Thursday, June 6, 2024

mart i l'origen de la vida

NASA Jet Propulsion Laboratory - Mars Sample Return: Exciting New Region Is Target for Next Samples (Mars Report), YouTube, 01.09.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Ahir et parlava de dos rovers americans que encara segueixen actius a la superfície de Mart (1): Curiosity (2) i Perseverance (3).

Encara en funcionament, el rover Curiosity, que explora Mart des del 2012, va confirmar que aquest planeta va tenir aigua líquida i podria haver acollit vida fa més de tres mil milions d'anys.
El vídeo que pots trobar a continuació presenta deu anys de descobertes de Curiosity, precisant el sol dia solar a Mart (4) en què les va fer. Aquest vídeo no és un resum mediàtic tallat a cop de destral sobre les descobertes de Curiosity sinó un carnet de notes de treball de camp recollides cronològicament. Això fa que, malgrat que cada descoberta i la seva explicació siguin apassionants, el vídeo es pot fer un xic llarg (1h18m). Et proposo doncs que el vagis veient per parts cada cop que tinguis un moment i vagis assaborint, a poc a poc, tota la màgia del seu contingut.
ElderFox Documentaries - 10 Years On Mars: The Full Journey, YouTube, 22.03.2023

Amb l'objectiu d'aprofundir en aquestes descobertes, el rover Perseverance va amartitzar en 2021 amb un arsenal tecnològic a bord que es beneficia del progrés científic desenvolupat durant els deu anys que van seguir el llançament de Curiosity. Però també amb l'objectiu de trobar algunes respostes a les qüestions que havien plantejat les descobertes de Curiosity.

Spanning the Delta of Mars’ Jezero Crater (video). Taken by Perseverance’s Mastcam-Z instrument, this video features an enhanced-color composite image that pans across Jezero Crater’s delta on Mars.

Les observacions dels satèl·lits que orbiten Mart havien identificat en la morfologia del terreny del cràter Jezero (35 km de diàmetre) que aquest podia haver acollit un llac alimentat per un riu que va crear un delta a la seva desembocadura. Va ser en aquest cràter que va amartitzar Perseverance, un rover equipat amb dispositius que li permeten recollir i emmagatzemar les mostres que ha anat  recollint des de l'inici de la seva missió.
Els científics de la NASA intueixen que algunes roques que Perseverance ha identificat a Jezero podrien ser el resultat de formacions sedimentàries susceptibles de contenir rastres d'antiga vida microbiana. Tot i que tinc preparat un post que publicaré aquest cap de setmana (5) per donar-te més detalls sobre aquesta hipòtesi, pots trobar algunes pistes sobre els interrogants oberts en un article publicat a space.com el mes d'octubre de 2023 (6).
A més de la capacitat per recollir mostres, Perseverance és capaç d'emmagatzemar-les adequadament. Si tot funciona segons la planificació, el 2028 podrà transmetre aquestes mostres a un lander equipat d'un coet que, en el marc de la Mars Sample Return Mission (7), les transmetrà a una nau de l'ESA, que les transportarà a la Terra perquè puguin ser analitzades en laboratoris molt més ben equipats dels que disposa Perseverance.

NASA Jet Propulsion Laboratory - Mars Sample Return: Bringing Mars Rock Samples Back to Earth, YouTube, 17.11.2022

Sobre què és el que està buscant exactament Perseverance en les mostres que segueix recollint, et proposo que obrim un parèntesi que tancaré amb un post que publicaré aquest cap de setmana. Més que res perquè Perseverance tenia també altres objectius que paga la pena conèixer i que et proposo veure en un vídeo brutal d'Arte TV que estarà disponible fins al 14.08.2024 en aquells països on es deixi veure, clar.

Arte TV: Perseverance, une année sur Mars [YouTube] [Arte TV],17.02.2024


  1. Veure Mars Spacecrafts, publicat en aquest blog el 04.06.2023
  2. Wikipedia: Curiosity (rover) [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Perseverance (rover) [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Mars sol [en] [fr] [es] [ca]
  5. Veure L'origen de la vida al nostre planeta, publicat en aquest post el 09.06.2024
  6. Leonard David: If the Perseverance rover found evidence of life on Mars, would we recognize it? space.com, 24.10.2023
  7. Mars Sample Return Mission: Home page

Wednesday, June 5, 2024

mars spacecrafts



El vídeo amb què he obert el post d'avui presenta, en ordre cronològic, els enginys que han amartitzat (1) des de l'any 1971, en què la sonda russa MAPC-2 (1) va amartitzar al planeta, fins al rover xinès Zhurong (2) que ho va fer el 2021.

ElderFox Documentaries - Mars in 4K: The Ultimate Edition, YouTube, 21.11.2023

Durant el recorregut d'aquests enginys, pots trobar informació d'aquells que no van reeixir a amartitzar com estava previst i es van estavellar a la superfície del planeta, com va ser el cas de MAPC-2. També aquells amb els quals els centres espacials van perdre el contacte en el moment d'amartitzar, aquells que hom va desconnectar quan van acabar la seva missió, o aquells que encara avui romanen actius, com és el cas de Curiosity i Perseverance.

NASA - Viking 40th Anniversary, YouTube, 19.07.2016

Personalment, m'ha fet molta il·lusió retrobar les sondes Viking 1 (20.08.1975-11.11.1982) i Viking 2 (09.09.1975-12.04.1980) (3), que van amartitzar el 1976, i que vaig descobrir en aquella extraordinària sèrie de Carl Sagan (4): Cosmos (5), junt amb aquelles primeres imatges espectaculars de Mart.

També m'ha emocionat recordar l'arribada, el 1997, de Pathfinder (04.12.1996-27.09.1997) (6), amb el lander (mòdul d'amartitzatge) anomenat: Carl Sagan Memorial Station i el primer rover (vehicle d'exploració) que es va desplaçar per Mart, anomenat: Sojourner, en honor de l'activista pels drets civils: Sojourner Truth.

I què dir de l'arribada el 2004 del primer veritable rover: Spirit (10.06.2003-22.03.2010) (7), seguit tres setmanes després per l'arribada del seu bessó: Opportunity (08.07.2003-10.06.2018), i les magnífiques imatges dels paisatges marcians en alta resolució que van enviar els dos enginys?

NASA Jet Propulsion Laboratory - Perseverance Rover Zooms in on Ancient Mars River, YouTube, 27.12.2023

O encara un altre rover americà que encara em segueix impressionant pel temps que porta en actiu a Mart, gairebé 12 anys!, el Curiosity (26.11.2011-encara actiu). També és el cas d'un altre rover que segueix en estat operatiu: Perseverance (30.07.2020-encara actiu) que, amb un design similar al de Curiosity, presentava la novetat d'estar equipat amb un petit helicòpter: Ingenuity (30.07.2020-18.01.2024), que va transmetre unes imatges impressionants dels seus vols a Mart i va fer el seu darrer vol el mes de gener d'enguany.

Anton Petrov - What Happened to Chinese Zhurong Rover on Mars? Here's What We Know, YouTube, 27.02.2023

Finalment, el darrer dels rovers que va amartitzar al planeta, va ser el xinès Zhurong (23.07.2020-hivern 2022) (8). Zhurong va funcionar durant un any, abans d'entrar en hibernació el 2022 durant l'hivern marcià. Al vídeo d'Anton Petrov pots trobar informacions molt interessants sobre els aparells científics que equipen aquest rover i les extraordinàries descobertes que va fer, deixant bocabadats els científics occidentals.

Com ja has vist al vídeo precedent, la sorprenent inactivitat de Zhurong va fer que Anton Petrov ens presentés algunes hipòtesis sobre el seu funcionament el febrer del 2023. Unes hipòtesis que el cap del projecte xinès va confirmar dos mesos després (9).
Els satèl·lits americans van veure que Zhurong seguia mantenint-se mantenia immòbil després del període d'hibernació. Durant un temps, van pensar que els seus panells solars estaven cobert de pols, el que feia impossible generar prou energia per despertar l'enginy.

També creien que el rover tornaria a moure's el desembre del 2022, durant l'hivern de l'hemisferi nord marcià, quan la llum solar és més abundant. Però el mes de març del 2023, les imatges dels satèl·lits seguien mostrant el rover a la mateixa posició on es trobava
gairebé un any abans, quan havia entrat en hibernació.

Finalment, en unes declaracions fetes a la televisió estatal de la Xina: CCTV, el cap del programa xinès va admetre que la causa de la immobilitat de Zhurong
estava lligada probablement a l'acumulació de pols en els panells solars. I va comunicar que el seu equip donava la seva missió per acabada car, de totes maneres, el rover ja havia superat en tres mesos el temps assignat a la seva missió.

Lectures recomanades
  1. Paula Bravo Medina: Amartizar o amartizaje: este es el término para describir el momento en el que el Perseverance llegue a la superficie de Marte, CNN en español, 18.02.2021
  2. Wikipedia: MAPC-2 [en] [fr] [es] [ca]
  3. NASA: Viking Mission to Mars || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Carl Sagan [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Cosmos: A Personal Voyage [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Mars Pathfinder [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Spirit (rover) [en] [fr] [es] [ca]
  8. Wikipedia: Zhurong [en] [fr] [es] [ca]
  9. Stephanie Pappas: China finally admits its hibernating Mars rover may never wake up, Live Science, 27.04.2023

Tuesday, June 4, 2024

marcia su roma

I Wonder Pictures, Mark Cousins: Marcia su Roma, YouTube, 11.10.2022


L'octubre de 2022, Giorgia Meloni (1) va accedir a la presidència del govern de la República d'Itàlia. Havien passat 10 anys des de la fundació de Fratelli d'Italia, i 30 anys d'ençà que s'havia unit al Front de la Joventut, l'ala juvenil del Moviment Social Italià (MSI), un partit polític neofeixista fundat el 1946 per antics seguidors del dictador feixista italià Benito Mussolini.

Havien passat 100 anys clavats d'un altre mes d'octubre, en què Benito Mussolini i el Partit Nacional Feixista van iniciar amb la seva Marcia su Roma (1) un cop d'estat que representaria l'inici de la "revolució feixista".
Just pels detalls, aquella marxa que tradicionalment se'ns ha presentat com un moviment de masses i de la que s'ha dit que el rei Víctor Manuel III no va voler aturar amb les tropes per no desencadenar una guerra civil, estava formada per menys de 30.000 homes, si fa no fa, el que avui consideraríem una manifestació molt minoritària. No afegiré res més, sinó recomanar llegir amb una certa distància els relats gloriosos dels uns i els de les heroiques resistències populars d'altres.
Ja que hi som, m'agradaria proposar-te veure el vídeo amb què tanco el post d'avui. Probablement veuràs moltes coses que potser trobaràs interessants. Per exemple, les masses al carrer i resultats electorals a la nord-coreana, que potser et faran preguntar-te si tota aquella gent es va evaporar quan van entrar les tropes aliades a Itàlia, si va viure amagada a una cava fins avui o, tanmateix, considerar que l'eventualitat d'un greu dèficit cognitiu no pot ser descartada sense més.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Però tornem al vídeo amb què he obert el post d'avui, Treballant amb arxius poc coneguts i la seva pròpia anàlisi cinematogràfica, Mark Cousins (3) relata la Marcia su Roma, que va veure com el Partit Nacional de Benito Mussolini va prendre el poder, l'auge del feixisme a Itàlia i com aquesta ideologia es va estendre per Europa als anys trenta.

Mark Cousins presenta un assaig i un documental històric que situa la història en el present. Es fa ressò de la invasió del Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021 per part d'un grup de partidaris de Trump, així com del retorn de l'extrema dreta al panorama polític contemporani i la manipulació mediàtica que l'acompanya. Aquest film va ser seleccionat fora de competició com a part de la Giornate degli Autori al Festival de Cinema de Venècia del 2022.
Just pel detall, voldria recordar que el Festival de Cinema de Venècia (4) va ser creat per Giuseppe Volpi, membre del Partit Nacional Feixista i ministre de Benito Mussolini com una eina de propaganda del seu règim. Hi ha qui diu que el Palazzo Del Casinò al Lido és segurament un dels edificis d'època feixista més evident d'Europa (5).
La Storia sul Tubo: Il Ventennio Fascista in Italia, YouTube, 12.06.2023


  1. Wikipedia: Giorgia Meloni [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Marcia su Roma [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Mark Cousins
  4. Wikipedia: Mostra Internazionale d'Arte Cinematografica della Biennale di Venezia [en] [fr] [es] [ca]
  5. Peter Bradshaw: The March on Rome review – Mark Cousins dissects Mussolini and the grisly founding myth of fascism, The Guardian, 31.08.2022

Sunday, June 2, 2024

have you ever seen the rain?



Una de les coses que més m'han molestat a la vida és l'arrogància de creure que res del que s'ha fet abans no té cap utilitat per a resoldre els problemes o els desafius als quals ens enfrontem avui. Em dona igual quins siguin els motius que es troben darrere d'aquesta arrogància, tot i que sovint no hi hagi res d'altre que ignorància.
Un dels exemples del que t'estic dient el podem trobar en el post que vaig publicar sobre els badgirs iranians (1). Podríem trobar un altre exemple a Burkina Faso.

Com no crec que aquestes idees es posin mai en pràctica a occident, estic segur que seguirem amb els nostres aparells d'aire condicionat, escalfant les ciutats i queixant-nos de la calor que fa al carrer.


Però també coincideixo amb Eudald Carbonell (1) (2) (3) quan afirma que saber identificar un problema i quines són les seves solucions, no és una garantia perquè l'home l'acabi resolent. En Jaume Perich ho va saber resumir amb una frase que mai he oblidat.
Si moltes de les coses que llegeixo a la premsa i veig a la TV poden fer-me pensar que anem directes cap a una catàstrofe, mai no he subestimat la capacitat de resiliència que pot tenir el sistema capitalista quan es troba davant d'una situació de catàstrofe anunciada.
Tinc l'edat com per recordar l'enrenou que va provocar la descoberta del forat de la capa d'ozó de l'Antàrtida a finals dels 1970 (4), i com es va poder fer el necessari per a reduir progressivament la producció dels clorofluorocarbonis artificials (CFC) que destruïen les molècules d'ozó a les capes altes de l'atmosfera.
Però això no em fa oblidar que el sistema capitalista és capaç de fer abstracció d'una catàstrofe anunciada quan estan en perill els beneficis de les corporacions que li donen suport.
Va haver-hi un moment en què produir vehicles elèctrics semblava ser una urgència. En realitat, ho va ser fins que les empreses xineses van començar a fabricar vehicles millors i més barats que els que produïen americans i europeus. Un cop hom apliqui sancions per qualsevol motiu a la Xina, hom podrà passar a la fabricació en massa de vehicles elèctrics pel mercat europeu i americà. Naturalment, les sancions seran molt més dures si els vehicles americans i europeus no es mostren capaços de competir en un mercat internacional.

També és veritat que, amb els anys, he après que moltes de les coses que no es publiquen a les portades dels grans mitjans de comunicació, m'interessen molt més que els grans titulars alarmistes que els mitjans de comunicació ens seleccionen com a lectura, destinats a distreure'ns d'allò que realment està passant al costat de casa.
Estic pensant, per exemple que durant el 2023, el 80% dels desplaçaments a Barcelona es van fer utilitzar modes de transport sostenibles (5). Podria afegir moltes altres coses. Com ara que, tot i que el desplegament de les energies renovables no avança a la velocitat que hauria de fer-ho, el seu desplegament avança a velocitat de creuer a Espanya.
Sovint m'agrada pensar que és com si hagués comprat  un vell paraigua foradat a la Barfüsserplatz de Basel (6). Un paraigua que em protegeix de moltes de les informacions que altres em seleccionen, encara que altres arriben a passar pels forats i acaben mullant-me. Tanmateix, estic satisfet que mai hagi deixat passar les gotes gruixudes que barregen el concepte de sistema capitalista amb el concepte d'humanitat: un tema que vam veure a un vell post que vaig publicar el mes de juny del 2023 (7).

I si em sembla una carallotada barrejar el concepte de sistema capitalista amb el concepte d'humanitat, també m'ho sembla associar la pèrdua de l'hegemonia militar i econòmica d'Occident amb la idea d'un col·lapse de la humanitat. I encara més, culpabilitzar dels efectes que hagi pogut arribar a provocar la cobdícia del capitalisme sobre els recursos del planeta a una eventual condició d'imbecil·litat de tota l'espècie humana.

Consell d'amic, quan escoltis missatges que transmeten aquestes idees, obre el teu paraigua i procura no mullar-te, perquè la pluja de carallotades deixa taques al cervell que costen molt de netejar.



  1. Veure Onades de calor, arquitectura i urbanisme, publicat en aquest post el 18.01.2024
  2. Eudald Carbonell: Aprendre, desaprendre, però sobretot sobreviure com a espècie, TEDxManresa novembre 2022
  3. J. Corbella: Entrevista a Eudald Carbonell. “El colapso de la especie humana ya ha empezado”, La Vanguardia, 31.07.2017
  4. J. Corbella: Eudald Carbonell, arqueólogo. “La globalización es el mayor error de la historia humana”, La Vanguardia, 18.07.2022
  5. Veure Recovery signs of Ozone Layer i Ozone hole has shrunk by 4 million Km² since 2000, publicats en aquest blog respectivament els 01.10.2014 i 20.09.2016
  6. Jordi Palmer: Els desplaçaments en vehicle privat cauen per sota del 20% a Barcelona, El Nacional, 19.01.2024
  7. Les marchés et marchés aux puces de Bâle, This is Basel
  8. Veure Els videojocs amb contingut polític i BCN GameLab, publicat en aquest blog el 29.06.2023

Thursday, May 30, 2024

amazones - sequera de 2023

BBC News Mundo - Ríos secos y delfines muertos: las imágenes que muestran el avance de la sequía en el Amazona, YouTube, 16.01.2024

Si no estàs familiaritzat amb la llengua del vídeo, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
La sequera que va viure l'Amazones el 2023, va ser la més dura des que hi ha registres meteorològics fa 121 anys. 

Hi ha científics que creuen que la selva podria estar molt a prop d'un punt de no retorn que podria comprometre el futur del principal pulmó natural del planeta.

Tuesday, May 28, 2024

eleccions al parlament europeu

Miguel Carrero: SICKO - Tony Benn (esp), YouTube, 22.08.2011
Sicko - Tony Benn interview about the NHS (eng), YouTube, 04.07.2015
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Abans d'anar a treballar, el passat 11 de març estava prenent un cafè mentre veia les notícies de France 24. Parlaven de la victòria de la dreta a les eleccions de Portugal i del remarcable ascens de l'extrema dreta en aquell país. El primer que em va passar pel cap va ser recordar un llibre d'Étienne de La Boétie: Discours de la servitude volontaire. Deixa'm recordar un dels paràgrafs del post que vaig dedicar a aquest llibre el mes passat (1):
L'originalitat de la tesi de La Boétie és sostenir que, al contrari del que molts creuen, la servitud no s'imposa per la força sinó que és voluntària. Si no fos així, com ens podem imaginar que un petit nombre obligaria a tots els altres ciutadans a obeir tan servilment? De fet, qualsevol poder, fins i tot quan s'imposa per primera vegada per la força de les armes, no pot dominar i explotar de manera duradora a una societat sense la col·laboració, activa o resignada, d'una part important dels seus membres.
L'argument d'Étienne de La Boétie em sembla, encara avui, sòlid com una roca. Però el seu desenvolupament està molt lligat al seu coneixement remarcable dels clàssics i a un moment polític caracteritzat per les monarquies absolutistes: un desenvolupament preindustrial  i precapitalista.

Tot d'un cop, probablement pel fet d'haver llegit recentment un vell article a The Guardian (3), vaig recordar un film de Michael Moore: Sicko (2). Concretament, l'escena on Michael Moore entrevista a una figura destacada de l'ala esquerra del partit laborista britànic: Tony Benn (4): l'entrevista amb què he obert el post d'avui.
A l'article de The Guardian es mencionen frases que, segurament, recordaràs haver sentit al vídeo. Però, com t'ho diria? Res del que he vist al llarg de la meva vida em permet creure que, en democràcia, qualsevol que sigui el govern que la gent hagi pogut votar, es pugui confondre mai amb el poder real: econòmic, mediàtic, judicial, policial i militar. Ni tan sols amb un poder sobre els funcionaris. Estic segur que Tony Benn també va veure aquella remarcable sitcom de la BBC que portava per nom: Yes Minister (5).

Si la primera part de l'entrevista de Michael Moore em sembla plena de bones intencions, hi ha un moment en què ens transporta a la idea central del llibre d'Étienne de La Boétie.
L'1% de la població mundial posseeix el 80% de la riquesa. És increïble que la gent ho toleri, però, són pobres, estan desmoralitzats, endeutats i tenen por. Per tant, creuen que el millor és obeir i esperar un cop de sort.
Un moment. Amb què s'endeuta generalment la gent? D'acord, hi ha qui ha demanat un crèdit per comprar-se un mòbil, un televisor o un cotxe. Però, si parlem de la mena endeutaments als quals fa al·lusió Tony Benn, podem estar d'acord en el fet que aquests estan lligats principalment als crèdits hipotecaris per l'adquisició d'un primer habitatge.

Les eleccions al Parlament Europeu se celebraran del 6 al 9 de juny del 2024. Podria recomanar a tothom donar un cop d'ull als programes dels diferents partits que es presenten: per exemple, amb relació a l'adquisició o lloguer del primer habitatge. Seguidament, podria recomanar comparar aquells programes amb les accions de govern realitzades a les administracions on governen. Finalment, podrien decidir si callar-se (no votar), obeir (mitjans de comunicació) o esperar un cop de sort (diverses loteries, màquines escura butxaques, locals d'apostes, o bingos i casinos existents o a venir). Però tots sabem que els sistemes educatius han fet el necessari perquè la gent ja no tingui la capacitat lectora per comprendre allò que estan llegint (6) i que la pèrdua d'aquesta capacitat ja ha arribat a molts dels mestres que l'haurien d'ensenyar (7).

Zeitgeist: Moving Forward (Subtítulos en Español), YouTube, 27.06.2014

No sé si vaig carregar massa el cafè que estava bevent, però recordant a Étienne de La Boétie i allò que havia dit Tony Benn sobre l'1% de la població mundial que posseeix el 80% de la riquesa, em va venir a la memòria la introducció brutal del tercer film de la sèrie: Zeitgeist, dirigit per Peter Joseph (8) i narrat per Jacque Fresco (9): Zeitgeist: Moving Forward (10).

No sempre he estat d'acord amb alguns dels continguts dels episodis de la sèrie o amb algunes de les idees que defensen Peter Joseph o Jacque Fresco. Però, si el final de Zeitgeist: Moving Forward, em va semblar més aviat naïf, no puc més que recomanar-te veure la seva introducció fins el final.


  1. Veure Discours de la servitude volontaire, publicat en aquest post el 25.04.2024
  2. Wikipedia: Sicko [en] [fr] [es] [ca]
  3. James Walsh: 10 of the best Tony Benn quotes- aspicked by our readers, The Guardian, 15.03.2014
  4. Wikipedia: Tony Benn [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Yes Minister [en] [fr] [es] [ca]
  6. Veure L'analfabetisme funcional - José Saramago, publicat en aquest blog el 28.11.2023
  7. Veure Freedom Writers, publicat en aquest blog el 05.10.2023
  8. Wikipedia: Peter Joseph [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Jacque Fresco [en] [fr] [es] [ca]
  10. Wikipedia: Zeitgeist: Moving Forward [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, May 26, 2024

my first tour of switzerland

Deutsche Welle Documental - Glacier Express: en tren de Sankt Moritz al monte Cervino, YouTube, 24.02.2022

If you don't understand the language of the videos, remember to activate the subtitles and select the language of your choice.
En 2007, pel meu aniversari, Lluïsa em va fer un d'aquells regals que mai oblidaré. Un tour de Suïssa en família i en tren, d'una durada de quatre dies, aprofitant el pont de l'Ascensió.

El tour va començar amb un trajecte des de Lausanne a Zürich, on vam passar la tarda i part del vespre passejant pel cor de l'imperi financer de la Bahnhofstrasse i la Paradeplatz (1), el Limmat (2) i el Zürichsee (el llac de Zürich). També vam passejar per l'Altstadt (el barri antic), on vaig flipar quan vam passar davant del Cabaret Voltaire (4), al carrer on feia molts anys que havia viscut Lenin (5).
Anys més tard, em vaig assabentar que els membres del Cabaret Voltaire van organitzar una festa al cementiri de Bremgartenfriedhof (6), a Bern, per celebrar l'adopció de Bakunin com a Dadaista. També que, gràcies a un grup de patrocinadors anònims, van salvaguardar la seva tomba en commemoració del 200è aniversari del seu naixement. El 2016 també van renovar la placa de la seva tomba amb una placa de bronze de l'artista suís Daniel Garbade (7).
Placa de la Tumba de Bakunin en el cementerio Bremgartenfriedhof en Berna, Suiza, con una lápida encargada al artista suizo Daniel Garbade, con un dibujo de Bakunin realizado por los Dadaístas de Zurich

Finalment, vam fer nit al Novotel Zürich City-West, al Technopark de Zürich (8).

The Irish Xpat - What is hiding under Zurich Central Station? YouTube, 07.03.2024

L'endemà, vam agafar un InterCity en direcció a Chur, on vam enllaçar amb el tren de la Rhätische Bahn (RhB) (9) que ens portaria a Sankt Moritz (10).

Quan vam arribar, vam seguir la riba del St. Moritzersee, per deixar les maletes a un hotel que estava just al sud d'aquest llac: Lluïsa, que havia estat un hivern amb Pili, havia fet el mateix trajecte passant damunt del llac gelat. 

Com l'antic poble, Sankt Moritz-Dorf, no ens va fer el pes, vam passar la tarda passejant per la riba oriental del St. Moritzersee.
source: myswitzerland.com

El tercer dia, vam pujar al Glacier Express (11) en direcció a Zermatt. Pujar en aquest tren, era fer realitat un dels somnis de la meva vida.
Segurament, en l'imaginari de molts de vosaltres l'ideal seria fer aquest trajecte a la tardor o a l'hivern. El meu somni era fer-ho al final de la primavera car, per si no ho saps, la passió de la geomorfologia segueix viva en mi i és molt millor veure els processos geomorfològics quan aquests no estan coberts per la neu.
No puc descriure amb paraules l'emoció que em va envair quan, prop de Reichenau vaig veure l'aiguabarreig del Vorderrhein (12) i del Hinterrhein (13), ambdós amb un cabal propi de la fusió de la neu i les glaceres, cadascun amb el color de l'aigua marcat pels diferents sediments que transporta.
Un aiguabarreig del qual neix el Rhein i em feia pensar que, després de passar pel Bodensee (llac de Constança) i travessar el nostre país des de l'est vers l'oest, les seves aigües es dirigirien vers el nord i acabarien versant el seu cabal al Mar del Nord.

Abans que no ho oblidi, em va fer molta gràcia saber que l'Hinterrhein té un afluent que li arriba d'una vall que té per nom Val Ferrera
(14).
Gipfelglück - Wandern zur Rheinschlucht (Ruinaulta) und Crestasee bei Flims, Kanton Graubünden, Schweiz, YouTube, 17.06.2021

Uns quilòmetres després d'haver-me quedat impressionat amb l'aiguabarreig del Rhein, el tren enfilava en direcció a Illanz. Prop de Flims, em vaig tornar a quedar bocabadat amb el paisatge del Congost de Rheinschlucht / Ruinaulta (15) que pots veure amunt, al vídeo de Gipfelglück.

Després de passar per l'Oberalppass (2046 m.), vam arribar al Rhonegletscher (16), on neix el Rhône.
Des de 1874, aquesta glacera ha retrocedit una mitjana de 8,5 m cada any (-11,1 metres el 2001/2002, -2 metres el 2002/20039). El seu gruix disminueix anualment en uns 25 cm. En 2007 era trist veure aquesta glacera que, en altres temps, havia arribat molt a prop de la via del tren. No puc ni imaginar a quin punt deu ser trist veure-la ara.
La resta del trajecte fins a Zermatt està força ben resumida pel vídeo de Deutsche Welle amb què he obert el post d'avui. 

Ara deixa'm afegir que Lluïsa havia trobat un hotel a Zermatt amb una habitació en dúplex i un balcó amb una vista privilegiada sobre el Matterhorn (17). El contrast de la nit al poble amb el cim del Matterhorn rebent els darrers raigs del sol, va ser un espectacle al·lucinant difícil d'oblidar!
El darrer dia, vam sortir de l'hotel i ens vam dirigir a l'estació del Gornergrat Bahn (18) per pujar al tren cremallera que va fer el seu primer trajecte el 1898 i que ens portaria al Gornergrat (19), des d'on hi ha una vista impressionant de més de 20 cims de 4.000 m.

També hi ha una vista impressionant sobre l'increïble Gornergletscher (20), un sistema glacial que es troba a l'oest del massís del Monte Rosa, dominat pel Dufourspitze (4.634 m). 

Vam tenir la sort de ser-hi als inicis de la seva transformació pel canvi climàtic. Abans d'aquest, la glacera principal estava alimentada per un gran nombre de glaceres tributàries més petites que connectaven amb la Grenzgletscher.
Aquelles glaceres tributàries segueixen existint encara, però a la seva part baixa, moltes d'elles estan actualment desconnectades de la glacera principal.
SciTech Daily - Melt: Expedition to the Gorner Glacier (ESA Documentary), YouTube, 07.11.2021

El 2007, encara no s'havia construït el nou refugi hightech del Monte Rosa (21), que va reemplaçar el vell refugi que es va obrir l'any 1895, un any abans de l'obertura del Kulm Hotel. Al damunt de l'hotel, a finals dels 1960, es va obrir el Stellarium Gornergrat (22) que, fins al 2010, era considerat el millor lloc per l'observació astronòmica de tota Europa Central.
Pots veure l'antic observatori a la fotografia del 20.05.2007 que tanca el post d'avui. Amb millor qualitat, junt amb un parell més de fotografies d'aquell dia, a una pàgina que encara tinc oberta a 500px, on després que canviessin les condicions d'utilització, vaig deixar de pujar res d'altre.
Després de dinar a una mena de fast food alpí que hi havia al Kulm Hotel, vam tornar a agafar el Gornergrat Bahn en direcció a Zermatt, vam recollir les maletes i vam agafar un tren fins a Visp (Viège). Des d'aquesta estació vam agafar el tren amb què vam tornar a Lausanne.




  1. Wikipedia: Bahnhofstrasse [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Limmat [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Zürichsee [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Cabaret Voltaire [en] [fr] [es] [ca]
  5. Veure The Brewery Conspiracionists (2/3), publicat en aquest blog el 22.01.2020
  6. Veure Bakunin et la Suisse i L'anarchisme en suisse, publicats en aquest blog el 20.08.2017 i el 09.08.2022
  7. La tumba de Bakunin tiene una nueva cara, Artzeit Magazine Gallery, 02.06.2016
  8. Technopark Zürich: Home page, Wikipedia
  9. Wikipedia: Rhätische Bahn (RhB) [en] [fr] [es] [ca]
  10. Wikipedia: Sankt Moritz [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Glacier Express [en] [fr] [es] [ca]
  12. Wikipedia: Vorderrhein [en] [fr] [es] [ca]
  13. Wikipedia: Hinterrhein [en] [fr] [es] [ca]
  14. Wikipedia: Val Ferrera [en] [fr] [es] [ca]
  15. Rheinschlucht / Ruinaulta: Sentiers et itinéraires dans les Grisons || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  16. Wkipedia: Rhonegletscher [en] [fr] [es] [ca]
  17. Wikipedia: Matterhorn [en] [fr] [es] [ca]
  18. Gornergrat Bahn: Home page
  19. Gornergrat: Wikipedia [en] [fr] [es] [ca]
  20. Wikipedia: Gornergletscher [en] [fr] [es] [ca]
  21. Monte Rosa Hütte (Zermatt): Home page
  22. Stellarium Gornergrat: Home page

Wednesday, May 22, 2024

the great smog of london (1952)



El 25.01.2023, com fa cada dijous, Pedro Torrijos (1) enllaçava al seu hashtag #LaBrasaTorrijos un fil molt interessant sobre el gran smog de Londres del 1952 i la commoció general que aquest va provocar al Regne Unit, propiciant la promulgació del Clean Air Act del 1956 i una moratòria que durava fins al 1963, a partir de la qual es va produir la gradual substitució del carbó per altres combustibles menys contaminants. El Nadal del 1963 va haver-hi un altre gran episodi de smog, que seria seguit per ..., ho veurem en un post que publicaré durant el mes de juny.

Aquella llei va representar l'inici de la desaparició progressiva de les espesses boires produïdes per una contaminació que, durant molts anys, s'havien convertit en l'escenari urbà de les novel·les d'Arthur Conan Doyle (3), l'autor de Sherlock Holmes. Espero que aquells que no teniu un compte a Twitter podreu llegir el fil perquè, com gairebé tots els que Pedro Torrijos publica cada dijous, paga la pena.

Cambio 16 - El gran smog de Londres, YouTube, 16.06.2019


  1. Wikipedia: Pedro Torrijos
  2. Wikipedia: Great Smog of London [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Arthur Conan Doyle [en] [fr] [es] [ca]

Tuesday, May 21, 2024

the rock of gibraltar and the levanter



Per fer ras i curt, a Gibraltar hom coneix amb el nom de Levanter a un fenomen pel qual el vent de llevant, que s'ha carregat d'humitat travessant el Mar d'Alborán (1), es veu obligat a ascendir quan arriba al Penyal de Gibraltar (2). I, ascendint, l'aire es refreda, la humitat es condensa, i acaba formant un núvol que s'allunya cap a l'oest des de la part superior del penyal.

Com la realitat és més complexa que aquesta breu descripció, pots trobar interessant la lectura d'aquests articles:

  1. Wikipedia: Mar d'Alborán [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Gibraltar [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, May 19, 2024

sobre les arrels musulmanes de catalunya i del país valencià

Tourmalet - Llum Mudèjar - Documental, YouTube, 30.03.2023


Llum Mudèjar (1) és un documental de David Segarra (2) i Víctor Serna que té com a objectiu descobrir-nos el llegat mudèjar valencià, presentant aquest com el resultat de la fusió de diferents pobles i cultures que van precedir o coexistir al període medieval: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, jueus, musulmans i cristians. Personalment, és un documental que recomano veure a catalans i valencians per defugir els mites històrics que es van anar construint al llarg dels anys en ambdós països.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Aprofitant l'oportunitat que em dona compartir aquest documental, m'agradaria proposar-te llegir un article que David Segarra va publicar el passat mes de juny a El Crític (3) i que es va convertir en un dels articles més llegits d'aquesta publicació durant el 2023.


Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan a la introducció de l'article ens presenta així un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors i cristians sotmesos:
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a la península Ibèrica. I que s’associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i califats com la descentralització radical del període taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Ara bé, el títol que David Segarra ha escollit pel seu article i l'ordre amb què enumera els pobles autòctons i els nou arribats que van fer part del poblament d'al-Àndalus no fa sinó confirmar la força que encara tenen els mites històrics, fins i tot entre aquells que els volen defugir: abans que arribessin amazics i àrabs, fins i tot abans de l'arribada dels romans, ja hi havia una nombrosa comunitat jueva a la península Ibèrica (4).

Contràriament a un discurs que s'ha anat consolidant durant segles, l'article de David Segarra insisteix en recordar-nos, i amb tota la raó, que:
Andalusina és la gent d’al-Àndalus. Ètnicament, els i les andalusines eren descendents dels antics ilergets, cossetans, ilercavons, contestans, edetans, etc., amb la suma d’aportacions humanes romanes, jueves, visigòtiques, àrabs i amazigues. Els andalusins eren aquells ibers que abans havien estat romanitzats i cristianitzats, i que ara s’islamitzaven. Aquesta és la clau per entendre la història. Els andalusins, tal com la historiografia actual explica, eren la població nativa ibèrica.
Davant d'altres mites històrics, en què també semblen caure les actuals comunitats jueves sefardites, m'agradaria subratllar un altre dels paràgrafs de l'article de David Segarra:
Sefarad és el terme jueu per a al-Àndalus, la península Ibèrica. Sefarad no és Espanya, ni Castella, ni Aragó, ni Catalunya.
L'article de David Segarra segueix enderrocant mites històrics, com el de la presumpta decadència dels regnes de Taifes, o els períodes de pacífica coexistència cultural entre musulmans, cristians i jueus o el de l'endarreriment cultural i comercial dels territoris andalusins davant de la potència dels regnes cristians del nord. També ens presenta un passat andalusí que encara roman viu en les toponímies geogràfiques del nostre territori, també en els noms de pobles i ciutats, fins i tot en cognoms que avui considerem "catalans". En l'arquitectura, la gastronomia, la música, la ceràmica o l’agricultura.

Tanmateix, hi ha una part de l'article on crec que David Segarra ha estat víctima d'allò que els creadors de mites han transformat en aquelles creacions històriques de les quals ens parlava Nieves Concostrina (5):
L’any 1609, el rei Felip III, l’Església i el Consell d’Estat van decidir a Madrid la deportació de tota la població morisca. Les autoritats de la Corona catalanoaragonesa s’hi van oposar, sense cap resultat. Al Regne de València, l’exèrcit hispànic va capturar, espoliar i deportar un de cada tres habitants: unes 130.000 persones. Es calcula també que almenys 3.000 xiquets valencians, els morisquets, van ser robats a les seues mares, i van quedar com a serfs. A Catalunya, però, es va produir una anomalia: una gran part dels moriscos va poder quedar-se a les terres de l’Ebre. Conèixer aquests 900 anys ens permet entendre el present.
El contingut d'aquest paràgraf pot crear una petita confusió pel que fa a l'expulsió de la població de confessió musulmana que vivia a Catalunya: els anomenats Tagarins. El text no ens explica el motiu pel qual la població musulmana que encara vivia a Catalunya era molt reduïda si la comparem amb la que vivia al Regne de València o al Regne d'Aragó. Tampoc perquè aquells que encara hi vivien ho feien a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Tampoc ens diu res sobre els Tagarins que van acabar deportats a Tunísia i Algèria: a la vila d'Alger encara hi ha un barri anomenat dels Tagarins, a la part alta de la ciutat (6).

Sobre el mite de l'oposició a l'expulsió per part de les autoritats de la Corona catalanoaragonesa, l'autor no ens diu que aquesta no es basava en motius humanitaris, sinó que estava justificada per la por a perdre uns agricultors que, amb el seu treball, permetien viure molt bé als nobles que els havien espoliat les seves terres. Tanmateix, crec que val la pena recordar una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven el seu entusiasme per l'expulsió d'aquells a qui no consideraven els seus conciutadans (7).
Besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs.
Sobre les tropes comandades per membres de la noblesa catalana que van participar en la deportació dels musulmans o el paper crucial que va tenir el Port dels Alfacs en la seva logística també podem comptar amb nombrosos testimonis (cf. 6).

Si, les autoritats d'aquella Generalitat de Catalunya que els creadors de mites s'han encarregat de blanquejar, també van participar activament en la deportació. I l'Església catòlica també va participar en l'espoli dels béns dels deportats. I aquells que van adquirir els béns que van deixar enrere els deportats, també es van beneficiar de la seva expulsió.

Blanquejar aquells moments indignes de la nostra història de colons pot permetre'ns tenir bona consciència i opinar indignats sobre el que pugui passar o hagi pogut passar actualment a Gaza, però no ens fa millors. Tampoc no ens fa hereus, sinó usurpadors, de la tradició cultural d'aquells que vam fer fora de la seva casa, de les seves terres i del seu país. Qualsevol altra cosa que es pugui dir, no són sinó romanços per a justificar allò que mai no serà justificable.


  1. Proyección del documental “Llum Mudèjar” Luz Mudéjar, Centro Cultural Hispano Árabe, Valencia
  2. Veure David Segarra, publicat en aquest blog el 17.12.2020 || YouTube: @DavidSegarraSoler
  3. David Segarra: Set coses que no saps de les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, El Crític, 16.06.2023
  4. Veure Venim del nord, tornem del sud (2), publicat en aquest blog el 21.10.2020
  5. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
  6. Veure Venim del nord, tornem del sud. L'expulsió dels moriscos (1), L'expulsió dels moriscos (2), L'expulsió dels moriscos (3) i L'expulsió dels moriscos (4) publicats respectivament en aquest blog els 26.11.2020, 01.12.2020, 06.12.2020 i el 14.01.2021
  7. Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per La Ràpita, Port Fangós - Blog d'història del Delta de l'Ebre, 01.05.2018

Wednesday, May 15, 2024

first studebaker electric (1902)

source: @slobodan_ukic


El passat mes de febrer vaig publicar un post on et presentava un vehicle elèctric fabricat a principis del segle XX: el Baker Coupé del 1913 (1).

El passat 11.04.2024, l'Enric va enviar-me la fotografia amb què he obert el post d'avui: el primer Studebaker elèctric, fabricat el 1902. Vaig intentar trobar la font d'aquesta imatge per recerca inversa amb Google i Tineye, però només la vaig trobar amb el primer cercador al compte Twitter d'un senyor que viu a Belgrad.

L'Enric és un amic, però també el veí que tenia al pis de dalt quan vivia a Barcelona. Cada dia ens enviem almenys un missatge al matí i al vespre. I, junt amb els missatges, sempre ens enviem alguna altra cosa. Compartim doncs moltes coses, però quan vaig rebre aquesta foto, vaig començar a demanar-me si no tenim també un petit grau de comunicació telepàtica.

Ho dic perquè, la nit abans de rebre aquesta imatge, havia estat llegint un vell article que explicava que no hi havia res de nou en les discussions entre els partidaris dels vehicles propulsats per motors d'explosió i els partidaris dels motors elèctrics (2). L'article presenta bàsicament les opinions d'ambdós bàndols a principis del segle XX i què va motivar a John M. Studebaker a fabricar els seus vehicles elèctrics: Els cotxes amb motor de gasolina són bruts, perillosos i sorollosos, fan pudor i s'avarien en el pitjor moment possible.

Avui, fins i tot aquells que un dia van conduir un Biscúter (3) ho han oblidat, però a principis del segle XX, quan el cotxe amb motor d'explosió estava en els seus inicis, eren molt difícils de conduir, feien molt de soroll, desprenien uns fums molt nocius i, el sol fet d'arrencar el motor, no era gens evident i podia fins i tot provocar lesions musculars.

Milo Farms - 1915 Model T Start and Drive, YouTube, 12.06.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
John M. Studebaker comparava la complexitat de fer arrencar un d'aquells vehicles amb la simplicitat de la tecnologia que utilitzaven els seus vehicles: als primers cotxes elèctrics, hom pujava, accionava un interruptor i no havia de fer res d'altre que donar potència per posar-lo en moviment. El motor elèctric no tenia cap misteri: Westinghouse feia temps que fabricava aquells motors i les bateries estaven àmpliament disponibles a través de diversos proveïdors.

A l'època en què la fabricació de vehicles amb motor d'explosió estava en els seus inicis, no hi havia sortidors de gasolina per tot arreu: crec que val la pena recordar que Bertha Benz va tenir la gran sort de trobar una farmàcia al poble on el seu vehicle es va quedar sense combustible per poder seguir amb el seu històric viatge de prova amb el Benz Patent Motorwagen (4).

Studebaker lliurava els seus vehicles amb un cable de més de 4 m per la càrrega de les seves bateries, però hom havia d'adquirir un dispositiu anomenat rectificador, car les centrals elèctriques produïen corrent altern i les bateries necessitaven corrent continu. A més a més, l'amperatge disponible a les cases en aquella època no és exactament el mateix que tenim avui dia. Però, com veurem més endavant, si hom vivia a New York, aquest era un problema que es podia resoldre fàcilment.

MyClassicCarTV - Jay Leno's Baker Electric Car, YouTube, 26.11.2012

Un dels paràgrafs de l'article que més em va cridar l'atenció és aquell on diu que: Els actuals col·leccionistes d'automòbils encara gaudeixen de la durabilitat dels cotxes elèctrics. Fins i tot després de molts anys, pots posar una bateria, inflar els pneumàtics i probablement ja estàs a punt per engegar el cotxe. Comparativament, posar en marxa un cotxe de gasolina que fa temps que no has utilitzat no és tan fàcil com ho és fer-ho amb un elèctric.

Vaig fer una recerca a Google i vaig trobar el vídeo que pots veure al damunt i que et recomano veure, si més no per comparar-lo amb el que hem vist precedentment. Un vídeo on Dennis Gage, un Youtuber apassionat pels vehicles clàssics, entrevista a Jay Leno, probablement el més important col·leccionista d'automòbils del món (5).

Durant aquesta entrevista, Jay Leno ens presenta un vehicle de la seva col·lecció: un Baker Electric de 1909. Segon ell, un dels cotxes més revolucionaris que mai s'han construït, el que no obsta perquè la seva estètica que li recordi sempre a la d'una vella cabina telefònica amb rodes.

El primer que Jay Leno destaca d'aquest vehicle és que és l'únic de la seva extensa col·lecció que no ha necessitat mai cap treball de manteniment. No ha hagut de fer-li mai ni la pintura ni cap mena de reparació o canvi de peces. També destaca la seva acceleració instantània, pel fet que el seu par motor màxim està disponible des de zero revolucions (6). Però això és quelcom que gairebé tothom sap d'ençà que era petit i va conduir per primer cop un auto de xoc (7).
Bateries de níquel-ferro de la marca Exide, desenvolupades originalment el 1901 per Thomas Edison. Exide va adquirir l'Edison Storage Battery Company el 1972 i va fabricar aquest tipus de bateries fins al 1975. Foto feta al Thomas Edison National Historical Park a West Orange, Nova Jersey. Font: User:z22 — Travail personnel, CC BY-SA 3.0

Un altre punt molt i molt interessant evocat per Jay Leno és que aquell Baker Electric de 1909 estava equipat amb una bateria de níquel-ferro fabricada per Thomas Edison. Una bateria increïblement resistent que podia carregar dues vegades més ràpid que les bateries de plom i àcid, i que permetia duplicar l'autonomia dels vehicles elèctrics. Una bateria que només necessitaven una neteja, afegir aigua destil·lada, i funcionava durant dos o tres anys com si fos nova, amb una vida útil d'entre 25 a 40 anys !!!
Si tens un moment, avui o un altre dia, també m'agradaria proposar-te llegir un article molt interessant que la BBC va publicar sobre la bateria de níquel-ferro que Thomas Edison va inventar a principis del segle XX (8). Si aquest article ha retingut el teu interès i en vols saber un xic més, et proposo que li donis un cop d'ull a l'article que Wikipedia dedica a aquesta bateria (9).

La recerca en el domini de les bateries és molt intensa i no hi ha dia que no aparegui a les publicacions científiques una nova descoberta, documentada en un llenguatge que només és apte pels experts, que els periodistes científics no sempre arriben a traduir correctament i, sovint, acaben per enredar més que informar.

Trobar articles que tothom pugui comprendre no és fàcil. Però si encara tens temps i segueixes interessat pel tema, et proposo que li donis un cop d'ull a un article de Jonathan Schramm actualitzat en novembre del 2023 (10). Llegeix amb atenció el curt paràgraf que dedica a les bateries LFP (liti-fer-fosfat), perquè les retrobaràs a la Road Map que Toyota va publicar en setembre del 2023 (11), unes bateries que Toyota preveu fabricar entre 2026-2028 i que, amb una càrrega ràpida de 20 minuts, tindrien una autonomia de més de 1.000 km.
Tornant a l'entrevista amb Jay Leno, crec que val la pena no oblidar (i comparar amb l'estat actual!) el moment en què Dennis Gage i Jay Leno recorden quelcom de molt interessant: a principis del segle XX hi havia almenys 15.000 estacions de càrrega per vehicles elèctrics arreu de New York!

Sobre la història d'aquell vehicle elèctric a principis del segle XX i del perquè aquella revolució tecnològica no va tenir l'èxit comercial que hom podia imaginar, Jay Leno explica quelcom que no havia llegit mai abans enlloc: quelcom que té a veure amb el sexisme i que no t'hauries de perdre. No sigui que, també avui, creiem que estem parlant de tecnologies, quan en realitat altres estan pensant en altres coses.


  1. Veure The baker electric car, publicat en aquest blog el 05.02.2024
  2. Adam Wernick; Christopher Intagliata: The battle between gas and electric cars isn’t new, The World, 16.10.2014
  3. Wikipedia: Biscúter [en] [fr] [es] [ca]
  4. Veure Bertha Benz, publicat en aquest blog el 07.09.2023
  5. Edward Jones: Jay Leno’s Car Collection, duPont Registry, 03.01.2024
  6. ¿Los eléctricos son potentes? Hyundai, 07.10.2021
  7. Wikipedia: Bumper cars [en] [fr] [es] [ca]
  8. Allison Hirschlag: La increíble batería inventada hace 120 años que puede revolucionar la producción energética, BBC News Mundo, 21.03.2021
  9. Wikipedia: Nickel–iron battery [en] [fr] [es] [ca]
  10. Jonathan Schramm: L’avenir du stockage d’énergie - Technologie des batteries à l’échelle industrielle, Securities.io, 30.11.2023
  11. Toyota sets out advanced battery technology roadmap, 14.09.2023