt d'articles (he escollit de manera intencionada alguns d'aquest diari com a referència bibliogràfica de l'article), quan estàs desconnectat dels moviments al carrer i t'han anomenat comissari d'una exposició al Palau Robert, se'm fa un xic estrany que hom anomeni a això "contracultura".
 |
Aquesta exposició va tenir com a preludi la presentació del primer número de la nova època de la revista, publicada l'estiu del 2017 (3). Molts anys abans, Ribas havia publicat Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad (4). Més recentment, el Palau Robert acull, des del 2 de juny d'enguany, fins al 6 de març de 2022, una exposició de la qual en Pepe Ribas és comissari: L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement (5).
A l'article publicat per El País en desembre del 2016 (cf. 1), Ribas també declarava que: La segona etapa va durar 12 anys amb 124 números i deu especials, que la van consagrar com una revista de culte. “Al primer Ajoblanco érem agitadors, després ens vam professionalitzar per fer un periodisme crític i d'anticipació. Ara ens expandim i obrim a la participació a través d'Internet i un espai físic que ha de funcionar com una corretja de transmissió de coneixement".
Crec recordar que vaig descobrir la revista a principis del 1976 i em vaig convertir en un fidel lector (probablement, a casa dec tenir encara alguns números d'aquella època en alguna capsa de cartró). Recordo també haver estat petant la xerrada amb alguns dels seus col·laboradors durant les Jornades Llibertàries Internacionals del juliol del 1977 al Parc Güell de Barcelona (6).
| Las Jornadas Libertarias, Parc Guëll 1977 (versión 2), YouTube, 29.02.2012 |
A poc a poc, Ajoblanco va evolucionar en una línia que va deixar d'interessar-me. La seguia comprant per un acte de militància, però gairebé no trobava articles que m'interessessin. Més tard, vaig deixar simplement de comprar-la.
Probablement, no vaig saber comprendre el concepte de professionalització que evocava Pepe Ribas i no vaig ser capaç de veure altra cosa en la revista que un conjunt d'articles en els quals uns intel·lectuals, i altres que pretenien ser-ho, es prestaven a exercicis d'autosatisfacció per a iniciats que, tot i ser menys indigestos que els que practicaven els intel·lectuals, i altres que pretenien ser-ho, a El Viejo Topo (7), no m'interessaven gaire, per no dir res.
Els anys han passat i ara llegeixo altres coses: per exemple, de tant en tant em miro La Web sense nom (8). Tornant a Ajoblanco i El Viejo Topo, tinc el sentiment que han deixat de banda aquell llenguatge elitista destinat a uns pocs iniciats i a aquells que també pretenien ser-ho.
Mai no vaig arribar a comprendre el concepte de contracultura que presentaven uns i altres. Probablement, perquè havia llegit vells texts en francès, en anglès i en italià i tenia tendència a interpretar que molts dels conceptes que ens presentaven com a nous aquells intel·lectuals, i aquells que pretenien ser-ho, no eren altra cosa que vells refregits mal traduïts i no sempre ben interpretats.
També em van cansar molt els articles que presentaven la decadència de Barcelona en l'àmbit de la contracultura a causa del nacionalisme. Fins a prova del contrari, el moviment llibertari que es va desenvolupar a Catalunya no va arribar a imposar-se en altres llocs d'Espanya on no hi havia convergents. I fins on jo recordo, ja hi havia un moviment nacionalista a Catalunya en el moment de l'eclosió llibertària.
Finalment, estic segur que segueixo interpretant molt malament les coses, però quan El País et dedica un munt d'articles (he escollit de manera intencionada alguns d'aquest diari com a referència bibliogràfica de l'article), quan estàs desconnectat dels moviments al carrer i t'han anomenat comissari d'una exposició al Palau Robert, se'm fa un xic estrany que hom anomeni a això "contracultura".
- Ajoblanco: Home page
- Roberta Bosco: ‘Ajoblanco’ vuelve a dar guerra, El País, 17.12.2016
- Carles Geli: Quien se pica… ‘Ajoblanco’, El País, 19.06.2017
- Pepe Ribas: Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad, Booket, Colección Divulgación. Barcelona 2011
- Palau Robert: L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement || Andrea Figueras: La contracultura de los 70 revive en el Palau Robert, El País, 14.06.2021
- Wikipedia: Jornades Llibertàries Internacionals
- El Viejo Topo: Home page
- La Web sense nom: Home page
No comments:
Post a Comment