Tuesday, March 26, 2024

cròniques de la uab (1976-1986)



Vaig trobar per atzar el tweet amb què he obert el post d'avui. El tweet anava acompanyat de comentaris, sovint delirants, d'algunes persones de les quals hom diu que compartim el mateix país, tot i que segueixo convençut que sempre hem viscut en universos paral·lels.

El vídeo del 1976 d'aquell tweet m'ha fet recordar que, un any més tard, m'havia examinat del Curs d'Orientació Universitària (COU) a un institut de batxillerat que estava a l'avinguda d'Esplugues (Barcelona): l'Institut Ausiàs March.

Havia tret una bona nota i podia realitzar el somni de matricular-me el mes de setembre al al Departament de Geologia de la Facultat de Ciències de la UAB. Però no ho vaig fer ...

Aquest sóc jo a la foto del certificat de les notes de COU

No vaig matricular-me perquè feia vuit mesos que havia començat a sortir amb una noia amb qui, treballant i estudiant, no havia pogut passar massa temps, com si diguéssim. També per altres motius.

Havia començat a treballar a Can Baurier (1) amb 16 anys i, pocs mesos abans de passar l'examen de COU, en arribar als 18 anys, vaig perdre el dret a la jornada reduïda a la qual tenia dret per seguir els meus estudis. A la pèrdua d'aquest dret s'havia d'afegir que havia començat a treballar com a Laborant al laboratori de l'empresa, i ara havia de treballar alternativament una setmana de matí (06h00-14h00) i una de tarda (14h00-22h00). Del torn de la nit em vaig lliurar, perquè era el més ben pagat i normalment estava reservat als casats amb fills.

A més, encara no havia fet el servei militar (l'havia de fer a les Illes Canàries) i tenia unes ganes enormes de traure'm el carnet de conduir i començar a viatjar amb una furgoneta Ebro F-275 que havia comprat el meu pare i ja no feia servir.
Vaig aprendre a conduir amb una Ebro F-275 molt similar a la d'aquesta imatge

Els anys van passar, em guanyava relativament bé la vida per un jove de la meva edat, i vaig donar com entrada l'entranyable Ebro F-275 per comprar-me el Renault 12 TS Break que pots veure, ja en un estat lamentable, a una imatge del 1987 (2).

Però la crisi del tèxtil va arribar inexorablement a la fàbrica on treballava, i em van acomiadar el febrer del 1982: pocs anys més tard, la fàbrica va acabar tancant. Com, gràcies al suport dels companys del meu sindicat, havia cobrat una bona indemnització per l'acomiadament i també cobrava l'atur, sota els bons consells de gent que m'estimava, vaig aprofitar que vivia al Vallès Oriental per inscriure'm el setembre d'aquell any a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Tot el que puc dir és que, no coneixent a ningú, vaig acabar barrejant-me amb tothom. Els que començaven la carrera aquell any, clar. Però també, quan em vaig unir a la gent de l'Associació d'Estudiants de Lletres (AEL), amb aquells que ja acabaven la carrera. I, entre aquests, amb aquells que l'havien començat el 1977 i altres que ho havien fet abans, organitzant les matèries a les quals es matriculaven en funció de les hores que tenien disponibles a la feina per seguir treballant i estudiant.
Va ser a l'AEL on vaig conèixer un bon company a qui vaig perdre la pista el 1989 i a qui, gràcies a Joan Manuel Soriano, he pogut contactar recentment: en Miquel Flamarich Tarrasa.
M'agradaria pensar que l'equip que va realitzar el reportatge de RTVE.es va trobar els estudiants entrevistats per atzar. Però tot el que puc dir és que, quan vaig arribar a la UAB, em vaig creuar amb la Catalunya que jo coneixia: una Catalunya molt més diversa.

Entre els estudiants, hi havia gent que venia del País Valencià o les Balears, però també del País Basc i d'arreu d'Espanya. Naturalment, hi havia gent que venia de les comarques i ciutats mencionades al vídeo amb què he obert el post d'avui, però no érem minoria aquells que veníem de Nou Barris o d'altres barris obrers del cinturó de Barcelona: Barcelonès Nord, Vallès i Baix Llobregat.

Hi havia ateus, cristians de tota mena, i alguns jueus (molt pocs). Hi havia gent de CiU, del PSUC, del PSC i també independentistes (molt pocs). Però també hi havia maoistes, trotskistes i anarquistes. Hi havia rockers, heavies, punks i el que llavors alguns anomenàvem modernus. I, al bell mig de tot aquest melting pot, hom podia sentir totes les variants del català o de l'espanyol.

Deixant de banda l'alt grau de tolerància i convivència que existia entre totes aquelles tribus, hi havia quelcom que unia a moltes d'elles: el gran consum de la laca que acabaria provocant un enorme forat en la capa d'ozó de l'Antàrtida.


Sobre els modernus hi ha una anècdota que mai podré oblidar. El 1984 se m'havia acabat l'atur i vaig buscar-me la vida fent algunes feines puntuals. Finalment, vaig acabar treballant en torns rotatoris de matí i tarda a una fàbrica que Danone tenia a Parets del Vallès (he llegit que la tancaran enguany). Em vaig perdre moltes classes, però hi havia una matèria en concret, la Història de Catalunya amb l'Albert Balcells (3), a la qual no vaig poder anar més enllà d'algunes classes durant tot el curs i, gairebé mai, de manera continuada.

No recordo com ens vam conèixer, però hi havia un modernu de família gallega que vivia a Rubí i portava el tall de cabell de Neil Tennant (The Pet Shop Boys). Tot i que no ens havíem creuat a classe més de tres o quatre cops, va ser l'únic que es va mostrar disposat a passar-me els apunts i la bibliografia del curs.
Pet Shop Boys: Neil Tennant and Chris Lowe

Vam quedar un dia al bar de la facultat perquè em passés els apunts i la bibliografia. El material era excel·lent, ben organitzat i redactat de manera impecable en la mateixa llengua que l'Albert Balcells donava els seus cursos: en català, una llengua en la qual mai li vaig sentir dir un sol mot a aquell company.

Quan ens vam trobar, vaig veure que tenia algunes ferides i vaig demanar-li què li havia passat. Em va comentar que, la nit abans, quan tornava a casa després de tancar una discoteca, havia tingut un accident i havia deixat fet mistos el carro que conduïa. Li vaig oferir un vell Citroën Dyane 6 que una amiga de la meva mare li havia donat perquè aprengués a conduir, i que més tard la meva mare em va donar perquè fes mecànica amb ell (4). No vaig tornar a veure aquell company més que tres o quatre cops, sempre al bar de la Facultat. Però recordo que, un dia, va dir-me que havia bescanviat amb un conegut del seu barri aquell vell Citroën Dyane 6 per uns Levy's.

Gràcies a aquells apunts i a la bibliografia que aquell inesperat company em va passar, vaig poder presentar-me a l'examen final i vaig traure una de les tres matrícules d'honor amb què vaig acabar aquell curs: una d'elles amb el professor, i més tard amic, Josep Fontana (5).

Anuncio Citroen dyane 6 Calidad mejorada.YouTube, 06.06.2009

Definitivament, la UAB i la Catalunya que jo vaig conèixer, no tenien gran cosa a veure amb molts dels comentaris desagradables que vaig llegir al tweet amb què he obert el post d'avui, o a Racó Català (per donar dos exemples) amb motiu del discurs de Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany (6).

Uns comentaris que confirmen que el problema que tenen molts dels seus autors no té gran cosa a veure amb el coneixement del català o l'accent que hom pugui o no tenir. Un problema que Sergi Picazo va explicar de manera remarcable a un excel·lent article que va publicar el febrer d'enguany (7).

En qualsevol cas, el planeta on jo vaig viure segueix estant a anys llum de l'asteroide on altres segueixen vivint i, malauradament, reproduint-se. Espero que les nostres òrbites segueixin sense creuar-se.


  1. Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier, publicat en aquest blog el 11.08.2021
  2. Veure Passats tèrbols (4), publicat a El Geògraf Solitari el 06.11.2008
  3. Wikipedia: Albert Balcells [es] [ca]
  4. Veure Citroën Dyane 6, publicat en aquest blog el 12.02.2023
  5. Veure Josep Fontana ens ha deixat, publicat el 29.08.2018
  6. Yolanda Sey als premis Gaudí d'enguany: CCMA (Twitter), Racó Català
  7. Sergi Picazo: Paco Candel vs. Sílvia Orriols: el poder màgic dels catalans, Crític, 28.02.2024

Monday, March 25, 2024

sacrebleu !!!!

Source: @TerribleMaps


Puc jurar davant de tots els 10s de l'Olimp que aquesta carallotada dels terraplanistes m'ha agafat totalment desprevingut. Traduït a cop de destral, el text ve a dir que:
Si la gravetat no és prou forta per a impedir que un petit corrent flueixi cap al seu punt més baix, què impedeix que els oceans al nord de l'equador s'aboquin al sud de l'equador? Així seria la Terra si visquéssim en un globus terraqüi. La gravetat és una pseudociència, una teoria que no es pot demostrar.
Com no recordo haver llegit mai quin és el gruix que aquesta gent suggereix per una Terra plana, m'angoixa pensar que la plataforma petroliera Stones (1) ja ha perforat a gairebé 3000 metres de fondària i, encara més, que els russos arribessin a perforar 12.262 m a l'Àrtic en 1989 (2). Què passarà el dia que hom arribi al límit? Correm el risc que tota l'aigua dels oceans se'n vagi pel forat?


  1. Cristian Rus: El fascinante mundo de las plataformas petrolíferas: estructuras flotantes de 200.000 toneladas o 2.900 metros de profundidad, Xataka, 10.04.2020
  2. Wikipedia: Kola Superdeep Borehole [en] [fr] [es] [ca]

Saturday, March 23, 2024

un viatge de retorn al dryas recent ?

FRANCE 24 Español - La Corriente oceánica del Atlántico podría colapsar en las próximas décadas, YouTube, 27.07.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos publicats en aquest post, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

El febrer d'enguany vaig llegir un tweet on Antonio Turiel (1) es mostrava remarcablement emprenyat després de llegir un article publicat dos dies abans a una revista americana: Science Advances (2).
Aplicant nous mètodes d'observació i de càlcul, hom pot confirmar que la Atlantic meridional overturning circulation (AMOC), de la qual forma part el Gulf Stream, està mostrant signes de col·lapse que permetent pronosticar quins seran els seus efectes a diferents regions del planeta.
El vídeo amb què he obert el post d'avui, emès per FRANCE 24, ja era una reacció a la publicació d'un estudi publicat a Nature Communications (3) que presentava, mig any abans!, gairebé els mateixos resultats i les mateixes advertències (3):
L'augment de les temperatures està provocant la fusió d'enormes masses de gel a l'Àrtic, i aquest enorme volum d'aigua menys densa és una amenaça per al funcionament de la circulació oceànica, que podria aturar-se, tal com la coneixem, amb efectes nefastos pel clima.
Abans d'anar més lluny, m'agradaria presentar-te una física alemanya que adoro: Sabine Hossenfelder (4) i un vídeo on tracta el tema del col·lapse de l'AMOC.

Sabine Hossenfelder - Climate Change Won't Stop The Gulf Stream. Here's Why, YouTube, 21.01.2023

Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física del nostre planeta que no estic molt segur que facin part d'alguns dels models matemàtics utilitzats en l'estudi de l'anunciat i probablement inevitable col·lapse de l'AMOC. També he de dir que, en aquells models en els quals aquests principis bàsics s'han pogut tenir en compte, de vegades tinc dificultats per comprendre la lògica dels seus resultats.

The Wild Project #81 - Jesús Reolid da una opinión controvertida sobre el cambio climático, YouTube, 25.09.2021

Si Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física dels quals rarament parlen els físics que investiguen el fenomen del col·lapse de l'AMOC, un article publicat per Xavier Fonseca a La Voz de Galicia (5), em va recordar que tampoc parlen gaire del passat geològic del nostre planeta. 

Sabem que la principal característica de l'escalfament global d'origen antropogènic és la seva velocitat, que no coneix precedents. Però, com ens recorda Xavier Fonseca (5), fa gairebé 13.000 anys es va produir un canvi climàtic de caràcter abrupte que hom coneix amb el nom de Dryas recent (6). Paga la pena recordar-lo:
Fa aproximadament uns 12.900 anys, quan el clima havia deixat enrere l'últim màxim glacial (7) i es trobava en una etapa d'escalfament, es va produir un canvi climàtic relativament sobtat. 
En el decurs d'unes dècades les temperatures a Groenlàndia van disminuir entre 4 i 10 °C, les glaceres van avançar arreu d'Europa i el clima va esdevenir molt sec a gran part del nord temperat.

Com pots veure al vídeo que pots trobar a continuació, la hipòtesi més recolzada actualment és que l'augment progressiu de la temperatura que va començar després de l'últim màxim glacial, fa uns 20.000 anys, va provocar una fusió del gel que va alliberar enormes masses d'aigua dolça des d'Amèrica del Nord vers les aigües de l'Àrtic. Quan aquella enorme massa d'aigua va arribar a l'Atlàntic, va fer col·lapsar l'AMOC.

Aquell fred, que va canviar el clima en poques dècades (a la Mediterrània oriental hom parla de 20 anys!), va durar uns 1.300 anys. Vers l'11.600 aC la temperatura va tornar a augmentar, donant pas a l'Holocè (8), que és l'època geològica en què encara estem vivint.
PBS Eons - When the Earth Suddenly Stopped Warming, YouTube, 17.12.2020

El fenomen del Dryas Recent es repetirà? Abans de respondre aquesta qüestió, m'agradaria proposar-te llegir un article d'Horizons -el magazín de la recerca suïssa- dedicat al risc de desestabilització de l'AMOC, (9), que ens advertia de les dificultats que existeixen per analitzar aquest risc amb precisió.  
  • Complexitat dels models: els models climàtics intenten simular sistemes naturals que, en si mateixos, són extraordinàriament complexos i han de tenir en compte un gran nombre de factors.
  • Dades insuficients: els models climàtics requereixen una enorme quantitat i diversitat de dades per ser precisos. Tanmateix, sovint hi ha una manca de dades històriques i actuals, especialment a escala regional.
  • Incertesa de les prediccions: a causa de la complexitat dels models i la manca de dades, les prediccions dels models climàtics estan envoltades sovint d'incerteses.
L'article d'Horizons també ens parlava del nerviosisme d'alguns investigadors de la Technische Universität München (Alemanya):
Només hi ha dos grans programes de recerca oceanogràfica que estan recollint dades des del 2004 (...). Per fer càlculs vàlids per entendre la dinàmica de l'AMOC hom necessitaria sèries de dades de períodes d'almenys cent anys. A més, les mesures de velocitat i salinitat se segueixen fent principalment a la superfície i no a les profunditats de l'oceà, i a més, de manera molt puntual.
Per fer front a la manca de dades, els investigadors de l'Oeschger Centre for Climate Change Research (OCCR) de la Universität Bern (Suïssa), van decidir centrar-se en l'estudi dels processos del final de l'edat glacial més recent, fa 15.000 anys. 

Els resultats del seu estudi es va publicar a Nature Geoscience l'abril de 2023: pots trobar una versió lliure en PDF al Bern Open Repository and Information System (BORIS) (10).
A l'inici de l'última edat glacial, la quantitat d'aigua de desglaç que va fluir a l'Atlàntic Nord no era tan gran com hom pensava anteriorment. I malgrat l'augment de les temperatures, la circulació de l'AMOC no va col·lapsar completament, sinó que simplement es va alentir. 
Helmholtz Association of German Research Centres

Fa uns dies vaig publicar un post on parlava de les "excursions" del camp magnètic de la Terra (11). Més concretament de l'excursió geomagnètica de Laschamp, de la qual l'amic Copilot em va dir que: va interrompre els corrents oceànics i els patrons de circulació atmosfèrica. Aquests canvis van provocar un augment de la variabilitat climàtica, amb fluctuacions més freqüents entre períodes més càlids i més freds.

Ràpidament, una idea em va passar pel cap. Uns minuts més tard, vaig veure que altres l'havien tingut molt abans que jo (12):
Hi ha una quantitat significativa d'evidències que sostenen la idea que les excursions geomagnètiques són responsables dels canvis climàtics bruscos observats durant el període del Dryas recent.
Com el Dryas recent i l'excursió geomagnètica de Laschamp no coincidien en el temps, vaig demanar-li a Copilot si s'havien identificat altres excursions geomagnètiques durant el Dryas recent. Copilot va respondre amb tres excursions geomagnètiques que podrien haver influït en els patrons climàtics durant el Dryas recent i un dels esdeveniments de Heinrich (13).

Com dues de les respostes no coincidia cronològicament amb el Dryas recent, vaig retenir l'excursió geomagnètica de Gothenburg (14). Seguidament, vaig demanar a Copilot si hi havia una correlació entre aquesta excursió i la modificació de la circulació oceànica. Et resumeixo la seva resposta:
L'estat actual de la recerca suggereix que les excursions geomagnètiques, inclòs l'esdeveniment de Gothenburg, poden estar associades amb un canvi climàtic ràpid. Alguns estudis han indicat que poden estar relacionades amb caigudes abruptes de temperatura, tal com es va observar durant el Dryas recent.

Tot i que l'excursió geomagnètica de Gothenburg és un esdeveniment molt important en l'estudi del camp magnètic de la Terra i els seus vincles potencials amb els canvis climàtics del passat, establir una relació causal directa entre les excursions geomagnètiques i el canvi climàtic és un tema molt complex i requereix seguir aprofundint en la recerca.
Tot sembla indicar doncs que, si no reeixim a reduir les emissions de CO₂ el més aviat possible, ens arrisquem a crear les condicions que van donar lloc al Dryas Recent. I sabem prou per saber què és el que pot passar. Que els investigadors no estiguin en condicions d'identificar amb precisió quan arribarem al punt d'inflexió, o si hi ha altres factors que també l'expliquen, sembla totalment irrellevant com argument per a no atacar amb decisió almenys la causa principal que es troba darrere d'aquest risc.

Naturalment, si ens acaben ficant en una guerra nuclear, res de tot això tindrà la més mínima importància per a la humanitat.


Altres lectures recomanades
  1. Antonio Turiel: Aún en estado de shock por el último artículo sobre la AMOC, Tweeter, 11.02.2024 10:38
  2. René M. van Westen et al.: Physics-based early warning signal shows that AMOC is on tipping course, Science Advances, Vol 10, Issue 6, 09.02.2024, DOI: 10.1126/sciadv.adk1189
  3. Ditlevsen, P., Ditlevsen, S.: Warning of a forthcoming collapse of the Atlantic meridional overturning circulation. Nature Communications 14, 4254 (2023). https://doi.org/10.1038/s41467-023-39810-w || Damian Carrington: Gulf Stream could collapse as early as 2025, study suggests, The Guardian, 25.07.2023
  4. Wikipedia: Sabine Hossenfelder [en] [fr] [es] [ca]
  5. Xavier Fonseca: «Dryas Reciente», cuando el ser humano volvió a la Edad de Hielo, La Voz de Galicia, 09.02.2024
  6. Wikipedia: Younger Dryas [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Last Glacial Maximum [en] [fr] [es] [ca]
  8. Wikipedia: Holocene [en] [fr] [es] [ca]
  9. Hubert Filser: Si la pompe de circulation atlantique tarissait, Horizons, n° 140, Mars 2024
  10. Pöppelmeier, Frerk; Jeltsch-Thömmes, Aurich; Lippold, Jörg; Joos, Fortunat; Stocker, Thomas F. (2023). Multi-proxy constraints on Atlantic circulation dynamics since the last ice age. Nature geoscience, 16(4), pp. 349-356. Springer Nature 10.1038/s41561-023-01140-3 (PDF)
  11. Veure The Earth's History is Written in the Trees (4), publicat en aquest blog el 15.03.2024
  12. Geomagnetic excursions Interglacial Termination Abrupt Climate Change, Physics Forums, 05.03.2010
  13. Wikipedia: Heinrich events [en] [fr] [es] [ca]
  14. Rhodes W. Fairbridge: Global climate change during the 13,500-b.p. Gothenburg geomagnetic excursion, Nature 265, 430–431 (1977).

Thursday, March 21, 2024

the 1979 norad alert

The History Guy - The 3 A.M. call and the 1979 NORAD Alert, YouTube, 05.04.2018
Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Fa molts anys d'això.  Havia quedat amb un vell company del barri per beure'ns unes cerveses a un bar on ens havíem trobat durant molt de temps abans de perdre'ns de vista. Quan vaig entrar al bar, ell ja hi era. Ens vam saludar i abans de passar comanda, va dir-me que aquell dia era ell qui invitava.

Vaig demanar-li si era el seu aniversari i, rient, em va respondre que no. Va dir-me que només volia celebrar que ambdós estiguéssim encara vius. Quan va veure el meu desconcert pel motiu de la celebració, va explicar-me que havia llegit un article que parlava sobre el que havia passat el novembre del 1979, quan un programa informàtic que simulava un atac nuclear per part de la Unió Soviètica, va ser confós amb un atac real de 2.200 míssils que es dirigien en direcció dels EUA. La vida al planeta va estar a dos dits de desaparèixer.

Com aquell company sempre havia sigut un xic conspiranoic, no vaig donar-li molta importància a la veracitat del que m'estava explicant, i vaig decidir que seria millor no dir res, passar un bon moment junts bevent-nos unes cerveses, recordant els vells temps i bescanviar informacions sobre la vida dels amics comuns.

Anys més tard, vaig llegir que alguns dels incidents que, durant el període de la Guerra Freda (1), van estar molt a prop de crear el que llavors hom coneixia amb el nom d'holocaust nuclear. Entre ells, l'incident provocat per l'alerta creada pel North American Aerospace Defense Command (NORAD), un sistema d'alerta dels Estats Units i Canadà, basat en la recollida d'informació de sensors d'arreu del mon (2) (3). Un incident que ja havia comentat a un post que vaig publicar en octubre del 2016 en aquest blog (4)

Estem vivint temps molt incerts sota la direcció d'imbècils irresponsables i tenia ganes de compartir amb tu el vídeo amb què he obert el post d'avui. El vaig descobrir a un canal YouTube on et recomano fer un tomb quan tinguis un moment: The History Guy.


  1. Wikipedia: Cold War [en] [fr] [es] [ca]
  2. False Warnings of Soviet Missile Attacks Put U.S. Forces on Alert in 1979-1980, NSA Archive, 16.03.2020
  3. Photos from Inside NORAD's Cheyenne Mountain Combat Center, The Memory Hole, 08.09.2016
  4. Veure War Games i Skynet, ciència ficció? publicat en aquest blog el 05.10.2016

Wednesday, March 20, 2024

arthur c. clarke predicts the future (1964)

BBC Archive - Arthur C. Clarke predicts the Future (1964), YouTube, 31.12.2021
BBC Archive - Arthur C. Clarke predice internet en 1964 (Subtítulos en español), YouTube, 02.08.2022

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Tuesday, March 19, 2024

jaume gallifa

Amb Jaume Gallifa al Café de l'Europe, 21.02.2024


Temps era temps, la potència de càlcul dels ordinadors personals que just acabaven de sortir al mercat era molt limitada. Aquells que estàvem a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), utilitzàvem uns servidors del centre de càlcul de la universitat que, tot i ser molt més potents que els ordinadors personals, tampoc eren molt ràpids si els comparem amb els ordinadors de mitja i baixa gamma que tenim avui a casa. Així que,  els programes, o les aplicacions que utilitzàvem per a la realització de complexos càlculs cartogràfics i d'estadística, podien prendre molts minuts, veure hores, fins que poguéssim arribar a veure els resultats.
Wikipedia Commons. MBlairMartin. Digital Equipment Corporation Video Terminal

Accedíem als servidors VAX-11 des de terminals VT100 (1) com el que pots veure a la imatge precedent. Aquests terminals es trobaven als centres de càlcul de diferents facultats del campus. El nombre d'alumnes i d'investigadors era gran i el de terminals limitat. S'havien de reservar, i no era fàcil fer-ho durant el dia, encara menys durant les hores lectives. Així que vaig agafar el costum d'anar a treballar durant la nit, preferentment a partir de les 22h00 o 23h00 al centre de càlcul de la facultat de Psicologia, més rarament al de la facultat d'Econòmiques.

Com ja t'he dit abans, podien passar molts minuts, veure hores, fins a arribar a poder veure els resultats. Així que, un cop havia entrat el codi, les dades i llençat l'execució del programa, no era rar que dediqués el temps d'espera a petar la xerrada amb els geeks i els nerds (2) que també treballaven al centre de càlcul durant la nit.

No recordo ni quin era el centre de càlcul ni quina va ser l'hora, però durant una d'aquestes pauses vaig petar la xerrada amb en Jaume Gallifa (3).
Image by Dim Hou from Pixabay

Al llarg de la meva vida, he tingut la sort de tenir molt bons amics. En Jaume Gallifa és un d'ells. Però amb una particularitat remarcable que fa molt especial la nostra amistat: no tenim gairebé res en comú! No compartim cap ideologia, ni cap gust musical, mai hem parlat de literatura, mai hem anat junts de farra, i ni tan sols hem parlat mai del Barça! I en l'àmbit professional, ell sempre ha estat més per Apple i jo per Linux, Android i Windows. Tampoc ens hem vist mai massa sovint. Però, sempre que ens hem necessitat, pel que sigui, hem trobat l'un en l'altre un suport incondicional.

El 1986, junt amb la llicència de Geografia per la UAB, vaig obtenir el diploma de Màster en informàtica per l'Institut d'estudis de microordinadors (IEM) del Col·legi Oficial d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya. Vaig acabar tan just de diners que, poc després, vaig haver de demanar un crèdit a La Caixa per comprar-me un ordinador personal.

Si el 1987 ja treballava com a professor ajudant del Departament de Geografia (UAB), el salari deixava molt a desitjar: no arribava a guanyar el que havia guanyat treballant com obrer a Danone el 1983!

Recordo que el juny del 1987 vaig comentar-li a Jaume Gallifa que l'IEM organitzava un curs d'AutoCAD que m'interessava molt seguir, però no m'acabava de decidir perquè seguia anant just de diners per matricular-me. No és solament que en Jaume Gallifa va donar-me els ànims i el coratge per matricular-me sinó que, unes setmanes després també ho va fer perquè seguíssim junts un curs sobre Sistemes Experts que organitzava el departament de Tècniques Quantitatives de Gestió de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona.

Feia poc que jo havia començat a sortir amb la que, encara avui, és la meva companya quan em va presentar a una noia suïssa amb qui ell havia començat a sortir i amb qui acabaria casant-se i marxant a viure a Suïssa. Vam perdre el contacte durant molt de temps.



Quan vaig decidir deixar la universitat, vaig dir-me que seria una bona idea anar a veure'l i conèixer les dues filles que havien tingut amb aquella noia. Vaig contactar amb ell i ens va acollir a Lausanne el novembre del 1991.

En assabentar-se que havia decidit deixar la UAB, va dir-me que, a l'empresa on ell treballava, feia temps que estaven buscant un expert en cartografia automàtica, i que gairebé tots els que hi havia al país estaven treballant a les universitats i politècnics en projectes de recerca. Va animar-me a postular per la plaça que seguia oberta, em va auxiliar com a traductor a les entrevistes, i vaig començar a treballar el maig del 1992. Vaig arribar amb un permís de residència d'1 any, però ens vam enamorar d'aquest país i ja no vam tornar mai a viure al país d'on havíem marxat.

Els anys van passar i sempre vam trobar almenys un dia a l'any per dinar junts o passar una tarda passejant a la riba del llac Léman, ficant-nos al corrent de la família, de la feina, etc. Els anys van seguir passant, va arribar la pandèmia i el meu càncer. Feia molt de temps que no ens vèiem i em va trucar el mes de gener d'enguany per tornar a veure'ns. Ho vam fer el mes de febrer, com pots veure a la imatge amb què he obert el post d'avui.

Recordo amb emoció la nostra retrobada al hall de la Gare CFF de Lausanne. Vam riure molt veient com ens havíem envellit. Ens vam ficar al corrent sobre les nostres vides, les famílies i, mentre dinàvem, em va explicar que s'havia convertit en soci d'una empresa: SHIFT Architecture (Cully, Suisse) (4) que es dedica a crear solucions d'arquitectura sostenible i a la utilització d'eco-materials en la construcció. També em va parlar dels altres dos socis de l'empresa: Pascal Oulevay, i un espanyol: Roberto Camarasa (5), un enginyer especialitzat en energia i en materials d'origen biològic que també té un màster en arquitectura per la Universitat de Lleida.

M'hauria agradat passar molt més temps amb ell, però jo havia de tornar a la feina i ell havia d'agafar un tren per anar a una reunió a Cully. Ens hem de tornar a veure!


  1. Wikipedia: VT100 [en] [fr] [es] [ca]
  2. Daniel Pardo: ¿Cuál es la diferencia entre un geek y un nerd?, BBC News Mundo, 24.06.2013
  3. Jaume Gallifa: LinkedIn
  4. SHIFT Architecture: Home page
  5. Roberto Camarasa: LinkedIn

Sunday, March 17, 2024

the earth's history is written in the trees (5)

News Direct - World's largest fossil forest uncovered in Illinois, YouTube, 02.05.2012


Avui m'agradaria parlar-te d'un bosc que va créixer milions d'anys abans del Cretaci, durant el període Devonià (1). Un ecosistema forestal que es va desenvolupar fa més de 300 milions d'anys, desenes de milions d'anys abans de l'era dels dinosaures (2).

Un ecosistema on hom no ha trobat gairebé fòssils d'animals: només els d'alguns de rèptils primitius -semblants a llangardaixos- que evolucionaven als pantans, enormes milpeus i libèl·lules de la mida d'un corb. Un hàbitat on els herbívors eren molt rars -només s'han trobat algunes fulles fòssils amb rastres d'haver sigut mossegades pels algun insecte- i els pocs animals que l'habitaven s'alimentaven de les restes en putrefacció d'uns aiguamolls fètids.

Conegut amb el nom de bosc de Springfield, els arbres i les plantes d'aquell ecosistema van créixer damunt d'una torbera espessa on es van ensorrar de manera relativament ràpida, coberts per una gruixuda capa de llims que es va anar comprimint sota el seu pes, transformant-se més tard en carbó. Com aquest procés va ser relativament ràpid, aquest bosc també ha estat descrit com una mena de "Pompeia botànica, enterrada en un instant geològic".
Fa més de 300 milions d'anys, el sud d'Illinois es trobava a l'equador i el travessava un riu, el Galatia Channel, que tenia l'amplada del Mississipi. La llera del riu encara és visible a les mines de carbó de la regió. També són visibles els arbres i les falgueres que antigament s'estenien a les ribes del riu i a la seva plana inundable, atrapats en el que abans va ser una torbera espessa que es va crear durant un període d'inundacions prehistòriques. En aquell ecosistema d'aiguamolls hi havia hagut poc o cap transport del material (3).

Amb la pujada de les temperatures a finals del període Carbonífer, a mesura que el clima es feia més sec, les pluges es van convertir en estacionals i van remoure els sediments del sòl, omplint el riu d'un llim que va acabar per ofegar el bosc.
Si tens un moment, et proposo entrar en aquella època fascinant llegint els articles que Wikipedia ha dedica als períodes del Devonià (4) i del Carbonífer (5).

Ara et proposo tancar els ulls i entrar junts dins d'aquell paisatge del Devonià. Sobrevolant les enormes extensions d'aiguamolls i boscos inundats als territoris del que avui coneixem com l'Amèrica del Nord i l'Euràsia, que llavors es trobaven a l'equador. Les enormes quantitats de fusta atrapades al fons de les torberes, on la manca d'oxigen impedia que la fusta fos descomposta pel metabolisme aeròbic dels bacteris. Mentre sobrevolem mentalment aquells paisatges, et proposo que recordem el que hem llegit a Wikipedia i ens fem algunes preguntes:
Aquella enorme quantitat de matèria vegetal va créixer en un entorn on els nivells de CO₂ eren molts més elevats que els que coneixem avui? Quan aquelles enormes masses de carboni van quedar emmagatzemades a les torberes, van baixar els nivells de CO₂ a valors com els que coneixem avui. Quan van baixar els nivells de CO₂ també van baixar les temperatures?  Són preguntes per les quals encara no hi ha una resposta de consens (6).

Quan el carboni va quedar atrapat, va augmentar la concentració de l'oxigen de l'aire en una proporció superior al 80% de la concentració actual? L'augment de la concentració de l'oxigen de l'aire va tenir com a conseqüència el gegantisme de certs insectes i amfibis, on la mida està correlacionada i limitada per llur capacitat d'absorbir oxigen aeri? L'augment de la concentració de l'oxigen de l'aire va provocar enormes incendis que van mantenir els nivells de CO₂ estables?

Quins van ser els factors que es van combinar al Devonià Superior per donar lloc a un dels cinc esdeveniments d'extinció massiva més grans de la història de la vida a la Terra?
(7).
El bosc de Springfield hauria de permetre l'estudi d'un ecosistema com mai havia estat possible fer-ho abans en paleopaisatges tan antics. Si el seu estudi donés resposta a algunes d'aquestes preguntes que acabem de fer-nos, podria ajudar-nos a fer algunes prediccions sobre els efectes de l'escalfament global actual.

L'estudi del bosc de Springfield ens podria permetre mirar el passat cara a cara i dir-nos: Sabem el què hem de fer, perquè això ja ha passat abans


  1. Wikipedia: Geologic time scale [en] [fr] [es] [ca]
  2. W. Barksdale Maynard: An Underground Fossil Forest Offers Clues on Climate Change, The New York Times, 30.04.2012 || Stein, W., Berry, C., Hernick, L. et al. Surprisingly complex community discovered in the mid-Devonian fossil forest at Gilboa. Nature 483, 78–81 (2012). https://doi.org/10.1038/nature10819
  3. D.W. Norris: Scientists excited about fossil forest discovery, The Southern Illinoisan, 30.09.2012
  4. Wikipedia: Devonian [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Carboniferous [en] [fr] [es] [ca]
  6. Dahl, T.W., Harding, M.A.R., Brugger, J. et al. Low atmospheric CO2 levels before the rise of forested ecosystems. Nature Communications 13, 7616 (2022)
  7. Wikipedia: Late Devonian extinction [en] [fr] [es] [ca]