El passat mes de febrer vaig descobrir un
tweet de
Blast France (1) que contenia el resum d'un vídeo de 60' publicat a
YouTube el mateix dia (2).
El vídeo de
YouTube, presentat per
Pacôme Thiellement (3) ens presenta així els descendents d'uns invasors originaris del
Baix Rin, els
francs (4). Uns invasors que també van arribar al nostre país:
França, territori que només va prendre aquest nom des de l'any 1190, no estava formada únicament per francs, però eren francs aquells que dirigien el seu govern i els seus dirigents polítics i militars. França era un país ocupat, dirigit, i governat per una banda de francs. França va néixer com un territori ocupat i encara ho és: mai no ha deixat de ser així.
Els inicis de la història de França la converteixen en una història de dues conquestes i ocupacions successives: una administrativa, per part dels romans, seguida d'una altra executiva, per part dels francs. Un dia ens vam convertir en França. Però què vol dir això? Qui eren els francs?
Aquells invasors originaris del
Baix Rin van iniciar l'any 785 la conquesta de les terres que avui coneixem amb el nom de
Catalunya. Ni
França ni
Catalunya no eren conegudes amb aquests noms, i molt abans que hom conegués
Catalunya amb el nom que la coneixem avui, els
francs la coneixien amb el nom de la
Gòtia, que era el nom que donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801, i que anteriorment havien estat una província del
regne dels Visigots.
Quan van arribar, els
francs van designar pel govern d'aquell territori als
visigots (5), descendents dels ocupants precedents, originaris de la
mar Negra, a la zona de
Crimea, que havien ocupat la
península Ibèrica abans de l'arribada dels
musulmans. En alguns casos, també van designar pel govern d'aquelles terres a nobles
francs, que, actuaven amb el títol de
comtes (6).
Després de l'any 820, quan el
rei franc Louis le Pieux va intentar consolidar la unitat del seu regne (4), els
visigots van ser substituïts únicament per
francs. D'aquesta manera, tots els comtats del que avui coneixem com la
Catalunya Vella van quedar governats per
nobles d'origen franc (6), que reemplaçaven els antics ocupants
visigots, que ja havien reemplaçat als antics ocupants
romans. Pels indígenes, als que no podem anomenar
catalans perquè encara no existia cap territori amb aquest nom, no canviava res d'altre que l'origen dels nous amos.
Hi ha un article molt interessant i de lectura recomanada de l'historiador del diari El Nacional, Marc Pons: Des de quan som catalans? (7) on podem trobar un munt d'afirmacions polèmiques, a la frontera entre els fets històrics, el relat polític i l'humor.
Per exemple, quan Pons ens parla d'aquells primers catalans que no sabien encara que ho eren. O quan ens diu que els francs van "recuperar" Gerunda (Girona) l’any 785. Recuperar? Girona havia sigut abans una ciutat franca?
Amb Pons descobrim un país despoblat car, després de la invasió dels "àrabs" (imagino que vol dir "musulmans"), els seus habitants s’havien refugiat en les zones més inaccessibles dels Pirineus. Com, encara avui, trobem topònims d'origen basc en aquelles zones: Gerri, Esterri, etc., Pons ens deixa imaginar que els fugitius van ser acollits amb els braços oberts per aquells que ja hi vivien.
Tanmateix, al llindar de l’any 1000, els Pirineus –i el Llenguadoc– estaven superpoblats i la gent escapava de la misèria endinsant-se en terra de ningú: és a dir, aquell territori que Pons ens diu que havia quedat buit després la invasió dels musulmans. Així doncs, a la invasió militar dels francs, hem d'afegir-li també la dels pobladors del Llenguadoc -la Gòtia al nord dels Pirineus, per no caure en l'anacronisme- que probablement també ignoraven que eren catalans.
Pons ens presenta un relat en el qual s'inspirarien segles més tard els films del Far West, però sense els indis pel mig. Aquells "pioners", com ell els anomena, van crear pobles i conreus estables. La singularitat del procés reconqueridor català. Aquells establiments van crear unes xarxes d’intercanvi i de solidaritats que van impulsar el sorgiment d’una identitat pròpia, sustentada en una llengua comuna i uns interessos comuns. I els casals de Barcelona i d’Urgell –motors de l’expansió territorial– els van dotar d’una infraestructura defensiva. Un castell. Una torre. En aquells dies, aquells pioners van deixar de ser "francs" i es van convertir en "castlans". Van esdevenir catalans. Fa mil anys.
Tot porta doncs a imaginar que els nou arribats eren "homes lliures" que es van instal·lar a unes terres que no estaven conreades perquè no hi vivia ningú. Això permet descriure aquells nou vinguts com "pioners", car sinó hom hauria de parlar d'ells com a "colons", i tots sabem que això no lliga amb el mite fundador d'un país que no tenia nom. Aquest discurs també ens permet deduir que un dels feudalismes més durs que va conèixer Europa es va acabar imposant en aquell territori per un reial decret des de Madrid, que tampoc existia en aquella època. Però, posats a fer, què més dona? No espatllem aquell relat en el qual Hollywood es va inspirar segles més tard per crear els grans films de la colonització del Far West.
Tornem a la realitat.
Guifré I, anomenat
el Pilós (8), era un noble
franc que tampoc sabia que era català i que, com ens recorda
Marc Pons (9), no va ser ni un comte independent, ni tenia la independència com un objectiu polític. Tanmateix,
Marc Pons ens diu que, en el decurs del seu govern (878-897):
Guifré I, marquès de Gòtia (des que el 801 Barcelona havia estat incorporada a l’Imperi Carolingi, tots els comtes de Barcelona també exercien la funció de marquesos de Gòtia), va traçar el primer dibuix del que seria l’estat català medieval.
Probablement
Marc Pons té raó. Però crec que valdria la pena posar-nos d'acord sobre si
el concepte d'estat a l'edat mitjana tenia res a veure amb el que tenim avui en dia, i en quina mesura el desmembrament d'aquell nou estat per
Jaume I entre els seus fills
respon a la idea d'estat que podem tenir en l'actualitat.
Accessòriament, crec que també seria una bona idea enviar una demanda de rectificació als articles publicats per Wikipedia, perquè m'ha semblat veure una gran confusió en límits de la Gòtia (10) als mapes publicats per aquesta enciclopèdia i també en la llista dels nobles que van accedir al títol de marquès de Gòtia (11).
He de confessar-te que se'm fa molt difícil comprendre quelcom que vaig llegir a una revista d'història destinada a nenes i nens on, sobre
Guifré I, un ocupant estranger, es diu el següent (12):
A Guifré el Pilós li va tocar manar en una època força difícil, en plena edat mitjana. Quan el rei franc el va nomenar comte de Barcelona i Girona, els musulmans andalusins eren molt poderosos... i no paraven d’atacar les terres que ell havia de defensar! Però en Guifré va ser hàbil, i durant el seu temps els camperols van repoblar moltes zones del país que havien quedat deshabitades. Al final va morir en una batalla... però es va convertir en llegenda!
Si has llegit la sèrie d'articles
Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb
David Segarra quan, a la introducció del seu article, ens dibuixa un
al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors, cristians sotmesos i estrangers alliberadors (13):
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any
711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors.
Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a tota la península Ibèrica. Una civilització que hom associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes, hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i dels califats com la descentralització radical del període de la taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Potser arribarà el dia en què tinguem clar que els
francs, tot com els
visigots, eren pobles estrangers que van conquerir i colonitzar les terres on vivien unes
poblacions autòctones que, segles més tard, van ser parcialment assassinades o expulsades vers altres països llunyans (jueus i musulmans), o definitivament sotmeses políticament i culturalment. Aquell dia, potser haurem contribuït a fer un xic de justícia històrica.
Recordant el vídeo amb què he obert el post d'avui, hi ha un altre relat històric que m'ha passat pel cap.
El relat d'una guerra que va tenir lloc segles més tard quan, a la recerca d'un candidat a qui oferir la corona del seu regne,
els nobles d'origen visigot del regne de Castella van prendre partit per un
borbó, descendent dels
francs que havien ocupat aquell país que avui coneixem amb el nom de
França. Els descendents de
la noblesa franca i visigoda de la Corona d'Aragó, li van oposar com a candidat a la corona (la seva i la de
Castella!) a un individu de qui pocs havien sentit parlar abans, originari d'una dinastia centreeuropea.
No recordo qui va dir que
cadascú ha d'escollir les batalles en què participa, perquè no totes valen la pena. Aquella guerra entre la
noblesa d'origen visigot defensant la candidatura d'
un noble d'origen franc, que més tard es va aplicar a esborrar el passat polític i cultural de les terres que havien ocupat abans els
descendents dels francs, no era una batalla on jo hauria pogut sentir gens de simpatia per un bàndol o l'altre.
La majoria dels catalans coneixem el
Fossar de les Moreres (14). Alguns, pocs, també han sentit parlar del
cementiri dels Jans (15):
Al Passeig Marítim Rafael Casanova de Tarragona hi ha un recinte tancat amb una reixa de ferro. És un cementiri, popularment conegut com dels Jans, on es van enterrar ciutadans britànics i d'una desena més de nacionalitats de religió protestant. Allí jeuen, per exemple, els britànics que van lluitar al costat dels tarragonins a les guerres de Successió i d'Independència. Primer eren inhumats en una zona pròxima a la muralla i després al que ara és el Palau de Congressos, abans una pedrera. Posteriorment, van ser traslladats al cementiri dels Jans.
A força de voler presentar-lo com un conflicte entre
Castella i la
Corona d'Aragó, el què molta gent ignora és que aquell conflicte va transcendir la
península Ibèrica, que els camps de batalla d'aquella guerra estaven repartits per tot el continent, també al nord del continent americà. I que aquell conflicte va ser una carnisseria on van morir soldats arreu d'
Europa (16): les xifres de morts difereixen segons les fonts consultades, però a la versió en anglès de
Wikipedia pots veure xifres d'
entre 700.000 i 1.251.000 morts, dels quals
entre 400.000 i 500.000 eren francesos.
Encara menys saben que, en el cas de les batalles que van tenir lloc a la
Peninsula Ibèrica (sí, els portuguesos també participaven en aquella guerra), a les més importants, el nombre de soldats estrangers caiguts en combat també va ser enorme. I gairebé ningú no té idea d'on es troben les foses comunes que acullen la bogeria de morts que va provocar aquell conflicte. Un exemple:
Durant la guerra de Successió, el 1710, el Barranco de la Muerte esdevingué l'escenari de l'enfrontament entre les tropes que donaven suport a l'Arxiduc Carles, contra l'exèrcit francès, recolzat per Castella i aliat amb els seguidors del Duc Felip d'Anjou. Des de les Muntanyes de Torrero, els saragossans van veure com el barranc s'omplia de morts i ferits. Els vencedors, partidaris de l'Arxiduc Carles, van acabar amb 5.000 francesos i en van ferir més de 2.000. El duc Felip d'Anjou (el futur Felip V), només va poder escapar d'aquella massacre disfressat de soldat. (17)
Acabada aquella guerra, les famílies dels descendents dels
visigots i dels
francs es van barrejar entre elles i, seguint una moda europea, també amb les de la burgesia, guardant però els seus títols nobiliaris.
Tanmateix, els
creadors de mites segueixen treballant incansablement per amagar-nos la nostra pròpia història (18). Convertint-nos en seguidors de les seves creacions literàries, amb l'objectiu que reaccionem amb una barreja d'emoció per una identitat que no és necessàriament la nostra, i d'odi per un dels adversaris d'aquelles guerres dinàstiques entre
els descendents dels francs i dels visigots. Uns descendents que, recordem-ho, no van tenir cap problema en fusionar les seves famílies entre elles i, ja més tard, amb les de la burgesia.
Gairebé tothom recorda aquella estratègia que va permetre perpetuar-se en el temps a l'
imperi romà:
Divide et Impera (19). Malauradament, pocs saben identificar-la quan llegeixen els relats dels
creadors de mites.
- Wikipedia: Blast (web TV)
- Blast, Le souffle de l'info - Histoire de France: Clovis, Charlemagne, Les rois de l'arnaque, YouTube, 12.02.2024
- Wikipedia: Pacôme Thiellement
- Wikipedia: Francs [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Visigots [en] [fr] [es] [ca]
- Els Comtes i Vescomtes: poders i funcions, Vegueries.com
- Marc Pons: Des de quan som catalans? El Nacional, 14.08.2016
- Wikipedia: Guifred le Velu [en] [fr] [es] [ca]
- Marc Pons: La Gòtia gran. El projecte català de Guifré, El Nacional, 29.11.2020
- Wikipedia: Gothie [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Marquis de Gothie
- Àlex Novials: Guifré el Pilós, Petit Sàpiens, núm. 47. Setembre 2021
- Veure Les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, publicat en aquest blog el 23.03.2024
- Wikipedia: Fossar de les Moreres [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Cementiri dels Jans
- Wikipedia: Guerra de Successió Espanyola [en] [fr] [es] [ca] || Victimario Histórico Militar, Capítulo VII. De las 16 mayores Guerras y Genocidios del siglo XVIII, Guerra de Sucesión Española ( 1701 a 1713 ), DE RE MILITARI
- Beatriz C. Chóliz: Cómo es el Barranco de la Muerte de Zaragoza que provocó las inundaciones y por qué se llama así, Heraldo de Aragón, 04.08.2023
- Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
- Wikipedia: Divide et Impera [en] [fr] [es] [ca]
