 |
| Manuel Fuentes i Vicent: Can Baurier. Memòria industrial de San Adrià de Besòs, |
Recordant la meva adolescència
A finals del mes de juliol d'enguany vaig publicar un article on recordava la meva adolescència com obrer d'una fàbrica que es trobava a Sant Adrià de Besòs (1) :
A un article publicat dos anys abans (2) també recordava que:
Aquella fàbrica, on vaig treballar durant poc més de cinc anys, era coneguda popularment a Sant Adrià (6) amb el nom de: Can Baurier (7) i, pels iniciats, amb el nom d'Industrial Baurier (8).
Una història que comença al Ter
La història de Can Baurier va començar el 1853, quan un viatjant francès de teixits, anomenat Pierre Baurier, es va desplaçar a Catalunya per explorar quines eren les possibilitats de negoci.
Quan es va adonar que hi havia un article de cotó que no es fabricava a Catalunya: l’anomenat piqué blanc (9) (10), va transmetre ràpidament una demanda i va rebre un privilegi de cinc anys, que feia de Pierre Baurier l'únic industrial autoritzat a fabricar aquest producte.
Va llogar un terreny a Roda de Ter per la construcció d'una fàbrica que podria utilitzar l’energia hidràulica del Ter amb la qual produir aquell teixit, i va importar de França uns telers Jacquard, que utilitzaven targetes perforades per teixir la roba seguint uns patrons amb els quals, fins i tot els usuaris més inexperts, podien elaborar dissenys complexos (11).
El negoci va anar bé i, amb els beneficis obtinguts, Pierre Baurier va adquirir en 1864 uns terrenys a l’altra banda del riu, que pertanyien aleshores al terme de Masies de Roda, on va construir una nova fàbrica: la Fàbrica Salou-Baurier que, gràcies a disposar d'un potencial hidràulic més gran i estar equipada amb maquinària moderna, tenia una capacitat de producció molt més important que la vella fàbrica. Al voltant de la fàbrica va construir una colònia, amb cases on viurien els treballadors: la Colònia Salou (12).
Una història que continua al Besòs
En juny del 1910, la família Baurier va presentar a l'Ajuntament de Sant Adrià els plànols per la construcció d'una fàbrica i una colònia de 6 edificis pels treballadors a uns terrenys que avui estarien delimitats per l'avinguda de les Corts Catalanes (l'autopista del Maresme), el carrer Olímpic (llavors el riu Besòs), el carrer de Sant Pere i l'avinguda de Catalunya. Més tard l'empresa construiria l'església de Sant Joan Baptista, en uns terrenys llavors de la seva propietat, però ja fora del complex industrial.
Una nova colònia
Alguns historiadors diuen que la construcció d'una colònia a Sant Adrià es justificava pel fet que, com al municipi no hi havia mà d'obra especialitzada, els Baurier estaven obligats a fer venir treballadors i famílies des de Masies de Roda que ja estaven experimentats en el funcionament de les seves màquines.
Com està fora de tota discussió que a Barcelona també podien trobar treballadors capacitats per fer-ho, crec que val la pena recordar un dels paràgrafs del treball de Manuel Fuentes (cf. 7):
També crec que val la pena situar la construcció de la nova colònia en el seu context històric. Així, quan els Baurier van presentar els plànols de la nova colònia en 1910, hem de recordar que, un any abans, Barcelona havia viscut la segona vaga general revolucionaria, aquest cop contra la guerra del Marroc, inici de la Setmana Tràgica. I que la presentació dels plànols es va fer el mateix any de la fundació de la CNT, sota el fort l'impuls dels treballadors del tèxtil, sindicats des de 1907 a Solidaritat Obrera.
Personalment, crec que l'objectiu del trasllat dels treballadors de la Colònia Salou (cf. 12) a la nova colònia era el d'evitar un conflicte potencial en aquella i, ja de retruc, aïllar els treballadors de la nova fàbrica del contacte amb el sindicalisme anarquista majoritari a la Barcelona d'aquella època. En qualsevol cas, la nova colònia es va instal·lar a Sant Adrià l'any 1912 i va esdevenir l'única colònia industrial de Catalunya construïda dins d'un nucli urbà (14).
De totes maneres quan, amb l'arribada d'un gran volum de comandes, es va fer palès que els treballadors vinguts de Masies de Roda no eren suficients per donar sortida a la producció, els Baurier van contractar mà d'obra pagesa del municipi. Com era una feina estable, amb un horari i un salari superiors al d'altres empreses, sempre hi havia cua a les portes de Can Baurier per demanar feina.
A un article de lectura recomanada publicat a Viure Sant Adrià, Manuel Fuentes ens donava alguns detalls sobre els "serveis" que la colònia oferia als treballadors. També un relat sobre l'evolució d'una de les famílies més il·lustres de la colònia (cf. 8).
Sembla evident que podem considerar que els habitants de Sant Adrià ja bevien aigua potable, rentaven la seva roba i compraven queviures molts segles abans que arribessin els Baurier. I sobre els horts que l'empresa va posar a disposició dels treballadors, val la pena recordar que aquests no mancaven a la vila (16):
I si entre l'oferta de "serveis" als colons no hi havia el de l'escolarització de la mainada, en els plans de construcció de la nova colònia, tampoc figurava la construcció d'una caserna de la Guàrdia Civil: un "servei" del que sí disposaven a la Colònia Salou (cf. 11) (cf. 13). I no oblidem però que els treballadors d'ambdues colònies gaudien del privilegi de rebre part del seu salari amb la moneda dels Baurier per comprar a les cooperatives de les colònies (punxa aquí per veure-la). Una moneda que, fora de la colònia, no tenia cap valor.
La revolució
A diferència d'altres empreses de Sant Adrià, l’empresa no va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil, i va seguir les seves activitats sota la supervisió del Consell de Control i d’Economia de la Indústria Tèxtil i els seus Derivats de la zona de Badalona. Per un motiu que no he trobat explicat enlloc, segons algunes fonts (cf. 8) “La reguladora” es va clausurar l’any 1936 (cf. 8), segons altres fonts l'any 1960 (cf. 14).
Com les fàbriques es van convertir en objectius militars durant la guerra (veure la fotografia que Joan Sabater va fer de SAFA a la fi de l'article), es va construir un remarcable refugi antiaeri sota la plaça Francesc Macià per acollir els treballadors de Can Baurier en cas d'atac (17).
La dictadura
Cap a l'any 1940, l'empresa es converteix en societat anònima i es declina en dues denominacions socials: Industrial Baurier, que es dedica al tèxtil, i Immobiliària Baurier, que passa a ser la propietària dels terrenys de l'empresa.
Cap a l'any 1960, les seccions de blanqueig, aprest, tint i acabat es van fusionar per crear una nova empresa: Societat Anònima Barcelonesa de Acabados (SABA). Aquesta empresa va ser el resultat d'una col·laboració d'Industrial Baurier i l'empresa italiana Reggiani, de Bergamo. Bona part de l'equip directiu de SABA treballava abans a una colònia que Reggiani havia creat en 1952 a Tordera: Fibracolor (18) (19).
L'any 1963, la fàbrica Salou-Baurier (cf. 11) va tancar: segons alguns autors, a causa de la posada en funcionament de l’embassament de Sau. Cap a l'any 1968, Industrial Baurier va construir una nova fàbrica de teixit a Roda de Ter. Va canviar el nom de la raó social de l'antiga fàbrica de teixit de Sant Adrià que, junt amb la nova fàbrica de Roda de Ter es convertirien en una nova societat anònima: Lacombe Textil.
The End
L'any 1988 Lacombe Textil va tancar les portes. Pocs anys més tard SABA també ho va fer. L'aventura dels Baurier a la indústria tèxtil es podia donar ja doncs per acabada.
A partir d'aquell moment, va començar l'etapa de la demolició de l'antiga fàbrica que pots veure a una ortofoto del 1986 de l'ICGC (punxa aquest enllaç) i la seva urbanització amb la construcció de nous blocs de pisos (punxa aquest enllaç) amb un resultat que esborra el passat de la fàbrica i de la colònia de Can Baurier.
Epíleg
Vaig començar a treballar a SABA amb 16 anys. Com un any abans, mentre acabava el batxillerat, m'havia tret un diploma d'Auxiliar administratiu de banca, vaig començar a treballar a la comptabilitat durant el període del meu aprenentatge. Com mai no vaig acabar d'integrar-me en l'ambient de treball de les oficines, quan vaig acabar el Curs d'Orientació Universitària (COU), vaig postular per treballar com a Laborant al laboratori, que es trobava just davant dels magatzems i tallers que pots veure a la foto d'Isabel Rojas Castroverde: Recinte industrial de Can Baurier (1954). I va ser en aquest laboratori que vaig treballar fins que vaig deixar l'empresa.
Quan vaig entrar a treballar, la colònia feia temps que havia deixat d'existir com a tal. Entre el personal que treballava a les oficines hi havia antics treballadors de Fibracolor que venien de Tordera i de SAFA (22) que venien de Blanes. A les naus de la fàbrica era diferent: hom podia trobar els descendents dels treballadors de la Colònia Salou. També dels treballadors de Sant Adrià que havien reeixit a fer entrar a la fàbrica els seus fills. Hi havia molts treballadors andalusos amb orígens diferents: des de Huelva fins a Almeria. També hi havia molts treballadors castellans, principalment de Cuenca i Guadalajara. També aragonesos i valencians de les dues regions lingüístiques. Fins i tot, algun italià de l'antiga Reggiani. La majoria dels treballadors vivien a Sant Adrià, a Llefià (Badalona), la Verneda el Clot i a Nou Barris (Barcelona).
Fa poc vaig llegir a una tesi doctoral llegida a la UAB en 2018 (23) que:
Gràcies a una alta combativitat sindical dels treballadors del Ram de l'aigua, que ja era remarcable en temps de la II República (cf. 20), el nostre conveni permetia que els salaris de SABA i les condicions laborals fossin força decents si els comparem amb les que es practicaven en altres branques del tèxtil.
Però quan les comandes, i amb elles la producció, van començar a caure en barrina a causa de les importacions del tèxtil asiàtic, l'empresa i les seves condicions laborals van començar a degradar-se fins al seu tancament.
Si mai tens interès per consultar altres articles de la sèrie Barcelona i la memòria històrica, pots fer-ho punxant la pestanya Series d'articles a la versió web del blog o punxant aquest enllaç.
El mateix dia de la publicació d'aquest post, l'amic Pepo m'enviava un enllaç super interessant, carregat d'imatges i de documentació sobre la industria del tèxtil a Roda de Ter. Una lectura molt i molt recomanada. Francisco Parramon Arajol, transportista de Roda de Ter (Osona), al blog Històries del transport per carretera de Catalunya, 16.02.2019
A finals del mes de juliol d'enguany vaig publicar un article on recordava la meva adolescència com obrer d'una fàbrica que es trobava a Sant Adrià de Besòs (1) :
Poc després de fer 16 anys vaig començar a treballar a una fàbrica a Sant Adrià de Besòs. Durant el meu període d'aprenentatge, i fins que vaig tenir el carnet de conduir i un vehicle per fer-ho, al matí agafava el bus de la línia n°12 al passeig de Verdum. Baixava al final del trajecte, a la parada de Bon Pastor. Travessava el riu Besòs per la Passera del Molinet (3). I arribat a l'altra banda del riu, ja a Santa Coloma de Gramenet, anava caminant fins a la fàbrica.
 |
| Pl. Orfila. Foto Miquel Llevat, 1/7/1976, autobusesbcn.es |
A un article publicat dos anys abans (2) també recordava que:
Quan plegava, anava a la plaça de la Vila de Sant Adrià per agafar un bus que em deixava al centre de Barcelona: crec recordar que era la línia n°43. Baixava a la plaça Universitat i, pel camí, menjava ràpidament a un Frankfurt abans d'anar a classe.Can Baurier
Acabades les classes, ja de nit, agafava la línia 2 del metro, feia transbord a la línia 5 fins a Virrei Amat (la línia 4 encara no arribava al meu barri) i, des d’enllà, caminant a casa.
Aquella fàbrica, on vaig treballar durant poc més de cinc anys, era coneguda popularment a Sant Adrià (6) amb el nom de: Can Baurier (7) i, pels iniciats, amb el nom d'Industrial Baurier (8).
Una història que comença al Ter
La història de Can Baurier va començar el 1853, quan un viatjant francès de teixits, anomenat Pierre Baurier, es va desplaçar a Catalunya per explorar quines eren les possibilitats de negoci.
Quan es va adonar que hi havia un article de cotó que no es fabricava a Catalunya: l’anomenat piqué blanc (9) (10), va transmetre ràpidament una demanda i va rebre un privilegi de cinc anys, que feia de Pierre Baurier l'únic industrial autoritzat a fabricar aquest producte.
Va llogar un terreny a Roda de Ter per la construcció d'una fàbrica que podria utilitzar l’energia hidràulica del Ter amb la qual produir aquell teixit, i va importar de França uns telers Jacquard, que utilitzaven targetes perforades per teixir la roba seguint uns patrons amb els quals, fins i tot els usuaris més inexperts, podien elaborar dissenys complexos (11).
Just per ficar aquesta iniciativa en el seu context, deixa'm afegir que l'ús d'aquest teler, inventat per Joseph Marie Jacquard el 1801, ja s'havia generalitzat a Catalunya des d'abans del 1840.
 |
| Wikipedia: Colònia Salou - La Fàbrica |
El negoci va anar bé i, amb els beneficis obtinguts, Pierre Baurier va adquirir en 1864 uns terrenys a l’altra banda del riu, que pertanyien aleshores al terme de Masies de Roda, on va construir una nova fàbrica: la Fàbrica Salou-Baurier que, gràcies a disposar d'un potencial hidràulic més gran i estar equipada amb maquinària moderna, tenia una capacitat de producció molt més important que la vella fàbrica. Al voltant de la fàbrica va construir una colònia, amb cases on viurien els treballadors: la Colònia Salou (12).
Una història que continua al Besòs
En juny del 1910, la família Baurier va presentar a l'Ajuntament de Sant Adrià els plànols per la construcció d'una fàbrica i una colònia de 6 edificis pels treballadors a uns terrenys que avui estarien delimitats per l'avinguda de les Corts Catalanes (l'autopista del Maresme), el carrer Olímpic (llavors el riu Besòs), el carrer de Sant Pere i l'avinguda de Catalunya. Més tard l'empresa construiria l'església de Sant Joan Baptista, en uns terrenys llavors de la seva propietat, però ja fora del complex industrial.
Una nova colònia
Alguns historiadors diuen que la construcció d'una colònia a Sant Adrià es justificava pel fet que, com al municipi no hi havia mà d'obra especialitzada, els Baurier estaven obligats a fer venir treballadors i famílies des de Masies de Roda que ja estaven experimentats en el funcionament de les seves màquines.
Com està fora de tota discussió que a Barcelona també podien trobar treballadors capacitats per fer-ho, crec que val la pena recordar un dels paràgrafs del treball de Manuel Fuentes (cf. 7):
L'objectiu era que la nova fàbrica de Sant Adrià s'especialitzaria en el teixit, mentre la de Masies de Roda ho faria en les filatures. Com els treballadors dels teixits de Masies de Roda es quedarien sense feina, se'ls hi va donar l'opció d'anar a treballar a la fàbrica de Sant Adrià.Més enllà del paternalisme que hom atribueix als Baurier en la seva relació amb els treballadors de l'empresa, val la pena recordar que ja havien viscut episodis de vagues i conflictivitat obrera a la Colònia Salou a principis del segle XX (13), a conseqüència de la substitució de les màquines selfactines per les màquines contínues, i del personal masculí pel femení. Probablement, els Baurier van considerar que potser no era una bona idea fer front a un nou conflicte a una fàbrica en funcionament, mentre estaven construint una de nova.
També crec que val la pena situar la construcció de la nova colònia en el seu context històric. Així, quan els Baurier van presentar els plànols de la nova colònia en 1910, hem de recordar que, un any abans, Barcelona havia viscut la segona vaga general revolucionaria, aquest cop contra la guerra del Marroc, inici de la Setmana Tràgica. I que la presentació dels plànols es va fer el mateix any de la fundació de la CNT, sota el fort l'impuls dels treballadors del tèxtil, sindicats des de 1907 a Solidaritat Obrera.
Personalment, crec que l'objectiu del trasllat dels treballadors de la Colònia Salou (cf. 12) a la nova colònia era el d'evitar un conflicte potencial en aquella i, ja de retruc, aïllar els treballadors de la nova fàbrica del contacte amb el sindicalisme anarquista majoritari a la Barcelona d'aquella època. En qualsevol cas, la nova colònia es va instal·lar a Sant Adrià l'any 1912 i va esdevenir l'única colònia industrial de Catalunya construïda dins d'un nucli urbà (14).
De totes maneres quan, amb l'arribada d'un gran volum de comandes, es va fer palès que els treballadors vinguts de Masies de Roda no eren suficients per donar sortida a la producció, els Baurier van contractar mà d'obra pagesa del municipi. Com era una feina estable, amb un horari i un salari superiors al d'altres empreses, sempre hi havia cua a les portes de Can Baurier per demanar feina.
 |
| Isabel Rojas Castroverde: Recinte industrial de Can Baurier (1954). Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs |
A un article de lectura recomanada publicat a Viure Sant Adrià, Manuel Fuentes ens donava alguns detalls sobre els "serveis" que la colònia oferia als treballadors. També un relat sobre l'evolució d'una de les famílies més il·lustres de la colònia (cf. 8).
Tota la família -homes i dones- treballava a la fàbrica. Una fàbrica que era tot un món al sí de la ciutat. A més de les cases, la colònia disposava de pous per abastar-se d'aigua -llavors no hi havia aigua corrent-, i de safareigs comunitaris per netejar la roba. Cada família també tenia al seu abast un petit hort de regadiu (...) i un galliner per criar aus de corral. La manca de botigues per abastir-se de queviures va provocar que en 1916 aparegués la primera cooperativa de consum dirigida per la mateixa empresa i amb moneda pròpia: tenia per nom “La reguladora” però també era coneguda com la “Cooperativa Baurier”. Per distreure al personal es va crear una cantina, un cor musical i un camp de futbol utilitzat per la primera associació esportiva del municipi: el FC Sportiu Adrianenc (15). (...) No hi havia escola i els petits havien d’anar a l’escola del carrer de les Monges. També sobta el fet que, en els seus orígens, no tingués església o capella, però, aquest fet es va compensar amb la cessió en 1947 dels terrenys per a la construcció del temple parroquial de Sant Joan Baptista. El nom del carrer Sant Pere entre la fàbrica i l’església es va anomenar així en honor al sant patró de l’amo de la fàbrica, Pere Baurier.
 |
| Cooperativa Baurier: monedes de 5 cts i 1 pta |
Sembla evident que podem considerar que els habitants de Sant Adrià ja bevien aigua potable, rentaven la seva roba i compraven queviures molts segles abans que arribessin els Baurier. I sobre els horts que l'empresa va posar a disposició dels treballadors, val la pena recordar que aquests no mancaven a la vila (16):
En el segle XVIII, la fertilitat del sòl, l'abundància d'aigua i la proximitat del gran mercat de Barcelona van produir una gran prosperitat, basada en el conreu de verdures, llegums, fruita i vinya. Sant Adrià quasi va doblar una població que es trobava disseminada en nombroses masies, de la immensa majoria de les quals només ens queda el nom (can Sabater, can Coll, can Farinetes, ca l'Esquerra, etc.). D'aquestes masies vuitcentistes encara resta en peu can Rigalt. Malauradament, durant les guerres napoleòniques, Sant Adrià va tornar a ser destruït.Així doncs, si deixem de banda els romanços ditiràmbics, la colònia no oferia als treballadors res que no existís a la vila, però els feia dependents d'uns serveis tancats dins del perímetre de la colònia. Quan un obrer perdia la feina, perdia la casa on vivia, l'hort que l'hauria permès alimentar-se mentre buscava una altra feina, el seu cercle de coneixences i tota la seva vida social. La sola idea de perdre-ho tot, era un argument excel·lent per assegurar-se la seva fidelitat a l'empresa.
I si entre l'oferta de "serveis" als colons no hi havia el de l'escolarització de la mainada, en els plans de construcció de la nova colònia, tampoc figurava la construcció d'una caserna de la Guàrdia Civil: un "servei" del que sí disposaven a la Colònia Salou (cf. 11) (cf. 13). I no oblidem però que els treballadors d'ambdues colònies gaudien del privilegi de rebre part del seu salari amb la moneda dels Baurier per comprar a les cooperatives de les colònies (punxa aquí per veure-la). Una moneda que, fora de la colònia, no tenia cap valor.
La revolució
A diferència d'altres empreses de Sant Adrià, l’empresa no va ser col·lectivitzada durant la Guerra Civil, i va seguir les seves activitats sota la supervisió del Consell de Control i d’Economia de la Indústria Tèxtil i els seus Derivats de la zona de Badalona. Per un motiu que no he trobat explicat enlloc, segons algunes fonts (cf. 8) “La reguladora” es va clausurar l’any 1936 (cf. 8), segons altres fonts l'any 1960 (cf. 14).
 |
| El refugio antiaéreo de la plaza Macià de Sant Adrià del Besòs, Refugios antiaéreos de Barcelona, 27.08.2011 |
Com les fàbriques es van convertir en objectius militars durant la guerra (veure la fotografia que Joan Sabater va fer de SAFA a la fi de l'article), es va construir un remarcable refugi antiaeri sota la plaça Francesc Macià per acollir els treballadors de Can Baurier en cas d'atac (17).
La dictadura
Cap a l'any 1940, l'empresa es converteix en societat anònima i es declina en dues denominacions socials: Industrial Baurier, que es dedica al tèxtil, i Immobiliària Baurier, que passa a ser la propietària dels terrenys de l'empresa.
 |
| Miquel Toneu: Can Baurier, 3 'revolveres' (1954). Arxiu Municipal de Sant Adrià de Besòs |
Cap a l'any 1960, les seccions de blanqueig, aprest, tint i acabat es van fusionar per crear una nova empresa: Societat Anònima Barcelonesa de Acabados (SABA). Aquesta empresa va ser el resultat d'una col·laboració d'Industrial Baurier i l'empresa italiana Reggiani, de Bergamo. Bona part de l'equip directiu de SABA treballava abans a una colònia que Reggiani havia creat en 1952 a Tordera: Fibracolor (18) (19).
 |
| F. Guilera: Tordera - Poblado Fibracolor. Edición: Gimpera |
El veïnat Fibracolor es va crear l'any 1952 a la dreta del riu Tordera. El barri es va concebre com les colònies tèxtils del XIX i XX. És a dir, hi havia tot allò que els treballadors podien necessitar: habitatges, serveis, camps d'esport, capella, etc.SABA, a més de dedicar-se al blanqueig, aprest i acabat dels teixits d'Industrial Baurier, en bon català: el Ram de l'aigua (20), també ho feia amb els teixits d'altres empreses.
L'any 1963, la fàbrica Salou-Baurier (cf. 11) va tancar: segons alguns autors, a causa de la posada en funcionament de l’embassament de Sau. Cap a l'any 1968, Industrial Baurier va construir una nova fàbrica de teixit a Roda de Ter. Va canviar el nom de la raó social de l'antiga fàbrica de teixit de Sant Adrià que, junt amb la nova fàbrica de Roda de Ter es convertirien en una nova societat anònima: Lacombe Textil.
The End
L'any 1988 Lacombe Textil va tancar les portes. Pocs anys més tard SABA també ho va fer. L'aventura dels Baurier a la indústria tèxtil es podia donar ja doncs per acabada.
A partir d'aquell moment, va començar l'etapa de la demolició de l'antiga fàbrica que pots veure a una ortofoto del 1986 de l'ICGC (punxa aquest enllaç) i la seva urbanització amb la construcció de nous blocs de pisos (punxa aquest enllaç) amb un resultat que esborra el passat de la fàbrica i de la colònia de Can Baurier.
 |
| Google Street View: 102 Av. de Catalunya, Sant Adrià de Besòs, Catalunya |
Epíleg
Vaig començar a treballar a SABA amb 16 anys. Com un any abans, mentre acabava el batxillerat, m'havia tret un diploma d'Auxiliar administratiu de banca, vaig començar a treballar a la comptabilitat durant el període del meu aprenentatge. Com mai no vaig acabar d'integrar-me en l'ambient de treball de les oficines, quan vaig acabar el Curs d'Orientació Universitària (COU), vaig postular per treballar com a Laborant al laboratori, que es trobava just davant dels magatzems i tallers que pots veure a la foto d'Isabel Rojas Castroverde: Recinte industrial de Can Baurier (1954). I va ser en aquest laboratori que vaig treballar fins que vaig deixar l'empresa.
Per cert, vaig conèixer al laboratori una dona ja gran que, de petita, havia anat a l'escola amb l'immens Joan Puig Elías i sempre m'explicava els seus records d'aquella època (21)
 |
| Source: Joan Sabater - Societat Anònima de Fibres Artificials (SAFA) Pau Lanao: El fil de Blanes es trenca, El Punt / Avui, 25.07.2016 SAFA va ser destruïda per l'aviació feixista italiana durant la Guerra Civil. Acabada la guerra, va ser reconstruïda per presoners polítics en règim d'esclavatge. |
Quan vaig entrar a treballar, la colònia feia temps que havia deixat d'existir com a tal. Entre el personal que treballava a les oficines hi havia antics treballadors de Fibracolor que venien de Tordera i de SAFA (22) que venien de Blanes. A les naus de la fàbrica era diferent: hom podia trobar els descendents dels treballadors de la Colònia Salou. També dels treballadors de Sant Adrià que havien reeixit a fer entrar a la fàbrica els seus fills. Hi havia molts treballadors andalusos amb orígens diferents: des de Huelva fins a Almeria. També hi havia molts treballadors castellans, principalment de Cuenca i Guadalajara. També aragonesos i valencians de les dues regions lingüístiques. Fins i tot, algun italià de l'antiga Reggiani. La majoria dels treballadors vivien a Sant Adrià, a Llefià (Badalona), la Verneda el Clot i a Nou Barris (Barcelona).
Fa poc vaig llegir a una tesi doctoral llegida a la UAB en 2018 (23) que:
El paternalisme empresarial dels Baurier comportava submissió i, en conseqüència, limitació de drets, però oferia, a canvi, unes millors condicions de vida, evidentment sempre supeditades a l’acompliment de les normes laborals i les pautes morals fixades pels propietaris i els caps de la fàbrica.Segurament aquest era el cas a les antigues colònies. Però quan vaig entrar a l'empresa en juny del 1975, amb el dictador encara viu, la majoria dels treballadors estaven sindicats: i ni durant la dictadura ni durant la transició, no recordo haver vist mai cap acció de l'empresa contra l'activitat sindical. Probablement, no hauria estat una bona idea fer el contrari.
Gràcies a una alta combativitat sindical dels treballadors del Ram de l'aigua, que ja era remarcable en temps de la II República (cf. 20), el nostre conveni permetia que els salaris de SABA i les condicions laborals fossin força decents si els comparem amb les que es practicaven en altres branques del tèxtil.
Però quan les comandes, i amb elles la producció, van començar a caure en barrina a causa de les importacions del tèxtil asiàtic, l'empresa i les seves condicions laborals van començar a degradar-se fins al seu tancament.
Si mai tens interès per consultar altres articles de la sèrie Barcelona i la memòria històrica, pots fer-ho punxant la pestanya Series d'articles a la versió web del blog o punxant aquest enllaç.
El mateix dia de la publicació d'aquest post, l'amic Pepo m'enviava un enllaç super interessant, carregat d'imatges i de documentació sobre la industria del tèxtil a Roda de Ter. Una lectura molt i molt recomanada. Francisco Parramon Arajol, transportista de Roda de Ter (Osona), al blog Històries del transport per carretera de Catalunya, 16.02.2019
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat el 27.07.2021
- 12 Buen Pastor - Roquetas, autobusesbcn.es
- Google Maps: Passera del Molinet, Barcelona, Espanya
- Passera del Molinet sobre el Riu Besòs. Barcelofília, Inventari de la Barcelona desapareguda, 12.12.2011
- Memòria per les Cases Barates del Bon Pastor, El pla dels barris de Barcelona, 19.11.2017
- Wikipedia: Sant Adrià de Besòs [en] [fr] [es] [ca]
- Manuel Fuentes i Vicent: Can Baurier. Memòria industrial de Sant Adrià de Besòs, Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, 2003
- 14- Industrial Baurier S.A., Aproximació a la història i actualitat. S.E. Ciutat de San Adrià de Besòs, Article publicat per Manuel Fuentes i Vicent al Butlletí d'informació municipal: Viure Sant Adrià.
- Els Baurier, a Masies de Roda. La introducció dels telers jacquard. Piqué i Telers Jacquard. Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya, enciclopedia.cat
- El piqué era una tela de cotó formada per dos teixits aplicats l’un sobre l’altre, amb molt relleu, i que era utilitzada sobretot per a la confecció de les armilles, enciclopedia.cat
- Wikipedia: Métier Jacquard [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Fàbrica Salou-Baurier, Colònia Salou || Consorci del Ter: Colònia Salou
- Josep M. Rovira Montells: La colònia de Salou (1864-1963). Heretat Baurier (2003), josepmroviramontells.blogspot.com, 23.06.2008
- Sant Adrià de Besòs acull una exposició sobre la colònia industrial Baurier, 3|24 Noticies, 07.05.2003
- Evolució històrica de l’Associacionisme a Sant Adrià de Besòs, Ajuntament de Sant Adrià de Besòs / Diputació de Barcelona, 2017
- L'origen de Sant Adrià, sant-adria.net
- Sant Adrià abre un refugio antiaéreo de la Guerra Civil, El País, 12.09.2006 || El refugio antiaéreo de la plaza Macià de Sant Adrià del Besòs, Refugios antiaéreos de Barcelona, 27.08.2011
- Wikipedia: Capella Fibracolor
- La textil Fibracolor cerrará su fábrica de Tordera y despedirá a 280 empleados, Cinco días, El País, 17.01.2008 || Toni Sala: Joan Martín Valls (2) - Fibracolor (Tordera), 02.03.2011
- El ram de l'aigua, grup2tecnologia, 15.03.2013 || Soledad Bengoechea: Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant le República (1931-1936), Institut d'Estudis Catalans
- Veure Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
- Pau Lanao: El fil de Blanes es trenca. La fàbrica de fibres va donar feina a més de dues mil persones i va ser factor determinant en el creixement de la vila. Els treballadors de SAFA han marcat el pas del sindicalisme a les comarques gironines. El Punt / Avui, 25.07.2016
- Manuel Márquez Berrocal: Sant Adrià de Besòs. Del món rural a l’urbà: indústria i immigració La formació de la classe obrera (1900-1939), Universitat Autonoma de Barcelona, Setembre de 2018
No comments:
Post a Comment