El passat 30 de Gener,
MIT News publicava un article molt interessant (1). No tant perquè el seu contingut ens digués res de nou. Sinó perquè, d'una manera molt didàctica, ens recordava quelcom que tothom té una insana tendència a oblidar: el diòxid de carboni no és l'únic gas que genera
l'efecte hivernacle que és un dels causants del canvi climàtic.
Quan escoltem parlar dels
gasos d'efecte hivernacle immediatament pensem en el diòxid de carboni. Tenim raó quan ho fem, car es tracta del
gas d'efecte hivernacle que produeix en l'actualitat el més gran i més ràpid impacte en el canvi climàtic de la Terra. Però no és l'únic (2), i no seria una bona idea oblidar-nos dels altres gasos que contribueixen a l'escalfament del planeta.
Els gasos d'efecte hivernacle
L'article ens parla dels clorofluorocarbonis (CFC) que, comparativament, tenen un efecte hivernacle 10.000 vegades més gran que el diòxid de carboni. Afortunadament van ser prohibits per un acord internacional anomenat el Protocol de Mont-real en 1987. No a causa del seu efecte hivernacle, sinó perquè eren la causa principal de la destrucció ràpida de la capa d'ozó que protegeix el planeta dels efectes cancerígens de la radiació ultraviolada.
El metà (component principal del gas natural) arriba just darrera del diòxid de carboni entre els gasos productors d'efecte hivernacle. Quan s'allibera a l'atmosfera, és aproximadament 100 vegades més potent que el diòxid de carboni, però la seva vida a l'atmosfera és molt més curta: al voltant d'una dècada, a diferència del temps de permanència de diòxid de carboni, que pot romandre a l'atmosfera durant segles. Però si es considera un període de sols 20 anys de mitjana, l'impacte del metà és aproximadament 72 vegades superior al del diòxid de carboni.
Algú ho havia de repetir algun dia! L'article ens recorda que el més important dels gasos d'efecte hivernacle és el vapor d'aigua, que contribueix més que qualsevol altre gas a l'escalfament de la Terra. Sols que, el comportament del vapor d'aigua depèn del clima, però no és el motor del canvi climàtic. A mesura que l'aire es torna més càlid pot contenir més vapor d'aigua, de manera que un clima més càlid condueix a més vapor en l'aire, proporcionant un efecte de retroalimentació que pot donar lloc a canvis dramàtics en els patrons de pluviometria. Però el vapor d'aigua és un esclau del canvi climàtic, no el seu director.
Què passaria si avui s'aturessin totes les emissions?
Potser que el més interessant de l'article es trobi però en un recordatori de Susan Solomon, professor al MIT:
alguns dels efectes dels gasos d'efecte hivernacle poden persistir durant segles, fins i tot després que hagi desaparegut l'emissió dels gasos que inicialment el van desencadenar. En concret, l'expansió de l'aigua quan s'escalfa, combinada amb la fusió del gel polar i de les glaceres, pot donar lloc a un augment significatiu del nivell del mar que durarà segles, fins i tot si totes les emissions de gasos d'efecte hivernacle s'aturen per complet. Això es deu al fet que aquests gasos romandran a l'atmosfera i continuaran a atrapar la calor molt després que les seves emissions hagin sigut eliminades: un fet que de vegades s'oblida en les discussions sobre la mitigació del canvi climàtic. Si totes les emissions de diòxid de carboni s'eliminessin en 2050, Solomon i els co-autors de la seva línia de recerca van concloure que la meitat de les emissions encara estaria en l'aire 750 anys més tard, i seguirien escalfant del planeta.
Carbon capture and storage (CCS)
Potser seria el moment de deixar que els enginyers i les empreses elèctriques s'encarreguin d'explicar-li a Donald Trump què és la
transició energètica (3) i que, en paral·lel amb el combat per la fi de les emissions, comencem a considerar que, finalment, les inversions en
Carbon capture and storage (CCS) (4) no siguin una idea tant estúpida com l'han presentat fins ara la majoria dels grups ecologistes. Permetrien descarbonitzar l'atmosfera molt més ràpidament, i un reciclatge econòmicament interessant per les companyies petrolíferes i milers de geòlegs.
I què passa amb l'activitat solar?
Ara imagina per un moment que els gasos d'efecte hivernacle no haguessin fet res d'altre sinó amplificar una activitat solar molt més alta que en el passat més recent. Imagina també que, entre 2030 i 2040, amb un pic el 2022, l'activitat solar baixés un 60% (5)
Potser no seria una mala idea guardar a l'atmosfera una quantitat raonable de
gasos d'efecte hivernacle si es confirmen les hipòtesis d'un retorn del clima a les condicions pròpies del període conegut com el
Mínim de Maunder (allò que alguns l'anomenen els
temps preindustrials), en què l'observació de la pràctica desaparició de les taques solars de la superfície del Sol va coincidir amb el període més fred d'una
Petita Edat de Gel (6) que sembla oblidada per tothom, malgrat que els museus d'Europa n'estan plens de pintures que la descriuen.
