Wednesday, July 31, 2019

steve earle, the dukes and ... willie nelson!

Steve Earle: Steve Earle & The Dukes - So You Wannabe An Outlaw, Youtube, 09.06.2017

Steve Earle & The Dukes tocant al Continental Club (Austin, Texas) el tema que dóna nom a l'àlbum que van treure en 2017. Amb la col·laboració de Willie Nelson!

Just per portar la contrària de tots aquells que semblen haver-se begut l'enteniment amb FaceApp: una aplicació mòbil desenvolupada per una empresa russa que utilitza intel·ligència artificial i permet transformar una cara per fer-la somriure, semblar més jove, més vell o canviar de gènere ... et passo el tema amb el qual Steve Earle es va donar a conèixer arreu del món en 1988.

Steve Earle - Copperhead Road, Youtube, 06.10.2009

Tuesday, July 30, 2019

va de taules ...

Product Design and Ideas: 20 Space Saving Expandable Transforming Dining Tables, Youtube, 31.01.2018

Normalment la gent seu a taula per a menjar. Bé, també pot fer altres coses. Però el que no és usual, és passar a taula per a veure impressionants obres de disseny com les que pots trobar al vídeo que obre aquesta entrada.

En cas que el vídeo t'hagi deixat tant bocabadat com m'ha deixat a mi, no deixis de veure altres al canal de Product Design and Ideas.

Monday, July 29, 2019

johannes vermeer

Johannes Vermeer - De Melkmeid or Het Melkmeisje (1658), Rijksmuseum (Amsterdam,Netherlands)
A mitjans de desembre del 2018, el suplement cultural Catorze de Nació Digital, publicava un article anomenat: Vermeer, noies i perles amb la reproducció de 14 obres d'un dels pintors neerlandesos més coneguts del barroc: Johannes Vermeer.

Els amics geògrafs recordaran aquest pintor per dues de les seves obres més conegudes entre els membres del gremi: The Geographer i The Astronomer.

Jo he escollit per aquest article: The Milkmaid, pels records que em porta de la nostra visita fa més de cinc anys al Rijksmuseum.

Sunday, July 28, 2019

barcelona i la memòria històrica: la sagrera


El passat 14 de Juliol vaig publicar un article que portava per títol: Barcelona i la memòria històrica: Poblenou (1). Francament, no em va sorprendre el nombre de missatges que vaig rebre en privat de persones que no havien sentit parlar mai de la Barcelona que estava descrivint, tampoc del Club Esportiu Júpiter i la seva relació amb el moviment obrer anarquista de Poblenou.

Seguint amb el gran esforç que s'ha fet al nostre país per fer-nos oblidar qui som i d'on venim (amb la participació estel·lar de molts polítics i acadèmics catalans), avui m'agradaria dir tres o quatre coses sobre el barri de La Sagrera i la seva relació amb el moviment obrer anarquista. I ho faré des d'una perspectiva molt diferent de la que vaig seguir a l'article precedent: la meva memòria històrica.

La meva àvia materna va néixer al barri de La Sagrera. Els seus pares eren originaris de la zona d'Águilas (Múrcia) (2). El meu besavi havia "segrestat" a la meva besàvia amb la idea de passar una nit junts i, segons les tradicions, casar-se amb ella. Tradició o no, la cosa no va ser ben vista per ambdues famílies i els meus besavis van haver de marxar. Van emigrar a Barcelona, on la necessitat, les llums i els escassos coneixements professionals del meu besavi van fer que acabés "treballant" com esquirol enllà on hi havia una vaga. I com al barri on vivien la majoria dels obrers estaven sindicats a la CNT, sovint havia de tornar al vespre a casa protegit per la policia o els "pistoleros" de la patronal.

Els meus besavis van tenir 10 fills, dels que crec haver entès que van passar la infància 8. I en una època en la qual "sumar" o "ampliar la base" semblava tenir un significat diferent del d'ara, la canalla de l'esquirol del meu besavi va aprendre a llegir i a escriure als cursos de nit de l'escola de l'Ateneu llibertari de la Sagrera (3), fundada per en Josep Torres Tribó (4), deixeble de l'immens Joan Puig Elías (5). Més tard, com la majoria dels obrers del barri, van acabar sindicats a la CNT.

El meu avi matern era fill d'emigrants aragonesos, originaris de L'Almúnia de San Juan (6). El fet que el seu pare fos cap de colla a una empresa de la construcció tampoc va ser un obstacle perquè el seu fill anés als cursos de nit de l'Ateneu llibertari de la Sagrera, d'on va sortir apassionat per la lectura dels clàssics grecs, dels que sempre tenia llibres per casa. Va ser a l'Ateneu llibertari de la Sagrera on el meu avi va conèixer uns germans de la meva àvia i, un dia que va anar a casa d'ells i la va conèixer, va tenir un autèntic "coup de foudre" per ella.

A més de treballar, el meu avi jugava a un club de futbol del barri, avui conegut amb el nom de CE Sagrerenc (7): el pots veure a la imatge deteriorada amb la qual obro aquest article. A la pàgina que el club dedica a explicar la seva història no trobaràs res que et digui que el CE Sagrerenc va ser el resultat de la fusió del FC Universal i del Casal Nacionalista Sagrerenc en 1926. Això ho trobaràs a la pàgina que Wikipedia dedica a la Història del futbol a Catalunya (cf. 7). El que tampoc trobaràs a la pàgina que el club dedica a explicar la seva història, tampoc a Wikipedia, és la relació dels militants del moviment obrer anarquista del barri amb aquest club.

Deixant de banda les historietes que l'Antonio Baños explicava a una emissió de BTV sobre La Sagrera (8), el moviment obrer anarquista del barri era tan fort que, el 16.09.1937, en plena Guerra Civil i després dels Fets de Maig, l’Ajuntament de Barcelona va canviar el nom del carrer Gran de la Sagrera pel de Sébastien Faure (9), un pedagog anarquista francès (10) que havia visitat la ciutat un any abans i de qui va prendre el seu nom la Centúria Sébastien Faure (11), un contingent d'anarquistes francesos i italians que integraven la Columna Durruti. Una relació tan forta que el moviment anarquista va canviar els toponímics religiosos del barri de Sant Andreu de Palomar pel d'Harmonia de Palomar i el de La Sagrera pel d'Acràcia (12).

Abans de marxar al front d'Aragó, els meus avis es van unir públicament a l'Ateneu llibertari de la Sagrera: la meva mare va nàixer el juliol del 1937. La meva àvia va trobar feina a una fàbrica de la Comissió d'Indústries de Guerra, al carrer Llull de Poblenou: la Fàbrica número 9 (13), on s'ocupava de carregar bombes de mà. Poc abans de la revolució, el meu besavi havia llogat un pis a un edifici de La Caixa, a la confluència dels carrers del Clot, Biscaia i Mallorca. Un edifici amb una arquitectura interior flipant, al qual els veïns van construir un refugi antiaeri impressionant (14). Quan va nàixer la meva mare, la meva àvia va anar a viure amb els seus pares, per deixar-la amb els besavis quan anava a treballar, però també per protegir-la al refugi dels atacs de l'aviació italiana i dels vaixells de guerra feixistes (15).

El meu avi va tornar del front d'Aragó amb un carnet que el declarava tinent de l'exèrcit popular i un tros de metralla que va portar incrustat al crani tota la seva vida.  Quan van entrar els feixistes a Barcelona el van tancar a una garjola en espera del seu afusellament al Camp de la Bota. L'esquirol del meu besavi va utilitzar els seus antics contactes i el meu avi va acabar al carrer: tal qual! El meu avi no va perdonar-li mai al meu besavi que li salvés la vida!

Acabada la revolució i la guerra, els meus avis van haver de casar-se per la esglèsia i batejar les dues nenes que havien tingut. El meu avi no va tornar a jugar mai més amb el CE Sagrerenc. Va trobar una feina a la companyia de tramvies. Però era amb el que guanyava la meva àvia venent roba als mercats que podien seguir tirant endavant a una casa que recordo infestada de rates.

Quan anava a veure'ls, el meu avi m'enviava al quiosc a comprar el Mundo Deportivo, el Noticiero Universal i la Soli (Solidaridad Nacional). Jo era massa jove per saber res sobre un tema del qual ningú parlava mai a casa davant la canalla. Però m'arribava de fullejar els diaris. Un dia, mort de curiositat, vaig demanar-li al meu avi perquè em feia comprar Solidaridad Nacional, si era un diari feixista (16). La pregunta era directa. El meu avi em va explicar que els feixistes s'havien apropiat d'un diari de la CNT: Solidaridad Obrera (17) al que li havien canviat el nom. I que havíem de fer el possible per fer viure aquest diari fins a la mort de Franco, perquè pogués ser restituït a la CNT.

El meu avi va morir abans que Franco. La Soli no va ser restituïda a la CNT. L'alcalde franquista de Barcelona entre 1957 i 1973, José María de Porcioles (18), havia comprat en 1972 el Noticiero Universal per acabar amb les crítiques d'aquest diari a la seva gestió (19). Sota les seves ordres treballava des de 1965 Pasqual Maragall, funcionari tècnic al gabinet de programació de l'Ajuntament de Barcelona. Les llengües viperines afirmen que va demanar una excedència voluntària per estudiar a Nova York entre 1971-1973, i que durant aquest període va rebre íntegrament el seu salari com a funcionari gràcies a Porcioles. Ernest Maragall, ja havia entrat a treballar a l'ajuntament el 1970.

Anna Saliente afirmava enguany que el model de ciutat de Barcelona "s'entronca directament en el model dels alcaldes franquistes, un model pel qual ja treballaven com a assessors els germans Maragall als anys 70" i va recordar que "Pasqual Maragall va condecorar amb la medalla d'or de la ciutat a l'exalcalde Josep Maria Porcioles l'any 1983" (20). Manuel Vázquez Montalbán, que feia anys havia deixat enrere la seva feina de plumilla a la premsa del règim (21) -no hi havia cap altra- i, més tard, el seu càrrec a l'executiva del PSUC, tampoc es va poder empassar aquest reconeixement, ni les paraules ditiràmbiques que Pasqual Maragall li va dedicar a la seva mort, en 1993: Pasqual Maragall va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de “catalanista”. I Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge (22):
“Si Porcioles ha sido tan positivo para Barcelona y la catalanidad, que caiga el peso de la sanción histórica más condenatoria sobre los que le cuestionaron y le crearon dificultades para ultimar su preclaro proyecto. Reivindiquemos a Porcioles, que ya le llegará el turno a Franco. (...) La operación puede ser fina o burda y lamento que Pasqual Maragall no haya estado a la altura de los sociólogos oficiosos al reivindicar una parte de la peor memoria de Barcelona y Cataluña, la del colaboracionismo con quienes negaban el derecho a la identidad de todo lo vencido en la guerra civil, y sólo pedían limosnas al dictador y piedad para la Cataluña equivocada. Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente, el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos.” (23)
Segurament et demanaràs què té a veure tot això amb el meu avi, l'anarquisme i el futbol. La resposta és: res. Estrictament res. Car si et llegeixes la pàgina que el CE Sagrerenc dedica a explicar la història del club (cf. 4), podràs comprovar que, entre 1926 i 1960, no va passar res: ni al club, ni al barri, ni a la ciutat, ni al país. Més o menys, és el mateix que deia l'Antonio Baños a l'emissió de BTV sobre La Sagrera (cf. 8) (24).

Sols que ... com ja has pogut veure, van passar un munt de coses. I encara quedem els nets dels seus actors per explicar-les.

De Hollyhock: L'hypermnésie ou le fait de se souvenir d'absolument tout : don ou malédiction?, hitek.fr, 27.04.2017
Màrius Carol: La prueba de la hemeroteca, La Vanguardia, 11.06.2019

  1. Barcelona i la memòria històrica: poblenou, publicat en aquest blog el 14.07.2019
  2. Wikipedia: Águilas
  3. Com pots veure a Josep Gonzàlez Agàpito: Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació: Catalunya, Illes Balears, País Valencià, L'Abadia de Montserrat, 2002, hom la coneixia indistintament amb el nom d'Ateneu Llibertari de la Sagrera (p. 60) o el d'Ateneu racionalista de la Sagrera (p. 642).
  4. José Torres Tribó, Blog de consulta de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas, 25.06.2018
  5. Joan Puig Elías, Blog de consulta de activistas, luchadoras y luchadores anarquistas, 22.10.2014
  6. Wikipedia: L'Almúnia de Sant Joan
  7. Club Esportiu Sagrerenc: Home Page, Història del futbol a Catalunya
  8. La història de la Sagrera, per Antonio Baños, Codi de Barris, betevé, 26.05.2017
  9. Centre de Documentació de la Sagrera: Carrers - Carrer Gran de la Sagrera
  10. Wikipedia: Sébastien Faure
  11. Wikipedia: Centúria Sébastien Faure
  12. El sorgiment de l’anarquisme català, 5a xerrada del cicle sobre Hilari Salvadó, Òmnium, 02.11.2016
  13. Wikipedia: Comissió d'Indústries de Guerra
  14. Refugis antiaeris de Barcelona: El refugi del carrer Mallorca, 662 - El Clot, 06.01.2011
  15. Centre de Documentació de la Sagrera: Una catàstrofe a la Sagrera l'any 1937 [1] [2],
  16. Wikipedia: Solidaridad Nacional
  17. Wikipedia: Solidaridad Obrera
  18. Wikipedia: José María de Porcioles
  19. Wikipedia: El Noticiero Universal 
  20. Roger Arnau: Saliente ataca Maragall: «Ja treballava com a assessor dels alcaldes franquistes», El Nacional, 10.05.2019
  21. Salgado, Francesc (2010): Manuel Vázquez Montalbán, reportero a la prensa falangista (1960-62). Obra Periodística, 1, Universitat Pompeu Fabra
  22. Josep Maria Vall: Porcioles ha vençut, indirecte!cat, 28.05.2013
  23. Manuel Vázquez Montalbán: La limpieza étnica de los señoritos, El Pais, 14.09.1993 
  24. No tinc res personal contra l'Antonio Baños. Em vaig sentir identificat quan explicava que el seu avi patern era un alcalde falangista que va intercedir perquè els seus correligionaris no afusellessin al seu avi matern, que era un anarquista de la CNT (Nació Digital, 12.11.2017). Entenc molt bé i comparteixo moltes de les coses que va dir sobre com es viu la catalanitat a Nou Barris, i encara entenc millor què volia dir quan afirmava: "La meva pàtria és la Meridiana" (Crític, 09.09.2015). Sé perfectament de què parla quan es refereix al seu avi matern dient que "era un anarquista de la CNT que li va posar a la seva filla el nom de Llibertat i va instruir al seu nét en l'orgull obrer, el rigor ètic i l'ús apropiat de la corbata" (El Correo, 04.01.2016). Però, tot i saber que no es pot jutjar ningú per una intervenció desafortunada a una TV privada, em va decebre molt. Francament, no entenc perquè ha de mencionar constantment les idees del seu avi matern i seguir una praxi política que poc o res tenen a veure amb la de l'organització on aquell estava sindicat.

Friday, July 26, 2019

alex chinneck

Alex Chinneck Studio in partnership with IQOS.
Project - Somewhere under the rainbow
Milan Design Week 2019
@daveguasch

No sé si ja havies vist abans alguna de les obres de l’escultor britànic Alex Chinneck (1). Si la seva obra en el terreny de l'escultura ja et deixa bocabadat, no sé ja com qualificar el resultat en els edificis de la fusió d’art, arquitectura, teatre i enginyeria que transformen el paisatge urbà on es troben.
Intento que el món quotidià que ens envolta sigui momentàniament extraordinari, teixint la fantasia en la familiaritat. El meu treball intenta desafiar de manera divertida la percepció de les possibilitats, negant-me a deixar que la física intervingui en la imaginació. Em va semblar alliberador deixar l’escola d’art perquè la meva feina em va permetre descobrir la llibertat i la confiança necessàries per transitar a través de diferents disciplines. L’arquitectura, l’enginyeria, la construcció i el disseny teatral apareixen en la meva pràctica i, gràcies a la col·laboració amb centenars de professionals d’aquestes disciplines, les meves ambicions es converteixen en realitat.
Què et sembla si comences per fer un tomb per un article que boredpanda.com va dedicar a Alex Chinneck (2) i després fas un tomb per la seva pàgina personal i el seu compte a Instagram (1)?
Val la pena, de veritat!

Alex Chinneck - From the knees of my nose to the belly of my toes, Margate, England

  1. Alex Chinneck: Home page, Wikipedia, Instagram
  2. 24 Pics Of Reality-Defying Buildings By Alex Chinneck, boredpanda.com, June 2019

Thursday, July 25, 2019

deep purple - smoke on the water (1972)

Deep Purple - Smoke On The Water 1972 (High Quality), Youtube, 12.05.2016

Wikipedia: Smoke on the Water:

La cançó és coneguda pel seu riff, creat per Ritchie Blackmore i explica una història verídica: el 4 de desembre de 1971, Deep Purple es trobava a Montreux (Suïssa) on havien de gravar un nou àlbum. Mentre eren en un edifici annexe del Casino de Montreux, algú del públic va disparar una pistola de bengales cap a la canya del sostre, provocant un incendi (a la cançó, But some stupid with a flare gun, burned the place to the ground). El títol de la cançó ve del fum de l'incendi escampant-se pel llac Léman.
We all came out to Montreux
On the Lake Geneva shoreline
To make records with a mobile
We didn't have much time
Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around
But some stupid with a flare gun
Burned the place to the ground
Smoke on the water, fire in the sky

Adoro aquest tema, però segurament estem d'acord si et dic que, en aquest vídeo almenys, no tenien ni idea de com acabar!

Wednesday, July 24, 2019

banksy's - the gleaners

Banksy at Bristol City Museum, The Guardian, 12.06.2009

Avui m'agradaria compartir amb tu una obra d'art d'un dels artistes més cotitzats del moment: Banksy (1). Si ja t'has deixat caure pel meu magazín de Street Art a Flipboard (2), hauràs vist un munt d'imatges d'ell.

Es tracta d'una obra que Banksy va presentar el juny del 2009 a una exposició amb més de 100 obres de l'artista que es va preparar en secret al Museu de la Ciutat de Bristol (3) (4): la reproducció d'una pintura de Jean-Francois Millet (5): Des glaneuses (6).

Una obra d'art que, en el moment de la seva presentació, va destacar per la seva gran càrrega de crítica social.
Al fons de la imatge podem veure una collita de blat abundant i un cel carregat d'ocells esperant el bon moment per menjar els grans oblidats. Però en primer pla, la imatge ens presenta unes camperoles a les quals es permetia recollir els grans que encara quedaven per terra després de la collita (des glaneuses). Una al·lusió a una obra de Balzac on, un dels seus personatges, el comte de Montcornet (7), les volia privar d'aquest dret.

La reproducció de Banksy fa un pas més enllà de l'original de Millet. Retallant de la pintura a un dels personatges i deixant-lo escapar dels seus límits i de la interpretació limitada que acompanya la qualitat estàtica d'una imatge, Banksy ens presentant un personatge que pot tenir una existència pròpia fora del seu marc i li dona una nova perspectiva a l'obra original.
No m'interessa gaire, ni entenc massa bé, la raó de la gran animositat d'alguns crítics -especialment alguns de eldiario.es-, amb l'obra de Banksy, i més especialment, del personatge que s'amaga al seu darrere. En tot cas, i sobre l'obra que avui volia compartir amb tu, he llegit en alguns articles autèntiques diatribes sobre el mal gust de Banksy per apropiar-se de l'obra de Jean-Francois Millet i, d'alguna manera, carregar-se l'original. Probablement es tracti de crítics d'art que no han vist mai una obra que Van Gogh va pintar en abril de 1890 i que es troba actualment a Zurich, a la Foundation E.G. Bührle,: Two digging peasant-women digging on a snow-covered field (8) ... i no va ser l'única obra de Jean-Francois Millet que Van Gogh va reproduir lliurement! (8)


  1. Wikipedia: Banksy
  2. Flipboard: David Guasch - Street Art 
  3. Banksy at Bristol City Museum, The Guardian, 12.06.2009
  4. Steve Wright: First Night: Banksy, City Museum and Art Gallery, Bristol, The Independent 13.06.2009
  5. Wikipedia: Jean-François Millet
  6. Wikipedia: Des glaneuses, The Gleaners
  7. Wikipedia: Honoré de Balzac: La Comédie humaine, (1829-1850)
  8. Wikipedia: Copies by Vincent van Gogh - Copies after Jean-François Millet

Altres articles sobre Banksy. En la meva modesta opinió, alguns d'ells demanarien una avaluació psicològica urgent dels seus autors.

Monday, July 22, 2019

feliç aniversari, mama!


Si aquella maleïda malaltia no se t'hagués emportat, avui faries 82 anys. Tinc alguna foto per casa de poc abans que s'apagués la teva llum. Estaves guapíssima, com sempre. Però tenia ganes de trobar-ne una que havia vist de quan tenies, més o menys, l'edat que té ara Yaël, la neta a qui la malaltia no et va deixar conèixer. 

També tenia ganes de trobar aquesta imatge per una cosa que els fills no sempre veiem en els nostres pares: que abans de ser la meva mare, vas ser una nina amb tot un munt d'esperances que s'expressaven ja llavors a la teva mirada.

Dissabte passat vaig reeixir a trobar on estaven algunes imatges de quan eres aquella nina. En molt mal estat, com ja ho pots veure en aquesta. Però tinc un company a la feina -un personatge que sembla sortit de Star Wars i et trencaries el pit de riure si el coneguessis- que es dedica a la fotografia i em deu un parell de favors. Així que li passaré les imatges perquè analitzi com es poden  millorar.

Com la genètica ha avançat moltíssim des de que es va apagar la teva llum, no et diré que tinguis un bon aniversari on vulgui que estiguis, car sé perfectament on ets i, francament, m'agrada molt més que sigui així i no pas on ens ho han volgut fer creure des de la nit dels temps.

Sempre amb nosaltres, sempre amb tu!
T'estimo !!!!

Sunday, July 21, 2019

barcelona i la memòria històrica: l'esclavisme

BBC News Mundo: Cómo descubrí que mis antepasados traficaron con esclavos en Chile y El Caribe, Youtube, 30.05.2019

BBC News Mundo publicava el passat 30.05.2019 un interessant reportatge biogràfic on un dels seus corresponsals: Jaime González de Gispert, descendent d'una de les elits econòmiques de la Barcelona del segle XIX, va decidir investigar si algun dels seus avantpassats s'havia enriquit amb el tràfic d'esclaus (1).

Aquest interès pels seus avantpassats i el seu eventual paper en el tràfic d'esclaus va començar després de la polèmica que es va crear a Barcelona un any abans, quan l'ajuntament va decidir retirar l'estàtua d'Antonio López, un conegut comerciant i mecenes al qual s'ha vinculat amb el tràfic d'esclaus.

Jaime González va viatjar a Xile i a Barcelona per rastrejar la trajectòria de dos dels seus avantpassats i la dels descendents d'uns esclaus que avui dia segueixen reivindicant que es reconeguin la seva història i els seus drets. Al final del reportatge, també és molt i molt interessant veure com la seva família va invertir a la vila els guanys d'aquell tràfic d'esclaus.

Es molt important parlar sobre el tema de l'esclavisme i la seva relació amb Barcelona. Però, com ja fa temps que ens coneixem, també ho és no oblidar que, en el tema de l'esclavisme, la vila no ballava sola (2):
La fosca història de l'esclavisme a Espanya ha estat silenciada per la historiografia oficial. Possiblement mai has sentit parlar de Pedro Blanco, però aquest malagueny va arribar a ser a principis del segle XIX el major traficant d'esclaus del món, "tot un emprenedor" -explica Carlos Bardem, historiador i escriptor, a més d'actor-. No només va incorporar les ràpides naus clipper al comerç d'esclaus entre Àfrica i Amèrica, sinó que va crear un concepte revolucionari: "el Cash & Carry d'esclaus" (...) el comerç esclavista dels espanyols fins ben entrat el segle XIX i les grans fortunes que van crear gràcies a aquest negoci inhumà, començant pel de la reina regent Maria Cristina, mare d'Isabel II, "propietària de l'enginy sucrer Santa Susana a Cienfuegos i una de les majors negreres del seu temps", el marquès de Comillas o la família Vidal-Quadras, entre molts altres.
Però tampoc estaria bé oblidar que l'esclavisme no era una activitat desconeguda a Catalunya (3):
A principis del segle XV entre el 8% i el 14% de la població a Barcelona era esclava i els catalans participaven tant del comerç com de la tinència d'esclaus (...) La tinença d'esclaus estava generalitzada a tots els estrats de la població: tant entre nobles, artesans i pagesos com a l'alt i baix clergat. Els usos de la mà d'obra esclava eren principalment domèstics i en menor proporció agrícoles. (...) Cal destacar que la majoria d'esclaus a l'Europa Mediterrània medieval eren dones, superant en percentatge al nombre d'homes. Això és degut principalment a què se les considerava més dòcils i se les podia utilitzar de manera més diversa. Les seves tasques anaven des d'e l'ús domèstic, passant per mainaderes, filadores cuineres i/o netejadores, a ser explotades sexualment pels seus amos.
Tampoc estaria bé oblidar que al s. XIX i al Carib, les grans fortunes del comerç d'esclaus es van fer justament en el moment de la seva abolició (3):
El tractat del 22 de setembre de 1817 entre Espanya i Anglaterra abolia el tràfic de negres, amb una pròrroga de tres anys per al seu compliment definitiu (...) En els darrers anys del tràfic legal d'esclaus, de 1816 a 1819, el 76% dels esclaus enviats a Cuba provenien d'embarcacions catalanes. Es en l'etapa de tràfic clandestí quan la quantitat d'expedicions catalanes a Cuba creix fins a un total de 220 expedicions des de 1821 a 1845.
A fi de posar alguns noms a aquells traficants d'esclaus que van amassar enormes fortunes, tenim el cas d'Antonio López, generós mecenes d'una de les figures de la Renaixença: Mossèn Cinto Verdaguer (4) (5); la família Vidal-Quadras; fortes sospites sobre si Joan Güell va amassar la seva gran fortuna amb el tràfic d'esclaus; i molt pocs dubtes pel que fa a la família d’Artur Mas (6).

Amb tot però, a la pàgina que Wikipedia dedica a l'esclavisme a Catalunya (7) hi ha un paràgraf explosiu sobre un tema del qual m'estranyaria molt que hagis sentit parlar (3):
Amb l'augment de la persecució de l'esclavisme i l'aparició d'un antiesclavisme més fort, cap a mitjans del segle XIX les expedicions negreres comencen a reduir-se. Per substituir la mà d'obra esclava, es començaren a realitzar importacions d'irlandesos, gallecs, canaris i xinesos en situació de semiesclavatge.
Just per parlar dels esclaus gallecs, un article publicat enguany a La Voz de Galícia (7) ens parlava de la Compañía Patriótico Mercantil d'un tal Urbano Feijoo (diputado en Cortes por Ourense) i la publicació d'una convocatòria d'ocupació per treballar a Cuba. Molts gallecs, davant la situació de misèria que hi havia a Galícia s'hi van inscriure. 1774 d'entre ells van embarcar cap a Cuba i, en arribar a l'illa, Feijoo i altres terratinents els van encadenar i els van donar el tractament d'esclaus, pagant-los fins i tot un salari inferior al dels negres que hi havia a les plantacions.

I perquè deia que aquell paràgraf de Wikipedia era explosiu? Doncs perquè mentre els investigadors de les universitats es dediquen a crear relats d'història-ficció sobre un passat medieval on l'esclavatge no apareix gairebé mai, els professors els difonen a la canalla de les escoles. O mentre que el relat acadèmic i cinematogràfic ens presenta l'esclavatge limitat a individus de raça negra, l'esclavatge està lligat intrínsecament al racisme: i la seva responsabilitat està doncs repartida entre tots els individus de raça blanca, que han de culpabilitzar-se obligatòriament per accions en les quals no van tenir, en general, res a veure. Però quan l'esclavatge també arriba a la població de raça blanca ... ja no estem parlant del mateix. Ho vas enganxant, oi?


  1. Jaime Gonzalez: Aquí no hay negros: cómo se borró de la historia de Argentina y Chile el aporte de los esclavos y los afrodescendientes, SurySur.net, 16.06.2019
  2. Iñaki Berazaluce: Carlos Bardem: “María Cristina de Borbón fue la mayor esclavista de su tiempo”, Strambotic, publico.es, 28.06.2019
  3. Wikipedia: Esclavisme a Catalunya
  4. Jordi Mumbrú: L’incòmode rastre de l’esclavisme a Barcelona, Ara, 05.03.2018
  5. Wikipedia: Jacint Verdaguer i Santaló
  6. Carles Cols: Tres negrers despunten en l'arbre genealògic d'Artur Mas, El Periódico, 06.11.2017 || Gustau Nerín: 'Negreros y esclavos': quan el rebesavi d'Artur Mas traficava amb negres, Nacional.cat, 29.08.2017
  7. Antón Grande: 1.744 esclavos gallegos, GlobalGalícia, La Voz de Galícia, 04.05.2019 || Carmen Bonet: Las listas de Feijóo: Gallegos por esclavos, RTVE, 02.10.2015

Wednesday, July 17, 2019

notes sobre la resiliència

by Romain Thiery, boredpanda.com

Sovint em quedo bocabadat quan sento que els evangelistes de les catàstrofes ecològiques associen el que podria ser una catàstrofe per a la humanitat amb la convicció que també ho seria per a la vida al planeta.

Aquest discurs es justifica si tenen unes creences religioses basades en la bíblia hebraica i les diferents religions que han derivat d'aquesta. Així, la vida en aquest planeta (l'única que, a hores d'ara coneixem) no tindria cap altra justificació que la d'estar al servei de l'existència humana, i perdria tot sentit i acabaria per desaparèixer amb la nostra eventual desaparició.

Romain Thiery (1) és un fotògraf professional nascut a Montpeller que fa uns deu anys va seguir el treball de la seva mare, especialista en fotografia del patrimoni. Aquesta afició es va convertir en una passió i, finalment, en una professió. Ha estat viatjant per Europa a la recerca de llocs patrimonials oblidats on la natura ha acabat per retrobar els seus drets.

El resultat de les fotografies que ha anat publicant a boredpanda.com és simplement espectacular. I, si calia, una prova més de què la natura pot fer prova de la seva resiliència (2), tornant a prendre el seu lloc si un dia la humanitat desapareix del planeta. O, sense anar tan lluny, a grans zones de la Espanya interior, afectades per la despoblació del món rural (3).

Una altra corda en l'arc d'aquesta hipòtesi la podem trobar en aquest reportatge d'Euronews. On hom pot seguir trobant vida a un dels llocs més inhòspits del nostre planeta: Río Tinto (4).

Euronews (en español: Astrobiología: Río Tinto es Marte, en la Tierra, Youtube, 15.02.2018

  1. Romain Thiery: boredpanda.com
  2. Wikipedia: Resiliència
  3. José M. Rey Benayas: El otro efecto de la despoblación y del abandono de cultivos: la resilvestración del paisaje, eldiario.es, 06.06.2019
  4. Wikipedia: Tinto

Tuesday, July 16, 2019

steppenwolf

Steppenwolf - Born To Be Wild (Easy Rider) (1969), Youtube, 09.08.2016


Avui m'agradaria compartir amb tu dos temes del 1968 d'una banda mitica: Steppenwolf. En primer lloc, el tema més conegut de la banda: Born To Be Wild, muntat sobre seqüències del film Easy Rider (wikipedia) (trailer): encara avui hi ha qui continua donant la brasa dient que és el primer tema del Heavy Metal. Sobre el logo del tio que ha muntat el vídeo, estic segur que entendràs el meu silenci.

A continuació un tema menys conegut: Magic Carpet Ride, muntat sobre seqüències d'una vella sèrie sobre la guerra de Vietnam: Tour of Duty (wikipedia) (trailer): tot i que em sobra un bon tros de psicodèlia anestesiant, és un bon tema. 

Magic Carpet Ride - Steppenwolf - Vietnam War, Youtube, 19.07.2014

Monday, July 15, 2019

zebrating-art



Amb el temps he anat desenvolupant un cert malestar cada cop que rebo una fotografia o un vídeo on se m'amaga el nom del seu autor i, eventualment, també el lloc on han estat capturats. Es el que em va passar quan vaig veure a twitter aquesta obra de Street Art sense cap referència ni a la seva autoria ni al lloc on es troba.

Vaig buscar la seva referència gràcies al tan criticat cercador de Google, en aquest cas el cercador d'imatges. La recompensa va ser descobrir que aquesta obra d'art de carrer feia part d'un conjunt conegut amb el nom de Zebrating-Art (1), desenvolupat inicialment a la vila de Mannheim, més tard també a Berlín i Stuttgart, per dos artistes remarcables de Mannheim: una mestra, Johanna Heinze, i el seu company, un fuster que desitja ser conegut solament sota el nom de Björn (3).

Com pots veure a les imatges i als vídeos que pots trobar a les referències d'aquest article, la particularitat d'aquest estil d'art urbà rau en què les obres romanen invisibles fins que no les veus des d'un angle determinat. Interessant, oi?

Amb tot però, com tot el que he trobat a Facebook o a Youtube són velles imatges o vells vídeos, no puc descartar que ho hagin deixat córrer per a passar a una altra cosa.

SWR Beitrag: Zebrating (21.09.2011), Youtube, 16.04.2012

  1. Zebrating-Art: Facebook, Youtube,
  2. Zebrating Urban Street Art, moinid.com, 19.11.2012
  3. Fabian Christ: Zebrating Street Art, Euromaxx, Deutsche Welle, 17.10.2011

Sunday, July 14, 2019

barcelona i la memòria històrica: poblenou


Catalunya CGT: Per Jupiter - equip esportiu del moviment obrer,
Televisio de Catalunya (2005), Youtube (13.02.2016)

Un dia de finals de maig, petant la xerrada per whatsapp amb en Pepo, va sortir a la conversa que en Gabriel Rufian (ERC) era seguidor de l'Espanyol (1) i en David Fernández (CUP) dels bukaneros del Rayo Vallecano (2). Recordant les xerrades de la pausa cafè del matí amb un vell company de la feina originari d'Hamburg, vaig sortir amb l'astracanada de que jo era seguidor del Sankt Pauli (3).

Uns minuts després, en Pepo va enviar-me un vídeo que TV3 va emetre el passat mes d'abril: Clapton i Júpiter: un altre futbol és possible (4). Un condensat de cinc minuts de pura màgia que pots veure com una introducció del vídeo que obre aquest article, i del que pots trobar un interessant complement d'aquests vídeos a un article de Guille Álvarez publicat en 2018 (5).

Deixa'm afegir però què, personalment, hi ha quelcom que no m'ha agradat gens, ni als vídeos ni a l'article: l'obsessió per donar la brasa associant el club amb l'anarquisme i aquest amb les pistoles i el grup anarquista de Los Solidarios (6). Es el problema d'aquesta estúpida moda d'evitar de trepitjar les biblioteques (o el buscador de Google) i de jugar a fer història a partir de relats verbals basats en la memòria dels entrevistats (7).

Recordant un article publicat en aquest blog en desembre del 2018 sobre una entrevista a Joan Camí, aquest deia que (8):
La realitat és una construcció mental que construïm amb els sentits i les memòries. Creuem percepcions amb dades memoritzades i per això hi ha un món que podem reconèixer! O, si no, no hi ha món. El cervell interpreta sense parar (mitjançant les memòries), i anticipa sense parar (d'acord amb les memòries), això és un procés inconscient. I busca coincidències ..., les necessita! Car al nostre cervell l'inquieta la casualitat, prefereix una causa per a cada efecte. I si no ..., s'estén el desconcert! Vivim preveient, i per això l'estereotip ens relaxa (...) Cada vegada que evoques un record, l'estàs reinventant! Dues persones juraran haver viscut de dues maneres diferents un mateix moment compartit ... Per això m'admira que no ens enfonsem en moltes més discrepàncies de les que ja tenim!
Amb això vull dir, i és només un exemple, que quan Guille Álvarez diu que: En 1925, a pesar de la represión, del "juego de las pistolas" ...Wikipedia, i és només un exemple, podria recordar-li que no estaria de més afegir que Durruti, Ascaso i altres membres de Los Solidarios com Gregorio Jover, havien fugit d'Espanya el 1923 -o que Garcia Oliver va estar empresonat des del 1924 (9)- i que no van tornar a trepitjar els carrers de Barcelona fins a la proclamació de la II República en 1931.

L'obsessió per associar el Júpiter amb l'anarquisme, i aquest amb les pistoles, sembla voler fer oblidar que, tot i l'enorme importància del moviment anarco-sindicalista al Poblenou, l'escut del club indica que no era excloent del sentiment catalanista que també hi havia entre els seus seguidors. O que, malgrat l'enorme importància del moviment anarco-sindicalista al Poblenou, no seria just oblidar que al barri hi havia també un moviment cooperativista remarcable: per exemple, la Cooperativa La Flor de Maig (10).

Potser no sigui solament un problema relacionat amb la memòria selectiva dels entrevistats, sinó de les preguntes dels entrevistadors si, per exemple, els reportatges no diuen res sobre la secció d’excursionisme del Júpiter, fundada el 1916 i coneguda des del 1921 com Agrupació Excursionista Icària (11). Una secció que havia creat una biblioteca i un incipient museu gràcies als donatius. A més de la secció d’excursionisme, hom podia trobar les de Fotografia, Escacs, Infantil, Esports de Muntanya, Museus i Folklore i la de Tècniques de Biblioteca. Entre 1922 i 1927, aquesta secció del Júpiter va canalitzar una bona part de la intensa vida cultural del Poblenou. Però això surt dels estereotips sobre l'anarquisme i no sembla importar gens ni mica als periodistes, clar.

Si com deia en Josep Fontana: el capitalisme és el problema (12), els ciutadans de Poblenou no van esperar als moviments alternatius del segle XXI per a trobar-li solucions basades en l'acció directa. Una acció directa que, com molts farien bé en llegir a Wikipedia (13), no està basada ni en la violència ni en les pistoles. Una acció directa que es va materialitzar al Poblenou en una remarcable organització social popular, amb una potència i una eficàcia remarcables, completament al marge de la política convencional.

I ara que hem fet un ràpid recorregut sobre l'historia social del Poblenou i què i a qui representava el Júpiter,  potser sigui ja l'hora de demanar-nos què i a qui representen clubs com el Barça o l'Espanyol.


  1. Et proposo veure el clatellot de Gabriel Rufian a @bellaindomita del 25.02.2019 ... i els comentaris de la penya, clar.
  2. Quique Peinado: "El Rayo Vallecano es un club politizado por su hinchada, y no hay que tener miedo a decirlo", eldiario.es, 28.05.2015
  3. Wikipedia: Fußball-Club Sankt Pauli von 1910
  4. Clapton i Júpiter: un altre futbol és possible, Preguntes Freqüents, TV3, 13.04.2019
  5. Guille Álvarez: CE Júpiter, el equipo anarquista que escondía armas en los balones, VICE Sports, 09.04.2018
  6. Wikipedia: Buenaventura Durruti, Los Solidarios
  7. Sergi Pàmies: El futuro es una tertulia llena de psicofonías, La Vanguardia, 11.06.2019
  8. Jordi Camí - La realitat és una construcció mental, publicat en aquest blog el 05.12.2018
  9. Wikipedia: Joan Garcia i Oliver
  10. Xavier Bou: La Cooperativa La Flor de Maig, un poco de su gran historia, Historias del Poblenou. El último viage a Icària, 20.03.2012
  11. Wikipedia: Agrupació Excursionista Icària
  12. Cómo empezó este engaño (3/3), publicat en aquest blog els 02.06, 09.06 i 16.06.2019
  13. Wikipedia: Acció directa

Friday, July 12, 2019

françois ruffin (ft. la horde) - ma marseillese

François Ruffin - Ma Marseillaise, Youtube, 11.07.2019

François Ruffin, député de la Somme depuis 2017 par la La France insoumise: A l’occasion du 14 juillet, le groupe punk la Horde m’a demandé de revisiter la Marseillaise. J’ai dit “oui”, parce que “j’ai fantaisie de mettre dans ma vie un petit brin de fantaisie”.

Un grand merci a mon bon copain Enric, de Barcelone, qui m'a envoyé cette vidéo!
Salut Enric!

Thursday, July 11, 2019

europe: climate change and true lies


El passat 17 de Juny, Craig Morris publicava un article força interessant a Energy Transition (1) sobre la politica energètica de Noruega. En particular, l'anunci de què el fons sobirà d'aquest país, conegut com el Norway’s Government Pension Fund Global, pretenia desfer-se d'algunes participacions en combustibles fòssils, no a causa del clima, sinó just per diversificar-se, invertint més en energia renovable.

Alguns van voler interpretar que aquest anunci era un senyal en la bona direcció. Però la veritat és que aquest fons sobirà segueix conservant les seves participacions en grans empreses com Shell, BP i ExxonMobil. Això no és tot, clar. Calia afegir-hi una bona dosi de sarcasme per a completar l'anunci car, el mateix mes en què es va anunciar la desinversió, el govern noruec va autoritzar l'exploració de nous camps petrolífers a la mar de Barentsz (2), car el veritable sentit de l'anunci es troba en el fet que els jaciments de gas del mar del Nord s'estan esgotant (3).

Dos dies després, L. Michael Buchsbaum ens parlava a Energy Transition (4) de l'esfondrament de les autoritzacions de construcció d'eòliques terrestres a la RFA. En particular, les concessions als petits productors, cooperatives i empreses municipals. Així, com a mostra del que està passant a la resta de la RFA, a Renània del Nord-Westfàlia, l’estat més gran i industrial d’Alemanya, l’expansió de l’energia eòlica es trobaria en una caiguda lliure del 95% respecte al darrer any.

A mesura que la tecnologia de les turbines madura i els parcs eòlics d’alta productivitat es construeixen per les grans corporacions, els pioners d'aquesta font d'energia es van trobant exclosos de les ajudes que fins ara rebien del govern federal pel seu desenvolupament. Principalment, les més de 1000 cooperatives, creades en l'àmbit nacional, per particulars i agricultors que, al dia d'avui, encara gestionen el 42% de totes les plantes alemanyes d'energia renovable.

Però també a la RFA calia afegir una bona dosi de sarcasme. Seguint a Renània del Nord-Westfàlia, Buchsbaum ens recorda que, a més de l'aturada de les subvencions, els pioners de l'energia eòlica també s'enfronten a procediments d'aprovació de construcció cada vegada més restrictius. Per exemple, l’estat està a punt d’introduir un nou requisit de distància mínima que impedeixi la construcció de noves turbines a menys de 1500 metres de qualsevol habitatge i exclou el desenvolupament de l’energia eòlica a tots els boscos. Just per informació, estem parlant de l'estat on es troba la seu del gegant energètic RWE i d'una legislació de protecció del paisatge que no té res a veure amb la que s'aplica a la barbaritat ecològica de l'explotació de les mines de lignit a cel obert (5).

Com avui ja no és cap secret que les energies renovables són l’opció d’energia menys costosa gairebé arreu del món, especialment a la RFA, tampoc ho és que el sistema garanteixi que només els grans grups inversors puguin participar en la seva expansió. El gran problema és que, penalitzant als productors d’energia ciutadana que van lluitar i van demostrar la seva viabilitat, el govern de coalició de la RFA està penalitzant també la possibilitat que el seu país pugui complir amb els acords de París i els objectius d’energia renovable fixats pel 2030.

Un objectiu que sembla però que sí que es podrà complir, és la finalització de les obres del gasoducte Nord Stream 2 (6). Si les obres progressen al ritme previst (el passat mes de maig s'estava instal·lant 1 km de tub/dia) aquest gasoducte estarà acabat a finals d'aquest any, i començarà a operar a inicis del 2020, podent transportar 55.000 milions de metres cúbics anuals, capacitat similar a la del primer Nord Stream. Així, sumant els dos Nord Stream, el gegant energètic estatal rus, Gazprom, podrà bombar 110.000 milions de metres cúbics de gas per any cap a Europa.

Si en algun moment et va passar pel cap que l'interès d'alguns països europeus o dels USA per Ucraïna tenia res a veure amb la integritat territorial d'aquest país, a La Vanguardia (cf. 6) ens recorden que:
Amb la construcció del gasoducte, el gas ja no passarà per Ucraïna, país per on ha passat fins ara el gas rus destinat a Europa. Segons la Comissió Europea, en el tercer trimestre del 2018, Ucraïna va vehicular el 48% del gas vingut de Rússia. Així, els gasoductes bessons del Bàltic podrien privar Ucraïna d'una important font d'ingressos, (...) sense oblidar que està en construcció un altre gasoducte, conegut amb el nom de Turk Stream, una altra via a través de les aigües turques del mar Negre.
Els detractors del Nord Stream 2 sostenen que aquest farà que Europa sigui energèticament més depenent de Rússia (...) Però no seria judiciós oblidar que si aquest gasoducte enfureix als Estats Units, que insisteix en la defensa d'Ucraïna, en el fons el que persegueixen és vendre a Europa el seu propi gas liquat, que és més car que el rus.

  1. Craig Morris: The Norwegian dilemma: fossil-funded energy transition, Energy Transition, 17.06.2019
  2. Wikipedia: Mar de Barentsz
  3. Oil and Gas facilities have tax relief too, publicat en aquest blog el 14.09.2017
  4. L. Michael Buchsbaum: German renewable energy cooperatives struggle as markets collapse, Energy Transition, 19.06.2019
  5. Central Europe - Dark side of the energy transition, publicat en aquest blog el 04.04.2018
  6. María-Paz López: El gasoducto de la discordia avanza, La Vanguardia, 06.05.2019

Wednesday, July 10, 2019

bbc languages - spanish (2/2)


Segon article de la sèrie (1), dedicat a tots aquells que intenten guanyar-se la vida ensenyant la llengua espanyola: Lluïsa, Sinfu o el nostre amic rocker i hispanista de Villanueva del Trabuco, que va acabar donant classes d'espanyol a Corea del Sud.

Però també dedicat a aquells que vulgueu compartir la lectura d'uns articles que he trobat a les pàgines de la BBC i dels que us passo aquests enllaços:

  1. Veure BBC Languages - Spanish (2/2), publicat en aquest blog el 05.05.2019

Tuesday, July 9, 2019

sobre la pintura blanca i el canvi climàtic


Menorca Diferente: Binibequer – Silencio por favor

Des de la nit dels temps, els pobles de la Mediterrània es caracteritzaven per tenir les façanes i les taulades de les cases dels seus pobles pintades en blanc, i amb finestres petites per a protegir-se de la calor en aquells llocs en què els raigs del sol incideixen intensament durant tot l'any: era una forma fàcil, econòmica i natural de mantenir fresc l'interior dels habitatges (1).

Anys més tard algú va posar de moda la construcció d'habitatges que no tenien cap mena d'aïllament tèrmic, ni als murs ni a la pintura que els cobrien, amb grans finestres i, per a protegir-se de la calor, la proliferació d'aparells d'aire condicionat que abocaven al carrer la calor que extreien dels habitatges.

A una entrevista que la BBC va fer a l'antic secretari de l'ONU: Ban Ki-moon (2), aquest ens va recordar allò que mai no hauríem d'haver oblidat. Un projecte realitzat el 2017 a la ciutat d'Ahmedabad (3), on les temperatures estivals poden arribar als 50 °C, i on més de 3.000 taulades es van pintar amb calç, va demostrar que els edificis emmagatzemaven menys calor. Aquesta mesura podia reduir la temperatura d’algunes teulades de fins a 30 °C, i la de l'interior dels edificis i les cases de fins a 7 °C.
Segons el Berkeley Lab (Califòrnia, USA), durant una típica tarda d'estiu, una teulada blanca i neta pot reflectir el 80% de la llum solar i fer baixar la temperatura (4) de l'edifici.
En qualsevol cas, no es tracta però d'una experiència que estigui lligada únicament a l'Índia. Fa molts anys Ronnen Levinson i Hashem Akbari van publicar un article que no devia llegir massa gent: Potential benefits of cool roofs on commercial buildings: conserving energy, saving money, and reducing emission of greenhouse gases and air pollutants (5).
Actualment algunes ciutats comencen a prendre seriosament el problema en mà. A New York, per exemple, gairebé un milió de m2 de teulades s'han pintat en blanc en els últims anys. I aquestes taulades fredes, han suposat una disminució del 40% en l’ús dels aparells d’aire condicionat als edificis on s'ha fet!!!

Citant investigacions realitzades al Berkeley Lab, l'article de la BBC (2), ens diu que una difusió arreu del món de teulades fredes reflectants podria produir un efecte de refredament global equivalent a 24 gigatones de CO2: o l’equivalent de les emissions de 300 milions de cotxes durant 20 anys.

Pot ser que cobrir les taulades de pissarra o de quitrà i importar costosos equipaments en aire condicionat no hagi estat mai una bona idea. I pot ser que tampoc ho sigui esperar que els anglosaxons ens expliquin el que s'havia fet des de sempre a la Mediterrània. I el mateix passarà quan algú torni a descobrir el que feien els nostres avantpassats amb les cisternes on recollien l'aigua de la pluja: molts dels meus companys a la feina, aquí a Suïssa, ja fa temps que ho fan pel rec del jardí.


  1. Lidia Bernaus: Blanco sobre blanco, ocho mágicos pueblos de España, La Vanguardia, 16.08.2017
  2. Reality Check team: How much can painting a roof white reduce its temperature?, BBC News, 31.05.2019 || Wikipedia: Ban Ki-moon
  3. Wikipedia: Ahmedabad
  4. Berkeley Lab (2019): Cool Roofs ||
  5. Ronnen Levinson and Hashem Akbari: Potential benefits of cool roofs on commercial buildings: conserving energy, saving money, and reducing emission of greenhouse gases and air pollutants, Energy Efficiency (Levinson, R. & Akbari, H. Energy Efficiency (2010) 3: 53. https://doi.org/10.1007/s12053-008-9038-2)

Monday, July 8, 2019

zz top: that little ol' band from texas

ZZ Top - Blue Jean Blues (Live From Texas), Youtube, Uploaded on 21.08.2018

El migdia del passat dissabte 06.07.2019, mentre a fora queia una furiosa tempesta d'estiu, vaig ficar un documental de 90' que havien reposat a Arte TV a les 06h50, ZZ Top: That Little Ol' Band from Texas (1).

ZZ Top (2), una banda brutal que, des de la seva formació en 1969, ha sobreviscut sense canviar els seus membres durant 50 anys!
La banda és tan famosa com desconeguda la seva història. Billy Gibbons, Dusty Hill, els dos guitarristes barbuts, i Frank Beard, el bateria icònic de la banda, van passar deu anys tocant a bars de mala mort de Texas fins que temes com "La Grange", o "Gimme All Your Lovin'" van catapultar-los a l'èxit internacional.
Com ja saps que vivim a un món global pel que fa als salaris, però ridículament local per a gairebé tota la resta, no sé si des del país on resideixes pots veure el documental a la pàgina d'Arte TV des del 19.06.2019 fins al 18.09.2019 (3). Al país on resideixo tampoc l'he trobat a NetFlix.

En fi, que si tens l'oportunitat de veure el documental, no te'l perdis. I mentre el busques, què et sembla si escoltem junts el video que obre aquest article amb un tema brutal de la banda: Blue Jean Blues?


  1. Sam Dunn: ZZ Top: That Little Ol' Band from Texas, Banger Films, 2019  || Alain Constant: «ZZ Top, That little Ol’Band from Texas» : des Texans pas barbants, Le Monde, 22.06.2019
  2. Wikipedia: ZZ Top 
  3. Arte TV - ZZ Top - That Little Ol'Band from Texas

Sunday, July 7, 2019

epic rock concerts: springsteen (leizpig, july 2013)

BruceSpringsteenVEVO: You Never Can Tell, Youtube, 14.11.2013

El 7 de juliol del 2013, avui fa sis anys, a un concert que tenia lloc a un estadi de la ciutat alemanya de Leipzig, un espectador li va passar a Bruce Springsteen un cartell amb el nom d'un tema que li demanava tocar. Es tractava de "You Never Can Tell", un tema de Chuck Berry que John Travolta i Uma Thurman van popularitzar a Pulp Fiction.

La llegenda diu que Bruce Springsteen va acceptar el repte d'interpretar un tema que la banda no havia assajat abans. Després d'uns intents per trobar els acords i la guitarra adequada, la seva brutal qualitat com a músic i la dels vells companys de la E Street Band van fer la resta. I van acabar improvisant davant de 45,000 persones un dels millors covers d'aquest tema que mai he escoltat.

Si creus que exagero, torna a escoltar el tema a Pulp Fiction o, millor encara, la seva interpretació per Chuck Berry a una emissió d'una cadena de la TV alemanya a Bremen, el 24 de març del 1972.


Friday, July 5, 2019

erik wernquist - wanderers

Erik Wernquist - Wanderers, Youtube, 04.08.2015
see also on Vimeo
Aconsellat veure el vídeo en alta definició al teu ordinador!
  1. Punxa la icona Youtube per obrir aquesta pàgina
  2. Ara punxa l'engranatge i selecciona la qualitat (1080p està força bé)
  3. Punxa el quadrat que tens més a la dreta per veure el vídeo en full screen,
Avui m'agradaria compartir amb tu un curt que em fa somniar cada cop que el veig: Wanderers (1). Una visió que el suec Erik Wernquist (2) va crear en 2014 sobre una idea personal del que podria ser l'expansió de la humanitat al sistema solar, basada en idees i conceptes científics del que podria semblar el nostre futur en l'espai, si alguna vegada succeeix.

Els llocs representats a la pel·lícula són recreacions digitals de llocs reals del sistema solar, construïts a partir de fotografies reals i dades cartogràfiques, en funció de la seva disponibilitat.

Sense cap història aparent, la idea d'aquest curt és mostrar una visió fantàstica i plena de bellesa de la natura que envolta els mons veïns i, sobretot, fer-nos viure aquesta visió com si fóssim allà.

Erik Wernquist va prendre en préstec idees i conceptes d'autors de ciència-ficció com ara Kim Stanley Robinson i Arthur C. Clarke, entre altres. Visualment, va seguir els consells del pintor Chesley Bonestell, un mestre mític de l'art espacial.

Amb el permís de la seva vídua, Ann Druyan, també va agafar en préstec la increïble veu de Carl Sagan, amb extractes del seu llibre: Pale Blue Dot: Una visió del futur humà a l’espai, 1994, Random House - la principal font d'inspiració 'aquest curt.


  1. Wanderers: home page, vimeo, youtube, wikipedia
  2. Erik Wernquist: home page, vimeo, youtubetwitter., IMDb
  3. Veure Carl Sagan - Traveller's Tales, publicat en aquest blog el 12.12.2018

Thursday, July 4, 2019

eco bamboo home In bali


Per a la pròxima reunió del consell d'administració de la fundació Geògraf Solitari havíem trobat a AirbnB una cabana a l'illa de Bali que s'adaptava al nostre pressupost de USD 227 per a 4 persones.

Ja estàvem gairebé decidits a fer la reserva quan en Doc ens va fer caure en el detall de que no hi havia bars pels voltants i que la logística per a fer arribar les birres necessàries per a les reunions podria doncs ser un xic complicada.

Menys mal que vam trobar a boredpanda una col·lecció amb 25 alternatives tan o més interessants que aquesta per poder prendre una decisió adequada.


25 Most Unique Airbnbs Around The World, boredpanda.com, 06.2019

Wednesday, July 3, 2019

què està passant a etiòpia?

Bill Donahue: China Is Turning Ethiopia Into a Giant Fast-Fashion Factory, Bloomberg, 02.03.2018

L'Etiòpia és un país del qual no sentim parlar gairebé mai, a menys que hi hagi un episodi de fam, una guerra o un cop d'estat. El passat 26.02.2019, al vídeo que pots trobar a la fi d'aquest article (1), la TV publica Suïssa ens presentava un país de més de 100 milions d'habitants, on el 30% de la població es troba en el rang dels 25-54 anys (2).

Però l'Etiòpia és també un país on la Xina està fent inversions fenomenals que l'estan transformant de manera espectacular (3) i convertint aquest país en una societat industrial, particularment en el sector del tèxtil. Però no solament car, com pots veure en aquest altre vídeo publicat al canal Youtube de la cadena de TV xinesa: CGTN Àfrica (4), també ho està fent en altres sectors, com la producció de calçat o la producció de vehicles de motor (5)

CGTN Africa - Chinese companies flourishing in Ethiopia's Eastern Industry Zone, Youtube, 16.05.2017

Com pots veure al gràfic que obre aquest article (6), a escala africana, la magnitud del crèdit és enorme. El deute públic és de gairebé el 60% del PIB, i gairebé la meitat del deute extern està en mans xineses. Com gran part de la producció industrial es fa per l'assemblatge de productes importats des d'aquest país, ara per ara les importacions superen en fins a 400% a les exportacions (7).

Personalment, crec que el sentiment nacionalista xinès seguirà creant els mateixos problemes d'imatge que ja ha tingut a altres països del continent africà: retolar en xinès els panells de les carreteres que donen accés als polígons industrials que creixen com a bolets arreu del país o, plantar a la seva entrada la bandera xinesa al mateix nivell que la d'Etiòpia, em sembla un gest d'arrogància colonial completament estúpid.

El model social, amb uns dels salaris més baixos del món (3), també és criticat a les pàgines de Jeune Afrique (8)
Souvent montrés du doigt pour leur politique salariale indécente et les conditions de travail difficiles qu’ils imposent aux salariés, ces parcs industriels ont la particularité d’être bâtis sur le modèle asiatique, de pays comme Taïwan, la Malaisie et la Chine (...)  Pour l’heure, les usines qui s’y installent sont surtout chinoises, turques et indiennes.
No m'estendré sobre altres tipus de crítiques d'aquest model industrial. Com ara les que Bill Donahue va publicar a Bloomberg (6) i que trobo personalment molt més interessant.

Però més enllà de la construcció de polígons industrials que poden buidar-se a causa de qualsevol mena de conjuntura en el terreny polític o econòmic, cal reconèixer que els xinesos estan creant les bases del desenvolupament que acompanyen el desenvolupament industrial: la construcció d'un enorme embassament hidroelèctric (Grand Ethiopian Renaissance Dam) i de línies d'alta tensió; la construcció d'una línia de ferrocarril (Ethiopia-Djibouti Railway); l'explotació de dos jaciments de gas i la construcció d'un gasoducte de 800 km; la construcció d'una planta de transformació de residus en energia o el projecte de construcció de sis plantes solars a gran escala, amb una capacitat combinada de 800 MW (7) (9).

Evidentment, l'Etiòpia segueix sent un país africà que està sortint d'una pobresa extrema i, ràpidament, transformant-se en una societat industrial. La corrupció és un gran problema, també ho és que els països veïns no vegin sempre amb bons ulls el desenvolupament d'Etiòpia si ells no hi treuen també alguna cosa.

Però les tensions no vénen solament dels països veïns car, el ràpid desenvolupament del país també està fent aflorar unes tensions intercomunitàries que van tenir com a resultat que l'Etiòpia, un país on conviuen més de 80 pobles, tingués més de dos milions de desplaçats interns en 2018. L'excusa d'aquestes tensions va ser utilitzada recentment per a proclamar un fallit cop d'estat (10).

El primer ministre d'Etiòpia lidera aquesta enorme reforma: no ho té gens fàcil (11). Crec que els xinesos farien bé d'endreçar a un magatzem les seves banderes i els panells de circulació i seguir intentant convèncer les empreses coreanes, franceses, italianes i d'altres països perquè s'instal·lin als polígons industrials (12): així els xinesos no serien els únics interessats en l'èxit d'aquesta experiència i el risc estaria més repartit (7).

Per part europea, crec que no estaria gens malament incitar les empreses del continent a instal·lar-se a Etiòpia: això permetria mostrar als africans que travessen la Mediterrània a la recerca d'un futur millor que també Àfrica pot ser un continent de possibilitats. L'alternativa ja la coneixem tots i sabem que no porta enlloc.

L'Ethiopie, destination phare des investissements chinois, RTS Téléjournal, 26.02.2019


Altres referències:
  • Abel Gil Lobo: ¿En qué sectores invierte China en África?, elordenmundial.com, Cartografía, Abril 2018, Fuente: China-Africa Research Initiative (CARI) at the Johns Hopkins University School of Advanced International Studies (SAIS), 2017 ... merci pel mapa, Pepo!

  1. L'Ethiopie, destination phare des investissements chinois, RTS Téléjournal, 26.02.2019
  2. Wikipedia: Ethiopia, Demographics of Ethiopia
  3. En Éthiopie, les salariés du textile sont les moins bien payés au monde, Jeune Afrique, 08.05.2019
  4. CGTN Africa, Youtube
  5. CGTN Africa  - Chinese companies flourishing in Ethiopia's Eastern Industry Zone, Youtube, 16.05.2017
  6. Bill Donahue: China Is Turning Ethiopia Into a Giant Fast-Fashion Factory, Bloomberg, 02.03.2018
  7. Morris Kiruga: Ethiopia’s China challenge, The Africa Report, 27.03.2019
  8. Marjorie Cessac: Éthiopie : la tentative de coup d’État, un frein à la quête d’investissements étrangers?, Jeune Afrique, 25.06.2019
  9. David Whitehouse: Ethiopia’s Abiy signs deals to get things moving, The Africa Report, 22.02.2019
  10. Andrea López-Tomàs: Fracasa un intento de golpe de Estado en Etiopía, elPeriódico, 23.02.2019
  11. Éthiopie : une deuxième année au pouvoir qui s’annonce difficile pour Abiy Ahmed, Jeune Afrique, 31.03.2019
  12. Samuel Gebre: Coca-Cola to Invest $300 Million in Ethiopia in Next 5 Years, Bloomberg, 28.06.2019