ernst götsch and the syntropic farming

BBC News Mundo - Los agricultores que convirtieron un desierto en un bosque, YouTube, 18.11.2021

@daveguasch

Ernst Götsch (1) és un agrònom i investigador suís. Va néixer el 1948 a Raperswilen (2) i és conegut per haver desenvolupat un mètode d'agricultura conegut arreu del món amb el nom d'agricultura sintròpica.

Quan Götsch va deixar el seu treball com investigador a l'Institut d'Agricultura de la Universitat Tècnica de Zürich (Institut für Pflanzenbau der ETH) es va instal·lar en 1982 al sud de l'estat de Bahia, al nord-est del Brasil, on havia adquirit una propietat, la finca d'Olhos D'Água, a una zona llavors degradada i abandonada després d'una tala intensiva de la seva vegetació. 

Per fer ras i curt, Götsch va plantar 500 hectàrees de bosc intercalant arbres de cacau, plàtans i una vegetació variada. Per més detalls, et proposo veure el vídeo amb què he obert el post d'avui.

Ernst Götsch, un suizo que allana el monocultivo ecológico, SwissInfo, 27.07.2023

Una dècada més tard, tècnics de l'Institut Brasiler de Medi Ambient i Recursos Naturals Renovables (Ibama), a Salvador (Bahía), es van sorprendre en veure unes imatges aèries de la regió que mostraven mostrava un bosc dens, que amagava una zona agrícola altament productiva. 

El sistema que va adoptar Götsch, més tard anomenat agricultura sintròpica (3), va regenerar la fertilitat del sòl, va fer reviure les fonts desaparegudes i va fer tornar la pluja, generant un cicle continuat de renovació. Com havia reeixit a fer-ho? "Treballant amb la natura i no en contra d'ella", va respondre Götsch. "A través d'estratègies que simulen el funcionament dels ecosistemes naturals" (4).

Res de millor per comprendre el concepte i les realitzacions de l'agricultura sintròpica que veure aquest vídeo de Dayana Andrade i Felipe Pasini, un curtmetratge d'Agenda Götsch (5) fet especialment per ser presentat a la COP21 - París, amb algunes de les experiències més destacades i les entrevistes que recullen l'entusiasme d'investigadors i agricultors que han vist els resultats de l'aplicació del mètode de l'agricultura sintròpica d'Ernst Götsch. No oblidis d'activar els subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència.

Agenda Gotsch: Life in Syntropy, YouTube, 02.12.2015

Si la transformació de sòls altament degradats, convertint-los en terres fèrtils, ha fet que Götsch sigui considerat al Brasil com un revolucionari, gairebé un guru, actualment els seguidors l'agricultura sintròpica estan difonent les llavors de les seves idees arreu del món. Són joves i no són pocs. A través de cursos, xarxes socials i fins i tot en programes de televisió tipus reality, el concepte d'agricultura sintròpica s'està estenent lentament per tot arreu. En 25 anys, del 1993 al 2018, Götsch ha reeixit a convèncer milers de persones. Les dades actualitzades del 2023, parlen ja de més de 10.000 agricultors (6): al Brasil, a Costa Rica (7), Mèxic (8), Portugal (9), Espanya (10) (11), Austràlia (12), Hawaii (13) ...

Si parlem de Portugal, deixa'm dir-te que pots trobar força vídeos a YouTube dedicats a diferents iniciatives lligades a l'agricultura sintròpica. El vídeo que pots trobar a continuació presenta alguns dels resultats d'un projecte de la Unió Europea: trAEce (14), per la regeneració agroforestal a l'estació de Mertola (Portugal). Val la pena veure'l, però recorda no oblidar d'activar els subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència.

trAEce: Syntropic Garden - Dryland Agroforestry in Southeast Portugal, YouTube, 16.05.2022

Si parlem d'Espanya, Ernst Götsch va visitar per primer aquest el país l'any 2016. Durant aquesta visita va visitar per primera vegada La Loma Viva (11), una explotació dirigida per dos sud-africans: Ryan Botha i Karen De Vries, als qui la visió del mar de plàstic de les explotacions agroindustrials de la costa andalusa va induir a trobar altres solucions alternatives basades en la permacultura i l'agricultura sintròpica. Felipe Pasini (10) ens presenta així aquesta explotació a les pàgines de la Ernst Götsch's Agenda (10):

La Loma Viva emergeix com un oasi d'esperança i ens dóna un excel·lent exemple de com és possible cultivar aliments sense plàstic sense danyar l'ecosistema. Ben al contrari, ajudant-lo a recuperar la seva fertilitat i capacitat de retenir aigua.

Tanmateix, el vídeo de Vimeo que acompanya l'article de Felipe Pasini (10) i el contingut de la pàgina web de La Loma Viva (11) no m'han fet l'efecte que aquesta explotació permeti viure de la seva producció als seus propietaris, que probablement necessiten complementar els seus ingressos amb l'activitat ecoturística per assegurar la seva rendibilitat.

Ernst Götsch també va visitar durant la primavera del mateix any l'anomenat Eco-Santuari de Can Lliure (15), a la Garrotxa (Catalunya), on s'havien organitzat dos tallers amb 60 persones vingudes d'arreu del món, amb l'objectiu d'aprendre com aplicar el mètode de l'agricultura sintròpica en un clima temperat (16). Pots veure un resum de les intervencions de Götsch a un vídeo de Berta Claramunt Serra publicat a YouTube en 2016 (17).

No sé si recomanar-te que activis els subtítols del vídeo seleccionant la teva llengua de preferència, perquè el fort accent en suís alemany de l'anglès que utilitza Götsch sembla haver trobat els límits de la capacitat tècnica de la traducció automàtica de YouTube i moltes de les frases són gairebé incomprensibles.

Cátedra Hijos de Rivera-UDC - Agricultura Regenerativa, YouTube, 27.04.2023

Crec que val la pena mencionar que, durant el segon trimestre del 2023, la premsa espanyola va publicar el llançament d'un treball de recerca dut a terme per la Cátedra Hijos de Rivera de Desarrollo Sostenible de la Universidad de A Coruña (UDC), que té per objectiu analitzar l'interès de les tècniques d'agricultura regenerativa en la recuperació dels sòls en plantacions intensives d'eucaliptus a Galícia, facilitant la seva productivitat agroalimentària (18).

Just per informació, la Cátedra Hijos de Rivera de Desarrollo Sostenible es va crear al febrer de 2019 i regula la col·laboració entre la Universidad de A Coruña (UDC) i la Corporación Hijos de Rivera, coneguda entre el públic pel nom de la seva marca de cervesa més popular, l'Estrella Galicia (19).

Com pots veure al vídeo, ni el mètode seguit pel projecte de la Cátedra Hijos de Rivera - UDC és exactament el proposat per Ernst Götsch, ni els membres de l'equip de projecte el presenten així. Tanmateix, m'ha semblat interessant recordar-ho perquè m'agradaria pensar que, si els resultats d'aquest projecte fossin els esperats, podrien obrir la via a altres projectes en el terreny d'altres monocultius extensius, com ara les oliveres, els arbres fruiters, les vinyes... I qui sap si, a poc a poc, estenent aquesta idea inicial, arribar a aplicar el mètode global d'Ernst Götsch.

Konzéntrika: Sintrópica - semillas de cambio (Teaser), Vimeo, 24.09.2022

Per tancar amb aquest apartat dedicat a l'agricultura sintròpica a Espanya, m'agradaria fer-ho amb un documental de RTVE: Sintrópica (20) (21), que fa un recorregut de diferents explotacions d'Espanya i Portugal on s'aplica el mètode de l'agricultura sintròpica desenvolupat per Ernst Götsch. Potser pel fet de viure a l'estranger no l'he trobat al catàleg de RTVE Play, si el trobes i tens l'oportunitat de fer-m'ho saber, t'estaré molt agraït.

Agenda Gotsch: Peace Farming Technology, YouTube, 13.02.2020

Ernst Götsch té ara 75 anys. Després de viure durant un temps a Portugal, actualment viu a la regió de Salento (Itàlia) (6), on està treballant en un nou projecte: Amadeco Project (22), quatre lots en 9 hectàrees de terreny dedicades a la formació, experimentació i recerca econòmica en agricultura sintròpica. I com ja has vist al vídeo precedent, Götsch també dedica part del seu temps al disseny de maquinària agrícola adaptada al seu mètode (23). En aquest cas, treballant en cooperació amb una empresa suïssa: rhenusTek (24). Pots seguir les seves activitats a l'enllaç del projecte (22), a la seva pàgina web o a Instagram.

Pel que fa a la granja Olhos D'Água, on Götsch va desenvolupar el seu mètode d'agricultura sintròpica, dir que la major part de la seva superfície es va transformar en Reserva Privada de Patrimoni Natural i, dins d'aquesta, una Reserva ecològica dedicada a l'educació ambiental. Solament 5 hectàrees es continuen utilitzant seguint els principis del mètode desenvolupat per Ernst Götsch per al conreu del cacau i altres aliments amb una molt alta productivitat (25).

---

1. Wikipedia: Ernst Götsch
2. Wikipedia: Rapperswil
3. Dayana Andrade, Felipe Pasini, Fabio Rubio Scarano: Syntropy and innovation in agriculture, in Current Opinion in Environmental Sustainability, Volume 45, 2020, Pages 20-24, ISSN 1877-3435, https://doi.org/10.1016/j.cosust.2020.08.003 || Agricultura Sintrópica: un viaje desde la agricultura tradicional hasta la armonía con la naturaleza, economiasolidaria.org, 23.08.2023
4. Inez de Oliveira: Ernst Götsch: The creator of the real green revolution, Believe Earth, 15.02.2018
5. Ernst Götsch's Agenda: Home page
6. Mirela Tavares, Balz Rigendinger: Ernst Götsch, un suizo que allana el monocultivo ecológico, SwissInfo, 27.07.2023
7. Scott Gallant: Syntropic Agriculture: Cacao, Costa Rica, Case Study, Permaculture News, 18.04.2021
8. Goldifarms: Syntropic Agriculture in an EcoVillage in Chiapas, YouTube, 03.03.2022
9. Agricultura sintrópica: o básico que deve saber, A Cientista agrícola, 05.02.2021
10. Felipe Pasini: Syntropic Farming in southern Spain, Ernst Götsch's Agenda, 09.09.2018 || Life in Syntropy: Syntropic Farming at La Loma Viva, Vimeo, 08.09.2018
11. La loma viva: Home page
12. Renee Cluff, Tom Major: Brazilian food forests take root in Australia, helping growers save water and control pests, ABC Rural, 13.07.2018
13. Veient les actualitzacions de les pàgines d'Aloha Syntropica o de Farm Center, tinc com el sentiment que, tot com a Austràlia, el moviment va tenir una vida efímera. Si algú troba el temps de confirmar-ho i vol deixar un comentari al post, li estaré molt agraït.
14. trAEce Project: Home page
15. Eco-Santuari de Can Lliure: Home page || Google Maps
16. Agroecosistema sintròpic - Garrotxa (Espanya), soilsunsoul.net, setembre 2020
17. Berta Claramunt Serra: Syntropic Agroforestry in Spain with Ernst Götsch, YouTube, 06.08.2016
18. Sonia Vizoso: Una huerta entre eucaliptos: investigadores gallegos han obrado el milagro, El País, 28.04.2023 || El 75% de las plantaciones intensivas de eucaliptus podrían aprovecharse para cultivar alimentos, El Periódico de España, 17.05.2023 || Logran regenerar el suelo de las plantaciones de eucaliptos para cultivar alimentos, El Confidencial, 13.06.2023
19. Wikipedia: Hijos de Rivera
20. Proyecto Sintrópica: Home page
21. Iñaki Makazaga: Jaime Otero, agricultor: “En el bosque encontramos una lección de sociología natural aplicable a todo”, eldiario.es, 22.10.2022
22. Amadeco Project: Home page || Instagram
23. Felipe Pasini: Peace-Farming Technology - preparing the beds, Ernst Götsch's Agenda, 14.11.2019
    
24. rhenusTek: Home page
25. Ernst Götsch: EcoAgri

youtube - traducció automàtica

Carl Sagan on Man made Climate Change - 1990, YouTube, 25.10.2022

@daveguasch

Sovint, els articles que publico en aquest blog contenen vídeos de YouTube en llengües que molts no enteneu. Sovint us dic que, si és el cas, no oblideu d'activar la traducció automàtica de YouTube. I sovint també, rebo alguns missatges d'algunes persones que em diuen que no saben com accedir a aquesta funció.

El post d'avui té com a objectiu mostrar-te què has de fer per activar la funció d'una traducció automàtica que anirà escrivint en subtítols allò que es diu verbalment al vídeo: gairebé en qualsevol llengua en què el seu àudio hagi estat enregistrat.

Les possibilitats de la traducció automàtica de YouTube són enormes i s'apliquen, per exemple, a una conferència (és el cas del vídeo amb què he obert el post d'avui), a un telenotícies o fins i tot a un tema musical. Naturalment, la qualitat del resultat pot canviar en funció de la dicció o la vocalització de la persona que parla o que canta, de la velocitat amb què ho fa, si parla la llengua correctament, de si hi ha poc o molt soroll de fons ...

Som-hi, doncs.

El primer que has de fer és activar els subtítols, punxant la icona on es troba el cursor de la imatge avall si ho fas des d'un ordinador.

Si ho fas des d'un telèfon, el menú d'opcions el trobaràs amunt del vídeo i hauràs de punxar una icona que té aquests caràcters: "CC".

Un cop has activat els subtítols, veuràs que la funció de traducció automàtica es posa en funcionament transcrivint la veu en la forma de subtítols a la part inferior de les imatges.

En el cas que he seleccionat com a exemple, Carl Sagan parla en anglès i, per defecte, la transcripció escrita en els subtítols del que està dient es fa també automàticament en anglès.

Ara canviarem la llengua dels subtítols. I per fer-ho canviarem els paràmetres a la icona amb forma d'un engranatge que trobaràs a la dreta d'aquella amb què hem activat els subtítols. Quan ho facis, veuràs que s'activa un menú on pots veure la llengua utilitzada en aquest moment: la llengua anglesa.
Seguidament, punxa l'opció del menú "Subtítols: anglès (generats automàticament)". A la imatge "Sous-titres: Anglais (générés automatiquement)". S'obrirà el menú que pots trobar a la imatge avall. Com pots veure en aquesta imatge, punxa l'opció "Tradueix automàticament". A la imatge "Traduire automatiquement".

Si ho fas des de l'aplicació YouTube carregada al teu telèfon és exactament el mateix procés.

Finalment, selecciona la llengua en què vols veure els subtítols. Més enllà d'altres consideracions, la meva experiència personal és que la qualitat de la traducció guanya molt si selecciones una llengua que utilitzen molts milions d'usuaris enlloc d'una llengua relativament poc utilitzada: en l'exemple de la imatge que pots trobar avall, he seleccionat com a llengua l'Espanyol.

També t'he de dir que si només utilitzem les llengües més utilitzades, la base de dades de coneixements de YouTube s'anirà perfeccionant només en aquestes llengües i les traduccions en altres llengües no avançaran en qualitat de traducció. És una decisió personal on només tu decideixes.

Finalment, dona igual la llengua en què estigui fet el vídeo: anglès, francès, portuguès, etc. el resultat que podràs veure als subtítols és el de la llengua que has seleccionat. Pots veure un exemple del resultat a la imatge que pots trobar avall.
Què et sembla si ara ho proves amb el vídeo amb què he obert el post d'avui, o amb qualsevol altre que vulguis veure en subtítols traduïts a la llengua de la teva elecció? I si ho proves traduint la transcripció a l'espanyol i al català. Finalment, pot ser que la qualitat no sigui tan diferent.

Si et decideixes pel vídeo amb què he obert el post d'avui, podràs trobar una argumentació sòlida que Carl Sagan va fer ja fa més de 30 anys sobre els perills del canvi climàtic i l'existència de recursos que s'haurien de destinar per aturar la seva amenaça. Com en tots els discursos de Carl Sagan, la lògica i la pedagogia presentaven arguments difícils de rebatre. Com al llarg de la història de la humanitat, l'avarícia i l'estupidesa van passar pel davant de les seves propostes.

les buch

Les Buch - La festa, YouTube, 03.07.2023

Les Buch - Viure en paral·lel, YouTube, 12.04.2023

paul breitner

FC Bayern München - This is Paul Breitner, YouTube, 05.09.2021

@daveguasch

Sempre m'ha agradat el futbol. Vaig començar a jugar d'ençà que era un marrec a un descampat que hi havia darrere de casa, fins que van construir un bloc de pisos a uns terrenys que els veïns sempre havien cregut que es destinarien a la construcció d'una església. Més tard, vaig anar amb els amics del carrer a veure com jugaven els grans (1):

Els diumenges que jugaven a casa, ens colàvem per veure els partits del CF Damm, on jugava un noi de la meva escala, i on més tard acabarien jugant Keita Baldé, Aleix Vidal, Cristian Tello, Dani García, Isaac Cuenca, ...

Quan ens vam fer més grans, vam acabar per fer el mateix que fèiem als terrenys del CF Damm, enfilant-nos a les tanques dels terrenys del Fabra i Coats per veure el Barça Atlètic, marxant a tota pastilla quan ens veia el personal del club i venien amb cara de pocs amics per fer-nos baixar.

Tot va canviar però quan vaig veure a la TV en blanc i negre de casa alguns partits i extractes de partits de la Lliga de Campions de l'UEFA (2) de la temporada 1970-1971 i vaig poder veure un club: l'Ajax d'Amsterdam, que practicava un futbol que mai havia vist abans, que seguiria veient durant les competicions del 1971-1972 i 1972-1973 i a la Copa del Món de 1974 i que ja no tornaria a veure mai més a la meva vida. Mai abans s'havia vist res que s'assemblés al futbol que practicaven els jugadors de l'Ajax, el nucli al voltant del qual es va construir la selecció neerlandesa.

Han passat gairebé 50 anys i, cada cop que veig un resum del partit de la final de la Copa del Món de 1974, segueixo sense entendre perquè la selecció alemanya, tot i haver fet el millor partit que havia jugat en aquell mundial, no va encaixar el cabàs de gols que es podia haver emportat a la segona meitat del partit, només amb tot el que van fallar per molt poc Johan Neeskens o Johnny Rep.

1974 World Cup Final Extended Goals and Highlights. Germany 2 x 1 Netherlands, YouTube, 14.03.2021

Deixa'm dir-te que no m'agradava gens el futbol que practicaven els alemanys en aquella època. Segurament, bona part de la meva aversió tenia el seu origen en els periodistes esportius: Si l'adversari portava la pilota i un alemany li feia una entrada esgarrifosa, allò era futbol viril. Si un jugador alemany portava la pilota i hi havia el més mínim contacte, el jugador alemany queia estrepitosament a terra i era rar que els comentaristes no demanessin targeta per l'adversari. Per no parlar de la patètica recerca constant del penal.

I ara deixa'm confessar-te que un dels jugadors per qui vaig sentir més animadversió durant aquella final va ser Paul Breitner (3). Quan l'àrbitre va xiular un penalty generós, ningú de l'equip alemany volia tenir la responsabilitat de llençar-lo: Breitner es va dirigir tranquil·lament cap a la pilota i el va llençar de manera impecable (honestament, molt més bé que el de Johan Neeskens!):

Paul Breitner explicaria més tard que durant tot el torneig, cap jugador havia volgut ser el tirador oficial de penals de l'equip. Uli Hoeneß ho va fer al principi, però va fallar-ne un i no va voler tornar-ho a fer. Per tant, Paul Breitner va anunciar abans de la final que, si ningú volia fer-ho, ell ho faria.

I no en va tenir prou amb haver marcat un dels dos gols del seu equip que, a més a més, va salvar un gol dels neerlandesos a la mateixa línia de gol!

Podria dir que la meva animadversió a Paul Breitner va arribar al seu súmmum quan el 1974 va fitxar pel Real Madrid, amb qui guanyaria els campionats de lliga del 1975 i 1976. Però no és veritat. Va ser just quan va arribar al Real Madrid que, més enllà del jugador alemany que seguia sense agradar-me, vaig descobrir un personatge contradictori que em va començar a interessar d'allò més.

Cahiers Oncle Fredo: Paul Breitner, “rebelle à temps partiel”, Dialectik Football, 07.12.2019

Paul Breitner va néixer el 1951 a Kolbermoor, un poble d'una Baviera governada per la ultraconservadora CSU. El Maig francès va arribar quan ell tenia 17 anys i aquells esdeveniments el van marcar, com a gairebé tots els joves de la seva edat. La veritat però és que a la RFA no havien esperat que els francesos es revoltessin per crear un moviment de contestació a la política tradicional (4).

Dos anys després del Maig francès, Paul Breitner va fer el seu debut com a professional al Bayern München, on el símbol del club era un Franz Beckenbauer elegant, conservador i burgès. La presència d'un jove que deia simpatitzar amb el maoisme i amb el Che Guevara hauria pogut impressionar algú a una Baviera molt conservadora, però Breitner va decidir guardar-se les seves idees al calaix durant els primers anys al club i només les va començar a mostrar discretament quan ja havia esdevingut un ídol a l'equip pel seu enorme talent.

Mentrestant, el seu esperit de rebel·lió es va limitar als seus cabells afro i a la seva manera de vestir fora del terreny de joc. Res que pogués impressionar aquells que ja feia temps que teníem una samarreta del Manchester United amb el nom de George Best (5).

Contes de Foot - George Best, Le 5ème Beatle, YouTube, 24.04.2018

Després de guanyar la Copa del Món de 1974 i d'haver liderat una mena de moviment “sindical” amb Uli Hoenness, on es reclamava un repartiment més equitatiu dels guanys que generava la selecció nacional (5), Breitner va prendre una de les decisions més desconcertants de la seva carrera. Va decidir marxar del Bayern München i fitxar pel Real Madrid. Així doncs, aquell jove d'idees maoistes va decidir marxar a un país on encara governava Francisco Franco i a un equip lligat estretament al seu règim i dirigit per Santiago Bernabeu.

Qualsevol que fos la idea del maoisme que pogués tenir Breitner, aquesta no va preocupar gens ni mica al president del Real Madrid: Santiago Bernabéu qui, durant la signatura del seu contracte va afirmar que: “Ja m'encarregaré jo de reconduir-lo”. La veritat però és que no va haver de fer gran cosa per a reconduir-lo car, seguint la mateixa estratègia que havia seguit durant els seus primers anys al Bayern München, Breitner es va comportar de manera molt discreta i no va crear cap enrenou al club.

Tanmateix, no es pot dir que Breitner no sabia on anava. I ho va demostrar amb un incident que va provocar des del  mateix moment en què va arribar al club (5):

Va estar a punt de no arribar a la presentació oficial perquè va ser demorat a l'aeroport quan es va descobrir que portava una arma a l'equipatge de mà. Tot i això, va pagar la multa i va llogar un avió privat que li va costar una fortuna. Va arribar just al seu primer compromís a Espanya i ningú es va assabentar de l'incident fins molt de temps després.

Tenint en compte que Franco estava viu, va tenir la sort de ser jugador del Real Madrid i no acabar així a la presó. Ara bé, per què portava una pistola al seu equipatge? Segons ell, no se sentia segur per expressar les seves idees amb llibertat i creia estar més protegit amb una arma al seu poder.

Álvaro Corazón Rural: Árbitro maoísta, defensa franquista y delantero socialista; cuando en el fútbol sí se opinaba de política, Jot Down, 06.02.2023

Després de la mort de Franco, Breitner va descobrir que no era l'únic maoista del futbol espanyol. Però la veritat és que Breitner semblava estar molt còmode al Real Madrid i va decidir seguir deixant al calaix el llibre vermell de Mao, dedicar-se només a jugar a futbol i viure la transició a la democràcia en mode espectador (5):

“Nosaltres vam tenir uns 12 anys de feixisme. Jo vaig viure 15 mesos el feixisme espanyol i després el canvi a la democràcia. Per a una persona com jo, que estava interessat en tot el que passa a la política, a la societat, era una època fenomenal”.

Però en el mateix moment en què Breitner es va començar a interessar activament pel que passava a la política espanyola, concretament quan va declarar la seva solidaritat amb els obrers del metall de la fàbrica Standard i va aportar 500.000 pessetes per a aquesta causa, els directius de Real Madrid van decidir cancel·lar el contracte amb l'excusa de la baixada del seu nivell futbolístic: Breitner va marxar del club el 1978.

El boicot a la Copa del Mundo de Argentina 1978, ESPNFC.com, 25.04.2018

La pilota va començar a rodar al Mundial d'Argentina el dijous 1 de juny de 1978. El mateix dia que les Madres de la Plaza de Mayo es manifestaven com cada dijous des del 30 d'abril de 1977 davant la Casa Rosada demanant la devolució dels seus fills. Mentre l'Argentina es dessagnava amb 30.000 persones desaparegudes, tant la FIFA com la resta del món van preferir mirar cap a una altra banda i gaudir de l'espectacle del futbol.

Tanmateix, va haver-hi futbolistes que sí que es van atrevir a mostrar la seva disconformitat i el seu absolut rebuig al règim dictatorial de Jorge Rafael Videla: un d'ells era Paul Breitner (6).

“Alemanya és l'actual campió i això ens fa tenir unes responsabilitats especials. La Selecció no ha de deixar que la utilitzin com una marioneta, perquè els esportistes, encara que tinguin a l'esport la seva principal preocupació, no han de ser eunucs polítics”.

Breitner era un dels futbolistes més importants del seu país i les seves paraules abans del Mundial 78 van generar una gran controvèrsia al seu país, sobretot entre els seus companys. Va renunciar a participar en el torneig i va demanar als seus compatriotes repudiar la dictadura argentina cada vegada que se'ls presentés l'oportunitat. Alguns jugadors ho van escoltar en silenci i altres es van ofendre per les seves paraules. De totes maneres, Alemanya no va arribar a la final d'aquella competició.

Qui sí que va arribar a la final d'aquella competició van ser els Països Baixos, on no jugava Johan Cruyff, qui també havia renunciat a fer-ho. Es va especular durant molts anys sobre els motius d'aquella renúncia, però no va ser fins al 2016 que l'antic jugador del FC Barcelona va explicar quins van ser els seus motius, i aquests no tenien relació amb cap convicció política (7).

Després de la seva renúncia a jugar amb la selecció nacional al Mundial 78, Breitner es va retrobar amb el seu millor nivell de joc i va guanyar dues Bundesliga i una Copa d'Alemanya amb el Bayern München. El 1980 va jugar un partit amistós històric a Múnic amb el Real Madrid que venia de guanyar dues Ligas. Breitner estava especialment motivat, com si diguéssim, i va capitanejar al seu equip en una de les humiliacions més grans de la història del Real Madrid: una golejada de 9-1 a favor de l'equip local. Més, tenint en compte que el primer temps va finalitzar amb un 7-0 (5).

Von Christophe95 - Eigenes Werk, CC BY-SA 3.0

Breitner va jugar al Bayern München fins al 1983. Després, va seguir treballant durant uns anys en diverses missions de l'equip tècnic del club i com a comentarista a la TV, des d'on va aprofitar per dir tot el que pensava dels directius de la federació, i dels entrenadors i dels jugadors de la selecció alemanya de futbol. Comentaris que, ben mirat, eren molt més suaus que els dedicats recentment a Neymar:

"Gràcies, estimats saudites per haver comprat al senyor Neymar, que en els últims anys ha estat un dels jugadors més falsos sota el sol. Un dels grans jugadors que només ha fet teatre. Un fals microbi. Cal donar les gràcies per no haver de suportar-ho més", va dir Breitner al programa 'Blickpunkt Sport' de la televisió bavaresa (8).

El 2016, en arribar als 60 anys, Breitner va plantejar-se tornar a estudiar, car havia hagut d'abandonar quan era jove els seus estudis de filosofia i psicologia durant la seva carrera esportiva. Però va decidir treballar en el junt amb la seva parella, arquitecte, en la planificació i la renovació del centre de la ciutat de Velbert (Nordrhein-Westfalen) (9). En arribar als 65 anys va deixar la seva feina com ambaixador de la marca Bayern München (10).

El més recent que he vist sobre ell és un article del 2018 on es fa al·lusió al seu treball des del 2006 com a benèvol, junt amb la seva dona Hildegard Breitner, a un banc d'aliments: Münchner Tafel (11).

Quan Breitner va arribar a Espanya la meva diferència d'edat amb ell em va semblar enorme, tot i que, en realitat, només ens portem vuit anys. Mirat retrospectivament, i recordant on van acabar alguns dels més coneguts maoistes del nostre país (12), no cauré en l'error d'acusar-lo de ser un fals maoista car, ser un seguidor d'aquestes idees a un país occidental, mai no ha semblat ser massa evident. En tot cas, crec que en la darrera etapa de la seva vida, Paul Breitner està mostrant una coherència en les seves idees que va molt més enllà de la que han mostrat molts dels seus correligionaris.

Dit això, seguiré sense oblidar mentre visqui aquella final de la Copa del Món de 1974 que van merèixer guanyar els neerlandesos.

---

1. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
2. Wikipedia: UEFA Champions League [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Paul Breitner [en] [fr] [es] [ca]
4. Wikipedia: West German student movement
5. Cahiers Oncle Fredo: Paul Breitner, “rebelle à temps partiel”, Dialectik Football, 07.12.2019 || Damian Didonato: El caballero rojo, Revista Un Caño, 02.07.2017
6. J. Carlos Jurado: Argentina 1978. Los que no miraron para otro lado durante el Mundial. Marca. 10.04.2010
7. Luis Federico Florio: Johan Cruyff, el futbolista que renunció a un mundial para proteger a su familia, La Vanguardia, 24.03.2016
8. Breitner agradece a Arabia Saudí por no tener que "soportar" más a Neymar: "Ha sido uno de los jugadores más falsos bajo el sol", Cadena SER, 22.08.2023
9. Paul Breitner: Die unbekannte Seite des einstigen Fußball-Stars, Remscheider-General-Anzeiger, 08.10.2010
10. Breitner verlässt Bayern München, Spiegel Sport, 08.03.2017.
11. Breitner: "Armut ist ein unaufhaltsamer ICE", Tageszeitung, 20.01.2018
12. Veure Cómo empezó este engaño (3/3), publicat en aquest blog el 16.06.2019

back to 1948 ?

Source: Kathy Fulkerson

@daveguasch

Un long play (LP) és un disc de vinil, generalment amb un diàmetre de 30 cm, gravat en un format que pot incloure aproximadament entre 40 a 60 minuts de música en format analògic. Tot i que ja existia un precedent d'aquest format desenvolupat durant els anys 1930, els primers LP es van comercialitzar per Columbia Records el 18 de juny de 1948 als Estats Units i el 1949 per Philips a Europa.

Les edicions es presentaven de dues maneres. Sota la forma d'un cutre que espantava, o sota la forma de veritables objectes de culte: amb portades mítiques, fotografies de concerts que van fer història, les lletres dels temes i les seves referències: autor, any, etc. Individualment, aquells àlbums tenien el seu punt, però quan en tenies uns quants, havies de trobar unes estanteries on endreçar-los i, si havies de mudar-te, quan els carregaves tenies el sentiment què, en lloc de vinil, estaven fets amb formigó reforçat.

Eren molt delicats i els havies de tractar amb força cura si volies guardar una certa qualitat de so. Evitar les deformacions, la brutícia i pagar per unes agulles què, vist el seu preu, mai no posaves en dubte que estiguessin fetes amb diamant.

A causa de la seva mida, no hi havia reproductors portàtils. I, en regla general, era més fàcil que un amic et deixés les claus de casa o les del seu cotxe abans que deixar-te un dels LP favorits de la seva col·lecció, no fos que el tractessis d'una manera inadequada i perdés la seva qualitat original. Probablement, aquesta és una de les causes que expliquen que les amistats entre gent que compartia la seva passió per la música Heavy o Punk hagi durat molt més que les dels fanàtics de la música clàssica. Segurament, també va passar el mateix entre els seguidors de Luís Aguilé o de Jaime Morey, o els de Los Chichos, Los Chunguitos, Perlita de Huelva o Rumba Tres, però no sabria dir-te.
La creació del K7 compacte i de la gravadora/reproductora de K7 data de l'any 1963, i és el resultat del treball d'un equip de la filial belga de l'empresa Philips.

La banda magnètica d'aquell artefacte tenia quatre canals (pistes) en paral·lel. Dos canals quan la cara de la K7 estava a un costat de la gravadora, i dos més quan la giraves. Això et permetia gastar-te una pasta suplementària en un reproductor que tingués la funció autoreverse i escoltar el mateix K7 fins que la seva banda magnètica digués prou i es recaragolés a l'interior del reproductor.

Gràcies a la seva portabilitat, la gent va instal·lar autoràdios als cotxes. I per evitar que els hi robessin, els passejava tot el dia amunt i avall, on vulgui que anessin. Jo vaig optar per comprar l'aparell més barat que vaig trobar, d'una marca desconeguda, i el deixava sota el seient del cotxe. Un dia me'l van obrir i se'm van endur un paquet de Ducados que tenia mig amagat. Però el reproductor, i les meves K7 de PunkRock i Country, van preferir no tocar-les.

Amb els K7 compactes també van arribar els primers Walkmans: jo encara guardo un Sony amb ràdio FM que vaig regalar-li a la meva mare i que ella sempre portava al damunt.

Sobre la qualitat dels reproductors, dir que el pas de la cinta magnètica pel lector acabava deixant residus que feien un soroll de fons infecte: netejar-lo regularment amb alcohol només el limitava. Podies fer millor si et deixaves una pasta i et compraves reproductors amb el que llavors es coneixia com el Dolby B i el Dolby C. Si creies el que et deien els propietaris d'aquells aparells, funcionava de conya. En realitat però, només limitaven un xic un soroll de fons directament vingut de l'infern.

També vaig utilitzar les K7 per enregistrar els programes que feia amb el meu Sinclair ZX Spectrum (3): era divertit perquè, quan les senties, feien el mateix soroll horrible que reconeixeria anys més tard als primers Mòdems de 56K.

Just per acabar, cal dir que va haver-hi molta gent que va utilitzar els reproductors de doble platina per fer còpies il·legals de temes en K7 verges. En cas que algun funcionari de la policia o de l'FBI estigui llegint aquest post, vull dir alt i clar que sempre vaig respectar la llei i només vaig comprar les K7 absolutament originals que hom podia trobar a qualsevol gasolinera.

Cómo limpiar CD que saltan, WikiHow

El 1983 es va difondre per tot arreu un dels millors suports que mai s'han fet: el Compact disc. Desenvolupat el 1980 per Sony i Philips, el 1982 es va iniciar la seva producció en massa i va desplaçar progressivament l'LP i el K7 compacte com a suports d'àudio.

D'acord, sempre tenies l'amic fanàtic de la música clàssica o, pitjor encara, del rock simfònic, que et donava la murga dient que no sonava tan bé com els vinils. Però tenia una portabilitat excel·lent: el podies escoltar a un ordinador, o a l'autoràdio, també a un Walkman per Compact disc: crec que encara en tinc un que deu córrer per algun calaix de casa. Just per acabar amb la portabilitat, afegir que si et compraves unes caixes de plàstic slim, no ocupava gaire lloc.

Si no et dedicaves a fer còpies il·legals i només compraves suports premsats en fàbrica, ja el podies deixar on volguessis i que agafés pols, es ratllés o li caigués cafè al damunt. Només havies de ficar-lo sota l'aixeta, passar-li una baieta, eixugar-lo i funcionava com nou. Si gravaves al teu ordinador i el teu gravador cremava bé el disc, els resultats eren similars.

Deixant de banda la còpia de temes musicals, que ja sabem que eren il·legals i que jo mai les vaig fer, el fet que els Compact disc poguessin ser llegits pels ordinadors em va permetre traure'm de sobre per sempre més les maleïdes disquettes de l'ordinador de 5 1/4 i les de 3,5 polzades.

En resum, va ser un suport tan ben fotut que mai no el van superar en resistència ni el DVD ni el Blu-Ray o el HD-DVD, als quals, el més microscòpic granet de pols, deixava inutilitzats per sempre més.
El 6 de setembre del 1991 els amics alemanys de la Fraunhofer-Gesellschaft (5) van publicar la primera versió del format MP3 (5).

No recordo quan em vaig comprar el primer reproductor muntat sobre un llapis USB, però estic segur que va ser abans de l'any 2000. No era res de l'altre món, però la música se sentia més o menys bé. Vaig comprar un parell d'aparells amb més qualitat de so. Però en aquella època, almenys a Suïssa, només portàvem aquest tipus d'artefactes tres o quatre geeks: la gent, en general, seguia amb els Walkmans pel Compact disc.

Fins que va arribar la gran revolució dels iPods d'Appel, que van sortir a la venda l'any 2001 als Estats Units. I allò ho va canviar tot. De cop i volta tothom se'l va comprar a la feina i aquells que seguíem fidels als nostres reproductors muntats sobre un llapis USB passàvem per ser una mena de vells fòssils.

La veritat és que l'iPod estava molt ben fet, i la simplicitat de la seva interfase gràfica em va enganxar des del primer moment. El que em va enganxar molt menys és que, per la càrrega de temes estigués lligat a una aplicació molt ben integrada als ordinadors d'Apple: iTunes, però gens ni mica pels ordinadors que corrien amb Windows.

Recordo que el primer cop que la vaig instal·lar a un ordinador Windows, vaig començar a ficar-me blanc a mesura que monitorava la massa de dossiers i de fitxers que s'anaven instal·lant. Que em vaig ficar totalment blanc quan vaig començar a investigar l'arquitectura dels dossiers i tots els executables que m'havia carregat a l'ordinador. I que em vaig ficar ja transparent quan vaig iniciar el procés de desinstal·lació i vaig veure tots els residus que van quedar de la instal·lació inicial.

Vaig trobar altres aplicacions fetes per hackers que permetien gestionar els temes que carregaves a un iPod sense passar per iTunes, clar. Però l'estret lligam que aquest aparell tenia amb l'iTunes Store i el fet que comencessin a aparèixer al mercat altres aparells molt semblants i a uns preus que no tenien res a veure amb els que practicava Apple em van portar per un altre camí. No va ser el que va seguir el meu fill i, cada cop que havia de fer una còpia de seguretat d'aquella arquitectura dissenyada per l'equip de psicòpates d'Apple, t'he de confessar que tenia suors fredes.

El gràfic amb què he obert el post d'avui presenta el servei en línia Spotify com l'evolució dels reproductors muntats sobre un llapis USB.

Personalment, em sembla que seria més honest fixar l'evolució l'any 2007, amb la presentació del primer iPhone d'Appel car, sense el suport dels smartphones, crec que Spotify no hauria arribat mai on ha arribat. També podria afegir que, sense l'obsessió patològica per l'iTunes i l'iTunes Store, i la quasi l'obligació de compra de temes a preus i en condicions d'ús prohibitives, el servei Spotify i els fabricants coreans de smartphones no haurien arribat on són ara.

En qualsevol cas, l'accés als dossiers musicals d'Android des de Windows i el lector Google Play Music que Google va retirar incomprensiblement l'octubre del 2020, va significar el rèquiem de l'iPod entre tots els meus coneguts que tenien un smartphone Android. I crec que es pot dir el mateix d'aquells que tenien un iPhone.

A partir d'aquí, la canalla que no tenia l'edat per haver comprat i/o acumulat un munt de temes en MP3, es va orientar naturalment al servei Spotify. Durant el temps que el servei va ser gratuït, jo també em connectava sovint des del meu ordinador, o des del meu smartphone quan tenia una connexió de Wi-Fi gratuïta. Després que va deixar de ser gratuït, em vaig connectar ja molt més rarament.


Hom podria pensar que hi ha joves directius de companyies discogràfiques que han decidit tornar al vell format del LP per a protegir el seu contingut de les còpies il·legals. Però estic segur que coneixen millor que jo els models de platines d'alta qualitat equipades amb una connexió USB que permeten copiar el contingut d'un LP en format MP3 o en el format que al seu propietari li vingui més de gust (9). Pel que fa als models de menor qualitat, a wish.com hom en pot trobar a preus segurament inferiors als d'un LP.

Què els ha pogut decidir doncs a traure al mercat contingut musical en un format tan vell com LP? Un públic potencial que hom podria identificar amb el missatge de la tassa que pots trobar dalt d'aquest text? Francament, no ho sé. I tampoc estic especialment interessat en la resposta. Vull dir que, he vist moltes coses al llarg de la meva vida. I un cop has conegut els fenòmens dels gòtics, dels hipsters dels runners o dels conspiranoics, acabes per comprendre "que cela nous plaise ou non, le monde se compose de toutes sortes de gens".

---

1. Wikipedia: Long Play [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia Compact Cassette [en] [fr] [es] [ca]
3. Veure Sobre la música i l'activitat cerebral, publicat en aquest blog el 20.04.2023
4. Wikipedia Compact disc [en] [fr] [es] [ca]
5. Wikipedia Fraunhofer-Gesellschaft [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia MP3 [en] [fr] [es] [ca]
7. Wikipedia Portable media player [en] [fr] [es] [ca]
8. Wikipedia iPod [en] [fr] [es] [ca]
9. Platine vinyle usage domestique et activités DJ Pioneer PLX 500, Platine Vynile, 04.11.2021

la bataille de la madeleine

Les héros de la bataille de la Madeleine à nouveau honorés, Midi Libre, 11.09.2011

@daveguasch

El 17.08.2023 vaig publicar un post: El Pallars - la bellesa, el dolor i la mort (1) on parlava de La invasió de la Val d'Aran (2), també coneguda amb el nom d'Operación Reconquista de España, que va tenir lloc el mes d'octubre del 1944.

Aquell post incloïa un paràgraf que havia extret d'un article publicat a El País en 1980 per Antonio Marquina Barrio (3), on l'autor es s'interrogava sobre la possibilitat que aquella operació hagués estat dirigida des de l'ombra per la Gestapo nazi i/o de l'Intelligence Service britànic:

A la història moderna, no hi ha cap altra operació en què 1.500 guerrillers ben armats hagin estat tan fàcilment derrotats.

Aquest extracte va desconcertar a més d'un. Puc confirmar-ho perquè vaig rebre dos missatges personals que així m'ho manifestaven.

Segurament, el seu contingut seria menys desconcertant si tothom conegués la Bataille de la Madeleine (4), que va tenir lloc dos mesos abans de La invasió de la Val d'Aran. La Wikipedia en llengua espanyola ens la descriu així:

Després del desembarcament de Normandia els aliats estaven avançant per l'oest Francès. Contravenint les ordres d'Eisenhower, De Gaulle, va ordenar entorpir el màxim possible les maniobres alemanyes destinades a acumular reserves a les zones properes al desembarcament.

A mitjan agost de 1944, l'Agrupación de Guerrilleros Españoles va rebre l'ordre d'aturar una columna de la 11ª Panzerdivisionen, que va sortir des de Toulouse en direcció a París i que havia estat localitzada entre Albi i Beziers. La columna estava composta per un miler i mig d'homes que disposaven de quatre semiorugues, cinc blindats, tres canons i seixanta camions.

La gran mobilitat i l'experiència en el combat de quaranta guerrillers espanyols, als que s'hi van afegir durant els combats altres companys del maquis d'Aigoual-Cévennes, uns 20 gendarmes i, ja més tard, entrada la tarda, avions anglesos DH 98 "mosquitos", procedents d'un portaavions fondejat a la Mediterrània després del desembarcament aliat del 15 d'agost (Operació Dragoon), va causar entre les tropes de la Wehrmacht entre 300 i 600 morts i ferits i uns 1.100 presoners.

No he trobat cap entrada a la Wikipedia en francès dedicada a aquesta batalla. Tanmateix, aquesta batalla es menciona a l'entrada que Wikipedia li dedica al comandant asturià de les tropes de l'Agrupación de Guerrilleros Españoles (5): Cristino García (6), de qui sí he trobat una entrada a la Wikipedia en llengua anglesa, francesa, espanyola i catalana.

A un article de lectura molt recomanada publicat per La Voz de Asturias en setembre del 2021 (7) pots llegir que, abans d'aquella batalla, Cristino García ja havia organitzat una emboscada el 13 de juliol de 1944 contra tropes alemanyes entre Privas i Aulenas.

Aquest cop, al capdavant d'una vintena de guerrillers, va atacar una columna composta per seixanta camions carregats de tropes. Els guerrillers, malgrat la seva inferioritat numèrica, sense haver patit una sola baixa, van causar 70 morts i innombrables ferits entre els alemanys.

Protestas en EEUU contra la ejecución del guerrillero asturiano Cristino García Granda, Operación Madeleine: la batalla más exitosa de la Resistencia francesa que organizó un asturiano, La Voz de Asturias, 12.09.2021

L'abril del 1945 Cristino García va travessar la frontera pels Pirineus amb un petit grup per seguir el seu combat contra la dictadura de Franco. El 15 d'octubre del 1945, va ser detingut a Madrid. Jutjat amb altres companys per un tribunal militar, va ser condemnat a mort.

Havia arribat a tenir el grau de tinent-coronel de l'exèrcit francès i va ser condecorat amb el grau d'Heroi Nacional de França. El govern francès va intercedir per la seva vida el 9 de febrer, però no va tenir gaire suport del president de la República: De Gaulle.

Fins i tot als EUA, on era conegut el valor de l'asturià, es van organitzar protestes perquè Eisenhower pressionés a Franco. Però no va servir de res i, amb 32 anys, va ser afusellat amb altres 11 antifranquistes, al camp de tir de Campamento el 21 de febrer de 1946.

El periplo de La Nueve: Los republicanos españoles que liberaron París, olvidados por la historia, Euronews, 23.08.2019 Sus vehículos blindados (half-tracks) llevaban los nombres de batallas o símbolos de la guerra de España: Guadalajara, Teruel, Ebro o Guernica. Por contra, la jerarquía militar francesa, les había rechazado el nombre de Durruti… Agosto de 1944: cuando los anarquistas españoles liberaban París, AraInfo, 23.08.2014

Mai no he entès quina era l'estratègia que s'amagava darrere de La invasió de la Val d'Aran (2). Ni l'evident manca de coordinació amb les tropes aliades amb les quals s'hauria d'haver coordinat la lluita per fer caure el règim feixista a Espanya. Ni l'elecció del pitjor indret des del qual rebre subministraments dels aliats per a sostenir l'ofensiva. Ni l'elecció d'un moment en què les tropes aliades i el millor dels combatents espanyols estaven concentrats en l'objectiu de derrotar les tropes nazis. Potser val la pena recordar aquí que els nazis eren encara prou forts com per a haver estat a dos dits de donar un ensurt a les tropes aliades durant l'ofensiva de les Ardenes el desembre de 1944 (8).

Desconec si els combatents espanyols que van participar en La invasió de la Val d'Aran havien desertat abans del moviment de la resistència interior francesa: els Francs-tireurs et partisans français (FTPF). En tot cas, alguns dels combatents que van participar en la Bataille de la Madeleine també van combatre mesos més tard durant La invasió de la Val d'Aran (9):

Elías Piquer va morir el 13 d'octubre següent en un enfrontament amb les forces franquistes a l'Hospital de Benasc. Calés va morir poc després de tornar d'aquesta operació, víctima del tètanus (9).

A mesura que buscava documentació sobre la Bataille de la Madeleine per la redacció del post d'avui, m'ha sorprès, i molt!, la poca informació que he trobat a la Wikipedia en francès sobre allò que va ser una remarcable acció de guerra.

Però m'ha sorprès encara molt més que la majoria dels diaris espanyols on he trobat informació d'aquell fet històric siguin aquells que es troben ideològicament més allunyats d'aquells herois que el van dur a terme: La Voz de Asturias (7), Heraldo de Aragón (9), ABC (10), El Español (11).

Ja fa temps que es van escriure aquells articles i espero que ningú es prengui malament si tanco el post d'avui amb algunes remarques:

Si Wikipedia (4) diu que el grup guerriller estava comandat per Cristino García, Miguel Arcas i Gabriel Pérez, és perquè Cristino García tenia una ferida que li va impedir assumir la direcció de l'atac a la primera línia foc (9) (10), i va entregar el comandament a l'anarquista Miguel Arcas (12) i al comunista Gabriel Pérez, qui també va combatre a l'Operación Reconquista de España (13).

Sobre la cessió del comandament per Cristino García a un anarquista, un blog de memòria històrica d'El Salto Diario diu això: "Miguel Arcas “Victor” operava a les Cevennes, i va ser un dels que va dirigir la més coneguda de les batalles que van lliurar els guerrillers espanyols contra els nazis a França, la Bataille de la Madeleine. Fins fa poc no se n'ha divulgat la versió correcta, car el PCE i la seva òrbita sempre van donar els mèrits a Cristino García. Però estava ferit i no va poder participar en el combat, així que va cedir el comandament a Gabriel Pérez i a Miguel Arcas. Cristino García sempre va estar obert a col·laborar amb maquis d'altres ideologies, cosa que no agradava al PCE" (14).

El titular de l'article de l'article d'Amadeo Barceló fa al·lusió al fet que en el grup d'aquells que es va enfrontar a la columna de la 11ª Panzerdivisionen hi havia nou guerrillers que eren d'origen aragonès (9). Amadeo Barceló també ens diu que, durant la batalla, els efectius dels guerrillers espanyols es van veure reforçats per companys del maquis d'Aigoual-Cévennes i uns 20 gendarmes que es van incorporar als comandos.

El titular d'Iván Fernández Amil: "Cristino García y los 35 guerrilleros españoles que derrotaron a 1.500 nazis para recuperar París en la Segunda Guerra Mundial" indueix al lector a pensar que la Bataille de la Madeleine va ser crucial per evitar l'arribada de reforços dels nazis a París, i afavorir així el seu alliberament. Però el mateix dia que els guerrillers aturaven i capturaven la columna de la 11ª Panzerdivisionen, a les 21:22 hores del 24 d'agost de 1944, la Nueve va irrompre al centre de París per la Porte d'Italie..

---

1. Veure El Pallars - la bellesa, el dolor i la mort, publicat en aquest blog el 17.08.2023
2. Wikipedia: Invasió de la Vall d'Aran (1944) [en] [fr] [es] [ca]
3. Antonio Marquina Barrio: La invasión del valle de Arán por los "maquis" pudo estar manipulada por el espionaje alemán, El País, 24.05.1980
4. Wikipedia: Batalla de La Madeleine
5. Wikipedia: Agrupación de Guerrilleros Españoles [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Cristino García [en] [fr] [es] [ca]
7. G. Guiter: Operación Madeleine: la batalla más exitosa de la Resistencia francesa que organizó un asturiano, La Voz de Asturias, 12.09.2021
8. Wikipedia: Bataille des Ardennes [en] [fr] [es] [ca]
9. Amadeo Barceló: Aragoneses contra Hitler: La Batalla de la Madeleine, Heraldo de Aragón, 24.08.2014
10. Manuel P. Villatoro: La vergüenza de Hitler: cuando 30 españoles aplastaron a un gran ejército nazi en la Segunda Guerra Mundial, ABC, 22.04.2020
11. Iván Fernández Amil: Cristino García y los 35 guerrilleros españoles que derrotaron a 1.500 nazis para recuperar París en la Segunda Guerra Mundial, El Español, 11.02.2023
12. Miguel Arcas Moreda, Todos los nombres
13. Desmemoriados.org: Los guerrilleros que vinieron de Francia: La caída de la Brigada Pasionaria, el diario.es, 01.01.2018
14. Imanol: De cómo se usurpó y manipuló la memoria libertaria en Francia. Historia de un robo, El Salto Diario, 27.07.2022

bertha benz

Medios en Red - Bertha Benz Commercial "El Viaje que lo cambió todo", YouTube, 21.06.2021 Sebastian Strasser: The Journey That Changed Everything, Anorak Film, Berlin (Germany), 2019

@daveguasch

Tothom ha sentit els comentaris dels marixulos ridiculitzant la manera de conduir de les dones. Però molt poca gent coneix la historia de Bertha Benz (1) que resumeix el vídeo comercial amb què he obert el post d'avui.

Aquest vídeo emotiu i remarcable narra la història de la primera persona -una dona, Bertha Benz- que va conduir un automòbil amb motor de combustió interna: Benz Patent Motorwagen (2) al llarg d'una distància de més de 100 km.

Abans del seu viatge en un vehicle del qual ella havia finançat la construcció amb el seu dot i que el seu marit: Carl Benz (3), havia dissenyat i construït, només s'havien fet tests en trajectes curts, durant les quals es tractava ficar a punt la seva mecànica.

El 5 d'agost de 1888, sense dir res al seu marit i sense demanar cap permís de les autoritats, Bertha Benz va marxar amb els seus fills Richard i Eugen, de tretze i quinze anys, al volant d'un dels més recents models del Patent Motorwagen, i el va conduir al llarg dels 106 km que hi havia entre Mannheim i Pforzheim, on residia la seva mare.

Commemorant el primer viatge de Bertha Benz, el 2008 es va inaugurar una ruta turística i temàtica alemanya a Baden-Württemberg: la Bertha Benz Memorial Route, inscrita en el catàleg de l'European Route of Industrial Heritage (4).

Bertha Benz Memorial Route - Radtour oder Autotour in Deutschland, BackPacking Trave, 30.06.2014

Però la visita a la seva mare no era sinó una excusa per demostrar al seu marit que tots els diners i l'esforç que havien invertit en la construcció d'aquell vehicle no tindrien cap sentit si el públic no comprenia la seva utilitat i no es convertia en un èxit comercial.

Com hem vist resumit al vídeo, durant aquell trajecte, Bertha va haver de resoldre alguns dels problemes tècnics que els tests en trajectes curts no havien ficat en evidència.

Com el Benz Patent Motorwagen feia servir un sistema de termosifó per refredar el motor, el subministrament d'aigua va ser una gran preocupació al llarg del viatge: i per resoldre'l, Bertha va haver d'aturar-se a cada font que trobaven pel camí per afegir-ne.

Quan es va acabar el combustible, va haver de trobar un apotecari que li vengués Ligroina (5).

Va necessitar l'ajuda d'un ferrer per a reparar la cadena de transmissió. També va haver de reparar els frens: més endavant seria ella qui inventaria les primeres pastilles de fre. També va haver d'utilitzar un passador llarg del seu barret per a netejar el carburador, que s'havia obstruït, i també va haver d'utilitzar una de les seves lligues per recobrir un cable elèctric pelat.

Havent sortit de Mannheim a l'alba, va arribar a Pforzheim al capvespre i va informar a Carl del seu èxit per telegrama. Dies després va conduir de nou de tornada a Mannheim.

Els relats del viatge, on cal destacar a tots aquells que es van espantar veient el seu automòbil, van tenir un gran ressò a la premsa i el seu vehicle va rebre molta publicitat. A més, a partir de les experiències recollides per Bertha al llarg d'aquell viatge, Carl Benz introduir algunes millores en el vehicle, com ara la introducció d'un engranatge addicional per les pujades o la introducció dels folres de cuir per millorar la potència del fre.

The Continuing Stories - Grave of the forgotten inventor of the motor car (Siegfried Markus), YouTube, 13.08.2022

Ara t'he de demanar que em deixis fer un petit parèntesi per parlar-te d'un altre inventor alemany: Siegfried Marcus (6). Pel que sigui, el que t'explico ara només ho trobaràs a la versió en llengua francesa de Wikipedia, però també a un munt d'articles a Internet que ho confirmen.

Cap a l'any 1860, Siegfried Marcus esdevingué el primer a destil·lar petroli cru per obtenir benzina que, mesclada amb l'aire, donava un potent producte detonant. El 1870 va construir un primer prototip de cotxe capaç de desplaçar-se molt esporàdicament a 5 km/h.

El 1888, l'any del viatge de Bertha Benz, Siegfried Marcus va desenvolupar el primer automòbil que podem considerar com a "modern": motor d'explosió de gasolina de 4 temps i una potència d'1CV, xassís, direcció, frens, suspensió ... Però aquest vehicle va ser oblidat durant molt de temps pels historiadors.

Un oblit que pot semblar estrany si tenim en compte que Siegfried Marcus va viure la major part de la seva vida a Àustria-Hongria, on va rebre la Creu d'Or del Mèrit pels seus èxits científics, per l'aleshores emperador austrohongarès Franz Joseph. Un reconeixement a la seva tasca com a científic que confirmava el monument que li havien dedicat davant de la Universitat Tècnica de Viena.

El cas però és que Siegfried Marcus era d'ascendència jueva. I quan els nazis van annexionar Àustria, una directiva del Ministeri de la Propaganda nazi, amb un extracte que pots trobar a la versió en llengua anglesa de Wikipedia, va exigir la destrucció de qualsevol document o artefacte que fes referència a la seva obra (7):

S'ha notificat a l'Institut Bibliogràfic i a l'editorial FA Brockhaus que, en el futur, [les enciclopèdies] Meyers Konversations Lexikon i la Große Brockhaus es referiran als dos enginyers alemanys Gottlieb Daimler i Carl Benz com a creadors de l'automòbil modern, no a Siegfried Marcus.

Després de la II Guerra Mundial, el monument va ser reconstruït i un dels exemplars del seu vehicle, que es va amagar darrere d'un fals mur per evitar la seva destrucció, al Museu Tècnic de Viena (actualment és propietat de l'Automòbil Club Austríac) es va tornar a exposar.

Business Stories - How Daimler and Benz Built the World’s Oldest Automaker and Disrupted the Industry, YouTube, 04.11.2021

Ara m'agradaria proposar-te que vegis el vídeo precedent. Un vídeo molt interessant que segueix el relat de l'oblit que els nazis van imposar sobre la figura de Siegfried Marcus i que ens presenta a Gottlieb Daimler i a Carl Benz com els creadors de l'automòbil modern.

Si tens problemes amb l'anglès, no oblidis activar els subtítols del vídeo seleccionant la traducció automàtica a la teva llengua de preferència. Fes molta atenció però al moment del vídeo on ens presenta un altre personatge remarcable de la indústria de l'automòbil: Emil Jellinek (8).

Nascut a Alemanya, la família d'Emil Jellinek es va traslladar a Viena després del seu naixement. Quan va tenir 19 anys, Emil va anar a viure a França. Per fer ras i curt, va fer molts diners i va començar a passar els hiverns a Niça, on va establir forts vincles amb empresaris internacionals i l'aristocràcia local. Durant la seva primera època a Niça, Jellinek es va sentir captivat pels automòbils i va començar a comprar i vendre cotxes, principalment de fabricació francesa, a aristòcrates europeus que passaven les vacances d'hivern a la regió francesa.

Després de veure l'anunci d'un cotxe DMG (Daimler Motoren Gesellschaft) a una revista, Jellinek va viatjar el 1896 fins a Stuttgart, per esbrinar una mica més sobre l'empresa. Va redactar les especificacions d'un cotxe que va encarregar a DMG. Per no repetir tot el pots trobar a Wikipedia, faré ras i curt dient que a aquell encàrrec el van seguir altres i que la producció dels vehicles sota les especificacions inèdites que Jellinek va donar als enginyers de DMG van ser un èxit de vendes.

VSD-Events - Vídeo historia Emil Jellinek en Flag ship Mercedes-Benz Madrid, YouTube, 02.02.2018

L'any 1900 Jellinek va arribar a un acord amb DMG per la producció d'un cotxe esportiu revolucionari que portaria el nom de la seva filla: Mercedes.

Com Jellinek ja era membre del Consell de Direcció de DMG, va obtenir la distribució en exclusiva del nou Mercedes per a França, Àustria, Hongria, Bèlgica i els EUA. Com una altra empresa s'havia fet amb el dret d'utilitzar exclusivament el nom de Daimler a França, Jellinek no va trobar cap problema per fer acceptar per DMG que els vehicles de la marca s'anomenessin Mercedes a partir de 1902.

"El nom de la meva filla té un impacte publicitari que es perdria si féssim servir un altre nom. El nom és tant exòtic com atractiu. Pot ser fàcilment pronunciat i és prou bo. Vostè pot anomenar a aquests cotxes com vulgui, però els que jo vengui es diran Mercedes!" (Emil Jellinek, 1900)

Quan va esclatar la I Guerra Mundial, Jellinek va fugir primer d'Austria-Hongria i es va refugiar a França. Quan a França va ser acusat de treballar com espia pels alemanys, es va refugiar a Ginebra (Suïssa) on va ser detingut. Va romandre a Ginebra fins a la seva mort el 21 de gener de 1918, a l'edat de 64 anys. Totes les seves propietats a França van ser confiscades. L'any de la mort d'Emil, la seva filla Mercedes va haver de demanar pels carrers per poder menjar ella i els seus dos fills (9).

El 1926, durant la gran crisi que va asfixiar econòmicament alemanya durant la postguerra i sota la pressió dels bancs, DMG es va haver de fusionar amb Benz per passar a ser l'empresa Daimler-Benz, anomenant els seus cotxes "Mercedes-Benz". L'empresa ara és part del grup Daimler.

The 1939 Mercedes-Benz 770 Grosser Offener Tourenwagen was famously used in celebrations after the Third Reich invaded Yugoslavia and Greece. Source: Steven Symes: Russian Billionaire Sells Hitler’s Mercedes-Benz Limousine, motorius, 28.02.2022

Quan Hitler va entrar en l'escena política, Bertha Benz el va acollir com el salvador dels alemanys. Com la gran majoria dels empresaris alemanys, la família Benz va adherir ràpidament a la propaganda nazi, i els nazis van mostrar des del primer moment una gran passió pels seus vehicles. Aquest va ser el cas, per exemple, del Mercedes-Benz 770 (10), un vehicle que posseïen, entre altres: Adolf Hitler, Paul von Hindenburg, Hermann Göring, Heinrich Himmler, Reinhard Heydrich, Benito Mussolini o l'emperador Hirohito, i del qual Wikipedia ens recorda que:

Hi ha un Mercedes-Benz 770 que Hitler va regalar a Francisco Franco al Palacio de El Pardo de Madrid.

Un detall del qual no t'he parlat abans és que el pare de Mercedes Jellinek, Emil Jellinek era fill d'Aaron Jellinek, un conegut rabí de les comunitats jueves de Leipzig i Viena. I que la seva dona, la mare de Mercedes, Rachel Goggmann, era una filla il·legítima, jueva d'origen sefardita nascuda a Algèria: al vídeo de Mercedes sobre Emil Jellinek, hom la presenta com a espanyola.

A tots aquells que encara avui es demanen si tots aquells jerarques nazis apassionats per aquella marca de vehicles sabien que el seu nom estava lligat a una noia d'origen jueu, els respondria que Mercedes Jellinek va morir l'any 1929 i va ser enterrada a Viena, a una tomba familiar, prop del seu avi, el gran rabí de Viena, Aaron Jellinek. Que el germà de Mercedes, Raoul Fernand, es va suïcidar l'any 1939, víctima de persecucions antisemites. Que la seva filla Elfriede també va ser víctima de les persecucions dels nacionalsocialistes i que el seu fill Hans-Peter va ser arrestat el 1944 per la Gestapo, abans de ser alliberat per l'exèrcit nord-americà. I tant que ho sabien!

Però el nom de la marca havia transcendit al seu origen, i l'empresa de Bertha Benz estava activament implicada en l'esforç bèl·lic de l'Alemanya nazi, tot com ho van fer altres fabricants americans i europeus, com per exemple: General Motors, Ford o Renault (11).

Wehrmacht trucks and cars - Mercedes LG 3000 WL302152

Des de principis dels anys 30, la producció i els beneficis de la marca van explotar: a més dels vehicles particulars utilitzats, entre altres, pels alts dignataris nazis, les fàbriques del grup produïen camions, motors i components per avions militars, tancs i submarins.

Quan els obrers de l'empresa van ser mobilitzats, els seus llocs de treball van ser coberts inicialment per dones. La producció era tan important i les necessitats de mà d'obra tan angoixants que, com podem veure a la pàgina web de l'empresa (12):

Daimler-Benz va utilitzar treballadors forçats: presoners de guerra, civils segrestats o reclusos dels camps de concentració que s'havien obert prop de les fàbriques. Les SS custodiaven els presoners dels camps de concentració en condicions inhumanes i en feien "préstec" a l'empresa a canvi d'una quota. El 1944, gairebé la meitat dels 63.610 treballadors de Daimler-Benz eren treballadors forçats.

Aquells treballadors forçats, primer francesos i després essencialment soviètics, treballaven en unes condicions tan espantoses que van acabar organitzant motins i vagues: els seus participants van acabar als camps d'exterminació. Daimler-Benz, va admetre l'any 1986 que havia donat feina a més de 30.000 treballadors forçats en condicions terribles durant la guerra, cosa que li va permetre generar enormes beneficis (13).

Hitler in his Mercedes in Heldenplatz in Vienna. Source: Heinrich Hoffmann. Public domain Retrieved from: Traces of War: Hitler's cars

Un dels més grans sarcasmes de la història és que, poc abans que els nazis comencessin la tasca d'esborrar del record a Siegfried Marcus a causa dels seus orígens jueus, Hitler era fotografiat a Viena el 1938 a l'Heldenplatz dempeus, a un dels seus models preferits: un Mercedes 540 G4 (14) del que avui en dia només queden tres exemplars: Un d'ells, fabricat el 1934, és el que Hitler li va regalar a Francisco Franco després de la Guerra Civil. Aquest vehicle, i un altre que Hitler va regalar al dictador: el Mercedes-Benz 770 es troben avui a la Sala Histórica de la Guardia Real, al Cuartel ‘El Rey’, annex al Palacio de El Pardo de Madrid (15).

Wehrmacht trucks and cars - Mercedes Benz L3000 Poland (1939) Utilitzat principalment per la Legió Còndor, el LG-3000 va iniciar la seva vida militar activa durant la guerra civil espanyola. Més tard va servir en tots els fronts durant la II Guerra Mundial. Mercedes LG 3000. Modelismo militar e historia. 16.01.2014

Un altre dels grans sarcasmes de la història és que avui se'ns vulgui presentar a Bertha Benz com una feminista avant l'heure que, seduïda inicialment per la propaganda nazi, es va desenganyar d'aquesta ideologia a mesura que va descobrir que portaria a Alemanya a una nova guerra. A l'article que la Wikipedia en llengua alemanya dedica a Bertha Benz podem llegir:

Es diu que Bertha Benz, amb 84 anys, va saludar Adolf Hitler el 1933 com el "salvador dels alemanys". Ella i la seva família van adherir ràpidament a la propaganda nazi. Ja a la Setmana Santa de 1933 es va inaugurar, amb l'assistència de Bertha Benz, un monument nacionalsocialista a Mannheim que instrumentalitzava a Carl Benz. Més tard es va distanciar de Hitler quan va entendre que les seves polítiques portarien el país a una nova guerra.

Hom pot acusar a Hitler de moltes coses. Però no d'amagar les seves idees, que estaven escrites negre sobre blanc al Mein Kampf. I quan vaig llegir aquest llibre ja fa molts anys, no recordo que hi hagués cap defensa ni del feminisme, ni del pacifisme, que haguessin pogut enganyar a ningú.

Altrament, si el 1933 Bertha Benz va començar a sospitar que Hitler podria portar el país a una nova guerra, hom podria pensar que la pluja de comandes de material militar que la seva empresa va rebre d'ençà que Hitler va prendre el poder, no podien fer res d'altre sinó confirmar aquella sospita.

En tot cas, gràcies a l'esforç de transparència de la marca, els arxius de Benz guarden una imatge que mostra una desfilada de vehicles Benz, saludats per la joventut nazi amb uniforme formant al carrer davant la casa de la família a Ladenburg l'any 1939, amb motiu del 90è aniversari de Bertha Benz (16). La imatge completa -a l'enllaç només és un extracte (17)- mostra en primer pla un Reimenwagen "Kutsche" de 2HP de 1892, amb l'esvàstica i dos ocupants fent la salutació nazi. També mostra la casa de Bertha Benz engalanada amb emblemes de Mercedes i esvàstiques. A partir d'aquí, jo no tinc gran cosa més a afegir.

---

1. Wikipedia: Bertha Benz [en] [fr] [es] [ca]
2. Wikipedia: Benz Patent Motorwagen [en] [fr] [es] [ca]
3. Wikipedia: Carl Benz [en] [fr] [es] [ca]
4. Wikipedia: Bertha Benz Memorial Route [en] [fr] [es] [ca]
5. Wikipedia: Ligroïna [en] [fr] [es] [ca]
6. Wikipedia: Siegfried Marcus [en] [fr] [es] [ca]
7. Ronnie Schreiber: How the Nazis Made Daimler & Benz the Inventors of the Automobile and Wrote Siegfried Marcus Out of History, The truth about cars, 09.03.2014 || Larry Edsall: Who really invented the motorcar? Before Benz and Daimler, there was Siegfried Marcus. Why haven’t we heard about him?, The Classic Cars Journal, 23.05.2021
8. Wikipedia: Emil Jellinek [en] [fr] [es] [ca]
9. Wikipedia: Mercedes Jellinek [en] [fr] [es] [ca]
10. Wikipedia: Mercedes-Benz 770 [en] [fr] [es] [ca]
11. Pascal Fleury: Ces firmes qui roulaient pour Hitler. Durant la guerre, GM, Ford ou encore Renault fournissaient la Wehrmacht en véhicules militaires, La Liberté, 04.01.2019
12. Daimler-Benz in der Zeit des Nationalsozialismus (1933 - 1945), Mercedes-Benz Group
13. Christophe Lemaire: Mercedes et le régime nazi, L'Internaute, 29.07.2011
14. Luis E. Togores: Los Mercedes Benz que Hitler regaló a Franco, El Debate, 17.05.2022 || Gustavo López Sirvent: Mercedes 540 G4: el coche con el que Hitler se movía entre trincheras, TopGear, 24.01.2022
15. Javier Prieto: Las joyas rodantes de la Corona Española, motor.es, 12.10.2018
16. Original Daimler Photo, 1939 Bertha Benz Nazi Birthday Ladenburg. Original 9 X 6.5" photo from the Benz archives. WorthPoint
17. Celebración del 90 cumpleaños de Berta benz en ladenburg 1939. Alamy, Fotografías en blanco y negro