Començaré per una sèrie de tres episodis (almenys per ara) que vaig veure ahir a Arte TV: Émigrés européens, des récits oubliés (1).
Una sèrie molt interessant resumida així a les pàgines d'aquesta cadena (1):
Durant tres segles i al llarg dels quatre continents. Des de l'inici de la Guerra dels Trenta Anys el 1618 i fins a les primeres dècades del segle XX, milions de persones de llengua alemanya es van exiliar a les Amèriques, a l'est de l'Europa o a l'Àfrica, amb l'esperança d'una vida millor.
A més de la diversitat de destins reflectida en els testimonis escrits d’emigrants, la gran força d’aquest documental rau a situar les diferents onades migratòries en el context polític, geopolític, religiós, econòmic i fins i tot climàtic del seu temps.
Pot ser que un dels fets més interessants que subratlla aquest documental és que el racisme no necessita que les seves víctimes tinguin un color de pell diferent de la dels botxins i que la teoria del gran reemplaçament (2) és molt més vella del que alguns creuen.
Si la versió en anglès de la pàgina que Wikipedia dedica a Benjamin Franklin evita parlar-ne, la versió en francès ens recorda quelcom que recull el documental: el supremacisme britànic de la majoria dels britànics de les colònies.
I, entre els colons supremacistes, Franklin qui, convençut de la seva superioritat, denunciava així el 1753 l'arribada massiva d'immigrants alemanys a Pensilvània (3):
"Pocs dels seus fills aprenen l'anglès. Porten molts llibres d'Alemanya. Aviat seran més que nosaltres, de manera que tots els avantatges que tenim no seran suficients per preservar la nostra llengua.
Amb l'excepció dels saxons, considerats pels britànics com els seus avantpassats, Franklin no considerava que els alemanys fossin "blancs". Com tampoc no ho eren els suecs, els russos, els italians, els francesos o els espanyols.
En un assaig publicat el 1751, Franklin lamentava que "el nombre de persones perfectament blanques en aquest món és molt baix". Fins al 1775, Franklin mai va renunciar al seu somni d'una Amèrica poblada solament per britànics.
Al suggeriment del seu amic, Peter Collinson, d'encoratjar les unions entre britànics i alemanys, Franklin va respondre: "En general, les dones alemanyes són tan desagradables per a l'ull anglès que caldria un dot considerable per atraure un britànic a acceptar aquest matrimoni".
Segurament a causa del reduït nombre de colons que hi van participar, el documental no diu gran cosa sobre les migracions a les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena (4) de finals del s. XVIII i el desenvolupament en aquestes de l'agricultura i la ramaderia amb colons catòlics de l'Europa central, principalment del Baix Rin: alemanys, francesos i suïssos. Però sí que tracta extensament l'emigració de les poblacions de parla alemanya a l'Europa de l'Est, fins al Volga i més enllà; a l'Amèrica Llatina, en particular al Brasil, i també al nord d'Àfrica, a Algèria en particular.
Desconec si els canvis en la direcció del canal valencià À punt, decidits pels responsables de la catàstrofe de la DANA, podran acabar per fer desaparèixer el periodisme de molt alta qualitat que vam descobrir en aquest canal (1).
Si és el cas, abans que desaparegui de les pàgines de la cadena, m'agradaria recordar un reportatge carregat d'informacions i d'emocions que mai hauríem d'oblidar.
Parlo del reportatge realitzat per l'equip de Zoom amb què he obert el post d'avui (2): si no pots activar el vídeo punxant la seva imatge, fes-ho des de la seva llegenda o punxant aquí.
"La DANA s’ha convertit en la pitjor desgràcia que hem patit els valencians. A les perdudes humanes s’uneix el fet que moltes persones ho han perdut absolutament tot. L’endemà de la tragèdia, moltes persones ja intentaven oferir ajuda. Milers de ciutadans es van organitzar a través de les xarxes socials i grups de missatgeria instantània per a eixir cap als pobles afectats, amb pales, graneres o poals. Una marxa massiva, sense precedents, per a ajudar els que més ho necessitaven.
En Zoom, destacarem el gran treball de la joventut valenciana que es va ocupar de socórrer els veïns dels pobles afectats i ajudar-los sense pensar-s’ho dos vegades."
Annecy és una ciutat que, en moltes descripcions, com per exemple la del vídeo amb què he obert el post d'avui, et diran que està situada al sud-est de França. Si dones un cop d'ull a un mapa o li dones un cop d'ull a Wikipedia (1), veuràs que aquesta ciutat es troba al nord dels Alps francesos i que és la capital de l'Alta Savoia.
Si insisteixes a invitar-me a una cervesa, afegiré que Annecy està a uns 100 km al sud-oest de casa meva. Quan la vaig descobrir, era una ciutat encisadora que em va despertar un interès que anava molt enllà del que sembla haver despertat en els autors de les pàgines que dediquen a la ciutat les versions en català i espanyol de la Wikipedia.
Però el temps passa, els turistes arriben en massa i, com acaba passant a tot arreu, allò que era encisador, deixa de ser-ho.
Fins i tot, quan arriba la temporada baixa i els habitants d'Annecy
creuen que podran recuperar la seva vida, hi ha una sèrie de TV que
provoca el tall dels carrers i la seva apropiació pels equips de rodatge
d'una sèrie francesa de TV: Cassandre (2) (3).
Si no coneixes Annecy, aquesta sèrie et permetrà descobrir paisatges encisadors de la ciutat, del llac i de les muntanyes que l'envolten i que acullen uns episodis que, de vegades, són més interessants els uns que els altres. Ara bé, fins i tot aquells que puguin semblar més fluixos, en general els panorames fantàstics amb les vistes dels drons, acaben per fer-los excel·lents.
Just per l'anecdotari, dir que si en algun episodi on es tracta de les morts provocades pel contraban a la frontera amb Suïssa, els guionistes no ens estalvien els típics tòpics de rigor. Tòpics sense els quals França deixaria de ser el país que tots estimem. Ara en serio, la sèrie és molt seguida als països francòfons d'Europa.
Com no se't pot amagar res, deus estar demanant-te què tenen a veure Annecy i Cassandre (esp. Los crímenes de Cassandre) amb el títol del post d'avui.
Comencem pel principi. Tot i que, en aquest cas, ho farem pel final. Vull dir que, al final de cada episodi de Cassandre, aquest tema de Constance Amiot va sonant mentre van passant els crèdits de la producció de l'episodi.
M'agradaria dir-te un munt de coses sobre Constance Amiot. Sobre la seducció de la seva veu o sobre la sedació que em provoquen els seus temes. Una sedació que, com a Résonances, amb una lletra que no té res a veure, gràcies al vídeo i el ritme del tema em transporten a un espai i a un temps ja llunyans, a una Gare de Lyon (París) que fa anys visitava amb una relativa freqüència.
No trobaràs gran cosa sobre Constance Amiot (4) a les xarxes socials. Malgrat el que el seu nom pugui fer creure, la constància no és el seu fort. Pot obrir un compte, anar deixant contingut, desaparèixer durant anys, penjar una foto i tornar a desaparèixer.
A principis del 2014 es va tornar a parlar un xic més d'ella. Durant la campanya de presentació del seu nou àlbum 12eme parallèle, van aparèixer alguns articles i algunes biografies a la premsa (5), abans que Constance Amiot tornés a desaparèixer i no tornéssim a retrobar un dels seus temes fins a l'emissió de la sèrie TV: Cassandre (3).
En fi, just per tancar el post d'avui et deixo amb el que encara avui és el primer tema del seu darrer àlbum: Montparnasse. Llàstima de vídeo perquè si tens el temps de traduir el tema, veuràs que la seva lletra (6) probablement hauria donat per a molt més, especialment si coneixes el nus de transports de Montparnasse (París).
Encore un cœur dégoupillé
Dans les couloirs de Montparnasse
Encore des mots jetés pour rien
Ici rien ne dure, rien ne passe
Encore un rendez-vous manqué
Un souvenir de la vie qui passe
Un amour de courte durée
C'est vrai que l'on peut se tromper
Faut voir la vérité en face
On peut s'aimer à en crever
Et partir sans laisser de traces
Déjà nos mains vont se dénouer
Et nos vies vont reprendre leurs places
Et le métro toujours bondé
Amb la manera desordenada que algunes cadenes de TV presenten els episodis de les sèries, fa anys, vaig començar a veure una sèrie anglesa basada en els llibres d'un conegut autor britànic de novel·la negra: Colin Dexter (1).
Aquesta sèrie és coneguda amb el nom d'inspector Morse (2). L'adaptació de les novel·les de Colin Dexter (3) a la TV va ser realitzada des de mitjans dels anys 1980 per Kenny McBain, un jove productor escocès que ha treballat en èxits com 'Dr. Who'.
Com pots veure al blog de Lorenzo Mejino, a El Diario Vasco (4), malgrat l'èxit internacional d'inspector Morse, aquesta sèrie va trigar molt a difondre's a Espanya. I, quan va fer-ho, ho va fer en circuits reservats als iniciats. Jo la vaig veure a Suïssa, a una cadena de TV francesa, anys més tard de la seva primera emissió.
A Wikipedia (2) hom descriu el personatge de l'Inspector Morse, interpretat per John Thaw, com un investigador brillant. Però, a diferència d'altres grans detectius clàssics, Dexter humanitza a Morse fent que, sovint, acabi arrestant a la persona equivocada, o arribant a conclusions equivocades. La seva capacitat d'anàlisi basada en una lògica brutal, corregirà aquests errors al llarg de cada episodi.
Un dia, mentre ens bevíem unes cerveses, un company de la feina va dir-me que creia que Morse era molt més modern del que imaginaven molts dels crítics de l'obra de Colin Dexter. Segons ell, molts programadors informàtics podíem reconèixer en el seu mètode algunes característiques del mètode Agile (5) que aplicàvem en Extreme Programming (6). El meu company havia begut dues cerveses més que jo, la temperatura en aquella terrassa del llac Léman era molt agradable, el paisatge esplèndid, i jo no tenia ganes d'espatllar aquell moment amb una discussió prescindible. Vaig moure el cap insinuant que estava d'acord amb el que ell acabava de dir i vam passar a parlar d'altres coses.
Sovint simpatitzava amb la relació tempestuosa que l'inspector Morse tenia amb els seus superiors jeràrquics, amb la seva incomoditat davant del sistema social que havia de defensar, en la seva posició crítica amb el classisme del sistema judicial britànic i la pena de mort. Però li vaig agafar mania quan vaig veure que el seu ajudant, el sergent Robert Lewis, havia de pagar sempre de la seva butxaca les birres que es bevien al pub.
Lorenzo Mejino (4) professava una gran admiració per l'actor: John Thaw. Més enllà dels motius que ell va evocar al seu article, a mi em posava moltíssim imaginar el mal de ventre que passaven els fatxos anglesos veient a un simpatitzant del partit laborista de tota la vida que, gràcies a l'èxit d'aquesta sèrie, va ser nomenat comandant de l'Ordre més excel·lent de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II el març de 1993.
Però com estem parlant d'una sèrie amb un munt d'episodis que es van emetre entre 1987 i 2000, et proposo visitar algunes de les seves millors crítiques i un munt d'anècdotes molt interessants que pots trobar a Wikipedia (1) (2) o als articles de Lorenzo Mejino (4), Mel Gussow (7) o Euan Ferguson (8).
L'inspector Morse va morir d'un atac de cor a l'episodi 33, emès el 15 de novembre del 2000 (9). L'actor que l'interpretava, John Thaw, va ser diagnosticat amb un càncer d'esòfag el juny de 2001. Tot i que semblava que responia positivament al tractament de quimioteràpia, el Nadal de 2001 el càncer s'havia estès i el seu pronòstic ja era terminal. Va morir el 21 de febrer de 2002, l'endemà de signar un nou contracte amb ITV.
Com la sèrie havia tingut un molt bona audiència, ITV va crear una seqüela que es va anomenar: Lewis (10). Kevin Whately seguia interpretant el personatge de Robert Lewis, sergent de Morse a la sèrie original. Després d'una llarga absència de la policia, provocada per la pèrdua de la seva dona, Lewis és anomenat inspector detectiu, i compta amb l'assistència del sergent detectiu James Hathaway, interpretat per Laurence Fox. Clare Holman interpreta el rol de la doctora Laura Hobson, patòloga forense, reprenent el paper que també tenia a la sèrie de l'inspector Morse.
Si et dic que he vist diverses vegades els episodis d'aquesta seqüela, segurament comprendràs que va agradar-me encara molt més que l'original. En realitat, no dec ser l'única persona, car la sèrie va tenir nou temporades (2006-2015).
Més enllà d'un argument sòlid i addictiu que, en alguns dels seus episodis ens parla dels tèrbols camins de l'especulació immobiliària de la vila d'Oxford i del rol que hi juguen alguns collegis i universitats, la sèrie ens va descobrint alguns dels seus racons més encisadors a l'interior i a l'exterior de la vila, ambientats amb la música de Barrington Pheloung.
La sèrie també ens presenta la relació brutal que es va teixint al llarg de cada episodi entre l'inspector Robert Lewis i el seu sergent detectiu, James Hathaway, als quals els seus orígens socials -a la sèrie com a la vida real- els oposen en gairebé tots els aspectes de la vida. Una d'aquelles relacions paternals que és més fàcil que un mentor tingui amb un jove que no és el seu fill, i un jove amb un mentor que no és el seu pare. En aquest sentit, un paio va pujar un vídeo amb extractes d'aquesta relació a la sèrie, embolicant-la amb un tema preciós de Cat Stevens (a.k.a. Steven Demetre Georgiou, Yusuf Islam): Father and Son.
Lewis and Hathaway - Father and Son, YouTube, 06.04.2011
En qualsevol cas, després de més de 30 anys d'interpretar el personatge de Robert Lewis, Kevin Whately va revelar el setembre de 2014 en una entrevista a Radio Times que la novena sèrie seria la seva última. La sèrie es va adaptar a aquest anunci i la vuitena temporada ens presentava a l'inspector Robert Lewis vivint amb la doctora Laura Hobson i jubilat de la policia, mentre el sergent James Hathaway rebia una promoció i li assignaven com a sergent detectiu a una policia negra: Lizzie Maddox interpretada per Angela Griffin.
Pel que sigui, els canvis no van funcionar, especialment la relació entre Laurence Fox i Angela Griffin. I reconvertir a Kevin Whately en consultor de la policia no va acabar d'arreglar-ho. Un any després de l'anunci de Kevin Whately, Laurence Fox també va anunciar la seva decisió de deixar la sèrie i ITV va anunciar que la novena sèrie de Lewis seria la última.
Kevin Whately es va dedicar ulteriorment als programes de concursos i tertúlies televisives. Un any després del final de la sèrie, Laurence Fox (10) va publicar un àlbum: Holding Patterns (2016). Més endavant, com pots veure a la versió en anglès de Wikipedia (11), es va dedicar al populisme d'extrema-dreta i, fins i tot, va fundar un partit amb aquesta ideologia (12).
La novena temporada de Lewis va ser doncs la darrera de la sèrie, però ja abans de l'anunci del seu final, ITV estava treballant en la producció d'una preqüela de la trilogia de Morse que es presentaria com una sèrie que duraria 10 anys (2013-2023), es convertiria en la meva preferida de la trilogia i portaria com a nom: Endeavour (11). Colin Dexter ja era molt gran (moriria en 2017), així que va ser Russell Lewis qui va adaptar a la televisió els personatges de les seves novel·les en aquesta darrera entrega de la sèrie. Barrington Pheloung, qui fins llavors es va encarregar de la banda de so de la sèrie, va morir en 2019, amb 65 anys.
Aquesta preqüela està ambientada als anys seixanta i setanta, a Oxford. La sèrie se centra en els primers anys de la carrera del jove Endeavour Morse, qui havia deixat el Lonsdale College de la Universitat d'Oxford a finals del seu tercer any, sense completar la seva carrera. Després de passar uns anys a l'exèrcit, al cos de transmissions com a operador de xifratge, torna a Oxford per entrar a la policia.
Els coneixements adquirits durant els seus estudis, el coneixement del món acadèmic, la seva passió pels mots encreuats i l'òpera, el converteixen en un policia perceptiu i tenaç malgrat les reticències dels seus superiors i dels seus companys. Troba el suport del seu superior directe i mentor, Fred Thursday, interpretat per un impressionant Roger Allam, qui veu en ell un detectiu impecable en qui pot confiar.
Endeavour Morse i els seus companys de la policia criminal, viuen en precaris apartaments mentre defensen un ordre social al servei d'una noblesa terratinent que fa ostentació d'una riquesa insolent, al si d'un imperi del qual els seus súbdits no veuen la traça més enllà dels caràcters impresos als seus passaports i la pompa de la família reial. Si els membres de la policia no se situen políticament a l'extrema esquerra, la II Guerra Mundial no està lluny dels anys 1960. A poc a poc, podem descobrir en Fred Thursday un home incorruptible, amb una particular consciència de classe i unes sòlides conviccions antifeixistes. També un oficial que no té cap contemplació amb el crim organitzat, la corrupció o la violència de gènere.
Per un motiu que se m'escapa, alguns episodis de Morse, Lewis i Endeavour, presenten a Morse com una mena d'apassionat de la música de Richard Wagner. Que sí, que ho és. Però reduir així els gustos musicals de Morse no és fer-li justícia. Tots els episodis d'Endeavour guarden uns instants màgics a la soledat del seu apartament, amb extractes de música clàssica i d'òperes de compositors alemanys, italians, francesos..., que acompanyen les reflexions que Morse fa en solitari sobre els casos en què treballa i que també podem trobar a la transició de les escenes dels episodis. Alguns d'aquests temes han estat recollits al blog de Chris Sullivan, on també els pots trobar llistats els temes en documents PDF i Excel que pots baixar-te en aquests enllaços (14) (15).
I ara, si m'ho permets, m'acomiadaré d'aquest llarg article amb un tema que em té el cor robat des del primer dia que el vaig sentir.
Abans d'anar a treballar, el passat 11 de març estava prenent un cafè mentre veia les notícies de France 24. Parlaven de la victòria de la dreta a les eleccions de Portugal i del remarcable ascens de l'extrema dreta en aquell país.
El primer que em va passar pel cap va ser recordar un llibre d'Étienne de La Boétie: Discours de la servitude volontaire. Deixa'm recordar un dels paràgrafs del post que vaig dedicar a aquest llibre el mes passat (1):
L'originalitat de la tesi de La Boétie és sostenir que, al contrari del que molts creuen, la servitud no s'imposa per la força sinó que és voluntària. Si no fos així, com ens podem imaginar que un petit nombre obligaria a tots els altres ciutadans a obeir tan servilment? De fet, qualsevol poder, fins i tot quan s'imposa per primera vegada per la força de les armes, no pot dominar i explotar de manera duradora a una societat sense la col·laboració, activa o resignada, d'una part important dels seus membres.
L'argument d'Étienne de La Boétie em sembla, encara avui, sòlid com una roca. Però el seu desenvolupament
està molt lligat al seu coneixement remarcable dels clàssics i a un moment polític caracteritzat per les monarquies absolutistes: un desenvolupament preindustrial i precapitalista.
Tot d'un cop, probablement pel fet d'haver llegit recentment un vell article a The Guardian (3), vaig recordar un film de Michael Moore: Sicko (2). Concretament, l'escena on Michael Moore entrevista a una figura destacada de l'ala esquerra del partit laborista britànic: Tony Benn (4): l'entrevista amb què he obert el post d'avui.
A l'article de The Guardian es mencionen frases que, segurament, recordaràs haver sentit al vídeo. Però, com t'ho diria? Res del que he vist al llarg de la meva vida em permet creure que, en democràcia, qualsevol que sigui el govern que la gent hagi pogut votar, es pugui confondre mai amb el poder real: econòmic, mediàtic, judicial, policial i militar. Ni tan sols amb un poder sobre els funcionaris. Estic segur que Tony Benn també va veure aquella remarcable sitcom de la BBC que portava per nom: Yes Minister (5).
Si la primera part de l'entrevista de Michael Moore em sembla plena de bones intencions, hi ha un moment en què ens transporta a la idea central del llibre d'Étienne de La Boétie.
L'1% de la població mundial posseeix el 80% de la riquesa. És increïble que la gent ho toleri, però, són pobres, estan desmoralitzats, endeutats i tenen por. Per tant, creuen que el millor és obeir i esperar un cop de sort.
Un moment. Amb què s'endeuta generalment la gent? D'acord, hi ha qui ha demanat un crèdit per comprar-se un mòbil, un televisor o un cotxe. Però, si parlem de la mena endeutaments als quals fa al·lusió Tony Benn, podem estar d'acord en el fet que aquests estan lligats principalment als crèdits hipotecaris per l'adquisició d'un primer habitatge.
Les eleccions al Parlament Europeu se celebraran del 6 al 9 de juny del 2024. Podria recomanar a tothom donar un cop d'ull als programes dels diferents partits que es presenten: per exemple, amb relació a l'adquisició o lloguer del primer habitatge. Seguidament, podria recomanar comparar aquells programes amb les accions de govern realitzades a les administracions on governen. Finalment, podrien decidir si callar-se (no votar), obeir (mitjans de comunicació) o esperar un cop de sort (diverses loteries, màquines escura butxaques, locals d'apostes, o bingos i casinos existents o a venir). Però tots sabem que els sistemes educatius han fet el necessari perquè la gent ja no tingui la capacitat lectora per comprendre allò que estan llegint (6) i que la pèrdua d'aquesta capacitat ja ha arribat a molts dels mestres que l'haurien d'ensenyar (7).
No sé si vaig carregar massa el cafè que estava bevent, però recordant a Étienne de La Boétie i allò que havia dit Tony Benn sobre l'1% de la població mundial que posseeix el 80% de la riquesa, em va venir a la memòria la introducció brutal del tercer film de la sèrie: Zeitgeist, dirigit per Peter Joseph (8) i narrat per Jacque Fresco (9): Zeitgeist: Moving Forward (10).
No sempre he estat d'acord amb alguns dels continguts dels episodis de la sèrie o amb algunes de les idees que defensen Peter Joseph o Jacque Fresco. Però, si el final de Zeitgeist: Moving Forward, em va semblar més aviat naïf, no puc més que recomanar-te veure la seva introducció fins el final.
Avui m'agradaria compartir amb tu un vídeo d'un personatge a qui mai he deixat d'admirar: Hubert Reeves (1), un astrofísic francocanadenc, divulgador científic i ecologista nascut al Montreal (Quebec) i que, com Carl Sagan (2), també va passar per la Cornell University i va treballar com a conseller a la NASA.
El vídeo amb què he obert el post d'avui va ser filmat el 29.11.2019 a la Cité des sciences et de l'industrie, a Paris, durant un congrés TimeWorld, dedicat al tema del temps en física. Reeves tenia llavors 87 anys: ens va deixar el passat mes d'octubre, amb 91 anys.
Al llarg de la seva conferència, Reeves desenvolupa una idea brillant que ens explica l'evolució temporal de la visió de la llibertat, engalzant les idees dels grans filòsofs del passat amb les de l'estat d'avançament dels coneixements de la física en el moment en què aquells publicaven les seves reflexions.
Probablement, molts historiadors de la filosofia no estaran d'acord amb algunes de les idees de Reeves. Honestament, jo tampoc ho estic amb algunes d'elles. Tanmateix, malgrat les reserves que pugui tenir sobre algunes de les afirmacions que Reeves va exposar a la seva conferència, no puc negar que estan brillantment argumentades.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos publicats en aquest post, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
El febrer d'enguany vaig llegir un tweet on Antonio Turiel (1) es mostrava remarcablement emprenyat després de llegir un article publicat dos dies abans a una revista americana: Science Advances (2).
Aplicant nous mètodes d'observació i de càlcul, hom pot confirmar que la Atlantic meridional overturning circulation (AMOC), de la qual forma part el Gulf Stream, està mostrant signes de col·lapse que permetent pronosticar quins seran els seus efectes a diferents regions del planeta.
El vídeo amb què he obert el post d'avui, emès per FRANCE 24, ja era una reacció a la publicació d'un estudi publicat a Nature Communications (3) que presentava, mig any abans!, gairebé els mateixos resultats i les mateixes advertències (3):
L'augment de les temperatures està provocant la fusió d'enormes masses de gel a l'Àrtic, i aquest enorme volum d'aigua menys densa és una amenaça per al funcionament de la circulació oceànica, que podria aturar-se, tal com la coneixem, amb efectes nefastos pel clima.
Abans d'anar més lluny, m'agradaria presentar-te una física alemanya que adoro: Sabine Hossenfelder (4) i un vídeo on tracta el tema del col·lapse de l'AMOC.
Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física del nostre planeta que no estic molt segur que facin part d'alguns dels models matemàtics utilitzats en l'estudi de l'anunciat i probablement inevitable col·lapse de l'AMOC. També he de dir que, en aquells models en els quals aquests principis bàsics s'han pogut tenir en compte, de vegades tinc dificultats per comprendre la lògica dels seus resultats.
Si Sabine Hossenfelder ens recorda alguns dels principis bàsics de la Geografia Física dels quals rarament parlen els físics que investiguen el fenomen del col·lapse de l'AMOC, un article publicat per Xavier Fonseca a La Voz de Galicia (5), em va recordar que tampoc parlen gaire del passat geològic del nostre planeta.
Sabem que la principal característica de l'escalfament global d'origen antropogènic és la seva velocitat, que no coneix precedents.
Però, com ens recorda Xavier Fonseca (5), fa gairebé 13.000 anys es va produir un canvi climàtic de caràcter abrupte que hom coneix amb el nom de Dryas recent (6). Paga la pena recordar-lo:
Fa aproximadament uns 12.900 anys, quan el clima havia deixat enrere l'últim màxim glacial (7) i es trobava en una etapa d'escalfament, es va produir un canvi climàtic relativament sobtat.
En el decurs d'unes dècades les temperatures a Groenlàndia van disminuir entre 4 i 10 °C, les glaceres van avançar arreu d'Europa i el clima va esdevenir molt sec a gran part del nord temperat.
Com pots veure al vídeo que pots trobar a continuació, la hipòtesi més recolzada actualment és que l'augment progressiu de la temperatura que va començar després de l'últim màxim glacial, fa uns 20.000 anys, va provocar una fusió del gel que va alliberar enormes masses d'aigua dolça des d'Amèrica del Nord vers les aigües de l'Àrtic. Quan aquella enorme massa d'aigua va arribar a l'Atlàntic, va fer col·lapsar l'AMOC.
Aquell fred, que va canviar el clima en poques dècades (a la Mediterrània oriental hom parla de 20 anys!), va durar uns 1.300 anys. Vers l'11.600 aC la temperatura va tornar a augmentar, donant pas a l'Holocè (8), que és l'època geològica en què encara estem vivint.
El fenomen del Dryas Recent es repetirà? Abans de respondre aquesta qüestió, m'agradaria proposar-te llegir un article d'Horizons -el magazín de la recerca suïssa- dedicat al risc de desestabilització de l'AMOC, (9), que ens advertia de les dificultats que existeixen per analitzar aquest risc amb precisió.
Complexitat dels models: els models climàtics intenten simular
sistemes naturals que, en si mateixos, són extraordinàriament complexos i han de tenir
en compte un gran nombre de factors.
Dades insuficients: els models climàtics requereixen una enorme quantitat i diversitat de dades per ser precisos. Tanmateix, sovint hi ha una manca de dades històriques i actuals, especialment a escala regional.
Incertesa de les prediccions: a causa de la complexitat dels models i la manca de dades, les prediccions dels models climàtics estan envoltades sovint d'incerteses.
L'article d'Horizons també ens parlava del nerviosisme d'alguns investigadors de la Technische Universität München (Alemanya):
Només hi ha dos grans programes de recerca oceanogràfica que estan recollint dades des del 2004 (...). Per fer càlculs vàlids per entendre la dinàmica de l'AMOC hom necessitaria sèries de dades de períodes d'almenys cent anys. A més, les mesures de velocitat i salinitat se segueixen fent principalment a la superfície i no a les profunditats de l'oceà, i a més, de manera molt puntual.
Per fer front a la manca de dades, els investigadors de l'Oeschger Centre for Climate Change Research (OCCR) de la Universität Bern (Suïssa), van decidir centrar-se en l'estudi dels processos del final de l'edat glacial més recent, fa 15.000 anys.
Els resultats del seu estudi es va publicar a Nature Geoscience l'abril de 2023: pots trobar una versió lliure en PDF al Bern Open Repository and Information System (BORIS) (10).
A l'inici de l'última edat glacial, la quantitat d'aigua de desglaç que va fluir a l'Atlàntic Nord no era tan gran com hom pensava anteriorment. I malgrat l'augment de les temperatures, la circulació de l'AMOC no va col·lapsar completament, sinó que simplement es va alentir.
Fa uns dies vaig publicar un post on parlava de les "excursions" del camp magnètic de la Terra (11). Més concretament de l'excursió geomagnètica de Laschamp, de la qual l'amic Copilot em va dir que: va interrompre els corrents oceànics i els patrons de circulació atmosfèrica. Aquests canvis van provocar un augment de la variabilitat climàtica, amb fluctuacions més freqüents entre períodes més càlids i més freds.
Ràpidament, una idea em va passar pel cap. Uns minuts més tard, vaig veure que altres l'havien tingut molt abans que jo (12):
Hi ha una quantitat significativa d'evidències que sostenen la idea que les excursions geomagnètiques són responsables dels canvis climàtics bruscos observats durant el període del Dryas recent.
Com el Dryas recent i l'excursió geomagnètica de Laschamp no coincidien en el temps, vaig demanar-li a Copilot si s'havien identificat altres excursions geomagnètiques durant el Dryas recent. Copilot va respondre amb tres excursions geomagnètiques que podrien haver influït en els patrons climàtics durant el Dryas recent i un dels esdeveniments de Heinrich (13).
Com dues de les respostes no coincidia cronològicament amb el Dryas recent, vaig retenir l'excursió geomagnètica de Gothenburg (14). Seguidament, vaig demanar a Copilot si hi havia una correlació entre aquesta excursió i la modificació de la circulació oceànica. Et resumeixo la seva resposta:
L'estat actual de la recerca suggereix que les excursions geomagnètiques, inclòs l'esdeveniment de Gothenburg, poden estar associades amb un canvi climàtic ràpid. Alguns estudis han indicat que poden estar relacionades amb caigudes abruptes de temperatura, tal com es va observar durant el Dryas recent.
Tot i que l'excursió geomagnètica de Gothenburg és un esdeveniment molt important en l'estudi del camp magnètic de la Terra i els seus vincles potencials amb els canvis climàtics del passat, establir una relació causal directa entre les excursions geomagnètiques i el canvi climàtic és un tema molt complex i requereix seguir aprofundint en la recerca.
Tot sembla indicar doncs que, si no reeixim a reduir les emissions de CO₂ el més aviat possible, ens arrisquem a crear les condicions que van donar lloc al Dryas Recent. I sabem prou per saber què és el que pot passar. Que els investigadors no estiguin en condicions d'identificar amb precisió quan arribarem al punt d'inflexió, o si hi ha altres factors que també l'expliquen, sembla totalment irrellevant com argument per a no atacar amb decisió almenys la causa principal que es troba darrere d'aquest risc.
Naturalment, si ens acaben ficant en una guerra nuclear, res de tot això tindrà la més mínima importància per a la humanitat.
Si abans del 15 de gener d'enguany m'haguessis dit que no havies vist les tres primeres temporades de la sèrie True Detective (1), t'hauria recomanat veure-les un dia que trobis el temps de fer-ho. En particular, la primera temporada, que es va estrenar el 2014. Protagonitzada per Woody Harrelson i Matthew McConaughey era, fins llavors, la més popular de la sèrie.
Però el 15 de gener, unes hores després que s'estrenés als EUA, la RTS va emetre en obert el primer episodi de la quarta temporada i tot va canviar. Tres anys després de l'emissió de la tercera temporada, la mexicana Issa López (2) va començar a escriure el març del 2022 l'episodi pilot d'allò que seria la quarta temporada, hom va informar el maig de 2022 que Jodie Foster protagonitzaria el paper principal, el juny de 2022 HBO va donar la llum verda i el 8 de novembre del 2022 va confirmar que la producció de la quarta temporada havia començat.
L'acció de Night Country es desenvolupa a Ennis, una petita ciutat d'Alaska situada a uns 250 km al nord del cercle polar àrtic (3). En el món real, aquesta ciutat no existeix. Però per ambientar-la, els guionistes de la sèrie van prendre com a referència una petita ciutat que es troba a l'extrem nord d'Alaska: Utqiaġvik (a.k.a. Barrow) (4). Una ciutat que és la capital administrativa del North Slope Borough (5) i que, amb una població estimada de 10.805 habitants (2022), té una superfície més gran que la de l'estat de Utah, el tretzè estat més gran dels EUA.
Aquesta temporada està ambientada en el període més fosc de la nit polar (6), durant el solstici d'hivern. Una nit polar que, a Utqiaġvik comença el 18 de novembre i no s'acaba fins al 23 de gener. La ciutat d'Ennis se'ns presenta trista, buida i sense cap mena d'urbanisme que vagi més enllà del traçat dels carrers.
El muntatge final del film ha reeixit a fer que Ennis no ens recordi en cap moment a Dalvík (Islàndia), una de les ciutats on es va rodar la temporada i que pots veure al vídeo que pots trobar a continuació.
Si he fet un comentari sobre a Dalvík (Islàndia) és perquè, dies després d'haver vist el primer episodi, vaig tenir la curiositat de saber on s'havien rodat els exteriors de la temporada, i vaig trobar aquesta informació (7):
Bona part dels exteriors es van rodar a Reykjavík i els voltants de la capital d'Islàndia.
Per tal de donar vida a Ennis (Alaska), l'equip de True Detective: Night Country també va filmar els exteriors a dues petites ciutats del nord d'Islàndia: Akureyri i Dalvík.
Tret d'alguns detalls, no acabava d'associar el segon vídeo del post, rodat a Dalvik (Islàndia), amb els exteriors de l'episodi que havia vist. Vaig pensar que segurament havien treballat les imatges de manera que tot semblés més a la ciutat que hom havia pres com a referència: Utqiaġvik.
Finalment, vaig trobar un vídeo rodat durant la primavera de l'any passat i pujat a YouTube per un jove rus que viu a Dallas (Texas). Veure aquell vídeo i imaginar viure en aquella ciutat durant la nit polar em va gelar la sang. No calia cap argument, cap banda de so de terror, cap assassinat. Una simple passejada en cotxe per Utqiaġvik era suficient.
Si algú et diu que la quarta temporada de True Detective està plagada de moments de tensió o, fins i tot d'un terror hàbilment ambientat en un escenari que es desenvolupa durant la nit polar, deixa'm dir-te que res no pot igualar el sentiment que em va provocar aquest vídeo rodat durant la primavera de l'any passat.
Sense caure en l'spoiler, l'argument d'aquesta temporada ens presenta la ciutat d'Ennis durant el període més fosc de la nit polar, i l'anunci de la desaparició sobtada, i sense deixar cap rastre, de sis científics que treballen l'Estació de Recerca de l'Àrtic de Tsalal: un nom hebreu carregat de significat (8).
Per resoldre aquest cas, els detectius Liz Danvers (interpretat per Jodie Foster) i Evangeline Navarro (interpretat per Kali Reis) hauran de deixar de costat una dura vida familiar plena de problemes durant les festes de Nadal i enfrontar-se a una foscor que tot ho envaeix, des del color de l'aigua de les aixetes, fins al passat de les seves vides abans d'arribar a aquella ciutat perduda, passant per la degradació social causada per l'alcohol i les drogues, un moviment ecologista enfrontat a la contaminació provocada per una mina, i els conflictes amb uns pobladors indígenes a la recerca d'una identitat perduda.
Just per acabar, cal dir que Jodie Foster fa una interpretació extraordinària del seu personatge i que aquells que, com és el meu cas, l'admirin com a actriu, no se l'haurien de perdre.
Ooops! M'oblidava de dir que el tema de la intro també m'agrada molt.
Si fa temps que segueixes aquest blog, potser ja hauràs llegit alguna cosa sobre Israel Hands. Si estàs llegint aquest post a la versió Web del blog, només has d'entrar a la secció de recerca "Israel Hands" per veure un munt de posts on he anat explicant detalls d'una llarga amistat que va començar el 1982.
Si el seu nom encara no et diu res, per estalviar-te feina, et proposo la lectura de dos posts per fer-te cinc cèntims d'aquesta amistat brutal que ni el temps ni la distància no han reeixit a trencar:
Malgrat el munt de coses que li envio cada dia i que no li dono el temps de llegir, seguim sent amics. Ens truquem de tant en tant i ens seguim veient quan podem.
La darrera vegada que ens vam veure físicament va ser durant les festes de Cap d'Any del 2022, a casa del meu pare. En Hands estava molt content car, després d'anys d'estar en recerca i captura pels agents d'El Cobrador del Frac i La Pantera Rosa, havia pagat els seus deutes i podia tornar a passejar tranquil·lament per Barcelona.
I com ja no devia res a ningú, ja no li era necessari seguir utilitzant l'àlies que ha utilitzat durant dècades a la Ràpita, localitat on va trobar refugi per amagar-se d'una llarga llista de creditors: principalment propietaris de bars de l'àrea metropolitana de Barcelona.
El problema és que, com ara ja gairebé ningú el coneix pel seu nom real, està obligat a seguir presentant-se amb el del seu àlies (que no és exactament un malnom), i és amb aquest nom que hom l'ha presentat com a Mestre d’aigües de les Salines de la Trinitat, a una emissió del Canal Terres de l'Ebre publicada a YouTube el dissabte 10.02.2024.
El passat mes d'agost del 2023, vaig compartir amb tu el post d'una sèrie TV alemanya: Der letzte Bulle (1). Una sèrie que té un argument basat en un detectiu de la brigada criminal d'Essen que, a finals dels anys vuitanta, va rebre un tret al cap i va estar en coma durant 20 anys.
L'acció comença el dia que es desperta del coma i, com si no hagués passat res durant 20 anys, torna al seu antic lloc de treball. Mick Brisgau segueix vivint mentalment a la dècada dels anys vuitanta: no coneix gran cosa de les modernes tecnologies: per exemple, usar un telèfon mòbil o un ordinador.
La sèrie es presenta amb uns thrillers ben argumentats, sketchs d'humor soft i uns personatges als que t'acabes enganxant. Res d'extraordinari ..., si no fos pel fet que, ja des de la Intro comença amb un tema d'Iggy Pop - Real Wild Child, i cada episodi presenta a la seva banda de so cançons dels anys 80, seleccionades en funció de la situació.
Probablement, Der letzte Bulle, una sèrie de cinc temporades, rodada entre el 2010 i el 2014, no era res d'altre sinó una rèplica d'una sèrie britànica de dues temporades, rodada entre 2006 i 2007: Life on Mars (2). Una sèrie britànica que ens presenta el mateix viatge en el temps que el del detectiu Mick Brisgau, però en sentit invers.
El protagonista de la sèrie britànica, Sam Tyler, és un inspector en cap de la policia de Manchester (UK). Poc després de l'alerta pel segrest de la seva companya per un assassí en sèrie, Sam és atropellat accidentalment el 2006 i perd el coneixement mentre escolta a un iPod un tema de la cançó de David Bowie, Life on Mars? Quan Sam recobra el coneixement, el tema de Bowie segueix sonant a una cinta de 8 pistes en un antic Rover P6. I és llavors que, a poc a poc, Sam s'adona que s'ha despertat en l'any 1973!
Sam Tyler recobra doncs el coneixement en plena època del Glam a UK! Un detall al qual, vist l'autor (David Bowie) i el tema musical escollit per donar nom a la sèrie, els guionistes semblen haver renunciat a mostrar als episodis, privilegiant altres aspectes propis d'aquella època. Segurament, les "mogudes" a Manchester eren diferents de les de Londres.
Sam descobreix que ara és un jove inspector vestit a la moda d'aquella època, vivint en un pis precari a la mateixa ciutat, però treballant a una altra comissaria, a una època en què els portàtils i els telèfons mòbils encara no s'havien inventat. Sense comprendre què ha passat, el seu treball i un cap que no està per orgues, el submergeixen en els casos criminals que la seva brigada ha de resoldre. I Sam sorprèn els membres del seu equip pels mètodes moderns que aplica en les seves investigacions.
Sam Tyler segueix investigant què ha passat amb la seva vida. Està en coma? Està vivint en un somni? O era abans que vivia en un somni? El descobriment del que li havia passat realment mereix tot el meu reconeixement als guionistes, tot com el desenllaç final de la sèrie. Consell d'amic, guarda la teva impaciència i no vegis els dos episodis finals fins a haver vist tota la sèrie.
Life on Mars era una d'aquelles sèries que tenia anotada per veure. Així que, quan Arte TV la va programar, no vaig perdre l'oportunitat de veure-la.
A Suïssa, es pot veure en obert a les pàgines d'Arte TV entre el 23.11.2023 i el 22.05.2024 (3).
No tinc ni idea de si també es pot veure a altres països, però pots intentar-ho punxant l'enllaç que et passo a les referències que pots trobar al final del post.
Si la construcció de l'argument de la sèrie pels guionistes és brillant, no puc dir el mateix pel que fa als temes musicals escollits per il·lustrar aquella època si els comparo amb el treball de recerca de Der letzte Bulle.
Una decepció que vaig oblidar quan els guionistes de la sèrie van decidir tancar l'episodi 7 de la segona temporada amb un dels meus temes preferits de Thiny Lizzy (4): Whisky In The Jar (5).
Per la petita història, la d'aquest post va començar la tarda d'un cap de setmana del mes de juliol, fent zapping a la TV per veure si passaven alguna cosa que no hagués vist. Anava passant films i sèries que ja havia vist un munt de vegades, o que no havia vist i no m'interessaven veure. I llavors vaig caure sobre una sèrie alemanya de la qual creia recordar haver vist algun episodi ja feia molt de temps: Der letzte Bulle (1).
Der letzte Bulle en alemany, The Last Cop en anglès, Mick Brisgau en francès (Le Dernier Flic al Québec), El último poli duro en espanyol ..., és una vella sèrie TV de cinc temporades (2010-2014) i 60 episodis que tracta d'un detectiu de la brigada criminal d'Essen (2) que, a finals dels anys vuitanta, va rebre un tret al cap durant el servei i va estar en coma durant 20 anys.
L'acció comença el dia que es desperta del coma en un estat de salut aparentment perfecte. I com si no hagués passat res durant 20 anys, demana tornar al seu antic lloc de treball. Han passat 20 anys, però per Mick Brisgau -aquest és el nom del personatge-, un tip tossut com una mula, de cap dur i de la vella escola, és com si res no hagués passat.
No és ben bé així, car Mick Brisgau descobreix que hi ha importants zones d'ombra al seu cervell sobre què va passar abans i durant el seu coma. Les descobrirem amb ell a mesura que avança la sèrie.
Mick Brisgau segueix vivint mentalment a la dècada dels anys vuitanta. Segueix vivint en present la Crisi dels euromíssils (3), conduint el seu vell Opel Diplomat V8, fumant a tota hora enllà on li venen ganes (feina, bars, etc.) com si les prohibicions no anessin amb ell. No coneix gran cosa de les modernes tecnologies: per exemple, usar un telèfon mòbil o un ordinador. Segueix essent el policia masclista que era l'estàndard feia 20 anys. No coneix res dels moderns mètodes d'investigació, i ja no et dic sobre tot allò que és políticament correcte. L'únic que el salva és que és un tio simpàtic, amic de la broma, molt empàtic i super legal amb tothom.
La sèrie es presenta amb uns thrillers ben argumentats, sketchs d'humor soft i uns personatges als que t'acabes enganxant. Res d'extraordinari ..., si no fos pel fet que, ja des de la Intro comença amb un tema d'Iggy Pop - Real Wild Child, i cada episodi presenta a la seva banda de so cançons dels anys 80, seleccionades en funció de la situació.
Una veritable passada que, si vas viure aquella època, et recordarà un munt de temes que segurament ja tenies gairebé oblidats. Just per mencionar-ne alguns que m'han tornat a enganxar després d'haver tornat a escoltar-los altre cop: The Police - Every Breath You Take, Suzanne Vega - Luka, U2 - With Or Without You i Radiohead - Creep, (4). Naturalment, també hi ha un munt de temes que no he tingut cap problema en tornar a oblidar, però no diré quins per no ferir cap sensibilitat.
No he trobat a YouTube una playlist oficial de la sèrie. Imagino que les lleis del copyright no deuen simplificar la tasca de publicar-los en aquesta plataforma. Et passo a continuació una de les playlist que corren per YouTube. Val a dir que, de tota evidència, al creador d'aquesta no el van atreure temes de bandes com The Police, AC/DC o Johnny Cash, tot i que sonen sovint als episodis. I com ja veuràs, el creador de la playlist tampoc sembla simpatitzar gens ni mica amb el punk dels anys 1980 a la RFA. Així que m'agradaria demanar-te que, si en trobes una de millor, m'ho facis saber i no trigo res a incloure-la a una nova versió del post.
