| Vivlios: El futuro es un país extraño, Josep Fontana, Youtube, 26.04.2013 |
Ahir dimarts vaig llegir que ens havia deixat un gran home: en Josep Fontana (1). Un vell amic de qui no tenia notícies des de feia massa temps.
El vaig conèixer a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), primer com l'excel·lent professor que sempre va ser (el millor que mai he tingut!), més tard com amic. Em va obrir la seva casa al Poble Sec, on els llibres s'amuntegaven per tot arreu, i em va proposar treballar amb els seus equips de recerca. Ambdós coneixíem un munt de gent que hauria matat per rebre una oferta com aquesta. No va ser gens fàcil, però va acabar per acceptar la meva decisió de seguir una altra via, tot i que mai va abandonar del tot la idea que treballés per ell.
Més tard, la vida em va allunyar d'ell: primer de la UAB, de Barcelona més tard. I, si al principi ens comunicàvem per correu, aquest es va fer més rar a cada any que passava. No vaig donar-li més importància car, com aquells que ho són ho saben, per a mi un bon amic ho és per sempre.
Avui és un dia trist, perquè sé que mai més no tindré l'oportunitat de quedar a un bar amb ell per a petar la xerrada. Però també un dia de joia perquè, un cop més, m'adono de la sort que he tingut de conèixer en Josep Fontana i de gaudir de l'amistat d'aquest home extraordinari.
Descansa en pau, Josep! I mira de no ser massa sarcàstic amb els panegírics ditiràmbics que et dedicaran molts d'aquells que, en el millor dels casos, no et provocaven res d'altre que la indiferència.
El vaig conèixer a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), primer com l'excel·lent professor que sempre va ser (el millor que mai he tingut!), més tard com amic. Em va obrir la seva casa al Poble Sec, on els llibres s'amuntegaven per tot arreu, i em va proposar treballar amb els seus equips de recerca. Ambdós coneixíem un munt de gent que hauria matat per rebre una oferta com aquesta. No va ser gens fàcil, però va acabar per acceptar la meva decisió de seguir una altra via, tot i que mai va abandonar del tot la idea que treballés per ell.
Anys més tard, em va passar quelcom que va fer empipar de valent en Josep Fontana. Ens vam conèixer a una conferència que va donar a Barcelona i, després d'un breu bescanvi de correus, Milton Santos (2) em va proposar treballar amb els seus equips de recerca a la Universidade de Sao Paulo. Després d'agrair-li l'oportunitat que em donava, vaig intentar explicar-li que, ni la Geografia Humana ni l'Urbanisme, no eren els principals objectes del meu interès. Em va respondre amablement, deixant-me una porta oberta per si reconsiderava la meva decisió i, després d'uns bescanvis de correu, vaig perdre tot contacte amb ell. Fins que vaig assabentar-me que ens havia deixat en juny del 2001.Durant un temps, amb en Josep Fontana vam seguir trobant-nos per fer una cervesa en bars del Poble Sec. Cosa de saber com anàvem, els anecdotaris de rigor sobre la UAB, els seus personatges, les lluites internes que tant ens feien riure i, naturalment, també parlàvem del Barça, una passió que compartíem.
A Josep Fontana, gairebé se li va travessar el glop de la cervesa que estàvem bevent a una terrassa quan vaig dir-li que havia declinat acceptar el lloc de treball que m'havia ofert l'Anna Cabré (3) al Centre d'Estudis Demogràfics, i que vaig preferir treballar com a professor ajudant a l'àrea de Geografia Física del Departament de Geografia de la UAB.
Va passar gairebé el mateix quan vaig treballar a un projecte dirigit per Miren Etxezarreta (4). També en aquest cas, hi havia un munt de gent que hauria matat per estar al meu lloc. Quan se'n va assabentar, en Josep Fontana em va deixar ja per impossible. Vaig treballar amb ella en una feina que no m'entusiasmava particularment i de la que el millor que vaig traure va ser conèixer un bon amic amb qui actualment tinc un contacte diari: l'Antoni Montseny Domènech (5).
Més tard, la vida em va allunyar d'ell: primer de la UAB, de Barcelona més tard. I, si al principi ens comunicàvem per correu, aquest es va fer més rar a cada any que passava. No vaig donar-li més importància car, com aquells que ho són ho saben, per a mi un bon amic ho és per sempre.
Avui és un dia trist, perquè sé que mai més no tindré l'oportunitat de quedar a un bar amb ell per a petar la xerrada. Però també un dia de joia perquè, un cop més, m'adono de la sort que he tingut de conèixer en Josep Fontana i de gaudir de l'amistat d'aquest home extraordinari.
Descansa en pau, Josep! I mira de no ser massa sarcàstic amb els panegírics ditiràmbics que et dedicaran molts d'aquells que, en el millor dels casos, no et provocaven res d'altre que la indiferència.
No comments:
Post a Comment