| Nataniel De Dios - Omar García, un artista con "Angurria", YouTube, 19.04.2019 |
| Isaac Jiménez/remolacha.net - Impresionantes Murales de Santo Domingo, YouTube, 23.10.2020 |
Showing posts with label culture. Show all posts
Showing posts with label culture. Show all posts
Tuesday, July 22, 2025
street art en santo domingo
Saturday, July 19, 2025
alguns clubs que potser no coneixes
| v |
| Barak Fever - ¿Cuáles son los clubes de izquierda?, YouTube, 10.04.2023 |
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Tinc amics i companys que, sabent com m'agrada el futbol, no acaben de comprendre que m'hagi desenganxat de l'esport que encara porta el mateix nom, però que actualment no és res d'altre que un producte comercial. Un producte que, de vegades, està en les mans de grans financers, i de vegades en les d'empresaris locals de la construcció i el seu grup d'amics, segons quina sigui la projecció internacional del club.
Personalment, no m'interessen les declaracions de jugadors que avui juguen a un club i demà ho faran a un altre, sols pel fet que els paga una fitxa més elevada. No m'interessen els comentaris de periodistes que són incapaços d'interpretar el disseny tàctic que un entrenador ha imaginat per oposar-se a la qualitat de joc de l'adversari. No m'interessen els comentaris de periodistes que estimen que un equip ha jugat bé si ha guanyat o malament si ha perdut. I tampoc m'interessa seguir a cap club que no defensi uns valors o uns ideals que estiguin en fase amb aquells que són els meus.
Barak Fever Daniels (1) és un periodista esportiu de pare xilè i mare mexicana que va nàixer a Israel, on va viure fins als nou anys, abans d'anar a viure a Ciutat de Mèxic. A més de les seves activitats professionals, té un canal de Youtube: Barak Fever, que porta el seu nom i compte gairebé amb 500.000 subscriptors. Fa poc més de dos anys, Barak Fever va publicar el vídeo amb què he obert el post d'avui. Una recopilació de 20 clubs de futbol amb unes aficions que se situen políticament a l'esquerra de l'espectre polític.
Fa més de sis anys, després de descobrir que molts dels amics i coneguts que tenen una ideologia d'esquerres desconeixien l'existència del Sankt Pauli (2), em vaig dedicar a una modesta tasca de proselitisme sobre aquest club, tasca que he repetit fa uns dies guanyant nous adeptes a la causa.
Pels amics i companys de Barcelona, aquesta tasca de divulgació fa temps que es va complementar amb una informació general pels joves, i un recordatori pels més vells, de la història d'alguns dels clubs més carismàtics de la ciutat: el CE Sagrerenc (3), el CF Damm, el Barça Atlètic del Fabra i Coats o la Unió Esportiva Sant Andreu del Narcís Sala (4). I, potser el més carismàtic de tots: el CE Júpiter (5).
La curta recopilació de Barak Fever no pot incloure tots els clubs d'ideologia progressista que hi ha arreu del món (com per exemple, el Clapton (5)), però estic segur que us descobrirà molts equips que heu vist un munt de vegades sense saber res ni de la seva història, ni de l'afició que li dona suport.
I això, benvolguts amics, també és cultura.
Personalment, no m'interessen les declaracions de jugadors que avui juguen a un club i demà ho faran a un altre, sols pel fet que els paga una fitxa més elevada. No m'interessen els comentaris de periodistes que són incapaços d'interpretar el disseny tàctic que un entrenador ha imaginat per oposar-se a la qualitat de joc de l'adversari. No m'interessen els comentaris de periodistes que estimen que un equip ha jugat bé si ha guanyat o malament si ha perdut. I tampoc m'interessa seguir a cap club que no defensi uns valors o uns ideals que estiguin en fase amb aquells que són els meus.
Barak Fever Daniels (1) és un periodista esportiu de pare xilè i mare mexicana que va nàixer a Israel, on va viure fins als nou anys, abans d'anar a viure a Ciutat de Mèxic. A més de les seves activitats professionals, té un canal de Youtube: Barak Fever, que porta el seu nom i compte gairebé amb 500.000 subscriptors. Fa poc més de dos anys, Barak Fever va publicar el vídeo amb què he obert el post d'avui. Una recopilació de 20 clubs de futbol amb unes aficions que se situen políticament a l'esquerra de l'espectre polític.
Fa més de sis anys, després de descobrir que molts dels amics i coneguts que tenen una ideologia d'esquerres desconeixien l'existència del Sankt Pauli (2), em vaig dedicar a una modesta tasca de proselitisme sobre aquest club, tasca que he repetit fa uns dies guanyant nous adeptes a la causa.
Pels amics i companys de Barcelona, aquesta tasca de divulgació fa temps que es va complementar amb una informació general pels joves, i un recordatori pels més vells, de la història d'alguns dels clubs més carismàtics de la ciutat: el CE Sagrerenc (3), el CF Damm, el Barça Atlètic del Fabra i Coats o la Unió Esportiva Sant Andreu del Narcís Sala (4). I, potser el més carismàtic de tots: el CE Júpiter (5).
La curta recopilació de Barak Fever no pot incloure tots els clubs d'ideologia progressista que hi ha arreu del món (com per exemple, el Clapton (5)), però estic segur que us descobrirà molts equips que heu vist un munt de vegades sense saber res ni de la seva història, ni de l'afició que li dona suport.
I això, benvolguts amics, també és cultura.
- Wikipedia: Barak Fever [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: FC St. Pauli [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 02.07.2019
- Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
- Veure Barcelona i la memòria històrica: El Poblenou, publicat en aquest blog el 14.07.2019
Wednesday, July 2, 2025
descoberta del vercors
| France 3 Auvergne-Rhône-Alpes - Vercors : à la découverte de la route des grands goulets, fermée dans les années 2000, YouTube, 23.08.2024 |
Pot ser que ja has sentit parlar del massís de Vercors (1), als Pre-alps francesos. O pot ser que ja hi has anat. Però, tant si ja has anat com si encara no ho has fet, avui m'agradaria compartir uns reportatges que et descobriran un lloc del qual no havies sentit parlar mai o aquell lloc on ja hi havies estat, però del qual no coneixies tota la seva riquesa paisatgística i cultural.
M'ha semblat una bona idea començar amb una passejada tranquil·la per la impressionant Route des grands goulets (2). Una carretera construïda a finals del s. XIX amb l'ajuda de milers d'immigrants italians que retrobarem al segon vídeo, on també ens trobarem amb un gran nombre d'immigrants d'arreu d'Europa que es van unir al maquis per a combatre el feixisme a França, amb el suport de la població local. La bogeria criminal dels nazis els ho faria pagar molt car a uns i a altres.
I si el que has vist fins ara ha reeixit a retenir el teu interès, et proposo acabar amb un reportatge més llarg. Naturalment, pots deixar-lo per veure'l un altre dia. Però et recomano que no deixis de veure'l. Car si els paisatges del Vercors són impressionants a l'estiu, a l'hivern és un altre món.
Més enllà del fet que el vídeo té gairebé deu anys i potser la neu potser ja no cau com llavors, és un altre món per aquells que hi viuen durant els períodes on l'absència de turistes els permeten desenvolupar unes interessants activitats culturals, esportives, agrícoles, gastronòmiques, etc.
M'ha semblat una bona idea començar amb una passejada tranquil·la per la impressionant Route des grands goulets (2). Una carretera construïda a finals del s. XIX amb l'ajuda de milers d'immigrants italians que retrobarem al segon vídeo, on també ens trobarem amb un gran nombre d'immigrants d'arreu d'Europa que es van unir al maquis per a combatre el feixisme a França, amb el suport de la població local. La bogeria criminal dels nazis els ho faria pagar molt car a uns i a altres.
| Histoire de la route de Combe Laval et de la Résistance dans le Vercors (extrait de l'émission Des Racines et des Ailes sur la Drôme et le Vercors du 29/03/2023), YouTube, 13.04.2023 |
I si el que has vist fins ara ha reeixit a retenir el teu interès, et proposo acabar amb un reportatge més llarg. Naturalment, pots deixar-lo per veure'l un altre dia. Però et recomano que no deixis de veure'l. Car si els paisatges del Vercors són impressionants a l'estiu, a l'hivern és un altre món.
Més enllà del fet que el vídeo té gairebé deu anys i potser la neu potser ja no cau com llavors, és un altre món per aquells que hi viuen durant els períodes on l'absència de turistes els permeten desenvolupar unes interessants activitats culturals, esportives, agrícoles, gastronòmiques, etc.
| Échappées belles - Le Vercors, le paradis blanc, YouTube, 25.08.2015 |
Sunday, June 29, 2025
la xarxa suïssa de cars postals
 |
| Source: CarPostal. Quatre lignes dans les Grisons sont exclusivement desservies par des cars postaux électriques. |
Malgrat l'arribada dels orcs neoliberals (1) i la degradació dels serveis públics sota un discurs de control de costs que no fan sinó ficar en evidència la seva incompetència, els ciutadans d'aquest país continuem compartint l'orgull de tenir un servei públic de transport reconegut a tot el món per la seva eficiència, puntualitat i fiabilitat.
Hom podria destacar l'excel·lent xarxa de transport públic urbà de les principals ciutats del país: Zúric, Ginebra, Basilea o Berna. Però, la joia de la corona és el sistema ferroviari del nostre país, amb una xarxa de més de 5000 km que cobreix tot el país i dona servei fins i tot a les seves regions més remotes.
Tanmateix, enllà on no arriba el ferrocarril, ho fan els vaixells, funiculars, telefèrics..., i la xarxa de CarPostal (2). Una xarxa que opera prop de 900 línies d'autobusos i autocars a tota Suïssa, incloses una trentena de xarxes urbanes.
Hom podria destacar l'excel·lent xarxa de transport públic urbà de les principals ciutats del país: Zúric, Ginebra, Basilea o Berna. Però, la joia de la corona és el sistema ferroviari del nostre país, amb una xarxa de més de 5000 km que cobreix tot el país i dona servei fins i tot a les seves regions més remotes.
Tanmateix, enllà on no arriba el ferrocarril, ho fan els vaixells, funiculars, telefèrics..., i la xarxa de CarPostal (2). Una xarxa que opera prop de 900 línies d'autobusos i autocars a tota Suïssa, incloses una trentena de xarxes urbanes.
Just per informació, recordar que durant l'any 2024, els 2300 vehicles de la CarPostal van transportar 183 milions de passatgers.
A finals de 2024, 42 dels aproximadament 2.300 vehicles eren totalment elèctrics. Un terç d'aquests vehicles circulaven al cantó dels Grisons.
L'any 2025 una trentena d'autocars postals elèctrics es posaran en servei a Sion, Moudon i Gland. Enguany, també s'electrificaran vehicles de les xarxes urbanes. CarPostal ha previst convertir tota la seva flota en elèctrica el 2035 (3).
 |
| Chur bus station - Joachim Kohler Bremen, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons |
La RTS ha emès enguany la segona temporada d'una sèrie que va començar a emetre en 2023. Una sèrie que posa l'èmfasi en la importància d'aquest servei a les regions alpines i en els traçats perillosos que han de salvar els conductor@s per assegurar el transport dels passatgers i el lliurament de correu i paqueteria als indrets més aïllats de les nostres muntanyes.
Els episodis de la sèrie presenten uns paisatges magnífics i escenes remarcables de la població que viu a les zones que travessen les línies dels car postals. Però també escenes que provoquen una forta pujada d'adrenalina, com quan els cars travessen els carrers estrets dels pobles i les petites ciutats de muntanya. O carreteres i túnels tan estrets que l'acumulació de gel a les parets durant l'hivern pot comprometre el seu pas. I tot plegat, mentre hom es demana si seria raonable fer obres de millorament de carreteres i túnels que, vists els pendents i l'estat del permagel, poden provocar que tot acabi per ensorrar-se.
| RTS - L'Engadine (Episode 2 - Saison 2) La ligne de cars postaux traverse la Basse-Engadine et se termine dans la vallée de Samnaun : elle passe par des vallées latérales, des tunnels étroits et le long de l’Inn. |
| RTS - Le Val d'Anniviers (Episode 3 - Saison 2) La ligne menant au Val d'Anniviers, une vallée reculée, est une aventure qui permet d'atteindre les plus hauts sommets des Alpes. |
Tuesday, July 16, 2024
en train à travers la suisse
 |
No sé si, a causa dels problemes habituals de copyright, podràs veure-la des del país on resideixes. Però si tens la possibilitat, m'agradaria proposar-te una sèrie de la RTS que val la pena veure: En train à travers la Suisse.
Més enllà dels trajectes turístics que pots haver ja vist en alguns vídeos que he anat publicant en aquest blog, i que també presenta la sèrie, els seus episodis de 50' presenten algunes de les ciutats dels seus recorreguts, entrevistes amb els conductors dels trens i els revisors, però també amb els passatgers i els membres de les nombroses associacions d'amics dels ferrocarrils que pots trobar arreu del nostre país.
Més enllà dels trajectes turístics que pots haver ja vist en alguns vídeos que he anat publicant en aquest blog, i que també presenta la sèrie, els seus episodis de 50' presenten algunes de les ciutats dels seus recorreguts, entrevistes amb els conductors dels trens i els revisors, però també amb els passatgers i els membres de les nombroses associacions d'amics dels ferrocarrils que pots trobar arreu del nostre país.
I quelcom que no s'escaparà a aquells que viuen en altres realitats, el fet que malgrat que la sèrie hagi estat realitzada per compatriotes de llengua suïssa alemanya, tothom s'expressa als episodis amb la llengua que coneix (tot i que no sigui sempre la seva) i és només en el doblatge de la zona on s'emet la sèrie que es doblarà o no.
Una altra cosa són els "revisors" dels trens, que han de conèixer les llengües nacionals, l'anglès i, en zones altament turístiques, també el japonès.Personalment, és una sèrie que no puc veure sense experimentar una gran emoció. En particular, quan veig molts dels trens, dels paisatges i de les ciutats que presenten els episodis i que he tingut la sort de conèixer gràcies a les meves activitats de lleure o professionals.
Actualment, pots veure els episodis de la sèrie a:
- Play RTS. Sèries et Films: En train à travers la Suisse
- TV5 (Canadà): En train à travers la Suisse
Thursday, July 11, 2024
håkon anton fagerås
| My Modern Met - Fluffy Pillows and Expressive People Sculptures by Håkon Anton Fagerås, YouTube, 08.02.2020 |
Probablement ja el coneixes. Però, si no és el cas, avui m'agradaria compartir amb tu l'obra d'un escultor noruec anomenat Håkon Anton Fagerås (1).
A la bio de la seva pàgina web, Fagerås es presenta com un artista nascut el 1975, llicenciat per l'Acadèmia Nacional de Belles Arts d'Oslo i especialitzat principalment en l'escultura en marbre. Fagerås està radicat a Oslo (Noruega) i, des del 1999, treballa a Pietrasanta (Itàlia), una ciutat toscana coneguda per les seves pedreres de marbre i els seus tallers de talla de pedra.
Un reconegut crític d'art italià, Francesco Poli, va descriure així el treball de Håkon Anton Fagerås al seu assaig The Fascinating Vulnerability of Sculpture:
Personalment, el treball que més m'ha arribat al cor és una estàtua de bronze que la multinacional farmacèutica Pfizer va encarregar a Håkon Anton Fagerås en homenatge a Cecilie, una mare soltera a qui van diagnosticar-li un càncer de mama metastàtic quan tenia 42 anys i tres fills de 19, 17 i 7 anys. La seva finalitat és la de conscienciar a la societat sobre les pacients que pateixen aquesta malaltia terminal i donar-les la visibilitat que es mereixen.
L'estàtua es va inaugurar el 20 de juny de 2022 per l'alcaldessa d'Oslo i actualment es troba a Spikersuppa (2), molt a prop del parlament noruec. L'estàtua té un codi QR que dona accés a un documental de 9 minuts sobre la història de Cecilie Flatval i la creació de l'estàtua (3): és el vídeo amb què tanco el post d'avui.
Lectures recomanades
A la bio de la seva pàgina web, Fagerås es presenta com un artista nascut el 1975, llicenciat per l'Acadèmia Nacional de Belles Arts d'Oslo i especialitzat principalment en l'escultura en marbre. Fagerås està radicat a Oslo (Noruega) i, des del 1999, treballa a Pietrasanta (Itàlia), una ciutat toscana coneguda per les seves pedreres de marbre i els seus tallers de talla de pedra.
Un reconegut crític d'art italià, Francesco Poli, va descriure així el treball de Håkon Anton Fagerås al seu assaig The Fascinating Vulnerability of Sculpture:
Fagerås és capaç de mostrar un llenguatge tècnicament refinat en argila, marbre o aliatges diversos, per crear figures que existeixen en una atmosfera de temps suspès. Mostren una dimensió humana íntima, introvertida i insegura amb una expressió emocional i física úniques (...) .
L'originalitat distintiva de l'obra de Fagerås rau, al meu entendre, en la seva fascinant ambivalència d'estil i d'expressió. Les seves escultures són alhora l'expressió d'una investigació conscient dels límits de la representació escultòrica, i alhora un intent apassionat, i de vegades nostàlgic, de donar a les seves figures una autèntica tensió viva (...)Pots trobar un munt d'imatges i vídeos de la seva obra a la seva pàgina Web o al seu compte Instagram (1). També fent una recerca a les imatges de Google o als vídeos de YouTube.
Personalment, el treball que més m'ha arribat al cor és una estàtua de bronze que la multinacional farmacèutica Pfizer va encarregar a Håkon Anton Fagerås en homenatge a Cecilie, una mare soltera a qui van diagnosticar-li un càncer de mama metastàtic quan tenia 42 anys i tres fills de 19, 17 i 7 anys. La seva finalitat és la de conscienciar a la societat sobre les pacients que pateixen aquesta malaltia terminal i donar-les la visibilitat que es mereixen.
L'estàtua es va inaugurar el 20 de juny de 2022 per l'alcaldessa d'Oslo i actualment es troba a Spikersuppa (2), molt a prop del parlament noruec. L'estàtua té un codi QR que dona accés a un documental de 9 minuts sobre la història de Cecilie Flatval i la creació de l'estàtua (3): és el vídeo amb què tanco el post d'avui.
| Brystkreftforeningen: Cecilie – woman with incurable breast cancer, YouTube, 08.08.2023 |
Lectures recomanades
- Unveiling of the world's first statue of a woman with incurable breast cancer in front of the Norwegian Parliament, Brystkreftforeningen, 20.06.2022
- Amy Corr: Pfizer Norway Erects Statue of Woman With MBC, Muse by Clio, 04.08.2022
- Håkon Anton Fagerås: Home page || Instagram
- Google Maps: Cecilie - Breast Cancer Statue
- Cecilie - woman with incurable breast cancer: Home page
Wednesday, June 26, 2024
morse - la trilogia de colin dexter
| enFilmin: Endeavour: El final - Tráiler, YouTube, 05.04.2023 |
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Amb la manera desordenada que algunes cadenes de TV presenten els episodis de les sèries, fa anys, vaig començar a veure una sèrie anglesa basada en els llibres d'un conegut autor britànic de novel·la negra: Colin Dexter (1).
Aquesta sèrie és coneguda amb el nom d'inspector Morse (2). L'adaptació de les novel·les de Colin Dexter (3) a la TV va ser realitzada des de mitjans dels anys 1980 per Kenny McBain, un jove productor escocès que ha treballat en èxits com 'Dr. Who'.
A Wikipedia (2) hom descriu el personatge de l'Inspector Morse, interpretat per John Thaw, com un investigador brillant. Però, a diferència d'altres grans detectius clàssics, Dexter humanitza a Morse fent que, sovint, acabi arrestant a la persona equivocada, o arribant a conclusions equivocades. La seva capacitat d'anàlisi basada en una lògica brutal, corregirà aquests errors al llarg de cada episodi.
Lorenzo Mejino (4) professava una gran admiració per l'actor: John Thaw. Més enllà dels motius que ell va evocar al seu article, a mi em posava moltíssim imaginar el mal de ventre que passaven els fatxos anglesos veient a un simpatitzant del partit laborista de tota la vida que, gràcies a l'èxit d'aquesta sèrie, va ser nomenat comandant de l'Ordre més excel·lent de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II el març de 1993.
Però com estem parlant d'una sèrie amb un munt d'episodis que es van emetre entre 1987 i 2000, et proposo visitar algunes de les seves millors crítiques i un munt d'anècdotes molt interessants que pots trobar a Wikipedia (1) (2) o als articles de Lorenzo Mejino (4), Mel Gussow (7) o Euan Ferguson (8).
L'inspector Morse va morir d'un atac de cor a l'episodi 33, emès el 15 de novembre del 2000 (9). L'actor que l'interpretava, John Thaw, va ser diagnosticat amb un càncer d'esòfag el juny de 2001. Tot i que semblava que responia positivament al tractament de quimioteràpia, el Nadal de 2001 el càncer s'havia estès i el seu pronòstic ja era terminal. Va morir el 21 de febrer de 2002, l'endemà de signar un nou contracte amb ITV.
Com la sèrie havia tingut un molt bona audiència, ITV va crear una seqüela que es va anomenar: Lewis (10). Kevin Whately seguia interpretant el personatge de Robert Lewis, sergent de Morse a la sèrie original. Després d'una llarga absència de la policia, provocada per la pèrdua de la seva dona, Lewis és anomenat inspector detectiu, i compta amb l'assistència del sergent detectiu James Hathaway, interpretat per Laurence Fox. Clare Holman interpreta el rol de la doctora Laura Hobson, patòloga forense, reprenent el paper que també tenia a la sèrie de l'inspector Morse.
Si et dic que he vist diverses vegades els episodis d'aquesta seqüela, segurament comprendràs que va agradar-me encara molt més que l'original. En realitat, no dec ser l'única persona, car la sèrie va tenir nou temporades (2006-2015).
Més enllà d'un argument sòlid i addictiu que, en alguns dels seus episodis ens parla dels tèrbols camins de l'especulació immobiliària de la vila d'Oxford i del rol que hi juguen alguns collegis i universitats, la sèrie ens va descobrint alguns dels seus racons més encisadors a l'interior i a l'exterior de la vila, ambientats amb la música de Barrington Pheloung.
La sèrie també ens presenta la relació brutal que es va teixint al llarg de cada episodi entre l'inspector Robert Lewis i el seu sergent detectiu, James Hathaway, als quals els seus orígens socials -a la sèrie com a la vida real- els oposen en gairebé tots els aspectes de la vida. Una d'aquelles relacions paternals que és més fàcil que un mentor tingui amb un jove que no és el seu fill, i un jove amb un mentor que no és el seu pare. En aquest sentit, un paio va pujar un vídeo amb extractes d'aquesta relació a la sèrie, embolicant-la amb un tema preciós de Cat Stevens (a.k.a. Steven Demetre Georgiou, Yusuf Islam): Father and Son.
En qualsevol cas, després de més de 30 anys d'interpretar el personatge de Robert Lewis, Kevin Whately va revelar el setembre de 2014 en una entrevista a Radio Times que la novena sèrie seria la seva última. La sèrie es va adaptar a aquest anunci i la vuitena temporada ens presentava a l'inspector Robert Lewis vivint amb la doctora Laura Hobson i jubilat de la policia, mentre el sergent James Hathaway rebia una promoció i li assignaven com a sergent detectiu a una policia negra: Lizzie Maddox interpretada per Angela Griffin.
Pel que sigui, els canvis no van funcionar, especialment la relació entre Laurence Fox i Angela Griffin. I reconvertir a Kevin Whately en consultor de la policia no va acabar d'arreglar-ho. Un any després de l'anunci de Kevin Whately, Laurence Fox també va anunciar la seva decisió de deixar la sèrie i ITV va anunciar que la novena sèrie de Lewis seria la última.
Kevin Whately es va dedicar ulteriorment als programes de concursos i tertúlies televisives. Un any després del final de la sèrie, Laurence Fox (10) va publicar un àlbum: Holding Patterns (2016). Més endavant, com pots veure a la versió en anglès de Wikipedia (11), es va dedicar al populisme d'extrema-dreta i, fins i tot, va fundar un partit amb aquesta ideologia (12).
La novena temporada de Lewis va ser doncs la darrera de la sèrie, però ja abans de l'anunci del seu final, ITV estava treballant en la producció d'una preqüela de la trilogia de Morse que es presentaria com una sèrie que duraria 10 anys (2013-2023), es convertiria en la meva preferida de la trilogia i portaria com a nom: Endeavour (11). Colin Dexter ja era molt gran (moriria en 2017), així que va ser Russell Lewis qui va adaptar a la televisió els personatges de les seves novel·les en aquesta darrera entrega de la sèrie. Barrington Pheloung, qui fins llavors es va encarregar de la banda de so de la sèrie, va morir en 2019, amb 65 anys.
Aquesta preqüela està ambientada als anys seixanta i setanta, a Oxford. La sèrie se centra en els primers anys de la carrera del jove Endeavour Morse, qui havia deixat el Lonsdale College de la Universitat d'Oxford a finals del seu tercer any, sense completar la seva carrera. Després de passar uns anys a l'exèrcit, al cos de transmissions com a operador de xifratge, torna a Oxford per entrar a la policia.
Els coneixements adquirits durant els seus estudis, el coneixement del món acadèmic, la seva passió pels mots encreuats i l'òpera, el converteixen en un policia perceptiu i tenaç malgrat les reticències dels seus superiors i dels seus companys. Troba el suport del seu superior directe i mentor, Fred Thursday, interpretat per un impressionant Roger Allam, qui veu en ell un detectiu impecable en qui pot confiar.
Endeavour Morse i els seus companys de la policia criminal, viuen en precaris apartaments mentre defensen un ordre social al servei d'una noblesa terratinent que fa ostentació d'una riquesa insolent, al si d'un imperi del qual els seus súbdits no veuen la traça més enllà dels caràcters impresos als seus passaports i la pompa de la família reial. Si els membres de la policia no se situen políticament a l'extrema esquerra, la II Guerra Mundial no està lluny dels anys 1960. A poc a poc, podem descobrir en Fred Thursday un home incorruptible, amb una particular consciència de classe i unes sòlides conviccions antifeixistes. També un oficial que no té cap contemplació amb el crim organitzat, la corrupció o la violència de gènere.
Per un motiu que se m'escapa, alguns episodis de Morse, Lewis i Endeavour, presenten a Morse com una mena d'apassionat de la música de Richard Wagner. Que sí, que ho és. Però reduir així els gustos musicals de Morse no és fer-li justícia. Tots els episodis d'Endeavour guarden uns instants màgics a la soledat del seu apartament, amb extractes de música clàssica i d'òperes de compositors alemanys, italians, francesos..., que acompanyen les reflexions que Morse fa en solitari sobre els casos en què treballa i que també podem trobar a la transició de les escenes dels episodis. Alguns d'aquests temes han estat recollits al blog de Chris Sullivan, on també els pots trobar llistats els temes en documents PDF i Excel que pots baixar-te en aquests enllaços (14) (15).
I ara, si m'ho permets, m'acomiadaré d'aquest llarg article amb un tema que em té el cor robat des del primer dia que el vaig sentir.
Aquesta sèrie és coneguda amb el nom d'inspector Morse (2). L'adaptació de les novel·les de Colin Dexter (3) a la TV va ser realitzada des de mitjans dels anys 1980 per Kenny McBain, un jove productor escocès que ha treballat en èxits com 'Dr. Who'.
Com pots veure al blog de Lorenzo Mejino, a El Diario Vasco (4), malgrat l'èxit internacional d'inspector Morse, aquesta sèrie va trigar molt a difondre's a Espanya. I, quan va fer-ho, ho va fer en circuits reservats als iniciats. Jo la vaig veure a Suïssa, a una cadena de TV francesa, anys més tard de la seva primera emissió.
| Inspector Morse - Tribute, YouTube, 06.02.2010 |
A Wikipedia (2) hom descriu el personatge de l'Inspector Morse, interpretat per John Thaw, com un investigador brillant. Però, a diferència d'altres grans detectius clàssics, Dexter humanitza a Morse fent que, sovint, acabi arrestant a la persona equivocada, o arribant a conclusions equivocades. La seva capacitat d'anàlisi basada en una lògica brutal, corregirà aquests errors al llarg de cada episodi.
Un dia, mentre ens bevíem unes cerveses, un company de la feina va dir-me que creia que Morse era molt més modern del que imaginaven molts dels crítics de l'obra de Colin Dexter. Segons ell, molts programadors informàtics podíem reconèixer en el seu mètode algunes característiques del mètode Agile (5) que aplicàvem en Extreme Programming (6). El meu company havia begut dues cerveses més que jo, la temperatura en aquella terrassa del llac Léman era molt agradable, el paisatge esplèndid, i jo no tenia ganes d'espatllar aquell moment amb una discussió prescindible. Vaig moure el cap insinuant que estava d'acord amb el que ell acabava de dir i vam passar a parlar d'altres coses.Sovint simpatitzava amb la relació tempestuosa que l'inspector Morse tenia amb els seus superiors jeràrquics, amb la seva incomoditat davant del sistema social que havia de defensar, en la seva posició crítica amb el classisme del sistema judicial britànic i la pena de mort. Però li vaig agafar mania quan vaig veure que el seu ajudant, el sergent Robert Lewis, havia de pagar sempre de la seva butxaca les birres que es bevien al pub.
 |
| Colin Dexter Quotes, AZ Quotes |
Lorenzo Mejino (4) professava una gran admiració per l'actor: John Thaw. Més enllà dels motius que ell va evocar al seu article, a mi em posava moltíssim imaginar el mal de ventre que passaven els fatxos anglesos veient a un simpatitzant del partit laborista de tota la vida que, gràcies a l'èxit d'aquesta sèrie, va ser nomenat comandant de l'Ordre més excel·lent de l'Imperi Britànic per la reina Isabel II el març de 1993.
Però com estem parlant d'una sèrie amb un munt d'episodis que es van emetre entre 1987 i 2000, et proposo visitar algunes de les seves millors crítiques i un munt d'anècdotes molt interessants que pots trobar a Wikipedia (1) (2) o als articles de Lorenzo Mejino (4), Mel Gussow (7) o Euan Ferguson (8).
L'inspector Morse va morir d'un atac de cor a l'episodi 33, emès el 15 de novembre del 2000 (9). L'actor que l'interpretava, John Thaw, va ser diagnosticat amb un càncer d'esòfag el juny de 2001. Tot i que semblava que responia positivament al tractament de quimioteràpia, el Nadal de 2001 el càncer s'havia estès i el seu pronòstic ja era terminal. Va morir el 21 de febrer de 2002, l'endemà de signar un nou contracte amb ITV.
| ITV - Lewis, YouTube, 02.05.2012 |
Com la sèrie havia tingut un molt bona audiència, ITV va crear una seqüela que es va anomenar: Lewis (10). Kevin Whately seguia interpretant el personatge de Robert Lewis, sergent de Morse a la sèrie original. Després d'una llarga absència de la policia, provocada per la pèrdua de la seva dona, Lewis és anomenat inspector detectiu, i compta amb l'assistència del sergent detectiu James Hathaway, interpretat per Laurence Fox. Clare Holman interpreta el rol de la doctora Laura Hobson, patòloga forense, reprenent el paper que també tenia a la sèrie de l'inspector Morse.
| Barrington Pheloung - Lewis - Main Theme, YouTube, 08.11.2014 |
Si et dic que he vist diverses vegades els episodis d'aquesta seqüela, segurament comprendràs que va agradar-me encara molt més que l'original. En realitat, no dec ser l'única persona, car la sèrie va tenir nou temporades (2006-2015).
Més enllà d'un argument sòlid i addictiu que, en alguns dels seus episodis ens parla dels tèrbols camins de l'especulació immobiliària de la vila d'Oxford i del rol que hi juguen alguns collegis i universitats, la sèrie ens va descobrint alguns dels seus racons més encisadors a l'interior i a l'exterior de la vila, ambientats amb la música de Barrington Pheloung.
La sèrie també ens presenta la relació brutal que es va teixint al llarg de cada episodi entre l'inspector Robert Lewis i el seu sergent detectiu, James Hathaway, als quals els seus orígens socials -a la sèrie com a la vida real- els oposen en gairebé tots els aspectes de la vida. Una d'aquelles relacions paternals que és més fàcil que un mentor tingui amb un jove que no és el seu fill, i un jove amb un mentor que no és el seu pare. En aquest sentit, un paio va pujar un vídeo amb extractes d'aquesta relació a la sèrie, embolicant-la amb un tema preciós de Cat Stevens (a.k.a. Steven Demetre Georgiou, Yusuf Islam): Father and Son.
| Lewis and Hathaway - Father and Son, YouTube, 06.04.2011 |
En qualsevol cas, després de més de 30 anys d'interpretar el personatge de Robert Lewis, Kevin Whately va revelar el setembre de 2014 en una entrevista a Radio Times que la novena sèrie seria la seva última. La sèrie es va adaptar a aquest anunci i la vuitena temporada ens presentava a l'inspector Robert Lewis vivint amb la doctora Laura Hobson i jubilat de la policia, mentre el sergent James Hathaway rebia una promoció i li assignaven com a sergent detectiu a una policia negra: Lizzie Maddox interpretada per Angela Griffin.
Pel que sigui, els canvis no van funcionar, especialment la relació entre Laurence Fox i Angela Griffin. I reconvertir a Kevin Whately en consultor de la policia no va acabar d'arreglar-ho. Un any després de l'anunci de Kevin Whately, Laurence Fox també va anunciar la seva decisió de deixar la sèrie i ITV va anunciar que la novena sèrie de Lewis seria la última.
Kevin Whately es va dedicar ulteriorment als programes de concursos i tertúlies televisives. Un any després del final de la sèrie, Laurence Fox (10) va publicar un àlbum: Holding Patterns (2016). Més endavant, com pots veure a la versió en anglès de Wikipedia (11), es va dedicar al populisme d'extrema-dreta i, fins i tot, va fundar un partit amb aquesta ideologia (12).
| Unwritten: Lewis and Hathaway, YouTube, 28.08.2015 |
La novena temporada de Lewis va ser doncs la darrera de la sèrie, però ja abans de l'anunci del seu final, ITV estava treballant en la producció d'una preqüela de la trilogia de Morse que es presentaria com una sèrie que duraria 10 anys (2013-2023), es convertiria en la meva preferida de la trilogia i portaria com a nom: Endeavour (11). Colin Dexter ja era molt gran (moriria en 2017), així que va ser Russell Lewis qui va adaptar a la televisió els personatges de les seves novel·les en aquesta darrera entrega de la sèrie. Barrington Pheloung, qui fins llavors es va encarregar de la banda de so de la sèrie, va morir en 2019, amb 65 anys.
Aquesta preqüela està ambientada als anys seixanta i setanta, a Oxford. La sèrie se centra en els primers anys de la carrera del jove Endeavour Morse, qui havia deixat el Lonsdale College de la Universitat d'Oxford a finals del seu tercer any, sense completar la seva carrera. Després de passar uns anys a l'exèrcit, al cos de transmissions com a operador de xifratge, torna a Oxford per entrar a la policia.
Els coneixements adquirits durant els seus estudis, el coneixement del món acadèmic, la seva passió pels mots encreuats i l'òpera, el converteixen en un policia perceptiu i tenaç malgrat les reticències dels seus superiors i dels seus companys. Troba el suport del seu superior directe i mentor, Fred Thursday, interpretat per un impressionant Roger Allam, qui veu en ell un detectiu impecable en qui pot confiar.
| Masterpiece PBS: Endeavour, Season 9 | Best Buds: Morse and Thursday, YouTube, 13.06.2023 |
Endeavour Morse i els seus companys de la policia criminal, viuen en precaris apartaments mentre defensen un ordre social al servei d'una noblesa terratinent que fa ostentació d'una riquesa insolent, al si d'un imperi del qual els seus súbdits no veuen la traça més enllà dels caràcters impresos als seus passaports i la pompa de la família reial. Si els membres de la policia no se situen políticament a l'extrema esquerra, la II Guerra Mundial no està lluny dels anys 1960. A poc a poc, podem descobrir en Fred Thursday un home incorruptible, amb una particular consciència de classe i unes sòlides conviccions antifeixistes. També un oficial que no té cap contemplació amb el crim organitzat, la corrupció o la violència de gènere.
| Endeavour: Every Story, YouTube, 02.07.2022 |
Per un motiu que se m'escapa, alguns episodis de Morse, Lewis i Endeavour, presenten a Morse com una mena d'apassionat de la música de Richard Wagner. Que sí, que ho és. Però reduir així els gustos musicals de Morse no és fer-li justícia. Tots els episodis d'Endeavour guarden uns instants màgics a la soledat del seu apartament, amb extractes de música clàssica i d'òperes de compositors alemanys, italians, francesos..., que acompanyen les reflexions que Morse fa en solitari sobre els casos en què treballa i que també podem trobar a la transició de les escenes dels episodis. Alguns d'aquests temes han estat recollits al blog de Chris Sullivan, on també els pots trobar llistats els temes en documents PDF i Excel que pots baixar-te en aquests enllaços (14) (15).
I ara, si m'ho permets, m'acomiadaré d'aquest llarg article amb un tema que em té el cor robat des del primer dia que el vaig sentir.
| Warner Classics - Delibes: Lakmé - Duo des fleurs (Flower Duet), Sabine Devieilhe & Marianne Crebassa, YouTube, 22.11.2017 |
- Wikipedia: Colin Dexter [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Inspector Morse [en] [fr] [es] [ca]
- Chris Sullivan: Dexter's Novels, Blog Welcome to the Morse Universe
- Lorenzo Mejino: Inspector Morse: el legendario sabueso de Oxford, El Diario Vasco, 10.06.2022
- Wikipedia: Agile software development [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Extreme Programming [en] [fr] [es] [ca]
- Mel Gussow: Behind Morse, the Dour, Dignified Detective, The New York Times, 26.01.1997
- Euan Ferguson: Breaking the code of Morse's maker, The Guardian, 20.09.1999
- Wikipedia: List of Inspector Morse episodes
- Wikipedia: Lewis [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Laurence Fox [en] [fr] [es] [ca]
- Annabel Rackham: Who is Laurence Fox? The actor who became a political activist, BBC 04.10.2023
- Wikipedia: Endeavour [en] [fr] [es] [ca]
- Chris Sullivan: Music List for All Episodes of Morse Series with Downloadable PDF and Excel Sheet. Blog Welcome to the Morse Universe, 30.03.2018
- Chris Sullivan: Music List for All Episodes of Endeavour Series with Downloadable PDF and Excel Sheet. Blog Welcome to the Morse Universe, 04.08.2018
Friday, January 26, 2024
carl sagan - his last interview (1996)
| Fragmento de la última entrevista a Carl Sagan, YouTube, 19.12.2013 |
Carl Sagan (1934-1996), en un visible estat d'avançament del càncer que se l'emportaria mesos més tard, va donar la seva última entrevista a Charlie Rose el 27 de maig de 1996 (1).
Durant els 20 minuts d'aquesta entrevista, Carl Sagan va parlar de la pseudociència i la religió, de la ciència i la tecnologia contra la ignorància, de política i d'educació, de la seva història d'amor per la ciència, i de la seva lluita contra la mielodisplàsia, tot com altres elements del llibre que acabava de publicar junt amb la seva companya, Ann Druyan: The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark (El món i els seus dimonis) (2).
Altres posts de la sèrie dedicada a Carl Sagan
Durant els 20 minuts d'aquesta entrevista, Carl Sagan va parlar de la pseudociència i la religió, de la ciència i la tecnologia contra la ignorància, de política i d'educació, de la seva història d'amor per la ciència, i de la seva lluita contra la mielodisplàsia, tot com altres elements del llibre que acabava de publicar junt amb la seva companya, Ann Druyan: The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark (El món i els seus dimonis) (2).
Altres posts de la sèrie dedicada a Carl Sagan
- Veure altres posts dedicats a Carl Sagan en aquest blog: Ted Turner interviews Carl Sagan (1990), Johnny Carson interviews Carl Sagan (1978), Carl Sagan - Traveller's Tales, Neil Degrasse and Carl Sagan, publicats respectivament el 01.08.2021, 26.07.2021, 12.12.2018, 29.08.2017
- Wikipedia: The Demon-Haunted World: Science as a Candle in the Dark [en] [fr] [es] [ca]
Friday, December 29, 2023
carl sagan - the lost lecture (1994)
| Luis Octavio Corvalan - Carl Sagan: La conferencia perdida 1994 - Subtitulada, YouTube, 02.04.2020 |
Probablement, aquests dies no trobis el temps de veure la que, segons la seva companya: Anne Druyan, va ser una de les millors conferències de Carl Sagan (1934-1996). No hi fa res car, si no pots veure-la avui per manca de temps, sempre podràs fer-ho més endavant. Però no t'oblidis de fer-ho!
Pot ser que, després de veure-la canviï la teva manera de veure el món. O potser no. Tot el que puc dir és què, d'ençà que vaig sentir per primera vegada les paraules d'aquest científic i humanista, la meva visió del món va canviar per sempre (1).
Aquest vídeo es va enregistrar el 9 de novembre de 1994, dia del 60è aniversari de Carl Sagan. Per commemorar-ho, Cornell University va invitar aquest científic i humanista a donar una conferència sobre un tema de la seva elecció. La conferència es va presentar amb el nom de L'era de l'exploració. Però tothom la recorda amb el nom de Lost Lecture (La conferència perduda), car el vídeo original va desaparèixer el 1994 i no es va poder trobar fins al 2017, durant un acte que va tenir lloc a la Cornell University en homenatge al 40è aniversari de la missió Voyager.
El vídeo de la conferència amb què he obert el post d'avui és el de la versió subtitulada a l'espanyol que Luis Octavio Corvalan va publicar a YouTube el 02.04.2020.
Pot ser que, després de veure-la canviï la teva manera de veure el món. O potser no. Tot el que puc dir és què, d'ençà que vaig sentir per primera vegada les paraules d'aquest científic i humanista, la meva visió del món va canviar per sempre (1).
Aquest vídeo es va enregistrar el 9 de novembre de 1994, dia del 60è aniversari de Carl Sagan. Per commemorar-ho, Cornell University va invitar aquest científic i humanista a donar una conferència sobre un tema de la seva elecció. La conferència es va presentar amb el nom de L'era de l'exploració. Però tothom la recorda amb el nom de Lost Lecture (La conferència perduda), car el vídeo original va desaparèixer el 1994 i no es va poder trobar fins al 2017, durant un acte que va tenir lloc a la Cornell University en homenatge al 40è aniversari de la missió Voyager.
Una empleada del departament de relacions públiques de la Cornell University va rebre una sol·licitud de TED.com demanant una exposició interessant de Carl Sagan. En la seva recerca, va trobar una cinta Sony Betacam arxivada, que va resultar ser la gravació de la Lost Lecture (La conferència perduda) de Carl Sagan de 1994. Va transmetre l'enregistrament a The Carl Sagan Institute (2) que, en associació amb Cornell Broadcast Studios, van editar el metratge en brut (3).En aquesta conferència, Carl Sagan exposava la filosofia científica que presentava al seu darrer llibre, Pale Blue Dot (Un punt blau pàl·lid) (4), del qual va resumir un dels seus capítols clau: la pretensió durant la història que la Terra i l'espècie humana són úniques en l'univers.
El vídeo de la conferència amb què he obert el post d'avui és el de la versió subtitulada a l'espanyol que Luis Octavio Corvalan va publicar a YouTube el 02.04.2020.
Tuesday, December 5, 2023
l'analfabetisme funcional - suïssa
| Seulement 20% des adolescents en Suisse lisent régulièrement, 19h30 RTS, 30.11.2023 |
Fa uns dies vaig compartir amb tu una entrevista de Jesús Quintero a José Saramago on aquest darrer ens alertava del greu problema que tenen les democràcies per sobreviure si no fan res per erradicar el fenomen de l'analfabetisme funcional (1). Aquest post era una continuació d'un altre publicat a principis d'octubre d'enguany on vaig tractar el greu problema de l'analfabetisme funcional a les escoles de Catalunya (2).
El telenotícies de 19h30 de la Radio Télévision Suisse (RTS) del passat 30.11.2023 també alertava d'aquest problema a Suïssa i del perill que representa pel nostre sistema democràtic.
El telenotícies de 19h30 de la Radio Télévision Suisse (RTS) del passat 30.11.2023 també alertava d'aquest problema a Suïssa i del perill que representa pel nostre sistema democràtic.
- Veure L'analfabetisme funcional - José Saramago, publicat en aquest blog el 28.11.2023
- Veure Freedom Writers, publicat en aquest blog el 05.10.2023
Tuesday, November 28, 2023
l'analfabetisme funcional - josé saramago
Recordamos a José Saramago en el 101 aniversario de su nacimiento.
— Miércoles Republicano ❤️💛💜 (@MiercolesRepubl) November 17, 2023
«Personas que a pesar de saber leer que no son capaces de entender el programa electoral de un partido, ¿con qué conciencia política van a votar, si no lo entienden?.» Reflexiones de Saramago
▶️… pic.twitter.com/jdkgCRnF3e
Avui m'agradaria compartir amb tu un vídeo que Miercoles Republicano (@MiercolesRepubl) va pujar a Twitter el passat divendres (!) 17.11.2023.
Un vídeo, amb una horrorosa traducció automàtica a l'espanyol, en el qual Jesús Quintero (1) entrevistava a José Saramago (2), que ens alertava del greu problema que tenen les democràcies per sobreviure si no fan res per erradicar el fenomen de l'analfabetisme funcional, (3) que Wikipedia defineix així:
Com pots veure a Wikipedia (3), hom estima 100.000 alumnes del Regne Unit deixen l'escola cada any sent analfabets funcionals. Als Estats Units, hom estimava el seu nombre en 15 milions d'adults a principis del segle XXI. Estic segur que les xifres que donava Saramago al vídeo no estan gens lluny de la realitat. I després d'haver vist el que vaig veure al carrer Ferraz de Madrid en novembre del 2023, estic gairebé segur que aquestes xifres deuen ser esgarrifadores en el cas d'Espanya.
Però el fenomen del qual ens parla José Saramago presenta una variant que aboca periòdicament a l'analfabetisme funcional, la d'aquells que no ho eren uns anys abans. Si reprenem la definició que en fa Wikipedia, a la que ja havíem vist abans, li afegeix aquesta (3):
A un vídeo publicat a TikTok, Santiago Bilinkis (el tornarem a veure aviat) ens ho explica de manera clara, ràpida i precisa.
Als comentaris que pots trobar en aquest vídeo, veuràs molta gent opinant sobre un tema que m'ha semblat que no coneix. Entre aquesta gent, aquells que afirmen que si hom coneix la lògica de la programació, canviar d'un llenguatge a un altre és quelcom que es pot fer llegint un llibre durant una setmana. Tot el que puc afegir és que aquesta no és la meva experiència.
Encara corren vells programes que controlen vells enginys de cost faraònic que encara s'utilitzen en algunes instal·lacions de la companyia elèctrica on treballo. Aquests programes utilitzen protocols de comunicació que ja no s'utilitzen, i corrien sobre ordinadors que fa temps que es van transformar en ferralla. Van ser els vells programadors de la companyia qui van desenvolupar els simuladors d'aquells vells ordinadors i els dels seus sistemes operatius i, per fer-los seguir funcionant, van corregir els programes per adaptar-los a la potència de càlcul dels ordinadors actuals. L'empresa on treballo no va poder trobar als politècnics federals d'on surten els millors programadors del món a cap que estigués interessat a fer-ho.
Tinc coneguts que treballen en companyies d'assegurances que han hagut de pagar a gent que estava ja jubilada per treballar en l'actualització de programes escrits en un llenguatge que es va crear l'any 1959: COBOL. Els capitals invertits al llarg del temps en la creació dels programes són tan grans, i la seva arquitectura tan complexa, que solament algunes companyies es poden permetre el cost de la seva migració a sistemes més moderns on, de totes maneres, caldria reescriure-ho tot. Però el llenguatge és tan antic, que hom no sap què cal fer -tret del ridícul (6)- per a seduir a joves programadors per treballar amb ell.
Estic gairebé convençut que aquells comentaris estan fets per gent que creu fermament que el progrés és lineal, i que aquells vells sistemes i llenguatges que van existir abans que ells naixessin no podien tenir ni de lluny la complexitat d'aquells que ells coneixen. Però la realitat és un xic diferent. El passat mes de novembre et vaig parlar del programa Voyager (7), dues naus que la NASA va enviar a l'espai l'any 1977 i que actualment es troben en estat operatiu més enllà dels límits del sistema solar. Em demano quants dels opinadors experts en informàtica del vídeo de Santiago Bilinkis serien avui capaços de desenvolupar els sistemes de control i navegació d'aquelles naus i fer-los córrer amb una memòria inferior a la de la telecomanda que obre la porta del seu cotxe (8).
Hi ha una manera molt fàcil de realitzar quin és el respecte i reconeixement que mereixen aquells enginyers que van desenvolupar, amb només 69 KB de memòria, els programes que han fet possible portar més enllà del sistema solar aquelles naus: pots comprovar al teu ordinador quina és la memòria que està consumint el navegador amb què estàs llegint aquest post i comparar-la després amb la que utilitzen els sistemes de control de les naus Voyager després d'un viatge de més de 45 anys!
Un vídeo, amb una horrorosa traducció automàtica a l'espanyol, en el qual Jesús Quintero (1) entrevistava a José Saramago (2), que ens alertava del greu problema que tenen les democràcies per sobreviure si no fan res per erradicar el fenomen de l'analfabetisme funcional, (3) que Wikipedia defineix així:
Una persona analfabeta no sap llegir ni escriure. Un analfabet funcional, en canvi, ho pot fer fins a un cert punt (llegir i escriure textos en el llenguatge nadiu), amb un grau variable de correcció i estil. Però un adult que sigui analfabet funcional no sabrà resoldre de manera adequada tasques necessàries a la vida quotidiana, com ara emplenar una sol·licitud per a un lloc de treball, entendre un contracte, seguir unes instruccions escrites, llegir un article en un diari, interpretar els senyals de trànsit, consultar un diccionari o entendre un fulletó amb els horaris de l'autobús.Un analfabetisme funcional que ja havíem vist en aquest blog en referència a la caiguda en picat de la capacitat de comprensió lectora identificada a les escoles catalanes -però també a les escoles de magisteri (3)-, que probablement explica bona part de la ignorància que sembla estendre's en taca d'oli en la majoria dels règims democràtics occidentals i que podria explicar els resultats electorals de molts d'aquests països, més enllà de teories a la moda de l'estil de la finestra d'Overton (4), de la que et recomano llegir la versió en francès a Wikipedia.
Com pots veure a Wikipedia (3), hom estima 100.000 alumnes del Regne Unit deixen l'escola cada any sent analfabets funcionals. Als Estats Units, hom estimava el seu nombre en 15 milions d'adults a principis del segle XXI. Estic segur que les xifres que donava Saramago al vídeo no estan gens lluny de la realitat. I després d'haver vist el que vaig veure al carrer Ferraz de Madrid en novembre del 2023, estic gairebé segur que aquestes xifres deuen ser esgarrifadores en el cas d'Espanya.
Però el fenomen del qual ens parla José Saramago presenta una variant que aboca periòdicament a l'analfabetisme funcional, la d'aquells que no ho eren uns anys abans. Si reprenem la definició que en fa Wikipedia, a la que ja havíem vist abans, li afegeix aquesta (3):
L'analfabetisme funcional també limita seriosament la interacció de la persona amb les tecnologies de la informació i de la comunicació, quan aquesta té dificultats per fer servir un ordinador personal, treballar amb un processador de text o amb un full de càlcul, utilitzar un navegador web o un telèfon mòbil de manera eficient.El que no ens diu l'article de Wikipedia és que els components dels ordinadors, dels sistemes operatius que els gestionen, els llenguatges de programació amb els que es construeixen les aplicacions que utilitzem i, fins i tot aquestes aplicacions, evolucionen tan ràpidament que, aquells que no ho eren, poden convertir-se en analfabets funcionals en pocs anys.
A un vídeo publicat a TikTok, Santiago Bilinkis (el tornarem a veure aviat) ens ho explica de manera clara, ràpida i precisa.
|
Encara corren vells programes que controlen vells enginys de cost faraònic que encara s'utilitzen en algunes instal·lacions de la companyia elèctrica on treballo. Aquests programes utilitzen protocols de comunicació que ja no s'utilitzen, i corrien sobre ordinadors que fa temps que es van transformar en ferralla. Van ser els vells programadors de la companyia qui van desenvolupar els simuladors d'aquells vells ordinadors i els dels seus sistemes operatius i, per fer-los seguir funcionant, van corregir els programes per adaptar-los a la potència de càlcul dels ordinadors actuals. L'empresa on treballo no va poder trobar als politècnics federals d'on surten els millors programadors del món a cap que estigués interessat a fer-ho.
Tinc coneguts que treballen en companyies d'assegurances que han hagut de pagar a gent que estava ja jubilada per treballar en l'actualització de programes escrits en un llenguatge que es va crear l'any 1959: COBOL. Els capitals invertits al llarg del temps en la creació dels programes són tan grans, i la seva arquitectura tan complexa, que solament algunes companyies es poden permetre el cost de la seva migració a sistemes més moderns on, de totes maneres, caldria reescriure-ho tot. Però el llenguatge és tan antic, que hom no sap què cal fer -tret del ridícul (6)- per a seduir a joves programadors per treballar amb ell.
Estic gairebé convençut que aquells comentaris estan fets per gent que creu fermament que el progrés és lineal, i que aquells vells sistemes i llenguatges que van existir abans que ells naixessin no podien tenir ni de lluny la complexitat d'aquells que ells coneixen. Però la realitat és un xic diferent. El passat mes de novembre et vaig parlar del programa Voyager (7), dues naus que la NASA va enviar a l'espai l'any 1977 i que actualment es troben en estat operatiu més enllà dels límits del sistema solar. Em demano quants dels opinadors experts en informàtica del vídeo de Santiago Bilinkis serien avui capaços de desenvolupar els sistemes de control i navegació d'aquelles naus i fer-los córrer amb una memòria inferior a la de la telecomanda que obre la porta del seu cotxe (8).
Hi ha una manera molt fàcil de realitzar quin és el respecte i reconeixement que mereixen aquells enginyers que van desenvolupar, amb només 69 KB de memòria, els programes que han fet possible portar més enllà del sistema solar aquelles naus: pots comprovar al teu ordinador quina és la memòria que està consumint el navegador amb què estàs llegint aquest post i comparar-la després amb la que utilitzen els sistemes de control de les naus Voyager després d'un viatge de més de 45 anys!
- Veure Sobre el periodisme - Jesús Quintero, publicat en aquest blog el 27.07.2022
- Veure Canal Sur: En recuerdo a José Saramago (1922-2010), YouTube, 19.11.2011
- Wikipedia: analfabetismo [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Freedom Writers, publicat en aquest blog el 05.10.2023
- Wikipedia: Overton Window [en] [fr] [es] [ca]
- IBM iSeries COBOL is the Future, Integrative Systems, 05.01.2022
- Veure Carl Sagan - Traveller's Tales, publicat en aquest blog el 18.11.2023
- Javier Marquez: El prodigio tecnológico de las Voyager: 69 KB de memoria y almacenamiento en cinta para conquistar el espacio, Xataka, 22.06.2022
Thursday, October 5, 2023
freedom writers
| Hoy Te Cuento - Escritores de la Libertad: Resumen, YouTube, 30.10.2022 |
Avui m'agradaria acabar aquesta curta sèrie de posts dedicats a l'aprenentatge que vaig començar amb el post que vaig dedicar a Patricio Redondo (1). I ho faré amb un film americà de l'any 2007: Freedom Writers (2) que té alguns punts en comú amb el que hem vist en alguns dels posts precedents.
Abans de començar, m'agradaria proposar-te que trobis un moment per veure el vídeo amb què he obert el post d'avui: una sinopsi del film que pots trobar al compte Hoy Te Cuento d'un Youtuber mexicà que es presenta amb el nom de Bower.
Com ja hauràs vist a la sinopsi del film, gràcies al treball de la professora Erin Gruwell i a l'empenta que va donar als seus estudiants per redactar la història de les seves vides, aquests van poder alliberar-se progressivament i, finalment, acceptar-se mútuament fora de les seves respectives bandes, arribant a crear complicitats, empatia i amistat amb persones d'altres cultures.
El film comença parlant-nos d'una professora del primer món que comença a donar classes de literatura anglesa a un centre que acull estudiants d'una de les zones més violentes i marginals de Califòrnia. Joves d'un quart món on els nivells de violència i d'odi social estan molt lluny d'aquells que ja havíem pogut veure a les sinopsis de Ça commence aujourd'hui (6) o Les héritiers (7). Un quart món on, els seus pares, estan un pas més enllà del procés de depressió d'aquells que havíem vist a Ça commence aujourd'hui i estan a la presó, vivint al carrer o, tot simplement en la misèria, han acabat per abandonar el seu rol de pares i, en alguns casos, han acabat fent fora de les seves vides als seus fills.
Una violència que, en la vida real, es confirma amb la mort d'un dels protagonistes del film: Armand Jones, que interpreta al film el personatge de Grant Rice, el noi de la dessuadora taronja. Armand Jones, havia previst portar el seu professor i la seva àvia a l'estrena del film Freedom Writers, però va morir poc abans de l'estrena, amb 18 anys, després de rebre un tret mortal d'un home que volia robar-li un collaret a un restaurant d'Anaheim (Califòrnia, USA) (2) (8).
Als primers minuts del vídeo de Mariana Ludmila (9) amb què vaig obrir el post de Patricio Redondo (1), la seva autora ens explicava els fonaments del mètode pedagògic de Célestin Freinet. Et proposo que el tornem a veure junts perquè, independentment de si la professora Erin Gruwell coneixia o no el mètode Freinet, o de si n'era conscient que l'estava aplicant o no, és justament gràcies a la seva aplicació que va tenir accés a descobrir el potencial de cadascun dels seus estudiants.
Una altra analogia que va despertar el meu interès va ser la que trobem en aquest film del 2007 amb Les héritiers, un film del 2014.
Ambdues professores decideixen combatre l'admiració per la violència i l'odi que professen els seus alumnes amb la màxima expressió d'aquells sentiments: la violència i l'odi dels nazis.
I decideixen fer-ho a través de la lectura d'un llibre: El diari d'Anne Frank (10) i les visites als museus del testimoni: Museum of Tolerance-Beit HaShoah (MOT, House of the Holocaust, Los Angeles), a Freedom Writers o el Mémorial de la Shoah (Paris), a Les héritiers.
Unes visites que es completen amb les conferències que donen als estudiants els supervivents de l'Holocaust. Entre altres, Miep Gies a Freedom Writers i Léon Zyguel a Les héritiers:
Al post que vaig escriure sobre Patricio Redondo (1) vaig transcriure una part del relat de Felip Niubó en referència a la visita del mestre a Puigverd de Lleida el mes de setembre del 1964:
Una cosa és que els anglosaxons no estiguin gaire donats a apreciar res que vingui de França (un sentiment que és clarament recíproc) i encara més si ve d'algú amb idees "socialistes", però segueixo sense estar convençut que la professora Erin Gruwell no conegués el mètode pedagògic de Célestin Freinet (12):
En qualsevol cas, Erin Gruwell afirma que la idea de la redacció del diari li va arribar després de llegir el diari d'una noia que va escriure els seus relats personals sobre la guerra a Sarajevo, des de setembre de 1991 fins a l'octubre de 1993, sota els bombardejos constants i els tirs dels franctiradors, l'escassetat de l'aigua i d'aliments (13).
Quin podia ser el motiu pel qual Erin Gruwell va escollir com a material de lectura pels seus estudiants El diari d'Anne Frank i no pas El diari de Zlata? La veritat és que els seus estudiants van llegir els dos: Zlata Filipovic ho explica així (14):
El que pogués passar després de la publicació del llibre amb els seus autors i, més tard, amb la creació de la Freedom Writers Foundation, m'interessen molt menys que les analogies que hem vist entre el post d'avui i aquells que el van precedir. Altrament, tots ens hem hagut de guanyar la vida com hem sabut o com hem pogut. No sé si m'explico.
Tot el que he volgut compartir amb tu al llarg d'aquests posts és què hi ha educadors que saben que la infància i l'adolescència passen molt ràpidament, però que aquests períodes marcaran per sempre la vida de les nenes i els nens que tenen a classe. I quan l'estat està absent o captiu, els més humans d'entre aquells educadors, no esperaran al resultat de llargues lluites per oferir a la canalla una infància i una adolescència que els permeti estructurar-se com a adults més tard. I, tossuts com a mules i amb una voluntat d'acer, treballaran de valent. I ho faran malgrat l'oposició del sistema, la desídia de molts pares i l'oposició de molts dels seus companys al professorat.
Aquests herois sense capa existeixen. I amb aquesta curta sèrie de posts no he volgut fer res d'altre que donar-los les gràcies per haver estat enllà on ningú no els esperava.
També és veritat però que s'hauria de fer l'impossible per identificar els funcionaris responsables de crear situacions inacceptables i desplaçar-los a llocs més adequats amb les seves competències. Desplaçar també aquells educadors que no mereixen ocupar la plaça de treball que ocupen, i fer el necessari perquè el producte de tota aquesta incompetència no se segueixi reproduint a les escoles (15).
Es tracta d'un problema molt greu que s'ha de solucionar de manera urgent. I molt especialment a Catalunya, a qui l'informe internacional PIRLS 2021 (16) ha situat en els nivells més baixos de comprensió lectora d'Europa (només Turquia i Bèlgica ho fan pitjor) i d'Espanya (només Ceuta i Melilla ho fan pitjor) (16). I quan hom toca fons, no es tracta d'enfonsar-se encara més engegant el ventilador d'excuses destinades a presentar com a global una situació local del tot inadmissible (17) (18).
Amb això vull dir que no és de rebut passar-li la culpa a la mainada i a les pantalles dels dispositius electrònics. Aquest discurs no es correspon gens ni mica amb els resultats que reflecteixen les dades de l'informe internacional PIRLS 2021 (16):
Abans de començar, m'agradaria proposar-te que trobis un moment per veure el vídeo amb què he obert el post d'avui: una sinopsi del film que pots trobar al compte Hoy Te Cuento d'un Youtuber mexicà que es presenta amb el nom de Bower.
Just per informació, no he obert el post amb un tràiler del film perquè no he trobat cap que li fes justícia. I afegiré que avui no inclouré al post l'anàlisi de Cuadernos en Acción perquè no he sintonitzat gaire amb el seu contingut (3).L'argument de Freedom Writers (2007) està basat en un llibre publicat el 1999: The Freedom Writers Diary (4), escrit pels estudiants de les classes de literatura anglesa del Woodrow Wilson Classical High School a Long Beach (Califòrnia, USA), sota la coordinació de la seva professora: Erin Gruwell (5). Un llibre que recull les històries personals d'aquests estudiants, de la seva infància i adolescència entre bandes, assassinats, presó, reformatoris i segregació racial.
Com ja hauràs vist a la sinopsi del film, gràcies al treball de la professora Erin Gruwell i a l'empenta que va donar als seus estudiants per redactar la història de les seves vides, aquests van poder alliberar-se progressivament i, finalment, acceptar-se mútuament fora de les seves respectives bandes, arribant a crear complicitats, empatia i amistat amb persones d'altres cultures.
 |
El film comença parlant-nos d'una professora del primer món que comença a donar classes de literatura anglesa a un centre que acull estudiants d'una de les zones més violentes i marginals de Califòrnia. Joves d'un quart món on els nivells de violència i d'odi social estan molt lluny d'aquells que ja havíem pogut veure a les sinopsis de Ça commence aujourd'hui (6) o Les héritiers (7). Un quart món on, els seus pares, estan un pas més enllà del procés de depressió d'aquells que havíem vist a Ça commence aujourd'hui i estan a la presó, vivint al carrer o, tot simplement en la misèria, han acabat per abandonar el seu rol de pares i, en alguns casos, han acabat fent fora de les seves vides als seus fills.
Una violència que, en la vida real, es confirma amb la mort d'un dels protagonistes del film: Armand Jones, que interpreta al film el personatge de Grant Rice, el noi de la dessuadora taronja. Armand Jones, havia previst portar el seu professor i la seva àvia a l'estrena del film Freedom Writers, però va morir poc abans de l'estrena, amb 18 anys, després de rebre un tret mortal d'un home que volia robar-li un collaret a un restaurant d'Anaheim (Califòrnia, USA) (2) (8).
Als primers minuts del vídeo de Mariana Ludmila (9) amb què vaig obrir el post de Patricio Redondo (1), la seva autora ens explicava els fonaments del mètode pedagògic de Célestin Freinet. Et proposo que el tornem a veure junts perquè, independentment de si la professora Erin Gruwell coneixia o no el mètode Freinet, o de si n'era conscient que l'estava aplicant o no, és justament gràcies a la seva aplicació que va tenir accés a descobrir el potencial de cadascun dels seus estudiants.
| Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017 |
Una altra analogia que va despertar el meu interès va ser la que trobem en aquest film del 2007 amb Les héritiers, un film del 2014.
Ambdues professores decideixen combatre l'admiració per la violència i l'odi que professen els seus alumnes amb la màxima expressió d'aquells sentiments: la violència i l'odi dels nazis.
I decideixen fer-ho a través de la lectura d'un llibre: El diari d'Anne Frank (10) i les visites als museus del testimoni: Museum of Tolerance-Beit HaShoah (MOT, House of the Holocaust, Los Angeles), a Freedom Writers o el Mémorial de la Shoah (Paris), a Les héritiers.
Unes visites que es completen amb les conferències que donen als estudiants els supervivents de l'Holocaust. Entre altres, Miep Gies a Freedom Writers i Léon Zyguel a Les héritiers:
Miep Gies va ajudar a amagar dels nazis a Anne Frank, la seva família i quatre altres persones jueves més. Va ser ella qui va conservar El diari d'Anne Frank quan la seva família va ser arrestada, i el va guardar fins que Otto Frank va tornar d'Auschwitz el 1945 i es va assabentar de la mort de la seva filla. Els alumnes d'Erin Gruwell van recollir suficients diners per fer venir Miep Gies als Estats Units perquè expliqués la seva història. Miep Gies els va convèncer que ells també podien ser uns herois "si podien arribar a encendre una petita llum en una habitació fosca" (2).
La intervenció de Léon Zyguel, és un dels moments més forts de Les héritiers. En aquest moment clau del rodatge, les càmeres havien passat a un segon pla i eren totalment transparentes als ulls dels actors: una barreja d'estudiants reals de l'escola i actors joves, sacsejats pel seu testimoni. És la base d'una consciència decisiva per a aquests joves: siguin quines siguin les seves diferències, ells són els hereus d'una humanitat a protegir. I el paper de l'educació és alimentar aquesta evidència (11).
 |
Un cop els assistents van acabar de menjar, va arribar el moment de la sobretaula i la tertúlia. I, com era normal en la metodologia de l’ensenyament de Patricio Redondo, el mestre va donar a cadascun dels assistents uns fulls i els va demanar que deixessin constància per escrit dels sentiments i les emocions del moment que estaven vivint tots junts. Després, va demanar-li al benjamí del grup que els enquadernés i escrigués a la portada una dedicatòria general de tots cap al mestre, i aquests li la van oferir.Em va sacsejar l'analogia de la visita de Redondo amb Freedom Writers, a l'escena on la professora entrega uns quaderns als seus estudiants perquè els utilitzin com un diari on els demana que deixin constància de tot allò que senten la necessitat d'escriure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [1]). I et confesso que em va emocionar l'escena on Erin Gruwell es va trobar amb uns diaris on els seus estudiants havien deixat els relats d'unes vides que ningú no hauria de passar per l'experiència de viure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [2]).
Una cosa és que els anglosaxons no estiguin gaire donats a apreciar res que vingui de França (un sentiment que és clarament recíproc) i encara més si ve d'algú amb idees "socialistes", però segueixo sense estar convençut que la professora Erin Gruwell no conegués el mètode pedagògic de Célestin Freinet (12):
El suport pedagògic del 'Periodisme escolar a internet' parteix principalment de les aportacions del pedagog francès Célestin Freinet (...) Es pot dir que el periodisme escolar va néixer amb Freinet quan, al voltant de 1920, i en el marc d'un context escolar desfavorable, va decidir comprar una impremta manual perquè els seus alumnes redactessin el material d'allò que ell va anomenar 'El llibre de la vida' (...)
El model de Freinet va inspirar a escoles d'arreu del món, i més recentment es poden advertir indicis d'aquest model a l'escriptura catàrtica de la pedagoga Erin Gruwell qui, enmig dels conflictes racials originats el 1992 a Los Angeles (California, USA), va produir amb els seus alumnes un llibre que es va conèixer com The freedom writers diary (4), posteriorment portat al cinema amb el mateix títol per LaGravenese el 2007.
 |
Quin podia ser el motiu pel qual Erin Gruwell va escollir com a material de lectura pels seus estudiants El diari d'Anne Frank i no pas El diari de Zlata? La veritat és que els seus estudiants van llegir els dos: Zlata Filipovic ho explica així (14):
Els estudiants i la seva professora, Erin Gruwell, van optar per llegir Anne Frank: The Diary of a Young Girl, el meu propi llibre, Zlata's Diary: A Child's Life in Sarajevo, i també altres llibres, on van trobar la inspiració per començar a escriure els seus propis diaris.Si et sembla bé, ho deixem aquí per avui. He decidit no anar molt més enllà del film perquè les qüestions que pot aixecar el seu happy end podrien donar per uns quants posts suplementaris, i el final del film em convé com a final d'aquesta història.
S'havien organitzat ells mateixos i van triar fer quelcom de diferent. Van optar per no fer les coses "com altres ja ho havien fet", i van optar per escriure, crear i lluitar més enllà dels estereotips.
Estic immensament orgullosa i feliç d'haver tingut l'oportunitat de conèixer-los i d'haver jugat algun paper en el seu "creixement" com a éssers humans.
El que pogués passar després de la publicació del llibre amb els seus autors i, més tard, amb la creació de la Freedom Writers Foundation, m'interessen molt menys que les analogies que hem vist entre el post d'avui i aquells que el van precedir. Altrament, tots ens hem hagut de guanyar la vida com hem sabut o com hem pogut. No sé si m'explico.
Tot el que he volgut compartir amb tu al llarg d'aquests posts és què hi ha educadors que saben que la infància i l'adolescència passen molt ràpidament, però que aquests períodes marcaran per sempre la vida de les nenes i els nens que tenen a classe. I quan l'estat està absent o captiu, els més humans d'entre aquells educadors, no esperaran al resultat de llargues lluites per oferir a la canalla una infància i una adolescència que els permeti estructurar-se com a adults més tard. I, tossuts com a mules i amb una voluntat d'acer, treballaran de valent. I ho faran malgrat l'oposició del sistema, la desídia de molts pares i l'oposició de molts dels seus companys al professorat.
Aquests herois sense capa existeixen. I amb aquesta curta sèrie de posts no he volgut fer res d'altre que donar-los les gràcies per haver estat enllà on ningú no els esperava.
També és veritat però que s'hauria de fer l'impossible per identificar els funcionaris responsables de crear situacions inacceptables i desplaçar-los a llocs més adequats amb les seves competències. Desplaçar també aquells educadors que no mereixen ocupar la plaça de treball que ocupen, i fer el necessari perquè el producte de tota aquesta incompetència no se segueixi reproduint a les escoles (15).
L’educadora Alba Castellví amb alumnes de 3r de Magisteri: “Uns 60 alumnes d'un grup d'uns 80 no recordaven cap llibre o en recordaven algun amb disgust. Algú va dir que no li agradava llegir i que si podia ho evitava.” Futurs mestres que detesten llegirhttps://t.co/DWGQwnyEqe
— Andreu González (@andreu_gonzalez) June 2, 2023
Es tracta d'un problema molt greu que s'ha de solucionar de manera urgent. I molt especialment a Catalunya, a qui l'informe internacional PIRLS 2021 (16) ha situat en els nivells més baixos de comprensió lectora d'Europa (només Turquia i Bèlgica ho fan pitjor) i d'Espanya (només Ceuta i Melilla ho fan pitjor) (16). I quan hom toca fons, no es tracta d'enfonsar-se encara més engegant el ventilador d'excuses destinades a presentar com a global una situació local del tot inadmissible (17) (18).
Amb això vull dir que no és de rebut passar-li la culpa a la mainada i a les pantalles dels dispositius electrònics. Aquest discurs no es correspon gens ni mica amb els resultats que reflecteixen les dades de l'informe internacional PIRLS 2021 (16):
Els tres països on als nens d’entre 10 i 11 anys els hi agrada més llegir són Turquia, Portugal i Espanya -paradoxalment els que registren nivells més baixos de comprensió lectora- mentre que aquells amb resultats més positius presenten percentatges molt baixos sobre el gust a la lectura, com és el cas de Finlàndia (23%), Dinamarca (14%) o Noruega (13%).Si als nens de Catalunya els agrada llegir més del que els pot agradar als nens finlandesos, danesos o noruecs, però registren els nivells més baixos de comprensió lectora, crec que no és gens difícil identificar ràpidament on es troba el problema (18).
Els mestres no tenen prou formació en llengua. "Hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura entre els mestres. Molts diuen que no els agrada llegir". Els mestres són referents per als més petits, per la qual cosa "si els referents fallen, els alumnes també i entre tots alimenten el baix nivell".Entre tots??? Assumir les seves pròpies responsabilitats és propi d'adults i serà sempre el primer pas per a resoldre qualsevol mena de problema. Derivar les responsabilitats pròpies sobre els altres és més propi d'adolescents. I és molt difícil que, amb una actitud pròpia d'adolescents, hom arribi a formar els futurs adults.
- Veure Patricio Redondo, publicat en aquest blog el 22.08.2023
- Freedom Writers: Foundation || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || IMDb || YouTube || Twitter
- Cuadernos en Acción - Análisis de Freedom Writers/Escritores de la libertad/Diarios de la calle, de LaGravenese (2007), YouTube, 26.06.2021
- Wikipedia: The Freedom Writers Diary [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Erin Gruwell [en] [fr] [es] [ca]
- Veure Ça commence aujourd'hui (1999), publicat en aquest blog el 29.08.2023
- Veure Les héritiers (2014), publicat en aquest blog el 05.09.2023
- Freedom Writers (2007), Reel Faces, Chasing the Frog
- Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017
- Wikipedia: The Diary of Anne Frank [en] [fr] [es] [ca]
- Les Héritiers: Chapeau, la prof!, Le Parisien, 03.12.2014
- Albarello, F., Canella, R., and Tsuji, T. (2014). La práctica del periodismo escolar como estrategia de inclusión digital genuina en el Modelo 1 a 1. Austral Comunicación, 3 (1), 31-70. https://doi.org/10.26422/aucom.2014.0301.alb
- Zlata's Diary: A Child's Life in Wartime Sarajevo [en] [fr] [es] [ca]
- Zlata Filipovic: From The Freedom Writers Diary - Foreword, Massachusetts Department of Higher Education, 2015
- Alba Castellví: Futurs mestres que detesten llegir, Ara, 31.05.2023 || Versió impresa a Twitter
- PIRLS 2021. Estudio internacional de progreso en comprensión lectora. Informe español, Ministerio de Educación y Formación Profesional, PDF Gratuito sin DRM
- Carina Farreras: La Generalitat no se muestra sorprendida por la bajada de comprensión lectora en Catalunya, La Vanguardia, 30.05.2023
- Ivet Nuñez: Suspens en comprensió lectora: el problema d’un món que arracona la paraula, El Món, 10.06.2023
- Catalunya a la franja “intermèdia” en comprensió lectora, Col·legi de Periodistes de Catalunya, 26.06.2023
Tuesday, September 5, 2023
les héritiers (2014)
| acontrafilms - La profesora de Historia (Les Héritiers), YouTube, 10.03.2015 |
M'agradaria començar el post d'avui recordant una reunió de pares a l'escola pública secundària. El professor d'història de la meva filla ens va explicar que centraria el seu curs al voltant del tema de les Croades, presentant-les com l'inici dels conflictes actuals entre el món cristià i musulmà.
Recordo que vaig intervenir demanant-li al professor si no seria una bona idea anar més enllà del relat. És a dir, no limitar les Croades a la recuperació dels llocs sants del cristianisme a Palestina, ni a la participació de tropes originàries del que avui coneixem com a França i el Regne Unit, i parlar també d'altres Croades que van tenir lloc a Europa amb altres actors.
Amb dificultats per expressar-se, em va demanar a què m'estava referint. Li vaig donar alguns exemples, com ara: les Croades Bàltiques (1) que, sota l'empenta dels reis catòlics de Suècia, Dinamarca i ordres religioses militars, van cristianitzar els pobles pagans del sud i l'est de la conca del mar Bàltic. L'anomenada Quarta Croada (2), que va acabar amb el saqueig de Constantinoble i la pràctica desaparició de l'imperi romà d'Orient, obrint les portes a les ulteriors invasions musulmanes. La Croada Albigesa (3) contra l'heretgia dels Càtars. La Croada contra la Corona d'Aragó (4), declarada pel papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. O les diverses croades que van tenir lloc a la península Ibèrica entre els regnes cristians i musulmans d'al-Àndalus, entre elles, la que va acabar a la Batalla de Las Navas de Tolosa (5).
Em va repetir molt lentament que el seu objectiu era explicar el present, des de la perspectiva d'un món cristià agressor sobre un món musulmà agredit. Recordo que, fent abstracció del meu ateisme militant, vaig recordar-li que les Croades també van ser una resposta a les invasions musulmanes en terres on abans vivien cristians. Recordo que la seva cara va canviar quan vaig demanar-li on tenia pensat situar en el present la invasió de Palestina pels Mongols, que van tenir lloc just quan van acabar les Croades dels cristians.
De sobte, vaig realitzar que la cara crispada del professor sintonitzava amb la dels altres pares que assistien a la reunió. En uns minuts i amb coneixements que ell semblava no tenir, li havia desmuntat mesos de treball de preparació d'una idea que ell havia trobat excel·lent. No sé, potser era un geògraf a qui li havien encarregat donar classes d'història. O potser no havia tingut la sort de tenir bons mestres a la universitat. I recomanar-li la lectura del llibre que Paul L. Williams no em va semblar una bona idea per millorar l'ambient (7).
Altrament, aquell individu tenia el poder de qualificar els treballs i els exàmens de la meva filla, complicar-li el seu expedient escolar i el seu accés a la universitat. Així que, vaig excusar-me per la meva interrupció i, uns minuts després, vaig sortir a fumar-me un pito al pati de l'escola mentre ell seguia amb el seu exercici d'autosatisfacció.
Segurament ja has vist el vídeo amb què he obert el post d'avui i t'estàs demanant què has fet per merèixer amb aquest llarg discurs producte d'una evident logorrea (8).
Explicar-te tota aquesta llarga història només tenia com a objectiu reconèixer que em vaig comportar com un ase.
En realitat, no era important que aquell professor els expliqués tota la complexitat que podien trobar en l'anàlisi històrica del tema de les Croades. El que era realment important era que les noies i els nois veiessin que hi havia altres maneres d'analitzar qualsevol fet històric. Adquirir els valors de saber treballar en equip, d'organitzar-se per buscar informació a les biblioteques i a Internet. Compartir els resultats obtinguts, analitzar-los i interpretar-los abans de construir una opinió i ser capaços de transmetre-la de manera fonamentada i estructurada a partir del material recollit. Aquest era el més important dels objectius: les Croades no eren res d'altre que un accessori.
Han passat els anys i, tornant a reconèixer que em vaig comportar com un ase, deixa'm dir-te que la meva opinió sobre aquell professor no ha canviat. Hauria pogut tallar-me ràpidament dient-me que el seu objectiu era, amb l'accessori de les Croades, presentar una introducció als Mètodes i Tècniques utilitzats per a la Recerca Històrica amb més o menys fortuna pels historiadors. El fet de no haver-me fet cap comentari en aquesta direcció, i sentir-se profundament irritat per la meva intervenció, segueix demostrant-me que l'element central del seu objectiu de curs eren les Croades, partint de la base d'uns coneixements molt limitats i una hipòtesi de treball poc encertada.
Però millor ho deixo aquí i tornem al film. No et faré un spoiler de Les héritiers (2014) que, per altra banda, pots trobar fàcilment als articles qui li dedica Wikipedia (9). Però m'agradaria proposar-te que li donis un cop d'ull a l'anàlisi que ha fet del film Cuadernos en Acción (10), un projecte de Rocío Beatriz Fernández Algañaraz que, des de Vigo, publica assajos sobre cinema des d'una perspectiva de classe i de gènere.
Recordo que vaig intervenir demanant-li al professor si no seria una bona idea anar més enllà del relat. És a dir, no limitar les Croades a la recuperació dels llocs sants del cristianisme a Palestina, ni a la participació de tropes originàries del que avui coneixem com a França i el Regne Unit, i parlar també d'altres Croades que van tenir lloc a Europa amb altres actors.
Amb dificultats per expressar-se, em va demanar a què m'estava referint. Li vaig donar alguns exemples, com ara: les Croades Bàltiques (1) que, sota l'empenta dels reis catòlics de Suècia, Dinamarca i ordres religioses militars, van cristianitzar els pobles pagans del sud i l'est de la conca del mar Bàltic. L'anomenada Quarta Croada (2), que va acabar amb el saqueig de Constantinoble i la pràctica desaparició de l'imperi romà d'Orient, obrint les portes a les ulteriors invasions musulmanes. La Croada Albigesa (3) contra l'heretgia dels Càtars. La Croada contra la Corona d'Aragó (4), declarada pel papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. O les diverses croades que van tenir lloc a la península Ibèrica entre els regnes cristians i musulmans d'al-Àndalus, entre elles, la que va acabar a la Batalla de Las Navas de Tolosa (5).
 |
| Paul L. Williams: Complete Idiot's Guide To Crusades. Alpha. 2002 |
Em va repetir molt lentament que el seu objectiu era explicar el present, des de la perspectiva d'un món cristià agressor sobre un món musulmà agredit. Recordo que, fent abstracció del meu ateisme militant, vaig recordar-li que les Croades també van ser una resposta a les invasions musulmanes en terres on abans vivien cristians. Recordo que la seva cara va canviar quan vaig demanar-li on tenia pensat situar en el present la invasió de Palestina pels Mongols, que van tenir lloc just quan van acabar les Croades dels cristians.
De sobte, vaig realitzar que la cara crispada del professor sintonitzava amb la dels altres pares que assistien a la reunió. En uns minuts i amb coneixements que ell semblava no tenir, li havia desmuntat mesos de treball de preparació d'una idea que ell havia trobat excel·lent. No sé, potser era un geògraf a qui li havien encarregat donar classes d'història. O potser no havia tingut la sort de tenir bons mestres a la universitat. I recomanar-li la lectura del llibre que Paul L. Williams no em va semblar una bona idea per millorar l'ambient (7).
Altrament, aquell individu tenia el poder de qualificar els treballs i els exàmens de la meva filla, complicar-li el seu expedient escolar i el seu accés a la universitat. Així que, vaig excusar-me per la meva interrupció i, uns minuts després, vaig sortir a fumar-me un pito al pati de l'escola mentre ell seguia amb el seu exercici d'autosatisfacció.
 |
| Logorrhea Definition and Meaning - Merriam-Webster |
Segurament ja has vist el vídeo amb què he obert el post d'avui i t'estàs demanant què has fet per merèixer amb aquest llarg discurs producte d'una evident logorrea (8).
Explicar-te tota aquesta llarga història només tenia com a objectiu reconèixer que em vaig comportar com un ase.
En realitat, no era important que aquell professor els expliqués tota la complexitat que podien trobar en l'anàlisi històrica del tema de les Croades. El que era realment important era que les noies i els nois veiessin que hi havia altres maneres d'analitzar qualsevol fet històric. Adquirir els valors de saber treballar en equip, d'organitzar-se per buscar informació a les biblioteques i a Internet. Compartir els resultats obtinguts, analitzar-los i interpretar-los abans de construir una opinió i ser capaços de transmetre-la de manera fonamentada i estructurada a partir del material recollit. Aquest era el més important dels objectius: les Croades no eren res d'altre que un accessori.
Han passat els anys i, tornant a reconèixer que em vaig comportar com un ase, deixa'm dir-te que la meva opinió sobre aquell professor no ha canviat. Hauria pogut tallar-me ràpidament dient-me que el seu objectiu era, amb l'accessori de les Croades, presentar una introducció als Mètodes i Tècniques utilitzats per a la Recerca Històrica amb més o menys fortuna pels historiadors. El fet de no haver-me fet cap comentari en aquesta direcció, i sentir-se profundament irritat per la meva intervenció, segueix demostrant-me que l'element central del seu objectiu de curs eren les Croades, partint de la base d'uns coneixements molt limitats i una hipòtesi de treball poc encertada.
Però millor ho deixo aquí i tornem al film. No et faré un spoiler de Les héritiers (2014) que, per altra banda, pots trobar fàcilment als articles qui li dedica Wikipedia (9). Però m'agradaria proposar-te que li donis un cop d'ull a l'anàlisi que ha fet del film Cuadernos en Acción (10), un projecte de Rocío Beatriz Fernández Algañaraz que, des de Vigo, publica assajos sobre cinema des d'una perspectiva de classe i de gènere.
| Cuadernos en Acción - Análisis de Les Héritiers / La profesora de Historia (2014) de Marie-Castille Mention-Schaar. YouTube, 23.07.2021 |
- Wikipedia: Croades Bàltiques [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Quarta Croada [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Croada Albigesa [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Croada contra la Corona d'Aragó [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Batalla de Las Navas de Tolosa (batalla d'al-'Uqab) [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Incursions mongoles a Palestina [en] [fr] [es] [ca]
- Paul L. Williams: Complete Idiot's Guide To Crusades. Alpha. 2002
- Wikipedia: Logorrea [en] [fr] [es] [ca]
- Wikipedia: Les Héritiers [en] [fr] [es] [ca]
- Cuadernos en Acción: YouTube || Instagram || FaceBook
Subscribe to:
Posts (Atom)