Showing posts with label europe. Show all posts
Showing posts with label europe. Show all posts

Sunday, November 17, 2024

europa - canvi climàtic i noves espècies forestals

Les forêts suisses souffrent du réchauffement climatique. Des tests sont réalisés pour trouver des essences plus résistantes, 19h30, Radio Television Suisse, 15.11.2024 


El passat 15 de novembre de 2024, el 19h30 de la RTS ens presentava el treball preventiu que s'està realitzant per anticipar els efectes del canvi climàtic a les masses forestals del nostre país (1).

Tanmateix, els efectes del canvi climàtic ja fa temps que s'observen en la massa forestal que cobreix gairebé 1/3 del nostre territori, particularment als faigs (2), els làrixs europeus (3) o els avets roigs (4). De manera més precisa, el reportatge ens parla del darrer inventari de l'Institut Federal Suís d'Investigació Forestal, Neu i Paisatge (WSL) (5), que el 2016 presentava el resultat de la desaparició d'un arbre de cada vuit al nostre país. Una desaparició a la qual cal afegir el lent desplaçament de les espècies des del seu hàbitat natural, refugiant-se en zones que encara són propícies al seu creixement (6).

Amb l'objectiu d'anticipar els efectes del canvi climàtic en la superfície forestal, el WSL està estudiant actualment l'evolució de 55.000 plantes repartides en 57 plantacions experimentals arreu del nostre país que, durant els pròxims decennis mostraran quin és el seu potencial d'aclimatació a fi d'anticipar si estan en condicions de reemplaçar les actuals. Entre aquestes espècies es troben el cedre del Líban (7), els aurons de Capadòcia (8) o els avets Douglas americans (9).

En Belgique, un projet pilote vise l’introduction de nouvelles essences dans les forêts pour résister au changement climatique, 19h30, Radio Television Suisse, 15.11.2024

El mateix telenotícies també ens parlava d'una experiència un xic diferent realitzada per investigadors belgues de la Société royale forestière de Belgique a la regió de Namur (10), on la idea no és el reemplaçament de les espècies autòctones per espècies foranies, sinó el seu encreuament, amb la finalitat que les espècies foranies pol·linitzin les espècies autòctones i els nous arbres tinguin les característiques de resistència a la sequera de les foranies tot guardant l'adaptació al biòtop de les espècies locals.

Si el reportatge ens parla de la plantació de roure africà (11), originari d'Andalusia i el nord d'Àfrica, un dels investigadors justifica el seu treball recordant-nos que:
si els boscos poden desplaçar-se uns quants km per segle, avui això no és suficient. Car, el que actualment no té precedents, és la velocitat del canvi climàtic, que és entre 10 i 100 vegades més ràpida en comparació amb la velocitat de la migració natural. I és per aquesta causa que estem obligats a intervenir.
Només és la meva opinió, i segurament no val gran cosa. Però com el reportatge fa al·lusió a l'adaptació de noves espècies a un biòtop diferent d'aquell d'on són originàries, potser val la pena passar per Wikipedia per veure quina és la complexitat dels factors que caracteritzen a un biòtop (12) per comprendre que, si el sistema econòmic actual és incapaç d'actuar ràpidament per trobar una solució al problema que ha creat, potser no és raonable exigir a la natura d'adaptar la velocitat dels seus mecanismes de resiliència a les necessitats d'aquell sistema econòmic, amb la finalitat de seguir amagant la seva incapacitat per a resoldre els problemes que ha creat. Uns problemes que em sembla que segueix sense tenir la més mínima intenció de corregir.


  1. Les forêts suisses souffrent du réchauffement climatique. Des tests sont réalisés pour trouver des essences plus résistantes, 19h30, Radio Television Suisse, 15.11.2024
  2. Wikipedia: Fagus sylvatica [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Larix decidua [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Picea abies [en] [fr] [es] [ca]
  5. Institut fédéral de recherches sur la forêt, la neige et le paysage (WSL): Home page
  6. Dr. Kathrin Streit: Forêts et changements climatiques. Éléments pour des stratégies d'adaptation, WSL
  7. Wikipedia: Cedrus libani [en] [fr] [es] [ca]
  8. Wikipedia: Acer cappadocicum [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Pseudotsuga menziesii [en] [fr] [es] [ca]
  10. En Belgique, un projet pilote vise l’introduction de nouvelles essences dans les forêts pour résister au changement climatique, 19h30, Radio Television Suisse, 15.11.2024
  11. Wikipedia: Quercus canariensis [en] [fr] [es] [ca]
  12. Wikipedia: Biotope [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, March 31, 2024

mothers of the revolution

DocBusters - Mothers of the Revolution, YouTube, 02.09.2021
Recorda d'activar els subtítols del vídeo si tens problemes de comprensió amb les llengües dels vídeos seleccionant la teva llengua de preferència

El passat mes de gener, a un post dedicat a J. Robert Oppenheimer (1) et deia que:
Alguns tenim l'edat d'haver viscut la nostra joventut veient a la TV les imatges dels durs enfrontaments entre la policia i els manifestants dels moviments pacifistes europeus durant els anys 1980. Hom ha fet tot el necessari per esborrar arreu la seva traça amb l'objectiu que els oblidem. Però alguns els seguirem recordant mentre visquem.
Pocs dies abans d'escriure aquell post, havia vist a la cadena Histoire TV un documental neozelandès del que pots veure el tràiler al vídeo amb què he obert el post d'avui.

Aquest documental (2), realitzat l'any 2021, ens presenta la determinació i la dura lluita d'un grup de joves mares gal·leses: 'Women for Life on Earth' que, a finals del 1981, mesos després de l'elecció de Ronald Reagan com a president dels Estats Units (EUA), va fer una marxa de gairebé 200 km per protestar contra la decisió del govern britànic de permetre que els míssils de creuer dels EUA s'emmagatzemessin a una base de la Royal Air Force: Greenham Common, a poc menys de 100 km al sud-oest de Londres.

De la ma d'algunes d'aquelles lluitadores, el documental recorre els 20 anys d'acampada a l'exterior d'aquella base militar: Greenham Common Women's Peace Camp (3), les accions de protesta i les missions internacionals arreu del món que tenien com objectiu posar fi a la Guerra Freda i aturar la propagació de les armes nuclears. Oblidades pels mitjans de comunicació, el documental ens presenta aquestes dones com unes heroïnes de la Guerra Freda que, gràcies a la seva increïble capacitat de resistència, van fer front a les detencions, les condemnes i el menyspreu d'una part de la societat.

BR24 - 1983 in Deutschland: Als wir kurz vor dem III. Weltkrieg, YouTube, 15.02.2023

Coincideixo amb la critica que Leslie Felper va fer a The Guardian a la sortida del documental (4). Però, tant el documental com aquesta critica, m'han semblat terriblement injustos, car ignoren el moviment pacifista que es va desenvolupar durant el mateix període al continent europeu, molt especialment a la Republica Federal Alemanya (RFA).

El vídeo de BR24 que pots trobar aquí damunt presenta una cursa armamentística entre els EUA i la Unió Soviètica que va arribar al seu punt culminant l'any 1983, amenaçant si més no, amb la destrucció total de les dues alemanyes. Ronald Reagan, president dels EUA, volia retornar al seu país l'hegemonia mundial i destruir el bloc de l'Est. Per fer-ho, pensava utilitzar el nous míssils Pershing II i el seu enorme poder de destrucció i, alhora, assegurar que la destrucció dels míssils soviètics des de l'espai, impediria que aquests arribessin als seus objectius als EUA. En qualsevol dels escenaris imaginats per Reagan i el seu equip de psicòpates, les dues alemanyes serien aniquilades sense remei. Helmut Kohl, que es va convertir en canceller per segona vegada en març de 1983, va autoritzar el desplegament dels míssils Pershing II a la RFA.

L'espionatge soviètic seguia funcionant perfectament i tenia informat puntualment al secretari general del partit comunista de la URSS, Yuri Andropov, qui va activar un pla de resposta que desencadenaria un infern a la primera senyal d'un atac occidental contra el seu país.
A un post publicat el maig del 2022 en aquest blog (5), vam veure que va ser gràcies a la sang freda i el coratge d'un home: Stanislav Petrov, que hom va poder evitar el que podria haver estat la III Guerra Mundial en 1983. A un post més recent (6), vam veure com el sentit comú de Zbigniew Brzezinski, conseller de Seguretat Nacional durant la presidència de Jimmy Carter, va passar pel damunt de l'alerta d'atac nuclear massiu de la Unió Soviètica que indicaven els sistemes informàtics americans i va evitar el desencadenament d'una guerra nuclear en 1979 (7). Dos exemples entre desenes d'altres.
SWR - Rekord-Menschenkette der Friedensbewegung, YouTube, 15.11.2020

El 22 d'octubre de 1983, entre 300.000 i 400.000 persones es van manifestar a la RFA per la pau i contra el desplegament a Europa dels míssils nord-americans, amb una cadena humana de més de 100 km des de Stuttgart fins a Neu-Ulm. No va ser l'única manifestació que va viure aquella tardor la RFA. El desplegament de les noves armes nuclears van agrupar en la seva oposició als activistes per la pau, els sindicats, les esglésies, els antimilitaristes, els ecologistes, i ciutadans de totes les edats que es van unir per manifestar-se en contra d'aquella bogeria.

El vídeo de SWR presenta aquella manifestació i alguns dels seus antics protagonistes. Aquell immens moviment popular arreu d'Europa va reeixir a aturar el desplegament dels míssils i va obrir la porta per on havia d'acabar la guerra freda.

Entre els "pacifistes" d'avui trobem aquells que, en cas de conflicte, han decidit que el camí correcte està a adherir a un dels dos bàndols, combatre l'altre i donar suport a un fort rearmament: una estratègia en la qual no es reconeixen els activistes de les lluites dels anys 1980.

Aprofitant aquest regal inesperat de la progressia, els neoliberals han decidit accelerar la liquidació del que encara queda de l'estat social i proclamen guerres que ens presenten com inevitables a Ucraïna i a Taiwan, entre altres. Obviant l'obvi: que una guerra amb Rússia i amb la Xina tindria per conseqüència enviar als escassos sobrevivents d'una guerra nuclear a l'edat de pedra. Per no parlar de les conseqüències que tindria per la resta del món el conegut fenomen de l'hivern nuclear.

Podem fer totes les hipòtesis que volem sobre què hauria passat si Zbigniew Brzezinski no hagués aturat en sec la resposta nuclear americana a l'amenaça soviètica que mai no va existir. Però faríem millor en aturar el que està passant avui a Europa, on la incompetència de la seva classe dirigent ens està portant a una situació de desastre anunciat.

Probablement, una de les millors anàlisis de la situació actual la podem trobar a un article publicat recentment per Rafael Poch (8)
Molta gent es pregunta aquests dies per les raons de la demencial escalada militar a què s'estan lliurant els polítics europeus. Les bravates d'Emmanuel Macron sobre l'enviament de tropes franceses (i bàltiques i poloneses) a Ucraïna. Les pressions sobre el canceller alemany Olaf Scholz per subministrar míssils alemanys capaços de copejar territori rus des d'Ucraïna (...) La histèria dels Borrell i Von der Leyen dient que si no s'atura “Putin” a Ucraïna, Rússia continuarà el seu avenç militar sobre els països bàltics i Polònia, amenaçant la seguretat europea. Tot això, en definitiva, que omple els nostres mitjans de comunicació de titulars i de missatges dels nostres necis experts i comunicadors animant i preparant el públic per a una guerra encara molt més gran a Europa. Com s'ha pogut arribar a aquest carnaval tràgic i extremadament perillós?
Si el menyspreu amb què aquests dirigents segueixen considerant la capacitat militar de l'adversari, sostingut amb l'entusiasme propagandístic dels mitjans de comunicació al seu servei, comença a esquerdar-se després de dos anys de guerra a Ucraïna, pot acabar fent-se miques si la població descobreix algun dia la capacitat militar dels adversaris contra els quals hom vol enviar a combatre als seus fills.


Potser perquè he llegit moltes novel·les negres i he vist molts thrillers al cinema, em segueix sorprenent que hom segueixi parlant de guerres limitades al teatre europeu o al de Taiwan i que, aquells necis experts i comunicadors a qui al·ludia Rafael Poch, segueixin sense preguntar-se a qui beneficiaria el crim. Probablement, no ho fan perquè deuen creure que, en cas de conflicte nuclear, ells se salvarien.

He de reconèixer que no som molts a fer-ho. Però alguns seguim tossudament interrogant-nos a qui beneficiaria el crim. Alguns diaris, com La Vanguardia, ens animen a seguir intentant trobar una resposta gràcies a l'interès de les seves portades (9). Però, sovint, és a la premsa estrangera on trobem algunes pistes que no manquen d'interès.

Per exemple, el mes d'agost de 2023, The Telegraph parlava de l'arribada imminent a una base aèria de la RAF: Lakenheath, a 45 km de Cambridge (United Kingdom) de dos esquadrons de F-35 capaços de transportar armes nuclears (10). Hom podria pensar que era una mena de test per veure si la seva arribada provocava alguna mena de moviment d'oposició. El cas és que, a finals del mes de gener d'enguany, basant-se en uns documents del Pentàgon als que havia tingut accés, The Telegraph informava que els EUA tenien la intenció d'emmagatzemar armes nuclears en aquella base aèria (11). 

Decididament, si encara existeix res que hom pugui considerar com un "moviment pacifista", temo que no té res a veure amb aquells moviments que van reeixir a aturar la guerra freda.

Algú està escrivint el relat d'un crim i encara no tenim proves prou sòlides per saber a qui beneficiarà. Però crec que tots tenim sospites ben fonamentades per a saber quines són les víctimes potencials.



Lectures recomanades
  1. Veure Oppenheimer (2023), publicat en aquest blog el 21.01.2024
  2. Mothers of the Revolution: NZ On Screen || New Zealand Film Commission || IMDb || Rotten Tomatoes ||
  3. Wikipedia: Greenham Common Women's Peace Camp [en] [fr] [es] [ca]
  4. Leslie Felper: Mothers of the Revolution review – emotional return to Greenham Common, The Guardian, 13.10.2021
  5. Veure So, our present is to come back to the 80s ? publicat en aquest blog el 09.05.2022
  6. Veure The 1979 NORAD Alert, publicat en aquest blog el21.02.2024
  7. William Odom to Zbigniew Brzezinski, “NORAD False Alarm,” with memorandum from Secretary of Defense Brown to President Carter attached, 21 November 1979, Top Secret, National Security Archive.
  8. Rafael Poch: La ruptura del canon y sus consecuencias, Contexto y Acción (CTXT), 29.03.2024
  9. Joaquín Vera, Juan Carlos Merino: Margarita Robles: "La amenaza de guerra es absoluta y la sociedad no es del todo consciente", La Vanguardia, 17.03.2024
  10. Danielle Sheridan: US fighter jets capable of nuclear bombing to be based in UK, The Telegraph, 30.08.2023
  11. Tony Diver: US to station nuclear weapons in UK to counter threat from Russia, The Telegraph, 26.01.2024 || US planning to station nuclear weapons in UK amid threat from Russia - report, The Guardian, 27.01.2024 || EEUU prevé volver a instalar armas nucleares en el Reino Unido tras 15 años, Public, 27.01.2024

Thursday, March 7, 2024

geografia: àfrica



Crec que seria una molt bona idea guardar en memòria aquest mapa, especialment la comparació de la superfície real del continent africà -sense les distorsions de la projecció de Mercator- i la dels dos països més poblats del planeta: l'Índia i la Xina. També amb la superfície dels Estats Units, i no oblidar que la superfície d'Europa és, comparada amb la d'Àfrica, insignificant.


Si parlem de la seva població, dir que tots hem sentit parlar de l'explosió demogràfica del continent africà. Però poc o res  sobre el fet que en 1950, la població d'aquest continent era de 177 milions d'habitants. En comparació, la població dels Estats Units era de 153 milions, la de l'Índia de 360 milions i la del Japó de 83 milions.

Potser no seria judiciós negar el creixement demogràfic que el continent africà està experimentant des dels anys 1950. Tanmateix, fa temps que vam veure en aquest blog unes estadístiques del World Bank que ens diuen coses de les quals, pel que sigui, no s'ha parlat gaire o res (1).

Tampoc es parla gaire de què, gràcies a la misèria creada pels conflictes i les guerres que occident segueix mantenint en aquell continent per a seguir espoliant els seus enormes recursos a bon preu, les costes europees segueixen rebent un flux creixent de migrants. I encara menys del fet que el continent africà s'està urbanitzant i industrialitzant a tota velocitat. I ja fa temps que comencem a veure als nostres supermercats els resultats de les modernes tècniques agrícoles desenvolupades al continent per les grans multinacionals del sector agroalimentari.

Hom podria pensar que la pobresa i els moviments migratoris que podem observar avui a l'Àfrica tampoc no ens hauria de fer oblidar la pobresa i els moviments migratoris que es van viure al Regne Unit durant la seva revolució industrial. O la pobresa i emigració que es va viure a l'Espanya dels anys 1950. Potser no seria doncs judiciós oblidar què és el que va acabar passant uns decennis més tard en ambdós casos. Potser.

El cas és què tenim per costum agafar una fotografia del present per fer-nos una imatge de com era el món en el passat, i de projectar-la en el futur. Però el problema és que aquesta fotografia no és res d'altre que el fotograma d'un film que ningú ha vist començar i ningú estarà aquí per veure com acaba.

No sé si encara quedarà algú per veure-ho, però hi ha episodis del film que prometen ser força interessants.



  1. Veure What about the population boom? publicat en aquest blog el 14.08.2018

Saturday, March 2, 2024

recordant a rosetta

European Space Agency (ESA) - Latest from Rosetta, YouTube, 06.10.2019


Avui fa ja vint anys que un coet Ariane-5 G+ va enviar a l'espai la sonda Rosetta (1) des del port espacial de l'Agència espacial europea (ESA) a Kourou, a la Guaiana Francesa. L'objectiu de la sonda era realitzar un estudi detallat del cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko del qual, si hem de ser honests, molt pocs n'havien sentit parlar.

Rosetta va entrar en hibernació el juny de 2011 i, 10 anys després del seu llançament, es va despertar el gener de 2014, just abans de trobar-se amb el cometa l'agost de 2014. El mòdul Philae, de 100 kg de pes, va aterrar a la superfície del cometa el novembre de 2014.

Pots trobar molta més informació d'aquella missió a les pàgines de l'ESA (1) i a Wikipedia (2) però, per fes ras i curt, m'agradaria recordar que:
Rosetta va ser la primera missió espacial que va orbitar el nucli d'un cometa mentre es dirigia cap al sistema solar interior, observant com un cometa congelat es transforma per la calor del Sol, i posant una sonda a la superfície d'un cometa.

També va ser la primera missió espacial que va viatjar més enllà del cinturó d'asteroides principal alimentant els seus sistemes únicament amb cèl·lules solars en lloc dels tradicionals generadors tèrmics de radioisòtops. La nova tecnologia de cèl·lules solars utilitzada als dos panells solars gegants de l'orbitador li va permetre operar a més de 800 milions de km del Sol, on els nivells de llum solar són només el 4% dels de la Terra.

Però Rosetta no va ser la primera missió que l'ESA va enviar a un cometa. Gran part de tot el que era necessari saber per assegurar l'èxit de Rosetta es va aprendre durant la missió Giotto
(3) de l'ESA.
Les pàgines Web de l'ESA (1) i de la NASA (4) estan plenes d'imatges espectaculars del cometa. Una de les més impressionants és la imatge amb què tanco el post d'avui.



Lectures recomanades

  1. European Space Agency: Rosetta overview
  2. Wikipedia: Rosetta (spacecraft) [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Giotto (spacecraft) [en] [fr] [es] [ca]
  4. Jet Propulsion Laboratory: Rosetta PhotoJournal

Thursday, January 11, 2024

assistència sanitària a la ue

source: ec.europa.eu


El mes d'abril del 2023, l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) publicava el Padró d'habitants residents a l'estranger (1), una eina que proporciona informació estadística sobre els catalans que resideixen habitualment a l'estranger i pels que el seu últim municipi d'inscripció es troba a Catalunya.

Un article publicat per La Vanguardia el 27.04.2023 resumia així el contingut d'aquest Padró (2):
Un total de 367.367 catalans residien oficialment a l'estranger l'1 de gener del 2023, un 2,9 % més que el 2022.

Més de la meitat dels catalans residents a l'estranger tenen la darrera inscripció padronal al Barcelonès (50,6 %). Els segueixen, a molta distància, aquells que el tenen al Vallès Occidental (7 %) i al Baix Llobregat (5,4 %).

Per continent de residència, els catalans inscrits a les oficines consulars es localitzen fonamentalment a Europa (52,2 %) i a Amèrica (42,7 %). França és el primer país que la majoria dels catalans han escollit per residir a l'estranger.


El Departament d'Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya envia cada mes per email el Butlletí de la Catalunya Exterior als catalans que estem inscrits al Registre de catalans i catalanes residents a l'exterior, que no són tots els que viuen a l'estranger.

Entre altres temes, el butlletí del desembre del 2023 parlava de l'Atenció sanitària durant les estades temporals a Catalunya.

Per aquells catalans que, tot i viure a l'estranger, tenen una Targeta sanitària individual (TSI), hom els recordava que, quan facin una estada a Catalunya, han d'activar-la trucant al 061.

Aquells que viuen o treballen a Andorra o a Xile (països amb conveni bilateral), han de sol·licitar l'assistència sanitària abans del desplaçament a Catalunya, mitjançant un formulari que es menciona al butlletí.

Carte Européenne d'Assurance Maladie France

A tots aquells que no tenim la TSI i vivim a un dels països membres de la Unió Europea o de l’Espai Econòmic Europeu, a Suïssa o al Regne Unit, ens recorda que podem utilitzar la Targeta Sanitària Europea per ser atesos als centres d’atenció sanitària de Catalunya (3).
La Targeta Sanitària Europea és una targeta gratuïta que dona accés a assistència sanitària pública a qualsevol dels 27 països de la UE, Islàndia, Liechtenstein, Noruega, Suïssa o el Regne Unit, en les mateixes condicions i al mateix cost (gratuïta en alguns països) que les persones assegurades al país del qual es tracti, sempre que aquesta assistència resulti necessària des del punt de vista mèdic.
A les pàgines de la Comissió Europea també podem trobar quins són els drets socials (incloent-hi altres que els sanitaris) que retenim del país d'on venim quan emigrem a un altre país dels mencionats anteriorment i quins són els que perdem. Pots trobar informació detallada per a cadascun dels països (4).
No he llegit les pàgines de cada país. Però, en el cas de Suïssa, la informació s'ajusta força bé al que ja sabia. Tanmateix, no oblidem que el diable s'amaga en els detalls.
Per aquells que viviu a Suïssa, abans de començar a mirar com obtenir la Targeta Sanitària Europea, us recomano de mirar abans la targeta de la vostra companyia d'assegurança mèdica. En el cas de la meva (CSS), les dades de la meva Carte suisse d'assurance-maladie LaMal estan a la part del davant de la targeta i les de la Carte européenne d'assurance maladie estan a la part posterior de la targeta. A més de CSS, he vist que aquest és també el cas d'Helsana (imatge amunt), Visana, Sanitas o Concordia, en les versions plàstic o telèfon mòbil de les seves targetes.

Si no és el vostre cas i heu de demanar la Targeta Sanitària Europea, demaneu a la vostra companyia d'assegurança mèdica si pot integrar-la a la targeta suïssa com en el cas de CSS: és molt més pràctic que passejar-se pel continent amb dues targetes fer-ho amb una sola.


Addenda:

L'amic Pepo m'ha passat aquest enllaç perquè aquells que viviu a Espanya sabeu què heu de fer per a obtenir la Tarjeta Sanitaria Europea (TSE). Em sembla que és un xic més complicat que a Suïssa, però està ben explicat.


  1. Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat): Padró d'habitants residents a l'estranger
  2. Agencia EFE: Un total de 367.367 catalanes viven en el extranjero, un 2,9% más que en 2022, La Vanguardia, 27.04.2023
  3. Comissión Europea: Tarjeta sanitaria europea.
  4. Comissión Europea: Sus derechos país por país.

Sunday, December 3, 2023

la febre de l'hidrogen verd

DW Español - España y la carrera por el hidrógeno verde, YouTube, 21.08.2023


La curiositat de saber què hi havia darrere de tot el discurs mediàtic que, dia si dia també, no deixava de presentar l'hidrogen verd com l'energia del futur, va fer que dediqués uns dies del novembre del 2023 a llegir alguns articles sobre la febre de l'hidrogen verd (en. hydrogen rush).

A mesura que anava llegint coses m'adonava que tant els missatges que transmeten els mitjans de comunicació, com la manera en què molta gent els interpreta, porten a una certa confusió. És per això que el resultat és un post un xic llarg, com si diguéssim. Espero ajudar si et dic que l'he dividit en títols i subtítols, a fi de facilitar un xic la seva lectura i poder reprendre-la fàcilment cada cop que hagis d'aturar-la.

En tot cas, el post que publico avui no té altre objectiu que el de ficar un xic en ordre en les lectures que he fet, resumir-les i lligant-les a la font on les vaig trobar. També compartir-les amb tu perquè, potser trobaràs quelcom que no sabies o, potser em faràs saber alguna cosa que jo desconec o, millor encara, em proposaràs corregir alguna cosa amb la qual no estàs d'acord.

Desitjo que t'ho passis tan bé llegint aquest post com jo m'ho he passat amb la seva redacció.

1.0 - Introducció

El 23.11.2023 vaig publicar un post (1) on et parlava d'una entrevista concedida en juliol del 2022 a El Periódico de España per Anna Lührmann (2), ecologista i ministra d'estat per a Europa al Ministeri federal d'Afers Exteriors, dirigit per Annalena Baerbock. Una entrevista que ens mostrava l'objectiu del govern alemany per augmentar el percentatge de renovables des del 80% el 2030, fins al 100% el 2035. Ja amb uns altres terminis, dins d'aquest objectiu també està el de reemplaçar el gas natural utilitzat pels processos industrials, com ara la indústria de l'acer i la indústria química, per l'hidrogen verd que es produiria a Espanya i es transportaria fins a Alemanya.

En aquell post vaig expressar alguns dels meus dubtes amb relació als problemes tècnics que encara existeixen en el camp del transport de l'hidrogen per hidroducte. (l'opció evocada a l'entrevista). També les meves reserves pel que fa a l'impacte ambiental de la producció de l'hidrogen verd.

El que vaig escriure en aquell post no feia sinó reafirmar-me en una idea que pots trobar a un post precedent que vaig publicar a principis de novembre (3). Una idea que, com veuràs més endavant, està en fase amb Michael Liebreich i The Clean Hydrogen Ladder.
El meu problema és que no arribo a comprendre la lògica que s'amaga darrere d'aquest business. És a dir, es tracta de prendre una enorme quantitat d'energia produïda per instal·lacions d'energia renovable (o centrals nuclears) i d'utilitzar enormes quantitats d'aigua per a produir hidrogen verd; liquar-lo o transportar-lo a alta pressió a través del continent per transport marítim o gràcies a una nova xarxa d'hidroductes; emmagatzemar-lo, despressuritzar-lo i distribuir-lo, per acabar carregant-lo als dipòsits de vehicles dotats d'una pila de combustible, que el transformarà en l'electricitat que farà moure el seu motor.
2.0 - La producció de l'hidrogen verd

El vídeo de Deutsche Welle (4) amb què he obert el post d'avui, ens presenta una empresa: Fertiberia, el més important fabricant de fertilitzants d'Espanya que, essent una gran consumidora de gas natural en els seus processos de producció, està experimentant junt amb Iberdrola l'ús de l'hidrogen verd com a solució de reemplaçament d'aquell gas per a la producció d'amoníac verd.

Si la producció de l'hidrogen verd necessita enormes quantitats d'energia d'origen renovable, el vídeo de DW també ens parla dels projectes construcció de noves plantes d'energia renovable a Espanya:
Durant els pròxims dos anys, hom preveu augmentar la capacitat actual en 35 GW. DW els presenta com l'equivalent a 25 centrals nuclears.
Preparant el terreny a un vídeo de TVE que veurem més endavant, un operari ens explica que Espanya podria generar tot l'hidrogen que necessitaria a Europa a l'horitzó 2030: el mateix horitzó del govern alemany del qual ens parlava Anna Lührmann (2).

Recordant que, a més de les enormes quantitats d'electricitat, la producció d'hidrogen verd també necessita enormes quantitats d'aigua, el vídeo s'avança a futurs conflictes amb els moviments ecologistes amb les declaracions d'un enginyer que minimitza la importància de les necessitats d'aigua per a la producció de l'hidrogen verd.

2.1 - La producció d'hidrogen verd: els electrolitzadors
Iberdrola: ¿Qué es un electrolizador y por qué es clave para el suministro de hidrógeno verde?

Els electrolitzadors són la pedra angular de la producció de l'hidrogen verd, car són aquests enginys els que transformen l'aigua en hidrogen verd consumint l'electricitat d'origen renovable.
Si no has sentit parlar mai d'aquests enginys, un article publicat a les pàgines d'Iberdrola (5) explica de manera senzilla i pedagògica què és un electrolitzador i alguns dels tipus més coneguts d'aquest tipus d'aparells, depenent de la seva mida i de la seva funció: un dels més eficients actualment seria l'electrolitzador d'òxid sòlid (SOEC).
Si encara et queden dubtes sobre com funcionen els electrolitzadors, aquest vídeo publicat a Twitter t'explica com pots fabricar-te'n un a casa teva, utilitzant aquelles piles velles que tenies destinades pel reciclatge.

Ara que sabem un parell de coses sobre els electrolitzadors, et proposo que llegim un article publicat a les pàgines de CEPSA en juny del 2023. Aquest article ens parla de la febre de l'hidrogen verd a Espanya i la construcció d'electrolitzadors arreu d'aquest país (6):
La UE té com a objectiu instal·lar fins al 2030 uns 40 GW d'electrolitzadors a Europa. Espanya té previst instal·lar-ne el 10%. Recentment, el Ministeri de Transició Ecològica ha concedit 100 milions d'euros en ajudes per a projectes innovadors de grans electrolitzadors. Aquest programa està inclòs al PERTE ERHA (7) i cerca impulsar tant el seu desenvolupament com iniciatives d'integració real d'electrolitzadors de gran capacitat en entorns industrials.

El programa ha adjudicat ajudes a set projectes de cinc comunitats autònomes: Andaluc
ía (tres), Comunitat Valenciana, Asturias, Galicia i Castilla la Mancha. Un total de 60 milions d'euros està lligat a iniciatives en zones de transició, com els entorns de les antigues centrals tèrmiques de Carboneras (Almería, Meirama (A Coruña), o del complex termoelèctric d'Aboño (Asturias), entre d'altres.
Més enllà de la febre de la producció d'hidrogen verd i de la seva transformació per exportar-lo a Alemanya, em sembla raonable la política del govern espanyol per a impulsar iniciatives d'integració dels electrolitzadors de gran capacitat en els entorns de les plantes industrials. Més encara, si aquesta iniciativa va dirigida a indústries que destinin l'hidrogen verd a la producció de calor a altes temperatures, recuperant una part de la calor generada pels electrolitzadors. Em sembla raonable des del des del punt de vista de la pura lògica, però també des del punt de vista de l'eficiència, com sembla haver-ho demostrat el resultat de la recerca d'un grup investigadors australians del CSIRO (8) (9).

2.2 - La producció d'hidrogen verd: riscos ambientals i socials

A un article remarcablement pedagògic publicat al blog del Banco Interamericano de Desarrollo (BID) (10), un grup d'experts en medi ambient adverteix d'alguns dels riscos que s'han de gestionar de manera adequada per anticipar l'impacte ecològic i els conflictes socials potencials que podrien impactar negativament la producció de l'hidrogen verd. La disponibilitat de l'aigua i els problemes de contaminació es troben entre els més importants:
La producció d'hidrogen verd requereix una enorme quantitat d'aigua. I enllà on l'aigua ja escasseja, la idea d'obtenir l'aigua desionitzada produïda per plantes dessalinitzadores exigeix gestionar la gran quantitat de salmorra que aquesta crearia, evitant que contamini els aqüífers o els sòls, però també la flora i la fauna aquàtiques.


Malgrat el xovinisme amb què els mitjans de comunicació espanyols segueixen presentant la producció d'hidrogen verd com si aquest només es pogués produir a Espanya, hi ha altres països de la Mediterrània on es pot produir. Arribats aquí, crec que val la pena llegir un editorial que The Guardian va publicar el passat mes d'agost del 2023 on es defensa aquest principi: les polítiques per fer baixar emissions de carboni a Europa no es poden fer destruint el medi ambient a l'estranger. L'article comença així (11):
Tunísia és un dels països més secs d'Àfrica, i acaba de patir tres anys de sequera. No obstant això, la UE veu amb molt interès aquest país per a la producció d'hidrogen verd que seria destinat a l'exportació a Europa.
Aquest editorial ens recorda que molts països gaudint de condicions òptimes d'insolació, especialment al Magrib (per motius que desconec, l'article no parla pas d'Espanya!), estan hipotecant el seu futur imaginant-se com a centres d'exportació d'hidrogen verd.
Germany, Italy plan hydrogen pipeline to North Africa, PV Magazine, 24.11.2023

En tot cas, sembla que tant l'hidroducte espanyol com la Green Hidrogen Valley d'Andalusia que CEPSA presentava a un article esponsoritzat al Financial Times, ja tenen almenys un nou competidor. El passat 24.11.2023, PV Magazine (12) ens presentava els plans dels governs d'Alemanya i Itàlia per la construcció d'un hidroducte a través dels Alps per transportar gasos, principalment hidrogen, des del nord de l'Àfrica fins al nord d'Europa:
"És especialment important expandir el corredor sud pel gas i l'hidrogen", va dir el canceller alemany Olaf Scholz, durant una conferència de premsa aquesta setmana amb la primera ministra italiana Giorgia Meloni. "Amb un nou gasoducte a través dels Alps, volem augmentar la seguretat del subministrament dels nostres països". El corredor ampliarà la infraestructura de gasoductes transfronterers i permetrà que Europa importi 10 milions de tones d'hidrogen el 2030.
Gairebé amb tota seguretat, Olaf Scholz deu tenir informació privilegiada que altres desconeixem sobre les reserves d'aigua al Magreb. Probablement, és una informació que deu haver-li arribat des del Marroc, un país que comparteix amb Espanya la idea de veure's a si mateix com un dels futurs líders mundials de la producció d'hidrogen verd. Imagino que Olaf Scholz també deu tenir informació privilegiada sobre la solució al problema del transport de l'hidrogen per un hidroducte que veurem més endavant. L'objectiu del 2030 també és important, car ens indica que Alemanya no estarà en condicions de destinar bona part de la seva electricitat d'origen renovable a la producció in situ d'hidrogen verd per cobrir les necessitats de la indústria alemanya: car si ho fes, Alemanya no es podria presentar a la premsa com un país totalment descarbonitzat. Finalment, estic segur que aquest acord no té absolutament res a veure amb les necessitats de gas natural que seguirà tenint la indústria alemanya ni amb les dificultats per aprovisionar-se, després del que ha passat amb els gasoductes del Bàltic i els que travessen Ucraïna i Polònia. En fi, millor no segueixo amb els sarcasmes, perquè la llista em portaria molt lluny.
Recordant haver llegit que la producció d'1 kg d'hidrogen mitjançant l'electròlisi necessita almenys 9 l d'aigua, seria interessant conèixer d'on treu el Marroc l'entusiasme per veure's com un dels líders mundials en la producció d'hidrogen verd. La veritat però és que em passa el mateix quan veig l'enorme entusiasme dels mitjans de comunicació espanyols.
Tanmateix, sobre el tema de la disponibilitat d'enormes quantitats d'aigua a zones que no en tenen, he llegit un article on s'afirma que els requisits d'aigua necessaris per a la producció d'hidrogen verd són inferiors a la quantitat d'aigua actualment necessària per a l'extracció i el processament del petroli. Però es tracta d'una informació que només he llegit a una font i que m'agradaria confirmar amb dades precises.
Per acabar amb els riscos lligats a l'aigua, crec que és important recordar que l'aigua que entra als electrolitzadors ha de ser tractada químicament amb la finalitat d'evitar que deteriori els seus components: principalment els elèctrodes. Com hem vist al vídeo que ens mostrava la producció domèstica d'hidrogen verd a casa, per potenciar el procés de l'electròlisi s'han d'afegir additius químics a l'aigua. Com l'acumulació d'aquests productes demana una neteja periòdica dels electrolitzadors, l'aigua alliberada necessita també un tractament que impedeixi que aquests acabin contaminant les xarxes fluvials o els aqüífers. La disponibilitat de l'aigua és doncs tant o més important que el seu tractament. I quan em refereixo a la disponibilitat de l'aigua penso també en la de garantir un cabal ecològic enllà d'on aquesta s'hagi obtingut.

Tornant a l'article publicat per BID (10), podem veure altres riscos sobre els quals els experts adverteixen de la necessitat d'una gestió adequada:
Més endavant veurem que l'hidrogen verd s'ha de transformar en amoníac o metanol pel seu transport. Aquest procés de transformació genera residus i sovint implica l'ús de catalitzadors i altres productes químics que poden ser tòxics o nocius per al medi ambient. Sense una gestió adequada, poden contaminar potencialment les fonts d'aigua.

La gestió de la seguretat dels treballadors també és essencial. Podem trobar alguns exemples no exhaustius en: l'exposició als camps electromagnètics
intensos que existeixen a l'edifici de l'electrolitzador, l'exposició a toxines com ara el metanol i l'amoníac a les unitats de conversió i emmagatzematge o la protecció a les superfícies fredes de les unitats d'emmagatzematge criogènic.

Donat el conjunt dels riscos que hem vist prèviament i el fet que l'emmagatzematge de l'hidrogen verd en contenidors poden ser una amenaça per a les comunitats properes en cas de fugides o explosions, sembla raonable crear una zona de seguretat deshabitada al voltant de les instal·lacions.
3.0 - El transport de l'hidrogen verd

RTVE Noticias - Hidrógeno verde: Las energéticas españolas abastecerán Europa desde Andalucía y País Vasco, YouTube, 23.06.2023

Com pots veure al vídeo de TVE, tinc com el sentiment que qualsevol que sigui el risc potencial lligat a la producció de l'hidrogen verd, la primera prioritat és produir-lo a Espanya, car aquest país sembla disposar de suficients excedents d'aigua i d'energia renovable, per exportar-lo a Alemanya amb l'objectiu que la indústria d'aquest país el pugui cremar.

Ara bé, com es transporta l'hidrogen verd? Els experts que publicaven un article al BID (10) que he mencionat abans, ens expliquen un parell de coses:
Actualment, l'hidrogen verd no es pot liquar de manera rendible. Per això, l'hidrogen verd s'ha de combinar amb nitrogen per produir amoníac verd o amb CO₂ per generar metanol verd. Aquests dos gasos es denominen vectors energètics i es poden utilitzar com a electrocombustibles pel transport, l'emmagatzematge i/o per tornar a alliberar l'hidrogen verd.
3.1 - El transport de l'hidrogen verd: l'amoniac verd

Si l'article dels experts del BID ens diu que actualment l'hidrogen verd no es pot liquar de manera rendible, un article publicat al blog de Naturgy (13) ens explica els motius pels quals és més econòmic pel seu transport transformar-lo abans en amoníac:
El principal motiu és que, mentre l'hidrogen (en la seva forma gasosa) s'ha d'emmagatzemar a -253ºC a pressions d'uns 700 bars, l'amoníac líquid només requereix una temperatura de -33ºC a una pressió estàndard, o de 20ºC a 9 bars.

Abans d'anar més lluny, crec que val la pena recordar que la temperatura teòrica més baixa possible, el zero absolut, són els 0° de Kelvin, o −273,15 °C
(14).

Naturgy també ens diu que un altre factor molt important sobre el cost és que, actualment, ja existeix tota una infraestructura per transportar l'amoníac des dels llocs de producció fins als llocs de consum, igual que per al gas natural liquat.
Tanmateix, potser val la pena recordar un article d'Hydrogen Insight (15) publicat l'agost del 2023 que ens recordava unes estimacions de l'Agència Internacional de l'Energia:
L'Agència Internacional de l'Energia calcula que pel 2030 es necessitaran al voltant de 175 vaixells cisterna d'amoníac, amb una capacitat de més de 80.000 m³ per transportar l'amoníac verd des dels centres de producció fins als centres de demanda. En comparació, actualment només operen 40 vaixells cisterna d'aquest tipus capaços de transportar aquest gas.
Ara bé, al mateix article d'Hydrogen Insight podem trobar l'extracte d'un report publicat per Hydrogen Europe: Clean Ammonia in the Future Energy System on es minimitza aquest problema, suggerint la reconversió dels vaixells que ara s'utilitzen per transportar altres tipus de gas:
Actualment, hi ha uns 200 vaixells cisterna de GLP en funcionament, amb una capacitat de transport de fins a 40.000 tones, que podrien transportar amoníac a plena refrigeració. I uns 1.200 vaixells cisterna de GLP més i més de 600 vaixells cisterna de GNL que també es podrien equipar per transportar l'amoníac verd.
Julian Atchison: Cepsa: renewable ammonia in Spain, Ammonia Energy Association, 27.02.2023

Si com pots veure en l'article d'Hydrogen Insight, la solució del transport de l'hidrogen verd transformat en amoníac verd no sembla encara resolt pels volums que demanarà la indústria en el futur -ja veuràs més endavant que el seu transport per hidroductes tampoc ho està- et proposo que donem un cop d'ull a la utilització de l'amoníac verd com a combustible pels vaixells.
A un post publicat en aquest blog en maig del 2022 (16) et vaig presentar una conferència TED que ens parlava de l'amoníac verd com el combustible que podrien utilitzar els vaixells en el futur: et proposo que no deixis de veure el vídeo.
Si fas una recerca a Google sobre el tema dels vaixells moguts amb amoníac verd trobaràs un munt d'articles. Jo et proposo de llegir-te un article publicat per Offshore Energy en novembre de 2023 (17) que ens anuncia el projecte de construcció del primer prototip de vaixell que mourà els seus motors amb amoníac: tot i que encara no tinc massa clar si aquest serà verd. Aquest vaixell, serà batejat amb el nom de Yara Eyde i té com a objectiu convertir-se en 2026 en el primer vaixell portacontenidors que funcionaria amb una pila de combustible alimentada amb amoníac.

3.2 - El transport de l'hidrogen verd: el metanol verd
Power to Gas, CREA - Fundación Internacional Siemens Stiftung

Tornant a l'article del BID (10), és probable que la combinació de l'hidrogen verd amb el CO₂ t'hagi recordat una vella idea sobre la qual vaig publicar fa temps alguns posts en aquest blog: Power-to-gas:
La xarxa de gas natural existent es pot utilitzar per a la distribució i emmagatzematge del gas produït mitjançant la conversió de l'excés d'electricitat eòlica i solar en hidrogen o fins i tot metà.
Just per refrescar la memòria, pots trobar una descripció resumida al portal de Siemens (18).
El metà (CH4 = “gas natural”) es pot produir a partir de H₂ i CO₂ mitjançant reaccions catalítiques multietapa, i s'introdueix a la xarxa de gas (...) La xarxa actual de gas natural ja disposa d'una infraestructura de distribució i emmagatzematge molt eficient i completa (fins a 4 mesos de capacitat d'emmagatzematge).

Les centrals elèctriques de turbines de gas existents també podrien funcionar ara de manera purament renovable. La producció d'hidrogen o de metà i la generació d'energia elèctrica mitjançant turbines de gas es poden fer a qualsevol lloc de la xarxa de distribució d'energia elèctrica. Això vol dir que fins i tot la xarxa de distribució d'energia elèctrica podria funcionar amb poques modificacions.
L'optimisme expressat al portal de Siemens pel que fa al transport de l'hidrogen verd, tot com el dels partidaris d'un hidroducte que connectaria Espanya amb Alemanya, no sembla estar en fase amb el contingut d'un article de lectura recomanada de Cara Bottorff (19):
L'hidrogen pur no es pot transportar de manera segura a través de les canonades de gas metàl·liques existents perquè degrada i fragilitza l'acer, fent-lo més propens a les fuites. Per permetre el transport per gasoductes, l'hidrogen s'ha de barrejar habitualment amb un altre gas. Però segons un estudi del 2022 de la Comissió d'Utilitats Públiques de Califòrnia, només les barreges de no més del 5% d'hidrogen són segures, el que significa que per les canonades seguirà circulant una gran quantitat de gas metà.
Però no seria honest oblidar aquells que defenen la idea de transportar l'hidrogen verd construint nous hidroductes amb canonades fetes amb plàstic (20), com ja s'ha fet anteriorment en altres llocs amb resultats que, ara mateix, desconec.
Tanmateix, hom pot pensar que la idea de produir milers de quilòmetres de canonades en plàstic per transportar l'hidrogen verd que ha de reemplaçar el consum de combustibles fòssils pot semblar extravagant.
La idea de crema l'hidrogen verd a les centrals elèctriques de turbines de gas tampoc sembla estar en fase amb algunes de les afirmacions que podem trobar a l'article de Cara Bottorff (19):
Encara no hi ha cap central elèctrica comercialment disponible que pugui cremar hidrogen al 100%. Actualment, la tecnologia de les turbines només pot gestionar entre un 5 i un 20% d'hidrogen barrejat amb gas. Les més modernes tecnologies, encara no comercialitzades, poden arribar fins al 30%. Donada la baixa densitat energètica de l'hidrogen, amb aquests baixos percentatges les emissions de carboni només es podran reduir mínimament.
4.0 - On utilitzar doncs de manera optima l'hidrogen verd?

Recordant el post (1) on et parlava d'una entrevista concedida per Anna Lührmann (2) i els objectius del govern alemany per reemplaçar el gas natural utilitzat per alguns processos industrials, com ara la indústria de l'acer i la indústria química, per hidrogen verd, he recordat un post que Pedro Fresco va publicar a Twitter l'11 de novembre del 2023.

Al seu post, Pedro Fresco demanava quina era la opinió que tenien els seus seguidors sobre un arbre de decisió que permetria identificar on era millor utilitzar l'hidrogen verd.
Deixant de banda altres debats que es van obrir al fil de comentaris, vaig trobar molt interessant el que es va obrir entre Pedro Fresco i Joan Vila. En particular, la conversa on es va discutir sobre quina era la font d'energia més interessant en funció de la temperatura necessària per a diferents processos industrials: si el vapor obtingut amb biomassa, si el biometà o la barreja de biometà amb hidrogen... La conversa va esdevenir encara més interessant quan Pedro Fresco explicava que la indústria de la ceràmica de Castelló té processos que necessiten temperatures que es troben al voltant de 1.000°C.

Tanmateix, tant en aquesta discussió, com en tots els articles que havia llegit, no havia trobat cap referència a una idea que feia temps m'havia semblat genial per guiar els governs i les direccions de les companyies on no hi ha grans experts en energia a prendre les bones decisions: però també per guiar a persones que, com és el meu cas, tenim uns coneixements limitats sobre la transició energètica. M'estic referint a The Clean Hydrogen Ladder, l'Escala de l'hidrogen de Liebreich, amb què va contribuir a la discussió Xabi Marrero, assessor en Transició energètica, crisi climàtica i ambiental al Parlament Basc amb Elkarrekin Podemos-IU.
Michael Liebreich, fundador de Bloomberg New Energy Finance, va desenvolupar una eina anomenada l'Escala de l'hidrogen (The Clean Hydrogen Ladder) per ajudar-nos a visualitzar de manera efectiva com s'integra l'hidrogen en el nostre futur energètic.

L'Escala de l'hidrogen de Liebreich (al post de Twitter que obre aquesta r
úbrica) presenta diversos nivells (esglaons), cadascun representant diferents usos i aplicacions de l'hidrogen verd. Aquests nivells varien pel que fa a la seva competitivitat i la seva viabilitat, i ofereixen una forma clara de comprendre en quines àrees l'hidrogen verd podria tenir un paper rellevant. A mesura que explorem aquesta escala, podem destriar millor on l'hidrogen verd és una solució prometedora i on pot no ser-ho. En octubre del 2023, Liebreich va presentar la versió 5.0 on entren, surten o es reubiquen els usos de l'hidrogen verd.

A la part inferior de l'escala (esglaó G) podem trobar les aplicacions on l'hidrogen verd és totalment no competitiu. En aquest grup, Liebreich inclou automòbils, taxis, transport públic, entrega de combustibles entre països, calefacció per sota de 200 °C, calefacció domèstica i crema d'hidrogen per generar electricitat. A mesura que la tecnologia avança i es desenvolupen alternatives més eficients i assequibles, és probable que aquests usos es tornin encara menys atractius. En particular, els automòbils elèctrics amb bateries i altres tecnologies d'emmagatzematge d'energia ja superen a l'hidrogen en aplicacions de transport.

Tanmateix, l'Escala de l'hidrogen també destaca aquelles àrees en què l'hidrogen té un gran potencial. Per exemple, a la part superior de l'escala trobem aquelles aplicacions on l'electrificació directa no és eficaç, com ara la producció d'acer i la indústria pesant d'alta temperatura. En aquests casos, l'hidrogen pot tenir un paper important en la descarbonització d'aquests sectors, tot i que el desafiament és garantir que es produeixi de manera sostenible i eficient
(21).
5.0 - Mentrestant, què passa a Catalunya?

En primer lloc, deixa'm recordar-te que fa més de 30 anys que no visc a Catalunya i estic molt lluny de tenir una idea clara del que s'està fent al país on vaig néixer.

Des del centre d'Europa, només puc dir que tinc com el sentiment que el boom dels parcs dedicats a la producció d'energia eòlica i fotovoltaica a Espanya, del que em parlen els meus companys de la feina i en els que l'empresa on treballo està invertint, no ha arribat encara a Catalunya. I com hem vist anteriorment, no he vist un sol projecte del programa PERTE ERHA (7) a Catalunya.

He llegit que, entre les opcions retingudes per la descarbonització a Catalunya, sembla haver-hi un cert consens en l'àmbit polític (22):
La bioenergia tindrà un pes cabdal en el mix renovable, i pot cobrir la demanda d'una bona part de la indústria, en vapor o calor, aigua calenta i calefacció residencial, així com part del transport pesat, tant terrestre com marítim. Això suposa un impuls important a la descarbonització de l’economia i a l’ajuda a la competitivitat de la indústria catalana que, a més a més, podrà accedir al mercat de drets de CO₂.

A banda dels avantatges ja comentats, el biometà és la forma més barata de gas disponible, fàcilment gestionable, ja que es pot emmagatzemar i es pot injectar en una xarxa gasista que a Catalunya té una bona cobertura territorial. L'estat Espanyol té un sistema de garanties d'origen que li ha de donar més valor.
A un article de lectura molt recomanada, també aquest és el camí que Joan Vila veu més factible en el terreny industrial (23):
En processos on es fan servir temperatures de 1.200ºC i més, com ho fem per esdevenir renovables? El calor amb l’electricitat a gran escala no passa de 400ºC i el gas obtingut amb piròlisi o la incineració de biomassa obtenint vapor, difícilment hi arriben. Només el biometà i l’hidrogen ho poden resoldre. L’hidrogen depèn del preu de l’electricitat, i en els propers anys no s’espera que aquesta baixi de valors de 190 €/MWh. En canvi el biometà té costos de 80 €/MWh que pot ser la baula necessària per començar a fer la transició des d’aquest moment.
També aquest és el camí que estan seguint alguns projectes molt interessants que em sembla que encara pendents de realització. Per exemple, el de la demarcació de Lleida, que suma ja 22 projectes per produir biogàs a partir del metà que emana dels residus orgànics per injectar-lo a la xarxa de distribució per a usos domèstics i industrials (24). Uns projectes que, quan entressin en funcionament, sumarien una producció anual superior al consum actual de gas natural de tots els habitatges de la província. També és el cas del projecte de la Generalitat de Catalunya per la construcció de 12 noves plantes de biogàs per any, d’aquí al 2030, que multiplicarien per 3,5 la producció actual de biogàs de Catalunya (25).

Malauradament, hi ha qui diu que el problema de Catalunya és que sembla atrapada en el model energètic gasístic dels anys setanta, amb una política que la situa a la cua per assolir els objectius europeus per arribar el 2030 al 42,5% d’origen renovable -amb una recomanació d'arribar al 45%-. Just a títol comparatiu, el govern català preveu que solament el 23% del consum final d’energia sigui d’origen renovable el 2030, la meitat dels objectius europeus (26).

6.0 - Conclusions

No em considero un expert en res car, és molt més tot allò que desconec que el poc que crec saber. I tot el que he fet al post d'avui és compartir amb tu unes lectures que he fet durant el mes de novembre del 2023, segurament molt orientades per algunes converses que he mantingut a la cafeteria de la feina amb alguns companys que en saben molt més que jo.

Però si he de resumir què en dedueixo de tot el que he llegit aquests darrers anys, tinc com el sentiment que algú no ha acabat de comprendre quin és el problema que tenim al davant. I quan hom no entén quin és el problema, és molt difícil trobar una solució.
  • Si els hidrocarburs fossin una energia renovable, el problema al qual hauríem de fer front seria exactament el mateix que tenim ara. Perquè el problema més urgent que tenim al davant no és que siguin font d'energia no renovable, sinó les seves emissions a l'atmosfera, els efectes que estan provocant en el canvi climàtic i la catàstrofe anunciada a la qual ens enfrontem si no trobem una solució ràpida.
  • La meva opinió doncs no és que el problema més urgent a resoldre sigui, sensu stricto, reemplaçar la gasolina, el gas natural, o el carbó, entre altres hidrocarburs que estem cremant, sinó com evitar o com capturar els gasos d'efecte hivernacle que, amb la seva combustió, estem enviant a l'atmosfera.
  • Donat que els hidrocarburs no són una energia renovable i les seves reserves s'estan esgotant, reemplaçar-los per fonts d'energia renovable és una molt bona idea per a resoldre el problema del seu esgotament.
  • Però insisteixo, el problema urgent a resoldre -i és extremament urgent!- és el de les emissions. I aquest problema no el resoldrem solament utilitzant energies renovables que també envien emissions de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Si les seves emissions són baixes poden reduir el creixement del problema, però si són neutres en carboni no faran res d'altre que aturar-lo però no resoldre'l.
La meva opinió és que s'hauria de seguir amb l'objectiu de polítiques i inversions que prioritzin l'electricitat renovable: principalment, eòlica, fotovoltaica, solar tèrmica, geotèrmia, etc. És a dir, prioritzant la producció d'energia renovable que no genera emissions. Deixant-nos de romanços sobre energies grises, on la discussió ens portaria molt lluny, crec que s'hauria d'actuar amb el mateix nivell de prioritat en:
  • Ficar a disposició de la investigació publica i privada un paquet de capitals a l'alçada del problema que tenim davant per desenvolupar instal·lacions i filtres per la captura de totes les emissions.
  • I, en el terreny de la captura, més enllà de les estratègies de captura amb instal·lacions industrials, apostar de manera decidida per inversions que afavoreixin la reforestació i les pràctiques d'agricultura regenerativa que permetin tornar el màxim de carboni als sols del planeta.
La construcció de centrals de biomassa és una bona idea, però alimentar-les amb fusta importada de l'estranger sense controlar si els arbres dels quals s'extreuen els pèl·lets no estan sent substituïts per noves plantacions seria una pèssima notícia (27). La producció de biogàs o de biometà a partir dels fangs de les depuradores i residus vegetals i animals, amb un balanç neutre o molt baix d'emissions també em sembla una molt bona idea, sempre que la capacitat de producció d'aquestes instal·lacions no entri en contradicció amb les polítiques orientades a la reducció dels residus.

No estic en contra de la producció d'hidrogen verd, perquè el gas natural i els seus derivats: butà, propà ..., però també altres gasos derivats del petroli, tenen un poder calorífic molt superior al dels gasos renovables que hem vist anteriorment i probablement serà necessari per a alguns processos industrials vitaminar-los amb aquest hidrogen verd.

Ara bé, la meva opinió és que s'hauria de limitar el seu ús únicament als sectors on no hi hagi una altra alternativa. amb la finalitat d'adaptar-los -en la mesura del possible- al nou paradigma energètic. O tot simplement, demanar-se si la producció de certs tipus de productes no haurien de ser abandonada si la seva manca de rendibilitat així ho justifica.
Tanmateix, crec que la recerca d'alternatives no hauria d'estar limitada únicament a la indústria de l'energia, sinó també crec que les indústries afectades -molt particularment la de l'acer- haurien d'engegar una revisió dels seus processos de producció.
Altrament, segueix semblant-me molt més raonable, des del punt de vits de l'eficàcia, el cost i la seguretat, transportar sense pèrdues per línies HDVC (28) l'energia elèctrica necessària per al consum d'uns electrolitzadors que crec que s'haurien de construir en els complexos industrials on l'hidrogen verd s'ha de consumir. Aquesta solució gaudiria de la possibilitat de produir l'hidrogen verd en entorns industrials on el tractament dels contaminants estarien ja disponibles, evitarien complicades solucions de transport d'aquest gas barrejat amb altres gasos i, en el cas que fos necessari l'ús de metanol, permetrien utilitzar les emissions de CO₂ produït per aquestes indústries per a la seva producció.
L'empresa on treballo està invertint en parcs solars a Espanya, pel que tot em fa pensar que és una inversió molt interessant. Però si penso en el retard que Catalunya té en aquest i altres terrenys de la transició energètica que s'ha fixat com objectiu la UE, dedueixo que alguna cosa no funciona en aquest territori.

No conec si hi ha un estudi sobre la producció elèctrica que podria generar equipar amb plaques solars fotovoltaiques les ciutats de les zones metropolitanes i, per extensió, les teulades de les segones residències que hi ha per tot arreu: de totes maneres, no sembla que aquesta línia d'acció gaudeixi actualment d'un gran èxit a Catalunya (29).
Recordo tenir el sentiment que a la Catalunya interior, però també els pobles de la costa, donen la imatge de ser un territori força habitat si hom visita el territori els caps de setmana o en períodes de vacances. Però tot canvia fora d'aquests períodes, car la majoria de les edificacions són segones residències adquirides per habitants de les zones metropolitanes.
Només sé que als Països Baixos -i aquells que els heu visitat alguna vegada ja coneixeu quina és la insolació d'aquesta regió d'Europa- la Technische Universiteit Delft estima que al voltant del 50% de la demanda total anual d'electricitat es pot generar a l'entorn urbà utilitzant energia fotovoltaica (30).
Agrivoltaica: quan les renovables i l’agricultura s’alien, VilaWeb, 31.10.2020

Pel que fa a la construcció de parcs dedicats a la producció d'energia fotovoltaica, crec haver llegit que a Catalunya hi ha una gran oposició. Però hi ha una alternativa de la qual et vaig parlar a un post publicat el novembre del 2022: l'agrivoltaica (31) o, si ho prefereixes, la combinació de l'agricultura i la producció d'energia amb plaques fotovoltaiques (32). Si en aquell post et parlava d'algunes explotacions a Espanya que la practicaven i de l'interès d'Endesa per aquestes explotacions, un article recent de La Vanguardia ens parlava que, un cop superades les primeres etapes d'una mena de Via Crucis administratiu, l'administració de la Generalitat de Catalunya estava tramitant les autoritzacions per les primeres plantes agrivoltaiques de la Catalunya Sud a: Montblanc (Conca de Barberà), Vilagrassa (Urgell) i Ulldecona (Montsià) (33) (34).

Més enllà de la febre de l'hidrogen verd, hi ha un munt d'iniciatives molt interessants per tot arreu. A Catalunya també, però amb una lentitud d'execució que, vista des de l'estranger, pot semblar incomprensible. Si a altres llocs -per exemple, a Espanya- les coses semblen anar molt més ràpides, segueixo demanant-me si hom és conscient a Catalunya de la urgència necessària per resoldre aquest problema. 

En tot cas, mentre seguim el camí per resoldre el greu problema que tenim al davant, sempre podrem fer una petita pausa per acabar amb les aberracions que han provocat aquells camins que mai no s'haurien d'haver seguit:
La planta de Petronor a Muskiz (Biscaia), que produeix hidrogen verd mitjançant un electrolitzador de 2,5 MW, destina aquesta producció a alimentar una refineria de petroli. És a dir, s'està utilitzant l'electricitat de les renovables per produir hidrogen verd, amb la finalitat de continuar produint combustibles fòssils que seguiran contribuint a l'escalfament global (35).

  1. Veure L'hidrogen verd i l'econacionalisme, publicat en aquest blog el 23.11.2023
  2. Mario Saavedra: Anna Lührmann, ministra de Clima de Alemania: “Apoyamos el MidCat y discutimos mucho de él con Francia y Bruselas”, El Periódico de España, 22.07.2022
  3. Veure Transport de l'hidrogen verd a Europa, publicat en aquest blog el 02.11.2023
  4. Wikipedia: Deutsche Welle [en] [fr] [es] [ca]
  5. Iberdrola: ¿Qué es un electrolizador y por qué es clave para el suministro de hidrógeno verde?
  6. Estos dispositivos, que tratan el agua con energías verdes, servirán para que el H2 consiga impulsar el transporte y la industria, CEPSA (source Copilsa), 23.06.2023
  7. Proyectos estratégicos para la recuperación y transformación económica (PERTE) - PERTE de energías renovables, hidrógeno renovable y almacenamiento, Gobierno de España
  8. Wikipedia: CSIRO [en] [fr] [es] [ca]
  9. José A. Roca: Desarrollan una nueva tecnología de electrolizadores que utiliza un 30% menos de energía eólica y solar a la hora de producir hidrógeno verde, El Periódico de la Energía, 26.08.2023
  10. Zachary Hurwitz et al.: Aspectos clave para gestionar los riesgos ambientales y sociales del hidrógeno verde, Banco Interamericano de Desarrollo, 06.06.2023
  11. Editorial: The Guardian view on hydrogen hype: it’s perhaps not as green as you think, The Guardian, 27.08.2023
  12. Sergio Matalucci: The Hydrogen Stream: Germany, Italy plan hydrogen pipeline to North Africa, PV Magazine, 24.11.2023
  13. Hidrógeno verde y sector marítimo, Naturgy, 06.04.2023
  14. Wikipedia: Cero absoluto [en] [fr] [es] [ca]
  15. Polly Martin: Are there enough ships to carry exports of hydrogen as ammonia?, Hydrogen Insight, 22.08.2023
  16. Veure The carbonless fuel that could change how we ship goods, publicat en aquest blog el 05.05.2022
  17. Jasmina Ovcina Mandra: ‘World’s 1st’ ammonia-powered containership set to debut in 2026, Yara says, Offshore Energy, 02.11.2023
  18. Power to Gas, CREA, Fundación Internacional Siemens Stiftung
  19. Cara Bottorff: Hydrogen: Future of Clean Energy or a False Solution?, Sierra, 01.01.2022
  20. Fact Sheet: Pipeline Materials, US Department of Transportation
  21. Juan González de la Cámara: El futuro del hidrógeno: más allá de la escalera de Liebreich, LinkedIn, 25.10.2023
  22. La implantació de les energies renovables a Catalunya. Objectius 2030 |2050. Informe de situació 2022 - Resum executiu Juny de 2023, Observatori de les energies renovables de Catalunya (OBERCat), 29.06.2023
  23. Joan Vila: Serà fàcil descarbonitzar la indústria?, 18.06.2023
  24. Raúl Ramírez: Lleida suma 22 projectes de biogàs que superen el consum de totes les cases, El Segre, 02.11.2023
  25. Ángel Pérez: La Generalitat vol construir 12 plantes noves de biogàs per any d’aquí al 2030, El Nacional, 20.10.2023
  26. Marc Belzunces: La UE tira per terra la planificació energètica de Catalunya, VilaWeb, 14.10.2023
  27. Erin Voegele: EU wood pellet demand to set a new record in 2022, Biomass Magazine, 27.07.2022
  28. Veure HVDC: a silent revolution (1/2) (2/2), publicats en aquest blog respectivament els 25 i 26.02.2015
  29. Pilar Blázquez: El boom del autoconsumo fotovoltaico se desinfla y el mercado cae un 60%, La Vanguardia, 20.11.2023
  30. Solar Urban, Technische Universiteit Delft
  31. Veure Agrivoltaics, publicat en aquest blog el 15.11.2022
  32. Manuel Blanco et al.: Situación actual de la agrivoltaica en España, Europa y el Mundo. Oportunidades y desafíos. Jornada “Oportunidades de innovación tecnológica derivadas de la implantación de sistemas productivos Agrivoltaicos” - 24 de Mayo de 2023. Almería. Deutsches Zentrum für Luft- und Raumfahrt e. V. (DLR), German Aerospace Center, Institute of Solar Research | Agrivoltaics, Almeria Spain.
  33. Antonio Cerrillo: Llegan las primeras plantas agrovoltaicas, La Vanguardia, 01.10.2023
  34. Marc Belzunces: Agrivoltaica: quan les renovables i l’agricultura s’alien, VilaWeb, 31.10.2020
  35. Xabier Marrero: Los combustibles sintéticos benefician solo a Petronor, no al planeta, naiz:, 18.10.2023