Diuen de Miguel de Unamuno que un dia va arribar tard a una reunió que havia començat sense ell i que, en entrar a la sala, va dir: "
No sé de qué se trata, pero me opongo" (1).
No sé si viure tants anys a Suïssa m'ha influenciat. Però és una cita que recordo sovint -no sempre, clar- quan escolto a la TV francesa les opinions d'alguns
people, polítics o intel·lectuals francesos.
Podria referir-me a la
boutade de Catherine Deneuve i les seves declaracions contra la vaga actual de puritanisme sexual (2). També podria dir un parell de mots sobre el gran evangelista francès de l'ecologia i actual ministre del ram al govern Macron:
Nicolas Hulot. Durant molts anys, Hulot ens ha fet culpabilitzar per l'impacte ecològic del nostre mode de vida occidental. Recentment ens hem assabentat per la seva declaració patrimonial que posseeix nou vehicles ... això si, afirma que utilitza un d'elèctric pel 95% dels seus desplaçaments personals (3).
Sense canviar gaire de tema, avui m'agradaria compartir amb tu la noticia de la publicació d'un llibre que, segons el seu autor, el seu editor i una coral de crítics ens presenta: “
la plus fantastique opération de greenwashing de l’histoire”. Es tracta de la publicació per Guillaume Pitron del llibre:
La Guerre des métaux rares – La Face cachée de la transition énergétique et numérique (éd.
Les Liens qui Libèrent). Un llibre en el que l'autor, un periodista que escriu assíduament a les pàgines de
Le Monde diplomatique, ens diu que ha viatjat arreu del món per descobrir que (4):
Des panneaux solaires aux véhicules électriques, en passant par certaines éoliennes, des vecteurs essentiels de la révolution énergétique en cours sont fabriqués à partir d’une trentaine de métaux rares (graphite, cobalt, indium, prométhium, tungstène, terres rares…) dont l’extraction et le raffinage sont dévastateurs pour l’environnement (...)
”Les technologies de l'information et de la communication (smartphones, tablettes, ordinateurs), elles aussi, produisent “50% de plus de gaz à effet de serre que le transport aérien”, compare l'ancien ministre des Affaires étrangères Hubert Védrine dans sa préface (...)
“La seule industrialisation d’une voiture électrique consomme trois à quatre fois plus d’énergie que celle d’un véhicule conventionnel”, affirme-t-il en s’appuyant sur une étude de l’université de Californie, à Los Angeles.
En fi, un llibre en plena coherència ideològica amb la publicació on l'autor escriu assíduament i l'editorial que li ha publicat. L'autor i del seu llibre segueixen doncs una línia coherent amb les publicacions que pots trobar a la seva home page (5). Segurament això explica l'acollida entusiasta de la vella guàrdia
people dels comunistes francesos (també la dels
neos) que, oposats a la descentralització del poder lligada a la difusió de les energies renovables, amaguen sota la catifa les desgràcies ambientals de l'estratègia nuclear francesa: per exemple al Canada (6), Níger (7) o la catàstrofe ecològica que Areva està realitzant actualment a una de les més importants mines d'urani del món, a Tortkuduk (Kazakhstan) (8).
Le gisement d'uranium, situé à environ 300 mètres de profondeur, est exploité selon le procédé de lixiviation in situ. Ces forages injectent de grandes quantités d'acide sulfurique dans le sous-sol pour dissoudre l'uranium, puis au bout de quelques mois, d'autres forages repompent la solution à la surface : elle contient à peine 0,1 gramme d'uranium par litre.
La solution est ensuite traitée dans une usine très automatisée (moins de 10 opérateurs y travaillent) située à proximité. L'usine produit du tri-oxyde d'uranium (U3O8) à partir des jus de production en provenance du champ de puits. Pour concentrer ces jus en uranium, on utilise des résines d'ammoniac, puis l'uranium est précipité par calcination. L'exploitant extrait de cette solution des concentrés d'uranium de l'ordre de 75 à 80 % d'uranium.
Assurant plus du tiers de la production minière d'Areva (11 186 tonnes en 2016), les mines de Kazakhstan sont également stratégiques par leur position géographique (...) La Chine voisine est en effet une destination de choix pour l'uranium non-enrichi: en 2016 a reçu le 100% de leur production.
Selon le quotidien économique les Échos, la lixiviation in situ possède un handicap majeur: l'exploitant doit sans cesse trouver de nouveaux terrains pour accroître sa production.
En resum, estic d'acord amb què Guillaume Pitron ens parli d'una operació de
greenwashing destinada a amagar l'impacte ecològic de l'extracció de les matèries primeres utilitzades per la producció industrial dels panells solars. Un xic menys amb que no digui res sobre les alternatives en estudi als laboratoris de nombroses universitats arreu del món i la propera industrialització d'algunes d'elles. Altrament, crec que no ha estat gens elegant barrejar les energies renovables i l'extracció dels materials utilitzats actualment per la producció de
smartphones,
tablets i ordinadors. Finalment, he d'afegir que no estic gens convençut de què la producció i ús d'un vehicle elèctric tingui una empremta ecològica superior a la de la producció d'un vehicle amb motor d'explosió.
En tot cas, del que sí que estic convençut és de què actualment l'empremta ecològica de les energies renovables no es pot comparar amb la de l'empremta ecològica de l'energia termonuclear: tant en l'extracció del mineral, com en el tractament dels residus. I també estic convençut de què l'empremta ecològica de l'extracció d'urani no té res a envejar a la de les terres rares.
I què podria afegir encara sobre l'empremta ecològica de les energies fòssils des de les emissions fins a la seva extracció: espectacular en el cas del lignit i el carbó, sense oblidar ni el
fracking ni les plataformes offshore (9). O com diem en francès:
manque de pot, la coincidència en el temps de la publicació d'un llibre que pretenia rentar la cara a l'empremta ecològica de les energies fòssils (
"No sé de qué se trata, pero me opongo") i la pitjor catàstrofe ecològica en 25 anys al Mar de Xina (10).
En resum, que estic molt agraït que els intel·lectuals francesos ens descobreixin les catàstrofes ecològiques que tenen lloc arreu del món, però que està lleig no parlar de les que França està provocant. Que també agraeixo les seves crítiques a l'imperialisme americà, però que està lleig no parlar de què fan les seves tropes a l'Àfrica o al Mig Orient. Que també agraeixo al seu ministre de l'ecologia que ens obri els ulls sobre la no sostenibilitat del nostre model de consum, però que estaria d'allò més bé que ell es tragués del damunt alguns dels vehicles més contaminants que dormen al seu garatge. Etc.
En fi, que estaria d'allò més bé que els intel·lectuals que es passen el dia donant lliçons a la resta de la humanitat no oblidessin d'aplicar-se-les en primer lloc a sí mateixos, seguidament, lluitessin per aplicar-les al país on exerceixen el seu dret de vot i, entretant, ens alliberessin a tots de les seves descobertes sobre conspiracions planetàries.