the wild project - david saavedra

The Wild Project #112 ft David Saavedra (Ex-nazi) | Cómo se radicalizó y cómo salió, Vivir amenazado, YouTube, 03.02.2022

@daveguasch

Fa uns dies et parlava del canal YouTube de Gabriel Rufián: La Fábrica (1) i també d'alguns dels personatges que ha entrevistat. El que no et vaig dir és que, gràcies al podcast de Gabriel Rufián, vaig conèixer a un creador de continguts a YouTube conegut amb el nom artístic de Jordi Wild (2).

Malgrat tenir un canal YouTube creat el 2013, amb 8,6 milions de seguidors i 1.500 milions de visualitzacions, em va sorprendre el fet de no conèixer ni The Wild Project (3), ni al seu creador, conegut amb el nom artístic de Jordi Wild, psicòleg, actor, youtuber i model nascut a Barcelona (4).

Tot i que l'estil de les seves entrevistes no té gaire cosa a veure ni amb les de Gabriel Rufián (1) ni amb les de Ricardo Moya (5), principalment per un munt d'interrupcions que acaben per despistar a entrevistats i oients, comparteixen amb les de Ricardo Moya el fet que no estan limitades en el temps, a més d'una simpatia i una empatia amb els entrevistats totalment refrescants.

Com ja pots imaginar, no he tingut temps de veure totes les entrevistes que tinc apuntades per veure. Però avui m'agradaria recomanar-te l'entrevista amb què he obert el post d'avui. Una entrevista senzillament brutal de 4h30' que he vist en quatre dies.

Una de les millors entrevistes que mai he vist, amb David Saavedra (6), nazi des de la seva adolescència, quan va descobrir el moviment i es va deixar enlluernar per aquest. Suboficial de l'exèrcit i autor de Memorias de un exnazi (7), per circumstàncies que explica durant l'entrevista, decideix deixar enrere el nazisme i desradicalitzar-se. Un procés molt dur, que ha durat anys. Un procés en el que encara està immers, com pots comprovar si visites el seu canal a YouTube.

Personalment, el que m'ha impressionat més de David Saavedra és la seva curiositat per saber i el munt de lectures que ha fet per satisfer aquella curiositat. Les seves reflexions sobre el funcionament del cervell també m'han fet reflexionar. També una explicació plausible sobre com es pot arribar i com es pot sortir del procés de radicalització: de qualsevol procés de radicalització!

Tornant a les seves lectures, afegir que amb aquesta entrevista he après un munt de coses que desconeixia i que he pogut completar dies més tard, amb altres lectures que he anat fent a Internet.

Un consell. Probablement sigui una de les millors entrevistes que mai no he vist i, com ja t'he dit, quan he acabat de veure-la, he après moltes més coses d'aquelles que creia saber. Però, per veure-la (recorda que l'entrevista dura unes 4h30) i no acabar passant per alt algunes de les coses més interessants, m'ho he muntat per veure-la en quatre dies. A tu de decidir quina és la millor manera de fer-ho. Però no te la perdis, car val molt la pena de veure-la.

---

1. Veure Gabriel Rufián - La Fábrica, publicat en aquest blog el 31.01.2023
2. La Fábrica 1931 - La Fábrica de Rufián con Jordi Wild, YouTube, 03.07.2019
3. The Wild Project: YouTube
4. Jordi Wild: Home page
5. Veure El sentido de la birra - Pedro Vallín, YouTube, 26.01.2023
6. David Saavedra: YouTube
7. David Saavedra - Memorias de un exnazi: Penguin Libros, La Vanguardia

què en penso de la intel·ligència artificial? (1/3)

Source: Joaquim Corominas, L'Unilateral (2008)

@daveguasch

Fa molts anys d'això. Vaig matricular-me a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb la intenció de diplomar-me en Història Econòmica, una branca que adorava. I entre les matèries que vaig escollir pel meu primer curs hi havia una que es deia Matemàtiques de les Ciències Humanes. Sent una matèria destinada a estudiants de lletres, vaig pensar que no em seria difícil d'aprovar-la, bàsicament per tots els anys que havia passat treballant al laboratori d'una empresa del ram de l'aigua, on els càlculs de tota mena feien part del meu treball quotidià.

El primer dia de classe em vaig quedar sorprès quan vaig descobrir que el professor era una mena de vell hippie amb una llarga barba blanca. Calçava unes velles avarques amb sola de neumàtic i lluïa una corda de persiana que li aguantava uns vells pantalons de Tergal que li arribaven a quatre dits dels turmells. Un vell hippie que va resultar ser doctor enginyer industrial, amb especialitat elèctrica i tenia un MSEE per la Universitat de Berkeley (Califòrnia). Un vell hippie que havia treballat en empreses d'automàtica, informàtica i electrònica a Catalunya, Califòrnia i Massachusetts.

Va començar explicant-nos com tenia pensat estructurar el curs. També ens va dir que podíem portar el que volguéssim els dies d'examen: calculadores, llibres, apunts ..., el que volguéssim. Quan vaig veure el sentiment de satisfacció a la cara dels altres estudiants vaig realitzar que probablement no havien entès res del que ens estava dient.

Source: DocPlayer. L'humour à l école

Passava a net religiosament cada nit els apunts que havia pres durant el dia. I completava els exercicis que fèiem a classe amb exemples que trobava als llibres després d'hores de biblioteca (en aquella època, Internet no era ni l'ombra del que coneixem avui). A mesura que avançaven les classes i les pràctiques, vaig identificar els meus punts febles. I em vaig arreglar amb un company de militància sindical de Sant Adrià perquè el seu fill, que estudiava a la facultat de Física a la Universitat de Barcelona, em donés classes particulars dos cops per setmana. Fins i tot vaig comprar-me una calculadora HP amb 50 passos de programació amb la qual vaig començar, de manera autodidacta, a familiaritzar-me amb la informàtica. Mai no m'havia preparat tant per un examen trimestral.

Anys més tard vaig seguir amb ell un curs d'Informàtica on teclejàvem codi en Fortran (1) als vells terminals VAX VT100 que connectaven amb els hosts VAX11 de Digital.

Però mai, en cap altra assignatura de la llicenciatura, ni tan sols en la d'informàtica, mai no vaig treballar tant una matèria ni li vaig dedicar tantes hores com a aquell curs de matemàtiques.

No recordo el seu nom. L'havia conegut a les reunions de l'Associació d'Estudiants de Lletres. Era un pèl-roig de qui deien que fumava molt: vull dir, coses que no es venien als estancs. Com no l'havia vist mai a classe de matemàtiques, no m'havia passat mai pel cap que estigués matriculat. Un parell de dies abans del primer examen trimestral em va demanar si li podia fotocopiar els meus apunts. Ho vaig fer, se'ls va mirar, li vaig preguntar si necessitava que li expliqués alguna cosa i em va dir que no, que ja se'ls llegiria i que ja ens veuríem el dia de l'examen.

Source: getdigital.fr

Com jo havia intuït ja des del primer dia de classe, un sentiment de terror es va estendre entre tothom quan vam descobrir quines eren les preguntes d'aquell primer examen trimestral. Efectivament, podíem portar tots els llibres que volguéssim, apunts, calculadores ... Tot plegat, no servia de res si no sabíem com interpretar quina era la complexitat dels enunciats de cada problema i quina era la solució que havíem d'aplicar per resoldre'l. Si no ho recordo malament, aquell primer examen va ser l'únic que he suspès al llarg de la meva carrera, amb unes dècimes per sota del 5. La massacre va ser terrible entre gairebé tots els altres estudiants ..., tret del meu company pèl-roig, que es va sortir amb un 8 de nota. 

Aquell dia vaig aprendre una lliçó que mai no he oblidat. Disposar de totes les eines que vulguis no et serà de cap ajuda si no saps com utilitzar-les. Dit d'una altra manera, saber com utilitzar-les et permet traure un profit fenomenal a unes eines que, altrament, no et serviran de gran cosa.

Vaig seguir treballant de valent i vaig reeixir a passar aquell curs amb un aprovat pelat, la nota més baixa que vaig tenir al llarg del meu diploma. El company pèl-roig, va seguir sense anar a cap classe i, utilitzant els meus apunts, es va traure el curs amb un notable. La majoria dels estudiants va acabar per traure's un aprovat en l'examen de repesca del mes de setembre. I entre ells, alguns van haver de repetir curs.

Source: Épinglé sur BD and Co, Pinterest

T'he fotut tot aquest rotllo per dir-te quina és la meva opinió personal sobre el professorat universitari que s'ha escandalitzat avui amb ChatGPT, com ahir ho va fer amb Wikipedia o abans-d'ahir amb l'ús de les calculadores científiques. Si, com aquell professor de matemàtiques, sabessin quins són els treballs o els exàmens que han de preparar perquè els estudiants descobreixin i treguin profit de tota la potència d'unes eines que el professorat hauria de conèixer, haurien reeixit en l'objectiu de preparar els seus estudiants per al món laboral que els espera quan surtin de la universitat. Un món real on ningú els demanarà que deixin aquelles eines a casa. Ans al contrari, les tindran a la seva disposició i els exigiran que sàpiguen com utilitzar-les.

Quan vaig arribar a Suïssa el 1992 no vaig tenir cap problema en treballar amb els sistemes de l'entorn de Digital, interpretar les demandes que m'arribaven de la part dels enginyers elèctrics i traduir-les en codi Fortran. I gràcies al que vaig aprendre al Master en Informàtica que vaig seguir a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins (Universitat Politècnica de Barcelona), tampoc vaig tenir cap problema en treballar amb les primeres màquines Unix que van arribar a l'empresa, ni en traduir les demandes que m'arribaven dels enginyers elèctrics, primer en codi Turbo Pascal, més endavant en codi Smalltalk.

Vaig tenir la sort de treballar en equips on, quan no sabia alguna cosa, els meus companys no tenien cap problema en explicar-me-la o en dir-me a quin llibre de la biblioteca de l'empresa podia trobar la solució (Internet seguia sense tenir res a veure amb el que coneixem avui). I si no la trobava enllà, mai no vaig trobar cap problema per comprar nous llibres o en inscriure'm a un curs de formació.

Aquesta és la meva experiència en el món laboral i, de vegades, em demano quants d'aquells que avui s'esveren amb l'arribada de noves tecnologies que desconeixen, tenen la més mínima experiència en el món laboral real que existeix fora de les universitats.

Just per acabar amb aquesta introducció que desenvoluparé més endavant, a mesura que redactava aquest post m'he adonat que vaig deixar la Universitat sense invitar a unes birres al meu professor de matemàtiques: en Joaquim Corominas, per agrair-li tot allò que em va ensenyar i que em va obrir uns horitzons què, sense aquell primer examen trimestral, probablement mai no hauria tingut l'oportunitat de conèixer.

La seva influència va ser tan important que, el fet que Joaquim Corominas fes part del staff del Departament de Geografia de la UAB i que, almenys en aquell temps, aquest departament seguís el traçat de la Geografia Teorètica i Quantitativa, aplicant conceptes, models matemàtics i estadístics per a l'estudi de la geografia, em va decidir a canviar el meu objectiu inicial de diplomar-me en Història Econòmica pel d'una llicència en Geografia.

---

1. Wikipedia: Fortran [en] [fr] [es] [ca]

gabriel rufián - la fábrica

La Fábrica 1931 - La Fábrica de Rufián con Ana Pardo de Vera, YouTube, 28.11.2019

@daveguasch

Si em coneixes o m'has seguit des de fa temps en aquest blog, ja sabràs que vaig viure la primera meitat de la meva vida a cavall entre Noubarris (Barcelona) i el Barcelonès Nord: Sant Adrià de Besòs, Badalona i Santa Coloma de Gramenet. La meva experiència de vida en aquest minúscul àmbit territorial em va permetre conèixer a gent que havia arribat d'arreu de Catalunya, però també d'arreu d'Espanya. Vaig jugar, treballar i també mobilitzar-me políticament amb els seus fills. I crec que aquest és un dels motius pels quals, tot i no compartir les idees de Gabriel Rufián, tingui una gran simpatia i empatia pel seu personatge.

No soc l'únic de la família. El meu pare guarda amb molt de carinyo una foto que li van fer amb ell un dia que Gabriel va visitar el poble on ara viu per donar una conferència. Més enllà del fet que les seves intervencions parlamentàries al Congrés dels diputats a Madrid m'hagin agradat molt més d'ençà que va agafar la direcció del seu grup, m'agrada més seguir-lo a Twitter: tot com fan milers d'espanyols que, tot i no compartir el seu ideal nacionalista, subscriuen moltes de les seves posicions polítiques.

Però si hagués de destacar alguna cosa en particular amb la que simpatitzo amb el personatge de Gabriel Rufián seria el seu podcast: La Fabrica (1). Un podcast on Gabriel entrevista, sovint des de la discrepància política, però sempre des de la correcció, l'educació i el respecte de la vida privada. Estic pensant en personatges com ara Arcadi Espada (2), Antonio García Ferreras o Xavier García Albiol (3), just per destacar uns personatges amb els quals l'entrevista podria haver passat de la pitjor de les maneres.

Del munt de podcasts que pots trobar al canal YouTube de La Fábrica (1), avui m'agradaria compartir dos que he vist recentment i què, per motius més que diversos, he trobat força interessants.

La Fábrica 1931 - La Fábrica de Rufián con Xavier García Albiol, YouTube, 23.01.2020

---

1. La Fábrica 1931: YouTube
2. La Fábrica 1931 - La Fábrica de Rufián con Arcadi Espada, YouTube, 16.01.2020
3. La Fábrica 1931 - La Fábrica de Rufián con Xavier García Albiol, YouTube, 23.01.2020

des volcans et des hommes - auvergne

Jamy-Epicurieux: Les volcans d'Auvergne peuvent-ils se réveiller ?, YouTube, 06.11.2021

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu dos vídeos que ens presenten l'Auvergne (1), la província volcànica més gran de l'Europa continental (2). Una província volcànica on es troba la Chaîne de Puys (3), de la que fa part el Puy de Dôme, que es va formar fa només 11.000 anys i on es troben prop de 80 volcans, l'últim dels quals encara emetia lava fa 6.000 anys. Aquesta darrera dada és molt interessant car, com pots llegir a un article publicat a Futura-Sciences l'any 2021 (4):

En general, un volcà es considera extingit després de 10.000 anys d'inactivitat. Tanmateix, la Chaîne des Puys, amb una darrera erupció fa 6.000 anys, no entra en aquesta categoria.

El vídeo amb què he obert el post m'ha semblat un bon resum com a introducció al vulcanisme de l'Auvergne i està presentat de manera força pedagògica per un conegut divulgador científic francès: Jamy Gourmaud (5) a qui seguia, quan tots dos érem molt més joves, a una emissió de divulgació científica per a joves que adorava: C'est pas sorcier (6).

ARTE Family FR: Des volcans et des hommes. Auvergne : les mystères des géants endormis, YouTube, 13.12.2022 | Disponible jusqu'au 17.06.2023

El segon vídeo ens presenta un episodi d'una sèrie d'Arte-TV que et recomano veure: Des volcans et des hommes (7). Millor abans del 17.06.2023, data limit per poder veure'l en obert a les pàgines d'Arte TV o a YouTube.

En aquest episodi, el presentador de la sèrie: Arnaud Guerin (8), geòleg especialitzat en vulcanologia, ens descobreix el vulcanisme de l'Auvergne i les erupcions dels volcans més recents. I ho fa damunt d'un globus aerostàtic, en companyia de Pierre Boivin (9), un vulcanòleg que, abans de la seva jubilació, va treballar com investigador del CNRS al laboratori Magmas et Volcans de la Université Blaise-Pascal de Clermont-Ferrand.

---

1. Wikipedia: Auvergne [en] [fr] [es] [ca] || Clermont Auvergne Tourisme: Volcans d'Auvergne
   
2. Wikipedia: Volcans d'Auvergne [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Chaîne des Puys [en] [fr] [es] [ca]
4. Morgane Gillard: Les volcans d’Auvergne peuvent-ils se réveiller ?, Futura-Sciences, 14.11.2021
5. Wikipedia: Jamy Gourmaud
6. Wikipedia: C'est pas sorcier
7. Des volcans et des hommes (2018-2020): Arte TV, TVDB
8. Arnaud Guerin: Home page
9. Wikimonde: Pierre Boivin

el sentido de la birra - pedro vallín

ESDLB con Ricardo Moya #334 - Pedro Vallín: Opinión, Cultura y Política, YouTube, 08.01.2023

@daveguasch

El sentido de la birra es un podcast en el que vienen personas, tomamos cervezas y hablamos. És així de senzill i així de genial. Un podcast on, segons el seu director, Ricardo Moya: Se trata de salvar el mundo desde el bar, como manda la tradición. Per aquest podcast que, pots trobar a: YouTube, a Facebook, a Instagram ..., ha passat gent que parla de la seva vida, de la seva carrera professional o de qualsevol altra cosa, mentre comparteixen unes cerveses en un ambient relaxat, sense guió i sense límit de temps.

Probablement, la millor presentació de Ricardo Moya la pots trobar a una entrevista que l'Andreu Buenafuente li va fer al seu Late Motiv (1), després que Ricardo Moya el va entrevistar a ell al seu programa (2). O a l'article que Forbes li va dedicar l'any passat (3). Sobre els entrevistats, pots trobar gent de tota mena, com ara en Jorge de Ilegales (4) o en Raül Romeva (5).

Personalment, no sabria dir-te. Tinc el mateix sentiment contradictori amb Ricardo Moya que amb molta gent de la seva edat. Els trobo molt intel·ligents, fan coses molt interessants, tenen una filosofia de vida que moltes vegades admiro, però de vegades tinc com el sentiment que no compartim el mateix concepte sobre el significat de l'empatia. No vull dir amb això que el meu sigui millor, no. Tan sols que és diferent. Si un dia veus l'entrevista que va fer-li a Carmen Romero (6) probablement veuràs a què m'estic referint.

Et deixo amb el podcast amb què he obert el post d'avui. Amb un Pedro Vallín menys fluid quan parla de cinema del que ho és a les seves homilies a La Vanguardia. I políticament més conciliant de com hom el coneix a Twitter.

---

1. Late Motiv - Ricardo Moya. El Sentido de la Birra, YouTube, 23.11.2021
2. ESDLB - Andreu Buenafuente: El Padrino de la Comedia #175, YouTube, 30.05.2021
3. María Corisco: Ricardo Moya: «Pasé de ser hippie a profesionalizar un impulso artístico», Forbes, 23.04.2022
4. ESDLB - Jorge Ilegal: Ilegales, Orígenes y Condimentos #283, YouTube, 19.06.2022
5. ESDLB - Raül Romeva: Ir a la Cárcel por la Independencia #275, YouTube, 22.05.2022
6. ESDLB - Carmen Romero #93, YouTube, 15.08.2020

les puits abandonnés par l’industrie pétrolière

@daveguasch

Sabem que una de les causes més importants del canvi climàtic són les emissions de CO₂, principalment lligades al consum de combustibles fòssils. També sabem que el canvi climàtic provoca un augment global de les temperatures. Que l'augment global de les temperatures provoca la fusió del gel dels pols i del permafrost (o permagel) de les zones polars i alpines. Sobre el permafrost hem vist en aquest blog els seus principals efectes (#permafrost): els geomorfològics, en particular en zones alpines; els bacteriològics i, un dels més temuts, l'alliberament del metà, un gas amb un efecte hivernacle vuitanta vegades més potent del que ho és el CO₂.

Hem vist i llegit prou als mitjans de comunicació per prendre consciència de la nostra responsabilitat personal en el canvi climàtic. I aquells que tenim un sentit ètic, hem fet el possible per reduït tan com podem la nostra empremta CO₂.

Però el 18.01.2023, la RTS va emetre un documental de @audreygloaguen (1) que em va deixar glaçat. El pots trobar punxant a un enllaç al final d'aquest post (2) car, tot i que estarà disponible a les pàgines de la RTS fins al 17.02.2023, probablement aquells que no viviu a Suïssa no el podreu veure a causa dels problemes de copyright. Per aquest motiu que intentaré resumir-lo a continuació.

LES FANTOMES DU PETROLE TLR from ◤FIPADOC on Vimeo.

A França, Alemanya, Anglaterra o els Estats Units, científics i whistleblowers s'han embarcat en una cacera vertiginosa: trobar pous de petroli i gas abandonats a la fi de la seva explotació comercial per la indústria petroliera i avaluar la seva perillositat (3) (4).

Al voltant de 3 milions de pous estimats només als USA: entre 20 i 30 milions de pous arreu del món. Uns pous que no es van segellar correctament en el moment de la fi de la seva explotació comercial i que actualment deixen escapar al fons del mar, sota terra o a l'atmosfera, materials perillosos per al medi ambient i per a la nostra salut: petroli, però també gas metà amb un efecte hivernacle molt potent, tot com altres substàncies de molt alta toxicitat. Milions de bombes de rellotgeria de les que ningú en parla, de les que s'han desdit les companyies petrolieres i que s'hauran de desactivar amb capitals públics si hom vol evitar el pitjor.

En cas que no puguis tenir accés al documental emès par la RTS (2), et proposo veure aquest altre que CNBC va penjar a YouTube el 24.02.2022. A més d'una bona descripció del problema als USA, en particular a Califòrnia, podràs veure quines són les tècniques utilitzades per identificar els pous abandonats i l'ingent treball destinat a la seva cartografia. Les infografies et permetran també veure les tècniques utilitzades pel seu segellat, intentant minimitzar el seu impacte ambiental. I potser el més important, el cost que caurà sobre les esquenes del contribuent, actualment estimat en 280 miliards d'USD, només pels pous actualment identificats als USA. Pels altres milions de pous que es troben disseminats arreu i sota els oceans em temo que les solucions es faran esperar.

Escampats pels Estats Units hi ha milions de vells pous de petroli i gas abandonats. Són una font important d'emissions de metà i poden filtrar contaminants a les aigües subterrànies. Localitzar i identificar aquests pous és molt difícil, ja que molts van ser perforats abans que les tecnologies modernes de cartografia i del manteniment de registres es generalitzessin. Netejar-los costarà milers de milions. Però per primera vegada hi ha un gran finançament federal dedicat a fer-ho.

CNBC: Why The U.S. Has Millions Of Leaking Oil And Gas Wells, YouTube, 24.02.2022

---

1. Audrey Gloaguen: Les fantômes du petrole (The Ghosts of Oil), Dream Way Productions, 2022
   
2. Doc à la Une: Les fantômes du pétrole, RTS 18.01.2023
3. Les Fantômes du pétrole, Film Documentaire.fr
4. Les fantômes du pétrole, France TV, 29.01.2023

suisse: des entreprises peinent à recruter

RTS 19h30 09.01.2023 - Chômage bas: 40% des entreprises ont désormais de la peine à recruter

@daveguasch

El telenotícies de la RTS del passat dilluns 09.01.2023, presentava diferents notícies que, lligades, crec que defineixen perfectament l'absurd del temps que estem vivint.

El telenotícies obria amb la notícia amb què he obert el post avui. El nivell d'atur actual (2,2%) té com a conseqüència que el 40% d'empreses del país no puguin contractar el personal que necessiten. Una situació que obliga els empresaris a buscar els empleats a altres empreses de la competència, oferint-los millors salaris, sense que això sigui una solució. Una situació per la qual no es veu cap sortida abans dels pròxims 10 anys i que s'agreujarà d'aquí a 5 anys, amb la jubilació de la generació del baby-boom.

Seguia a aquesta notícia una altra que feia referència a la supressió del servei d'urgències nocturnes de l'hospital regional de Martigny (Valais/Wallis), de 18h00 a 08h00, a causa de la manca de personal sanitari.

RTS 19h30 09.01.2023 - Surchargés, les hôpitaux font face à une pénurie de personnel. A Martigny, les urgences doivent être fermées temporairement.

Més endavant, una altra notícia ens parlava del suïcidi d'un jove nigerià de 33 anys, sol·licitant d'asil a Ginebra. Un fet que es produïa un mes després del suïcidi d'un jove sol·licitant d'asil afganès després de ser informat que seria reenviat a un centre de detenció a Grècia. El reportatge identificava en aquests fets un problema del suport insuficient de les institucions d'asil de la república de Ginebra a la salut mental dels demandants d'asil. El secretariat federal de la immigració parlava d'una manca d'especialistes en salut mental per ocupar-se dels "problemes mentals" d'alguns sol·licitants de l'asil.

RTS 19h30 09.01.2023 - Un requérant d'asile met fin à ses jours à Genève, un mois après le suicide d'un jeune requérant afghan.

L'1 de gener del 2023 tota la premsa suïssa es feia ressò d'aquesta notícia: Suïssa superarà els 9 milions d'habitants el 2023 (1):

Des de la introducció de la lliure circulació de persones amb la Unió Europea (UE), la població suïssa ha crescut dues vegades més ràpid que la de França o la del Regne Unit i fins i tot vint vegades més ràpid que la d'Alemanya, gràcies a la forta immigració.

Quan es va introduir la lliure circulació de persones, la por que els immigrants ocupessin els llocs de treball dels autòctons va resultar ser falsa. Va passar just el contrari: no hi va haver atur ni dúmping salarial, i finalment ha augmentat el nombre de llocs de treball pels quals els empresaris no troben treballadors.

Es a dir, malgrat la pujada del franc amb relació a l'euro, i d'un creixement demogràfic que supera de lluny el de les economies més importants d'Europa, l'economia del nostre país necessita treballadors per a mantenir el seu ritme de creixement. En paral·lel, tenim un munt de joves en procés de sol·licitud d'asil que han fugit de la guerra i la misèria i esperen trobar una oportunitat. I quan hom comunica a aquests joves el seu retorn a un camp de concentració, l'única solució que li passa pel cap al secretariat federal de la immigració és que aquests joves necessiten una ajuda psicològica, altrament difícil de portar a terme a causa de la penúria de professionals.

Antonio Gramsci deia que "El vell món es mor, al nou món li costa aparèixer i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.". Ja fa anys que el nou món al qual es referia Gramsci es va fer miques, i és molt probable que el vell món segueixi el mateix camí. Mentrestant, molts d'aquells que es queixen de no trobar treballadors per a les seves empreses donen suport a nacionalismes i feixismes identitaris que tenen per objectiu rebutjar i fer fora aquells que podrien ocupar aquells llocs de treball.

Com diu un amic a qui m'estimo molt: No tenim ni idea d'on anem. Però, el que és cert, és que hi anem a tota velocitat!

---

1. La Suisse dépassera les 9 millions d'habitants et habitantes en 2023​, RTS, 01.01.2023

landing on somorrostro beach (barcelona, 1966)

Simulated landing on Somorrostro beach, Barceloneta showing off American military aid sold to the Franco regime. 1966, Shanty homes were demolished previously. Photo by Pérez de Rozas. Are these Spanish or American troops? pic.twitter.com/i2Pi9LNAej

— Nick Lloyd (@Civil_War_Spain) January 7, 2023

@daveguasch

Ahir vaig compartir a WhatsApp un tweet que el compte Nick Lloyd va publicar el passat 07.01.2023. Aquest tweet presentava una fotografia de Pérez de Rozas sobre un desembarcament de la infanteria de Marina espanyola a la platja de Somorrostro, a Barcelona. Un treball professional de Pérez de Rozas que permet aïllar la imatge del seu context i té com a resultat que avui gairebé ningú el recordi.

Crec que és un bon moment per recordar que una imatge aïllada del seu context espacial i històric pot generar un munt d'opinions i de sentiments confrontats entre aquells que ni saben d'on ve, ni tenen la preocupació o els coneixements necessaris per esbrinar el seu origen i, malgrat tot, consideren tenir l'obligació moral de donar la seva opinió. I no m'agradaria que ningú considerés que això és una crítica a ningú en particular, sinó una reflexió sobre la nostra societat.

Per apreciar el treball professional que aïlla la fotografia de Pérez de Rozas en el seu context espacial i històric et proposo veure els arxius històrics del No-Do a RTVE: La Semana Naval en Barcelona, 01.01.1966.
No se'm fa gens estrany que tothom faci el possible per oblidar avui aquell esdeveniment. D'una banda, un règim feixista que feia una obscena ostentació de la ferralla militar dels vaixells que havien sobreviscut a la guerra civil i del material de rebuig enviat pels americans. I, d'una altra banda, la gentada que es va desplaçar per rebre a Franco i veure les maniobres militars amb què aquest amenaçava qualsevol intent d'insurrecció popular.

Res d'heroic que es pugui reclamar actualment des de cap formació política. A qui pot interessar avui recordar aquells moments? I, per tant, aquells moments fan part de la nostra història!

le jura suisse et l'absinthe

Arte Family Fr: Les spécialités du Jura suisse, YouTube, 17.12.2022 (Disponible jusqu'au 17.01.2023)

@daveguasch

Després d'uns dies de merescudes vacances, avui m'agradaria compartir amb tu un documental que vaig veure ahir a Arte TV i que estarà disponible fins al dimarts 17.01.2023. 

El documental ens parla de l'absenta, un licor elaborat amb aquesta planta i altres extractes vegetals que va ser molt apreciat per burgesos i artistes al segle XIX. Com d'aquest licor es va dir que podia provocar atacs de bogeria, embriaguesa i ceguesa, es va prohibir a França, des del 1915 fins al 2011, i a Suïssa des del 1910 fins al 2005.

Malgrat la prohibició, al Jura suís la "fada verda" es va seguir produint de manera clandestina. Amb la fi de la prohibició, la "fada verda" s'ha convertit en un ingredient molt apreciat pels cuiners del Jura, car combina perfectament amb moltes especialitats: embotits, truites, suflés congelats... I, com pots veure al documental, no és rar que hom l'afegeixi a la fondue de formatge.

Més enllà de la història d'aquest licor i dels relats sobre la seva producció clandestina, el documental està ambientat en la vida rural dels habitants de Val-de-Travers (République et Canton de Neuchâtel) i els seus paisatges brutals en període hivernal..., quan el canvi climàtic encara no s'havia manifestat de manera tan extrema com enguany: el documental, dirigit per Lorenz Findeisen, es va emetre per primera vegada el 2015.

Tot i que pots trobar el documental a les pàgines d'Arte TV (1), al post d'avui he publicat la versió que pots trobar a YouTube. Així, si a les pàgines d'Arte TV només pots trobar el documental en francès o alemany, a YouTube pots activar la traducció automàtica dels subtítols en la llengua de la teva elecció (recorda que hi haurà casos on els resultats podrien ser millors).

 
Si el documental t'ha agradat tant com m'ha agradat a mi, et proposo que també et miris aquest que va emetre el 2017 la RTS. En aquest documental trobaràs alguns dels personatges que ja has vist al primer, així com informacions més detallades sobre la història de la producció de l'absenta a Val-de-Travers. En aquest cas, ambientades en els seus paisatges brutals en període estival.

Passe-moi les jumelles (RTS): Voyage au pays de l'absinthe, YouTube, 17.11.2017

---

1. Lorenz Findeisen: Cuisines des terroirs: Le Jura suisse, Arte TV, 2015 (Émission du 24/01/2016. Disponible du 17.12.2022 au 16.01.2023)
2. Arte Family Fr: Les spécialités du Jura suisse, YouTube, 17.12.2022 (Disponible jusqu'au 17.01.2023)
3. Passe-moi les jumelles (RTS): Voyage au pays de l'absinthe, YouTube, 17.11.2017

el virus interminable

Photo de Karolina Grabowska

@daveguasch

Avui m'agradaria compartir amb tu l'entrevista que Marina Fernández li va fer a Miguel Sebastián (1), autor del llibre El virus interminable (2), a l'emissió d'Hora 25 (SER) del 22.12.2022 (3).

Et proposo punxar l'enllaç per escoltar l'entrevista i les informacions força interessants que dona Miguel Sebastián en resposta a les qüestions de Marina Fernández. Et passo alguns extractes:

• "Quan comparem l'any 2022 amb 2021 hi haurà moltes sorpreses. Perquè no és veritat que s'hagi reduït el nombre de morts tant com esperàvem amb la vacuna: i no és perquè la vacuna no sigui bona, sinó perquè el nombre de casos s'ha multiplicat".
• A dia d'avui encara hi ha moltes preguntes sobre el virus sense resposta. "¿Té efectes a llarg termini? Estem segurs que contagiar-se tant no té després cap conseqüència a llarg termini? Es tracta de quelcom que caldrà estudiar"

---

1. Wikipedia: Miguel Sebastián [en] [fr] [es] [ca]
2. Miguel Sebastián: El virus interminable, Ediciones B - 9788466669719, Casa del Libro, Ebook
3. Miguel Sebastián: "No se han reducido las muertes por COVID tanto como esperábamos, no porque la vacuna no sea buena, sino porque se han multiplicado los casos", Hora 25, SER, 22.12.2022 - 21:55h CET

les bourbons et la suisse

La tele de tu vida: Muerte de Victoria Eugenia de Battemberg (1969), YouTube, 18.10.2013

@daveguasch

Alguns espanyols encara recorden que el rei Juan Carlos I (1) va néixer a Roma el 1938. El seu avi, Alfonso XIII (2), s'havia traslladat a viure-hi durant el seu exili a la ciutat on vivia un gran amic: Benito Mussolini, amb qui l'unia, entre altres coses, la seva alta estima pel general Francisco Franco:

El 1934, Alfonso XIII havia demanat suport al dictador italià Benito Mussolini per a «un eventual cop d'estat a Espanya ( ...) per restaurar la monarquia». El dictador italià li va prometre diners i armes. Dos anys després, va recolzar amb entusiasme, diners, armes i soldats el cop d'estat dels militars revoltats contra la República.

La relació d'Alfonso XIII amb el general Francisco Franco era extensa i està ben documentada. A conseqüència dels seus "èxits" militars al Marroc va conèixer a Franco, que a poc a poc es va convertir en favorit reial (...) En començar el cop d'estat, Alfonso XIII va recolzar ferventment el bàndol revoltat, afirmant ser un «falangista de primera hora». (2).

Amb l'autorització d'Alfonso XIII, el seu fill: Juan de Borbón, va anar a Espanya per unir-se al bàndol dels militars revoltats contra la República (3):

L'1 d'agost de 1936 va travessar la frontera espanyola amb la intenció d'establir contacte amb la junta de govern Nacional de Burgos, però seguint ordres del general Emilio Mola, se'l va obligar a tornar a l'exili, cosa que va fer amb una curta pausa a Pamplona, on se'l va veure vestit amb la granota blava de la Falange Española i la boina vermella dels carlins.

A primers d'abril del 1939, després que els militars entressin a Madrid, Juan de Borbón va escriure a Francisco Franco: "Uno mi voz nuevamente a la de tantos españoles para felicitar entusiasta y emocionadamente a V. E. por la liberación de la capital de España. La sangre generosa derramada por su mejor juventud será prenda segura del glorioso porvenir de España. Una, Grande y Libre. ¡Arriba España! Juan de Borbón." (3)

Mentre els homes de la família flirtejaven amb el feixisme, la reina Victòria Eugenia de Battenberg (4), dona d'Alfonso XIII i neta de la reina Victòria del Regne Unit, vivia a Londres, separada del seu marit.

Un any abans de la carta del seu fill a Francisco Franco, el 1938, tota la família es va reunir a Roma pel bateig del seu net: Juan Carlos I, a càrrec del cardenal Eugenio Pacelli, que substituïa al moribund Papa Pio XI i es va convertir en el papa Pio XII uns mesos més tard.

A conseqüència de les simpaties polítiques del seu marit i del seu fill (el seu net seguiria el mateix camí anys més tard), el 1939, després de l'inici de la Segona Guerra Mundial, la reina Victòria Eugenia de Battenberg va ser expulsada de la família reial britànica (en realitat, havia deixat de fer part de la família des de que va renegar de la religió anglicana per casar-se amb Alfonso XIII) i va ser convidada a abandonar el Regne Unit. 

Es va traslladar a Lausanne (Suïssa) on, després de viure una temporada a l'hôtel Royal Savoy (5), va comprar un palauet anomenat Vieille Fontaine (6), molt a prop d'on es troba actualment el Musée Olympique. Actualment, Vieille Fontaine és propietat d'una institució financera suïssa: Bondpartners SA.

Nota personal: Va haver-hi un temps que el meu fill seguia els cursos de tarda de l'escola espanyola (7) a les aules de l'Etablissement Primaire et Secondaire de l’Elysée (8), just al costat de la Vieille Fontaine (6). Anava a recollir al meu fill quan acabava les classes, a les 20h00. Recordo que sempre anava entre 3/4h i 1h abans. A principis de la tardor i durant la primavera, perquè des del pati sud de l'escola hi havia una vista impressionant del llac Léman i els Alps i em quedava mig encantat mirant el paisatge encisador de la posta del sol. Des de la fi de la tardor i durant l'hivern, arribava quan ja era nit tancada i m'agradava anar de tant en tant a fer un tomb per veure les exposicions de l'antic museu de fotografia de l'Elysée. Però el que m'apassionava de veritat era passar una estona veient els entrenaments de la canalla que jugava a hockey sobre gel a l'aire lliure, a la piscina gelada de Montchoisi (9).

L'evolució de la guerra va aconsellar a Juan de Borbón deixar Itàlia i instal·lar-se a casa de la seva mare a Suïssa. El 1941 va buscar el suport de l'Alemanya nazi per a la restauració de la monarquia. Però el 1942, dos dies després de l'inici del desembarcament aliat al Marroc i a Algèria, Le Journal de Gènève va publicar unes declaracions seves que serien conegudes com el Manifiesto de Ginebra (10). Aquest cop sense vestir l'uniforme falangista, Juan de Borbón deia, entre altres coses: La meva suprema ambició és la de ser el rei d'una Espanya on tots els espanyols, definitivament reconciliats, podran viure en comú. Una declaració que, com va admetre anys més tard, amagava la seva por davant la possibilitat que els aliats, després d'apoderar-se del nord de l'Àfrica, decidissin envair Espanya i restablir la legalitat republicana (3).

Tres anys més tard, un mes i mig abans de la derrota de l'Alemanya nazi, Juan de Borbón va publicar el Manifiesto de Lausana (11), on trencava amb la dictadura del general Francisco Franco. Un règim que va definir com a «inspirat des del principi en els sistemes totalitaris de les potències de l'Eix». Juan de Borbón demanava al general Francisco Franco que abandonés el poder i donés pas lliure a la restauració de la monarquia en la seva persona, com a fill i hereu legítim del rei Alfons XIII, mort el febrer de 1941. Però millor escoltes la divertidíssima descripció que va fer d'aquest manifest Nieves Concostrina, al programa Acontece, que no es poco (SER) de Carles Francino.

El Manifiesto de Lausana, Acontece, que no es poco, Cadena SER, 19.03.2020

Qui seria el futur Juan Carlos I va viure a cavall entre Lausanne i Fribourg entre 1941 i 1946 (12). El 1948, Juan de Borbón pactava amb el general Francisco Franco que Juan Carlos I s'instal·lés a Espanya (13). A Fribourg, Juan Carlos I vivia durant el curs escolar a un internat privat catòlic: Villa Saint-Jean (14), originalment destinat als nens de l'elit francesa vivint a Suïssa.

Gairebé tots els edificis de la Villa Saint-Jean van ser enderrocats l'any 1981. L'únic edifici que queda avui fa part d'una escola publica amb ensenyament bilingüe (francès-alemany), mixt i aconfessional: Collège Sainte-Croix / Kollegium Heilig Kreuz (15).

Nota personal: He estat un parell de vegades a la sala polivalent d'esports d'aquesta escola durant els campionats en què participava la meva filla. Al bosc que hi ha darrere l'escola hi ha una drecera que porta a un riuet amb un bosc on és molt agradable passejar.

Just per acabar, l'any 1961 es va celebrar el compromís de Juan Carlos I amb la princesa Sofia de Grècia a l'hôtel Royal Savoy (5). 

Si et llegeixes l'article que Andrés Gil va publicar el 2020 a el diario (13), podràs assabentar-te de quatre coses sobre el patrimoni i els comptes bancaris dels Borbons a Suïssa i qui s'ho va quedar tot. O passar-te per Swissinfo i donar un cop d'ull a un article sobre els diners de Juan Carlos I que encara estarien dipositats a Suïssa (16). També pots assabentar-te de quatre coses sobre la subhasta a Ginebra de la col·lecció d'objectes i records de la reina Victòria Eugenia de Battenberg a un article publicat per el Confidencial en desembre del 2012 (17). Si vas a la perruqueria, també pots llegir a un vell Lecturas un parell de coses sobre el "modest" tren de vida que segueix la infanta Cristina a Ginebra (18).

Nom de bleu!  Tinc com el sentiment que a Suïssa no ens traurem mai del damunt als Borbons!!!

---

1. Wikipedia: Juan Carlos I [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Alfonso XIII [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Juan de Borbón [en] [fr] [es] [ca]
4. Wikipedia: Victoria Eugenia de Battenberg [en] [fr] [es] [ca]
5. Hôtel Royal Savoy: Home page
6. Google Maps: Villa Vieille-Fontaine
7. Agrupación de Lengua y Cultura españolas de Lausana: Home page
8. Etablissement Primaire et Secondaire de l’Elysée: Home page
9. Ville de Lausanne: Patinoire – Montchoisi
10. Wikipedia: Manifiesto de Ginebra
11. Wikipedia: Manifiesto de Lausana
12. Juan Carlos et la Suisse: une longue histoire, Swissinfo, 10.08.2020
13. Andrés Gil: La huida de Juan Carlos encadena tres generaciones seguidas de Borbones fuera de España, eldiario, 03.08.2020
14. Wikipedia: Villa Saint-Jean
15. Collège Sainte-Croix (Kollegium Heilig Kreuz): Home page || Wikipedia
16. Juan Carlos: los millones regularizados provenían de una fundación en Suiza, Swissinfo, 03.03.2021
17. Los herederos de Victoria Eugenia reciben otros 130.000 euros por la venta de su joyero, Vanitatis, El Confidencial, 11.12.2012
18. El pastizal que cobra la infanta Cristina por su trabajo en la Fundación Aga Khan, Lecturas, 03.02.2022

una nit a sant andreu (2009)

Barcelona.cat - El Versalles fa 100 anys, YouTube, 23.12.2014

@daveguasch

2009, un divendres. Havíem quedat al vespre a una sortida del metro a l'estació de la Renfe de Meridiana. Vam anar a un bar de Fabra i Puig carrer que, durant la revolució va portar el nom de Josep Garcia: primer andreuenc que va morir al front el 08.08.1936 (1). Mentre ens bevíem una cervesa vaig proposar que, ja que hi érem, podríem anar a sopar a la vella vila de Sant Andreu de Palomar (2), l'Harmonia de Palomar durant la revolució del 1936 (3).

La vella vila. Durant cinc anys, cada dia passava molt a prop quan anava a treballar a Sant Adrià de Besòs amb la línia 12 del bus, que em deixava a les cases barates de Baró de Viver (4). Però hi anava molt rarament, perquè la Meridiana sempre havia sigut per mi una barrera urbanística que em dissuadia de fer-ho.

Malgrat l'efecte dissuasiu d'aquella barrera urbanística, coneixia més o menys bé alguns llocs del barri. Llocs com ara els terrenys del Fabra i Coats, on de petit anava a veure els partits del Barça Atlètic (que ara anomeneu Barça B). O el Narcís Sala, on jugava la Unió Esportiva Sant Andreu, i on vaig anar a veure uns concerts difícils d'oblidar: Dire Straits i The Police el 1983 o Deep Purple el 1985 (5). També coneixia força bé les zones industrials que cada dia travessava amb el bus de la línia 12. O llocs de record menys entusiasmant, com ara el centre de reclutament de l'exèrcit o la comissaria de la policia nacional. També coneixia alguns dels carrers del barri i alguns dels seus restaurants.

Entre els restaurants que coneixia hi havia un que tenia la particularitat de tenir una terrassa on hi havia plantes de cànnabis medicinal de les quals els clients podien servir-se lliurement. No puc donar-te més detalls perquè, quan vaig descobrir aquell restaurant, només fumava Ducados o, de vegades, amb el cafè, una Faria gallega. Vaig proposar d'anar-hi, la proposta va ser acceptada per unanimitat, vam pagar les birres i vam fer via cap a aquest restaurant. Per algun motiu que encara no arribo a explicar-me, el restaurant ja no hi era. Una senyora a qui vaig demanar-li em va dir que l'havien tancat feia temps.

Calia doncs anar a un altre lloc i vaig proposar d'anar a l'antic Petit Versalles, el restaurant que presenta el vídeo de l'ajuntament de Barcelona amb què he obert el post d'avui (6), i que es troba just a l'indret on el 1850 els mossos d'esquadra van penjar el cos del guerriller republicà Francesc Baliarda (7).

Refotografia del Versalles, un símbol centenari del cor de Sant Andreu, Història andreuenca. Refotografiant Sant Andreu, Andreuenc.cat, 01.08.2015

La Casa Vidal o Casa d'en Guardiola, es troba a la cantonada del carrer Gran de Sant Andreu amb el carrer Pons i Gallarza, davant de la plaça del Comerç. Aquest edifici es va construir el 1907 i és una de les joies modernistes de Sant Andreu. En un primer moment, als seus baixos s’hi va instal·lar una botiga de quincalleria i, a partir de 1915, el popular Bar Petit Versailles. Durant la guerra civil el soterrani del bar, antic celler i magatzem, es va utilitzar com a refugi antiaeri. Acabada la guerra es va espanyolitzar el seu nom, que es va canviar pel de Bar Versalles (8).

No recordo on he llegit que, després d'algunes remodelacions del local i del canvi de propietari les coses han canviat. Però el 2009, el Versalles encara era un dels locals més populars del barri, situat en ple centre de l'antiga vila, amb una decoració d'encís, un servei excel·lent, una cuina remarcable i a un preu raonable. Per algun motiu que avui he oblidat, em va semblar una bona idea anar-hi un divendres, a l'hora de sopar i sense haver reservat abans. Resumint, estava ple de gom a gom i cap client no semblava tenir la més mínima idea de marxar.

Mentre pensàvem on podíem anar a sopar, vam veure que, just al costat, al n°10 del carrer Pons i Gallarza, a Can Barbosa (9), hi havia un local obert: el Centre Social Okupat La Gordíssima (10).

Per aquells que no conegueu la seva història, aquest carrer porta el nom del poeta andreuenc (11) que el 1862 va guanyar un premi als Jocs Florals convocats per l'Ateneu Català de la Classe Obrera (12). I que va ser en aquest local on s'acabarien trobant els dirigents obrers que van impulsar el bakuninisme espanyol de la Primera Internacional. Canviant de nom a causa del canvi d'orientació política dels seus membres, des del 1888 fins al 1911, Can Barbosa va acollir l’Ateneu Obrer de Sant Andreu. I és en aquest antic edifici on, el 2009, es trobava el Centre Social Okupat La Gordíssima. Et recomano llegir i comparar les versions en català i espanyol que Wikipedia li dedica a l'Ateneu.

La Gordíssima, a Sant Andreu, s’enfronta a una ordre de desallotjament, betevé, 11.02.2014

Vam entrar i, després d'anar a la barra a buscar unes cerveses i alguna cosa per picar, vam seure, vam petar la xerrada, vam riure ... Si algú ens mirava de tant en tant, pensàvem que ho feia perquè no fèiem part de la parròquia habitual del local. 

Va haver-hi un moment un xic delicat quan una senyora gran, que es deia Maria, em va demanar un pito i li vaig donar. De cop, vaig veure que un tio s'aixecava i mirant-me enfadat em va dir que no li havia d'haver donat, perquè no estava bé de salut i fumar no li feia cap bé. Em vaig disculpar dient-li que no ho sabia i va marxar. Entretant, na Maria em va agafar carinyo, com si diguéssim, i va estar al meu costat tot el temps que vam passar al centre okupat.

Parlàvem animadament quan, tot d'un cop, es va fer el silenci al local. Vam aixecar la vista i vam sentir que algú agafava un micròfon i agraïa a tothom haver vingut a l'acte d'homenatge. A continuació, uns tios amb guitarres i mandolines es van ficar a cantar música sud-americana.

Vam realitzar que la gent seguia amb molta emoció les cançons. Vaig demanar-li al tio que m'havia interpel·lat per haver-li donat un pito a na Maria què era el que s'estava commemorant. Ens vam quedar fregits quan em va dir, amb semblant molt trist, que era una mena de funeral per un membre del col·lectiu, xilè d'origen, que acabava de morir. Vam rebre una enorme lliçó de tolerància quan vam realitzar que ningú ens havia dit res mentre, totalment aliens a les circumstàncies, ens havien sentit riure i parlar fort en un moment tan trist per ells. Vam esperar ja en silenci que acabés l'acte per pagar i marxar.

De tornada, vam enfilar pel carrer Pons i Gallarza i vam girar a l'esquerra pel carrer de Vintró, per arribar a la vella plaça del Mercadal (13).

El Mercat de Sant Andreu, a debat amb les obres de construcció pendents de licitació, betevé, 30.01.2019

La plaça del Mercadal, una de les cinc places porticades que actualment hi ha a Barcelona. Construïda a mitjans del s. XIX seguint un estil neoclàssic, em continuava semblant una desgràcia urbanística gràcies al nyap de la construcció de la coberta metàl·lica el 1906 i del mercat al bell mig de la plaça el 1914. Després de veure el reportatge que betevé (14) va fer deu anys més tard, després de la demolició de l'antic mercat i a l'espera de les licitacions per la construcció del nou mercat, no vaig canviar d'opinió.

Pel que fa a la construcció del nou mercat (15), inaugurat el setembre d'enguany, encara em demano quin hauria estat el resultat de la seva construcció subterrània, amb una il·luminació natural creada gràcies a generoses claraboies integrades en un paisatge enjardinat. Però clar, jo no soc arquitecte i segurament no tinc ni idea del que estic dient.

Just per acabar, quan vam deixar la plaça del Mercadal, vam pujar pel carrer Montpeller i, en arribar a Riera de Sant Andreu 90-92, vam aprofitar per fer una curta visita a uns coneguts. Com ja era tard, vam tornar al metro de l'estació de la Renfe de Meridiana i, després d'una bona abraçada, ens vam acomiadar fins a una altra.

---

1. Jordi Rabassa: Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca, blog perquè vull, 20.01.2013
2. Wikipedia: Sant Andreu de Palomar [en] [fr] [es] [ca]
3. Jordi Rabassa: Quan Sant Andreu va ser Harmonia de Palomar, blog perquè vull, 19.05.2014 || També a Barcelona i la memòria històrica: la Sagrera, publicat en aquest blog el 28.07.2019
4. Veure Barcelona i la memòria històrica: el Besòs i Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicats en aquest blog els 13.10.2019 i 11.08.2021
5. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat el 08.02.2019
6. El Versalles fa 100 anys, Bombers de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 31.12.2014
7. Wikipedia: Francesc Baliarda i Ribó || Pep Martí: Sant Andreu, la ciutat de la memòria, Nació Digital, 02.08.2015
8. Casa Francesc Guardiola Jubany, Barcelona Modernista i Singular || La Casa Vidal - Bar Versalles, Meet Barcelona, Ajuntament de Barcelona
9. Can Barbosa (La Gordíssima), Pobles de Catalunya || David García Mateu: Can Barbosa residencial, de la sala d’espectacles al centre okupat, L'exprés de Sant Andreu, 16.11.2020
10. Centre Social Okupat La Gordíssima: Home page || David Carmona: Desallotgen el Centre Social Okupat La Gordíssima, andreuenc.cat, 26.06.2015
11. Wikipedia: Josep Lluís Pons i Gallarza [en] [fr] [es] [ca]
12. Wikipedia: Ateneu Català de la Classe Obrera [en] [fr] [es] [ca] || Ateneu Obrer de Sant Andreu de Palomar, Meet Barcelona, Ajuntament de Barcelona
13. Plaça Mercadal - Mercat de Sant Andreu, Barcelona.cat
14. El Mercat de Sant Andreu, a debat amb les obres de construcció pendents de licitació, betevé, 30.01.2019
15. Els paradistes es comencen a traslladar al nou Mercat de Sant Andreu, a la plaça del Mercadal, betevé, 13.09.2022

ida maria

Ida Maria - Bad Karma, YouTube, 23.07.2011

@daveguasch

Si a Madrid tenen una IDA que es dedica a reproduir els discursos que li redacta un senyor sota els efectes de l'alcohol, a Stockholm tenen una artista d'origen noruec anomenada Ida Maria Sivertsen, intèrpret d'una banda coneguda amb el nom d'Ida Maria (1).

Hi ha crítics musicals que diuen que els temes de la banda tenen unes lletres caracteritzades per: un punk irreverent vestit amb uns ritmes que tenen per objectiu destrossar l'estúpid pub-rock britànic de finals dels anys setanta (2). En fi, coses que no comparteixo amb els crítics musicals. Però ells, tot com els crítics de cinema, també tenen dret a tenir un mal dia, sobretot quan realitzen que la majoria dels éssers amb criteri propi d'aquest planeta són totalment indiferents a les seves opinions.

Ida Maria - Dirty Money, YouTube, 04.06.2021

Desconec si es tracta dels mateixos símptomes que experimentaven els vells alumnes dels cursos de Geografia Quantitativa a una de les universitats més prestigioses del Vallès, però hom diu d'Ida Maria Sivertsen que pateix un fenomen neurològic conegut amb el nom de sinestèsia (3); en el seu cas, la visió de colors quan escolta música. Desconec si també té galindons, una lleugera escoliosi o si té regles doloroses. Els crítics musicals no han considerat necessari parlar-ne, i a mi no m'interessa gens ni mica saber-ho.

Mentre et deixo veure més tard les referències que tanquen aquest post et proposo que sentim alguns dels seus temes més coneguts.

Ida Maria - 69, YouTube, 06.12.2013

---

1. Ida Maria: Home page || Wikipedia: [en] [fr] [es] [ca] || YouTube || Soundcloud || Spotify || Twitter || Facebook || Instagram || 
   
2. Wikipedia: Pub rock [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Synesthesia [en] [fr] [es] [ca]

the stendhal syndrome

En época Victoriana, en uno de los momentos más importantes de la revolución industrial del imperio Británico, el pintor John Atkinson Grimshaw dejó un gran legado de pinturas realistas que parecían casi fotografías. pic.twitter.com/kIuYhDRLqQ

— El síndrome de Stendhal (@SdStendhal) October 27, 2022

@daveguasch

La síndrome de Stendhal és un conjunt de trastorns psicosomàtics que impliquen batecs cardíacs accelerats, marejos, asfixia, confusió i fins i tot al·lucinacions que suposadament es produeixen en alguns viatgers exposats a una obra d'art o a una profusió d'obres mestres, al mateix lloc, al mateix temps, quan aquestes adquireixen un significat particular pels viatgers (1).

La síndrome de Stendhal també és el nom d'un compte a Twitter (@SdStendhal), de visita molt recomanada, tot com la pàgina Web dels seus autors (punxa aquí).

Vaig descobrir aquest compte el passat mes d'octubre quan, per pur atzar, vaig veure el tweet amb què he obert el post d'avui, dedicat a l'obra del pintor John Atkinson Grimshaw i el seu llegat de pintures amb escenes nocturnes de paisatges urbans de l'Anglaterra del s XIX.

---

1. Wikipedia: Stendhal syndrome [en] [fr] [es] [ca]
2. John Atkinson Grimshaw: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || The Complete Works

podem reaprendre a collir l'aigua?

Tierra y Mar - Espacio Protegido Canal Sur, Acequias de careo de Sierra Nevada, YouTube, 12.06.2017

@daveguasch

En juliol del 2021 vaig publicar un post dedicat a la tecnologia hidràulica andina (1) on t'explicava com s'estaven recuperant algunes de les tècniques practicades des de fa 1400 anys al Perú amb l'objectiu d'ampliar la disponibilitat d'aigua durant la llarga estació seca d'aquell país.

Part de l'entusiasme amb què vaig redactar aquell post tenia el seu origen en un viatge que vaig fer el 1987 amb el Dr. Manuel de Miró a l'Alpujarra (2) per la redacció d'un pressupost per la realització d'un estudi hidrogeològic. El treball de camp que vam fer em va permetre conèixer a una gent extraordinària, uns paisatges impressionants i un sistema d'irrigació construït pels andalusins que em va deixar bocabadat.

La part més important d'aquest sistema són les anomenades séquies de careo (3). Uns canals que, des de fa segles, s'han excavat als vessants de l'Alpujarra granadina per canalitzar les aigües del desglaç de Sierra Nevada (4), seguint una tècnica ancestral que, gràcies a la construcció de séquies amb un feble pendent, permet endarrerir la velocitat de l'aigua i permetre que aquesta s'infiltri en el terreny per recarregar els aqüífers, de manera que arribi a les zones que es troben a més baixa altitud durant l'estiu, quan l'aigua és més necessària.

Pots trobar una bona introducció al sistema de collita de l'aigua a l'Alpujarra a Wikipedia (3). També als articles divulgatius de lectura recomanada que Cristina Armunia i Eva Rodríguez (5) van publicar el novembre del 2021 (5). O a la pàgina Web del projecte Life Adaptamed (6), que fa part del projecte Life de la Unió Europea (7). Si vols informacions de caràcter més científic, et proposo començar per llegir el resum d'un article publicat al Journal of Hydrology en novembre del 2019 i consultar la seva bibliografia (8).

M'hauria agradat molt aprofundir els limitats coneixements que vaig adquirir sobre aquelles tècniques hidràuliques, la geologia, la geomorfologia, la hidrologia i, fins i tot l'edafologia d'aquella zona. Però en aquell temps estava dedicat full time a seguir els cursos de postgrau, a la preparació de classes per les assignatures on tenia responsabilitats, i a la redacció de dos projectes de tesi que vaig deixar sense continuació quan vaig decidir deixar la universitat.

Cinc anys més tard d'aquell viatge a l'Alpujarra granadina, vaig emigrar a Suïssa. Vaig treballar durant 6 mesos a l'Etat du Valais / Kanton Wallis, en el projecte d'un nou complex hidroelèctric: Cleuson-Dixence (9). I van ser els companys amb qui treballava en aquell projecte els que em van fer descobrir un sistema de collita de l'aigua de les glaceres dels Alps molt similar al que havia vist el 1987 a l'Alpujarra: els bisses (10). Un sistema que, a causa del relleu dels Alps corre encara avui a través de penya-segats impressionants, gràcies a solucions d'enginyeria aparentment senzilles però d'una audàcia remarcable en la seva realització. Malauradament, molts trams dels bisses han passat a tenir una funció turística, oblidant els treballs de manteniment orientats a la seva funció original.

DaniBess: Bisse de Savièse Torrent Neuf - Vertiginous Hike in Switzerland, YouTube, 28.09.2018

Tot com les séquies de careo de l'Alpujarra, els bisses du Valais són canals construïts amb un pendent molt suau (0,5-2 %) que utilitza la gravetat per canalitzar l'aigua des de les glaceres dels Alps per alimentar les pastures, els conreus i les vinyes dels terrenys agrícoles que es troben a més baixa altitud. Tot i que, com per les séquies de careo, hi ha indicis de la seva construcció ja en època romana (11), la majoria dels bisses del Valais que podem veure avui es van construir entre els segles XIV i XIX, i bona part del seu traçat s'ha restaurat recentment i està encara en funcionament.

Mesos més tard vaig descobrir que a l'Haut Valais, la zona de parla alemanya de l'Etat du Valais / Kanton Wallis, els bisses es coneixien amb altres noms, segons el dialecte del schweizerdeutsch que es parla a cada vall: suän, zetti, wüer (12). També vaig llegir que hom pot trobar aquest tipus de sistema de rec al Kanton Graubünden (Grissons), però no m'ha quedat encara massa clar amb quin nom es coneixen. Seguint a la regió dels Alps, però ja fora de les actuals fronteres suïsses, també podem trobar aquests canals als Hautes Alpes (França). I en territori de la República d'Itàlia els podem trobar al Piemonte, a la Vallée d'Aoste, on són conegudes amb el nom de rus (13) i al Südtirol/Alto Adige, on són conegudes amb el nom de waales (14). La llista és més llarga, però millor m'aturo aquí.

Trobar al Valais uns sistemes d'irrigació similars als que havia vist a l'Alpujarra em va cridar molt l'atenció. No tan sols pel fet de trobar un concepte i unes tecnologies similars. També pel fet de trobar una organització institucional que ha assegurat durant segles la seva sostenibilitat. Així, els acequieros de les diferents Comunidades de Regantes de l'Alpujarra, que han anat transmetent els seus coneixements sobre el manteniment de les séquies de careo, tenen el seu reflex en la gestió comunitària del treball i dels béns col·lectius dels consorts dels bisses del Valais (15).

Si en el cas de l'Alpujarra hom associa a l'arribada dels musulmans la construcció d'aquest sistema d'irrigació i l'organització social que li va donar la seva sostenibilitat, hom podria pensar que no va ser l'arribada dels musulmans qui el va difondre als Alps. Ara bé, el cas és que les tropes musulmanes van arribar durant el s. X als Alps i van fortificar alguns castells a la Vallée d'Aoste, des d'on durant un mig segle van organitzar incursions al llarg de la línia dels Alps (16), fins que els cristians van acabar amb ells.

Però van acabar amb tots ells? La història es confon sovint amb la llegenda i aquesta, com a tot arreu, té la pell dura. Durant el temps que vaig treballar al Valais vaig sentir dir als meus companys que els habitants del Val d’Anniviers eren descendents directes dels sarraïns. També ho vaig sentir dir dels habitants d'Isérables, dels quals un dia que el treball de camp ens va portar a aquest poble perdut a les muntanyes del Valais, un company em va assegurar que eren descendents de berbers o beduïns (17). En tot cas, em va cridar molt l'atenció que un dels bisses del Val d’Anniviers s'anomeni: Bisse des Sarrasins. Finalment, també em va cridar l'atenció que a la pàgina que li dediquen a aquest bisse hom pugui trobar aquesta descripció (18):

Hom diu que els sarraïns van construir el bisse que porta el seu nom. Els àrabs tenien un coneixement evident per a aquest tipus de treball. Però és una hipòtesi que actualment hom no pot confirmar. En tot cas, la data de la seva construcció s'estima entre 1415 i 1513.

Molts historiadors (19) estan convençuts que el període àlgid de la construcció d'aquestes xarxes de canals d'irrigació va tenir lloc durant el període que va de 1250 a 1350, i que estaria lligada a la pujada de les temperatures i la baixada de les precipitacions que hom associa a l'Òptim climàtic medieval (20). Ara bé, Iago Peleteiro resumia així a El Confidencial (21) una de les més importants conclusions de l'estudi publicat al Journal of Hydrology que et recomanava llegir abans (8):

La investigació arqueològica i històrica que s'ha realitzat (...) permet certificar que al segle XI ja existien séquies de careo operatives a l'àrea de Sierra Nevada. A més, les tècniques de datació que han estat emprades a l'estudi també han permès determinar quant de temps porten enterrats els grans de quars dels sediments que han estat arrossegats per les séquies. En aquest sentit, la sembra i la collita d'aigua es fa en aquesta muntanya des de fa uns 1.300 anys (segle VIII), és a dir, es va començar a utilitzar en el període comprès entre el final de l'època visigoda i el començament de la d'al-Àndalus.

Tot i que el nom que utilitzem en català: séquia, o en espanyol: acequia, tenen el seu origen en el nom amb què el coneixien els musulmans que van arribar a la península Ibèrica: seguia (utilitzat per anomenar un canal a cel obert) (22), la més antiga de les séquies de careo de la península Ibèrica s'ha datat en el període comprès entre el final de l'època visigoda i el començament de la d'Al-Àndalus.. Sense pronunciar-se clarament sobre l'origen dels coneixements necessaris per a la construcció dels bisses, Philippe Leveau (23) ens recordava fa uns anys que els coneixements sobre la hidrologia i les tècniques de suspensió dels bisses als penya-segats del Valais ja existia a l'època romana. I que aquests coneixements probablement s'haurien transmès arreu de l'Imperi pels soldats que guardaven les fronteres de Roma a l'Àfrica.

Com ja hauràs comprovat, és un tema que m'apassiona. Podria seguir escrivint durant hores. Però ja se m'ha fet tard i crec que, bàsicament, t'he explicat el poc que conec. Així que, millor ho deixo aquí i si tens informació, remarques, qualsevol cosa a dir, no dubtis a utilitzar els comentaris del blog a la seva versió Web.

---

1. Veure Apunts sobre la tecnologia hidràulica andina, publicat en aquest blog el 15.07.2021
2. Wikipedia: Alpujarras [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Acequia de careo
4. Wikipedia: Sierra Nevada [en] [fr] [es] [ca]
5. Cristina Armunia Berges: Una red de acequias árabes para luchar contra el cambio climático, eldiario, 12.11.2021 || Eva Rodríguez: Así se ‘siembra’ el agua en la Alpujarra granadina, Verde y Azul, 27.11.2021
6. Life Adaptamed: Home page
7. The EU LIFE programme's impact on nature and society, Publications Office of the European Union, Luxembourg, 2020
8. S. Martos-Rosillo et al.: The oldest managed aquifer recharge system in Europe: New insights from the Espino recharge channel (Sierra Nevada, southern Spain), Journal of Hydrology, Volume 578, November 2019
9. Veure Le barrage de la Grande Dixence, publicat en aquest blog el 16.02.2020
10. Wikipedia: Bisse || Qu'est-ce qu'un Bisse?, Infolettre du Musée valaisan des Bisses
11. Musée Valaisan des Bisses: Home page || Gaëtan Morard: Les secrets des Bisses valaisans, Newsletter, 2018-01, Centre national d'information sur le patrimoine culturel [PDF]
    
12. Werner Bellwald und Stefan Würth: Suän, Zetti, Wüer - Namen im Umkreis der Oberwalliser Flurbewässerung, Linguistik Online
13. Wikipedia: Rû
14. Wikipedia: Waal (Bewässerung) || The origin of the Waalwege - the famous irrigation channels, Merano and environs, Südtirol
15. Wikipedia: Consortage || Consortages en Valais, Traditions vivantes - Valais, Patrimoine culturel immatériel, 16.08.2018
16. Michel Vaucher: Les invasions des Arabes en Valais, notrehistoire.ch, 07.10.2020
17. Laurent Nicolet: Les Valaisans arabes? Histoire d'un mythe, Le Temps, 05.08.2006
18. Bisse des Sarrasins, Le Val d’Anniviers|
19. Rémi Schweizer: Les bisses et leurs modes d’organisation au XXIe siècle, un modèle de gestion durables ? Etude de cas à Savièse, Travail de mémoire, Cahier de l'IDHEAP 257/2010
20. Wikipedia: Medieval Warm Period [en] [fr] [es] [ca]
21. Iago Peleteiro: Sierra Nevada, 1.300 años de historia en torno a un sistema de recarga de agua, El Confidencial, 20.11.2019
22. Systèmes hydrauliques traditionnels dans l'Oasis, LabOasis Fondation, Février 2021
23. Philippe Leveau: Innovations romaines et maîtrise de la ressource hydraulique dans les Alpes occidentales, Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et scientifiques, Grenoble, 2006. Paris : Editions du CTHS, 2009. pp. 7-26.