Showing posts with label hebrew. Show all posts
Showing posts with label hebrew. Show all posts

Saturday, July 19, 2025

alguns clubs que potser no coneixes

v
Barak Fever - ¿Cuáles son los clubes de izquierda?, YouTube, 10.04.2023
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.

Tinc amics i companys que, sabent com m'agrada el futbol, no acaben de comprendre que m'hagi desenganxat de l'esport que encara porta el mateix nom, però que actualment no és res d'altre que un producte comercial. Un producte que, de vegades, està en les mans de grans financers, i de vegades en les d'empresaris locals de la construcció i el seu grup d'amics, segons quina sigui la projecció internacional del club.

Personalment, no m'interessen les declaracions de jugadors que avui juguen a un club i demà ho faran a un altre, sols pel fet que els paga una fitxa més elevada. No m'interessen els comentaris de periodistes que són incapaços d'interpretar el disseny tàctic que un entrenador ha imaginat per oposar-se a la qualitat de joc de l'adversari. No m'interessen els comentaris de periodistes que estimen que un equip ha jugat bé si ha guanyat o malament si ha perdut. I tampoc m'interessa seguir a cap club que no defensi uns valors o uns ideals que estiguin en fase amb aquells que són els meus.

Barak Fever Daniels (1) és un periodista esportiu de pare xilè i mare mexicana que va nàixer a Israel, on va viure fins als nou anys, abans d'anar a viure a Ciutat de Mèxic. A més de les seves activitats professionals, té un canal de Youtube: Barak Fever, que porta el seu nom i compte gairebé amb 500.000 subscriptors. Fa poc més de dos anys, Barak Fever va publicar el vídeo amb què he obert el post d'avui. Una recopilació de 20 clubs de futbol amb unes aficions que se situen políticament a l'esquerra de l'espectre polític.

Fa més de sis anys, després de descobrir que molts dels amics i coneguts que tenen una ideologia d'esquerres desconeixien l'existència del Sankt Pauli (2), em vaig dedicar a una modesta tasca de proselitisme sobre aquest club, tasca que he repetit fa uns dies guanyant nous adeptes a la causa.

Pels amics i companys de Barcelona, aquesta tasca de divulgació fa temps que es va complementar amb una informació general pels joves, i un recordatori pels més vells, de la història d'alguns dels clubs més carismàtics de la ciutat: el CE Sagrerenc (3), el CF Damm, el Barça Atlètic del Fabra i Coats o la Unió Esportiva Sant Andreu del Narcís Sala (4). I, potser el més carismàtic de tots: el CE Júpiter (5).

La curta recopilació de Barak Fever no pot incloure tots els clubs d'ideologia progressista que hi ha arreu del món (com per exemple, el Clapton (5)), però estic segur que us descobrirà molts equips que heu vist un munt de vegades sense saber res ni de la seva història, ni de l'afició que li dona suport.

I això, benvolguts amics, també és cultura.


  1. Wikipedia: Barak Fever [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: FC St. Pauli [en] [fr] [es] [ca]
  3. Veure Barcelona i la memòria històrica: La Sagrera, publicat en aquest blog el 02.07.2019
  4. Veure Barcelona i la memòria històrica - Nou Barris, publicat en aquest blog el 08.02.2019
  5. Veure Barcelona i la memòria històrica: El Poblenou, publicat en aquest blog el 14.07.2019

Sunday, May 25, 2025

la mort de pocket i el renaxeiment d'una vella sinagoga


A principis del mes de març t'explicava que l'anunci per Microsoft de la fi del suport de Windows 10 havia desencadenat un viatge vers la informàtica gratuïta i/o open source. En això estic i val a dir que m'ho estic passant molt bé redescobrint coses que havia oblidat i descobrint-ne de noves.

Si al post publicat a principis de gener t'explicava com havia migrat a Raindrop els enllaços i les notes que tenia al OneNote de Microsoft (1), el 22 de maig vaig rebre un email de Mozilla Corporation -l'editor, entre altres del navegador Firefox i de Thunderbird, l'útil de gestió d'email, agenda i contactes - informant-me que havien decidit aturar Pocket (2) el 08.07.2025 i esborrar definitivament els seus continguts el 08.10.2025.
M'havia enganxat a Pocket ja des de molt abans de la seva adquisició per Mozilla, quan era conegut amb el nom de Read It LaterPocket ha estat una eina genial que, gràcies a una extensió al meu navegador (ordinador, mòbil o tablet), m'ha permès guardar per a una lectura ulterior un article que havia trobat interessant a un diari o un magazín, tot associant-lo a uns tags que m'han permès agrupar-lo amb altres articles tractant la mateixa temàtica. El millor de tot és que després podia llegir l'article sense publicitat, tot subratllant amb diferents colors de stabylo el text que em semblava més interessant.
Confrontat altre cop al caràcter efímer de tot allò que hi ha de bo a la vida i a l'eternitat de la bestiesa humana, vaig començar a mirar quina podria ser la millor alternativa de reemplaçament de Pocket. Vaig trobar molts articles. Alguns proposant-me eines que, sense aportar gran cosa de més a les funcionalitats de Pocket, no eren ni gratuïtes ni open source. Altres sí que ho eren, però demanaven un esforç de temps en la seva instal·lació i configuració que no em va semblar interessant.

Al llarg dels anys havia anat acumulant més de 3.500 articles, cadascun amb entre 1 i 4 tags. Com Pocket exportava totes les seves metadades en un fitxer en format CSV, després de fer uns tests amb altres productes, vaig comprovar que Raindrop era capaç de llegir ràpidament el fitxer CSV i de classificar en molt poc temps, gràcies als tags, més de tres milers d'articles. 

Ashkenazic Great Synagogue

Mentre controlava el resultat de la importació de les dades de Pocket a Raindrop, vaig trobar un antic bookmark que va retenir la meva atenció (4). Aquest bookmark enllaçava amb la pàgina web de Baksteen Productions - Baksteen és el nom que un fotògraf neerlandès, Levaronne Lourens, utilitza per publicar les fotografies Urbex (5) que fa arreu del món -, que presentava unes fotografies espectaculars sobre l'estat d'abandonament d'una vella sinagoga de Constanța, a Romania (5). Com les fotografies i el text estan protegits, utilitzaré altres referències per presentar-te aquest edifici.

La gran sinagoga es va construir entre 1910 i 1914, al lloc on es trobava una sinagoga anterior, erigida entre 1867 i 1872. Si has tingut l'oportunitat de llegir l'article que Wikipedia dedica a la ciutat de Constanța, hauràs vist que la seva historia va ser especialment moguda. I que si avui es troba al si de la Unió Europea, durant molt de temps Romania es va trobar dins de les fronteres de l'Imperi turc, i va canviar de mans entre els imperis rus i turc nombroses vegades durant els segles XIX i XX.

L'article en català de Wikipedia ens diu que, a mesura que la població jueva de Constanța va disminuir, la sinagoga va caure en desús. Una manera com una altra d'evitar parlar de l'evolució de la població per ètnies de la ciutat i del que va passar amb la poblacions jueva (també la gitana i la búlgara) durant l'holocaust i, ja més tard, amb la creació de l'estat d'Israel. A l'article en anglès una taula sobre l'evolució demogràfica de les diferents ètnies que han viscut a la ciutat pot explicar moltes coses sense necessitar escriure novelles roses (7).

Kockamica, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons

Seguint amb la descripció de Wikipediales fotografies mostren que la sinagoga encara estava en ús - i en un estat de conservació més o menys acceptable - almenys fins el 1996. Però un cop l'edifici es va abandonar, el vandalisme el va fer caure en un avançat estat de degradació i en perill d'esfondrament. Insisteixo a recomanar donar un cop d'ull a l'article de la Wikipedia en anglès i la lectura de la taula que ens parla de l'evolució demogràfica de les diferents ètnies que han viscut a la ciutat.

El fet que les imatges que presentaven l'estat lamentable de la gran sinagoga de Constanța es difonguessin arreu del món, i l'interès creixent d'un bon nombre de turistes per visitar-la, va fer que, com pots veure al vídeo, les forces vives de la ciutat s'impliquessin en la seva restauració amb l'objectiu d'incloure la sinagoga en la llista de Monuments Històrics de Romania i al circuit cultural i turístic de la ciutat de Constanța.

DOTTO TV: Lucrările la Sinagogă avansează (Els treballs a la Sinagoga estan avançant), YouTube, 05.2025
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Tot sembla indicar que la reconstrucció de la gran sinagoga aixkenazí (8) de Constanța es farà en un període de temps raonable. No serà el cas del temple sefardita (9) que es va construir entre 1905 i 1908 amb un estil arquitectònic que hom associa arreu amb el del gòtic català (10).
Templul Sefard - 1910, Constanța, Romania
Marius Stirbu: Amintirea unui sinagogi, Constantareala.ro, 24.01.2021

Aquesta sinagoga, coneguda com el Temple sefardita de Constanța (11) va patir greus danys durant la Segona Guerra Mundial, durant la qual va ser utilitzada com a magatzem de municions. Més tard, la seva estructura va quedar molt malmesa a causa d'un terratrèmol. Finalment, l'edifici va ser enderrocat l'any 1989, sota el govern de Nicolae Ceaușescu i amb el consentiment de la Unió Jueva Internacional.


  1. Veure Le temps d'une pause ..., publicat en aquest blog el 09.03.2025
  2. Pocket is saying goodbye - What you need to know, Support Mozilla, 2205.2025
  3. Wikipedia: Pocket (service) [en] [fr] [es] [ca]
  4. The grand synagogue, Baksteen Productions
  5. Wikipedia: Urbex [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Constanța [en] [fr] [es] [ca]
  7. Wikipedia: Constanța - Demographics: Etnicity
  8. Wikipedia: Ashkenazi [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Sephardic [en] [fr] [es] [ca]
  10. Wikipedia: Catalan Gothic [en] [fr] [es] [ca]
  11. Wikipedia: Sephardic Temple (Constanța) [en] [fr] [es] [ca]

Sunday, May 19, 2024

sobre les arrels musulmanes de catalunya i del país valencià

Tourmalet - Llum Mudèjar - Documental, YouTube, 30.03.2023


Llum Mudèjar (1) és un documental de David Segarra (2) i Víctor Serna que té com a objectiu descobrir-nos el llegat mudèjar valencià, presentant aquest com el resultat de la fusió de diferents pobles i cultures que van precedir o coexistir al període medieval: ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, àrabs, amazics, jueus, musulmans i cristians. Personalment, és un documental que recomano veure a catalans i valencians per defugir els mites històrics que es van anar construint al llarg dels anys en ambdós països.
Si no estàs familiaritzat amb la llengua dels vídeos, recorda d'activar els subtítols seleccionant la teva llengua de preferència.
Aprofitant l'oportunitat que em dona compartir aquest documental, m'agradaria proposar-te llegir un article que David Segarra va publicar el passat mes de juny a El Crític (3) i que es va convertir en un dels articles més llegits d'aquesta publicació durant el 2023.


Si has llegit la sèrie d'articles Venim del nord, tornem del sud que vaig publicar en aquest blog entre 2020 i 2021, comprendràs que hagi sintonitzat ràpidament amb David Segarra quan a la introducció de l'article ens presenta així un al-Àndalus que, encara avui, se'ns continua presentant com una població constituïda per àrabs invasors i cristians sotmesos:
Les forces militars berbers i àrabs van entrar a la península Ibèrica l’any 711 (...) Una conquesta sense quasi resistència amb la qual s’iniciava un procés d’arabització i islamització, que se sumava a les romanitzacions i cristianitzacions anteriors. Lentament, es va constituir una nova civilització mediterrània: al-Àndalus, un terme geogràfic que es refereix a la península Ibèrica. I que s’associa al nou sistema polític i cultural nascut de la suma de les cultures post-iberes hispanoromanes, visigòtiques, jueves, àrabs i amazigues. Al llarg de cinc segles, es va viure tant el poder dels emirats i califats com la descentralització radical del període taifa. Va ser una època en què ciutats com Tortosa o València es van convertir en capitals internacionals.
Ara bé, el títol que David Segarra ha escollit pel seu article i l'ordre amb què enumera els pobles autòctons i els nou arribats que van fer part del poblament d'al-Àndalus no fa sinó confirmar la força que encara tenen els mites històrics, fins i tot entre aquells que els volen defugir: abans que arribessin amazics i àrabs, fins i tot abans de l'arribada dels romans, ja hi havia una nombrosa comunitat jueva a la península Ibèrica (4).

Contràriament a un discurs que s'ha anat consolidant durant segles, l'article de David Segarra insisteix en recordar-nos, i amb tota la raó, que:
Andalusina és la gent d’al-Àndalus. Ètnicament, els i les andalusines eren descendents dels antics ilergets, cossetans, ilercavons, contestans, edetans, etc., amb la suma d’aportacions humanes romanes, jueves, visigòtiques, àrabs i amazigues. Els andalusins eren aquells ibers que abans havien estat romanitzats i cristianitzats, i que ara s’islamitzaven. Aquesta és la clau per entendre la història. Els andalusins, tal com la historiografia actual explica, eren la població nativa ibèrica.
Davant d'altres mites històrics, en què també semblen caure les actuals comunitats jueves sefardites, m'agradaria subratllar un altre dels paràgrafs de l'article de David Segarra:
Sefarad és el terme jueu per a al-Àndalus, la península Ibèrica. Sefarad no és Espanya, ni Castella, ni Aragó, ni Catalunya.
L'article de David Segarra segueix enderrocant mites històrics, com el de la presumpta decadència dels regnes de Taifes, o els períodes de pacífica coexistència cultural entre musulmans, cristians i jueus o el de l'endarreriment cultural i comercial dels territoris andalusins davant de la potència dels regnes cristians del nord. També ens presenta un passat andalusí que encara roman viu en les toponímies geogràfiques del nostre territori, també en els noms de pobles i ciutats, fins i tot en cognoms que avui considerem "catalans". En l'arquitectura, la gastronomia, la música, la ceràmica o l’agricultura.

Tanmateix, hi ha una part de l'article on crec que David Segarra ha estat víctima d'allò que els creadors de mites han transformat en aquelles creacions històriques de les quals ens parlava Nieves Concostrina (5):
L’any 1609, el rei Felip III, l’Església i el Consell d’Estat van decidir a Madrid la deportació de tota la població morisca. Les autoritats de la Corona catalanoaragonesa s’hi van oposar, sense cap resultat. Al Regne de València, l’exèrcit hispànic va capturar, espoliar i deportar un de cada tres habitants: unes 130.000 persones. Es calcula també que almenys 3.000 xiquets valencians, els morisquets, van ser robats a les seues mares, i van quedar com a serfs. A Catalunya, però, es va produir una anomalia: una gran part dels moriscos va poder quedar-se a les terres de l’Ebre. Conèixer aquests 900 anys ens permet entendre el present.
El contingut d'aquest paràgraf pot crear una petita confusió pel que fa a l'expulsió de la població de confessió musulmana que vivia a Catalunya: els anomenats Tagarins. El text no ens explica el motiu pel qual la població musulmana que encara vivia a Catalunya era molt reduïda si la comparem amb la que vivia al Regne de València o al Regne d'Aragó. Tampoc perquè aquells que encara hi vivien ho feien a les actuals comarques del Segrià, la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre. Tampoc ens diu res sobre els Tagarins que van acabar deportats a Tunísia i Algèria: a la vila d'Alger encara hi ha un barri anomenat dels Tagarins, a la part alta de la ciutat (6).

Sobre el mite de l'oposició a l'expulsió per part de les autoritats de la Corona catalanoaragonesa, l'autor no ens diu que aquesta no es basava en motius humanitaris, sinó que estava justificada per la por a perdre uns agricultors que, amb el seu treball, permetien viure molt bé als nobles que els havien espoliat les seves terres. Tanmateix, crec que val la pena recordar una carta dels diputats de la Generalitat on aquests manifestaven el seu entusiasme per l'expulsió d'aquells a qui no consideraven els seus conciutadans (7).
Besem la mà infinites vegades a sa majestat, oferint-nos en tot el que sigui de servei de sa majestat i en benefici i facilitació d’una obra tan heroica i digna de perpètua i gloriosa memòria, acudirem amb totes les nostres forces donant ordre al nostre general de les galeres d’aquest Principat perquè acudeixi als Alfacs.
Sobre les tropes comandades per membres de la noblesa catalana que van participar en la deportació dels musulmans o el paper crucial que va tenir el Port dels Alfacs en la seva logística també podem comptar amb nombrosos testimonis (cf. 6).

Si, les autoritats d'aquella Generalitat de Catalunya que els creadors de mites s'han encarregat de blanquejar, també van participar activament en la deportació. I l'Església catòlica també va participar en l'espoli dels béns dels deportats. I aquells que van adquirir els béns que van deixar enrere els deportats, també es van beneficiar de la seva expulsió.

Blanquejar aquells moments indignes de la nostra història de colons pot permetre'ns tenir bona consciència i opinar indignats sobre el que pugui passar o hagi pogut passar actualment a Gaza, però no ens fa millors. Tampoc no ens fa hereus, sinó usurpadors, de la tradició cultural d'aquells que vam fer fora de la seva casa, de les seves terres i del seu país. Qualsevol altra cosa que es pugui dir, no són sinó romanços per a justificar allò que mai no serà justificable.


  1. Proyección del documental “Llum Mudèjar” Luz Mudéjar, Centro Cultural Hispano Árabe, Valencia
  2. Veure David Segarra, publicat en aquest blog el 17.12.2020 || YouTube: @DavidSegarraSoler
  3. David Segarra: Set coses que no saps de les arrels àrabs de Catalunya i del País Valencià, El Crític, 16.06.2023
  4. Veure Venim del nord, tornem del sud (2), publicat en aquest blog el 21.10.2020
  5. Veure Nieves Concostrina - Sobre la història, publicat en aquest blog el 10.01.2024
  6. Veure Venim del nord, tornem del sud. L'expulsió dels moriscos (1), L'expulsió dels moriscos (2), L'expulsió dels moriscos (3) i L'expulsió dels moriscos (4) publicats respectivament en aquest blog els 26.11.2020, 01.12.2020, 06.12.2020 i el 14.01.2021
  7. Jordi Gilabert Tomàs: 1610: l’expulsió dels moriscos per La Ràpita, Port Fangós - Blog d'història del Delta de l'Ebre, 01.05.2018

Sunday, December 17, 2023

the history of american lobsters

Historic Vids (@historyinmemes): The History of American Lobsters, Twitter, 28.10.2023


Aprofitant les festes, estic segur que molta gent farà un extra i, entre altres productes, aprofitarà per comprar Llamàntol (1). Tot com la bogeria comercial d'aquestes dates, el consum d'aquesta bèstia no té res a veure amb el que hom podia consumir a l'Orient Mitjà a l'època de Jesús. Però puc entendre perfectament que la gent prefereixi el llamàntol a les especialitats de la cuina Kosher (2), o que a ningú li passi pel cap d'utilitzar el Gàrum romà (3) com a salsa d'acompanyament.

El que em va aprendre el post publicat a Twitter amb què he obert el meu d'avui, és que durant l'època colonial del que serien els futurs Estats Units, els llamàntols eren considerats com a "carn d'escombraries" i només els menjaven els criats, els presoners i les famílies pobres que no podien permetre's res d'altre. Fins i tot les tribus indígenes que vivien prop de la costa els utilitzaven com a fertilitzant o esquer per a pescar en lloc de consumir-los.
A una ciutat de Massachusetts, els criats van denunciar als seus patrons perquè els donaven a menjar massa llamàntol. Van guanyar el plet i van aconseguir que només se'ls podria donar a menjar llamàntol -com a molt- tres cops per setmana.
En realitat, la mala reputació que tenia el llamàntol estava lligada a la seva abundància. Els primers colons els collien a la costa, on aquestes pobres bèsties arribaven en massa. Tenia fama de ser un aliment inferior perquè, literalment, menjava qualsevol cosa en qualsevol estat. En fi, també era bastant comú que hom donés a menjar llamàntol als gats.

Si a principis del segle XIX la gent pagava a Boston 53 centaus per mig kg de mongetes i només pagava 11 centaus per mig kg de llamàntol, tot va començar a canviar a finals d'aquell segle. A mesura que els ferrocarrils van començar a estendre's pel nord d'Amèrica, les companyies van decidir servir-lo als seus passatgers, car era un aliment abundant i gairebé desconegut per aquells que vivien a l'interior. Els passatgers de l'interior el trobaven deliciós i en demanaven cada cop més! Va ser durant aquesta època que la carn de llamàntol també es va enllaunar i es va començar a vendre arreu del país, fet que va fer augmentar la demanda i, en conseqüència, el seu preu.
Time Capsule Tales (@timecaptales): The lobster industry in Maine, Twitter, 28.10.2023

A la dècada de 1920, la quantitat de llamàntols va caure en picat, però la demanda va continuar augmentant. A la dècada de 1950, el llamàntol ja havia consolidat el seu prestigi com una rara delicatessen i es va convertir en un producte consumit preferentment per les estrelles de cinema i pels rics.

The Naked Gun 2½: The Smell of Fear: The lobster, YouTube, 08.07.2013

Acabada la Segona Guerra Mundial, la indústria del llamàntol de Maine es va enfrontar a un nou repte: la sobrepesca. Les universitats americanes van començar a investigar les poblacions de llamàntol, les seves taxes de creixement i els seus patrons de migració. El resultat va portar a la implementació de mesures de conservació, com ara límits de mida i la prohibició de la pesca de femelles que portaven ous: aquestes es marcaven amb una osca a la cua i es retornaven al mar. Aquestes accions, juntament amb els esforços cooperatius dels pescadors que van seguir les noves directrius, van salvar la indústria del llamàntol de Maine d'un possible col·lapse.

Aquelles mesures es van convertir en la base de les pràctiques sostenibles de pesca del llamàntol que encara estan vigents avui dia. I van representar un punt d'inflexió pel llamàntol, passant de ser un recurs sobreexplotat i en risc a una indústria sostenible i relativament ben gestionada.

Ara que ja saps unes quantes coses que no sabies sobre els llamàntols (per començar, probablement el seu nom en català), o que has recordat allò que ja sabies i pràcticament tenies oblidat, et proposo que facis un passeig pels comentaris del post a Twitter i les seves imatges sorprenents .


n.d.a.: Llegint els comentaris del post publicat a Twitter, vaig trobar un parell que em van interessar. Parlaven d'altres animals que avui hom consumeix com articles de luxe i que no fa tant no ho eren en absolut. Un vell article publicat a El Periódico, parlava d'aquest tema (4).
De les angules se'n diu que la seva captura als aiguamolls de Doñana era tan abundant, que hom donava a menjar les sobres als porcs. A la desembocadura del Miño els pescadors les guisaven i les sobres es donaven com a pinso per a les gallines. Amb el caviar del riu Garona passava una cosa semblant. Es menjava l'esturió i els ous seguien el mateix camí que les angules. Expliquen que va ser una princesa russa qui va ensenyar als locals a tamisar i salar el preat caviar.

  1. Wikipedia: Lobster [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Kosher [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Gallum [en] [fr] [es] [ca]
  4. Miquel Sen: Algunos mitos culinarios, El Periódico, 10.05.2014

Friday, December 1, 2023

sólo le pido a dios (español, hebreo y árabe)

Sólo le pido a Dios (español, hebreo y árabe) - Alma Sufi Ensamble ft. León Gieco y Gastón Saied, YouTube, 24.11.2023


A Buenos Aires, al barri de Colegiales (1), es troba un centre cultural islàmic conegut amb el nom de Tekkia Sufí (2). Ocupa un edifici construït per l'Asociación Civil Cultural Yerrahi para la Difusión del Islam. Al seu interior hi ha majòliques (3) que van arribar des de Granada, fustes tallades al Marroc i catifes de Pèrsia, Xina i Turquia (4).

Va ser en aquest edifici on León Gieco (5) va organitzar la gravació d'una nova versió del seu tema: Sólo le pido a Dios (6). I ho va fer junt amb Nuri Nardelli, vocalista de l'Alma Sufí Ensamble (7), i un cantant de la comunitat jueva, Gastón Saied,. Just per fer memòria, aquest tema creat per León Gieco el 1978 i es va fer conegut arreu del món gràcies a la magnífica interpretació que va fer la cantant argentina Mercedes Sosa.

Un tema punyent que pots veure al vídeo amb què he obert el post d'avui, interpretat per primera vegada en espanyol, àrab i hebreu, sota l'objectiu de reunir tres llengües amb un lema: Tres idiomes, un mateix cor. I una demanda per la pau a l'Orient Mitjà.

Un tema que no puc sentir mai sense experimentar una gran emoció, i que desconeixia que també va ser interpretat fa 10 anys per Bruce Springsteen.

Bruce Springsteen - Sólo le Pido a Dios, YouTube, 17.09.2013


  1. Wikipedia: Colegiales (Buenos Aires)
  2. Ignacio Risso: Tekkia Sufí, el edificio de Colegiales que se construyó para “desconectarse del mundo”, Billiken, 17.07.2023
  3. Wikipedia: Mayólica [en] [fr] [es] [ca]
  4. Viaje al interior de la tekkia sufí, el edificio que sorprende en Colegiales y tiene tesoros de todo el mundo, Clarín, 25.03.2022
  5. Wikipedia: León Gieco [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Sólo le pido a Dios [en] [fr] [es] [ca]
  7. Alma Sufí Ensamble: YouTube, Instagram

Thursday, October 5, 2023

freedom writers

Hoy Te Cuento - Escritores de la Libertad: Resumen, YouTube, 30.10.2022


Avui m'agradaria acabar aquesta curta sèrie de posts dedicats a l'aprenentatge que vaig començar amb el post que vaig dedicar a Patricio Redondo (1). I ho faré amb un film americà de l'any 2007: Freedom Writers (2) que té alguns punts en comú amb el que hem vist en alguns dels posts precedents.

Abans de començar, m'agradaria proposar-te que trobis un moment per veure el vídeo amb què he obert el post d'avui: una sinopsi del film que pots trobar al compte Hoy Te Cuento d'un Youtuber mexicà que es presenta amb el nom de Bower.
Just per informació, no he obert el post amb un tràiler del film perquè no he trobat cap que li fes justícia. I afegiré que avui no inclouré al post l'anàlisi de Cuadernos en Acción perquè no he sintonitzat gaire amb el seu contingut (3).
L'argument de Freedom Writers (2007) està basat en un llibre publicat el 1999: The Freedom Writers Diary (4), escrit pels estudiants de les classes de literatura anglesa del Woodrow Wilson Classical High School a Long Beach (Califòrnia, USA), sota la coordinació de la seva professora: Erin Gruwell (5). Un llibre que recull les històries personals d'aquests estudiants, de la seva infància i adolescència entre bandes, assassinats, presó, reformatoris i segregació racial.

Com ja hauràs vist a la sinopsi del film, gràcies al treball de la professora Erin Gruwell i a l'empenta que va donar als seus estudiants per redactar la història de les seves vides, aquests van poder alliberar-se progressivament i, finalment, acceptar-se mútuament fora de les seves respectives bandes, arribant a crear complicitats, empatia i amistat amb persones d'altres cultures.

El film comença parlant-nos d'una professora del primer món que comença a donar classes de literatura anglesa a un centre que acull estudiants d'una de les zones més violentes i marginals de Califòrnia. Joves d'un quart món on els nivells de violència i d'odi social estan molt lluny d'aquells que ja havíem pogut veure a les sinopsis de Ça commence aujourd'hui (6) o Les héritiers (7). Un quart món on, els seus pares, estan un pas més enllà del procés de depressió d'aquells que havíem vist a Ça commence aujourd'hui i estan a la presó, vivint al carrer o, tot simplement en la misèria, han acabat per abandonar el seu rol de pares i, en alguns casos, han acabat fent fora de les seves vides als seus fills.

Una violència que, en la vida real, es confirma amb la mort d'un dels protagonistes del film: Armand Jones, que interpreta al film el personatge de Grant Rice, el noi de la dessuadora taronja. Armand Jones, havia previst portar el seu professor i la seva àvia a l'estrena del film Freedom Writers, però va morir poc abans de l'estrena, amb 18 anys, després de rebre un tret mortal d'un home que volia robar-li un collaret a un restaurant d'Anaheim (Califòrnia, USA) (2) (8).

Als primers minuts del vídeo de Mariana Ludmila (9) amb què vaig obrir el post de Patricio Redondo (1), la seva autora ens explicava els fonaments del mètode pedagògic de Célestin Freinet. Et proposo que el tornem a veure junts perquè, independentment de si la professora Erin Gruwell coneixia o no el mètode Freinet, o de si n'era conscient que l'estava aplicant o no, és justament gràcies a la seva aplicació que va tenir accés a descobrir el potencial de cadascun dels seus estudiants.

Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017

Una altra analogia que va despertar el meu interès va ser la que trobem en aquest film del 2007 amb Les héritiers, un film del 2014.

Ambdues professores decideixen combatre l'admiració per la violència i l'odi que professen els seus alumnes amb la màxima expressió d'aquells sentiments: la violència i l'odi dels nazis.

I decideixen fer-ho a través de la lectura d'un llibre: El diari d'Anne Frank (10) i les visites als museus del testimoni: Museum of Tolerance-Beit HaShoah (MOT, House of the Holocaust, Los Angeles), a Freedom Writers o el Mémorial de la Shoah (Paris), a Les héritiers.

Unes visites que es completen amb les conferències que donen als estudiants els supervivents de l'Holocaust. Entre altres, Miep Gies a Freedom Writers i Léon Zyguel a Les héritiers:
Miep Gies va ajudar a amagar dels nazis a Anne Frank, la seva família i quatre altres persones jueves més. Va ser ella qui va conservar El diari d'Anne Frank quan la seva família va ser arrestada, i el va guardar fins que Otto Frank va tornar d'Auschwitz el 1945 i es va assabentar de la mort de la seva filla. Els alumnes d'Erin Gruwell van recollir suficients diners per fer venir Miep Gies als Estats Units perquè expliqués la seva història. Miep Gies els va convèncer que ells també podien ser uns herois "si podien arribar a encendre una petita llum en una habitació fosca" (2).

La intervenció de Léon Zyguel, és un dels moments més forts de
Les héritiers. En aquest moment clau del rodatge, les càmeres havien passat a un segon pla i eren totalment transparentes als ulls dels actors: una barreja d'estudiants reals de l'escola i actors joves, sacsejats pel seu testimoni. És la base d'una consciència decisiva per a aquests joves: siguin quines siguin les seves diferències, ells són els hereus d'una humanitat a protegir. I el paper de l'educació és alimentar aquesta evidència (11).
Al post que vaig escriure sobre Patricio Redondo (1) vaig transcriure una part del relat de Felip Niubó en referència a la visita del mestre a Puigverd de Lleida el mes de setembre del 1964:
Un cop els assistents van acabar de menjar, va arribar el moment de la sobretaula i la tertúlia. I, com era normal en la metodologia de l’ensenyament de Patricio Redondo, el mestre va donar a cadascun dels assistents uns fulls i els va demanar que deixessin constància per escrit dels sentiments i les emocions del moment que estaven vivint tots junts. Després, va demanar-li al benjamí del grup que els enquadernés i escrigués a la portada una dedicatòria general de tots cap al mestre, i aquests li la van oferir.
Em va sacsejar l'analogia de la visita de Redondo amb Freedom Writers, a l'escena on la professora entrega uns quaderns als seus estudiants perquè els utilitzin com un diari on els demana que deixin constància de tot allò que senten la necessitat d'escriure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [1]). I et confesso que em va emocionar l'escena on Erin Gruwell es va trobar amb uns diaris on els seus estudiants havien deixat els relats d'unes vides que ningú no hauria de passar per l'experiència de viure (veure Hoy Te Cuento: Freedom Writers [2]).

Una cosa és que els anglosaxons no estiguin gaire donats a apreciar res que vingui de França (un sentiment que és clarament recíproc) i encara més si ve d'algú amb idees "socialistes", però segueixo sense estar convençut que la professora Erin Gruwell no conegués el mètode pedagògic de Célestin Freinet (12):
El suport pedagògic del 'Periodisme escolar a internet' parteix principalment de les aportacions del pedagog francès Célestin Freinet (...) Es pot dir que el periodisme escolar va néixer amb Freinet quan, al voltant de 1920, i en el marc d'un context escolar desfavorable, va decidir comprar una impremta manual perquè els seus alumnes redactessin el material d'allò que ell va anomenar 'El llibre de la vida' (...)

El model de Freinet va inspirar a escoles d'arreu del món, i més recentment es poden advertir indicis d'aquest model a l'escriptura catàrtica de la pedagoga Erin Gruwell qui, enmig dels conflictes racials originats el 1992 a Los Angeles (California, USA), va produir amb els seus alumnes un llibre que es va conèixer com The freedom writers diary
(4), posteriorment portat al cinema amb el mateix títol per LaGravenese el 2007.
En qualsevol cas, Erin Gruwell afirma que la idea de la redacció del diari li va arribar després de llegir el diari d'una noia que va escriure els seus relats personals sobre la guerra a Sarajevo, des de setembre de 1991 fins a l'octubre de 1993, sota els bombardejos constants i els tirs dels franctiradors, l'escassetat de l'aigua i d'aliments (13).

Quin podia ser el motiu pel qual Erin Gruwell va escollir com a material de lectura pels seus estudiants El diari d'Anne Frank i no pas El diari de Zlata? La veritat és que els seus estudiants van llegir els dos: Zlata Filipovic ho explica així (14):
Els estudiants i la seva professora, Erin Gruwell, van optar per llegir Anne Frank: The Diary of a Young Girl, el meu propi llibre, Zlata's Diary: A Child's Life in Sarajevo, i també altres llibres, on van trobar la inspiració per començar a escriure els seus propis diaris.

S'havien organitzat ells mateixos i van triar fer quelcom de diferent. Van optar per no fer les coses "com altres ja ho havien fet", i van optar per escriure, crear i lluitar més enllà dels estereotips.

Estic immensament orgullosa i feliç d'haver tingut l'oportunitat de conèixer-los i d'haver jugat algun paper en el seu "creixement" com a éssers humans.
Si et sembla bé, ho deixem aquí per avui. He decidit no anar molt més enllà del film perquè les qüestions que pot aixecar el seu happy end podrien donar per uns quants posts suplementaris, i el final del film em convé com a final d'aquesta història.

El que pogués passar després de la publicació del llibre amb els seus autors i, més tard, amb la creació de la Freedom Writers Foundation, m'interessen molt menys que les analogies que hem vist entre el post d'avui i aquells que el van precedir. Altrament, tots ens hem hagut de guanyar la vida com hem sabut o com hem pogut. No sé si m'explico.

Tot el que he volgut compartir amb tu al llarg d'aquests posts és què hi ha educadors que saben que la infància i l'adolescència passen molt ràpidament, però que aquests períodes marcaran per sempre la vida de les nenes i els nens que tenen a classe. I quan l'estat està absent o captiu, els més humans d'entre aquells educadors, no esperaran al resultat de llargues lluites per oferir a la canalla una infància i una adolescència que els permeti estructurar-se com a adults més tard. I, tossuts com a mules i amb una voluntat d'acer, treballaran de valent. I ho faran malgrat l'oposició del sistema, la desídia de molts pares i l'oposició de molts dels seus companys al professorat.

Aquests herois sense capa existeixen. I amb aquesta curta sèrie de posts no he volgut fer res d'altre que donar-los les gràcies per haver estat enllà on ningú no els esperava.

També és veritat però que s'hauria de fer l'impossible per identificar els funcionaris responsables de crear situacions inacceptables i desplaçar-los a llocs més adequats amb les seves competències. Desplaçar també aquells educadors que no mereixen ocupar la plaça de treball que ocupen, i fer el necessari perquè el producte de tota aquesta incompetència no se segueixi reproduint a les escoles (15).


Es tracta d'un problema molt greu que s'ha de solucionar de manera urgent. I molt especialment a Catalunya, a qui l'informe internacional PIRLS 2021 (16) ha situat en els nivells més baixos de comprensió lectora d'Europa (només Turquia i Bèlgica ho fan pitjor) i d'Espanya (només Ceuta i Melilla ho fan pitjor) (16). I quan hom toca fons, no es tracta d'enfonsar-se encara més engegant el ventilador d'excuses destinades a presentar com a global una situació local del tot inadmissible (17) (18).

Amb això vull dir que no és de rebut passar-li la culpa a la mainada i a les pantalles dels dispositius electrònics. Aquest discurs no es correspon gens ni mica amb els resultats que reflecteixen les dades de l'informe internacional PIRLS 2021 (16):
Els tres països on als nens d’entre 10 i 11 anys els hi agrada més llegir són Turquia, Portugal i Espanya -paradoxalment els que registren nivells més baixos de comprensió lectora- mentre que aquells amb resultats més positius presenten percentatges molt baixos sobre el gust a la lectura, com és el cas de Finlàndia (23%), Dinamarca (14%) o Noruega (13%).
Si als nens de Catalunya els agrada llegir més del que els pot agradar als nens finlandesos, danesos o noruecs, però registren els nivells més baixos de comprensió lectora, crec que no és gens difícil identificar ràpidament on es troba el problema (18).
Els mestres no tenen prou formació en llengua. "Hi ha un nivell baixíssim d’escriptura i lectura entre els mestres. Molts diuen que no els agrada llegir". Els mestres són referents per als més petits, per la qual cosa "si els referents fallen, els alumnes també i entre tots alimenten el baix nivell".
Entre tots??? Assumir les seves pròpies responsabilitats és propi d'adults i serà sempre el primer pas per a resoldre qualsevol mena de problema. Derivar les responsabilitats pròpies sobre els altres és més propi d'adolescents. I és molt difícil que, amb una actitud pròpia d'adolescents, hom arribi a formar els futurs adults.


  1. Veure Patricio Redondo, publicat en aquest blog el 22.08.2023
  2. Freedom Writers: Foundation || Wikipedia [en] [fr] [es] [ca] || IMDb || YouTube || Twitter
  3. Cuadernos en Acción - Análisis de Freedom Writers/Escritores de la libertad/Diarios de la calle, de LaGravenese (2007), YouTube, 26.06.2021
  4. Wikipedia: The Freedom Writers Diary [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Erin Gruwell [en] [fr] [es] [ca]
  6. Veure Ça commence aujourd'hui (1999), publicat en aquest blog el 29.08.2023
  7. Veure Les héritiers (2014), publicat en aquest blog el 05.09.2023
  8. Freedom Writers (2007), Reel Faces, Chasing the Frog
  9. Mariana Ludmila - Patricio Redondo: Pedagogía Freinet - Silvia García Cadena, YouTube, 10.12.2017
  10. Wikipedia: The Diary of Anne Frank [en] [fr] [es] [ca]
  11. Les Héritiers: Chapeau, la prof!, Le Parisien, 03.12.2014
  12. Albarello, F., Canella, R., and Tsuji, T. (2014). La práctica del periodismo escolar como estrategia de inclusión digital genuina en el Modelo 1 a 1. Austral Comunicación, 3 (1), 31-70. https://doi.org/10.26422/aucom.2014.0301.alb
  13. Zlata's Diary: A Child's Life in Wartime Sarajevo [en] [fr] [es] [ca]
  14. Zlata Filipovic: From The Freedom Writers Diary - Foreword, Massachusetts Department of Higher Education, 2015
  15. Alba Castellví: Futurs mestres que detesten llegir, Ara, 31.05.2023 || Versió impresa a Twitter
  16. PIRLS 2021. Estudio internacional de progreso en comprensión lectora. Informe español, Ministerio de Educación y Formación Profesional, PDF Gratuito sin DRM
  17. Carina Farreras: La Generalitat no se muestra sorprendida por la bajada de comprensión lectora en Catalunya, La Vanguardia, 30.05.2023
  18. Ivet Nuñez: Suspens en comprensió lectora: el problema d’un món que arracona la paraula, El Món, 10.06.2023
  19. Catalunya a la franja “intermèdia” en comprensió lectora, Col·legi de Periodistes de Catalunya, 26.06.2023

Thursday, September 7, 2023

bertha benz

Medios en Red - Bertha Benz Commercial "El Viaje que lo cambió todo", YouTube, 21.06.2021
Sebastian Strasser: The Journey That Changed Everything, Anorak Film, Berlin (Germany), 2019


Tothom ha sentit els comentaris dels marixulos ridiculitzant la manera de conduir de les dones. Però molt poca gent coneix la historia de Bertha Benz (1) que resumeix el vídeo comercial amb què he obert el post d'avui.

Aquest vídeo emotiu i remarcable narra la història de la primera persona -una dona, Bertha Benz- que va conduir un automòbil amb motor de combustió interna: Benz Patent Motorwagen (2) al llarg d'una distància de més de 100 km.

Abans del seu viatge en un vehicle del qual ella havia finançat la construcció amb el seu dot i que el seu marit: Carl Benz (3), havia dissenyat i construït, només s'havien fet tests en trajectes curts, durant les quals es tractava ficar a punt la seva mecànica.

El 5 d'agost de 1888, sense dir res al seu marit i sense demanar cap permís de les autoritats, Bertha Benz va marxar amb els seus fills Richard i Eugen, de tretze i quinze anys, al volant d'un dels més recents models del Patent Motorwagen, i el va conduir al llarg dels 106 km que hi havia entre Mannheim i Pforzheim, on residia la seva mare.
Commemorant el primer viatge de Bertha Benz, el 2008 es va inaugurar una ruta turística i temàtica alemanya a Baden-Württemberg: la Bertha Benz Memorial Route, inscrita en el catàleg de l'European Route of Industrial Heritage (4).
Bertha Benz Memorial Route - Radtour oder Autotour in Deutschland, BackPacking Trave, 30.06.2014

Però la visita a la seva mare no era sinó una excusa per demostrar al seu marit que tots els diners i l'esforç que havien invertit en la construcció d'aquell vehicle no tindrien cap sentit si el públic no comprenia la seva utilitat i no es convertia en un èxit comercial.
Com hem vist resumit al vídeo, durant aquell trajecte, Bertha va haver de resoldre alguns dels problemes tècnics que els tests en trajectes curts no havien ficat en evidència.

Com el Benz Patent Motorwagen feia servir un sistema de termosifó per refredar el motor, el subministrament d'aigua va ser una gran preocupació al llarg del viatge: i per resoldre'l, Bertha va haver d'aturar-se a cada font que trobaven pel camí per afegir-ne.

Quan es va acabar el combustible, va haver de trobar un apotecari que li vengués Ligroina
(5).

Va necessitar l'ajuda d'un ferrer per a reparar la cadena de transmissió. També va haver de reparar els frens: més endavant seria ella qui inventaria les primeres pastilles de fre. També va haver d'utilitzar un passador llarg del seu barret per a netejar el carburador, que s'havia obstruït, i també va haver d'utilitzar una de les seves lligues per recobrir un cable elèctric pelat.

Havent sortit de Mannheim a l'alba, va arribar a Pforzheim al capvespre i va informar a Carl del seu èxit per telegrama. Dies després va conduir de nou de tornada a Mannheim.
Els relats del viatge, on cal destacar a tots aquells que es van espantar veient el seu automòbil, van tenir un gran ressò a la premsa i el seu vehicle va rebre molta publicitat. A més, a partir de les experiències recollides per Bertha al llarg d'aquell viatge, Carl Benz introduir algunes millores en el vehicle, com ara la introducció d'un engranatge addicional per les pujades o la introducció dels folres de cuir per millorar la potència del fre.

The Continuing Stories - Grave of the forgotten inventor of the motor car (Siegfried Markus), YouTube, 13.08.2022

Ara t'he de demanar que em deixis fer un petit parèntesi per parlar-te d'un altre inventor alemany: Siegfried Marcus (6). Pel que sigui, el que t'explico ara només ho trobaràs a la versió en llengua francesa de Wikipedia, però també a un munt d'articles a Internet que ho confirmen.

Cap a l'any 1860, Siegfried Marcus esdevingué el primer a destil·lar petroli cru per obtenir benzina que, mesclada amb l'aire, donava un potent producte detonant. El 1870 va construir un primer prototip de cotxe capaç de desplaçar-se molt esporàdicament a 5 km/h.

El 1888, l'any del viatge de Bertha BenzSiegfried Marcus va desenvolupar el primer automòbil que podem considerar com a "modern": motor d'explosió de gasolina de 4 temps i una potència d'1CV, xassís, direcció, frens, suspensió ... Però aquest vehicle va ser oblidat durant molt de temps pels historiadors.

Un oblit que pot semblar estrany si tenim en compte que Siegfried Marcus va viure la major part de la seva vida a Àustria-Hongria, on va rebre la Creu d'Or del Mèrit pels seus èxits científics, per l'aleshores emperador austrohongarès Franz Joseph. Un reconeixement a la seva tasca com a científic que confirmava el monument que li havien dedicat davant de la Universitat Tècnica de Viena.

El cas però és que Siegfried Marcus era d'ascendència jueva. I quan els nazis van annexionar Àustria, una directiva del Ministeri de la Propaganda nazi, amb un extracte que pots trobar a la versió en llengua anglesa de Wikipedia, va exigir la destrucció de qualsevol document o artefacte que fes referència a la seva obra (7):
S'ha notificat a l'Institut Bibliogràfic i a l'editorial FA Brockhaus que, en el futur, [les enciclopèdies] Meyers Konversations Lexikon i la Große Brockhaus es referiran als dos enginyers alemanys Gottlieb Daimler i Carl Benz com a creadors de l'automòbil modern, no a Siegfried Marcus.
Després de la II Guerra Mundial, el monument va ser reconstruït i un dels exemplars del seu vehicle, que es va amagar darrere d'un fals mur per evitar la seva destrucció, al Museu Tècnic de Viena (actualment és propietat de l'Automòbil Club Austríac) es va tornar a exposar.

Business Stories - How Daimler and Benz Built the World’s Oldest Automaker and Disrupted the Industry, YouTube, 04.11.2021

Ara m'agradaria proposar-te que vegis el vídeo precedent. Un vídeo molt interessant que segueix el relat de l'oblit que els nazis van imposar sobre la figura de Siegfried Marcus i que ens presenta a Gottlieb Daimler i a Carl Benz com els creadors de l'automòbil modern.

Si tens problemes amb l'anglès, no oblidis activar els subtítols del vídeo seleccionant la traducció automàtica a la teva llengua de preferència. Fes molta atenció però al moment del vídeo on ens presenta un altre personatge remarcable de la indústria de l'automòbil: Emil Jellinek (8).

Nascut a Alemanya, la família d'Emil Jellinek es va traslladar a Viena després del seu naixement. Quan va tenir 19 anys, Emil va anar a viure a França. Per fer ras i curt, va fer molts diners i va començar a passar els hiverns a Niça, on va establir forts vincles amb empresaris internacionals i l'aristocràcia local. Durant la seva primera època a Niça, Jellinek es va sentir captivat pels automòbils i va començar a comprar i vendre cotxes, principalment de fabricació francesa, a aristòcrates europeus que passaven les vacances d'hivern a la regió francesa.

Després de veure l'anunci d'un cotxe DMG (Daimler Motoren Gesellschaft) a una revista, Jellinek va viatjar el 1896 fins a Stuttgart, per esbrinar una mica més sobre l'empresa. Va redactar les especificacions d'un cotxe que va encarregar a DMG. Per no repetir tot el pots trobar a Wikipedia, faré ras i curt dient que a aquell encàrrec el van seguir altres i que la producció dels vehicles sota les especificacions inèdites que Jellinek va donar als enginyers de DMG van ser un èxit de vendes.

VSD-Events - Vídeo historia Emil Jellinek en Flag ship Mercedes-Benz Madrid, YouTube, 02.02.2018

L'any 1900 Jellinek va arribar a un acord amb DMG per la producció d'un cotxe esportiu revolucionari que portaria el nom de la seva filla: Mercedes.

Com Jellinek ja era membre del Consell de Direcció de DMG, va obtenir la distribució en exclusiva del nou Mercedes per a França, Àustria, Hongria, Bèlgica i els EUA. Com una altra empresa s'havia fet amb el dret d'utilitzar exclusivament el nom de Daimler a França, Jellinek no va trobar cap problema per fer acceptar per DMG que els vehicles de la marca s'anomenessin Mercedes a partir de 1902.
"El nom de la meva filla té un impacte publicitari que es perdria si féssim servir un altre nom. El nom és tant exòtic com atractiu. Pot ser fàcilment pronunciat i és prou bo. Vostè pot anomenar a aquests cotxes com vulgui, però els que jo vengui es diran Mercedes!" (Emil Jellinek, 1900)
Quan va esclatar la I Guerra Mundial, Jellinek va fugir primer d'Austria-Hongria i es va refugiar a França. Quan a França va ser acusat de treballar com espia pels alemanys, es va refugiar a Ginebra (Suïssa) on va ser detingut. Va romandre a Ginebra fins a la seva mort el 21 de gener de 1918, a l'edat de 64 anys. Totes les seves propietats a França van ser confiscades. L'any de la mort d'Emil, la seva filla Mercedes va haver de demanar pels carrers per poder menjar ella i els seus dos fills (9).

El 1926, durant la gran crisi que va asfixiar econòmicament alemanya durant la postguerra i sota la pressió dels bancs, DMG es va haver de fusionar amb Benz per passar a ser l'empresa Daimler-Benz, anomenant els seus cotxes "Mercedes-Benz". L'empresa ara és part del grup Daimler.
The 1939 Mercedes-Benz 770 Grosser Offener Tourenwagen was famously used in celebrations after the Third Reich invaded Yugoslavia and Greece.
Source: Steven Symes: Russian Billionaire Sells Hitler’s Mercedes-Benz Limousine, motorius, 28.02.2022

Quan Hitler va entrar en l'escena política, Bertha Benz el va acollir com el salvador dels alemanys. Com la gran majoria dels empresaris alemanys, la família Benz va adherir ràpidament a la propaganda nazi, i els nazis van mostrar des del primer moment una gran passió pels seus vehicles. Aquest va ser el cas, per exemple, del Mercedes-Benz 770 (10), un vehicle que posseïen, entre altres: Adolf Hitler, Paul von Hindenburg, Hermann Göring, Heinrich Himmler, Reinhard Heydrich, Benito Mussolini o l'emperador Hirohito, i del qual Wikipedia ens recorda que:
Hi ha un Mercedes-Benz 770 que Hitler va regalar a Francisco Franco al Palacio de El Pardo de Madrid.
Un detall del qual no t'he parlat abans és que el pare de Mercedes Jellinek, Emil Jellinek era fill d'Aaron Jellinek, un conegut rabí de les comunitats jueves de Leipzig i Viena. I que la seva dona, la mare de Mercedes, Rachel Goggmann, era una filla il·legítima, jueva d'origen sefardita nascuda a Algèria: al vídeo de Mercedes sobre Emil Jellinek, hom la presenta com a espanyola.

A tots aquells que encara avui es demanen si tots aquells jerarques nazis apassionats per aquella marca de vehicles sabien que el seu nom estava lligat a una noia d'origen jueu, els respondria que Mercedes Jellinek va morir l'any 1929 i va ser enterrada a Viena, a una tomba familiar, prop del seu avi, el gran rabí de Viena, Aaron Jellinek. Que el germà de Mercedes, Raoul Fernand, es va suïcidar l'any 1939, víctima de persecucions antisemites. Que la seva filla Elfriede també va ser víctima de les persecucions dels nacionalsocialistes i que el seu fill Hans-Peter va ser arrestat el 1944 per la Gestapo, abans de ser alliberat per l'exèrcit nord-americà. I tant que ho sabien!

Però el nom de la marca havia transcendit al seu origen, i l'empresa de Bertha Benz estava activament implicada en l'esforç bèl·lic de l'Alemanya nazi, tot com ho van fer altres fabricants americans i europeus, com per exemple: General Motors, Ford o Renault (11).
Wehrmacht trucks and cars - Mercedes LG 3000 WL302152

Des de principis dels anys 30, la producció i els beneficis de la marca van explotar: a més dels vehicles particulars utilitzats, entre altres, pels alts dignataris nazis, les fàbriques del grup produïen camions, motors i components per avions militars, tancs i submarins.

Quan els obrers de l'empresa van ser mobilitzats, els seus llocs de treball van ser coberts inicialment per dones. La producció era tan important i les necessitats de mà d'obra tan angoixants que, com podem veure a la pàgina web de l'empresa (12):
Daimler-Benz va utilitzar treballadors forçats: presoners de guerra, civils segrestats o reclusos dels camps de concentració que s'havien obert prop de les fàbriques. Les SS custodiaven els presoners dels camps de concentració en condicions inhumanes i en feien "préstec" a l'empresa a canvi d'una quota. El 1944, gairebé la meitat dels 63.610 treballadors de Daimler-Benz eren treballadors forçats.
Aquells treballadors forçats, primer francesos i després essencialment soviètics, treballaven en unes condicions tan espantoses que van acabar organitzant motins i vagues: els seus participants van acabar als camps d'exterminació. Daimler-Benz, va admetre l'any 1986 que havia donat feina a més de 30.000 treballadors forçats en condicions terribles durant la guerra, cosa que li va permetre generar enormes beneficis (13).
Hitler in his Mercedes in Heldenplatz in Vienna. Source: Heinrich Hoffmann. Public domain
Retrieved from: Traces of War: Hitler's cars

Un dels més grans sarcasmes de la història és que, poc abans que els nazis comencessin la tasca d'esborrar del record a Siegfried Marcus a causa dels seus orígens jueus, Hitler era fotografiat a Viena el 1938 a l'Heldenplatz dempeus, a un dels seus models preferits: un Mercedes 540 G4 (14) del que avui en dia només queden tres exemplars: Un d'ells, fabricat el 1934, és el que Hitler li va regalar a Francisco Franco després de la Guerra Civil. Aquest vehicle, i un altre que Hitler va regalar al dictador: el Mercedes-Benz 770 es troben avui a la Sala Histórica de la Guardia Real, al Cuartel ‘El Rey’, annex al Palacio de El Pardo de Madrid (15).
Wehrmacht trucks and cars - Mercedes Benz L3000 Poland (1939)
Utilitzat principalment per la Legió Còndor, el LG-3000 va iniciar la seva vida militar activa durant la guerra civil espanyola. Més tard va servir en tots els fronts durant la II Guerra Mundial. Mercedes LG 3000. Modelismo militar e historia. 16.01.2014

Un altre dels grans sarcasmes de la història és que avui se'ns vulgui presentar a Bertha Benz com una feminista avant l'heure que, seduïda inicialment per la propaganda nazi, es va desenganyar d'aquesta ideologia a mesura que va descobrir que portaria a Alemanya a una nova guerra. A l'article que la Wikipedia en llengua alemanya dedica a Bertha Benz podem llegir:
Es diu que Bertha Benz, amb 84 anys, va saludar Adolf Hitler el 1933 com el "salvador dels alemanys". Ella i la seva família van adherir ràpidament a la propaganda nazi. Ja a la Setmana Santa de 1933 es va inaugurar, amb l'assistència de Bertha Benz, un monument nacionalsocialista a Mannheim que instrumentalitzava a Carl Benz. Més tard es va distanciar de Hitler quan va entendre que les seves polítiques portarien el país a una nova guerra.
Hom pot acusar a Hitler de moltes coses. Però no d'amagar les seves idees, que estaven escrites negre sobre blanc al Mein Kampf. I quan vaig llegir aquest llibre ja fa molts anys, no recordo que hi hagués cap defensa ni del feminisme, ni del pacifisme, que haguessin pogut enganyar a ningú.

Altrament, si el 1933 Bertha Benz va començar a sospitar que Hitler podria portar el país a una nova guerra, hom podria pensar que la pluja de comandes de material militar que la seva empresa va rebre d'ençà que Hitler va prendre el poder, no podien fer res d'altre sinó confirmar aquella sospita.

En tot cas, gràcies a l'esforç de transparència de la marca, els arxius de Benz guarden una imatge que mostra una desfilada de vehicles Benz, saludats per la joventut nazi amb uniforme formant al carrer davant la casa de la família a Ladenburg l'any 1939, amb motiu del 90è aniversari de Bertha Benz (16). La imatge completa -a l'enllaç només és un extracte (17)- mostra en primer pla un Reimenwagen "Kutsche" de 2HP de 1892, amb l'esvàstica i dos ocupants fent la salutació nazi. També mostra la casa de Bertha Benz engalanada amb emblemes de Mercedes i esvàstiques. A partir d'aquí, jo no tinc gran cosa més a afegir.


  1. Wikipedia: Bertha Benz [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Benz Patent Motorwagen [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Carl Benz [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Bertha Benz Memorial Route [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Ligroïna [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Siegfried Marcus [en] [fr] [es] [ca]
  7. Ronnie Schreiber: How the Nazis Made Daimler & Benz the Inventors of the Automobile and Wrote Siegfried Marcus Out of History, The truth about cars, 09.03.2014 || Larry Edsall: Who really invented the motorcar? Before Benz and Daimler, there was Siegfried Marcus. Why haven’t we heard about him?, The Classic Cars Journal, 23.05.2021
  8. Wikipedia: Emil Jellinek [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Mercedes Jellinek [en] [fr] [es] [ca]
  10. Wikipedia: Mercedes-Benz 770 [en] [fr] [es] [ca]
  11. Pascal Fleury: Ces firmes qui roulaient pour Hitler. Durant la guerre, GM, Ford ou encore Renault fournissaient la Wehrmacht en véhicules militaires, La Liberté, 04.01.2019
  12. Daimler-Benz in der Zeit des Nationalsozialismus (1933 - 1945), Mercedes-Benz Group
  13. Christophe Lemaire: Mercedes et le régime nazi, L'Internaute, 29.07.2011
  14. Luis E. Togores: Los Mercedes Benz que Hitler regaló a Franco, El Debate, 17.05.2022 || Gustavo López Sirvent: Mercedes 540 G4: el coche con el que Hitler se movía entre trincheras, TopGear, 24.01.2022
  15. Javier Prieto: Las joyas rodantes de la Corona Española, motor.es, 12.10.2018
  16. Original Daimler Photo, 1939 Bertha Benz Nazi Birthday Ladenburg. Original 9 X 6.5" photo from the Benz archives. WorthPoint
  17. Celebración del 90 cumpleaños de Berta benz en ladenburg 1939. Alamy, Fotografías en blanco y negro

Tuesday, September 5, 2023

les héritiers (2014)

acontrafilms - La profesora de Historia (Les Héritiers), YouTube, 10.03.2015


M'agradaria començar el post d'avui recordant una reunió de pares a l'escola pública secundària. El professor d'història de la meva filla ens va explicar que centraria el seu curs al voltant del tema de les Croades, presentant-les com l'inici dels conflictes actuals entre el món cristià i musulmà.

Recordo que vaig intervenir demanant-li al professor si no seria una bona idea anar més enllà del relat. És a dir, no limitar les Croades a la recuperació dels llocs sants del cristianisme a Palestina, ni a la participació de tropes originàries del que avui coneixem com a França i el Regne Unit, i parlar també d'altres Croades que van tenir lloc a Europa amb altres actors.

Amb dificultats per expressar-se, em va demanar a què m'estava referint. Li vaig donar alguns exemples, com ara: les Croades Bàltiques (1) que, sota l'empenta dels reis catòlics de Suècia, Dinamarca i ordres religioses militars, van cristianitzar els pobles pagans del sud i l'est de la conca del mar Bàltic. L'anomenada Quarta Croada (2), que va acabar amb el saqueig de Constantinoble i la pràctica desaparició de l'imperi romà d'Orient, obrint les portes a les ulteriors invasions musulmanes. La Croada Albigesa (3) contra l'heretgia dels Càtars. La Croada contra la Corona d'Aragó (4), declarada pel papa Martí IV contra Pere el Gran, per la seva intervenció en els afers sicilians en contra de la voluntat papal. O les diverses croades que van tenir lloc a la península Ibèrica entre els regnes cristians i musulmans d'al-Àndalus, entre elles, la que va acabar a la Batalla de Las Navas de Tolosa (5).
Paul L. Williams: Complete Idiot's Guide To Crusades. Alpha. 2002

Em va repetir molt lentament que el seu objectiu era explicar el present, des de la perspectiva d'un món cristià agressor sobre un món musulmà agredit. Recordo que, fent abstracció del meu ateisme militant, vaig recordar-li que les Croades també van ser una resposta a les invasions musulmanes en terres on abans vivien cristians. Recordo que la seva cara va canviar quan vaig demanar-li on tenia pensat situar en el present la invasió de Palestina pels Mongols, que van tenir lloc just quan van acabar les Croades dels cristians.

De sobte, vaig realitzar que la cara crispada del professor sintonitzava amb la dels altres pares que assistien a la reunió. En uns minuts i amb coneixements que ell semblava no tenir, li havia desmuntat mesos de treball de preparació d'una idea que ell havia trobat excel·lent. No sé, potser era un geògraf a qui li havien encarregat donar classes d'història. O potser no havia tingut la sort de tenir bons mestres a la universitat. I recomanar-li la lectura del llibre que Paul L. Williams no em va semblar una bona idea per millorar l'ambient (7).

Altrament, aquell individu tenia el poder de qualificar els treballs i els exàmens de la meva filla, complicar-li el seu expedient escolar i el seu accés a la universitat. Així que, vaig excusar-me per la meva interrupció i, uns minuts després, vaig sortir a fumar-me un pito al pati de l'escola mentre ell seguia amb el seu exercici d'autosatisfacció.
Logorrhea Definition and Meaning - Merriam-Webster

Segurament ja has vist el vídeo amb què he obert el post d'avui i t'estàs demanant què has fet per merèixer amb aquest llarg discurs producte d'una evident logorrea (8).

Explicar-te tota aquesta llarga història només tenia com a objectiu reconèixer que em vaig comportar com un ase.

En realitat, no era important que aquell professor els expliqués tota la complexitat que podien trobar en l'anàlisi històrica del tema de les Croades. El que era realment important era que les noies i els nois veiessin que hi havia altres maneres d'analitzar qualsevol fet històric. Adquirir els valors de saber treballar en equip, d'organitzar-se per buscar informació a les biblioteques i a Internet. Compartir els resultats obtinguts, analitzar-los i interpretar-los abans de construir una opinió i ser capaços de transmetre-la de manera fonamentada i estructurada a partir del material recollit. Aquest era el més important dels objectius: les Croades no eren res d'altre que un accessori.

Han passat els anys i, tornant a reconèixer que em vaig comportar com un ase, deixa'm dir-te que la meva opinió sobre aquell professor no ha canviat. Hauria pogut tallar-me ràpidament dient-me que el seu objectiu era, amb l'accessori de les Croades, presentar una introducció als Mètodes i Tècniques utilitzats per a la Recerca Històrica amb més o menys fortuna pels historiadors. El fet de no haver-me fet cap comentari en aquesta direcció, i sentir-se profundament irritat per la meva intervenció, segueix demostrant-me que l'element central del seu objectiu de curs eren les Croades, partint de la base d'uns coneixements molt limitats i una hipòtesi de treball poc encertada.

Però millor ho deixo aquí i tornem al film. No et faré un spoiler de Les héritiers (2014) que, per altra banda, pots trobar fàcilment als articles qui li dedica Wikipedia (9). Però m'agradaria proposar-te que li donis un cop d'ull a l'anàlisi que ha fet del film Cuadernos en Acción (10), un projecte de Rocío Beatriz Fernández Algañaraz que, des de Vigo, publica assajos sobre cinema des d'una perspectiva de classe i de gènere.

Cuadernos en Acción - Análisis de Les Héritiers / La profesora de Historia (2014) de Marie-Castille Mention-Schaar. YouTube, 23.07.2021


  1. Wikipedia: Croades Bàltiques [en] [fr] [es] [ca]
  2. Wikipedia: Quarta Croada [en] [fr] [es] [ca]
  3. Wikipedia: Croada Albigesa [en] [fr] [es] [ca]
  4. Wikipedia: Croada contra la Corona d'Aragó [en] [fr] [es] [ca]
  5. Wikipedia: Batalla de Las Navas de Tolosa (batalla d'al-'Uqab) [en] [fr] [es] [ca]
  6. Wikipedia: Incursions mongoles a Palestina [en] [fr] [es] [ca]
  7. Paul L. Williams: Complete Idiot's Guide To Crusades. Alpha. 2002
  8. Wikipedia: Logorrea [en] [fr] [es] [ca]
  9. Wikipedia: Les Héritiers [en] [fr] [es] [ca]
  10. Cuadernos en Acción: YouTube || Instagram || FaceBook