Any 1976. La Universitat Autònoma de Barcelona estrena el nou campus a Bellaterra (1969-76) i els estudiants denuncien problemes de construcció i expliquen les peripècies per a arribar-hi. Provinents d'arreu del país, ens mostren els diferents accents de la llengua catalana. 💜 pic.twitter.com/CqJiHoCW3Z
— Efemèrides d'Arquitectura (@efemarq) October 2, 2023
Vaig trobar per atzar el tweet amb què he obert el post d'avui. El tweet anava acompanyat de comentaris, sovint delirants, d'algunes persones de les quals hom diu que compartim el mateix país, tot i que segueixo convençut que sempre hem viscut en universos paral·lels.
El vídeo del 1976 d'aquell tweet m'ha fet recordar que, un any més tard, m'havia examinat del Curs d'Orientació Universitària (COU) a un institut de batxillerat que estava a l'avinguda d'Esplugues (Barcelona): l'Institut Ausiàs March.
Havia tret una bona nota i podia realitzar el somni de matricular-me el mes de setembre al al Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la UAB. Però no ho vaig fer ...
No vaig matricular-me perquè feia vuit mesos que havia començat a sortir amb una noia amb qui, treballant i estudiant, no havia pogut passar massa temps, com si diguéssim. També per altres motius.
Havia començat a treballar a Can Baurier (1) amb 16 anys i, pocs mesos abans de passar l'examen de COU, en arribar als 18 anys, vaig perdre el dret a la jornada reduïda a la qual tenia dret per seguir els meus estudis. A la pèrdua d'aquest dret s'havia d'afegir que havia començat a treballar com a Laborant al laboratori de l'empresa, i ara havia de treballar alternativament una setmana de matí (06h00-14h00) i una de tarda (14h00-22h00). Del torn de la nit em vaig lliurar, perquè era el més ben pagat i normalment estava reservat als casats amb fills.
A més, encara no havia fet el servei militar (l'havia de fer a les Illes Canàries) i tenia unes ganes enormes de traure'm el carnet de conduir i començar a viatjar amb una furgoneta Ebro F-275 que havia comprat el meu pare i ja no feia servir.
Els anys van passar, em guanyava relativament bé la vida per un jove de la meva edat, i vaig donar com entrada l'entranyable Ebro F-275 per comprar-me el Renault 12 TS Break que pots veure, ja en un estat lamentable, a una imatge del 1987 (2).
Però la crisi del tèxtil va arribar inexorablement a la fàbrica on treballava, i em van acomiadar el febrer del 1982: pocs anys més tard, la fàbrica va acabar tancant. Com, gràcies al suport dels companys del meu sindicat, havia cobrat una bona indemnització per l'acomiadament i també cobrava l'atur, sota els bons consells de gent que m'estimava, vaig aprofitar que vivia al Vallès Oriental per inscriure'm el setembre d'aquell any a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Tot el que puc dir és que, no coneixent a ningú, vaig acabar barrejant-me amb tothom. Els que començaven la carrera aquell any, clar. Però també, quan em vaig unir a la gent de l'Associació d'Estudiants de Lletres (AEL), amb aquells que ja acabaven la carrera. I, entre aquests, amb aquells que l'havien començat el 1977 i altres que ho havien fet abans, organitzant les matèries a les quals es matriculaven en funció de les hores que tenien disponibles a la feina per seguir treballant i estudiant.
Entre els estudiants, hi havia gent que venia del País Valencià o les Balears, però també del País Basc i d'arreu d'Espanya. Naturalment, hi havia gent que venia de les comarques i ciutats mencionades al vídeo amb què he obert el post d'avui, però no érem minoria aquells que veníem de Nou Barris o d'altres barris obrers del cinturó de Barcelona: Barcelonès Nord, Vallès i Baix Llobregat.
Hi havia ateus, cristians de tota mena, i alguns jueus (molt pocs). Hi havia gent de CiU, del PSUC, del PSC i també independentistes (molt pocs). Però també hi havia maoistes, trotskistes i anarquistes. Hi havia rockers, heavies, punks i el que llavors alguns anomenàvem modernus. I, al bell mig de tot aquest melting pot, hom podia sentir totes les variants del català o de l'espanyol.
Deixant de banda l'alt grau de tolerància i convivència que existia entre totes aquelles tribus, hi havia quelcom que unia a moltes d'elles: el gran consum de la laca que acabaria provocant un enorme forat en la capa d'ozó de l'Antàrtida.
Sobre els modernus hi ha una anècdota que mai podré oblidar. El 1984 se m'havia acabat l'atur i vaig buscar-me la vida fent algunes feines puntuals. Finalment, vaig acabar treballant en torns rotatoris de matí i tarda a una fàbrica que Danone tenia a Parets del Vallès (he llegit que la tancaran enguany). Em vaig perdre moltes classes, però hi havia una matèria en concret, la Història de Catalunya amb l'Albert Balcells (3), a la qual no vaig poder anar més enllà d'algunes classes durant tot el curs i, gairebé mai, de manera continuada.
No recordo com ens vam conèixer, però hi havia un modernu de família gallega que vivia a Rubí i portava el tall de cabell de Neil Tennant (The Pet Shop Boys). Tot i que no ens havíem creuat a classe més de tres o quatre cops, va ser l'únic que es va mostrar disposat a passar-me els apunts i la bibliografia del curs.
Vam quedar un dia al bar de la facultat perquè em passés els apunts i la bibliografia. El material era excel·lent, ben organitzat i redactat de manera impecable en la mateixa llengua que l'Albert Balcells donava els seus cursos: en català, una llengua en la qual mai li vaig sentir dir un sol mot a aquell company.
Quan ens vam trobar, vaig veure que tenia algunes ferides i vaig demanar-li què li havia passat. Em va comentar que, la nit abans, quan tornava a casa després de tancar una discoteca, havia tingut un accident i havia deixat fet mistos el carro que conduïa. Li vaig oferir un vell Citroën Dyane 6 que una amiga de la meva mare li havia donat perquè aprengués a conduir, i que més tard la meva mare em va donar perquè fes mecànica amb ell (4). No vaig tornar a veure aquell company més que tres o quatre cops, sempre al bar de la Facultat. Però recordo que, un dia, va dir-me que havia bescanviat amb un conegut del seu barri aquell vell Citroën Dyane 6 per uns Levy's.
Gràcies a aquells apunts i a la bibliografia que aquell inesperat company em va passar, vaig poder presentar-me a l'examen final i vaig traure una de les tres matrícules d'honor amb què vaig acabar aquell curs: una d'elles amb el professor, i més tard amic, Josep Fontana (5).
Definitivament, la UAB i la Catalunya que jo vaig conèixer, no tenien gran cosa a veure amb molts dels comentaris desagradables que vaig llegir al tweet amb què he obert el post d'avui, o a Racó Català (per donar dos exemples) amb motiu del discurs de Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany (6).
Uns comentaris que confirmen que el problema que tenen molts dels seus autors no té gran cosa a veure amb el coneixement del català o l'accent que hom pugui o no tenir. Un problema que Sergi Picazo va explicar de manera remarcable a un excel·lent article que va publicar el febrer d'enguany (7).
En qualsevol cas, el planeta on jo vaig viure segueix estant a anys llum de l'asteroide on altres segueixen vivint i, malauradament, reproduint-se. Espero que les nostres òrbites segueixin sense creuar-se.
El vídeo del 1976 d'aquell tweet m'ha fet recordar que, un any més tard, m'havia examinat del Curs d'Orientació Universitària (COU) a un institut de batxillerat que estava a l'avinguda d'Esplugues (Barcelona): l'Institut Ausiàs March.
Havia tret una bona nota i podia realitzar el somni de matricular-me el mes de setembre al al Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la UAB. Però no ho vaig fer ...
 |
| Aquest sóc jo a la foto del certificat de les notes de COU |
No vaig matricular-me perquè feia vuit mesos que havia començat a sortir amb una noia amb qui, treballant i estudiant, no havia pogut passar massa temps, com si diguéssim. També per altres motius.
Havia començat a treballar a Can Baurier (1) amb 16 anys i, pocs mesos abans de passar l'examen de COU, en arribar als 18 anys, vaig perdre el dret a la jornada reduïda a la qual tenia dret per seguir els meus estudis. A la pèrdua d'aquest dret s'havia d'afegir que havia començat a treballar com a Laborant al laboratori de l'empresa, i ara havia de treballar alternativament una setmana de matí (06h00-14h00) i una de tarda (14h00-22h00). Del torn de la nit em vaig lliurar, perquè era el més ben pagat i normalment estava reservat als casats amb fills.
A més, encara no havia fet el servei militar (l'havia de fer a les Illes Canàries) i tenia unes ganes enormes de traure'm el carnet de conduir i començar a viatjar amb una furgoneta Ebro F-275 que havia comprat el meu pare i ja no feia servir.
 |
| Vaig aprendre a conduir amb una Ebro F-275 molt similar a la d'aquesta imatge |
Els anys van passar, em guanyava relativament bé la vida per un jove de la meva edat, i vaig donar com entrada l'entranyable Ebro F-275 per comprar-me el Renault 12 TS Break que pots veure, ja en un estat lamentable, a una imatge del 1987 (2).
Però la crisi del tèxtil va arribar inexorablement a la fàbrica on treballava, i em van acomiadar el febrer del 1982: pocs anys més tard, la fàbrica va acabar tancant. Com, gràcies al suport dels companys del meu sindicat, havia cobrat una bona indemnització per l'acomiadament i també cobrava l'atur, sota els bons consells de gent que m'estimava, vaig aprofitar que vivia al Vallès Oriental per inscriure'm el setembre d'aquell any a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Tot el que puc dir és que, no coneixent a ningú, vaig acabar barrejant-me amb tothom. Els que començaven la carrera aquell any, clar. Però també, quan em vaig unir a la gent de l'Associació d'Estudiants de Lletres (AEL), amb aquells que ja acabaven la carrera. I, entre aquests, amb aquells que l'havien començat el 1977 i altres que ho havien fet abans, organitzant les matèries a les quals es matriculaven en funció de les hores que tenien disponibles a la feina per seguir treballant i estudiant.
Va ser a l'AEL on vaig conèixer un bon company a qui vaig perdre la pista el 1989 i a qui, gràcies a Joan Manuel Soriano, he pogut contactar recentment: en Miquel Flamarich Tarrasa.M'agradaria pensar que l'equip que va realitzar el reportatge de RTVE.es va trobar els estudiants entrevistats per atzar. Però tot el que puc dir és que, quan vaig arribar a la UAB, em vaig creuar amb la Catalunya que jo coneixia: una Catalunya molt més diversa.
Entre els estudiants, hi havia gent que venia del País Valencià o les Balears, però també del País Basc i d'arreu d'Espanya. Naturalment, hi havia gent que venia de les comarques i ciutats mencionades al vídeo amb què he obert el post d'avui, però no érem minoria aquells que veníem de Nou Barris o d'altres barris obrers del cinturó de Barcelona: Barcelonès Nord, Vallès i Baix Llobregat.
Hi havia ateus, cristians de tota mena, i alguns jueus (molt pocs). Hi havia gent de CiU, del PSUC, del PSC i també independentistes (molt pocs). Però també hi havia maoistes, trotskistes i anarquistes. Hi havia rockers, heavies, punks i el que llavors alguns anomenàvem modernus. I, al bell mig de tot aquest melting pot, hom podia sentir totes les variants del català o de l'espanyol.
Deixant de banda l'alt grau de tolerància i convivència que existia entre totes aquelles tribus, hi havia quelcom que unia a moltes d'elles: el gran consum de la laca que acabaria provocant un enorme forat en la capa d'ozó de l'Antàrtida.
En los ochenta había mejores drogas y peluquerías. pic.twitter.com/WDcoQZg7gD
— NoSomosNadie (The Talented Mr. Reply) (@josea_serna) January 24, 2024
Sobre els modernus hi ha una anècdota que mai podré oblidar. El 1984 se m'havia acabat l'atur i vaig buscar-me la vida fent algunes feines puntuals. Finalment, vaig acabar treballant en torns rotatoris de matí i tarda a una fàbrica que Danone tenia a Parets del Vallès (he llegit que la tancaran enguany). Em vaig perdre moltes classes, però hi havia una matèria en concret, la Història de Catalunya amb l'Albert Balcells (3), a la qual no vaig poder anar més enllà d'algunes classes durant tot el curs i, gairebé mai, de manera continuada.
No recordo com ens vam conèixer, però hi havia un modernu de família gallega que vivia a Rubí i portava el tall de cabell de Neil Tennant (The Pet Shop Boys). Tot i que no ens havíem creuat a classe més de tres o quatre cops, va ser l'únic que es va mostrar disposat a passar-me els apunts i la bibliografia del curs.
 |
| Pet Shop Boys: Neil Tennant and Chris Lowe |
Vam quedar un dia al bar de la facultat perquè em passés els apunts i la bibliografia. El material era excel·lent, ben organitzat i redactat de manera impecable en la mateixa llengua que l'Albert Balcells donava els seus cursos: en català, una llengua en la qual mai li vaig sentir dir un sol mot a aquell company.
Quan ens vam trobar, vaig veure que tenia algunes ferides i vaig demanar-li què li havia passat. Em va comentar que, la nit abans, quan tornava a casa després de tancar una discoteca, havia tingut un accident i havia deixat fet mistos el carro que conduïa. Li vaig oferir un vell Citroën Dyane 6 que una amiga de la meva mare li havia donat perquè aprengués a conduir, i que més tard la meva mare em va donar perquè fes mecànica amb ell (4). No vaig tornar a veure aquell company més que tres o quatre cops, sempre al bar de la Facultat. Però recordo que, un dia, va dir-me que havia bescanviat amb un conegut del seu barri aquell vell Citroën Dyane 6 per uns Levy's.
Gràcies a aquells apunts i a la bibliografia que aquell inesperat company em va passar, vaig poder presentar-me a l'examen final i vaig traure una de les tres matrícules d'honor amb què vaig acabar aquell curs: una d'elles amb el professor, i més tard amic, Josep Fontana (5).
| Anuncio Citroen dyane 6 Calidad mejorada.YouTube, 06.06.2009 |
Definitivament, la UAB i la Catalunya que jo vaig conèixer, no tenien gran cosa a veure amb molts dels comentaris desagradables que vaig llegir al tweet amb què he obert el post d'avui, o a Racó Català (per donar dos exemples) amb motiu del discurs de Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany (6).
Uns comentaris que confirmen que el problema que tenen molts dels seus autors no té gran cosa a veure amb el coneixement del català o l'accent que hom pugui o no tenir. Un problema que Sergi Picazo va explicar de manera remarcable a un excel·lent article que va publicar el febrer d'enguany (7).
En qualsevol cas, el planeta on jo vaig viure segueix estant a anys llum de l'asteroide on altres segueixen vivint i, malauradament, reproduint-se. Espero que les nostres òrbites segueixin sense creuar-se.
- Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicat en aquest blog el 11.08.2021
- Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008
- Wikipedia: Albert Balcells [es] [ca]
- Veure Citroën Dyane 6, publicat en aquest blog el 12.02.2023
- Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat el 29.08.2018
- Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany: CCMA (Twitter), Racó Català
- Sergi Picazo: Paco Candel vs. Sílvia Orriols: el poder màgic dels catalans, Crític, 28.02.2024
No comments:
Post a Comment