| Cheap Trick - Surrender (from Nippon Budōkan, Tokyo, Japan), YouTube, 04.09.2018 |
Fa un parell de dies vaig veure a @JustRockContent un vídeo que em va fer reviure un munt de records.
La dècada dels 1970 arribava a la seva fi. Al laboratori de la fàbrica on treballava (1) teníem una ràdio Sony que s'engegava quan arribava el primer torn a les 06:00, i només es desconnectava quan plegava el segon torn, a les 22:00. Treballava al mateix equip que un tècnic de laboratori que coneixia quines eren les millors emissores i quina era la millor graella de programes d'aquestes per escoltar bona música amb un mínim de publicitat.
Recordo un vespre en què, després d'haver fet la neteja del laboratori i dels seus aparells, després d'haver lliurat als equips de producció que treballaven durant la nit les fòrmules dels tints i dels aprestos que havien d'utilitzar, mentre estàvem preparant les mostres i les ordres de treball per l'equip del laboratori que aquella setmana treballava els matins (treballàvem alternativament una setmana el matí i una a la tarda), el tècnic de laboratori de qui et parlava ens va fer callar a tots i va pujar a fons el volum de la ràdio mentre sonava el tema del vídeo amb què he obert el post d'avui.
No era l'estil de música que sentia habitualment durant aquells anys, quan vaig començar a abandonar el metall per interessar-me més pel punk. Però aquell tema tenia una melodia que em va enganxar ràpidament. I se'm devia notar molt, car encara recordo el somriure i la clucada d'ull que em va fer el tècnic de laboratori mentre em deia: Són bons, oi?
Els vaig sentir alguns cops més per la ràdio, i una nit els vaig veure a un vídeo que projectaven al Pub JJ del barri de Porta (Nou Barris), el mateix on vaig descobrir moltes altres bandes (2).
Si la melodia del tema em seguia enganxant, deixa'm afegir que la lletra de Rick Nielsen era força divertida. Anys abans de la SIDA i de les campanyes adreçades als joves recomanant l'ús del preservatiu, la lletra ens explica com una mare que havia estat destinada a una base dels USA a Filipines, advertia al seu fill de les malalties de transmissió sexual que podia enganxar si no es protegia (la lletra és més divertida que això, però per fer ras i curt, ho deixaré aquí).
Si no tens altra cosa a fer, pots passar-te hores a YouTube veient les versions que un munt de bandes han fet d'aquest tema. Per a mi, les millors són les de Green Day, tot i que no he reeixit a trobar un sol vídeo amb una bona qualitat d'enregistrament.
La dècada dels 1970 arribava a la seva fi. Al laboratori de la fàbrica on treballava (1) teníem una ràdio Sony que s'engegava quan arribava el primer torn a les 06:00, i només es desconnectava quan plegava el segon torn, a les 22:00. Treballava al mateix equip que un tècnic de laboratori que coneixia quines eren les millors emissores i quina era la millor graella de programes d'aquestes per escoltar bona música amb un mínim de publicitat.
Recordo un vespre en què, després d'haver fet la neteja del laboratori i dels seus aparells, després d'haver lliurat als equips de producció que treballaven durant la nit les fòrmules dels tints i dels aprestos que havien d'utilitzar, mentre estàvem preparant les mostres i les ordres de treball per l'equip del laboratori que aquella setmana treballava els matins (treballàvem alternativament una setmana el matí i una a la tarda), el tècnic de laboratori de qui et parlava ens va fer callar a tots i va pujar a fons el volum de la ràdio mentre sonava el tema del vídeo amb què he obert el post d'avui.
No era l'estil de música que sentia habitualment durant aquells anys, quan vaig començar a abandonar el metall per interessar-me més pel punk. Però aquell tema tenia una melodia que em va enganxar ràpidament. I se'm devia notar molt, car encara recordo el somriure i la clucada d'ull que em va fer el tècnic de laboratori mentre em deia: Són bons, oi?
Els vaig sentir alguns cops més per la ràdio, i una nit els vaig veure a un vídeo que projectaven al Pub JJ del barri de Porta (Nou Barris), el mateix on vaig descobrir moltes altres bandes (2).
Si la melodia del tema em seguia enganxant, deixa'm afegir que la lletra de Rick Nielsen era força divertida. Anys abans de la SIDA i de les campanyes adreçades als joves recomanant l'ús del preservatiu, la lletra ens explica com una mare que havia estat destinada a una base dels USA a Filipines, advertia al seu fill de les malalties de transmissió sexual que podia enganxar si no es protegia (la lletra és més divertida que això, però per fer ras i curt, ho deixaré aquí).
Si no tens altra cosa a fer, pots passar-te hores a YouTube veient les versions que un munt de bandes han fet d'aquest tema. Per a mi, les millors són les de Green Day, tot i que no he reeixit a trobar un sol vídeo amb una bona qualitat d'enregistrament.
També pots trobar les versions improbables d'altres bandes que també han versionat el tema, com ara Pearl Jam, Anti-Flag i les prescindibles versions d'Alice Cooper o Marilyn Manson. Sense oblidar una esperpèntica versió on Cheap Trick toca aquest tema amb una banda de mariachis.
- Veure Sant Adrià i la memòria històrica: Can Baurier i Cròniques de la UAB (1976-1986), publicats respectivament en aquest blog l'11.08.2021 i el 26.03.2024
- Veure George Thorogood and The Destroyers, publicat en aquest blog el 26.10.2020
