Thursday, September 26, 2024

un franco, 14 pesetas ...

Academia de Cine - Carlos Iglesias presenta Un franco, 14 pesetas, YouTube, 08.05.2020


Avui m'agradaria compartir amb tu un post sobre l'emigració dels treballadors de l'Espanya de Franco a l'Europa dels anys 1960. Deixa'm començar però, fent referència a un extracte d'un article publicat per SwissInfo el gener del 2011 (1):
Als anys 60, entre dos i quatre milions d'espanyols van deixar el seu país (...). L'emigració espanyola a Suïssa es va iniciar l'any 1959, un cop suprimit el visat per viatjar en aquest país. Però no era ni molt menys l'emigració organitzada de la que alguns parlen.

Segons dades del Instituto Español de Emigración (IEE), entre el 1964 i el 1971 es van desplaçar a Suïssa 656.729 espanyols. Però les xifres de les estadístiques suïsses donaven una xifra molt superior: entre el 1966 i el 1971 van emigrar a Suïssa 910.965 espanyols.

“Quan va ser possible conèixer les dades de l'IEE i es van poder contrastar amb les dels països d'acollida, vam poder confirmar el que ja intuíem. En aquesta dècada, gairebé el 52% emigrava sense contracte i la resta ho feia amb passaport de turista. Eren contractats a la destinació”

Entre 1962 i 1977, les estadístiques espanyoles assenyalen Suïssa, amb un 38,5% del total, com el país que va rebre més volum d'immigrants espanyols, davant d'Alemanya (34,9%) o França (20,08%) (...).

Fa uns dies, Iker Madrid publicava a Twitter (2) un extracte d'una emissió de RTVE (3) on hom utilitza les dades de l'IEE. Un extracte on m'ha emocionat molt tornar a veure les barraques de camp de concentració que fa molts anys ja havia vist per primer cop a un film d'Alain Tanner: Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000 (4). També l'acollida que van rebre quan van arribar a Suïssa.

Movimiento Contra la Intolerancia - Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018

A l'empresa on em vaig retirar a Suïssa, hi havia un home nascut a un poble del Vallès Oriental amb qui ens trobàvem de tant en tant per dinar o beure una cervesa.

Mai no oblidaré un dia que estàvem a l'avui desaparegut Tea Room de Daniel Kocher, al costat de la Gare Centrale de Lausanne i em va explicar com va arribar a Suïssa.

Treballava a Barcelona com a Oficial de primera a una impremta, i algú va dir-li que, amb els seus coneixements, a Suïssa cobraria en un mes el que cobrava a Barcelona durant un any. Era jove, tenia ganes de menjar-se el món, va poder replegar uns diners, va plegar de la feina i va agafar un tren en direcció a Ginebra.

A l'estació de Ginebra va passar pels controls mèdics que es feien als treballadors que arribaven al país. Amb l'afegit, en el seu cas, d'una dutxa de Zotal per desinfectar-lo. Es va sentir tan humiliat que li van venir ganes de tornar a casa. Però havia fet un llarg viatge i no volia passar la vergonya de tornar a casa amb les mans buides.

L'havien dit que Ginebra començava a estar saturada i que no era gens fàcil trobar un allotjament. Que a Lausanne era més fàcil, també trobar feina. Va agafar un tren i va arribar a Lausanne. No coneixia ningú a la vila, tampoc la llengua francesa, i no sabia on començar a buscar feina. Va decidir fer un tomb per la ciutat per intentar trobar una impremta. Però a les que va trobar, va ser incapaç de fer-se comprendre. De cop va començar a ploure, feia fred, estava sol a un país del qual no coneixia res, ni tan sols la llengua. I es va passar una bona estona plorant d'impotència sota la pluja, abans de decidir gastar els pocs diners que tenia llogant una habitació a una pensió.

L'endemà va tenir més sort. Va trobar una impremta on el patró comprenia algunes paraules d'espanyol. Va decidir contractar-lo quan el meu company va dir-li que era Oficial de primera. Quan el patró el va conduir a una nau es va quedar glaçat, car ell no havia vist mai abans màquines tan modernes i no tenia idea de com funcionaven. El patró va decidir ensenyar-lo a fer funcionar aquelles màquines i, a poc a poc, es va anar integrant a la feina, va guanyar prou per poder llogar un pis i fer venir a la seva dona, amb qui va tenir tres fills.

Malgrat els discursos xenòfobs de la dreta i l'extrema dreta (espanyoles i catalanes) contra l'arribada dels immigrants, crec que val la pena recordar que no tots els emigrants espanyols eren originaris del sud del país. Deixant de banda el meu company, també uns dels millors amics de la infància de la meva mare van emigrar a Alemanya. Jo vaig fer-ho més tard al Regne Unit, amb els meus pares, l'any 1962 (5).

A diferència del company de la feina i dels amics d'infància de la meva mare, el meu pare va arribar al Regne Unit amb un contracte de treball i havia passat per l'IEE. Mr. Manheimer, el patró del restaurant on va anar a treballar, li va pagar el viatge (després també el de la meva mare i el meu) i es va fer càrrec del cost del minúscul flat de Swiss Cottage (Londres, Regne Unit) on vivíem.

Hi ha un refrany espanyol que diu que: Cada uno habla de la feria como le va en ella. I és veritat. Els espanyols que van caure a la zona francòfona de Suïssa et diran una cosa. Els que van caure a la zona germànica (l'alemany té molts dialectes!) et diran una altra. I els italians que van arribar en massa abans que els espanyols, o els portuguesos que van arribar més tard, et diran una altra. Tots coincidiran però en la duresa de les condicions de treball i d'habitatge que van viure.

Ara bé, tinc com el sentiment que va ser molt més dur per aquells que van emigrar a Alemanya: un país que havia quedat dividit i arrasat després de la II Guerra Mundial i que tenia, tot com França, un nivell de vida molt inferior al que hi havia en aquella època a Suïssa.

Un dels documentals que més m'han impactat sobre les condicions de vida dels emigrants a Alemanya és: El tren de la memoria (2012) (6). Un altre documental que et recomano veure.
Espanya, anys seixanta: Dos milions d'espanyols surten del país empesos per la necessitat. El seu destí: Alemanya, França, Suïssa i els Països Baixos. La meitat són clandestins i viatgen sense contractes de treball. El 80% són analfabets. Davant d'ells s'aixeca el mur de l'idioma i els diferents costums.

Espanya, actualment: Altres necessitats truquen a la porta d'un país pròsper. Gairebé ningú no recorda l'altra història. Josefina sí. Ella recorda el seu viatge al tren de la memòria. Destinació: Nuremberg, (Alemanya).
El tren de la memoria, YouTube, 26.06.2021
El tren de la memoria, RTVE, 12.10.2012

Tornem a Suïssa. Actualment, dels 8.962.300 d'habitants oficialment enregistrats al país, 6.545.000 són suïssos (73%) i 2.417.300 estrangers (27%).

Entre la població estrangera, els italians formen el contingent més important, amb 342.454 persones. Segueixen els alemanys (326.033 persones), els portuguesos (260.462 persones) i els francesos (165.684 persones) (7). Val la pena recordar les 59.500 persones de nacionalitat ucraïnesa que van arribar durant el 2023 (7.600 el 2022) i que aquell any van ser el 2,5% de la població de nacionalitat estrangera i ara són la novena nacionalitat més representada en la població estrangera resident permanent a Suïssa (2022: 39è rang) (8). En comparació, la població estrangera resident espanyola (sense passaport suís) era del 3,9% a finals del 2023 (9).
La població estrangera resident va augmentar molt més ràpidament (+5,2%) que la població suïssa (+0,4%), una taxa que s'ha més que duplicat respecte al 2022. L'OFS atribueix aquest augment als immigrants d'Ucraïna. De fet, els titulars de permisos S es compten com a població resident permanent.
L'envelliment de la població suïssa continua, però la immigració continua assegurant el creixement demogràfic del nostre país: també el seu creixement econòmic. El nostre país segueix necessitant mà d'obra, però la d'origen espanyol està desapareixent a poc a poc de les estadístiques.

Ara et proposo acabar amb un fragment del film que dona nom al post d'avui i al vídeo amb què l'he obert: Un Franco 14 Pesetas. Un film que, sense eludir les dures situacions que hem pogut veure descrites en els documentals precedents, sap recollir amb una gran sensibilitat la trobada de persones que venen de mons diferents. Persones que, tot i parlar llengües diferents, saben trobar en la descoberta mútua i la tolerància el camí de l'empatia que permet una integració que no sempre acabarà per reeixir, però que segueix sent el millor camí a seguir.

Un Franco 14 Pesetas, YouTube, 26.01.2014


Altres lectures d'interès
  1. Iván Turmo: Un éxodo masivo más allá de la versión oficial, SwissInfo, 22.01.2011
  2. Iker Madrid: Por Suiza pasaron, en quince años (1960-1975), 700.000 españoles, teniendo ellos una población de apenas 5.300.000 habitantes, Twitter, 23.09.2024
  3. Movimiento Contra la Intolerancia: Ochéntame otra vez Emigrantes de ida y vuelta, YouTube, 16.02.2018
  4. Veure Alain Tanner, publicat en aquest blog el 11.05.2018
  5. Veure A short journey through the history of the Cosmo, publicat en aquest blog el 22.08.2021
  6. Marta Arribas, Ana Pérez: El tren de la memoria, RTVE, 2005
  7. Forte croissance démographique en Suisse en 2023, Office fédéral de la statistique, 22.08.2024 || La Suisse a connu une immigration nette de près de 100'000 personnes en 2023, RTS, 23.02.2024
  8. La population a encore augmenté en Suisse en 2023, année de croissance inédite, RTS, 05.04.2024
  9. Composition de la population étrangère (2021-2023), Office fédéral de la statistique

Tuesday, September 17, 2024

alberto pavón

@albertopavonof

HAY PERSONAS QUE AL PRINCIPIO TE PARECEN IDIOTAS, PERO DESPUÈS EMPIEZAS A CONOCERLAS MAS A FONDO, Y YA NO TE LO PARECEN...... LO SON. Y LUEGO ESTA LA GENTE QUE SE SIENTE MAL SI LE CAE MAL AL ALGUIÈN. SI YO LE CAIGO MAL A ALGUIEN HASTA LO DISFRUTO, Y HAGO LO POSIBLE POR CAERLE PEOR. TE DIGO ESTO IRONICAMENTE PORQUE A VECES LO MÀS INTELIGENTE ES HACERSE EL TONTO PORQUE CADA PERSONA ES UN MUNDO, Y NO EN TODOS LOS MUNDOS HAY VIDA INTELIGENTE, ME PILLAS VERDAD? YO LO QUE NO ETIENDO O MAS BIEN ME CUESTA ENTENDER ES A ESE TIPO DE GENTE QUE BUSCA LA ACEPTACION DE TODO EL MUNDO. CON LO BONITO QUE ES CAER MAL, Y TENER SENTIDO COMUN Y CRITERIO PROPIO. PENSARÀS QUE TENGO MUCHOS ENEMIGOS, PERO NO, SON ELLOS LOS QUE ME TIENEN A MI ¿QUIERES UN CONSEJO? NO GRACIAS, TENGO UN MONTÒN Y NO LOS USO. PIENSO QUE UNA PERSONA SIN CICATRICES NO PUEDE DARTE UN BUEN CONSEJO. LAS PERSONAS QUE YO CONOZCO QUE SON POCAS, PERO INTELIGENTES NO DAN CONSEJOS DAN EJEMPLO. QUE QUIERO DECIRTE CON TODO ESTO, QUE DONDE NO TE BUSCAN NO HACES FALTA, MUCHAS PERSONAS TE HABLAN EN SU TIEMPO LIBRE Y OTRAS HACEN TIEMPO LIBRE PARA HABLARTE. AHI ESTA LA DIFERENCIA HAY UN REFRAN QUE DICE, A NADA TE ACOSTUMBRES PARA QUE NADA TE HAGA FALTA. Y TIENE TODA LA RAZON, Y ES ASI, LAS ACCIONES TIENEN MAS VALOR CUANDO NACEN POR INICIATIVA PROPIA, SI LAS TIENES QUE PEDIR, AHI NO ES. EL TRUCO ESTA, EN DARLES A LOS DEMAS LA MISMA IMPORTANCIA QUE TE DAN A TI. Y ASI NADIE SALE PERJUDICADO, TU RELAJATE Y GOZA, QUE HAY COSAS QUE LLEVAN SU TIEMPO Y OTRAS QUE EL TIEMPO SE LAS LLEVA, Y ES QUE LAS HORMONAS TE LAS ALBOROTA CUALQUIERA PERO LAS NEURONAS NO. Pd: Créditos a quién corresponda ✨🙏🏻

♬ sonido original - alberto pavon conde


Si en algun moment hagués cregut que, quan arribés a l'edat que tinc ara, m'ho prendria tot d'una altra manera, pensant que ja hauria vist tot el que havia de veure, m'hauria equivocat. La veritat és que no trobo el temps per llegir tot allò que m'interessa, o per sentir música que no coneixia o, fins i tot, temes que ja havia oblidat i em segueixen agradant.

Carl Sagan. Cosmos. How much you can read in an average lifetime, YouTube, 04.08.2014
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
La veritat és que segueixo aprenent cada dia d'aquells que ja fa temps que ens van deixar. La veritat és que res m'il·lusiona més que aixecar-me pensant en quines seran les noves coses que aprendré.

Però la veritat és que també aprenc coses d'aquells que van néixer més tard que jo.  Un exemple entre molts altres. Dilluns, navegant indolentment pels posts de TikTok, vaig descobrir l'Alberto Pavón (1), un actor nascut a Palma i que ja fa anys que corre per Mèxic. No el coneixia abans de dilluns, ni puc dir que el conegui millor avui.

Només deixa'm dir-te que, qualsevol que sigui l'opinió que et mereixin, crec que paga la pena veure els vídeos amb què he obert i tancat el post d'avui. En cas que hagis trobat res d'interessant en algun dels seus postulats, deixa'm recomanar-te que passis pel seu compte a TikTok, on trobaràs molts d'altres en la mateixa línia. I, ja de pas, si ens fan reflexionar sobre un parell de coses, tot això que haurem guanyat.
@albertopavonof

SI LO PIENSAS BIEN CADA DIA DE TU TIEMPO VALE MAS, Y ESO LO SABES PORQUE TE VA QUEDANDO MENOS. ESTO TAMBIEN LO HAS PENSADO, ¿CUANTAS COSAS PERDEMOS POR MIEDO A PERDER? ¿Y QUE VA A DECIR LA GENTE? ESA PREGUNTA HA HECHO MAS DAÑO QUE CUALQUIER OTRA COSA EN EL MUNDO PERO LA REALIDAD ES QUE TE VAN A CRITICAR IGUALMENTE HAGAS LO QUE HAGAS. YA TE DIGO YO QUE SIENTA MEJOR A QUE TE CRITIQUEN POR SER DIFERENTE A QUE TE COMPAREN POR SER IGUAL A LOS DEMAS, YO NO SOY DE TENER UN PLAN B, PORQUE COMO DICE ARNOLD, SINO, NO ME ESFUERZO LO SUFICIENTE EN EL A. A DE ACTITUD, PORQUE LA ACTITUD MULTIPLICA. PUEDES TENER EL CONOCIMIENTO, LA HABILIDAD PERO SI NO TIENES LA ACTITUD, NO VAS A NINGUNA PARTE. LA GENTE TE APRECIA POR TU MANERA DE SER. OJALA NOS DIERAMOS A NOSOTROS MISMOS LAS MISMAS OPORTUNIDADES QUE LES DAMOS A LOS DEMAS. Y LO QUE NO SABES ES LO RAPIDO QUE SE OLVIDA LA GENTE DE UNO CUANDO YA NO ESTAS. PORQUE EL MUERTO AL HOYO Y EL VIVO BOLLO O AL GOZO COMO SE DIGA. EL HOMBRE ES EL UNICO ANIMAL QUE SE TROPIEZA DOS VECES CON LA MISMA PIEDRA, QUE NO TIENE NADA DE MALO QUE TE TROPIECES DOS VECES CON LA MISMA PIEDRA, LO MALO ES QUE TE ENCARIÑES CON LA PIEDRITA. Y ES QUE HAY MAS GENTE INTERESEDA QUE INTERESANTE. A ESA GENTE INTERESADA HAY QUE TRATARLA CON TACTO¿SABES LO QUE ES TACTO VERDAD? EXACTO, ES LA CAPACIDAD DE MANDAR ALGUIEN A LA MIERDA, DE TAL MANERA QUE SE ENTUSIASME CON EL VIAJE. AL FINAL SERÀ EL TIEMPO EL QUE CONTESTE A TODAS TUS PREGUNTAS, ESO O QUE YA NO TE IMPORTEN LAS REPUESTAS. Pd: Créditos a Quién Corresponda ✨🙏🏻

♬ sonido original - alberto pavon conde

  1. Alberto Pavón : Wikipedia || Linktr.ee

Tuesday, September 10, 2024

calle 13 (2)

Calle 13 - El Aguante, YouTube, 02.04.2014


El passat diumenge, l'amic Hands (1) va compartir amb mi el vídeo de Calle 13 (2) amb què he obert el post d'avui. Al xat que va seguir, vam recordar un post que et recomano llegir, publicat el mes de març de l'any passat i que porta el mateix títol que el publicat avui (3).

En aquell post, explicava com havia conegut a Calle 13 i vaig passar alguns enllaços de vídeos d'aquesta banda i de René Pérez Joglar (a.k.a. Residente) (4). Però no del tema amb què he obert el post d'avui, ni de desenes d'altres que tenen unes lletres brutals.

Tampoc vaig escriure res sobre el fet que, quan René va acabar els seus estudis, va viatjar a Barcelona, on va seguir cursos de cinema amb el somni de poder treballar en aquesta professió. Com no va trobar feina, va recuperar un curt que va dirigir mentre era estudiant en el Savannah College of Art and Design (SCAD), el va presentar a Madrid i va guanyar el segon premi en un festival de curts independents. 

No havent trobat feina a Espanya, va retornar a Puerto Rico, on va treballar en una varietat de projectes d'art: va crear il·lustracions i animacions en 3D per a arquitectes, com a editor de vídeo musical, etc.

Sobre els vídeos musicals, deixant de banda tots els que pots trobar a YouTube, deixa'm afegir que pots trobar-ne uns quants llistats a la pàgina d'una de les grans referències sobre cinema IMdB (5).

I sobre cinema, deixa'm compartir un scoop amb tu: l'anunci de l'estrena en sales (en tot cas, als Estats Units) el 20 de setembre de: In the Summers (6), un film autobiogràfic escrit i dirigit per Alessandra Lacorazza Samudio en el seu debut com a directora, que va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Cinema de Sundance d'enguany. 

Et tradueixo a cop de destral la ressenya del film publicada per una altra de les grans referències sobre cinema: Rotten Tomatoes (7)
Violeta i Eva viuen a Califòrnia amb la seva mare, però cada estiu viatgen a Las Cruces (New Mexico), per passar unes setmanes amb el seu estimat però imprevisible pare, Vicente (René "Residente" Pérez Joglar). Al llarg de quatre estius, que van des de l'adolescència fins a l'edat adulta, Violeta i Eva aprenen a apreciar el seu pare com a persona, amb els seus defectes i limitacions, inseparables de la passió i tendresa que té per les seves filles.

Aquest debut en la direcció, fort i profundament personal, d'Alessandra Lacorazza ofereix un estudi matisat dels joves que qüestionen el seu lloc dins de les seves famílies, les seves comunitats i les seves identitats. Guanyador del Gran Premi Dramàtic del Jurat dels Estats Units a Sundance, In The Summers, ens presenta la dura experiència de créixer en una família fragmentada com una carta d'amor a la resiliència necessària per a sobreviure.
Music Box Films - In the Summers. Official Trailer, YouTube, 22.08.2024
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

  1. Veure Israel Hands: a friendship's story during the 80s, publicat en aquest blog el 26.02.2023
  2. Wikipedia: Calle 13 [en] [fr] [es] [ca]
  3. Veure Calle 13, publicat en aquest blog el 02.03.2023
  4. Wikipedia: Residente [en] [fr] [es] [ca]
  5. IMDb: Residente
  6. In the Summers (2024): Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || IMDb
  7. Rotten Tomatoes: In the Summers (2024)

Sunday, September 8, 2024

parlem dels francs?



El passat mes de febrer vaig descobrir un tweet de Blast France (1) que contenia el resum d'un vídeo de 60' publicat a YouTube el mateix dia (2).

El vídeo de YouTube, presentat per Pacôme Thiellement (3) ens presenta així els descendents d'uns invasors originaris del Baix Rin, els francs (4). Uns invasors que també van arribar al nostre país:
França, territori que només va prendre aquest nom des de l'any 1190, no estava formada únicament per francs, però eren francs aquells que dirigien el seu govern i els seus dirigents polítics i militars. França era un país ocupat, dirigit, i governat per una banda de francs. França va néixer com un territori ocupat i encara ho és: mai no ha deixat de ser així.

Els inicis de la història de França la converteixen en una història de dues conquestes i ocupacions successives: una administrativa, per part dels romans, seguida d'una altra executiva, per part dels francs. Un dia ens vam convertir en França. Però què vol dir això? Qui eren els francs
Aquells invasors originaris del Baix Rin van iniciar l'any 785 la conquesta de les terres que avui coneixem amb el nom de Catalunya. Ni França ni Catalunya no eren conegudes amb aquests noms, i molt abans que hom conegués Catalunya amb el nom que la coneixem avui, els francs la coneixien amb el nom de la Gòtia, que era el nom que donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801, i que anteriorment havien estat una província del regne dels Visigots.

Quan van arribar, els francs van designar pel govern d'aquell territori als visigots (5), descendents dels ocupants precedents, originaris de la mar Negra, a la zona de Crimea, que havien ocupat la península Ibèrica abans de l'arribada dels musulmans. En alguns casos, també van designar pel govern d'aquelles terres a nobles francs, que, actuaven amb el títol de comtes (6).

Després de l'any 820, quan el rei franc Louis le Pieux va intentar consolidar la unitat del seu regne (4), els visigots van ser substituïts únicament per francs. D'aquesta manera, tots els comtats del que avui coneixem com la Catalunya Vella van quedar governats per nobles d'origen franc (6), que reemplaçaven els antics ocupants visigots, que ja havien reemplaçat als antics ocupants romans. Pels indígenes, als que no podem anomenar catalans perquè encara no existia cap territori amb aquest nom, no canviava res d'altre que l'origen dels nous amos.
Hi ha un article molt interessant i de lectura recomanada de l'historiador del diari El Nacional, Marc Pons: Des de quan som catalans? (7) on podem trobar un munt d'afirmacions polèmiques, a la frontera entre els fets històrics, el relat polític i l'humor.

Per exemple, quan Pons ens parla d'aquells primers catalans que no sabien encara que ho eren. O quan ens diu que els francs van "recuperar" Gerunda (Girona) l’any 785. Recuperar? Girona havia sigut abans una ciutat franca?

Amb Pons descobrim un país despoblat car, després de la invasió dels "àrabs" (imagino que vol dir "musulmans"), els seus habitants s’havien refugiat en les zones més inaccessibles dels Pirineus. Com, encara avui, trobem topònims d'origen basc en aquelles zones: Gerri, Esterri, etc., Pons ens deixa imaginar que els fugitius van ser acollits amb els braços oberts per aquells que ja hi vivien.

Tanmateix, al llindar de l’any 1000, els Pirineus –i el Llenguadoc– estaven superpoblats i la gent escapava de la misèria endinsant-se en terra de ningú: és a dir, aquell territori que Pons ens diu que havia quedat buit després la invasió dels musulmans. Així doncs, a la invasió militar dels francs, hem d'afegir-li també la dels pobladors del Llenguadoc -la Gòtia al nord dels Pirineus, per no caure en l'anacronisme- que probablement també ignoraven que eren catalans.

Pons ens presenta un relat en el qual s'inspirarien segles més tard els films del Far West, però sense els indis pel mig. Aquells "pioners", com ell els anomena, van crear pobles i conreus estables. La singularitat del procés reconqueridor català. Aquells establiments van crear unes xarxes d’intercanvi i de solidaritats que van impulsar el sorgiment d’una identitat pròpia, sustentada en una llengua comuna i uns interessos comuns. I els casals de Barcelona i d’Urgell –motors de l’expansió territorial– els van dotar d’una infraestructura defensiva. Un castell. Una torre. En aquells dies, aquells pioners van deixar de ser "francs" i es van convertir en "castlans". Van esdevenir catalans. Fa mil anys.

Tot porta doncs a imaginar que els nou arribats eren "homes lliures" que es van instal·lar a unes terres que no estaven conreades perquè no hi vivia ningú. Això permet descriure aquells nou vinguts com "pioners", car sinó hom hauria de parlar d'ells com a "colons", i tots sabem que això no lliga amb el mite fundador d'un país que no tenia nom.  Aquest discurs també ens permet deduir que un dels feudalismes més durs que va conèixer Europa es va acabar imposant en aquell territori per un reial decret des de Madrid, que tampoc existia en aquella època. Però, posats a fer, què més dona? No espatllem aquell relat en el qual Hollywood es va inspirar segles més tard per crear els grans films de la colonització del Far West.
Tornem a la realitat. Guifré I, anomenat el Pilós (8), era un noble franc que tampoc sabia que era català i que, com ens recorda Marc Pons (9), no va ser ni un comte independent, ni tenia la independència com un objectiu polític. Tanmateix, Marc Pons ens diu que, en el decurs del seu govern (878-897):
Guifré I, marquès de Gòtia (des que el 801 Barcelona havia estat incorporada a l’Imperi Carolingi, tots els comtes de Barcelona també exercien la funció de marquesos de Gòtia), va traçar el primer dibuix del que seria l’estat català medieval.
Probablement Marc Pons té raó. Però crec que valdria la pena posar-nos d'acord sobre si el concepte d'estat a l'edat mitjana tenia res a veure amb el que tenim avui en dia, i en quina mesura el desmembrament d'aquell nou estat per Jaume I entre els seus fills respon a la idea d'estat que podem tenir en l'actualitat.
Accessòriament, crec que també seria una bona idea enviar una demanda de rectificació als articles publicats per Wikipedia, perquè m'ha semblat veure una gran confusió en límits de la Gòtia (10) als mapes publicats per aquesta enciclopèdia i també en la llista dels nobles que van accedir al títol de marquès de Gòtia (11).
Source: Petit Sàpiens

He de confessar-te que se'm fa molt difícil comprendre quelcom que vaig llegir a una revista d'història destinada a nenes i nens on, sobre Guifré I, un ocupant estranger, es diu el següent (12):
A Guifré el Pilós li va tocar manar en una època força difícil, en plena edat mitjana. Quan el rei franc el va nomenar comte de Barcelona i Girona, els musulmans andalusins eren molt poderosos... i no paraven d’atacar les terres que ell havia de defensar! Però en Guifré va ser hàbil, i durant el seu temps els camperols van repoblar moltes zones del país que havien quedat deshabitades. Al final va morir en una batalla... però es va convertir en llegenda!
Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan, a la introducció del seu article, ens dibuixa un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors, cristians sotmesos i estrangers alliberadors (13):
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. 
Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a tota la península Ibèrica. Una civilització que hom associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes, hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i dels califats com la descentralització radical del període de la taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Potser arribarà el dia en què tinguem clar que els francs, tot com els visigots, eren pobles estrangers que van conquerir i colonitzar les terres on vivien unes poblacions autòctones que, segles més tard, van ser parcialment assassinades o expulsades vers altres països llunyans (jueus i musulmans), o definitivament sotmeses políticament i culturalment. Aquell dia, potser haurem contribuït a fer un xic de justícia històrica.

Recordant el vídeo amb què he obert el post d'avui, hi ha un altre relat històric que m'ha passat pel cap. 

El relat d'una guerra que va tenir lloc segles més tard quan, a la recerca d'un candidat a qui oferir la corona del seu regne, els nobles d'origen visigot del regne de Castella van prendre partit per un borbó, descendent dels francs que havien ocupat aquell país que avui coneixem amb el nom de França. Els descendents de la noblesa franca i visigoda de la Corona d'Aragó, li van oposar com a candidat a la corona (la seva i la de Castella!) a un individu de qui pocs havien sentit parlar abans, originari d'una dinastia centreeuropea.

No recordo qui va dir que cadascú ha d'escollir les batalles en què participa, perquè no totes valen la pena. Aquella guerra entre la noblesa d'origen visigot defensant la candidatura d'un noble d'origen franc, que més tard es va aplicar a esborrar el passat polític i cultural de les terres que havien ocupat abans els descendents dels francs, no era una batalla on jo hauria pogut sentir gens de simpatia per un bàndol o l'altre.

La majoria dels catalans coneixem el Fossar de les Moreres (14). Alguns, pocs, també han sentit parlar del cementiri dels Jans (15):
Al Passeig Marítim Rafael Casanova de Tarragona hi ha un recinte tancat amb una reixa de ferro. És un cementiri, popularment conegut com dels Jans, on es van enterrar ciutadans britànics i d'una desena més de nacionalitats de religió protestant. Allí jeuen, per exemple, els britànics que van lluitar al costat dels tarragonins a les guerres de Successió i d'Independència. Primer eren inhumats en una zona pròxima a la muralla i després al que ara és el Palau de Congressos, abans una pedrera. Posteriorment, van ser traslladats al cementiri dels Jans.
A força de voler presentar-lo com un conflicte entre Castella i la Corona d'Aragó, el què molta gent ignora és que aquell conflicte va transcendir la península Ibèrica, que els camps de batalla d'aquella guerra estaven repartits per tot el continent, també al nord del continent americà. I que aquell conflicte va ser una carnisseria on van morir soldats arreu d'Europa (16): les xifres de morts difereixen segons les fonts consultades, però a la versió en anglès de Wikipedia pots veure xifres d'entre 700.000 i 1.251.000 morts, dels quals entre 400.000 i 500.000 eren francesos.

Encara menys saben que, en el cas de les batalles que van tenir lloc a la Peninsula Ibèrica (sí, els portuguesos també participaven en aquella guerra), a les més importants, el nombre de soldats estrangers caiguts en combat també va ser enorme. I gairebé ningú no té idea d'on es troben les foses comunes que acullen la bogeria de morts que va provocar aquell conflicte. Un exemple:
Durant la guerra de Successió, el 1710, el Barranco de la Muerte esdevingué l'escenari de l'enfrontament entre les tropes que donaven suport a l'Arxiduc Carles, contra l'exèrcit francès, recolzat per Castella i aliat amb els seguidors del Duc Felip d'Anjou. Des de les Muntanyes de Torrero, els saragossans van veure com el barranc s'omplia de morts i ferits. Els vencedors, partidaris de l'Arxiduc Carles, van acabar amb 5.000 francesos i en van ferir més de 2.000. El duc Felip d'Anjou (el futur Felip V), només va poder escapar d'aquella massacre disfressat de soldat. (17)
Acabada aquella guerra, les famílies dels descendents dels visigots i dels francs es van barrejar entre elles i, seguint una moda europea, també amb les de la burgesia, guardant però els seus títols nobiliaris.

Tanmateix, els creadors de mites segueixen treballant incansablement per amagar-nos la nostra pròpia història (18). Convertint-nos en seguidors de les seves creacions literàries, amb l'objectiu que reaccionem amb una barreja d'emoció per una identitat que no és necessàriament la nostra, i d'odi per un dels adversaris d'aquelles guerres dinàstiques entre els descendents dels francs i dels visigots. Uns descendents que, recordem-ho, no van tenir cap problema en fusionar les seves famílies entre elles i, ja més tard, amb les de la burgesia.

Gairebé tothom recorda aquella estratègia que va permetre perpetuar-se en el temps a l'imperi romà: Divide et Impera (19). Malauradament, pocs saben identificar-la quan llegeixen els relats dels creadors de mites.


  1. Wikipedia: Blast (web TV)
  2. Blast, Le souffle de l'info - Histoire de France: Clovis, Charlemagne, Les rois de l'arnaque, YouTube, 12.02.2024
  3. Wikipedia: Pacôme Thiellement
  4. Wikipedia: Francs [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Visigots [en] [fr] [es] [ca]
  6. Els Comtes i Vescomtes: poders i funcions, Vegueries.com
  7. Marc Pons: Des de quan som catalans? El Nacional, 14.08.2016
  8. Wikipedia: Guifred le Velu [en] [fr] [es] [ca]
  9. Marc Pons: La Gòtia gran. El projecte català de Guifré, El Nacional, 29.11.2020
  10. Wikipedia: Gothie [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Marquis de Gothie
  12. Àlex Novials: Guifré el Pilós, Petit Sàpiens, núm. 47. Setembre 2021
  13. Veure Les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, publicat en aquest blog el 23.03.2024
  14. Wikipedia: Fossar de les Moreres [en] [fr] [es] [ca]
  15. Wikipedia: Cementiri dels Jans
  16. Wikipedia: Guerra de Successió Espanyola [en] [fr] [es] [ca] || Victimario Histórico Militar, Capítulo VII. De las 16 mayores Guerras y Genocidios del siglo XVIII, Guerra de Sucesión Española ( 1701 a 1713 ), DE RE MILITARI
  17. Beatriz C. Chóliz: Cómo es el Barranco de la Muerte de Zaragoza que provocó las inundaciones y por qué se llama así, Heraldo de Aragón, 04.08.2023
  18. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
  19. Wikipedia: Divide et Impera [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, September 1, 2024

hartmut rosa - que perdons-nous à gagner du temps ?

Bernard Montangero - Un homme libre et heureux | Les archives de la RTS (1973), YouTube, 05.06.2021
Horizons - Bernard Montangero, RTS, 27.05.1973 (vidéo complet)
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

El 1973, una emissió de la RTS: Horizons, en antena des de 1961, emetia una entrevista molt interessant amb Bernard Montangero, un polifacètic cantant, artesà, escultor i escriptor suís (1) (2) (3). En un moment de l'entrevista, Bernard Montangero va dir quelcom que m'ha inspirat durant molts anys:
Perdre son temps, c'est la plus merveilleuse façon de le gagner. Alors que les gens disent que le temps, c'est de l'argent... Ce n'est pas vrai, ça! Perdre son temps, c'est fabuleux!
Molts anys més tard, vaig trobar recollida aquesta part de l'entrevista a Bernard Montangero a una emissió d'Arte TV que et recomano seguir: Les idées larges (4). Una emissió on Laura Raim (5) entrevistava a un remarcable filòsof alemany: Hartmut Rosa (6) sobre la concepció del temps a la societat del XXI segle: quin és el motiu pel qual, podent tenir tant de temps, vivim angoixats per la seva manca?

Una entrevista on els participants utilitzen amb normalitat el francès i l'alemany, que els adversaris del bilingüisme detestaran, però que és la marca de la casa a Arte TV. Una entrevista d'aquelles que, probablement, t'obrirà els ulls sobre qüestions que fan part de la teva vida quotidiana i que, probablement, mai no les has analitzat sota l'angle que ho fa Hartmut Rosa. Una entrevista per la qual et recomano trobar un moment per veure-la, car no et deixarà indiferent.
Si no estàs familiaritzat amb les llengües del vídeo (francès i alemany), recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Altrament, si Arte TV publica vídeos a YouTube no li fa molta gràcia que la gent creï enllaços directes per alguns dels seus vídeos. Si quan punxes a la fotografia no et porta directament al vídeo de YouTube, prova amb l'enllaç que tens a la seva llegenda
Arte TV - Que perdons-nous à gagner du temps ? | Les idées larges | ARTE, YouTube, 30.11.2022

Si, pel que sigui, no has trobat el temps de veure el vídeo o no has acabat de comprendre el missatge que transmeten les reflexions d'Hartmut Rosa. O, fins i tot, si vols profunditzar molt més en elles, et proposo veure un vídeo excel·lent i molt recomanat de Claudio Alvarez Teran, amb el que tanco el post d'avui.

Claudio Alvarez Teran - La aceleración es el problema, la resonancia la solución. Hartmut Rosa, YouTube, 25.12.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

  1. Les archives de la RTS: Horizons
  2. Les archives de la RTS: Bernard Montangero, Horizons, 27.05.1973
  3. Wikipedia: Bernard Montangero
  4. Arte TV: Les idées larges
  5. Katia Berger: «Les idées larges» de Laura Raim bousculent largement les idées reçues, Tribune de Genève, 07.04.2023
  6. Wikipedia: Hartmut Rosa [en] [fr] [es] [ca]