| Catalunya CGT: Per Jupiter - equip esportiu del moviment obrer, Televisio de Catalunya (2005), Youtube (13.02.2016) |
Un dia de finals de maig, petant la xerrada per whatsapp amb en Pepo, va sortir a la conversa que en Gabriel Rufian (ERC) era seguidor de l'Espanyol (1) i en David Fernández (CUP) dels bukaneros del Rayo Vallecano (2). Recordant les xerrades de la pausa cafè del matí amb un vell company de la feina originari d'Hamburg, vaig sortir amb l'astracanada de que jo era seguidor del Sankt Pauli (3).
Uns minuts després, en Pepo va enviar-me un vídeo que TV3 va emetre el passat mes d'abril: Clapton i Júpiter: un altre futbol és possible (4). Un condensat de cinc minuts de pura màgia que pots veure com una introducció del vídeo que obre aquest article, i del que pots trobar un interessant complement d'aquests vídeos a un article de Guille Álvarez publicat en 2018 (5).
Deixa'm afegir però què, personalment, hi ha quelcom que no m'ha agradat gens, ni als vídeos ni a l'article: l'obsessió per donar la brasa associant el club amb l'anarquisme i aquest amb les pistoles i el grup anarquista de Los Solidarios (6). Es el problema d'aquesta estúpida moda d'evitar de trepitjar les biblioteques (o el buscador de Google) i de jugar a fer història a partir de relats verbals basats en la memòria dels entrevistats (7).
Recordant un article publicat en aquest blog en desembre del 2018 sobre una entrevista a Joan Camí, aquest deia que (8):
La realitat és una construcció mental que construïm amb els sentits i les memòries. Creuem percepcions amb dades memoritzades i per això hi ha un món que podem reconèixer! O, si no, no hi ha món. El cervell interpreta sense parar (mitjançant les memòries), i anticipa sense parar (d'acord amb les memòries), això és un procés inconscient. I busca coincidències ..., les necessita! Car al nostre cervell l'inquieta la casualitat, prefereix una causa per a cada efecte. I si no ..., s'estén el desconcert! Vivim preveient, i per això l'estereotip ens relaxa (...) Cada vegada que evoques un record, l'estàs reinventant! Dues persones juraran haver viscut de dues maneres diferents un mateix moment compartit ... Per això m'admira que no ens enfonsem en moltes més discrepàncies de les que ja tenim!Amb això vull dir, i és només un exemple, que quan Guille Álvarez diu que: En 1925, a pesar de la represión, del "juego de las pistolas" ...Wikipedia, i és només un exemple, podria recordar-li que no estaria de més afegir que Durruti, Ascaso i altres membres de Los Solidarios com Gregorio Jover, havien fugit d'Espanya el 1923 -o que Garcia Oliver va estar empresonat des del 1924 (9)- i que no van tornar a trepitjar els carrers de Barcelona fins a la proclamació de la II República en 1931.
L'obsessió per associar el Júpiter amb l'anarquisme, i aquest amb les pistoles, sembla voler fer oblidar que, tot i l'enorme importància del moviment anarco-sindicalista al Poblenou, l'escut del club indica que no era excloent del sentiment catalanista que també hi havia entre els seus seguidors. O que, malgrat l'enorme importància del moviment anarco-sindicalista al Poblenou, no seria just oblidar que al barri hi havia també un moviment cooperativista remarcable: per exemple, la Cooperativa La Flor de Maig (10).
Potser no sigui solament un problema relacionat amb la memòria selectiva dels entrevistats, sinó de les preguntes dels entrevistadors si, per exemple, els reportatges no diuen res sobre la secció d’excursionisme del Júpiter, fundada el 1916 i coneguda des del 1921 com Agrupació Excursionista Icària (11). Una secció que havia creat una biblioteca i un incipient museu gràcies als donatius. A més de la secció d’excursionisme, hom podia trobar les de Fotografia, Escacs, Infantil, Esports de Muntanya, Museus i Folklore i la de Tècniques de Biblioteca. Entre 1922 i 1927, aquesta secció del Júpiter va canalitzar una bona part de la intensa vida cultural del Poblenou. Però això surt dels estereotips sobre l'anarquisme i no sembla importar gens ni mica als periodistes, clar.
Si com deia en Josep Fontana: el capitalisme és el problema (12), els ciutadans de Poblenou no van esperar als moviments alternatius del segle XXI per a trobar-li solucions basades en l'acció directa. Una acció directa que, com molts farien bé en llegir a Wikipedia (13), no està basada ni en la violència ni en les pistoles. Una acció directa que es va materialitzar al Poblenou en una remarcable organització social popular, amb una potència i una eficàcia remarcables, completament al marge de la política convencional.
I ara que hem fet un ràpid recorregut sobre l'historia social del Poblenou i què i a qui representava el Júpiter, potser sigui ja l'hora de demanar-nos què i a qui representen clubs com el Barça o l'Espanyol.
- Et proposo veure el clatellot de Gabriel Rufian a @bellaindomita del 25.02.2019 ... i els comentaris de la penya, clar.
- Quique Peinado: "El Rayo Vallecano es un club politizado por su hinchada, y no hay que tener miedo a decirlo", eldiario.es, 28.05.2015
- Wikipedia: Fußball-Club Sankt Pauli von 1910
- Clapton i Júpiter: un altre futbol és possible, Preguntes Freqüents, TV3, 13.04.2019
- Guille Álvarez: CE Júpiter, el equipo anarquista que escondía armas en los balones, VICE Sports, 09.04.2018
- Wikipedia: Buenaventura Durruti, Los Solidarios
- Sergi Pàmies: El futuro es una tertulia llena de psicofonías, La Vanguardia, 11.06.2019
- Jordi Camí - La realitat és una construcció mental, publicat en aquest blog el 05.12.2018
- Wikipedia: Joan Garcia i Oliver
- Xavier Bou: La Cooperativa La Flor de Maig, un poco de su gran historia, Historias del Poblenou. El último viage a Icària, 20.03.2012
- Wikipedia: Agrupació Excursionista Icària
- Cómo empezó este engaño (3/3), publicat en aquest blog els 02.06, 09.06 i 16.06.2019
- Wikipedia: Acció directa
2 comments:
El campo de fútbol del Júpiter de la calle Lope de Vega fue utilizado como punto de encuentro desde el que iniciar la insurrección obrera contra el alzamiento militar, por la cercanía del domicilio de la mayoría de anarquistas del grupo Nosotros y la enorme militancia cenetista existente en el barrio.
El Comité de Defensa de Pueblo Nuevo había requisado dos camiones de una cercana fábrica textil, que fueron aparcados junto al campo del Júpiter, que los anarquistas probablemente utilizaban también como arsenal clandestino. Gregorio Jover vivía en el número 276 de la calle de Pujades. Ese piso, durante toda la noche del 18 al 19 de julio, se había convertido en el lugar de encuentro de los miembros del grupo Nosotros, en espera del aviso de la salida a la calle de los facciosos. Acompañaban a Jover, Juan García Oliver, que vivía muy cerca, en el número 72 de la calle Espronceda, casi esquina a Llull; Buenaventura Durruti, que vivía a un kilómetro escaso, en la barriada del Clot; Antonio Ortiz, nacido en el barrio de La Plata de Pueblo Nuevo, en el chaflán de las calles Independencia/Wad Ras (ahora Badajoz/Doctor Trueta); Francisco Ascaso, que vivía también muy cerca en la calle San Juan de Malta; Ricardo Sanz, también vecino de Pueblo Nuevo; Aurelio Fernández y José Pérez Ibáñez «el Valencia». Desde el piso de Jover alcanzaba a verse la valla de madera del campo del Júpiter, junto a la que estaban aparcados los dos camiones.
A las cinco de la mañana llegó un enlace comunicando que las tropas habían empezado a salir de los cuarteles. Las calles Lope de Vega, Espronceda, LLull y Pujades, que rodeaban el campo del Júpiter, estaban repletas de militantes cenetistas armados. Una veintena de los más curtidos, probados en mil luchas callejeras, subieron a los camiones. Antonio Ortiz y Ricardo Sanz montaron una ametralladora en la parte trasera de la plataforma del camión que abría la marcha.
Las sirenas de las fábricas textiles de Pueblo Nuevo comenzaron a ulular, llamando a la huelga general y la insurrección revolucionaria, extendiéndose a otros barrios y a los barcos surtos en el puerto. Era la señal acordada para el inicio de la lucha. Y esta vez la alarma de las sirenas cobraba su significado literal de tomar las armas para defenderse del enemigo: «al arma». Los dos camiones, bandera rojinegra desplegada, seguidos de un cortejo de hombres armados, cantando «Hijos del Pueblo» y «A las barricadas», animados por los vecinos asomados a los balcones, enfilaron la calle Pujades hasta la Rambla de Pueblo Nuevo, para subir hasta Pedro IV, de allí al sindicato de la construcción en la calle Mercaders, y luego a los sindicatos metalúrgico y del transporte en Las Ramblas.
Jamás las estrofas de esas canciones habían tenido tanto sentido: «aunque nos espere el dolor y la muerte contra el enemigo nos llama el deber, el bien más preciado es la libertad, hay que defenderla con fe y valor»; «en la batalla la hiena fascista con nuestros cuerpos sucumbirá, y el pueblo entero con los anarquistas hará que triunfe la libertad».
Agustín Guillamón: La insurrección del 19 y 29 de julio de 1936, en Barcelona, kaosenlared, 07.06.2016
El grupo Nosotros, constituido en Comité de Defensa Revolucionario, dirigió en Barcelona la insurrección obrera contra el alzamiento militar desde uno de esos camiones aparcados en la Plaza del Teatro. El dominio de las Ramblas impedía el enlace de los sublevados entre plaza de Cataluña y Atarazanas-Capitanía, al tiempo que permitía acudir rápidamente, a través de calles secundarias y estrechas del barrio Chino y de la Ribera, en auxilio de los combatientes en la Brecha de San Pablo o en la avenida Icaria. Era necesario impedir que las tropas que habían salido de sus cuarteles en la periferia pudieran llegar al centro de la ciudad y enlazar con Capitanía-Atarazanas, o tomaran los centros neurálgicos de teléfonos, telégrafos, correo o emisoras de radio.
La estrecha relación personal existente entre los componentes del grupo Nosotros y varios oficiales republicanos, especialmente de Atarazanas y de la Aviación de El Prat, fue decisiva por su efectividad el 19 de julio, con la entrega del importante arsenal existente en el cuartel de Atarazanas y las armas almacenadas en Gobernación, amén de los continuos bombardeos de la aviación sobre los cuarteles dominados por los facciosos.
La colaboración de la CNT con la Aviación ya se había materializado días antes del alzamiento faccioso, mediante valiosos vuelos de estudio y reconocimiento sobre Barcelona, realizados por varios miembros del grupo Nosotros en aviones pilotados por los oficiales Ponce de León y Meana, con el conocimiento de Díaz Sandino, jefe de Aviación del Prat.
Agustín Guillamón: La insurrección del 19 y 29 de julio de 1936, en Barcelona, kaosenlared, 07.06.2016
Post a Comment