 |
Avui fa 23 anys que ens va deixar la meva mare: era també un dilluns. De manera semblant a la imatge que vaig publicar el passat mes de juliol amb motiu del seu aniversari (veure feliç aniversari, mama!, publicat en aquest blog el 22.07.2019), tenia ganes de publicar una altra imatge de quan era jove, probablement més del que ho és avui la meva filla.
Avui recordava les tardes de diumenge que passàvem junts a la unitat de pal·liatius de l'Hospital Duran i Reynals, rient amb les bestieses del Gran Wyoming i la seva tropa a Caiga quien caiga (CQC), abans d'acomiadar-me per agafar l'avió el vespre i tornar a Lausanne.
Segueix agradant-me veure en ella aquella nina que, anys més tard, seria la meva mare, més que no en el trist moment en què vam obrir la finestra de l'habitació de l'hospital quan ens va deixar.
Avui recordava les tardes de diumenge que passàvem junts a la unitat de pal·liatius de l'Hospital Duran i Reynals, rient amb les bestieses del Gran Wyoming i la seva tropa a Caiga quien caiga (CQC), abans d'acomiadar-me per agafar l'avió el vespre i tornar a Lausanne.
Segueix agradant-me veure en ella aquella nina que, anys més tard, seria la meva mare, més que no en el trist moment en què vam obrir la finestra de l'habitació de l'hospital quan ens va deixar.
2 comments:
Be amic,què es pot dir en aniversaris així?passa el temps volant,potser massa,però el record sempre perdura.Ànims i una abraçadota.
Doncs això és el que es diu. Que mentre aquells que han marxat estiguin en el nostre record, no hauran marxat del tot i seguiran d'alguna manera entre nosaltres.
Gràcies, Hands. I vejam si un dia tens un moment i podem petar la xerrada!
Post a Comment